Arxiu de la categoria: General

Salardú

Salardú es un Poble del Municipi de la Comarca Naut Aran (Lleida)
A Salardú hi anem el 11 d’agost de 2011

Dades del Municipi

Vegueria Alt Pirineu i Aran
Entitat territorial singular Aran modifica
Població
Total 1.803 (2019) modifica
• Densitat 7,05 hab/km²
Llar 164 (1553) modificaEntitat de poblacióHabitantsArties476Bagergue88Garòs158Gessa137Montgarri3Salardú452Tredòs154Unha96Vaquèira149Font: Idescat

Breu historia del municipi

L’actual municipi de Salardú, de 255,75 km2, es creà l’any 1968 després de l’annexió dels municipis de Tredòs, Bagergue (61,1 km2), Gessa (17,2 km2) i Arties (78,6 km2) al terme tradicional de Salardú. De fet, el 1952 ja havien estat units els termes de Tredòs i Salardú, els quals formaven un municipi de 92 km2; això no obstant, durant la dècada de 1950 se separaren de nou, i hom atribuí 88,6 km2 al terme de Salardú i 3,4 km2 al de Tredòs. El nou terme creat l’any 1968 rebé el nom oficial d’Alt Aran o Cap d’Aran, nom que es canvià pel de Naut Aran el 1985. El novembre de l’any 2001 el Parlament de Catalunya aprovà un text pel qual es demanava la modificació de la llei municipal i de règim local de la Generalitat. Segons això, els nuclis d’Arties i Garós, que administrativament consten com a entitats municipals descentralitzades, podrien demanar la segregació a l’ajuntament de Salardú per a constituir-se novament en municipis independents, fet que reclamen des de fa alguns anys.

El terme de Salardú es troba al sector de llevant de la comarca de la Vall d’Aran. Limita al N amb el departament francès de l’Arieja (termes de Sentenh, Bonac i Carda-sus-Lès), a llevant amb les terres pallareses dels municipis d’Alt Àneu i Espot, al S amb els termes ribagorçans de Barruera i Vilaller i a ponent amb les terres araneses de Viella i Canejan.

L’àmbit geogràfic del terme de Salardú s’estén en els límits físics següents: des del portilló d’Albi (2.410 m) i seguint la carena limítrofa amb l’Estat francès en direcció W-E fins al tuc d’Era Girèta (2.570 m).

Des del tuc d’Era Girèta, el termenal gira en direcció S seguint el curs del Riu Fred, al qual desguassa per la dreta la coma d’Era Girèta, travessa la Noguera Pallaresa, i remunta el curs del riu de Varimanya, que vessa a la Noguera per la dreta. El límit continua inclinant-se vers el SW vorejant els estanyons de Dalt de Varimanya (o estanhons de Naut de Varimanha o Marimanha), passa pel tuc del Rosari de Baciver i el tuc de Varimanya. Novament pren la direcció NW fins a l’estany de Naut deth Clòt der Os i, arribat a aquest punt, davalla cap al S passant pels estanys de Dalt de Baciver, el cap de Vaquèira, lo Teso de la Mina, travessa la carretera C-28 entre el port de la Bonaigua i les costes de Ruda, remunta el curs del riu de Ruda (la Garona de Ruda), que desguassa per l’esquerra a la Garona, i que a la capçalera pren el nom de riu de Saboredo, i migparteix els estanys del circ de Saboredo fins a arribar al tuc de Ratera (2.857 m).

Al sector meridional el termenal encercla el circ lacustre de Colomers, que comprèn 42 estanys, i pren la direcció W fins a arribar al Gran Tuc de Colomers (2.933 m), que fa de trifini entre les comarques de la Vall d’Aran, el Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça. Novament pren direcció NW fins el Montardo (2.833 m). Des d’aquest punt, la carena divisòria dibuixa un ampli arc en el qual destaca el Bessiberri del Nord (3.015 m).

A ponent, el termenal limita amb les terres de Viella i, en un sector, amb les de Canejan. Des del tossal dels Estanyets pren la direcció N seguint la carena i fins arribar al curs del barranc de Bargadèra. Travessa la Garona i puja en direcció al bony de Garòs (2.173 m), el tuc d’Arenho (2.522 m), el collet de Varradòs, per a arribar, novament, al portilló d’Albi.

Quan hom parla de sectors a Salardú es pot fer referència directa a les terres que ocupen els antics termes tradicionals que avui formen el conjunt del municipi.

El terme tradicional de Salardú i Tredòs, en contacte amb el Pallars Sobirà, inclou dos sectors ben diferenciats. El meridional comprèn una bona part de la vall del riu de Ruda que neix al circ glacial de Saboredo i les seves valls afluents de l’Aiguamòg (que neix al N del circ de Colomers i corre paral·lelament, de S a N, al riu de Ruda) i del Riu Malo i del barranc de la Garona (que neixen al S del massís de Beret i aflueixen al N del port de la Bonaigua al riu de Ruda, després de córrer en direcció E-W). El septentrional comprèn una bona part de la capçalera de la Noguera Pallaresa, que neix a ponent del mateix massís de Beret, a la font de l’Era Noguereta i prop dels anomenats ulls de la Garona, i corre en direcció S-N fins a Montgarri, on s’inclina vers llevant abans de penetrar al Pallars.

El terme tradicional de Bagergue s’estenia al sector NE de la Vall d’Aran i comprenia la major part de la vall de la Unhòla i un petit sector de la conca de la Noguera Pallaresa. Una carena de direcció N-S, paral·lela a la Unhòla, fa de divisòria d’aigües entre aquest riu, afluent de la Garona, i la Noguera Pallaresa (i per tant de les conques atlàntica i mediterrània); aquesta carena s’inicia al tuc d’Er Òme i continua per la taula de Parros, la serra d’Era Mòrta, el tuc de Pèdescauç (2.369 m) i el de Costarjàs (2.333 m).

L’antic terme de Gessa s’estenia pel sector central oriental de la Vall d’Aran, tot comprenent un petit sector de la vall de la Garona, a més de la vall afluent per la dreta de Corilha, la qual davalla del tuc d’Arenho i del pla de Monnàs, mentre que per l’esquerra de la Garona una estreta llenca arriba als vessants N de Mont-romies.

El terme tradicional d’Arties s’estén al sector SE de la Vall d’Aran, en la seva major part a l’esquerra i a migdia de la Garona, tot comprenent la vall sencera del riu de Valarties i la capçalera de la ribera de l’Aiguamòg (amb la major part del circ de Colomers).

El municipi comprèn la capçalera de dues conques hidrogràfiques que vessen a la Mediterrània i a l’Atlàntic mitjançant la Noguera Pallaresa i la Garona, respectivament.

La Noguera Pallaresa drena el NE de la comarca. Per la dreta rep el riu d’Es Molís, la ribera d’Eth Mòrt, el barranc d’Es Gavècs i el riu de Varimanya. Per l’esquerra vessen el riu d’Era Sèrra, el de Barlongueta, el de Parros, el d’Eth Horcalh, l’Arriu Porquèr i el Riu Fred.

La Garona rep a la capçalera les aigües del Riu Malo i del riu de Ruda, al qual vessa per la dreta el barranc d’Es Arcoïls. Per la dreta hi desguassen, a més, la Unhòla, que rep per la dreta les aigües del riu de Moredo, i una sèrie de barrancs, com ara el de Corilha, el d’Artigues, el de Salider i el de Cal. Per l’esquerra a la Garona vessen l’Aiguamòg, el barranc de Zedo i el riu de Valarties, format en capçalera per la ribera de Rius i al qual desguassen per la dreta el barranc d’Aigües Hondes i el barranc d’Era Tèda, i per l’esquerra el barranc d’Era Aubeta i el de Codiero.

El terme comprèn la vila i cap municipal de Salardú, la també vila d’Arties, els pobles de Bagergue, Garòs, Gessa, Tredòs i Unha, les instal·lacions d’esquí i el nucli de Vaquèira-Beret i els despoblats de Montgarri, Eth Dossau i Pujò.

L’eix de comunicacions del terme és la carretera C-28, d’Esterri d’Àneu a Viella pel port de la Bonaigua, que ressegueix la Garona pel marge dret. Els principals nuclis del municipi es troben a la vall i són travessats per aquesta carretera. Això no obstant, de la carretera surten alguns ramals, com ara el que mena a les pistes d’esquí de Vaquèira-Beret i al santuari de Montgarri i que continua vers Alós d’Isil, ja al Pallars Sobirà. Des d’Arties surt un segon branc que remunta tot el curs del riu de Valarties, i des de Salardú, un tercer branc que porta a Unha, Bagergue i remunta la Unhòla.

El Poble

La vila de Salardú (452 h el 2005) es troba a 1.267 m d’altitud, a la dreta de la Garona, prop de l’aiguabarreig d’aquesta amb la Unhòla, que envolta el nucli pel N i per l’E. La seva situació estratègica a l’entrada de la vall pel port de la Bonaigua donà lloc que des d’època medieval la vila fos fortificada i considerada com a segona plaça reial de la vall, cap del terçó de Pujòlo, on tenien residència un dels batlles i dos cònsols. Pel costat de llevant tenia una gruixuda muralla amb baluards i torres de defensa que protegien la porta dita de Pallars (portal petit, d’arc apuntat, fet al segle XIII, que al principi del segle XX encara es conservava); la muralla continuava pels altres costats, però el 1613, quan hi passà J. F. de Gràcia, ja es trobava derruïda. A la part alta, on hi ha l’església, hi havia el castell de Salardú, amb recinte de planta quadrada, amb mur i contramur (el primer amb la porta a llevant, amb torres, i el segon amb portal a migdia). La torre mestra devia ser l’actual campanar, elevada al mig de la plaça d’armes. Resten molt escasses restes de la fortificació (prop de l’absis de l’església). Es conserven, en canvi, alguns casals amb finestres del segle XVII. La plaça Major centra el nucli antic i té una bonica font vuitcentista. A la part alta de la vila es troba la plaça d’Era Pica.

Campanar de l’església de Sant Andreu (Salardú)

© XEVI VARELA

Es destaca, sobretot, l’església parroquial de Sant Andrèu, situada a la part alta, precedint una terrassa o plaça tancada per un mur. Edifici de transició dels segles XII-XIII, dins el romànic tardà dit d’escola lleidatana, s’emparenta també amb el romànic més genuí de les valls de Boí i d’Aran. La planta és basilical, de tres naus, la central coberta per volta apuntada sostinguda per pilars cruciformes, i les laterals, per voltes de quart de cercle reforçades amb arcs torals. La capçalera és formada per tres absis semicirculars i coronada per una petita espadanya. La portada lateral, oberta a la nau de migdia (al costat de l’Epístola), té cinc arquivoltes (decorades la més exterior, que forma el guardapols, i la primera arcuació exterior) que descansen sobre columnes. Davant seu hi havia un pòrtic o claustre avui desaparegut. El campanar, de planta octagonal, és del segle XV i forma un cos a part de l’angle SW. És esvelt i proveït de sageteres que li donen un caràcter defensiu.La peça més important del seu interior és el famós Crist de Salardú, talla romànica del segle XIII, d’uns 0,65 m d’alçada, clavat en una creu acabada als seus extrems en quatre plafons quadrats i una espiga llarga a l’inferior que servia de mànec. Conserva restes de policromia i la imatge tenia una corona de metall que perdé quan el 1936, en ocasió de la Guerra Civil, fou amagada a l’estranger. D’una bellesa que recorda la del Crist de Mijaran, la figura porta barba, el cos és cobert per un faldellí de talla i té els dos peus clavats amb dos claus. Presideix avui l’altar major (que abans del 1936 tenia un retaule barroc). Una tradició diu que la imatge fou feta per un pelegrí procedent de Terra Santa que hi hauria incrustat una relíquia de la Vera Creu i que hauria desaparegut en acabar l’obra.

També té tradicions llegendàries la reixa de ferro que tanca el presbiteri. Segons la primera, recollida per Gràcia (1613), en ocasió del setge del comte de Pallars a la vila el 1385, els veïns de Salardú portaren el Crist en processó per la plaça del castell demanant protecció divina i el comte restà des d’aleshores cec, fins que, després de demanar perdó durant nou dies a l’interior de l’església, recuperà la vista i, en agraïment, féu construir la reixa. Una altra llegenda diu que fou feta amb les espases i llances que els habitants de Salardú prengueren a l’exèrcit hugonot el 1597. La imatge del Crist té indulgències concedides pel bisbe de Comenge, el futur papa Climent V, el 1316, i Ferran I de Catalunya-Aragó el 1414 sol·licità de la Santa Seu prerrogatives especials.

Salardú era conegut amb els noms de Salardú i Salarduno des del’any 1299. Aquest any el rei Jaume I escriví als universis hominibus de Salardu que paguessin la lleuda que devien a A. De Betlan. Salardú era des del segle XIII el lloc d’un important mercat, semblant als de Vielha i Bossòst, tots els quals foren reconeguts en el jurament dels privilegis de la Vall fet l’any 1298 per Arnau de Sant Marçal, segrestada de la Vall en nom del rei de Mallorca. L’any 1278 el rei Pere el Gran dirigí hominibus de Salardú et tertii de Salarduno una carta en la qual reclamava la quantitat de diners que havien pactat dedonar-li. Prop de Salardú hi havia la vila i parròquia de Puig, avui desapareguda, els homes de la qual, tres cònsols i trenta capsde casa, el 6 de novembre de 1313 juraren fidelitat al rei Jaume II. L’endemà, dia 7 de novembre, ho feren apud ecclesiam Sancti Andree de Salarduno els sis cònsols de Salardú i els cent-un caps de família que aleshores formaven la vila. La situació estratègica de la vila a l’entrada de la vall pel port de la Bonaigua motivà freqüents invasions i fets bèl·lics. La invasió del 1385 per part del comte de Pallars fou motivada per la venda de la vall per part del rei Pere III al comte, que trobà la resistència armada dels aranesos i fou rebutjat. Ja al segle XV el baró de Taurinhac prengué la vila amb un potent exèrcit i calà foc a la porta del castell, que tanmateix no es rendí, durant una de les invasions procedents de França. Segons l’annalista F. Diego de Sayas, el 1524 el castell fou atacat per 5.000 homes dirigits per Mr. de Sant Joan, que aconseguiren de rebutjar els escassos defensors (15 homes i 20 dones) amb precària artilleria. La guerra amb els hugonots comportà la invasió del 1597, quan el comte de Sent Gironç passà la frontera amb 3.000 homes i assetjà la vila, que fou salvada gràcies a l’ajut de les milícies del terçó comandades per Juan Gómez (els trofeus de guerra estigueren a la parròquia fins a l’època del Primer Imperi, quan foren dutes a França per les tropes napoleòniques). Durant la guerra de Successió, les tropes francocastellanes del marquès d’Arpajon prengueren Salardú i els veïns hagueren de rescatar vides i béns, amb els vasos sagrats de l’església, que el marquès portà a Castell-lleó.

Festes

La festa major de Salardú s’escau el dia 3 de maig, festivitat de la Santa Creu, i des d’Era Pica es beneeix el terme i se celebra una processó amb les creus dels antics pobles de Pujòlo. Hom fa festa també el 30 de novembre, per Sant Andreu, i, a més de la tradicional fira de bestiar que se celebra el 7 d’octubre, la vila organitza l’aplec al santuari de Montgarri (2 de juliol).

 

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

enciclopedia catalana

web Ajuntament

 

Rodonyà

Rodonyà es un Municipi de la Comarca Alt Camp (Tarragona)
A Rodonyà hi anem el 26 de gener de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Camp de Tarragona
Comarca Alt Camp modifica
Població
Total 490 (2019) modifica
• Densitat 57,65 hab/km²
Llar 15 (1553) modifica
Gentilici Rodonyenc, rodonyenca

Breu historia del municipi

Limita amb els termes de Vila-rodona (NW) i Montferri (W i S) de l’Alt Camp, Masllorenç (S), del Baix Penedès, i amb els del Montmell (NE) i la Bisbal del Penedès (E) del Baix Penedès. És situat al sector sud-oriental de la comarca, al límit amb el Baix Penedès, al sector de l’esquerra del Gaià accidentat pels contraforts del Montmell. Comprèn el poble de Rodonyà, cap de municipi, i la urbanització de la Pineda de Santa Cristina, al sector muntanyós, compartida amb el terme municipal de la Bisbal del Penedès. Rodonyà és segons Coromines un topònim d’origen romà. Travessa el terme la carretera C-51 de Valls al Vendrell, seguida, paral·lelament, pel N, per l’autopista AP-2 de Barcelona a Lleida.

El Poble

El poble de Rodonyà és a 312 m d’altitud, al mig del terme, a la dreta de la carretera comarcal de Valls al Vendrell. Al centre de l’agrupament urbà hi ha l’església parroquial de Sant Joan Baptista, de línies neoclàssiques; fou construïda al tercer quart del segle XVIII (obtingué la categoria parroquial a la primera meitat del segle XIX i fins el 1957 formà part de la diòcesi de Barcelona); el campanar, de planta quadrada i acabat en una torre octagonal, té ara al capdamunt els dipòsits de l’aigua. Un dels edificis més interessants és la part que resta de l’antic castell de Rodonyà, gran casal quadrangular coronat per merlets i amb porta adovellada, de traça ja renaixentista, que es trobava en mal estat el 1842, encara que després fou utilitzat com a escola. Es conserva una bona part de l’estructura externa (un sector que fou convertit en habitatges és ara abandonat) i s’han consolidat les principals parets de l’edifici.

L’ocupació romana del terme és confirmada per la descoberta d’una necròpoli de sepulcres de llosa coneguda amb el nom de Can Pedrós. Dins el terme hi ha també les ruïnes del Castellot de Mas Mateu, antiga fortalesa.

Per Sant Joan Degollat, a l’agost, se celebra la festa major d’estiu, en la qual és tradicional el pa beneït, una mena de coques fetes amb ous, farina i sucre. Per fer-les cada noia portava a la casa del comú tres ous. Un cop feta la coca el capellà la repartia a tota la gent que anava a adorar la relíquia del sant. També era tradicional de representar pels carrers el ball de Sant Joan. La tradició es mantingué viva fins al començament del segle XX.

Festes

La festa major d’hivern s’escau el cap de setmana més proper al 20 de gener, per sant Sebastià.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

La Poble de Segur

La Poble de Segur es un Municipi del Pallars Jussà (Lleida)
A La Poble de Segur hi anem el 14 d’agost de 2011

Dades del Municipi

Vegueria Alt Pirineu i Aran
Comarca Pallars Jussà modifica

Capital la Pobla de Segur modifica
Població
Total 2.984 (2019) modifica
• Densitat 90,98 hab/km²
Llar 51 (1553) modifica
Gentilici Poblatà, poblatana modifica

Breu historia del municipi

El terme municipal de la Pobla de Segur, de 32,85 km2 d’extensió, és el centre geogràfic i econòmic de la Conca de Dalt, o Conca de la Pobla de Segur, el sector septentrional de la Conca de Tremp.

La Noguera Pallaresa marca el límit de la banda de llevant des que entra al terme, ja al tram final de l’espectacular estret de Collegats (que separa les dues comarques pallareses), aigua amunt del barranc de Sant Pere fins al S de Sant Joan de Vinyafrescal, a la riba dreta del pantà de Sant Antoni. El riu separa el terme de la Pobla de Segur dels de Baix Pallars (Pallars Sobirà) i Conca de Dalt. La vall baixa del Flamisell, des de la sortida del congost d’Erinyà fins a la confluència amb la Noguera, forma el límit amb Salàs de Pallars (S) i les terres de Toralla i Serradell (enclavament de Conca de Dalt, a l’W). Marquen el límit septentrional el terme de Senterada i els vessants meridionals de la serra de Peracalç, que separa les terres de la Pobla de les de Montcortès de Pallars i Peramea (Baix Pallars).

Les altures de la banda nord es troben, en general, per damunt dels 1.000 m, en un territori abrupte i trencat de calcàries mesozoiques flanquejades al S per conglomerats. En aquest sector hi ha la serra de Peracalç, una de les serres interiors dels Prepirineus dins l’alineació de les serres de Sant Gervàs (W) i del Boumort (E), la qual forma les parets de l’estret d’Erinyà (W) sobre el Flamisell i les de Collegats (E) sobre la Noguera Pallaresa. Aquesta serra assoleix els 1.478 m a la roca de Sant Aventí, tot just al límit del terme amb les terres de Montcortès de Pallars (Baix Pallars). En aquest sector també hi ha el tossal de Rocs (1 408 m). El sector pla de la conca, format per margues i algunes argiles del darrer Mesozoic i de l’eocè, a la vall del Flamisell i als vessants de la dreta de la Noguera, sobrepassen de poc els 500 m.

Vista general de la Pobla de Segur

© FOTOTECA.CAT

Els barrancs que davallen de la serra de Peracalç vers el Flamisell, com és el cas del barranc de Gelat, o vers la Noguera, com és el cas dels de Montsor i Sant Pere, són poc importants. El barranc de Sant Pere o de les Maleses rep les aigües del barranc de Queralt per la dreta. També són poc importants el barranc de Mascarell, que des de la serra de Sant Salvador va a parar al Flamisell per la dreta, i el barranc de Puimanyons, que davalla de la serra de Santa Magdalena, i el de Santa Cecília i el de la Fontfreda, que davallen des del serrat dels Segalins. Aquests tres darrers barrancs desguassen al pantà de Sant Antoni per la riba dreta.Pel que fa a la vegetació potencial, predomina el bosc de roure valencià als cursos dels rius; a les terres altes, el bosc de roure martinenc, i al sector de l’estret, el carrascar. Com a nota curiosa del municipi cal destacar l’oma de la Borda del Ros, arbre monumental de més de 400 anys que es troba a peu de carretera, en direcció a Gerri de la Sal, a tocar de la Borda de Ros, antic hostal de traginers.

El terme comprèn la vila de la Pobla de Segur, situada a la confluència del Flamisell amb la Noguera Pallaresa, poc abans del pantà de Talarn o de Sant Antoni, i els pobles de Sant Joan de Vinyafrescal i Puimanyons i el nucli de Montsor.

Travessa la vila la carretera C-13 que, procedent de Balaguer i Tremp, ressegueix el curs de la Noguera Pallaresa i enfila cap al N a través de l’estret de Collegats en direcció a Sort (tram de la N-260) i Esterri d’Àneu. La N-260 segueix el curs del Flamisell des de la Pobla de Segur fins al Pont de Suert i després passa pels colls de la Creu de Perves i de Llevata, on s’uneix amb la N-230 a la Vall d’Aran pel túnel de Viella. La mateixa N-260 és el camí obligat cap a la Vall Fosca (Cabdella) des del ramal que surt més al N, a Senterada. D’altra banda, no fou fins el 1951 que arribà a la Pobla la línia de ferrocarril procedent de Lleida (en servei des del 1924 només fins a Balaguer), que donà impuls al comerç local. La popularització del vehicle privat durant els anys seixanta i setanta afectà negativament el tren de la Pobla, i el 1984 el govern espanyol decidí tancar la línia perquè era deficitària, cosa que finalment s’evità gràcies a la campanya “Volem lo tren”, sorgida entre els veïns del Pallars i de la Noguera. El 2005 la línia Lleida-la Pobla de Segur passà a ser titularitat de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, que dugué a terme la restauració del traçat (2006-07). Arran de la reducció de la freqüència de pas, des del 2012 es reprengueren les campanyes contra l’amenaça de tancament. El 2016, una vegada recuperada la normalitat, la línia començà a operar amb trens nous, que, com els històrics des del 1968, són impulsats per màquines dièsel. La línia ha estat reconvertida per a usos turístics (“Tren dels llacs”).

El Poble

 El nucli antic havia estat fortificat: les cases formaven un recinte (amb la pLa vila de la Pobla de Segur (524 m i 2.974 h el 2005) és situada entre el Flamisell (W) i la Noguera Pallaresa (E), a l’indret immediatament anterior a la seva conflart exterior sense obertures) que fins a mitjan segle XVIII (segons la resposta al qüestionari de Zamora) es tancava només per dues portes. La plaça de la Pedrera (a ponent, on es reunia en temps antics el comú) comunica amb la del Mercat pel carrer Major, on hi havia la casa de la vila i la Casa Berenguer (que fou després Col·legi de la Sagrada Família), paral·lel a l’antic carrer del Forn (avui de Llorens i Torres). A la plaça del Fossar Vell, al Raval, hi hagué la primitiva parròquia, on, segons la tradició, la Mare de Déu de la Ribera es volgué deturar pujant del riu i on havia estat trobada. No se’n conserven pràcticament restes, però un plafó de ceràmica modern, del 1954, en recorda l’emplaçament. Una altra plaça s’obre davant l’església moderna, i els antics barris del Raval, la Farratgeta i Oran són compresos avui en la vila moderna. Les principals artèries són l’avinguda de Sant Miquel del Pui, la de Mossèn Jacint Verdaguer, la de Catalunya i la dels Pirineus, que enllaça les carreteres de Sort i del Pont de Suert. Hom distingeix també la zona turística anomenada la “Ciutat de Vacances”, que és dins el triangle format per l’avinguda de l’Estació, el riu Flamisell i el llac de Sant Antoni.

L’església parroquial de la Mare de Déu de la Ribera, que substituí l’antiga, fou projectada a partir del 1768 (per Joan Serena i Lino Torres), s’inicià el 1771 i es beneí el 1783. És un ampli edifici classicitzant, de 41 m de llargada amb tres naus, creuer coronat per una cúpula i una façana austera amb un esvelt campanar adossat a la paret dreta, de torre octagonal. Després de l’incendi del 1873 provocat pels carlins, l’altar barroc i la imatge de la Mare de Déu de la Ribera foren refets, però la Guerra Civil de 1936-39 comportà una nova destrucció de tota la decoració interior de l’església. Tanmateix s’iniciaren diversos projectes de restauració, entre els quals cal destacar les pintures murals del presbiteri realitzades per Enric Porta, el qual decorà altres altars laterals; la nova imatge de la Mare de Déu de la Ribera per Josep Borrell i Nicolau; el projecte de l’altar major per Francesc Folguera i, d’altra banda, la neteja de la façana de l’església.

Façana principal de la Casa Mauri, actual seu de l’ajuntament de la Pobla de Segur

© ARXIU FOTOTECA.CAT

Entre els edificis interessants de la població cal remarcar la Casa Mauri, seu de l’ajuntament i gran casal modernista bastit al principi del segle XX per Ramon Mauri Arnalot i, d’altra banda, l’antic molí de l’oli que pertanyia a l’antiga Casa Mauri i on hi ha una sala d’exposicions. A la façana del molí hi ha una escultura de marbre, de Josep Llimona, que representa Sant Josep. Un altre edifici és el Comú de Particulars, que data dels anys trenta i revela la influència del GATCPAC.

Festes

Pel que fa al folklore, el quart cap de setmana de juliol se celebra la festa major a la vila de la Pobla de Segur. També al juliol, des del 1979, el primer diumenge s’escau la diada dels Raiers, que rememora l’antiga activitat de baixar fusta pel riu. La baixada es fa al llarg de 6 km, des de la resclosa de Llania fins al Pont de Claverol. Després de la baixada es fa un dinar de germanor. El dia de Sant Antoni (17 de gener) els pagesos i ramaders organitzen la benedicció d’animals. El 21 de gener es fa un aplec a l’ermita de Sant Fruitós. El 8 de maig es fa festa i un aplec a l’ermita de Sant Miquel del Pui, patró de la vila. Una altra festa major se celebra el 18 de juny, per un vot a la Mare de Déu de la Ribera fet el 1765 amb motiu d’una epidèmia. El 13 desembre es fa un aplec a l’ermita de Santa Llúcia.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

L’Atmetlla de Mar

 
L’Atmetlla de Mar és un municipi del Baix Ebre (Tarragona)

A L’Ametlla hi anem el 18 d’agost de 2012 ja que estem de vacances a Tortosa

Dades del Municipi

Autonomia Catalunya
Província província de Tarragona
Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Baix Ebre
Entitats de població 1
Població
Total 6.887 (2017)
• Densitat 102,94 hab/km²
Gentilici calero, calera

Breu historia del municipi

El terme municipal de l’Ametlla de Mar, d’una extensió de 66,86 km2, és situat a la costa, al NE de l’antic terme general de Tortosa, entre el cap de Terme, que és on acaba el municipi de Vandellòs (Baix Camp) i el barranc de l’Àliga, al S, que separa el terme del municipi del Perelló. Per la part de tramuntana, aproximadament des d’on neix el barranc del cap de Terme fins a l’extrem ponentí del coll de la Cova, el municipi confronta amb Tivissa (Ribera d’Ebre). El terme de l’Ametlla forma una mena de triangle, un dels costats del qual correspon a la costa. Aquesta, ben diferent de la que s’estén més amunt del coll de Balaguer, alterna fronts rocosos amb platges d’arena grossa i cales. Alguns accidents d’aquesta costa són, de tramuntana a migdia, la punta del Calafat, les Tres Cales, la cala de Sant Jordi, Cala Forn, la punta de Cala Mosques, la cala Sant Roc, la del Boncapó, el port de l’Estany, la cala i el cap de Santes Creus (espai inclòs al PEIN) d’argiles i graves de color rogenc, mentre que la punta de l’Estany Podrit, la punta de l’Àliga i la cala de l’Àliga són de calcàries blanquinoses del Cretaci. Les elevacions més destacades per la part de tramuntana són Montagut (392 m) i la serra de la Mar; al límit sud-occidental, la serra de la Barra (346 m); més a llevant, la Pedra Blanca, i vers migdia, la serra de Santes Creus i Puig Moltó (206 m). D’aquests i d’altres contraforts muntanyosos del defora del terme, baixen diversos barrancs que desaigüen a la mar, com el barranc del Calafat, el Calafató, Calallisses, Sant Jordi, Calaforn, el Pi, el Boncaponet i el Boncapó, l’Estany, Santes Creus i altres. Algunes partides del terme són Picamoixons, l’Estanquer, lo Riquet, los Molins, les Creuetes, Virgili, Sant Jordi, la Forcada, los Trossos, la Barrera, les Guardes i la Plana de Ponç.

A la costa de tramuntana, a l’extrem de la cala de Sant Jordi, hi ha el castell de Sant Jordi d’Alfama; a la de migjorn, damunt la punta de l’Àliga es dreça la torre de l’Àliga i, camí del poble de l’Ametlla, el petit port i les Cases de l’Estany, amb el far de l’Estany. A l’interior, a la zona muntanyosa, vora l’antiga carretera general, hi ha la masia i caseria de Ponç.

Els nuclis de població que comprèn són el poble de l’Ametlla de Mar i diferents urbanitzacions: l’Àliga, la Cala Nova, Calafat, els Racons, les Roques Daurades, Sant Jordi d’Alfama i les Tres Cales.

Molt ben comunicat, el poble de l’Ametlla té estació del ferrocarril de la línia Tarragona-València i pel municipi passen la AP-7, de la Mediterrània, i la carretera N-340, de Barcelona a València.

El Poble

El poble de l’Ametlla de Mar (19 m d’altitud) ocupa el suau coster d’un turonet, sobre la cala de l’Ametlla, avui tancada parcialment a llevant pel moll del port. Les cases, amb façanes obertes a la mar, s’arrengleren al llarg del Passeig Marítim. També ran de mar, hi ha l’antiga llotja, amb arcades de mig punt, tocant a un del molls, el del Peix. A la costa més pròxima a migdia amarren les barques esportives. Els carrers principals de la població són, a més del Passeig Marítim i del carrer Major, els de Rossell, de Sant Roc, de la Llibertat, de Ponent, de les Drassanes, de Sant Joan, de Pau Casals, d’Andreu Llambrich, la plaça de Joan Miró, on antigament hi havia la torre, el carrer dels Pescadors, el de Sant Pere, etc. L’església parroquial de la Purificació de Nostra Senyora és emplaçada en un lloc una mica més elevat. Pertany al tipus de nau única, força elevada i sostinguda per contraforts laterals entre els quals s’encabeixen capelles, més baixes, damunt les quals unes finestres il·luminen directament la nau major. Sobre un dels angles de la façana, coronada amb frontó triangular, s’eleva el campanar de torre, quadrat. Fou bastida al segle XIX.

Festes

La festa major de la població, que es remunta a mitjan segle XIX, s’escau el 2 de febrer, festivitat de la Candelera. En destaca la processó. Per Corpus, els carrers de la vila es guarneixen amb flors. També se celebra la festa major d’estiu, el 29 de juny, per Sant Pere. Durant la tercera setmana de juliol es fa la diada del rossejat, plat típic de l’Ametlla que destaca en la gastronomia, ben diversa, de la població (cal no oblidar el suquet calero i el romesco). Quant als centres culturals destaca el Museu de Ceràmica Popular, inaugurat el 2001

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”8fb869db” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”LAtmetlla de Mar{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Enciclopèdia Catalana

 

Bràfim

 

Bràfim és un Municipi de L’Alt Camp Província de Tarragona

A Bràfim hi anem el 26 de gener de 2013 per Sant Esteve

Dades del Municipi

Estat Espanya
Autonomia Catalunya
Província província de Tarragona
Vegueria Camp de Tarragona
Comarca Alt Camp

Breu historia del municipi

Limita amb els municipis de Montferri (E), Vila-rodona i Alió (N), Puigpelat (W) i Vilabella (S). S’estén a la plana de la dreta del Gaià, vers el qual s’escolen les aigües del territori, suaument ondulat. La vila de Bràfim és l’únic nucli de població. El nom és d’origen aràbic (Balari i Jovany, i Coromines); el primer fa constar un document del 959, on s’esmenta villa qui vocant ortum Abrahim (fins el 1570 és conegut com Abràfim; el nom de Bràfim apareix el 1578). La carretera local de Tarragona al Pont d’Armentera, que enllaça al N del terme amb la C-51 de Valls al Vendrell, és la principal via de comunicació.

El Poble

La vila de Bràfim és situada a 236 m d’altitud, al sector meridional del terme, a ponent del turó on s’aixeca l’ermita de la Mare de Déu del Lloret. Els carrers són estrets i desiguals i centra la població l’església parroquial de Sant Jaume de Bràfim, edifici de transició del gòtic tardà al barroc, cobert amb volta de llunetes i nervadures simulades a l’absis; fou bastida a la fi del segle XVII (s’hi treballava ja el 1698) sobre una d’anterior (de la qual s’aprofità només alguna paret) sota la direcció del mestre de cases Ramon Sanabra; fou pagada en una bona part per Joan Busquets, governador del comtat de Savallà i de la baronia de Vallmoll; el 1715 hi construí el llit de la Mare de Déu d’Agost Isidre Espinal de Sarral, el 1730 s’instal·là l’orgue i en 1794-97 Joan Guasc de Valls daurà el retaule barroc, que encara es conserva; s’amplià encara el 1881 amb la capella del Santíssim damunt l’antic cementiri. L’any 1923 Cèsar Martinell hi construí la casa consistorial. El 1930 es fundà el Sindicat Agrícola, que té un edifici de la seva propietat.

Entre les diverses entitats culturals que hi ha al municipi destaca la Societat Centre Recreatiu. Disposa, també d’una biblioteca i un teatre.

Festes

La vila celebra la seva festa major d’hivern pel 10 de desembre, de gran antiguitat (és documentada el 1748). La festa major d’estiu s’escau per sant Jaume , el 25 de juliol.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”2217c16a” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”bràfim{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Enciclopèdia Catalana