Dijous dia 20 de novembre de 2014 va tenir lloc a la sala de plens de l’ajuntament de Vilanova l’entrega a la família de l’Albert Salvany del títol acreditatiu de FILL PREDILECTE de la ciutat
La colla va estar totalment a l’alçada omplint la sala i les dels costats van voler que fos jo qui parles de la figura del Albert cosa que em va fer molta il·lusió.
En acabar el acte institucional vam baixar a l’entrada d’ajuntament a fer un refrigeri, es van trobar tota la colla esperant-los i fent un vano de cinc, jo de baix, el Marcos de segon amb el Dani Ponce , la Nerea i la Paula. acte seguit apaguem llums de la plaça i passem unes diapositives del Salvany.
L’ Albert Salvany fa un pilar de quatre per acabar dedicat al seu pare, molt emotiu, jo també vaig anar a sota.
A la Meva intervenció, vaig poder controlar els sentiments, tenia dubtes de poder fer-ho, per l’estima que tenia al Albert.
Molt contens tots. Aquestes coses fan gran la colla.
Al diari de Vilanova a part del meu escrit, que era el de la colla, va sortir un escrit molt maco i sentimental del Jaume Pujol.l
El meu parlament
Il·lustríssima Alcaldessa, regidors, gent dels Tres Tombs, Bordegassos, familiars i amics tots del Salvany.
Bona tarda a tothom
En primer lloc vull agrair a la Colla i al seu president, Miquel Olària, que sigui jo qui glosi unes paraules en aquest acte tan entranyable.
Ara, què voleu que us digui?
Així és com començava l’Albert Salvany els seus parlaments a la Colla.
Eres fort com una roca,
més el cor et va trair.
Vilanova t’estimava
i ara plora el teu destí.
Amb aquestes paraules vaig encapçalar el poema que vaig fer-li just quan ens va deixar.
Albert, Vilanova encara t’estima i encara plora el teu destí,
L’Albert i jo mateix ja teníem una amistat molt abans que entrés a formar part de la colla. Molt sovint, li portàvem a ferrar animals o arreglar tota mena d’estris. Rondinava al mateix temps que els anava arreglant i acabava dient: – Que vols que et cobri!? Au, vés! -El que has de fer és no tornar-ho a trencar. Tot això ho deia amb la seva veu gruixuda, seriós, amb mala cara i acabant sempre amb el seu somriure captivador.
Va ser l’any 1976 que un grup de Bordegassos l’anàvem engrescant perquè entrés a formar part de la Colla, ja que ens feia falta gent alta i forçuda com ell. –Què vols que hi vingui a fer a la vostra colla? Tinc massa feina! Només em falta anar als assajos i sortir de casa els diumenges. La dona em faria fora de casa! I vet aquí, al cap d’un any ja era Cap de Colla.
L’Albert, el nostre cap de colla, era únic, entranyable, un líder sense voler ser-ho, home de moltes paraules, sense facilitat de paraula, un mestre sense haver estudiat cap carrera. Un grandíssim cap de colla, sense tenir massa idea de com muntar un castell.
El Jaume Pujol fill, va escriure: “ els que vam tenir la sort de coneixe’l continuem recordant-lo, estimant-lo i sentint-nos profundament orgullosos del fet que formi part del nostre patrimoni personal i emocional”.
“La Colla n’ha quedat empeltada del seu tarannà i avui encara segueix el seu llegat”
El Salvany va ser un dels últims Caps de Colla “dels de abans”, aglutinador i amic de tothom.
Pocs anys després, les colles van instaurar la figura del President a la part administrativa, i el cap de colla és qui cuida de la part tècnica. Amb això es perd aquella figura entranyable que portava el sac obert per encabir-hi tots el conflictes. Penseu que la seva ferreria era literalment el “confessionari bordegàs per a tot. On hi havia un problema ell hi posava la solució, fent
servir sempre el sentit comú. Amb el seu somriure, que encomanava, sovint no li calien paraules.
El Salvany, com li dèiem nosaltres, en va gaudir molt i molt dels castells. Era un Bordegàs autèntic amb un sentit de colla altíssim .
I juntament amb els que ell liderava hem d’agrair que avui siguem el que som, ja que després del primer quatre de vuit del 1979 vàrem entrar en uns temps molt difícils, que ara en diem la travessa del desert. Ell va ser, de ben segur, el pal de paller de la colla durant els anys vuitanta .
Aquest dies parlant amb el Víctor Capdet, que fou qui el substituí en el càrrec, m’explicava: El Salvany va ser per a mi el meu gran mestre, de qui vaig aprendre que era molt més fàcil exercir l’autoritat sense ser autoritari.
El Kanco tècnic amb ell, deia que al Celler de cal Pujol, quan discutíem les alineacions dels castells, molt sovint intentava sempre “colar” algun casteller desanimat, encara que allò suposés algun desgavell al castell. I quan xerraven a la ferreria, el Salvany pare solia dir amb veu alta:
“Quan acaben els Tres Tombs, comencen els Bordegassos i quan acaben els Bordegassos comencen els Tres Tombs. Aquí no hi ha qui treballi!!!
L’Eulàlia, primera nena a pujar en un castell de vuit del món casteller, comentava que les seves mans grosses, fortes i tosques li donaven la seguretat i la tranquil·litat necessària per començar a enfilar-se .
Des de fa vuit anys i amb molt d’encert, per part de la junta presidida per Marc Ortiz, fem una diada amb el seu nom, intentant que hi vinguin colles punteres del món casteller. Aquest any la Vella de Valls, degut a unes baixes d’última hora, no van poder fer un tres de nou, tot i que portaven la intenció de plantar aquest castell en la diada.
Albert, a la teva diada hi veurem castells de nou! T’ho mereixes!!
El Salvany va deixar, entre altres coses, aquests comentaris en el desè aniversari de la Colla
Sempre dic que els Bordegassos som més que una Colla i això ho hem de demostrar cada dia anant a tot arreu amb la cara ben alta, orgullosos de ser castellers de la colla dels Bordegassos de Vilanova.
Jo sóc un Bordegàs que no tinc res d’especial, només que un dia em vam fer cap de colla i no m’han deixat plegar i, francament, malgrat les amargors i les alegries que dóna aquesta feina, us he de dir que estic orgullós de fer-la. Així és com gaudia del càrrec.
Deixeu-me acabar amb una anècdota que té a veure amb l’Albert Salvany fill. Gran bordegàs, de qui segur n’estaria molt cofoi. A l’Albert pare li feia il·lusió fer un pilar de quatre amb el seu fill. El menut plorava perquè no volia pujar. Solució salomònica, com sempre per part del Salvany; fem el pilar i poseu-lo a dalt des del balcó. I així és com va poder fer el pilar que volia.
Albert, “ La Colla t’estima i plorarem sempre el teu destí”
Pere Gassó, en nom dels Bordegassos de Vilanova
Escrit del Jaume Pujol
A l’Albert Salvany.
Recordo de petit quan, des del celler, baixant pel carrer de les Sogues, sentia un martell picant el ferro, “clinc-clinc-clinc”, un so molt familiar i característic que, juntament amb les campanades de l’església de la Geltrú, formaven part de la banda sonora del nostre barri. Hi havia cops en què, fins i tot, coincidien el quarts o les hores amb el picar del martell, com si d’una bella melodia es tractés.
Recordo perfectament el senyor que picava el ferro.
Jo, amb els meus ulls de nen, hi veia un home immens, gros, sempre amb un “mono” blau, de feina, gastat i enfosquit, amb una cara ennegrida com si acabés de sortir de les profunditats d’una mina i amb unes grans mans treballades i més negres que l’enxaneta del pilar de 7 dels Bordegassos.
He de reconèixer que en aquella època aquell senyor em feia certa
por …
Un dia el meu Pare em va demanar que anés a cal ferrer per a fer un punt de soldadura en una peça… Déu meu! jo en aquell moment em vaig voler fondre… Dèu meu!! Em tocaria de parlar amb el senyor de la cara negra i les mans grosses!!!
A mesura que m’hi anava acostant i anava sentint aquell “clinc-clinc-clinc” el meu cor s’accelerava a una velocitat directament proporcional a la meva fluixera de cames. Decididament em vaig plantar al seu davant, perquè si m’ho repenso dues vegades de ben segur que apreto a córrer.
Tímidament i amb veu tremolosa l’hi vaig demanar l’encàrrec que m’havia dat el meu Pare.
Sense dir-me ni ase ni bèstia, m’agafà la peça, li va fer el punt de soldadura i al cap de pocs minuts me la va tornar.
Jo, amb tota l’educació del món, digne de Can Sandàlia, l’hi vaig demanar què li devia….. ell em va mirar, com aquell qui mira per sobre les ulleres però sense dur ulleres, amb uns ulls oberts i cots alhora, amb cert aspecte entre incredulitat, sorpresa i tossuderia, amb una postura corbada típicament seva i amb ell llavi inferior deixat anar, em va etzibar:
– Un sopar al Peixerot!
i tot seguit, amb una veu afònica, va esclatar a riure, alhora que les seves immenses mans em pessigaven carinyosament les galtes i s’acomiadava de mi amb un gran somriure ple de tendresa. Jo, amb cara d’incredulitat i amb la galta negra, vaig enfilar cap al celler.
Aquell dia vaig conèixer l’Albert Salvany.
Un Mestre de Mestres sense haver estudiat cap carrera.
Un líder nat dels que neixen sent-ho, viuen sense saber-ho i moren sense haver-ho reconegut mai.
Un personatge històric com els més grans, on la seva donació al nostre patrimoni no és quelcom material sinó absolutament sentimental i de compromís a la cultura popular d’aquest País.
Un savi entre els grans savis sense do de paraula.
Era famós el seu: què voleu que us digui…
cada cop que el feien parlar en públic en qualsevol acte.
Això sí, quan es treia el “mono” negre, era un altre: mudat, arreglat, net, polit, amb aromes de “floid” i amb les mans ben blanques, amb un posat mig desganat i ple d’una tendresa que, juntament amb el seu gest, la mirada honesta, el somriure que s’encomanava i la seva sola presència, es guanyava el cor de tothom. No calia que digués res!
Era un mediador i pacificador implacable. On hi havia un problema ell hi posava la solució senzillament utilitzant els arguments de la gent intel·ligent: el sentit comú. Un aglutinador de persones i pensaments. La Ferreria de cal Salvany era un espai de reunió. Sempre hi havia gent: dels Tres Tombs, dels Bordegassos, de la Penya del Barça o de la confraria de les mongetes del ganxet… Tant feia, Allà s’hi reunia un espai divers de tertúlia, de trobada, de riure, de discussió i d’enviar-se a pastar fang si calia. Però un espai viu, dinàmic on es forjaven moltes il·lusions i l’Albert n’era l’eix central.
Tantes i tantes coses que feien d’ell una persona absolutament única i entranyable, tantes, que malgrat el que descric, pertany a una època ja llunyana, en què diuen que els hiverns eren més freds, plovia més i els forns feien olor de pa. Els qui vam tenir la gran sort de conèixer-lo i vestir la mateixa camisa groc terros dels Bordegassos que ell, continuem recordant-lo, admirant-lo, estimant-lo i sentit-nos profundament orgullosos que formi part del nostre patrimoni personal i emocional.
Jaume Pujol
Fotos de la Maite
Fotos de la Virginia
