Arxiu de la categoria: 2011

Cabanabona

Cabanabona es un municipi de la noguera  “Lleida”
A cabanabona hi anem el 9 de maig de 202

Dades del Municipi

Província província de Lleida
Àmbit funcional territorial Ponent
Comarca Noguera Modifica el valor a Wikidata
Població humana
Total 62 (2022) Modifica el valor a Wikidata
• Densitat 4,37 hab./km²
Llars 25 (1553) Modifica el valor a Wikidata

El Poble

Cabanabona és una vila i municipi de la comarca de la Noguera, al Segre Mitjà.

El terme municipal de Cabanabona, d’una extensió de 14,12 quilòmetres quadrats, és situat entre els municipis d’Oliola, a ponent i tramuntana, de Vilanova de l’Aguda, a llevant, i a migdia confronta amb el municipi segarrencde Torrefeta i Florejacs, pel sector de l’antic terme de Florejacs. És emplaçat als altiplans que separen les valls del Llobregós i del Riu Sió. Aquest terme comprèn el mateix poble de Cabanabona, cap del municipi, i Vilamajor, i el santuari de Sant Pol (s. XVII). Travessa la part septentrional del terme la carretera L-313, de Guissona a Ponts i hi conflueixen un seguit de camins veïnals que porten als pobles i els masos propers.

El poble de Cabanabona és a 421 metres d’altitud, al nord del terme, prop del torrent de la Rabassa, afluent del Llobregós per l’esquerra. Es troba a 8 quilòmetres de Ponts, que n’és la vila que en proveeix la majoria de serveis. L’església parroquial és dedicada a Sant Joan Baptista, és d’origen romànic tot i que fou reformada a fons el 1686. Al centre del poble hi ha el casal dels antics senyors del lloc, edifici probablement del segle xviiamb ornamentació de tipus renaixentista. També hi ha algunes cases de gust modernista.[1]

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Sant Llorens d’Hortons

Sant Llorens d’Hortons es un Municipi de l’Alt t Penedès (Barcelona)
A Sant Llorens d’Hortons hi anem el 6 de noviembre de 2011

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Alt Penedès modifica
Població
Total 2.413 (2019) modifica
• Densitat 122,49 hab/km²
Llar 27 (1553) modifica
Gentilici Hortonenc, hortonenca modifica

Breu historia del municipi

Emplaçat a la riba esquerra de l’Anoia, sobre terrenys miocènics fortament erosionats. El terme té una extensió de 19,73 km² i limita, al N i a l’E, amb Sant Esteve Sesrovires (Baix Llobregat); al S amb Gelida, amb el qual municipi fa, en part de límit la Rierassa, amb Sant Sadurní d’Anoia i Piera (Anoia); i al NW, amb Masquefa (Anoia).

El municipi de Sant Llorenç d’Hortons, amb Gelida, pertany al partit judicial de Sant Feliu de Llobregat i els seus habitants acudeixen, principalment al mercat de Martorell. El terme és drenat per diverses rieres, de les quals la més important és la riera de Ca N’Esteve o la Rierussa, eix hidrogràfic del terme, que aboca a l’Anoia ja en el terme de Gelida.

Les cotes més altes (283 m) corresponen a l’extrem més septentrional del terme, al límit amb Sant Esteve Sesrovires. El municipi, a més del poble de Sant Llorenç, que és on resideix l’ajuntament, comprèn els agregats de la Beguda Alta, la Beguda Baixa, Sant Joan Samora i la caseria del Torrentfondo. Les dues principals vies de comunicació són: primer, la carretera local de Gelida a Monistrol d’Anoia, que enllaça la comarcal de Vilafranca a Martorell amb la carretera local de Sant Sadurní d’Anoia a Piera. Aquesta carretera passa pel poble de Sant Llorenç d’Hortons. L’altra carretera és la de Martorell a Capellades, que voreja el límit NE del terme amb Sant Esteve Sesrovires.

El Poble

La població de Sant Llorenç d’Hortons era el 1860 de 1.111 hab. Després d’una lleugera minva al tombant del segle, el 1920 assoleix el màxim demogràfic de 1.176 hab. Aleshores, però, la tendència fou regressiva fins al 1980 que començà remuntar a poc a poc i el 2006arriba als 2.126 hab.

La població activa es xifra en un 32%, i del total, el 10% són agricultors. Són conreades 1.225ha (62% del terme), de les quals només 6ha són en règim de regadiu. El conreu principal és la vinya (67%), seguit dels cereals. La resta es distribueix en oliveres, patates i fruiters. Hi ha algunes petites indústries dedicades a l’obtenció de metalls no fèrrics, fabricació de plàstics, gèneres de punt, marcs artístics, no mancant una granja pecuària. La Societat Cultural Hortonenca promou activitats d’interès. Darrerament ha adquirit importància la funció d’estiueig i segona residència. Cal esmentar les urbanitzacions el Grandet i l’Enric.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web Ajuntament

 

Sant Pere Molanta

Sant Pere Molanta es un Poble del Municipi de Olèrdola Comarca Alt Penedès (Barcelona)
A Sant Pere Molanta hi anem el 5 de decembre de 2011

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Alt Penedès modifica
Població
Total 3.692 (2019) modifica
• Densitat 122,66 hab/km²
Llar 40 (1553) modifica
Gentilici Olerdolenc, olerdolenca; mogenc, mogenca

Breu historia del municipi

El municipi d’Olèrdola, de 30,1 km2, és situat a la part meridional de la comarca de l’Alt Penedès, al límit amb el Garraf. Dóna nom al municipi l’antiga ciutat d’Olèrdola, capital històrica del Penedès. El terme és envoltat pel de Vilafranca del Penedès per migdia i llevant. Al N limita amb Sant Cugat Sesgarrigues, a llevant amb Avinyonet del Penedès i Olivella (Garraf) i a migdia amb Canyelles (Garraf) i Castellet i la Gornal. Al SW i l’W limita amb el terme de Santa Margarida i els Monjos. El cap de municipi és el poble de Sant Miquel d’Olèrdola. A més, comprèn els pobles de Moja i Sant Pere Molanta i diverses urbanitzacions i caseries com la de Viladellops. Travessa el terme la carretera C-15, que, venint d’Igualada, passa per Vilafranca del Penedès i el poble de Sant Miquel d’Olèrdola i acaba a Vilanova i la Geltrú.

El territori és muntanyós, sobretot a la part meridional, que s’estén pels vessants occidentals del massís de Garraf, on s’assoleixen els 468 m al puig de l’Àliga, al límit entre els termes d’Olèrdola i de Canyelles. També és important el puig del Papiol (388 m), a prop del límit amb Avinyonet. Carenejant, del Papiol a l’Àliga, encara es pot seguir la Carrerada Reial de la Cerdanya. La xarxa hidrogràfica s’adreça gairebé tota cap a la riera de Canyelles, per mitjà de diferents cursos, entre els quals destaca el Fondal de la Vall, que arreplega les aigües que passen per dessota de l’antiga fortalesa olerdolana, tot abocant a la dreta de l’esmentada riera. Per l’esquerra és important el torrent del Sepulcre, que rep les aigües de la banda del Papiol. El terreny és, en general, de naturalesa calcària o margosa, de sedimentacions terciàries sovint riques en fòssils.

El Poble

El poble de Sant Pere Molanta és situat a 232 m d’altitud al NE del terme. El 2004 tenia 558 h. L’església parroquial de Sant Pere fou totalment reconstruïda el 1744. A prop seu hi ha dos sarcòfags de pedra amb buidat antropomorf. Del palau que esmenta el topònim no en queden vestigis. S’ha dit que, possiblement, sobre les seves ruïnes es bastí la casa rectoral. Una carretera local enllaça el poble amb la carretera d’Ordal i duu a Sant Pere de Ribes i Olivella. El polígon industrial construït a Sant Pere Molanta durant la dècada del 1980 ha revifat molt la població. El 2004 tenia 12 h empadronats.

Pel que fa a les associacions, té gran rellevància la Societat Cultural la Unió. El poble celebra la seva festa major el 15 d’agost. Al juliol s’hi fa la fira-mercat d’antiguitats, brocanters i artesania.

Per testament, el comte Mir deixà a la seu de Barcelona l’alou dit Palau Moronta, situat al Penedès. L’església de Sant Pere és esmentada en la dotació de Sant Miquel d’Olèrdola el 991. S’hi realitzà el testament sagramental d’Adalbert, fill del vescomte Guitard, el 1010. La quadra de Sant Pere de Peramolanta fou donada el 1229 a l’abat de Santes Creus.

En el fogatjament del 1376, l’abat de Santes Creus hi tenia 10 focs, un dels quals corresponia al mas de Torregrossa, de la parròquia de Sant Pere Molanta, i un altre a Bonnat Riba, del prior de Sant Sebastià. Encara hom podria afegir-hi Guillem Tallada, del Papiol, que era de la pabordia de Sant Cugat.

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopedia catalana

 

Sant Sadurní

Sant Sadurní es un Municipi de la Comarca de l’Alt Penedès (Barcelona)
A Sant Sadurní hi anem el 1 de novembre de 2011

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Alt Penedès modifica
Població
Total 12.887 (2019) modifica
• Densitat 678,26 hab/km²
Llar 30 (1553) modifica
Gentilici Sadurninenc, sadurninenca

Breu historia del municipi

El municipi de Sant Sadurní d’Anoia, de 18,97 km2 d’extensió, és situat al NE de la comarca de l’Alt Penedès. Limita amb Piera (Anoia) al N, amb Terrassola i Lavit a l’W, amb Subirats al s. i amb Sant Llorenç d’Hortons i Gelida a l’E. El puig d’Espiells (206 m) fa de divisòria entre aquest últim municipi i els de Sant Sadurní i Subirats. A més de la vila de Sant Sadurní d’Anoia, el municipi comprèn altres nuclis de població, com ara els pobles de Monistrol d’Anoia i Espiells, les caseries de Can Benet de la Prua, Can Catassús i el Mo-lí d’en Guineu, i alguna urbanització com el Portell (compartida amb el municipi de Piera).

La seva situació a la zona de contacte entre àrees diverses, especialment entre la depressió del Penedès i el sector de la depressió prelitoral del Llobregat, ha estat aprofitada tradicionalment per les comunicacions i ha afavorit la seva condició de mercat comarcal. Hi passa la carretera comarcal de Vilafranca a Martorell i Terrassa; un conjunt de carreteres locals comunica la vila amb els nuclis del municipi (la que va a la Llacuna per la vall de la riera de Mediona, la de Masquefa, la de Piera pel Badorc i la d’Espiells), amb la N-340 i amb les comarques veïnes. L’autopista AP-7 és situada a l’extrem sud-oriental del terme i té una sortida prop del nucli urbà. A més hi ha l’estació de la línia de ferrocarril Barcelona-Sant Vicenç de Calders, que passa per Vilafranca, inaugurada el 1865.

El Poble

La vila de Sant Sadurní d’Anoia és situada a 156 m d’altitud, a l’esquerra de la riera de Lavernó. El 2005 tenia 11359 h. La seva església parroquial és dedicada a sant Sadurní. El temple, que era gòtic, va ser ampliat i transformat a partir del 1700 segons l’estètica del barroc. La porta es construí més tard, entre el 1815 i el 1823, i l’obra, en conjunt, s’acabà el 1859. La part més antiga és el campanar, octagonal, relíquia de l’antic temple que porta gravat l’any 1606 al pis de les campanes, on hi ha unes gàrgoles en forma de monstres. És seu arxiprestal i la seva demarcació comprèn les parròquies de Subirats, Terrassola i Lavit, Sant Pere de Riudebitlles, Sant Quintí de Mediona i Mediona. Altres edificis notables de la vila són la Casa de la Vila, les Escoles Públiques, a la plaça Nova, i l’Ateneu, situat al carrer de Josep Rovira. Rep moltes visites el Museu de la Casa Codorniu.

Un conjunt de grups i entitats culturals i recreatives donen vida a la cultura de Sant Sadurní. En són un exemple la Institució Cultural la Llar, el Centre, l’Ateneu, el Foment Sardanista, els Amics de la Cultura i la Confraria dels Vins de Cava. Quant als arxius, hi ha l’Arxiu Municipal de Sant Sadurní i l’Arxiu Can Codorniu. Funciona l’emissora Ràdio Club Sant Sadurní.

 

Festes

Entre les nombroses festes que se celebren a Sant Sadurní destaca la capvuitada del Corpus, anomenada Fira dels Barris, ja que durant aquestes dates cada barri celebra la seva festa major. Són típics d’aquests dies el “rengle”, el ball de la mantellina, les ballades de sardanes i les tronades, que al seu torn, cada dia, celebra cada barri. També cal citar les fires i festes de Sant Sadurní, a la tardor, i la Setmana del Cava, que se celebra des del 1982, a l’octubre, i amb motiu de la qual la Confraria dels Vins de Cava organitza un seguit d’actes culturals en què participa tota la vila. Finalment, cal fer esment de la festa major, al novembre.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopedia catalana

Sant Pau d’ordal

Sant Pau d’Ordal es un Poble del Municipi de Subirats Comarca Alt Penedès (Barcelona)
A Sant Pau d’ordaz hi anem el 1 de novembre de 2011

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Alt Penedès modifica

Capital Subirats modifica
Població
Total 3.044 (2019) modifica
• Densitat 54,45 hab/km²
Llar 51 (1553) modifica
Gentilici subiratenc, subiratenca modifica

Breu historia del municipi

Amb una extensió territorial de 55,92 km2, Subirats és el municipi més extens de l’Alt Penedès. És situat a llevant de la comarca. Confronta al N amb Sant Sadurní d’Anoia i Gelida; a l’E amb Cervelló i Vallirana, municipis del Baix Llobregat; al SE amb Olesa de Bonesvalls; al SW amb Avinyonet del Penedès, l’enclavament del Cortei (del municipi de la Granada) i Santa Fe del Penedès, i a l’W amb el Pla del Penedès i Terrassola i Lavit. El terme comprèn, a part el poble de Sant Pau d’Ordal, cap de municipi, diversos nuclis de població i caseries, com ara els pobles d’Ordal, la Torre-ramona i Lavern, i les caseries o els barris del Portatge, Can Rossell, els Casots, el Rebato, Can Batista, Can Bas, les Cases de Ca l’Avi, Can Cartró i una gran quantitat de masos, a més d’urbanitzacions (Can Rossell, la Muntanya Rodona i Casablanca).

El nom del municipi té l’origen en l’antic castell de Subirats, situat en un contrafort de la serra d’Ordal, al S de la Torre-ramona. Pel terme de Subirats passen les vies de comunicació més importants de l’Alt Penedès. La N-340 el travessa des del coll de la Creu d’Ordal (507 m), a llevant, fins a Cantallops (200 m), a ponent. La C-243 de Vilafranca a Martorell, al N, segueix des de Sant Sadurní la riba dreta de l’Anoia i passa sota el castell de Subirats i la Torra-ramona. La AP-7, gairebé paral·lela a la carretera de Martorell, n’és separada, però, pel curs de la riera de Lavernó, que és al N de l’autopista i al S de la carretera comarcal. De Sant Sadurní, on hi ha l’enllaç amb l’autopista, surt una carretera local que passa pels Casots i Can Rossell i conflueix a la carretera estatal, prop de Sant Pau d’Ordal. El ferrocarril de Barcelona a Tarragona per Vilafranca del Penedès té estació a 1 km del poble de Lavern i a 3 km de Sant Pau d’Ordal.

El Poble

El poble de Sant Pau d’Ordal, cap de municipi, és situat a 243 m d’altitud, a la part meridional del terme. Sant Pau forma conurbació amb el llogaret de Cantallops, del terme municipal d’Avinyonet del Penedès. El 2005 tenia 586 h. L’església parroquial de Sant Pau d’Ordal, molt antiga, s’esmenta el 1059. De la primitiva obra romànica només queda el sector de la portada, la base del campanar i una pica baptismal d’immersió, adossada al mur meridional de l’església. A l’exterior hi ha un sarcòfag exempt de pedra, buidat interiorment en forma antropomorfa. N’hi ha de semblants a Olèrdola i a Sant Pere Molanta i cal aclarir que no s’han de confondre amb les tombes antropomorfes excavades en un sòl petri. L’església de Sant Pau depenia dels senyors del castell de Subirats, els quals l’any 1095 la donaren al monestir de Sant Sebastià dels Gorgs i, des d’aquella data, fou considerada com una quadra del dit monestir. A la primeria del segle XV, quan Montserrat adquirí el priorat de Sant Sebastià, la quadra de Sant Pau d’Ordal passà així mateix a dependre de l’esmentada abadia benedictina de Montserrat. A l’inici del segle XX es fusionà amb el terme de Subirats, del qual ja depenia originàriament. Segons el fogatjament de vers 1365-70, 25 focs corresponien a Sant Pau d’Ordal. Gràcies a la seva situació, ben comunicada, la població es va mantenir i fins i tot va augmentar, de manera que és el nucli més actiu i poblat del terme de Subirats. A la rodalia resten vestigis d’una torre defensiva al puig de la Guàrdia (388 m).

El terme disposa, des del 1968, de l’únic museu d’esperanto que hi ha a l’Estat espanyol, l’anomenat Hispania Esperanto-Muzeo. Els centres culturals tenen una llarga tradició històrica ja que el 1914 fou fundat el Centre Agrícola de Sant Pau d’Ordal. La festa major de Sant Pau s’escau el darrer diumenge de gener. Els habitants de Cantallops abans celebraven conjuntament la

Festes

festa major amb els de Sant Pau, però actualment ho fan amb els del sector de Cantallops corresponent a Avinyonet, a l’octubre.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopedia catalana

 

Sant Miquel d’Olèrdola

Sant Miquel d’olèrdola es un Poble del Municipi de la Comarca de l’alt Penedès (Barcelona)
A Sant Miquel d’Olèrdola hi anem el 9 de setiembre de 2011

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Alt Penedès modifica
Població
Total 3.692 (2019) modifica
• Densitat 122,66 hab/km²
Llar 40 (1553) modifica
Gentilici Olerdolenc, olerdolenca; mogenc, mogenca

Breu historia del municipi

El municipi d’Olèrdola, de 30,1 km2, és situat a la part meridional de la comarca de l’Alt Penedès, al límit amb el Garraf. Dóna nom al municipi l’antiga ciutat d’Olèrdola, capital històrica del Penedès. El terme és envoltat pel de Vilafranca del Penedès per migdia i llevant. Al N limita amb Sant Cugat Sesgarrigues, a llevant amb Avinyonet del Penedès i Olivella (Garraf) i a migdia amb Canyelles (Garraf) i Castellet i la Gornal. Al SW i l’W limita amb el terme de Santa Margarida i els Monjos. El cap de municipi és el poble de Sant Miquel d’Olèrdola. A més, comprèn els pobles de Moja i Sant Pere Molanta i diverses urbanitzacions i caseries com la de Viladellops. Travessa el terme la carretera C-15, que, venint d’Igualada, passa per Vilafranca del Penedès i el poble de Sant Miquel d’Olèrdola i acaba a Vilanova i la Geltrú.

El territori és muntanyós, sobretot a la part meridional, que s’estén pels vessants occidentals del massís de Garraf, on s’assoleixen els 468 m al puig de l’Àliga, al límit entre els termes d’Olèrdola i de Canyelles. També és important el puig del Papiol (388 m), a prop del límit amb Avinyonet. Carenejant, del Papiol a l’Àliga, encara es pot seguir la Carrerada Reial de la Cerdanya. La xarxa hidrogràfica s’adreça gairebé tota cap a la riera de Canyelles, per mitjà de diferents cursos, entre els quals destaca el Fondal de la Vall, que arreplega les aigües que passen per dessota de l’antiga fortalesa olerdolana, tot abocant a la dreta de l’esmentada riera. Per l’esquerra és important el torrent del Sepulcre, que rep les aigües de la banda del Papiol. El terreny és, en general, de naturalesa calcària o margosa, de sedimentacions terciàries sovint riques en fòssils.

El Poble

De l’antiga ciutat i castell d’Olèrdola, que s’alçava al turó de Sant Miquel d’Olèrdola (358 m), hom sap que fou habitada a l’època neolítica i a l’edat del bronze i, més tard, pels ibers. La seva ocupació fou, possiblement, intermitent, ja que per la seva posició estratègica constituïa un lloc fortificat en èpoques bel·licoses i poc convenient durant els períodes de pau. Hom accedeix al recinte per una porta practicada a la muralla, de la qual es manté una bona part. Suposadament iberoromana, fou bastida als primers temps de la romanització (darreria del segle III-començament del segle II aC). La muralla intercepta l’únic accés practicable al penya-segat on s’erigí el bastió d’Olèrdola. Dins el recinte hom pot veure una gran cisterna buidada a la roca, amb una capacitat de 328 m3, un gran nombre de sitges també excavades a la roca, on es guardava el gra, fons de cabanes i molts altres vestigis d’un poblament desaparegut. S’han trobat, també, monedes ibèriques, sobretot de Cose. A la part de ponent, que és la més alta del recinte, es conserven les restes del castell amb la base de parament romà.

Sembla que Olèrdola fou abandonada en l’època de la pau romana, i ocupada de nou durant la conquesta cristiana. El comte Sunyer, vers el 929, edificà un castell sobre les ruïnes de la ciutat, i també l’església de Sant Miquel d’Olèrdola. Aquesta església fou declarada monument historicoartístic el 1931 (com tota la resta del conjunt). Fou bastida al costat d’una església anterior, probablement del segle IX, i alçada pels primers repobladors. Consagrada el 935 pel bisbe Teodoric, consta d’una sola nau, capçada per un absis quadrat, que manté adossada la capçalera de l’anterior església mossàrab. Aquesta capçalera té un arc triomfal de ferradura que hi dóna entrada. A la paret occidental, damunt la portalada de mig punt, hi ha una finestra geminada, d’arcada doble monolítica, amb una columneta com a mainell, possiblement aprofitada d’una construcció anterior. Vora l’església hi ha moltes sepultures antropomorfes excavades a la roca, datables al segle X, que, juntament amb les que es troben fora muralles, al veí pla dels Albats, a prop de les restes de la capella romànica de Santa Maria, han donat nom al tipus conegut popularment com olerdolà. Al segle XII s’efectuaren diverses reformes a l’església i se substituí la coberta de fusta per una altra de volta de canó. S’hi feren restauracions altre cop el 1818 i, finalment, la parroquialitat es traslladà a una església bastida de nou al cap municipal. La seva revaloració s’inicià amb Milà i Fontanals, que escriví el 1868 uns apunts històrics sobre Olèrdola. Posteriorment, el 1919 Puig i Cadafalch estudià i donà a conèixer el monument romànic, i el seguí Gómez-Moreno, que va estudiar l’església mossàrab. El 1926 i el 1928 s’hi efectuaren dues campanyes de restauració que la Guerra Civil Espanyola neutralitzà, la qual cosa motivà que el 1953 s’hi tornés a fer una nova restauració, que intentà recuperar l’església tal com havia estat al segle XII. El 1963 la Diputació Provincial de Barcelona adquirí la propietat dels terrenys on es troba tot el conjunt històric i monumental de l’antiga Olèrdola, hi emprengué obres complementàries, construí la nova carretera d’enllaç amb la de Vilafranca a Vilanova i instal·là un museu monogràfic, adossat a la muralla, que fou inaugurat el 1971

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Sant Joan de les Abadeses

Sant Joan de les Abadeses es un Municipi de la Comarca del Ripollès (Girona)
A Sant Joan de les Abadesas hi anem el 17 de setiembre de 2011

Dades del Municipi

Vegueria Comarques gironines
Comarca Ripollès modifica

Capital Sant Joan de les Abadesses modifica
Població
Total 3.232 (2019) modifica
• Densitat 60,19 hab/km²
Llar 84 (1553) modifica
Geografia
Superfície 53,7 km² modifica
Altitud 773 m modifica

Breu historia del municipi

L’extens municipi de Sant Joan de les Abadesses (53,6 km2) limita al N per una petita franja amb Camprodon, al NE amb Sant Pau de Segúries, a l’E amb la Vall de Bianya (Garrotxa) i al SE amb Riudaura (Garrotxa). Al S confronta amb Vallfogona de Ripollès i d’aquí fins al SW amb Ripoll. Tota la part compresa entre el SW i el N limita amb Ogassa.

Sant Joan de les Abadesses centra el sector de la vall del Ter limitada a NE per la confluència del torrent de Quatrecases amb el Ter i al SE per la confluència del torrent de Ribamala també amb el Ter.

Forma una típica vall dels Prepirineus de direcció NE-SW, estesa entre els vessants meridionals del Taga i de la Serra Cavallera, al N, i els vessants septentrionals de la serra de Puig Estela i el turó de Castelltallat, al SE. El terme de Sant Joan té un apèndix, a llevant del turó de Castelltallat, que s’endinsa cap a la comarca de la Garrotxa a la capçalera de la Vall de Bianya, on és situat el veïnat de Santa Llúcia de Puigmal.

És una vall gerda, coberta de pastures (que ocupen gradualment les coromines dels masos que es despoblen als vessants de la vall) i de boscs de pins, roures o faigs als llocs més alts.

El cap del municipi és la vila de Sant Joan de les Abadesses. El municipi comprèn, a més, dues colònies fabrils: la Colònia Llaudet i la Colònia Jordana; avui només resta en activitat la fàbrica, mentre que els habitatges no s’utilitzen. La resta del terme és disseminat.

La vida es concentra al fons de la vall i a la vila de Sant Joan, al llarg del Ter i de la carretera (antiga comarcal C-151, ara C-26 i C-38) de Ripoll a Camprodon i al coll dcAres (que permet d’arribar al Vallespir). Una altra carretera important és la de Sant Joan a Olot per Sentigosa, que enllaça al coll de Caubet amb la carretera que ve de Ripoll i que comunica el Ripollès amb la Garrotxa i amb les terres gironines.

Una altra via d’accés era el ferrocarril de Barcelona a Sant Joan de les Abadesses, construït entre 1875-80 per la Societat del Ferrocarril i Mines de Sant Joan de les Abadesses, companyia que explotava les mines de carbó de Surroca i Ogassa, un dels primers motors de desenvolupament de la vall. Actualment el tren ja no passa per Sant Joan, sinó que arriba a Ripoll, per seguir després en direcció a França. El tram Sant Joan-Ripoll va anar caient en desús fins al seu definitiu tancament l’any 1980.

El Poble

La vila de Sant Joan de les Abadesses (3 284 h el 2005), nom que perdura des del segle XI (el monestir al seu inici s’anomenà Sant Joan de Ripoll), es troba a la confluència del Ter amb la riera d’Arçamala, a redós del seu notable monestir. La primitiva església parroquial fou dedicada als màrtirs romans sant Joan i sant Pau (popularment fou coneguda primer per Sant Joanipol i després per Sant Pol), prop de la riba del Ter i l’antic pont medieval, al vell camí de Ripoll a Camprodon.

A la sagrera d’aquesta església es formà el nucli primitiu, que al segle XII ja devia tenir força vitalitat, per tal com en aquest segle es construí, en 1128-38, el notable pont (restaurat el 1309, novament després dels terratrèmols del segle XV i fet volar el 1939, i reconstruït amb fidelitat al pla original, aprofitant els elements possibles, en 1972-76, per l’arquitecte Francesc Pons i Sorolla, a càrrec del Servei de Monuments), i al voltant del 1150 es reféu l’església de Sant Pol. Aquesta, destruïda també el 1936, ha estat restaurada només en les parts que restaren dretes de l’edifici primitiu, és a dir, la capçalera triabsidal, amb un campanar tardà sobre seu, i la portada, amb un interessant timpà esculpit; s’ha precisat l’àmbit dels murs romànics i s’han suprimit els afegitons i altars laterals fets en època barroca (vers el 1758). Deixà d’ésser parròquia l’any 1851, quan fou suprimida la col·legiata instal·lada a l’església de l’antic monestir, que passà a detenir la parroquialitat de la vila.

A l’indret anomenat el Vinyal, entre el monestir, la vila vella i la riera d’Arçamala, es creà a partir del 1206 un nou agrupament urbà. El 1244, quan el nou nucli ja tenia 37 famílies, l’abat Ramon de Blanes va fortificar-lo amb muralles i concedí franqueses i immunitats als nous residents i als qui vinguessin a poblar-lo. Així es formà la vila nova, de carrers rectilinis entorn d’un mercadal o plaça porticada per tres costats, on se celebrava mercat els dimecres des de la concessió del rei Jaume I, el 1230.

La instal·lació de les petites manufactures menestrals, de la industrialització del principi del segle XX, fou un fet important per a la renovació urbanística de la vila amb el pla del 1892 i el de Jeroni Martorell, del 1925. Sobretot els canvis que s’esdevingueren amb la reindustrialització dels anys 1950 van donar un nou impuls a la vila, que fou encertadament renovada i urbanitzada i constituí alhora, pel prestigi històric i per la riquesa monumental, una de les fites notables de la ruta del romànic pirinenc i lloc de pas turístic, gràcies a la ruta internacional del coll d’Ares.

L’any 1927 hom inaugurà la font monumental, projecte de Jeroni Martorell, coronada per un cavaller que segons el programa de la festa major d’aquell any diu que es tracta del comte Guifre, però que la fantasia popular digué que era el comte Arnau, i recentment s’ha dedicat una font al compositor santjoaní Jaume Nunó i Roca (1824-1908), emigrat a Cuba i autor de la música de l’himne nacional mexicà.

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

Sort

Sort es un Municipi del Pallars Sobirà (Lleida)
A Sort hi anem el 14 d’agost de 2011

Dades del Municipi

Vegueria Alt Pirineu i Aran
Comarca Pallars Sobirà modifica
Capital de
Població
Total 2.149 (2019) modifica
• Densitat 20,44 hab/km²
Llar 195 (1553) modifica
Geografia
Superfície 105,13 km² modifica
Altitud 692 m modifica

Breu historia del municipi

El municipi de Sort, de 105,05 km2, comprèn el terme tradicional de Sort (13,9 km2), les terres municipals de Llessui (53 km2) i Enviny (31,7 km2), annexades el 1970, i les d’Altron (6,5 km2), el 1976. El terme s’estén per la ribera de Sort, la vall del barranc de Montardit i pràcticament tota la Vall d’Àssua. Limita al N amb el terme d’Espot, a l’E amb Rialb, al S i al SW amb Soriguera, i a l’W per la collada de les Forques, amb Baix Pallars i la Torre de Cabdella.

El terme comprèn, a més de la vila de Sort, cap del municipi i capital tradicional del Pallars Sobirà, els pobles d’Altron, Bernui, Enviny, Llarvén, Llessui, Montardit de Dalt, Olp, Ribera de Montardit, Saurí i Sorre, els llogarets de la Bastida de Sort i Pujalt, la caseria de Bressui, els masos de Castellviny, el despoblat de Pernui, les restes del despoblat d’Espós, el veïnat de la Torre i els antics llocs de Torena i Menauri.

L’eix de comunicació principal és la carretera C-13 de Lleida a Esterri d’Àneu, que segueix el curs de la Noguera Pallaresa per la dreta; aquest eix pren el nom de N-260 entre Sort i la Pobla de Segur. Des de Sort, la N-260 es dirigeix vers Soriguera i, després del port del Cantó, a Adrall i cap a la Seu d’Urgell. De l’eix principal (C-13, N-260) surten carreteres locals, una a Montardit, Llarvén i Enviny, i una altra a Altron, Sorre, Bernui, Saurí i Llessui, en la qual hi ha un ramal vers Olp.

Olp i Enviny són unides per una carretera que passa per Pujalt. La línia de ferrocarril, que havia de seguir tota la Noguera Pallaresa, no ha passat de la Pobla de Segur.

El Poble

La vila de Sort (692 m d’altitud; 1 655 h el 2001), és situada a banda i banda del riu, amb el nucli vell en un coster, a la dreta. Mostra clarament a través de la seva estructura tres èpoques principals en les quals es va afermar i va créixer. El nucli originari era situat entre el castell, que marcava el límit NW de la primitiva vila, i el carrer Major o eix per on passava l’antic camí ral: el limitaven al N el carrer i la plaça de l’Ereta i el carrer de les Eres o del Cementiri, que acaba a la plaça Major. El nucli era format pels carrers de Sota Muralla i del Camí del Castell, els tres carrers d’Amunt, del Mig i Major i algunes travessies com la travessia de la Costa i el carrer i la placeta del Forn. Era un sector de carrers estrets i costeruts, d’edificis antics. Aquesta era la vila de Sort entre els segles XIII i XVIII.

El castell de Sort o castell dels Comtes de Pallars encara manté externament una certa presència i conserva un sector d’obra medieval (del segle XI al XII), amb dues torres rodones i un portal d’amples dovelles, un xic més tardà (aquesta part vella demostra evidents obres tardanes d’ampliació), i un ample mur amb finestrals gòtics i dues finestres coronelles, que es va aixecar al segle XV, segurament a càrrec dels Cardona, marquesos de Pallars. El castell fou testimoni dels fets ocorreguts el 1281 i el 1297 amb motiu de les lluites dels comtes de Pallars i d’Urgell contra Pere II i contra la invasió de Roger de Comenge, que pretenia el domini del Pallars Sobirà. Més tard fou residència del governador del marquesat de Pallars i presó del marquesat. Al principi del segle XVIII ja s’havia abandonat i era una ruïna total. El 1842 el duc de Medinaceli cedí el solar per a cementiri, causa de la definitiva destrucció dels murs interiors, ja que només es mantingueren els murs perimetrals com a tanca del cementiri; el seu àmbit s’amplià encara el 1866, i fou abandonat totalment quan es va construir el nou cementiri, sobre la carretera. Al costat de l’antiga porta tapiada del castell, la Diputació de Lleida va col·locar el 1966 una placa de marbre que fa memòria dels antics comtes de Pallars fins el 1489 i de la tradició que fa néixer sant Ot, bisbe d’Urgell, en aquest solar o castell.

Façana de l’església parroquial de Sant Feliu de Sort

© CIC-MOIÀ

L’església parroquial de Sant Feliu, amb el cementiri, quedava fora del nucli inicial, al SW de la vila, al lloc on es formaria des d’avançat el segle XVIII el nucli del Raval. Aquesta església, a l’entrada de la població, és un edifici poc característic, amb una façana en una bona part renovada i sense d’ornamentació i un campanar esvelt, acabat amb coberta piramidal. Fou construïda vers el 1630 sobre una església anterior, al mateix indret. A l’interior s’obre una ampla nau amb capelles laterals, presidida per un retaule neoclassicista fet després del 1945 (arran de la guerra civil de 1936-39 va perdre els antics retaules i el mobiliari). No és documentada fins el 1280, que ja formava part del deganat de Montenartró. Sense arribar mai a col·legiata, tingué, però, a partir del segle XVI, una comunitat de beneficiats o preveres.A causa del creixement experimentat a partir de mitjan segle XVIII, es crearen l’esmentat Raval i la plaça Major, entre el cementiri i l’entrada del carrer Major, i la plaça de Sant Eloi, a l’extrem del carrer de l’Ereta. Es construí una forta muralla darrere les cases de la part dreta del carrer Major, a tocar del riu, on s’obrien el portal del Riu de Baix i el portal del Riu de Dalt, aquest a l’extrem del carreró dels Valls.

Una segona etapa urbanística s’inicià a partir del 1910 amb motiu de la construcció de la carretera de Lleida a la Vall d’Aran, que va romandre més de deu anys estacionada a Sort. Per tal d’evitar l’estretor del carrer Major, hom va guanyar un tros al riu, que va desplaçar vers el passeig de la Pallissa i la placeta de Santa Anna, situats a l’altra banda del pont, fins al curs de l’antic canal del Torrent, que regava les hortes situades en aquest sector. Així va néixer una nova i ampla artèria, l’actual avinguda dels Comtes de Pallars, amb nous edificis. Aquesta avinguda, que toca a la plaça Major, a la qual ara s’accedeix per una àmplia escalinata on hi ha el monument al general Josep Moragues, permet també de veure la façana de l’església parroquial, precedida d’una placeta on abans hi havia el fossar, traslladat el 1842 al solar de l’antic castell comtal. Alguns edificis construïts al peu de carretera guarden l’empremta de la fi de l’època modernista, com el Xalet Emiliana (1920-21), i d’altres de més tardans, com l’edifici de la Caixa de Pensions, obra de Josep M. Pericas (1942-55). Aquesta avinguda és un seguit d’establiments, evidentment encarats al turisme, mentre que el carrer Major, continua oferint l’aspecte de la vila setcentista.

La Sort moderna, composta d’una sèrie de cases de blocs i edificacions, s’ha fet a l’altra banda, a l’esquerra de la Noguera, a l’entorn de la carretera que porta a Vilamur i a la Seu d’Urgell, i també paral·lelament a l’avinguda dels Comtes de Pallars. El riu, que abans era una frontera, és ara un eix del poble i els seus costats s’han enjardinat.

La vila de Sort havia tingut antigament algunes capelles secundàries, com la de Sant Eloi, que donà nom a una plaça i que el 1839 es va convertir en presó del partit judicial; la del Calvari, ensorrada el 1853; la de la Soledat a la Casa Misser, i la de Santa Anna, a poca distància del pont, que va donar nom a un petit grup de cases fet allà, però que es va aterrar modernament. El pont antic, que relligava Sort amb el raval de Santa Anna i la carretera de Vilamur, era un antic pont gòtic que fou destruït en part per una riuada el 1842 i acabat de fer desaparèixer en la moderna desviació del riu. Ara només en resta la capella de Sant Sebastià, dintre una casa a l’extrem del carrer del Raval, aixecada el 1717 i reformada el 1833.

La població té algunes cases antigues com la d’Eudald, feta el 1613, o la dels Perenya. El 1873 es va traslladar a Sort per tres anys el seminari d’Urgell, amb motiu de la tercera guerra Carlina, i es va instal·lar a la Casa Gallimot, coneguda per això com el Col·legi. També hi ha al carrer Major una casa antiga, la dels Girald, senyors de Bressui, on una làpida diu que hi va néixer Josep Moragues i Mas, el general austriacista que lluità aferrissadament contra les forces de Felip V a Sort, a la Seu d’Urgell, d’on fou governador, i a Barcelona. Pres quan intentava de fugir per mar, després de la caiguda de Barcelona, fou ajusticiat al març del 1715 i el seu cap fou exposat molts anys en una gàbia davant el portal de Mar de Barcelona. Tanmateix, és cosa comprovada que fou fill del mas de Can Moragues de Sant Hilari Sacalm (on fou batejat i residí anys), prop de la parròquia de Joanet; posteriorment anà a viure a Sort perquè s’havia casat amb la pubilla sortenca Magdalena de Girald (abans del 1705) i va edificar la Casa Gaió, que té el seu escut d’armes.

Festes

Sort és també un centre on es troben una sèrie d’iniciatives culturals locals i comarcals dirigides per les nombroses entitats culturals i esportives de la vila. Entre els equipaments culturals cal destacar l’Arxiu Històric Comarcal de Sort, el qual recull documents des del segle XIV al segle XX, l’Escola Municipal d’Art, la Biblioteca Municipal de Sort i la Casa Xorret, punt d’informació juvenil i local social.

La Noguera Pallaresa és un centre amb un gran atractiu per a l’esport de la pesca, i de manera especial per al piragüisme; el Ral·li Turístic Internacional de la Noguera Pallaresa de Piragüisme (se celebra dins del Festival del Riu), es fa cada any a finals de juliol i atreu piragüistes d’arreu del món. Aquesta prova esportiva i d’altres, com el Descens de la Mare de Déu d’Agost, motivaren la creació de l’Escola de Piragüisme. Al mig de la població hi ha el camp de regates l’Aigüerola.

A Sort hom celebra el Carnestoltes amb l’arribada del personatge del Requinquà i es fa el ball de la Passa. També és tradicional el ball del Contrapàs. El dimarts de Carnestoltes es fa una calderada comunitària. Es fa festa major el dia 1 d’agost, per sant Feliu.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Sarral


Sarral es un Municipi de la Comarca de la Conca de Barberà (Tarragona)
A Sarral hi  anem el 11 de Juno de 2011

Dades del Municipi

Vegueria Camp de Tarragona
Comarca Conca de Barberà modifica
Població
Total 1.548 (2019) modifica
• Densitat 29,54 hab/km²
Llar 199 (1553) modifica
Gentilici Sarralenc, sarralenca modifica

Breu historia del municipi

Situat al sector nord-oriental de la Conca de Barberà estricta, tenia 35,03 km2 fins que el 1972, s’annexà el municipi de Montbrió de la Marca (de 17,32 km2). El municipi actual limita amb els termes de Forès, Rocafort de Queralt i Conesa al N, les Piles al NE, Pontils a l’E, el Pont d’Armentera i Cabra del Camp (aquests dos, de l’Alt Camp) al SE, Barberà de la Conca al S i SW i Solivella a l’W. El terme actual s’estén per la serra que separa la conca del riu d’Anguera de la del Gaià (entre el coll de Deogràcies al N i els vessants septentrionals de la serra del Cogulló al S) i pels vessants meridionals de la serra de Forès. Aquesta serra, juntament amb la del Cogulló, emmarca les dues valls del terme, la del riu de Vallverd i la del riu d’Anguera. El riu de Vallverd neix a la serra del Clot, travessa Vallverd de Queralt, tot prenent el seu nom, segueix paral·lelament pel límit occidental del terme i acaba endinsant-se altre cop en direcció NE-SE, tot buscant la unió amb el riu d’Anguera, aigües avall de la vila. Aquest darrer neix a l’extrem SE del terme, a la serra del Cogulló (879 m d’altitud), i el travessa en direcció E-W. Hi ha nombroses fonts que brollen a tot el territori: la font de l’Ermita, al costat de l’ermita dels Sants Metges, la font del Salt i la font del Cano, prop del riu d’Anguera, la font de l’Espinac, al bosc del Cano, i la font d’en Clau (ferrosa i sulfurosa), entre d’altres.

El terme comprèn, a més de Sarral, cap de municipi, l’esmentat nucli de Montbrió de la Marca, el llogaret de Vallverd i el despoblat d’Anguera. El principal eix de comunicació és la carretera C-241 de Montblanc a Igualada i Manresa, que segueix paral·lela al curs del riu de Vallverd. Des de Sarral surt una carretera local cap a Cabra del Camp i el Pla de Santa Maria, i, vers el N, una altra enllaça amb la C-14 de Montblanc a Tàrrega i Artesa de Segre.

Segons l’etimologia, el nom de la població prové d’Ipsa Regalis, que ha derivat cap a la Reial o Sarreal i a l’actual de Sarral.

El Poble

La vila de Sarral (465 m; 1 432 h el 2005) és situada a la dreta del riu de Vallverd. Al període medieval hi hagué un castell de Sarral, del qual, per bé que és documentat en ruïnes al segle XIV, no es conserva cap rastre. Probablement era situat al lloc on ara hi ha la casa de la vila. La vila té el carrer més estret d’Espanya, el carrer dels Jueus. Arran de la guerra amb Castella durant el regnat del Cerimoniós, la vila fou emmurallada. Es franquejava per quatre portals: el de Sant Joan, el de Tàrrega, el de Pedrinyà i el del Xamora. Fidel a la generalitat de Catalunya durant la guerra contra Joan II, la vila fou incendiada i les seves muralles foren enderrocades. Més endavant fou novament incendiada i destruïda, al mes de novembre del 1647, amb motiu de la guerra dels Segadors.

Al centre de la vila hi ha l’església parroquial, dedicada a Santa Maria. És construïda al lloc on s’edificà l’antiga església romànica dels segles XII i XIII, de la qual només resta el timpà, que avui és adossat a la paret lateral dreta del temple actual, al pati de la casa rectoral; és compost per una sanefa de fullatge entrellaçat que centra les dovelles finament treballades. Al timpà hi ha tres nínxols oberts, entre columnes i capitells adornats, que contenen una imatge de la Mare de Déu, en alt relleu, al centre, i les imatges de sant Pere i de sant Joan, al costat dret i esquerre, respectivament. Aquesta primera església fou incendiada l’any 1464, durant la guerra contra Joan II, i aprofitant el que en restava se’n construí una segona de gòtica, que quedà bastant malmesa durant la guerra dels Segadors i també durant la de Successió. Entre el 1748 i el 1755 s’edificà l’església actual, que al Nadal del 1801 sofrí un incendi, i dues destruccions els anys 1936 i 1939.

A més de la parròquia, Sarral tingué tres esglésies més: la de Sant Bartomeu, probablement del segle XIII, avui desapareguda, que era a la part dreta de la primera corba que fa la carretera que va a Valls, després del pont sobre el riu de Vallverd; la de Sant Joan Baptista, documentada a partir del segle XVI, situada a l’extrem meridional del carrer de Sant Joan, que feia d’església de l’Hospital i que subsistí fins els anys seixanta, i la de Sant Pere de Pedrinyà, bastida als afores de la vila, a la partida actual de Sant Pere. Aquesta darrera fou construïda probablement aprofitant les restes de la vil·la romana que hi havia al seu entorn en el primer moment de la colonització del lloc, a mitjan segle XII. Abandonat aquest indret pels seus habitants arran de la carta de poblament i franquesa de Sarral, subsistí l’antiga església, que, molt deteriorada ja al segle XVIII, fou clausurada el 1720.

Altres edificacions d’interès a la vila són el celler modernista de la Cooperativa Vinícola, obra de l’arquitecte Pere Domènech i Roure, bastit el 1914, i altres construccions fetes pels indians sarralencs que havien anat a fer fortuna a Amèrica al segle XIX.

Entre els equipaments culturals cal esmentar el Museu d’Alabastre, testimoni de la llarga tradició del treball de l’alabastre a Sarral; en destaquen la reproducció d’un antic taller d’alabastre i una interessant col·lecció de peces que mostren tot el que es pot fer avui amb aquest material. Amb la restauració d’un antic molí d’oli i era prevista la instal·lació de la Casa-Museu del Pagès.

 

Festes

Quant a les festes tradicionals, destaquen, per Nadal i Reis, el pessebre vivent que es fa al carrer dels Jueus i als voltants de l’església i el cagatió públic. Pel gener es fa la festa dels Quintos (en la setmana que s’escau la festa de Sant Antoni Abat) i per Setmana Santa destaca la Processó de l’Encontre, que es remunta al segle XVII (es fan dues processons, una d’homes i l’altra de dones, que es troben a la plaça). Pel Corpus se celebra una processó i es fan catifes florals pels carrers, i per Sant Joan encenen la flama el Joan i la Joana de més edat de la vila. La festa major de Sarral s’escau pel juliol, en honor dels sants Abdó i Senén, i se celebra amb cercaviles i balls.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

enciclopedia catalana

web Ajuntament

 

Salardú

Salardú es un Poble del Municipi de la Comarca Naut Aran (Lleida)
A Salardú hi anem el 11 d’agost de 2011

Dades del Municipi

Vegueria Alt Pirineu i Aran
Entitat territorial singular Aran modifica
Població
Total 1.803 (2019) modifica
• Densitat 7,05 hab/km²
Llar 164 (1553) modificaEntitat de poblacióHabitantsArties476Bagergue88Garòs158Gessa137Montgarri3Salardú452Tredòs154Unha96Vaquèira149Font: Idescat

Breu historia del municipi

L’actual municipi de Salardú, de 255,75 km2, es creà l’any 1968 després de l’annexió dels municipis de Tredòs, Bagergue (61,1 km2), Gessa (17,2 km2) i Arties (78,6 km2) al terme tradicional de Salardú. De fet, el 1952 ja havien estat units els termes de Tredòs i Salardú, els quals formaven un municipi de 92 km2; això no obstant, durant la dècada de 1950 se separaren de nou, i hom atribuí 88,6 km2 al terme de Salardú i 3,4 km2 al de Tredòs. El nou terme creat l’any 1968 rebé el nom oficial d’Alt Aran o Cap d’Aran, nom que es canvià pel de Naut Aran el 1985. El novembre de l’any 2001 el Parlament de Catalunya aprovà un text pel qual es demanava la modificació de la llei municipal i de règim local de la Generalitat. Segons això, els nuclis d’Arties i Garós, que administrativament consten com a entitats municipals descentralitzades, podrien demanar la segregació a l’ajuntament de Salardú per a constituir-se novament en municipis independents, fet que reclamen des de fa alguns anys.

El terme de Salardú es troba al sector de llevant de la comarca de la Vall d’Aran. Limita al N amb el departament francès de l’Arieja (termes de Sentenh, Bonac i Carda-sus-Lès), a llevant amb les terres pallareses dels municipis d’Alt Àneu i Espot, al S amb els termes ribagorçans de Barruera i Vilaller i a ponent amb les terres araneses de Viella i Canejan.

L’àmbit geogràfic del terme de Salardú s’estén en els límits físics següents: des del portilló d’Albi (2.410 m) i seguint la carena limítrofa amb l’Estat francès en direcció W-E fins al tuc d’Era Girèta (2.570 m).

Des del tuc d’Era Girèta, el termenal gira en direcció S seguint el curs del Riu Fred, al qual desguassa per la dreta la coma d’Era Girèta, travessa la Noguera Pallaresa, i remunta el curs del riu de Varimanya, que vessa a la Noguera per la dreta. El límit continua inclinant-se vers el SW vorejant els estanyons de Dalt de Varimanya (o estanhons de Naut de Varimanha o Marimanha), passa pel tuc del Rosari de Baciver i el tuc de Varimanya. Novament pren la direcció NW fins a l’estany de Naut deth Clòt der Os i, arribat a aquest punt, davalla cap al S passant pels estanys de Dalt de Baciver, el cap de Vaquèira, lo Teso de la Mina, travessa la carretera C-28 entre el port de la Bonaigua i les costes de Ruda, remunta el curs del riu de Ruda (la Garona de Ruda), que desguassa per l’esquerra a la Garona, i que a la capçalera pren el nom de riu de Saboredo, i migparteix els estanys del circ de Saboredo fins a arribar al tuc de Ratera (2.857 m).

Al sector meridional el termenal encercla el circ lacustre de Colomers, que comprèn 42 estanys, i pren la direcció W fins a arribar al Gran Tuc de Colomers (2.933 m), que fa de trifini entre les comarques de la Vall d’Aran, el Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça. Novament pren direcció NW fins el Montardo (2.833 m). Des d’aquest punt, la carena divisòria dibuixa un ampli arc en el qual destaca el Bessiberri del Nord (3.015 m).

A ponent, el termenal limita amb les terres de Viella i, en un sector, amb les de Canejan. Des del tossal dels Estanyets pren la direcció N seguint la carena i fins arribar al curs del barranc de Bargadèra. Travessa la Garona i puja en direcció al bony de Garòs (2.173 m), el tuc d’Arenho (2.522 m), el collet de Varradòs, per a arribar, novament, al portilló d’Albi.

Quan hom parla de sectors a Salardú es pot fer referència directa a les terres que ocupen els antics termes tradicionals que avui formen el conjunt del municipi.

El terme tradicional de Salardú i Tredòs, en contacte amb el Pallars Sobirà, inclou dos sectors ben diferenciats. El meridional comprèn una bona part de la vall del riu de Ruda que neix al circ glacial de Saboredo i les seves valls afluents de l’Aiguamòg (que neix al N del circ de Colomers i corre paral·lelament, de S a N, al riu de Ruda) i del Riu Malo i del barranc de la Garona (que neixen al S del massís de Beret i aflueixen al N del port de la Bonaigua al riu de Ruda, després de córrer en direcció E-W). El septentrional comprèn una bona part de la capçalera de la Noguera Pallaresa, que neix a ponent del mateix massís de Beret, a la font de l’Era Noguereta i prop dels anomenats ulls de la Garona, i corre en direcció S-N fins a Montgarri, on s’inclina vers llevant abans de penetrar al Pallars.

El terme tradicional de Bagergue s’estenia al sector NE de la Vall d’Aran i comprenia la major part de la vall de la Unhòla i un petit sector de la conca de la Noguera Pallaresa. Una carena de direcció N-S, paral·lela a la Unhòla, fa de divisòria d’aigües entre aquest riu, afluent de la Garona, i la Noguera Pallaresa (i per tant de les conques atlàntica i mediterrània); aquesta carena s’inicia al tuc d’Er Òme i continua per la taula de Parros, la serra d’Era Mòrta, el tuc de Pèdescauç (2.369 m) i el de Costarjàs (2.333 m).

L’antic terme de Gessa s’estenia pel sector central oriental de la Vall d’Aran, tot comprenent un petit sector de la vall de la Garona, a més de la vall afluent per la dreta de Corilha, la qual davalla del tuc d’Arenho i del pla de Monnàs, mentre que per l’esquerra de la Garona una estreta llenca arriba als vessants N de Mont-romies.

El terme tradicional d’Arties s’estén al sector SE de la Vall d’Aran, en la seva major part a l’esquerra i a migdia de la Garona, tot comprenent la vall sencera del riu de Valarties i la capçalera de la ribera de l’Aiguamòg (amb la major part del circ de Colomers).

El municipi comprèn la capçalera de dues conques hidrogràfiques que vessen a la Mediterrània i a l’Atlàntic mitjançant la Noguera Pallaresa i la Garona, respectivament.

La Noguera Pallaresa drena el NE de la comarca. Per la dreta rep el riu d’Es Molís, la ribera d’Eth Mòrt, el barranc d’Es Gavècs i el riu de Varimanya. Per l’esquerra vessen el riu d’Era Sèrra, el de Barlongueta, el de Parros, el d’Eth Horcalh, l’Arriu Porquèr i el Riu Fred.

La Garona rep a la capçalera les aigües del Riu Malo i del riu de Ruda, al qual vessa per la dreta el barranc d’Es Arcoïls. Per la dreta hi desguassen, a més, la Unhòla, que rep per la dreta les aigües del riu de Moredo, i una sèrie de barrancs, com ara el de Corilha, el d’Artigues, el de Salider i el de Cal. Per l’esquerra a la Garona vessen l’Aiguamòg, el barranc de Zedo i el riu de Valarties, format en capçalera per la ribera de Rius i al qual desguassen per la dreta el barranc d’Aigües Hondes i el barranc d’Era Tèda, i per l’esquerra el barranc d’Era Aubeta i el de Codiero.

El terme comprèn la vila i cap municipal de Salardú, la també vila d’Arties, els pobles de Bagergue, Garòs, Gessa, Tredòs i Unha, les instal·lacions d’esquí i el nucli de Vaquèira-Beret i els despoblats de Montgarri, Eth Dossau i Pujò.

L’eix de comunicacions del terme és la carretera C-28, d’Esterri d’Àneu a Viella pel port de la Bonaigua, que ressegueix la Garona pel marge dret. Els principals nuclis del municipi es troben a la vall i són travessats per aquesta carretera. Això no obstant, de la carretera surten alguns ramals, com ara el que mena a les pistes d’esquí de Vaquèira-Beret i al santuari de Montgarri i que continua vers Alós d’Isil, ja al Pallars Sobirà. Des d’Arties surt un segon branc que remunta tot el curs del riu de Valarties, i des de Salardú, un tercer branc que porta a Unha, Bagergue i remunta la Unhòla.

El Poble

La vila de Salardú (452 h el 2005) es troba a 1.267 m d’altitud, a la dreta de la Garona, prop de l’aiguabarreig d’aquesta amb la Unhòla, que envolta el nucli pel N i per l’E. La seva situació estratègica a l’entrada de la vall pel port de la Bonaigua donà lloc que des d’època medieval la vila fos fortificada i considerada com a segona plaça reial de la vall, cap del terçó de Pujòlo, on tenien residència un dels batlles i dos cònsols. Pel costat de llevant tenia una gruixuda muralla amb baluards i torres de defensa que protegien la porta dita de Pallars (portal petit, d’arc apuntat, fet al segle XIII, que al principi del segle XX encara es conservava); la muralla continuava pels altres costats, però el 1613, quan hi passà J. F. de Gràcia, ja es trobava derruïda. A la part alta, on hi ha l’església, hi havia el castell de Salardú, amb recinte de planta quadrada, amb mur i contramur (el primer amb la porta a llevant, amb torres, i el segon amb portal a migdia). La torre mestra devia ser l’actual campanar, elevada al mig de la plaça d’armes. Resten molt escasses restes de la fortificació (prop de l’absis de l’església). Es conserven, en canvi, alguns casals amb finestres del segle XVII. La plaça Major centra el nucli antic i té una bonica font vuitcentista. A la part alta de la vila es troba la plaça d’Era Pica.

Campanar de l’església de Sant Andreu (Salardú)

© XEVI VARELA

Es destaca, sobretot, l’església parroquial de Sant Andrèu, situada a la part alta, precedint una terrassa o plaça tancada per un mur. Edifici de transició dels segles XII-XIII, dins el romànic tardà dit d’escola lleidatana, s’emparenta també amb el romànic més genuí de les valls de Boí i d’Aran. La planta és basilical, de tres naus, la central coberta per volta apuntada sostinguda per pilars cruciformes, i les laterals, per voltes de quart de cercle reforçades amb arcs torals. La capçalera és formada per tres absis semicirculars i coronada per una petita espadanya. La portada lateral, oberta a la nau de migdia (al costat de l’Epístola), té cinc arquivoltes (decorades la més exterior, que forma el guardapols, i la primera arcuació exterior) que descansen sobre columnes. Davant seu hi havia un pòrtic o claustre avui desaparegut. El campanar, de planta octagonal, és del segle XV i forma un cos a part de l’angle SW. És esvelt i proveït de sageteres que li donen un caràcter defensiu.La peça més important del seu interior és el famós Crist de Salardú, talla romànica del segle XIII, d’uns 0,65 m d’alçada, clavat en una creu acabada als seus extrems en quatre plafons quadrats i una espiga llarga a l’inferior que servia de mànec. Conserva restes de policromia i la imatge tenia una corona de metall que perdé quan el 1936, en ocasió de la Guerra Civil, fou amagada a l’estranger. D’una bellesa que recorda la del Crist de Mijaran, la figura porta barba, el cos és cobert per un faldellí de talla i té els dos peus clavats amb dos claus. Presideix avui l’altar major (que abans del 1936 tenia un retaule barroc). Una tradició diu que la imatge fou feta per un pelegrí procedent de Terra Santa que hi hauria incrustat una relíquia de la Vera Creu i que hauria desaparegut en acabar l’obra.

També té tradicions llegendàries la reixa de ferro que tanca el presbiteri. Segons la primera, recollida per Gràcia (1613), en ocasió del setge del comte de Pallars a la vila el 1385, els veïns de Salardú portaren el Crist en processó per la plaça del castell demanant protecció divina i el comte restà des d’aleshores cec, fins que, després de demanar perdó durant nou dies a l’interior de l’església, recuperà la vista i, en agraïment, féu construir la reixa. Una altra llegenda diu que fou feta amb les espases i llances que els habitants de Salardú prengueren a l’exèrcit hugonot el 1597. La imatge del Crist té indulgències concedides pel bisbe de Comenge, el futur papa Climent V, el 1316, i Ferran I de Catalunya-Aragó el 1414 sol·licità de la Santa Seu prerrogatives especials.

Salardú era conegut amb els noms de Salardú i Salarduno des del’any 1299. Aquest any el rei Jaume I escriví als universis hominibus de Salardu que paguessin la lleuda que devien a A. De Betlan. Salardú era des del segle XIII el lloc d’un important mercat, semblant als de Vielha i Bossòst, tots els quals foren reconeguts en el jurament dels privilegis de la Vall fet l’any 1298 per Arnau de Sant Marçal, segrestada de la Vall en nom del rei de Mallorca. L’any 1278 el rei Pere el Gran dirigí hominibus de Salardú et tertii de Salarduno una carta en la qual reclamava la quantitat de diners que havien pactat dedonar-li. Prop de Salardú hi havia la vila i parròquia de Puig, avui desapareguda, els homes de la qual, tres cònsols i trenta capsde casa, el 6 de novembre de 1313 juraren fidelitat al rei Jaume II. L’endemà, dia 7 de novembre, ho feren apud ecclesiam Sancti Andree de Salarduno els sis cònsols de Salardú i els cent-un caps de família que aleshores formaven la vila. La situació estratègica de la vila a l’entrada de la vall pel port de la Bonaigua motivà freqüents invasions i fets bèl·lics. La invasió del 1385 per part del comte de Pallars fou motivada per la venda de la vall per part del rei Pere III al comte, que trobà la resistència armada dels aranesos i fou rebutjat. Ja al segle XV el baró de Taurinhac prengué la vila amb un potent exèrcit i calà foc a la porta del castell, que tanmateix no es rendí, durant una de les invasions procedents de França. Segons l’annalista F. Diego de Sayas, el 1524 el castell fou atacat per 5.000 homes dirigits per Mr. de Sant Joan, que aconseguiren de rebutjar els escassos defensors (15 homes i 20 dones) amb precària artilleria. La guerra amb els hugonots comportà la invasió del 1597, quan el comte de Sent Gironç passà la frontera amb 3.000 homes i assetjà la vila, que fou salvada gràcies a l’ajut de les milícies del terçó comandades per Juan Gómez (els trofeus de guerra estigueren a la parròquia fins a l’època del Primer Imperi, quan foren dutes a França per les tropes napoleòniques). Durant la guerra de Successió, les tropes francocastellanes del marquès d’Arpajon prengueren Salardú i els veïns hagueren de rescatar vides i béns, amb els vasos sagrats de l’església, que el marquès portà a Castell-lleó.

Festes

La festa major de Salardú s’escau el dia 3 de maig, festivitat de la Santa Creu, i des d’Era Pica es beneeix el terme i se celebra una processó amb les creus dels antics pobles de Pujòlo. Hom fa festa també el 30 de novembre, per Sant Andreu, i, a més de la tradicional fira de bestiar que se celebra el 7 d’octubre, la vila organitza l’aplec al santuari de Montgarri (2 de juliol).

 

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

enciclopedia catalana

web Ajuntament