Arxiu de la categoria: 2017

Rubió

Rubió és un Municipi de la Comarca l’Anoia (Barcelona)
A Rubió hi anem el 2 de novembre de 2017

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Anoia modifica
Població
Total 239 (2019) modifica
• Densitat 4,98 hab/km²
Llar 36 (1553) modifica
Gentilici Rubionenc, rubionenca modifica

Breu historia del municipi

El terme municipal de Rubió, de 38,5 km 2 , limita amb els termes bagencs de Castellfollit del Boix (NE) i Aguilar de Segarra (N) i amb els de l’Anoia dels Prats de Rei (NW), Copons (W), Jorba (S) i Òdena (S i E). És situat al sector NE de la co-marca, al límit amb el Bages. La serra de Rubió forma, en direcció NE-SW, l’eix del territori i separava antigament les sotsvegueries d’Igualada i dels Prats de Rei; alhora és la divisòria d’aigües entre les que vessen a l’Anoia a través de la riera de Rubió i les que vessen al Cardener a través de la riera de Maçana (afluent a la de Rajadell). Aquesta serra, que abans de l’incendi del 1986 era coberta de boscos de pins i alzines, culmina a 837 m d’altitud (al límit amb el terme d’Òdena). Els vessants meridionals de la serra alimenten l’esmentada riera de Rubió que aflueix a l’Anoia dins el terme de Jorba.

El municipi comprèn, a la meitat S, el petit nucli de Rubió, cap de municipi, el raval o caseria del Pla de Rubió, i l’antiga parròquia rural de Sant Pere d’Ardesa, en un apèndix, ja vers Òdena. A la meitat N del terme, al punt més alt de la serra hi ha una notable planura presidida pel gran mas de Pedrafita, dita per això el pla de Pedrafita, amb un antic hostal a prop de la carretera i l’església de Santa Anna. En un apèndix al NE, als vessants septentrionals de la serra, hi ha l’antiga parròquia rural de Sant Martí de Maçana.

Hom pot accedir al municipi per una carretera local que, passant per Copons, s’uneix amb la C-1412 que surt de la A-2 a l’altura de Jorba i va cap a Calaf. Travessa la serra de Rubió i el terme de S a N la carretera d’Igualada als Prats de Rei, anomenada de les Malloles.

El Poble

El centre històric i cap del terme és el poble de Rubió, de població disseminada, presidida pel petit nucli aturonat a 626 m d’altitud, en un esperó al vessant sud de la serra on s’alcen les restes del castell de Rubió, l’església parroquial de Santa Maria i unes poques cases. El 2005 hi havia empadronats 44 h. Hi ha restes d’una torre i murs del castell.

L’església parroquial de Santa Maria de Rubió, al peu del castell, és un interessant i singular monument gòtic amb elements d’una anterior de romànica (la parròquia és esmentada des de la fi del segle XI). Sembla de mitjan segle XIV i la part superior és fortificada (terrat amb murs amb espitlleres i altres elements). Hom aprofità dos portals romànics, de tipus lleidatà tardà, leun amb senzilles dovelles i l’altre, el principal, amb força decoració escultòrica (dues columnes per banda i una sèrie d’arcs concèntrics que arrenquen d’uns capitells de talla elegant i ben proporcionada); consta d’una gran nau rectangular, amb capelles laterals, sense presbiteri i volta ogival. L’aparell és de pedra ben tallada amb contraforts angulars acabats a manera de torrelles i un campanar a l’angle SW. Té una extraordinària importància el retaule gòtic de tres cossos que presideix l’altar major, d’unes grans dimensions i perfectament restaurat, únic a la comarca i un dels més interessants de l’època; representa diversos episodis de la vida de Maria dins el tipus anomenat dels set goigs (als set compartiments principals) amb el paral·lelisme de set escenes de la Passió (unes altres set taules). El bancal, amb figures d’apòstols i sants, es conserva des del segle XIX al Museu Episcopal de Vic. Ha estat atribuït a l’escola de Ramon Destorrents (un anomenat Mestre de Rubió) i els escuts amb cérvols dels Boixadors reiteradament repetits a la polsera el daten posteriorment al 1380, quan aquests adquiriren la jurisdicció del lloc. Al peu de Rubió hi ha la gran masia de la Sala.

Festes

La festa major se celebra per l’Ascenció, al maig.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

El Poal

El Poal es un Municipi del la Comarca del Pla d’Urgell (Lleida)
A El Poal hi anem el 6 de març de 2017

Dades del Municipi

Vegueria Ponent
Comarca Pla d’Urgell modifica
Població
Total 648 (2019) modifica
• Densitat 72,81 hab/km²
Llar 9 (1515) modifica
Gentilici Poalenc, poalenca

Breu historia del municipi

El municipi pertangué a la comarca de la Noguera fins a la creació del Pla d’Urgell, com a unitat administrativa. El terme del Poal confronta a tramuntana amb Linyola i amb Bellvís, terme amb el qual limita també a ponent. A migdia termeneja amb els municipis del Palau d’Anglesola i Vila-sana, amb el qual també termeneja a llevant. Segons la tradició antiga, el topònim el Poal vol dir “terra de pous”. Les filtracions del Riu Corb originen vetes fluvials subterrànies que faciliten l’excavació de pous, alguns dels quals resten encara avui als afores del poble, tot i que des de la construcció del canal d’Urgell són tapats.

L’únic nucli de població agrupada del terme és el Poal. Dins la reduïda extensió del terme trobem les partides de l’Escarabat, els Fondos, l’Estrella, Rubinat i la Mallola. Per la part de llevant passa la carretera local de Mollerussa a Bellcaire d’Urgell, on es pot enllaçar amb la de Tàrrega a Balaguer. Del cap de municipi també parteixen un seguit de camins veïnals vers els pobles propers: Bellvís, Linyola i Vila-sana.

El Poble

El poble del Poal (216 m) és al sector de l’esquerra del Riu Corb, a llevant de Bellvís. L’església parroquial és dedicada a la Degollació de Sant Joan. Va ser construïda per iniciativa de Francesc Desvalls i d’Alegre, senyor i marquès del Poal, com ho commemora una làpida que s’hi conserva segons la qual, a més de bastir l’església, edificà aquell monument per a si mateix, per a la seva esposa Manuela d’Ardena i per als seus; l’obra s’acabà cap al 1776. Consta d’una nau ben ampla a ambdós costats de la qual s’obren capelles laterals per arcs de mig punt; molt clara, la nau és il·luminada per uns ulls de bou superiors. La coberta de canó, reforçada per uns arcs torals, és moderna, però s’adapta força bé a l’estètica de l’edifici. L’església té com a sufragània la dels Arcs. El casal dels senyors del Poal és conegut avui com a Cal Castell. És un noble edifici bastit amb carreus escairats i portal adovellat. Els interiors, sobretot, han estat força desfigurats. A l’angle entre dues façanes hi ha l’escut del llinatge, datat el 1763. Altres cases antigues al poble són Cal Puig i Cal Francès..

Els vestigis més antics del lloc es troben en un seguit de tossals allargassats a uns 300 m del poble, en el camí de Vila-sana a la Novella Alta, a l’antiga partida de Sarsènit, o Xarsènit. L’arqueòleg Emili Junyent hi ha excavat un poblat hallstàttic fortificat, a uns 3 m de profunditat, els habitatges del qual sembla que foren destruïts per un incendi. De restes romanes, també se’n troben a la rodalia del Poal: a les Novelles, a la Pedrissa, etc.

Festes

El Poal celebra la festa major el 29 d’agost, per Sant Joan, i el segon diumenge de maig, festa major petita del Roser de Maig. Una altra tradició d’aquest poble és la caminada matutina que els seus veïns fan, el primer de maig, per la festa de la Mare de Déu de les Sogues de Bellvís

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

Montmaneu

 Montmaneu es un municioi de la comarca de l’Anoia (Barcelona)
A Montmaneu hi anem el 2 de novembre de 2017

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Anoia modifica
Població
Total 150 (2019) modifica
• Densitat 11,03 hab/km²
Llar 23 (1553) modifica
Gentilici montmaneuenc(a)

Breu historia del municipi

El terme municipal de Montmaneu, de 13,62 km 2 , és a l’extrem de ponent de la comarca, ja al límit amb la Segarra. Limita a l’E amb Argençola (Anoia), al S amb Montfar, enclavat del terme de Ribera d’Ondara i Talavera, a l’W amb el municipi de Ribera d’Ondara i al N amb Sant Guim de Freixenet, tots aquests termes pertanyents a la comarca de la Segarra. Centra el terme el coll de la Panadella, a 710 m d’altitud, al límit de la Depressió Central, que separa les conques del Llobregat i del Segre. Drena un petit sector de la frontera occidental la capçalera del riu d’Ondara, entre Pallerols i Montfar; les aigües del sector oriental vessen vers la capçalera de l’Anoia, entre les quals les procedents de la font de la Mussa. La superfície forestal és ocupada per boscos de pins, roures i carrasques.

El municipi comprèn el poble de Montmaneu, cap de municipi, el raval o caseria de la Panadella i l’antic priorat de Sant Jordi de Riquer.

Travessa el terme en direcció E-W l’antiga carretera N-II de Madrid a França per la Jonquera, la qual salva el port de la Panadella, i l’actual autovia A-2, finalitzada el 2004. En direcció N-S, travessa el municipi la carretera local de Santa Coloma de Queralt a Sant Guim de Freixenet, la qual uneix els dos nuclis de població del terme. Al S del raval de la Panadella hi ha un ramal que l’uneix amb el nucli de Carbasí, al terme d’Argençola.

El Poble

El poble de Montmaneu (709 m d’altitud), que tenia 146 h el 2005, és situat damunt la carena dels vessants que dominen la conca de l’Anoia. Té una estructura allargassada, originada entorn de l’an

tic camí ral que es creuava amb el que anava a Guissona. A la plaça del poble hi ha Cal Parada, datat del 1700, que correspon a un dels antics hostals. El creixement de Montmaneu fou molt petit. Entre els segles XIV i XVII tenia solament dues dotzenes de cases. A les acaballes del segle XVIII n’hi havia 36. L’expansió urbana, iniciada a mit

jan segle XIX, es mantingué fins a la meitat del segle XX.

L’església parroquial de Santa Maria de Montmaneu, de construcció gòtica, presideix el nucli urbà. A l’extrem de la població s’alça el santuari de la Mare de Déu de la Creu, centre d’arrelada devoció popular, a prop del qual hi havia hagut un antic hospital de vianants.

Al setembre s’hi celebra la festa major. És tradicional el costum de la caldera de Montmaneu que avui es conserva el diumenge de Carnestoltes i que consisteix en una escudella de pagès que es prepara a la plaça Major. A partir del 2000, el mateix dia de la Caldera se celebra la festa dels Bandolers.

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Montornès de Segarra

Montornès de Segarra es un municipi de la comarca de la Segarra (Lleida)
A Montornès de Segarra hi anem el 9 de juliol de 2017

Dades del Municipi

Vegueria Ponent
Comarca Segarra modifica
Població
Total 100 (2019) modifica
• Densitat 8,13 hab/km²
Llar 41 (1553) modifica
Geografia
Superfície 12,3 km² modifica
Altitud 605 m modifica

Breu historia del municipi

El terme municipal de Montornès de Segarra, de 12,32 km2, que forma part de la comarca de la Segarra des del 1989, es troba al límit amb l’Urgell, al qual pertanyia des de la incorporació en la divisió territorial del 1936. Limita al N amb el terme de Granyena de Segarra, al NE amb l’enclavament de Gramuntell (de Ribera d’Ondara), a l’E i al SE amb Montoliu de Segarra, al SW amb Guimerà, i a l’W amb Verdú (aquests dos darrers termes de l’Urgell). Montornès de Segarra s’estén per la vall mitjana del Cercavins, que, provinent del veí terme de Montoliu de Segarra, travessa el territori de llevant a ponent fins que penetra a Verdú.

Els principals nuclis de població d’aquest municipi són el poble de Montornès de Segarra, cap del municipi, i el del Mas de Bondia. Una carretera local uneix en direcció E-W el poble de Montornès, el Mas de Bondia i Verdú; també hi ha una xarxa de camins que porten a Cervera per Granyena, a Montoliu de Segarra, a l’Ametlla de Segarra i a Guimerà.

El Poble

El castell de Montornès es bastí en l’època de la conquesta de la zona sobre uns estrats de poblament ibèrics i romans (resten fragments de ceràmica als vessants del turó) en un lloc que estratègicament dominava les terres del voltant. La primitiva església del castell, desapareguda totalment, es devia situar tocant el cementiri antic, en una petita altura plena fins fa poc d’unes interessants esteles funeràries que anaven des d’època romana fins al segle XVIII.

El lloc és esmentat des del 1093 (Munte Turnes), i el 1181 Alfons I el Cast concedí des de Lleida el castell de Montornès als templers. Hi devia tenir drets Guillem de Cervera, senyor de la veïna vila i castell de Verdú, ja que quan aquest empenyorà Poblet, Verdú i Preixana per a la preparació de la quarta croada a Jerusalem manifestà que si moria en la pelegrinació empenyoraria també el castell de Montornès i les seves pertinences. De tota manera, amb l’extinció dels templers, passà a l’orde dels hospitalers (1317), dins la comanda de Granyena. En un document del 1423, Alfons IV prometia als paers de Tàrrega que en cinc anys no lluiria ni faria lluir les jurisdiccions que tenien a Granyena i que comprenien també Montornès, el Mas de Bondia i el Talladell. L’any següent (12 de gener de 1424), una delegació de la Universitat de Tàrrega es presentà a Montornès davant Pere Berenguer, batlle en nom del prior de Catalunya dels hospitalers, amb la carta reial per poder lluir les jurisdiccions; en senyal de potestat enderrocaren les forques i en feren plantar unes de noves, cerimònia que repetiren al Mas de Bondia (mentre a les dues localitats la cerimònia fou ben rebuda, a Granyena hi hagué oposició).

El lloc continuava en els set llocs que els hospitalers tenien a la vegueria de Tàrrega al segle XVII, i així continuà fins a la fi de l’Antic Règim. El 1661, quan n’era castlà Joan de Llorac, senyor de Solivella, hom descriu el castell “que està a modo de fortalesa, en lo qual dins no hi ha sinó voltes axí desobre com desota y en aquell may se ha vist casa per habitació”. Una llarga i gran paret de pedra que hi ha dins el terme sembla que fou manada construir pel castlà en uns anys de misèria per donar feina, i ha donat nom a la partida dita la Carlana.

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

 

Montoliu de Lleida

Montoliu de Lleida es un municipio de la comarca del Segrià (Lleida)
A Montoliu de Lleida hi anem el 9 de juliol de 2017

Dades del Municipi

Vegueria Ponent
Comarca Segrià modifica
Població
Total 489 (2019) modifica
• Densitat 66,99 hab/km²
Llar 16 (1553) modifica
Gentilici Montoliuenc, montoliuenca modifica

Breu historia del municipi

Està situat al sector meridional del pla de Lleida i limita amb els municipis de Lleida al N, Albatàrrec a l’E, Alfés al SE, Sunyer al SW i Sudanell a l’W. S’estén al marge esquerre del Segre i s’allargassa vers el S fins a la riba dreta del riu de Set, que forma en part el límit sud-occidental. Travessen el sector planer proper al Segre el canal d’Urgell (que desguassa en aquest riu dins el terme), l’antiquíssima séquia de Torres i el canal de Seròs. És ací, a la zona al·luvial fèrtil propera al riu, on es localitza el regadiu. La part meridional del terme, accidentada pels Tossalets (218 m), forma ja part del paisatge pròxim al de les plataformes garriguenques. Són partides de regadiu les del Rentador, la Vila, els Sots, els Quadros i les Sortetes; i de secà les de la Coma, Vallpinyol, els Plans, les Bogues, Rinet, Tabac i les Solanes.

El terme comprèn el poble i cap de municipi de Montoliu de Lleida, la urbanització de l’Avellà i l’antic terme i despoblat de Tabac. La carretera N-230, procedent de Llardecans i Sudanell, passa pel N del poble. Travessa el sector meridional l’autopista AP-2, poc abans de la sortida que porta a Lleida, ja al terme d’Albatàrrec.

El Poble

El poble de Montoliu de Lleida es troba a 166 m d’altitud, a la zona de contacte entre el regadiu i el secà, a migdia del canal d’Urgell i a ponent del de Seròs. La seva església parroquial, dedicada a la Nativitat de Nostra Senyora, fou bastida de nou a mitjan segle XVIII aprofitant les pedres del ja enderrocat castell de Montoliu, dins una estètica barroca, amb campanar de torre rodona sobre basament quadrat. L’interior del temple té pilars amb capitells jònics. Era molt venerada la imatge titular, de pedra, del segle XIV, restaurada després de la Guerra Civil de 1936-39. La plaça Major, encara que molt modernitzada, conserva alguns edificis d’origen medieval, reformats.

Festes

El 8 de setembre se celebra la festa major. El darrer dia és tradicional que, en els locals de la Cooperativa del Camp, les diferents colles del poble presentin llurs cassoles i es faci un concurs i un menjar col·lectiu en el qual participa tot el poble. La festa s’allarga si s’escau en cap de setmana. El 15 de maig se celebra la festivitat de Sant Isidre, considerada més important que la festa major del mes de setembre.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

Linyola

Linyola es un municipi de la comarca del Alt d’Urgell (Lleida)
A Linyola hi anem el 6 de març de 2017

Dades del Municipi

Vegueria Ponent
Comarca Pla d’Urgell modifica
Població
Total 2.700 (2019) modifica
• Densitat 94,08 hab/km²
Llar 105 (1553) modifica
Gentilici Linyolenc, linyolenca

Breu historia del municipi

El terme municipal de Linyola, de 28,66 km 2d’extensió, és situat al sector septentrional del Pla d’Urgell. El 1988 se segregà de la comarca de la Noguera i fou inclòs a la nova comarca del Pla d’Urgell. Confronta amb els municipis noguerencs de Bellcaire d’Urgell al N, Penelles a l’E i Vallfogona de Balaguer a l’W; amb Ivars d’Urgell també a l’E, el Poal i Vila-sana al S i Bellvís i l’enclavament d’Arrufat (pertanyent a aquest mateix municipi) a l’W, tots de la seva mateixa comarca. El terme és regat pel canal del Sió, a tramuntana i a llevant, i pel Riu Corb, a migdia. Hi ha unes petites llacunes endorreiques, una al N de la vila, intermitent, i una altra al SW, permanent.

A més de Linyola, al límit amb Bellcaire d’Urgell hi ha l’antic despoblat de Golifàs, o Gallifàs, dins la parròquia de Linyola, i la partida de Remolins, on el monestir de Santes Creus hi tingué alguns drets i que al segle XV ja era despoblada. Altres partides del terme són la Canalada, los Corrals de Martí i el Pla de la Font, al sector septentrional; lo Camí dels Arcs, les Cendroelles, les Sogues, el Prat, la Plana i lo Gatellar, en la zona central del terme; i la Llacuna, Bocadella, la Vinya, Sarsènit, la Coma i lo Tossal, al S.

L’eix principal de comunicació és una carretera local que prové de Mollerussa, passa per la vila de Linyola i d’ací es bifurca en dos brancals, amb accés tots dos a la carretera comarcal C-53 de Balaguer, per Bellcaire o bé abans d’arribar a Penelles. Diversos camins veïnals comuniquen la població amb els Arcs i Vallverd.

El Poble

La vila de Linyola, a 248 m d’altitud, és emplaçada sobre una minsa elevació, al sector més alt del terme. La població, l’eix principal de la qual és la carretera de Bellcaire a Mollerussa, s’ha desenvolupat al SW del nucli antic.

Linyola L’església parroquial de Santa Maria vista des de la plaça d’Àngel Guimerà

© FOTOTECA.CAT

Com en molts altres llocs aquest poble va anar creixent a partir d’un nucli central, presidit pel castell, el record del qual només perdura en la toponímia (carrer, travessia del Castell). En aquest sector, presidit per l’església parroquial de Santa Maria, es conserven encara alguns grans casals dels segles XVI, XVII i XVIII, construïts sobre porxos. Les muralles i els tres portals que tenien han anat desapareixent en les successives ampliacions i modificacions del traçat urbà.L’església parroquial, que fins al primer terç del segle XX tingué comunitat de beneficiats, és un edifici d’una sola nau amb capelles laterals entre els contraforts, absis poligonal i campanar de vuit cares sobre el costat esquerre de la façana. És un exemple d’edifici gòtic molt tardà amb elements que ja són plenament renaixentistes (pilastres amb capitells clàssics a l’interior i portades a l’exterior, de les quals la que centra la façana principal són de finals del segle XVI). Darrere el temple, hi ha restes de murs probablement romans.

La façana principal del temple dóna a la plaça de l’Església, porxada, on s’obre també un magnífic palau renaixentista que manà construir el vilatà Joan Fornes  al segle XVI, segons els darrers estudis que contradiuen la fins ara creença de que l’edifici havia estat propietat dels barons de Linyola i que s’havia edificat sobre el solar d’un antic castell. Posteriorment l’edifici passà a mans dels Cava i dels Galceran, qui el vengueren al poble l’ any 1902. Anomenat popularment el Castell, l’edifici és utilitzat com a casa de la vila; la dovella central de la portada porta la data del 1556. Construït amb pedra, bellament escairada i tallada, als baixos s’obren uns porxos, a la planta noble hi ha diversos finestrals emmarcats per semipilastres i entaulaments classicitzants (alguns dels quals aixopluguen escuts) i al pis alt hi ha una galeria de petits arquets carpanells.

Al carrer Major, prop de l’ajuntament i de l’església parroquial, hi ha una edificació de caràcter senyorial que ofereix una organització ben semblant a la de l’ajuntament. Aquest edifici és estructurat en dos pisos, el corresponent a la planta noble presenta tres obertures que donen accés a un balcó, mentre que el superior segueix el ritme d’obertures de l’anterior amb una de més gran central. Si bé la datació no ha estat determinada amb precisió, hom creu que pot ser del voltant del segle XVII (com el palau dels barons de Linyola), per bé que pot reflectir intervencions més acostades.

Quant a la vida cultural de la vila, Linyola disposa de diferents museus etnogràfics on s’exposen tot tipus d’eines del camp i estris antics, entre els que destaquen el Museu del Pagès d’Antoni Mas, el Museu del Pagès de Cal Valent, la Col·lecció de Vins de Josep Puigpinós, i el Museu Pedrós, dedicat a la pintura i escultura.

Les festes majors de Linyola se celebren el 22 de maig, en honor a Santa Quitèria, i per la Mare de Déu d’Agost (15 d’agost). Per la festa major de maig s’organitza la festa de la cassola, que es fa la vigília de la diada de festa major i consisteix en la preparació a l’aire lliure de la típica cassola de tros. Per la festa major d’agost és tradicional la festa del Foc i de l’Aigua. S’inicia al vespre amb un correfoc i amb la posterior remullada amb l’aigua que la gent del poble tira des dels balcons, continua amb ball popular i festa d’escuma i, ja a la matinada, amb un bany col·lectiu a les piscines i un esmorzar a càrrec de l’ajuntament. Altres actes festius de la localitat són les Festes de la Cervesa, que des del 1990 se celebren el cap de setmana anterior a la festa major d’agost i la festa dels Tres Tombs que té lloc per Sant Antoni.

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

Gramuntell

Gramuntell  és un poble del municipi de la Ribera d’Ondarra Comarca la Segarra (Lleida)
A Gramuntell hi anem el 9 de juliol de 2017

Dades del Municipi

Infotaula de geografia políticaGramuntell
Església de Santa Maria de Gramuntell (Ribera d'Ondara) - 1.jpg

Localització
 41° 37′ 02″ N, 1° 15′ 39″ E
Estat Espanya
Autonomia Catalunya
Vegueria Ponent
Comarca Segarra
Municipi Ribera d’Ondara
Modifica les dades a Wikidata

Gramuntell, antigament coneguda com a Agramuntell és una entitat de població del municipi de Ribera d’Ondara, a la comarca de la Segarra. El 2018 tenia 16 habitants.[1] Està situat sobre un turó (617 m. d’altitud) al sud-oest del terme municipal. Forma un enclavament entre els municipis de Granyena de Segarra, Cervera, Montornès de Segarra i Montoliu de Segarra, a la dreta del torrent de Vilagrasseta.

Era de la jurisdicció del monestir de Santes Creus.[2] A mitjans del segle XIX es va integrar a l’antic municipi de Sant Pere dels Arquells.[3]

Breu historia del municipi

El Poble

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web Ajuntament

 

Granyena

Granyena és un municipi de les Garrigues (Lleida) 
A Granyena hi anem el 7 de juliol de 2017

No hi ha Informació  a wikipèdi

Dades del Municipi

Vegueria Ponent
Comarca Segarra
Població
Total 147 (2018)
• Densitat 9,02 hab/km²
Llar 56 (1553)
Gentilici Granyenenc, granyenenca

Breu historia del municipi

El Poble

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament web

 

Cervera

Cervera és un municipi de la comarca de la Segara
A Cervera hi anem el  9 de juliol de 2017

Dades del Municipi

Comarca Segarra
Capital de Segarra
Entitats de població 6
Població
Total 9.066 (2018)
• Densitat 164,24 hab/km²
Llar 528 (1553)
Gentilici Cerverí, cerverina

Breu historia del municipi

El municipi de Cervera, de 55,19 km2, és situat al sector meridional de la comarca de la Segarra. El terme de Cervera, però, no ha estat sempre tan extens. Fins el 1972 el municipi tenia una extensió de 38,0 km2, i comprenia, a més de la ciutat de Cervera, cap del municipi homònim i de la comarca de la Segarra, el poble de Vergós de Cervera i la quadra de Monells. Aquest any li fou agregat l’antic municipi de la Prenyanosa, de 17,2 km2, del qual formaven part, a més del poble de la Prenyanosa, els pobles de Malgrat, Castellnou d’Oluja, la Cardosa i les caseries de Tudela i de Queràs.

El terme de Cervera confronta a tramuntana amb les terres del municipi de Torrefeta i Florejacs i amb les del terme de Tarroja de Segarra, que resta com una illa entre tots dos. El sector de llevant limita amb Sant Ramon (NE), les Oluges (E), per un petit sector amb les terres d’Estaràs (E) i amb l’extens municipi de Ribera d’Ondara (SE i S). El municipi de Cervera dibuixa un vèrtex vers migdia que en constitueix el punt més meridional. Aquesta llenca de terra és a tocar en el seu extrem amb les terres de Montoliu de Segarra (S). També a migdia termeneja amb l’enclavament de Gramuntell (Ribera d’Ondara) i amb el municipi de Granyena de Segarra. Al sector de ponent, Cervera termeneja amb Granyanella (W) i el municipi dels Plans de Sió (NW).

El relleu del terme és força representatiu del paisatge de la comarca. Hi predominen les valls amples i generalment poc fondes, i emmarcades per llargues carenes pràcticament horitzontals. El punt més alt és el turó del Guixar (620 m), que es troba a tocar de les terres de Ribera d’Ondara. Altres punts que es destaquen són el tossal de la Bagassa (537 m), a tocar de les terres de Tarroja de Segarra, lo Terròs (575 m), i el turó de Miralles (593 m), al NE de la ciutat de Cervera. Aquests tres turons formen part de la línia divisòria d’aigües entre la conca del Sió i la del riu d’Ondara. El puig de Solans (507 m), al límit amb Granyanella, és un dels altres punts elevats del municipi. La característica física més destacada és l’existència de dues valls: la del riu d’Ondara i la del Sió. Això no obstant, el terme és pobre d’aigua.

El riu d’Ondara solca el municipi en direcció SE-W i, en part, forma límit natural amb les terres de Ribera d’Ondara. El riu entra al terme després de deixar a l’esquerra el poble de Sant Pere dels Arquells i fa cap a l’antiga granja dels Comdals que resta a la riba dreta. En aquest punt, el curs pren la direcció W envers Cervera. El riu passa a tocar del sector meridional de la ciutat. El riu d’Ondara rep per l’esquerra les aigües del Torrent Salat i per la dreta hi vessa la riera de Monells.

El Sió drena les terres de tramuntana del municipi de Cervera en direcció SE-NW. El riu entra al terme tot just després de deixar a la dreta el poble de les Oluges. Poc abans del poble de Castellnou d’Oluja hom troba l’aiguabarreig amb el clot de Llobateres, que hi desguassa per la dreta, al’igual que ho fa el barranc de Malgrat. El riu es perd en terres del terme de Tarroja de Segarra després de deixar a l’esquerra el poble de la Prenyanosa. Ja en aquest sector hi desemboca per la dreta el torrent de Camosa, que neix a terres cerverines.

El paisatge de Cervera mostra uns terrenys molt aprofitats, conreats arreu. Es destaquen els marges i les parets que esglaonen els antics pendents, si bé en algun indret elevat encara perdura la vegetació de garrics, acompanyada d’algun bosquet de pins o d’escadusseres alzines i roures. Aquest paisatge que es veu és producte de l’acció antròpica. De fet, en aquestes terres es trobaria una vegetació potencial de tipus mediterrani on la carrasca ( Quercus ilex ssp. rotundifolia) seria l’espècie més representativa.

La principal via de comunicació per a accedir a Cervera és la carretera N-II de Barcelona a Madrid, que s’ha anat remodelant com autovia. L’antic traçat travessava la ciutat mitjançant un túnel que forada el tossal on s’assenta el nucli mentre que l’actual constitueix una variant que envolta la ciutat, inaugurada l’any 2000. En el conjunt de la resta de la xarxa de comunicacions cal destacar a més la carretera N-141, que uneix Cervera amb Calaf passant pels pobles de les Oluges, Sant Ramon i Conill. Aquesta carretera circula gairebé paral·lela a l’Eix Transversal (C-25).

No menys importants són les carreteres locals pel que fa a la comunicació comarcal. Des del sector N de la ciutat surten la carretera de Cervera a Guissona per Tarroja de Segarra i la carretera que la uneix amb Agramunt. Al sector S hi ha la carretera que va cap a terres de la Conca de Barberà, en direcció Rocafort de Queralt. Des d’aquesta carretera es pot accedir a diversos nuclis, com Granyanella, Granyena de Segarra, Gramuntell i Montoliu.

També es pot arribar a Cervera mitjançant la línia de ferrocarril de la companyia RENFE, que uneix Lleida amb Barcelona via Manresa. Aquesta línia, que travessa el terme d’E-W, fou inagurada el dia 30 d’abril de 1860.

El nom de Cervera sembla que és un mossarabisme (segons J. Coromines) que derivaria del llatí cervaria ‘’paratge on abunden els cervos” (Badia, Moll). El fet que el derivat de cervix hagi de ser cervicaria fa que hom descarti la teoria de Balari i Jovany. D’altra banda, l’abundantíssima documentació dels segles XI, XII i XIII, que sempre presenta formes en c=N (en una època en què la dita lletra representa un so distint de la s=N) fa que s’hagi de descartar la suposició de Morey Rey, que el voldria ‘’lloc de serveres”, arbre que fa les serves. És clar que sempre resta la possibilitat d’un trasllat de nom fet per repobladors cristians, en contra de l’autoctonitat del nom preconitzada per Coromines.

El Poble

La ciutat de Cervera (548 m i 8 817 h el 2005), centre comarcal de la Segarra, es troba enlairada sobre la carena d’un tossal proper a la riba dreta del riu d’Ondara, carena que ressegueix de cap a cap el carrer Major, eix del nucli antic de la població.

Vista del nucli antic de la ciutat de Cervera, envoltat en gran part per la muralla medieval

© ARXIU FOTOTECA.CAT

Avui, es poden distingir tres grans zones urbanes que s’han anat configurant de manera progressiva al llarg del temps: el nucli antic, que comprèn la plaça Major, el carrer Major, carrerons i placetes adjacents, i els barris de Sant Cristòfol, Sant Francesc, Sant Domingo i Sant Magí; la part moderna, que és el resultat del creixement de la població en direcció N i que s’estén aproximadament fins a la via del ferrocarril; i les noves barriades o grups de cases de construcció molt recent, com els Tres Masos, els Ametllers, el passeig del Corregidor, les Cases del Mil·lenari, la carretera d’Agramunt, la carretera de Guissona, el Camí de les Forques i la Ciutat-jardí.

La població de Cervera es desenvolupa a redós del seu castell. Aquest, documentat per primera vegada el 1026, era de jurisdicció reial. El castell de Cervera, primer nucli habitat que va originar la vila, era bastit en una elevació anomenada Montserè, dominant la vall del riu d’Ondara i el camí de l’interior. Les restes que es conservaven al principi del segle XX el mostraven com un robust edifici de planta rectangular, dotat d’una torre cilíndrica a cadascun dels angles.

La primitiva estructura urbana ja era consolidada a la darreria del segle XII. El nucli antic de la ciutat de Cervera és format per un carrer central disposat amb cases unides formant vila closa. Aquestes edificacions, amb el temps, s’anaren estenent per la part alta del tossal en direcció a tramuntana, donant a la població la forma estreta i allargassada que la caracteritza. Aquest nucli primitiu fou emmurallat al segle XIV, en època de Pere el Cerimoniós.

En aquesta època també fou tancat el call jueu medieval, situat fora del nucli vell, entorn dels actuals carrers de Sant Francesc i del Call. De la muralla, avui se’n conserven panys de mur emmerletats i torres de planta rectangular. Al capdavall del carrer Major hi ha una torre, testimoni de l’antic conjunt defensiu que tancava la població pel costat del N. A partir d’aquest punt, conegut en altre temps per portal de Santa Maria, i seguint la Barbacana, es troba el sector encarat a sol ixent de les muralles que havien tancat la població. El 1982 s’inaugurà, vora aquestes muralles, el monument a la Generalitat de Catalunya, obra de Josep M. Subirachs.

Dins del cos emmurallat de la ciutat destaca el que pròpiament és anomenat el nucli antic. Pel seu valor artístic i arquitectònic fou declarat bé d’interès cultural, en la categoria de conjunt històric, el 1991. Des del punt de vista arquitectònic, en aquest sector es troben els principals i notables edificis de la ciutat de Cervera. Urbanísticament, destaquen la plaça Major i el carrer Major, que conserven part de les antigues voltes o porxos, com també carrerons típics com els de les Bruixes (antigament dit carrer de Sant Bernat) o el de Sabater, que corren paral·lels al primer i que són coberts pels passos elevats que comuniquen el costat posterior d’algunes cases amb l’exterior.

El carrer Major és l’artèria principal de la població, que uneix el nucli antic i l’eixample modern. En aquest carrer hi ha cases importants com ara la Casa Duran o la casa que avui estatja la residència Mare Janer. En un edifici annex hi ha el col·legi de Sant Carles, on es conserva la cel·la que ocupà Jaume Balmes mentre estudià a la Universitat de Cervera. En aquest col·legi se celebraren les corts del 1359 i els pactes matrimonials entre Ferran II de Catalunya-Aragó i Isabel I de Castella, el 1469. A tocar també es troba l’església de Sant Bernat.

També al carrer Major hi ha la casa de la família Martínez. Aquesta casa fou una escola gratuïta destinada a l’educació de nenes, coneguda com el Col·legi d’Educandes. L’escola s’obrí al desembre del 1785 i perdurà fins el 1932, any en què es destinà l’edifici per estatjar el que seria, durant molts anys, el centre de cultura més important de la ciutat.

La plaça Major encara conserva part de les antigues voltes o porxos que protegien els vianants. S’hi troben alguns interessants edificis de la noblesa cerverina com la Casa Joan, que data del 1594.

Festes

Cervera és una ciutat amb una important activitat festiva. La festa major del Santíssim Misteri, que se celebra el dia 6 de febrer en commemoració d’un fet tingut per miraculós esdevingut durant el segle XVI, és una de les més importants de la ciutat. Aquesta festa religiosa es documenta a les actes del consell de la vila: el divendres 6 de febrer de 1540, cap a les tres de la tarda, es trobaven reunides a la capella de Sant Nicolau de l’església de Santa Maria de Cervera unes setze persones per procedir a la divisió d’un bocí de fusta que creien que pertanyia a la Creu on morí Jesús. Aquest bocí l’havia portat el prevere Jaume Albesa, i se suposava que procedia del saqueig de Roma del 1527. Després de diversos intents, un sacerdot el partí amb els dits, i en el mateix moment va caure de la Vera Creu una grossa gota de sang mentre s’escoltava, amb el cel serè, un tro molt fort. El poble sortí al carrer cridant “Misteri!” i amb el nom del Sant Misteri primer, i el Santíssim Misteri, després, fou conegut el prodigi, commemorat des de l’any 1547. Fou invocat especialment fins al principi del segle XX per a les secades i com a guariment d’endimoniats que arribaven a Cervera procedents de poblacions llunyanes.

La nit del 17 de setembre de 1619 fou robat el Lignum Crucis o Vera Creu, amb el reliquiari i altres objectes sagrats. El Sant Misteri fou robat de nou el 14 de gener de 1915, sense que es pogués trobar aquesta segona vegada. El papa Benet XV lliurà, a petició dels fidels, una nova relíquia, que entrà triomfalment a la ciutat el 5 de febrer de 1918. D’aquesta manera es reprengué la devoció popular, que ha arribat molt arrelada als nostres dies. Actualment, dins el conjunt d’actes, té relleu la interpretació de les Completes, dins el temple de Santa Maria, composició musical simfonico-coral amb text del segle XIX.

Durant la Setmana Santa tenen lloc a Cervera les representacions de la Passió, que aconsegueixen de reunir un nombrós públic provinent d’àmbits molt diversos. Aquesta representació es fa des del 1481 segons es documenta la representació d’un misteri dit La Passió del Fill de Déu. Es conserva, en canvi, el text que el 1534 escriviren dos sacerdots de la població, Baltasar Sança i Pere Ponç, sobre el model dels valencians Bernat Fenollar i Pere Martines i titulat Misteri de la Passió. Aquest fou representat diverses vegades fins el 1545, quan el Concili de Trento prohibí les representacions a l’interior de les esglésies. En època contemporània, hom volgué reprendre la tradició: Rossend Perelló presentà, la Setmana Santa del 1936, la seva versió titulada Estampes de la Passió i, després de la guerra civil, s’iniciaren el 1940 les representacions, en castellà, de Cristo, Misterio de Pasión, obra dels cerverins Josep M. Sarrate i Emili Rabell, la qual ha arribat als nostres dies. L’èxit assolit els darrers decennis permeté la construcció d’un gran teatre el 1967.

Durant la primera quinzena d’agost té lloc el Festival de Música d’Estiu, i en acabat, el dia 19, se celebra la festa de Sant Magí, durant la qual es fa el repartiment d’aigua miraculosa procedent de la font de Sant Magí de Brufaganya, portada amb càntirs transportats per cavalleries bellament engalanades. I durant el darrer cap de setmana d’aquest mateix mes, des del 1978, se celebra a la ciutat la festa de les Bruixes o Aquelarre de Cervera. La festa s’aplega entorn del carrer de les Bruixes per on deambulen diables, bruixes i bruixots i altres éssers singulars que recorden, amb les seves disfresses, la imatge del món desconegut, l’infern i el foc. La festa s’acaba el diumenge amb la Fira del Gran Boc, ubicada als patis de la Universitat, amb un gran nombre de parades on es ven tota mena d’objectes i productes relacionats amb aquesta festa (bruixes de cera, espelmes, artesania i bijuteria, ceràmica, herbes, etc.).

La festa major de Cervera és anomenada del Sant Crist, que se celebra el quart diumenge de setembre, en honor del Sant Crist venerat a l’altar major de l’església de Sant Antoni, que atrau també molta gent de la rodalia. Els actes s’inicien al migdia de la vigília amb un repic de campanes, i es prolonguen els tres dies següents, amb celebracions religioses, cíviques, recreatives i esportives, i la típica nota de l’envelat, característic de la festa major. Coincidint amb aquesta festa, i des del 1981, s’organitza una concentració de gegants.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

wikipedia

Enciclioedia catalana

Argençola

Argençola es un municipi de la comarca de l’ Anoia (Barcelona)

A Argençola hi anem el 2 de novembre de 2017

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Anoia
Entitats de població 7
Població
Total 219 (2018)
• Densitat 4,65 hab/km²
Llar 61 (1553)
Gentilici Argençolenc, argençolenca
Entitat de població Habitants
Argençola 82
Carbasí 26
Clariana 49
Contrast 17
Plans de Ferran, els 8
Porquerisses i Albarells 46
Rocamora 10
Dades: 2011. Font: Idescat

Breu historia del municipi

El terme municipal d’Argençola, de 47,09 km2, un dels més extensos de la comarca, és situat al seu extrem de ponent, al límit amb la Segarra i amb la Conca de Barberà. Limita amb Santa Coloma de Queralt (a la Conca de Barberà), al SW, a l’W amb Talavera (de la Segarra), on hi ha el límit de les tres comarques i de les tres províncies de Tarragona, Lleida, i Barcelona, i amb els termes de Montmaneu (NW), Sant Guim de Freixenet (Segarra), Veciana (N), Jorba (E) i Sant Martí de Tous (SE).

El territori forma part dels primers altiplans segarrencs, drenats pel torrent del Molí, un dels afluents de capçalera de l’Anoia (al NW del terme) i la riera de Clariana, afluent per la dreta del mateix riu dins el terme de Jorba, que travessa el municipi d’W a E. Comprèn, a més del poble d’Argençola, cap de municipi, els pobles de Clariana, Carbasí, Albarells, Porquerisses, Contrast i Rocamora d’Argençola, la caseria dels Plans de Ferran i els antics llocs de la Goda i Tolosa.

Travessa el sector meridional la carretera comarcal C-37 d’Igualada a Santa Coloma de Queralt (amb un ramal a Clariana) i el septentrional la A-2 de Madrid a França per la Jonquera, l’antic camí ral, on hi ha l’antic hostal del Violí i de la qual surt un ramal a Argençola, a Porquerisses i Albarells, i un altre a la Panadella, vers Carbasí. Altres vies menors comuniquen diversos indrets del terme.

El Poble

El poble d’Argençola, que tenia 70 h el 2005, és situat a 768 m d’altitud, al sector de ponent del terme, a l’interfluvi de les rieres de Clariana i del Molí, en un promontori al cim del qual hi ha les restes de l’antic castell d’Argençola. El poble és format per un petit grup de cases i per l’església parroquial de Sant Llorenç d’Argençola, esmentada des del 1031; la primitiva, consagrada de nou el 1087, era situada un xic més avall de la nova església, edificada amb pedres del castell i beneïda el 18 de maig de 1891, d’estil neoclàssic. El 1685 en depenien 10 cases juntes i 15 pagesies. El castell, esmentat el 1012 amb el veí castell de Clariana, és documentat directament el 1031, quan va morir el seu senyor Màger, germà d’Ermemir de Castelltallat, i es jurà el seu testament a l’altar de l’església de Sant Llorenç, “in castro Argençola”. Màger posseïa també els castells de Rocamora i Clariana i béns a Albarells, Carbasí i Jorba. Era un important agent del repoblament de la comarca que ha deixat el nom al llogaret de Puigdemàger dels Prats de Rei. Vers el 1032 els sarraïns devastaren el terme d’Argençola i captivaren molta gent (en aquesta escomesa morí el levita Guillem de Mediona). Estigué en mans de diversos senyors, entre els quals els Queralt (segle XIV) i després la família cognominada Argençola; el 1702 Jeroni de Rocabertí i d’Argençola, senyor del lloc, fou nomenat marquès d’Argençola. 

Festes

La festa major d’Argençola se celebra a l’agost.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”e00030f7″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Argençola{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Lloc web oficial de l’ajuntament

Enciclopèdia catalana