Arxiu de la categoria: 2016

Riu de Cerdanya

Riu de Cerdanya es un Municipi de la Comarca Cerdanya (Girona)
A Riu hi anem el 14 de gener de 2016

Dades del Municipi

Vegueria Alt Pirineu i Aran
Comarca Cerdanya modifica
Població
Total 93 (2019) modifica
• Densitat 7,56 hab/km²
Geografia
Superfície 12,3 km² modifica
Altitud 1.173 m modifica
Limita amb

Breu historia del municipi

Havia constituït un municipi independent fins el 1973, any en què fou annexat al municipi de Bellver de Cerdanya amb el nom de Riu de Pendís, que passà a ser-ne una entitat local menor amb junta administrativa pròpia. Tanmateix, al juliol de l’any 1997 es va aprovar, per decret, la segregació de l’aleshores entitat municipal descentralitzada de Riu, del terme municipal de Bellver, i la constitució d’un nou municipi amb la denominació de Riu de Cerdanya.

A migdia el municipi arriba fins dalt el carenar de la serra de Moixeró en el pla de Moixeró (2 078 m) i les Penyes Altes de Moixeró (2 276 m). En aquest sector el terme confronta amb el municipi berguedà de Guardiola de Berguedà (enclavament de Gréixer). A llevant termeneja amb Urús des de la carena que es desprèn de les Penyes Altes fins a l’estret de Canals i seguint al N, fins a la tossa de Torrelles. Des d’aquesta elevació vers ponent, el termenal septentrional, que separa Riu del municipi de Prats i Sansor, passa pel serrat del Solà. Al sector de ponent del municipi, que limita amb Bellver de Cerdanya, el termenal puja pels contraforts de l’obaga de Moixeró. Riu de Cerdanya és drenat cap al Segre per part de la capçalera del torrent del Grau de l’Ós o de Fontllebrera (una part del qual fa de termenal amb Urús, a llevant).

El municipi comprèn el poble de Riu, únic nucli de població i cap del terme. Hi ha també el despoblat de Canals. El terme és comunicat per la carretera comarcal C-16 o Eix del Llobregat, que comunica el Berguedà amb la Cerdanya pel túnel del Cadí, el qual té la boca nord a Riu. Aquesta carretera es prolonga vers el N i enllaça, prop de Baltarga, amb la carretera de Bellver a Alp. També té un ramal que vers llevant passa per Urús i Alp i continua en direcció Puigcerdà. Al poble de Riu també hi menen camins des de Pedra (Bellver de Cerdanya) i Urús.

El Poble

Anomenat antigament Riu de Pedra, el poble (1 173 m) és a la dreta del torrent de Fontllebrera, al voltant de l’església de Sant Joan Baptista (que té un retaule barroc del 1764) i de la plaça, on hi ha una font de cinc brocs ben arranjada, on es ballava la dansa de les Rentadores de Riu. En surt una pista que puja al refugi forestal del Serrat de les Esposes i al coll de Pendís. Dins el que era el seu terme hi ha el despoblat de Canals i el desaparegut de Lavascort.

Festes

Al juny, per Sant Joan, hom celebra la festa major.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

La Palma de Cervelló

La Palma de Cervelló és un Municipi del Baix Llobregat (Barcelona)
A La Palma de Cervelló hi anem el 8 de decembre de 2016

Dades del Municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Baix Llobregat modifica
Població
Total 2.954 (2019) modifica
• Densitat 537,09 hab/km²
Gentilici Palmarenc, palmarenca

Breu historia del municipi

El municipi de la Palma de Cervelló, constituït a partir de la segregació (aprovada al juliol del 1998) de part del territori del terme de Cervelló, té una extensió d’uns 5,47 km2 . Des del 1937 fins a la fi de la guerra civil de 1936-39 la Palma ja havia estat un municipi independent. El terme limita amb el de Cervelló (S i E), amb Pallejà (N) i amb Corbera de Llobregat (NW i W). És situat als contraforts orientals de les serres d’Ordal i les màximes altituds, que volten els 350 m, es troben al sector sud-occidental. El principal eix hidrogràfic del terme és la vall mitjana i baixa de la riera de la Palma o de Rafamans, que desguassa a la riera de Cervelló per l’esquerra.

El terme comprèn el poble de la Palma de Cervelló, cap municipal, i les urbanitzacions de Ca n’Iglésies i de Can Vidal. El municipi queda comunicat per una carretera local que parteix de l’autovia B-24, passa pel poble de la Palma i es dirigeix vers Corbera i Gelida

El Poble

El poble de la Palma de Cervelló (1 383 h el 2006), a l’esquerra de la riera de la Palma o de Rafamans, es formà modernament al llarg de la carretera que duu a Corbera. L’església parroquial, dedicada a santa Maria i sant Brici, és documentada el 1231, any en què era sufragània de la parròquia de Sant Esteve de Cervelló. S’hi efectuaren obres de reforma entre els segles XVI i XVIII. L’edifici actual, de planta basilical, és posterior a la guerra civil de 1936-39.

El poble de la Palma disposa de diverses entitats de caràcter cultural, esportiu i cívic, com l’Associació Cultural La Gralla, l’Aliança Palmarenca, amb un grup i una sala de teatre, la Unió Esportiva la Palma, el Centre Excursionista la Palma, etc. Disposa, a més, d’una biblioteca. Les principals festes són la festa major, per la Mare de Déu d’Agost, i la festa de Sant Isidre, patró del poble, pel maig.

Abans d’entrar al poble, no gaire lluny del cementiri parroquial, a la vora esquerra de la riera de la Palma hi ha la capella romànica de Sant Joan del Pla o de l’Erm. És esmentada el 1313, quan era dedicada a sant Joan i a sant Feliu. D’una sola nau, coberta amb volta de canó, és capçada a llevant per un absis semicircular amb bandes i arcuacions llombardes a l’exterior; interiorment l’absis es cobreix amb volta de quart d’esfera, on hi ha les empremtes d’un encanyissat entreteixit. A banda i banda de l’absis, buidats en el gruix del mur, hi ha sengles absidioles semicirculars (la de migdia enderrocada), probablement producte d’una reforma posterior. La porta romànica, de mig punt adovellada i extradossada, és a migdia i vora seu hi ha un gran esvoranc. A ponent hi ha una porta de maons. La coberta exterior de la nau i de l’absis és de lloses de llicorella. És situada en una propietat de Can Mascaró, mas que hi ha a l’altra banda de la riera de la Palma, i s’ha anat restaurant. Prop del poble de la Palma, dins el terme de la seva parròquia, hi ha Can Ponçgem, casal del 1750 restaurat el 1928. El 1752 hi fou beneïda una capella dedicada a sant Antoni de Pàdua.

Al municipi s’han construït les urbanitzacions de Can Vidal i de Ca n’Iglésies. La primera, situada al sud del poble, tenia 60 h empadronats el 2005, mentre que la segona, que s’estén pel sector N del poble, en tenia 820.

La Palma era una antiga quadra dins el terme del castell de Cervelló. Hi posseïren béns el monestir de Sant Cugat (el 964 i el 965 hi ha donacions de terres, vinyes, cases i un rec efectuades per Lodelle , dona, i els seus fills, per Epanesind a, dona, i el seu fill Audesind ), el de Sant Pere de les Puelles (segons consta en el testimonial del 991) i la seu de Barcelona (per donació testamentària del comte Miró, del 966).

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

 

Els Prats de Rei

Els Prats de Rei es un municipi de la Comarca nde l’Anoia (Barcelona)
A Els Prats de Rei hi anem el 8 de març de 2016

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Anoia modifica
Població
Total 532 (2019) modifica
• Densitat 20,38 hab/km²
Llar 47 (1553) modifica
Gentilici Pradenc, pradenca

Breu historia del municipi

La vila dels Prats de Rei centra un municipi de 32,45 km2. Limita al N amb Sant Pere Sallavinera, al NW amb Calaf, a l’W amb Sant Martí Sesgueioles, Pujalt i Veciana, al SW amb Copons, al SE amb Rubió, i al sector oriental limita amb el municipi bagenc d’Aguilar de Segarra. El terme és situat a la part meridional de la Segarra Calafina i és centrat per la vall que forma la riera nascuda a la Fortesa i que és tinguda per l’origen de l’Anoia. La vila és al centre d’aquesta vall, en un indret ric en aigua, a 607 m d’altitud. El sector nord i nord-est és més enlairat, amb altituds superiors als 700 m a Solanelles i a Puigdemàger, i una mica inferior a Seguers de Sant Pere, una antiga quadra i parròquia rural que forma un notable entrant entre els termes de Sant Pere Sallavinera i Aguilar de Segarra. Molt més extravagant és l’apèndix del terme de la Clau Reial dels Prats, d’uns 5,5 km de llargada i d’una amplada mitjana de 300 m, que s’allargassa entre els termes de Veciana i Sant Martí Sesgueioles fins a prop de la masia de la Portella, situada en ple terme de Pujalt, passada la Guàrdia Pilosa.

El municipi és format per un conjunt d’antics petits termes i jurisdiccions que té com a eix l’antiga vila reial dels Prats i l’esvelta torre rodona de la Manresana, que centra una caseria i representa el centre fortificat medieval del terme. Hi ha, a més, les caseries de Seguers i de Solanelles.

Hom pot arribar al cap de municipi per la carretera C-1412 d’Igualada a Tremp que surt de la A-2, a l’altura del terme de Jorba (a Calaf enllaça amb la carretera N-141 i amb l’Eix Transversal de Cervera a Girona). Una carretera local, que surt de l’anterior una mica abans d’arribar als Prats, porta fins a Igualada per les Malloles (a la serra de Rubió), enllaçant en aquest municipi altre cop amb la A-2. Travessa el N del terme el ferrocarril de Barcelona a Lleida, però no hi ha estació (cal anar a Calaf).Els

El Poble

La vila dels Prats de Rei era fortificada i closa per muralles, de les quals s’endevina el traçat. Els seus carrerons, estrets sovint, bé que concebuts dintre un ordre, mostren grans cases i alguns arcs tots de pedra ben tallada, en ocasions molt erosionada. Els grans casals indiquen la importància de les antigues famílies que els habitaren, com els Argullol, els Serra, els Torre, els Tauler, etc. Són remarcables els edificis de la casa de la vila i d’altres amb finestrals gòtics.

La vila és el nucli de població més important del municipi. El 2005 tenia 489 h. Quan Zamora la visità el 1778 remarcà que hi havia “buenas casas”. Els seus veïns sortien molt a fora i amb els diners que guanyaven “han mejorado el lugar notablemente y como está en un crucero” (cruïlla de camins: el de Perafita o les Malloles i el de Copons) “más ejecutado en su ordenación. El portal es de piedra, muy antigua. Hay fuentes…”.

Campanar de l’església de Santa Maria dels Prats de Rei

© PATRIMONIFUNERARI.CAT

L’església parroquial, dedicada a Santa Maria, és situada en un extrem de la vila, a tocar de la desapareguda muralla. D’estil barroc neoclàssic, l’edifici és format per una gran nau, amb cinc capelles per banda. Fou reconstruïda entre el 1685 i el 1713, i el retaule, cremat el 1936, era del 1796. El 1905 es col·locaren a l’atri les cinc làpides romanes trobades al lloc. En aquesta església, a més del rector, que fins el 1857 fou el degà de la comarca, hi havia una comunitat de preveres, documentada des del segle XIV, que el 1791 arribà a tenir 21 beneficis fundats. Al costat de la rectoria hi ha una necròpoli romana tardana.En els ravals, a la part nord-oriental de la vila, hi ha una capelleta dedicada a sant Joan, al lloc on al segle XVII hi havia un hospital de pelegrins.

La Mare de Déu del Portal és un santuari marià situat a llevant de la vila, on hi havia el Portal Major. És un edifici barroc neoclassicista construït entre el 1756 i el 1787, com ho recorda una inscripció del frontis. Té una cúpula central, ornada d’escultures dels Sants Doctors de l’Església. Cal cercar el seu origen en una capella mural, feta sobre el portal major de la vila, quan es van reedificar les muralles entre els anys 1375 i 1377. La devoció hi feu bastir una primera capella al segle XVI. La imatge venerada en el cambril és gòtica, amb una marededeu sedent amb el fill sobre el genoll esquerre, de pedra saulonenca. La primitiva corona fou mutilada per posar-n’hi una de postissa, i ha estat policromada tardanament. És un santuari de molta devoció comarcal. Davant seu té una placeta amb una antiga creu de terme.

L’activitat cultural de la vila és coberta per diferents entitats. Funciona també el Centre d’Investigació i Recerques Arqueològiques, que gestiona el Museu Arqueològic Municipal Josep Castellà i Real, que recull principalment peces provinents de les excavacions realitzades a la localitat. Hom disposa a la vila i d’un arxiu històric municipal que conserva documents del segle XV a més d’una col·lecció d’eines i estris antics a Cal Llobet.

Festes

La població celebra la seva festa major a l’agost, i el quart diumenge de setembre s’escau la festa dels Sants Màrtirs o dels Pubills. Des del 1972, per les festes de Nadal es representa un concorregut Pessebre Vivent. Pel març se celebra la festa de la Mare de Déu del Portal; a la capella s’havien fet diversos aplecs.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

 

Olesa de Montserrat

Olesa de Montserrat es un municipi de la Comarca del Baix Llobregat (Barcelona)
A Olesa de Montserrat hi anem el 11de decembre de 2016

Dades del Municipi

Comarca Baix Llobregat modifica
Població
Total 23.904 (2019) modifica
• Densitat 1.437,4 hab/km²
Llar 75 (1515) modifica
Gentilici Olesà, olesana

Breu historia del municipi

El Llobregat fa de partió, a ponent i a migdia, amb el municipi d’Esparreguera, des del torrent de Sant Salvador, a l’antic balneari de la Puda de Montserrat, a la sortida del congost del Cairat, fins al roc de la Mona, a migdia, on coincideix també amb el terme d’Abrera; el límit meridional prossegueix després per la riera de la Mona fins al coll de les Barones; i pel torrent de Sant Jaume, a llevant, confronta amb Viladecavalls. Resten a la dreta del torrent les partides de Mas Soler, de la quadra del Pou, de les Saborides i de la Vinya Vella fins a la capella de Sant Jaume, aigua amunt de la qual, el torrent de Sant Jaume, que fa de termenal, passa vora els Canyamassos i per les Ribes Blaves o de Canaletes; més amunt, per sota de la partida de Llombreres i de Sant Pere Sacama (on hi ha les restes de l’antic castell de Sacama), arriba fins a Can Marcetó, abans Mas Bartrolines; aquí el termenal amb Vacarisses s’enfila per la carena de Puig Ventós (l’obaga del Mimó és ja en terme veí), el cim de la qual (594 m) és anomenat de la Creu de Saba (antigament es deia puig de Quiumà), i arriba fins a Sant Salvador de les Espases, després de travessar l’antic camí de Vacarisses, prop del pla del Fideuer, sota Puig Cendrós (494 m), a l’altra banda del qual hi ha el torrent de l’Afrau. Des de Sant Salvador el terme baixa per les Espases i les Agulles seguint el torrent de Sant Salvador.

Altres elevacions, pertanyents totes a la Serralada Prelitoral, que fa que el terme sigui més accidentat a tramuntana i a llevant, són el turó de la Gronya (515 m) i les agulles de Petintó (441 m). Aquest sistema muntanyós origina diversos torrents i rieres que desguassen al Llobregat; els principals són, a part els ja esmentats, el torrent de la Creu de Beca, la riera de Can Llimona (o d’Oromir) i la de les Comes (aquestes dues travessen la vila), el torrent del Reguener, que, en unir-se amb el torrent de Coll Blanc, forma el de les Parellades, el de més llarg recorregut; el de Sant Pere, per les Ribes Blaves, conflueix amb el torrent de Sant Jaume, que, a través del torrent del Gaià és tributària del Llobregat. Les aigües subterrànies d’aquests torrents han originat un gran nombre de fonts, com la d’en Roure, la de Can Soler, la de Can Carreres i les fonts de la Plaça. La vegetació predominant a la part més elevada del sector muntanyós és el pi blanc, l’alzina i el roure (excepte la carena de Puig Ventós i el solell de l’Orpina, on hi ha garriga).

El terme comprèn la vila d’Olesa, cap del municipi, i també diverses urbanitzacions, com les Ribes Blaves, Oasi, Can Marcetó, etc. A ponent del municipi passa la carretera C-55 cap a Manresa, que dins el municipi d’Abrera enllaça amb l’autovia A-2 d’Igualada. De la vila parteix una carretera local que va a Terrassa per Viladecavalls; enllaça amb aquesta carretera una altra de local que duu a Vacarisses, un brancal de la qual porta a l’estació del Nord, de la RENFE, que dista 3,5 km de la vila. També d’Olesa surt una carretera que va a Martorell, i al nucli urbà hi ha una estació dels Ferrocarrils de la Generalitat de la línia de Barcelona a Manresa. El 2005 s’inaugurà un telefèric entre Esparreguera i Olesa.

El Poble

La vila d’Olesa de Montserrat (124 m d’altitud i 21.714 h el 2006) és situada al sector més pla de la vora esquerra del Llobregat, davant el nucli urbà d’Esparreguera, a l’altra riba del riu. El poblament medieval es formà entorn de l’església parroquial i del castell d’Olesa, del qual resta part de la muralla (la base del campanar probablement era part de la fortificació). El castell fou reconstruït al segle XIV, quan la jurisdicció i el domini superior de la vila pertanyien al monestir de Montserrat, i també s’engrandí la vila. Aleshores la població era emmurallada i s’hi celebrava fira per concessió de Pere el Cerimoniós (1366). El recinte primitiu emmurallat és difícil d’identificar. Al segle XVI hi ha documentat el portal d’en Coscoll, a ponent, i el d’en Carreres, situat al Carrer Empedrat o de Barcelona (que a la primeria del segle XVIII s’anomena, també, de l’Església), a llevant, bé que aquest portal potser és d’alguna ampliació del recinte antic. El 1560 la muralla al NW era paral·lela a la riera d’Oromir. Dins la muralla, al NE del castell hi havia l’hospital, que fou construït pels abats García Jiménez de Cisneros i Pedro de Burgos, al primer terç del segle XVI; la capella de l’hospital fou beneïda el 1799. No gaire lluny hi havia el camp de la Creu de la Real, al lloc dit també de les Orelludes. Al segle XVII, defora aquest nucli d’origen medieval, només hi ha documentat el carrer de Fora, que va a Monistrol, o de les Angelines. Al XVIII la vila s’eixampla per llevant (carrer de l’Altura, carrer de Sant Antoni i carrer d’en Sastre), a tramuntana hi ha la capella i el portal de Santa Oliva (1727), i defora vila el carrer de Jesús. El 1809 la vila fou atacada pel francès i no fou presa gràcies a la defensa dels olesans i perquè encara conservava la muralla, segons un document dirigit al governador militar del corregiment de Mataró, al qual pertanyia. Fins a la primeria del segle XX, la població s’estenia dins aquesta delimitació, i no és fins el 1932 que s’aprovà l’Eixample, urbanització en quadrícula fins a la via dels Ferrocarrils Catalans. Entre els anys 1954 i 1956 es començaren a edificar els barris de Sant Bernat, a ponent de la part antiga, del Pla de l’Eixample i del Poble Sec, a migdia del collet de Sant Joan. Han desaparegut les masies de Can Carreres i Can Navarro, dins la vila. Separat de la vila, hi ha el Raval de la Indústria, grup de cases al llarg d’un carrer, prop de la partida de les Illes, a més d’algunes zones residencials construïdes a partir de la dècada de 1970, com les Planes i el Collet de Sant Joan.

L’església parroquial d’Olesa de Montserrat era antigament dedicada a santa Maria i sant Joan (1012) i no fou fins el 1664 que, per autorització papal, es dedicà a santa Maria. El 24 de gener de 1147 es consagrà una nova església i, encara, aquesta fou substituïda a la fi del segle XVI, i primeria del XVII, per un altre edifici que perdurà fins el 1936, que va ser cremat; aquest edifici era molt enlairat respecte del nivell del sòl i constava d’una sola nau, coberta amb voltes d’ogives entre arcs torals de mig punt, i il·luminada per finestres altes. A banda i banda de la nau hi havia capelles laterals construïdes entre els contraforts. L’absis es cobria, també, amb volta d’ogives i al presbiteri s’obria una llanterna barroca. A migdia hi havia la porta principal, amb columnes, frontó i fris ornamentat i amb les imatges de la Mare de Déu i dels dos sants Joan, el Baptista i l’Evangelista. La torre del campanar i la del rellotge són citades pel baró de Maldà al seu Calaix de sastre. El temple posseí fins el 1936 un retaule major barroc, que havia estat contractat el 1632 amb els artistes Pau Boixedell, d’Esparreguera, i Joan Generes, de Manresa, centrat per la imatge de la Mare de Déu, obra de l’escultor Josep Ratés.

L’Hotel Gori, avui casa de la vila, és un bell exemplar de l’arquitectura vuitcentista. Encerclat per un parc de 4 ha, és de planta quadrada amb planta, tres pisos i àtic, voltat de galeries per tres dels seus costats. Inaugurat el 1899, era lloc d’estada preferida dels qui anaven al balneari de la Puda a prendre les aigües, balneari amb el qual hi havia un servei de diligències continu. El 1931 fou adquirit pel municipi als hereus del seu fundador, el Dr. Joaquim Casals i Gori, que obsequiaren la vila.

Festes

Entre les festes tradicionals s’ha de mencionar la Fira de Santa Llúcia, al desembre, i la festa de Sant Antoni Abat, que és la festa dels traginers, al gener. Al juny se celebra la festa de la copatrona de la vila, Santa Oliva, que és patrona alhora d’un barri d’Olesa. La festa major d’Olesa s’escau per Sant Joan, també al juny; se celebra amb actes diversos i surten els gegants (Bernat i Oliva). A l’agost hi ha la festa de Sant Bernat, copatró de la vila. Respecte als aplecs, cal destacar l’aplec de la sardana a l’abril, i l’aplec a Sant Salvador de les Espases, situat a l’extrem N de la comarca, al setembre.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Montblanc

Montblanc es un municipi de la comarca de la Conca de Barberà (Tarragona)
A Montblanc hi anem el 12 de maig de 2016

Dades del Municipi

Vegueria Camp de Tarragona Comarca Conca de Barberà modificaCapital
PoblacióTotal7.364 (2019) modifica• Densitat80,83 hab/km²Llar457 (1553)
modificaGentilicimontblanquí, montblanquina

Breu historia del municipi

És el més extens de la comarca perquè inclou l’antic terme de Rojals, que equival al 14,14% del total de la demarcació. És situat al SE de la Conca de Barberà i confronta a tramuntana amb els de l’Espluga de Francolí, Blancafort, Pira i Barberà de la Conca; a llevant amb Figuerola del Camp i Valls (amb el seu agregat de Fontscaldes), de l’Alt Camp; a migdia limita amb Valls, la Riba i Mont-ral, també de l’Alt Camp, i amb el terme de Vilaverd, de la Conca de Barberà, que s’endinsa com un tascó al terme de Montblanc. A ponent termeneja amb Vimbodí i l’Espluga de Francolí, i toca en un punt amb el terme de Prades, del Baix Camp.

El terme és accidentat a la part sud-occidental per les Muntanyes de Prades (serra de Roquerola, on hi ha la mola de la Guineu, de 1.111 m d’altitud), de l’antic terme de Rojals. Les Muntanyes de Prades han estat incloses en el Pla d’espais d’interès natural (PEIN). La part sud-oriental és tancada per la Serra Carbonària, de menor altitud (pic de la Cogulla, de 789 m, i el Tossal Gros, de 867 m, també inclòs en el PEIN); en aquesta serra, pel coll de Lilla, passa la carretera de Valls. La composició d’aquests terrenys muntanyencs és, bàsicament, de materials triàsics. El territori montblanquí és drenat pel Francolí i pel seu afluent, el riu d’Anguera. En la proximitat de tots dos rius, i especialment en la seva confluència, predominen els terrenys d’al·luvió, del quaternari. A aquests cursos desguassen diversos rierols i torrenteres, com el riu de la Vall al Francolí, i el barranc del Pont de Candí i les rases de l’Hortènsia i de Pira al riu d’Anguera.

El clima de Montblanc presenta peculiaritats que el diferencien del mediterrani, com també del continental. En realitat és un clima de transició del mediterrani de muntanya mitjana al continental. El primer penetra per la Serralada Prelitoral (de poca elevació), i el segon, per les comarques de les Garrigues i l’Urgell. La mitjana de pluges anual se situa entre els 500 i els 600 mm, amb un màxim a la tardor (setembre i octubre) i a la primavera (maig i juny). En resum, l’estiu és sec, i amb freqüència plou torrencialment a la primavera i sobretot a la tardor. La mitjana anual de temperatures és de 13,9°C, i els mesos més calorosos són el juliol i l’agost. Els vents més freqüents són el serè, o mestral (sec, que acostuma a bufar a la tardor i a l’hivern), i la marinada (fresca i humida a les tardes d’estiu).

El municipi de Montblanc comprèn, a part la vila de Montblanc, cap del terme, els agregats de Lilla, Rojals, Prenafeta, la Guàrdia dels Prats i el Pinetell (o Pinetell de Rojals), les caseries de Rojalons, la Barceloneta, la Bartra i els Cogullons, i també diverses urbanitzacions (les Arcades, l’Horta de Vinyols, Sant Maties i Vilasauva).

Entre les diverses partides del terme poden mencionar-se les de Talaveres, les Parellades, la Plana de les Forques, els Plans de Jori, Vila-salva, Vinyols, la Vall, Amalguer, la Plana d’Anguera, Canta-roella, el Sol de l’Horta, la Canal, Romiguera, la Pasquala, el Llorac, el Samuntà, Viver i Sallida.

Les vies principals de comunicació de Montblanc són disposades al llarg de les conques hidrogràfiques del Francolí i del riu d’Anguera. L’eix més important és el del Francolí, per on passava l’antiga via romana que enllaçava Tàrraco amb Ilerda. Alguns autors suposaven que passava pel costat del tossal de Santa Bàrbara. Posteriorment s’anomenaria camí ral i després carrer Major. En l’època medieval fou transitat, pel fet de ser la ruta més directa entre Tarragona i Lleida. L’altra via, la del riu d’Anguera, ha estat la ruta ancestral que ha enllaçat Montblanc amb la part nord-oriental de la comarca. El 1821 es construí definitivament la nova carretera de Tarragona a Lleida, que passava pel coll de Lilla, i el 1857 la de Reus a Montblanc, que anava per les Roixelles, l’estret de la Riba i el Llorac. El gran avenç, però, fou l’entrada en servei del ferrocarril, les obres del qual començaren el 1857 i finiren el 1863. El 15 d’abril d’aquest any arribà el primer tren a la vila.

En l’actualitat, Montblanc es comunica amb Tarragona, Lleida i Barcelona per ferrocarril i per l’autopista AP-2 de Barcelona a Lleida, que hi té sortida. Hi passen la carretera N-240 de Tarragona a Lleida i la C-14 de Salou a Tàrrega i a Artesa de Segre, la qual, davant mateix de la Guàrdia dels Prats, es bifurca en direcció a Santa Coloma de Queralt, Igualada i Manresa (C-241). És prevista la realització d’una autovia que unirà Tarragona amb Montblanc. Altres carreteres secundàries relacionen la vila de Montblanc amb els seus agregats de Prenafeta, Rojals i Rojalons.

El Poble

Origen, formació i expansió de la vila

La vila de Montblanc (6 344 h el 2005) és situada a uns 350 m d’altitud, prop de la confluència dels rius Francolí i d’Anguera, emplaçament estratègic gràcies al qual ha estat tradicionalment un centre important de comunicacions i l’eix central de la comarca. En l’extensió edificada de Montblanc es poden distingir dues zones: la que correspon aproximadament al centre històric, emplaçada a l’interior del recinte emmurallat, i l’eixample, és a dir, la zona situada extramurs i construïda bàsicament a partir dels anys cinquanta del segle XX.

Muralles de Montblanc

© CIC-MOIÀ

Les edificacions més antigues ocuparen la zona més elevada del lloc, la falda del tossal de Santa Bàrbara. El perímetre d’aquesta zona devia ser aproximadament una quarta part del que aconseguiria dos segles després amb les muralles. Per llevant delimitava amb el camí romà de Tarragona a Lleida (actual carrer Major); a mig-dia i ponent, amb el torrent de la Regina o el Riuot; i per tramuntana, amb l’actual baluard de Santa Anna. L’edificació degué ser molt ràpida, ja que el 1170 són documentats el castell (al cim del pla de Santa Bàrbara), l’església romànica de Santa Maria, el cementiri, les escrivanies reials i els carrers de les Grasses de Santa Maria (actualment dels Hortolans), del Solà (o dels Solans) i el Mercadal (futura plaça Major). Fora d’aquest antic triangle només hi havia l’església de Sant Miquel i el Pont Vell sobre el Francolí.Al segle XIII Montblanc experimentà un fort creixement; s’eixamplà vers la zona planera, cap a migdia. L’antic mercadal esdevingué una plaça porxada, es formaren nous barris, com la Vilanova del Mercadal i la Pobla de Guimrós (on s’alçà el Palau Reial); i a llevant s’establí la comunitat jueva que va construir el seu call. En aquesta centúria es fundaren els tres convents de la vila: el de Sant Francesc, el de la Serra i el del Miracle (o de la Mercè). Se situaren fora vila, sobre les principals vies de comunicació del terme.

Al segle XIV l’expansió encara fou més important. Es construïren els banys públics i la presó, es cobrí amb volta de pedra el torrent de la Regina, que permetia una perfecta comunicació entre el primer nucli de població i l’eixample. S’edificà la part de llevant, es construí Sant Marçal, i també els dos monuments més característics de la Vila Ducal: la nova església gòtica de Santa Maria i l’hospital de Santa Magdalena (acabat al segle XVI), i la fortificació de la vila, mitjançant un cercle de muralles amb les seves torres corresponents.

Al segle XV Montblanc entrà en decadència i l’avanç urbanístic ja no fou tan ràpid. Solament s’edificà el Raval, al N de la població, i el Palau del Castlà, al costat de l’església de Sant Miquel (el castell ja havia estat abandonat). A partir d’aquesta època, el creixement pràcticament s’aturà, i és corrent veure molts casalots deshabitats o derruïts. Les construccions noves són escasses fins a arribar al segle XIX, en què s’edificaren el jutjat i les presons (1880), el cementiri nou (fora de la població), el Pont Nou sobre el Francolí (al costat del Pont Vell) i s’urbanitzà la Font Major (1804), la font del Raval (1828), la plaça de Sant Francesc, amb la seva font (1850-60), i la font de Sant Marçal (1892).

Fins ja ben entrat el segle XX, a excepció del Raval i dels convents abans esmentats, la població encara no havia sortit del cercle de muralles bastit al segle XIV. En el primer terç de la centúria es construí part del sector de la carretera de Tarragona a Lleida, fins a l’estació del ferrocarril. S’alçà un teatre cinema (1922) i diverses fàbriques, destil·leries i l’escorxador municipal a la part de ponent. El celler cooperatiu, interessant obra de l’arquitecte Cèsar Martinell, s’inicià el 1919 i fou inaugurat el 1922 (s’amplià el 1945).

El 1950 la vila tornà a reprendre la gran activitat constructora portada a terme als segles XIII i XIV. S’edificà un barri de casetes anomenat Vilasauva (a la carretera de Reus), les Escoles Noves, l’edifici del Casal Montblanquí, etc. Malgrat tot, el decenni de màxim creixement urbanístic fou el dels anys setanta, en què per la part de migdia i de ponent començà el veritable eixample. És l’època en què també s’establiren les diverses indústries al peu de les carreteres que travessen la vila. Així mateix, es començà a restaurar, d’una manera gairebé constant, el patrimoni historicoarquitectònic de la vila.

L’interior del recinte emmurallat manté una subdivisió en diversos barris, que tradicionalment tenien tota una organització interna i celebraven les seves pròpies festes i alhora hi havia una identificació interior que els diferenciava de la resta. Així, Montblanc quedava dividit en set sectors o barris: Sant Cristòfol, Sant Roc, Santa Anna, la Mare de Déu dels Àngels, Sant Domènec, Santa Tecla i Sant Miquel. Més tard, a partir del 1920, s’hi afegí un vuitè barri: el de la Mare de Déu del Carme, i fins i tot, algunes parts de la zona de l’eixample també es constituïren en barri, com és el cas del barri de la Mare de Déu de Montserrat o el de la Zona Poliesportiva. D’altres barris perifèrics són Can Tarruella, l’Horta de Vinyols i Sant Maties.

Com en d’altres localitats, l’edificació de l’eixample ha estat efectuada amb un caràcter extensiu, amb cases unifamiliars (avinguda de Manuel Ribé). Però en algunes zones, com a la part de llevant de la carretera nacional o a la banda de ponent, a les Arcades, s’hi han construït blocs de pisos.

Festes

Pel que fa a les festes, la vila celebra la diada de Sant Antoni Abat, al gener, amb els Tres Tombs. La rua de Carnaval és molt popular, amb la participació del drac, l’àguila i la mulassa. Els actes de Setmana Santa se centren en la processó del Sant Enterrament, organitzada per la Congregació de la Puríssima Sang i la parròquia de Santa Maria, amb una gran concentració d’armats. El mes d’abril és força festiu, amb la celebració de la Setmana Medieval, que coincideix amb la diada de Sant Jordi, i la Diada Universal de la Sardana. Els actes de la Setmana Medieval inclouen una representació de la llegenda de sant Jordi i també de les corts catalanes del 1414 realitzades a Montblanc, un concorregut mercat medieval, etc. Per la festa major, que s’escau al maig, tenen lloc les fires i les festes de Sant Maties, patró de la vila, amb activitats festives paral·leles a l’esdeveniment comercial i agrícola. Al juny se celebren les festes de Sant Joan i el Corpus, amb la processó i els gegants. Finalment, al setembre té lloc la festa major de la Mare de Déu de la Serra, amb el típic ball de bastons. A partir del 1906, cada vint-i-cinc anys, es fan unes festes extraordinàries en honor de la coronació canònica de la Mare de Déu de la Serra.

Quant als aplecs, cal esmentar el de l’1 de maig i el que s’escau al final del mes de juny i té caràcter supracomarcal, a l’ermita de Sant Josep.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

†

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

Jorba

Jorba es un municipi de l’Anoia    (Barcelona)
A Jorba hi anem el 8 de març de 2016

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Anoia modifica

Capital Jorba modifica
Població
Total 835 (2019) modifica
• Densitat 27,02 hab/km²
Llar 39 (1553) modifica
Gentilici Jorbenc, jorbenca

Breu historia del municipi

El municipi de Jorba, d’una extensió de 30,91 km2, és situat a la conca d’Òdena, a la vall alta de l’Anoia, que travessa el terme de NW a SE. El terme limita amb els municipis de Copons i Rubió (N), Òdena i Igualada (E), Santa Margarida de Montbui i Sant Martí de Tous (S), Argençola (W), i amb un enclavament de Veciana (NW). El municipi comprèn, a part del poble de Jorba, el poble de Sant Genís, el veïnat de Traver i els antics hostals del Ganxo i de Castellví. Es creu que el topònim és d’origen preromà.

El territori és accidentat, a l’esquerra de l’Anoia, pel puig de la Guàrdia (549 m) i el de Montpaó (599 m) i, a la dreta de la vall, per la serra de Clariana, que, dintre el terme, ateny l’altitud de 643 m als plans de Morera, al límit amb el municipi d’Argençola, sobre l’Obaga Fosca. El terme municipal és drenat, a més, per les rieres de Clariana i de Rubió, afluents de l’Anoia. Malgrat aquests cursos fluvials, l’abastament d’aigua al municipi (i en general a tota la comarca) resulta, sobretot en determinades èpoques de l’any, marcadament insuficient.

Actualment l’aigua s’obté de captacions subterrànies i de l’Anoia, bé que existeix un antic projecte, que es remunta al 1905, de construcció d’un pantà.

Travessa el terme de NW a SE l’autovia A-2, que ha desviat el trànsit que abans passava pel centre de Jorba (antiga N-II). Aigua amunt de Jorba, parteix de la A-2 la carretera C-1412, que duu a Calaf i a Ponts i ha estat remodelada.

Altres pistes i camins comuniquen els diferents sectors del terme.

El Poble

El poble de Jorba (399 m d’altitud), que tenia 364 h el 2005, és a l’esquerra de l’Anoia, a prop de la confluència amb la riera de Rubió. S’allargassa sobre l’antiga N-II, que segueix el traçat de l’antic camí ral, al peu del puig de la Guàrdia, on hi ha les ruïnes del castell. L’església parroquial actual, dedicada a sant Pere, amb façana de cara a la carretera, fou construïda entre el 1551 i el 1558 pel mestre d’obres Joan Gibert de Bellpuig. Els carreus provenen d’una pedrera del pla del Magre i van ser transportats a bast. D’estil gòtic tardà, és un edifici de fàbrica rectangular. Fou sobrealçat i, sobresortint molt poc del cos de l’edifici, s’hi construí un campanar de planta quadrada, recolzat, en part, sobre el darrer tram occidental del temple. Davant la casa de la vila es dreça una creu de terme del 1609.

Al carrer Major hi ha la casa pairal Can Rovira de la Volta. És un edifici del segle XV, parcialment remodelat (anys 1779 i 1993), que és catalogat com a bé protegit del patrimoni arquitectònic del municipi. La volta és un element arquitectònic destacat de la construcció. Fou la casa pairal de la família de Josep Rovira i Bruguera i Francesc Rovira i Beleta.

Can Rovira de la Volta (Jorba)

© LAURA FELIZ OLIVER

Dominant el nucli i coronant el puig de la Guàrdia, s’alcen les restes de l’antic castell de Jorba, iniciat al segle XI, que sofrí reformes i afegits al llarg dels temps; molt malmès ja al segle XIX, fou definitivament arruïnat durant la primera guerra Carlina (1833-40). La capella romànica de Santa Maria sofrí la sort del castell; el santuari romànic de Sant Miquel, que s’aixecava en un turó pròxim, estava ja en ruïnes al segle XIX.

Festes
La festa major del poble se celebra al final de juliol. També se celebra la festa de Sant Isidre, al maig.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

 

 

Esparreguera

Esparreguera és un municipi del baix llobregat (Barcelona)
A esparreguera hi anem el 12 de novembre de 2016

Dades del Municipi

Catalunya
Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Baix Llobregat
Població
Total 22.045 (2018)
• Densitat 804,56 hab/km²
Llar 125 (1553)
Gentilici Esparreguerí, esparreguerina

Breu historia del municipi

Limita a llevant amb Olesa de Montserrat, a migdia amb Abrera, vers ponent amb els Hostalets de Pierola (de l’Anoia) i amb Collbató, i al sector de tramuntana amb Monistrol de Montserrat (del Bages) i amb Vacarisses (del Vallès Occidental). El municipi s’estén en gran part a la dreta del Llobregat, des del congost del Cairat, prop de la resclosa, pel torrent de la Salut, a tramuntana, fins a la riera de Magarola (anomenada, en el curs alt, riera de Masquefa), divisòria amb el terme d’Abrera. Segueix en direcció oest fins al lloc anomenat de les Tres Rieres. Aquí el terme segueix per la riera de Masquefa en la mateixa direcció fins arribar a l’illa de Can Febrer i, un cop travessada la carretera de Piera, continua per la riera de Pierola, sota la serra dels Ducs. Segueix vers tramuntana per Can Cardús i cap al coll de Rubió (431 m), anomenat també del Mas Mercader. A la font de les Canyes el límit entronca amb la riera de la Salut, a tramuntana de Ca n’Astruc Vell. A partir d’aquest punt, el municipi s’estén també en un petit sector a l’esquerra del Llobregat, des del baixador de l’aeri de Montserrat i del carrilet de Manresa, aigües amunt fins al coll de la Portadora, i passant per l’era i el coll de les Bruixes, la serra de la Cova dels Lladres, el puig de l’Hospici (528 m), la serra de la Socarrada, fins al turó del Roure del Vent i Coll Bram. El termenal continua per Sant Salvador de les Espases (al límit amb Olesa de Montserrat) i per l’antic balneari de la Puda de Montserrat.

Tota aquesta zona és molt rica en fonts (com la del Guinardell, la de la Canya, la de la Noguera, etc.), i també hi ha algunes balmes, com la cova de Can Tobella, davant el Pla de les Bruixes (altiplà davant Montserrat, a l’esquerra del riu), i l’avenc de Sant Salvador. Altres elevacions d’aquest sector del terme de la dreta del Llobregat són la serra d’en Vinyals (278 m), sobre l’església de Santa Maria del Puig, i la serra del Mas d’en Gall (228 m), paral·lela a la dels Ducs i al pla de la Vinya Vella, separat aquest del cap de municipi pel Torrentmal. A llevant del nucli urbà, sobre el Llobregat, hi ha diverses balmes d’interès geològic, i sota la serra de Rubió hi ha la cova del Patraco, a la capçalera dels torrents de les Pruneres i de Can Vidal, que desguassen al Llobregat. El torrent del Puig també hi desguassa directament, mentre que els altres, el Torrentmal, el torrent de Fosalba, el del Salt i la riera de Pierola en són tributaris a través de la riera de Magarola.

El municipi comprèn la vila d’Esparreguera, que n’és el cap, la Colònia Sedó, les caseries de Can Roca i de Santa Maria del Puig, i diverses urbanitzacions, com Can Vinyals, Can Rial i el Mas d’en Gall. El principal eix de comunicació és l’autovia A-2 de Barcelona a Madrid pels Brucs (l’antic traçat de la carretera travessava la vila). De la N-II surt una carretera vers Olesa, on enllaça amb la comarcal C-1411 i amb la C-55 que es dirigeix cap a Manresa i el túnel del Cadí. De la carretera local d’Esparreguera vers Piera, que passa per Can Rial, surt un ramal cap a la urbanització del Mas d’en Gall. El 2005 s’inaugurà un telefèric entre Esparraguera i Olesa de Montserra

El Poble

La vila d’Esparreguera (187 m i 17.457 h el 2006) és situada a la dreta del Torrentmal. Es formà a la baixa edat mitjana vora el camí ral de Barcelona. L’única via que fins a l’edat mitjana travessava el terme era el camí romà que, procedent de Can Claramunt, remuntava el camí de l’actual cementiri fins a arribar al lloc anomenat el Castell (en el qual es descobrí un poblat ibèric) i d’allà baixava vers la Gorgonçana i seguia en direcció nord, baixava al torrent del Puig i continuava per la Pujada de l’Ànima, Can Vinyals, Can Paloma i els Astrucs, on es bifurcava. En aquell temps es construí un camí nou que canviaria per complet l’estructura de la vila d’Esparreguera. Aquest camí arrencava del Castell, travessava el pla on més tard s’aixecaria la vila, salvava el coll de Rubió per l’actual camí de les Masies i sortia a Collbató. Anys més tard s’aprofitaria per a fer el primer tram del camí ral. Als costats d’aquest camí en el pla, s’hi anaren construint cases. Això fa que Pere Sacosta, l’any 1316, demanés permís al bisbe Ponç de Gualba per a construir una capella en honor de la gloriosa Santa Eulàlia, verge i màrtir de Barcelona. El camí ral va tenir una gran importància i influència en el desenvolupament tant industrial com comercial durant tota l’edat mitjana i l’època moderna. Al segle XIX, però, va perdre importància a causa de la guerra del Francès i les guerres carlines, ja que moltes indústries es traslladaren a altres viles apartades d’aquell conflictiu camí ral, una part del qual es conserva en un tros anomenat carrer de Barcelona, on hi ha l’antic Hostal del Pitango, amb unes llotges per als carruatges de tradició medieval.

L’antic hostal del Pitango, fa uns cent anys

© BRUGUERES RIERA

El 1423 el monestir de Montserrat obtingué d’Alfons el Magnànim la concessió del dret de posseir barca en el Llobregat per comunicar les viles d’Esparreguera i Olesa. Al segle XV el gremi de paraires urbanitzà i construí el carrer dedicat al seu patró, sant Miquel, prop del camí ral. Aleshores només hi havia, a més d’aquest, els carrers de Sant Antoni, el de l’Hospital i el de Callarís, al capdamunt del Canyet. Al segle següent s’esmenten també el carrer Major, el del Joc de la Rutlla, el de la Guardiola i el camí de Piera. Sembla que al segle XVII es construïren cases al camí dels Molins de la Gorgonçana, on es formà el Carrer Nou, anomenat més tard de les Cabanyes i actualment del Beat Domènec Castellet. A la fi del segle XVIII el baró de Maldà descriu la vila com un carrer molt llarg, empedrat amb palets de riera i pedra foguera. Hi havia algunes travessies, carrerons i hortets (vora les cases; eren de secà, però ben aprofitats segons Zamora), com també dues places al carrer Major. Al segle XIX s’urbanitzà el camp del Canonge, el Grau del Mas Vell i les planes de la Morella, a ponent del carrer Major, on hi ha el carrer de Sant Lluís. Al primer quart del segle XX s’obrí la via (avinguda de Francesc Macià a tramuntana, i a migdia anomenada de Francesc Marimon) que desviava la carretera de Madrid als afores de la població. Tot seguit es començà a edificar vora seu i, ensems, es formaren els barris de Pau Font i de la Creu; així mateix, en obrir-se la nova carretera de Piera, es perllongà el carrer de l’Hospital fins al pont que es construí sobre el Torrentmal. Són ja posteriors a la guerra civil de 1936-39 el barri del Llobregat, format a llevant de la parròquia, on hi ha la zona esportiva municipal, i el barri de la Plana, a ponent del Torrentmal i a migdia de la Creueta. Els eixos actuals de la població són, a part la carretera de Madrid (avinguda de Francesc Macià), el carrer Major o Carrer Gran (que fou carretera reial de Barcelona fins el 1931), anomenat en la part de tramuntana carrer de Montserrat, i el carrer de Ferran Puig, anomenat carrer dels Arbres en la part més cèntrica (que el 1925 es coneixia també pel Paral·lel i on hi havia les principals societats recreatives) i carrer de Baix a migdia. El Carrer Gran i el dels Arbres, juntament amb les places de Santa Eulàlia, de l’Ajuntament i de Tots els Caiguts, configuren el nucli cívic i comercial de la vila.

Entre la fi del segle XVI i la primeria del XVII va ser construïda una nova església parroquial al lloc de l’antiga capella de Santa Eulàlia, ja que l’antiga parròquia del Puig restava massa allunyada de la vila. L’església parroquial de Santa Eulàlia d’Esparreguera fou beneïda el 1612. És un magnífic edifici bastit amb carreus de pedra de conglomerat, que segueix encara la tradició del gòtic català, bé que l’ornamentació és ja renaixentista. D’una sola nau, molt àmplia i calçada per un absis de planta heptagonal, es cobreix amb volta de creueria, tota de pedra, amb els trams de volta separats per arcs de mig punt que recolzen en semipilastres adossades. Entre els contraforts hi ha capelles laterals. Les portes de migdia i de tramuntana, com també les de les sagristies, són classicitzants, emmarcades per columnes dòriques sota d’entaulaments sense frontó. El campanar (que no fou acabat fins el 1636) és una esvelta torre que caracteritza la població i un esplèndid mirador de la vall del Llobregat, ja elogiat per Francisco de Zamora. L’església, que ja sofrí alguns desperfectes en la guerra del Francès, serví com a caserna de les tropes isabelines en la primera guerra Carlina, raó per la qual restà molt malmesa. El 1866 hom encarregà a l’arquitecte Elies Rogent que tracés un projecte complet de restauració. Les obres de restauració, tot just començades i arranjades les cobertes, restaren interrompudes poc abans de la Revolució de Setembre del 1868 i l’església no fou reoberta al culte fins el 1874, un cop enllestides les obres indispensables (la façana era encara inacabada) i reparada l’acústica de l’orgue. Així pervingué l’església fins el 1936, en què un escamot foraster profanà l’edifici i calà foc als retaules, a la fusta de l’orgue (que havia estat construït a la primeria del segle XVII) i a l’arxiu de la parròquia. Durant la guerra civil l’església serví de garatge i magatzem, i a la fi d aquesta allotjà els vehicles d’una secció de l’arma d’aviació. El temple va ser reconstruït després de la guerra civil pel rector mossèn Josep M. Garriga i Armajach. S’acabà la façana de ponent, el portal de la qual és emmarcat per un mural ceràmic d’Enric Serra, ceramista de Collbató.

La documentació esmenta diversos retaules dels que es perderen el 1936, els més importants dels quals sembla que eren el de Sant Miquel, que havia estat sufragat pel gremi de paraires al segle XV, i el de l’altar major, de marbre, jaspi i fusta, que fou començat el 1670, segons projecte de fra Josep de la Concepció, pels escultors Joan Grau i Francesc Grau, de Manresa, i Domènec Rovira, de l’Arboç, i pel mestre de cases Pau Ginestar, d’Igualada. L’obra restà interrompuda el 1681 i fou acabada el 1777 per Jaume Comes, fuster i arquitecte, i Nicolau Traver, escultor.

A la plaça de l’Església o de Santa Eulàlia hi havia hagut el cementiri parroquial fins a la segona meitat del segle XIX. El 1925, a la cantonada del Carrer Gran, s’inaugurà una font monumental noucentista, obra de Frederic Marès, a la memòria de Cristòfol Vidal i Castells, que portà l’aigua potable a la vila. A la casa on nasqué el beat Domènec Castellet hi ha la biblioteca. Altres construccions d’interès del cap de municipi són un casal gòtic amb portal adovellat i finestres conopials, i una casa del Carrer Gran amb una finestra conopial amb culs de llàntia renaixentistes. Al carrer de Ferran Puig es reunia el gremi de paletes, a la casa que al portal té un relleu del 1734 amb els atributs de l’ofici. Al carrer de Montserrat hi ha un parell de cases mitgeres modernistes, una del 1922 ornamentada amb plafons de ceràmica vidriada verda i maó vist i una altra del 1916 amb ornamentació floral. Al sud-est de la població hi ha l’antic Casal dels Cordelles.

 

Festes

La vila disposa d’un gran nombre d’entitats i associacions culturals, cíviques i esportives, entre les quals cal destacar el Patronat de la Passió d’Esparreguera, que compta amb una secció de teatre, d’esports, una coral, etc., i gestiona l’organització de la coneguda representació de la Passió. El Teatre de la Passió fou inaugurat el 1969 i va ser remodelat el 1997. Esparreguera disposa d’un altre teatre, el de l’Ateneu d’Esparreguera (1930). Entre els equipaments culturals hi ha també una Casa Municipal de Cultura i el Museu de la Colònia Sedó (és una de les seccions del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya), situat a l’antiga sala de la turbina de la fàbrica Sedó; fa un recorregut per la història de la fàbrica i de la colònia, dins el marc de la industrialització catalana al llarg dels rius (es pot veure la fàbrica, el salt de Broquetes, l’aqüeducte, la casa dels Sedó, l’església, les cases obreres, el teatre, l’escola i les xemeneies). Hi ha també una escola de terrisseria (el càntir és la peça típica d’artesania d’Esparreguera).

Les celebracions comencen amb la festa d’hivern, que s’escau al febrer. Pel juliol se celebra la festa major d’Esparreguera amb la intervenció, des del 1977, del ball de diables. Finalment cal esmentar l’aplec que se celebra el Dilluns de la Segona Pasqua a Santa Maria del Puig, l’antiga parròquia d’Esparreguera.

És tradicional durant la Quaresma, Setmana Santa i fins l’1 de Maig la representació de la Passió d’Esparreguera, espectacle teatral inspirat en la vida, passió, mort i resurrecció de Jesús, l’origen del qual sembla que es remunta a les processons del segle XVII, si bé el 1588 ja se’n representaven algunes escenes a la plaça. Al segle XIX s’adoptà com a text el d’Antoni de Sant Jeroni, de la segona meitat del segle XVIII. La instauració en forma d’espectacle en un local tancat sembla del 1875. El 1892 ja consta en el programa de la Passió l actuació d’un ball dels diables, que hi perdurà fins el 1956. El text d’Antoni de Sant Jeroni fou modificat i ampliat amb el d’altres autors al llarg del segle. L’actual és de Ramon Torruella i la música, de Josep Borràs, fill de la vila. Les representacions, en les quals intervenen gairebé un miler d’actors no professionals, ajuden a desvetllar vocacions (com la de l’actriu Anna Lizaran). La festa va ser declarada per la Generalitat Festa Tradicional d’Interès General.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Corbera de Llobregat

Corbera de Llobregat és un Municipi de la Comarca del Baix Llobregat (Barcelona)
A Corbera de Llobregat hi anem el 8 de desembre de 2016

Dades del Municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Baix Llobregat
Entitats de població 3
Població
Total 14.643 (2018)
• Densitat 795,82 hab/km²
Llar 25 (1553)
Gentilici Corberenc,corberenca

Breu historia del municipi

Limita al N amb els municipis de Castellví de Rosanes i de Sant Andreu de la Barca, al NE amb Castellbisbal (del Vallès Occidental), al sector E amb Pallejà, a migdia amb la Palma de Cervelló i amb Cervelló, i a ponent amb el municipi alt penedesenc de Gelida. El Llobregat, només en un petit sector entre la riera de Corbera, que hi desguassa, i la roca de Droc o d’Adroc (156 m), fa de termenal amb Castellbisbal. El terme de Corbera comprèn tota la vall de la riera de Corbera i part de la capçalera de la riera de la Palma o de Rafamans. El territori és molt accidentat pel massís de Garraf-Ordal. La riera de Corbera es forma sota el puig de Corbera (583 m), a ponent, i sota la serra de Santa Magdalena (puig de la Creu de l’Aragall, 545 m), a tramuntana. La capçalera de la riera de Rafamans es forma sota el roc de Forrellac (628 m) i el puig de les Agulles (652 m), entre els quals hi ha el coll del Portell. El torrent de l’Elies, tributari de la riera de Rafamans, i aquesta mateixa riera, aigua avall del veïnat de l’Amunt, fan de termenal amb els municipis de Cervelló i de la Palma (aquí segueix la carena que presideix la riera per l’esquerra). Més a llevant, el termenal passa pels turonets que són divisòria entre la riera de Corbera i la de la Palma, com el turó del Bori, a llevant del de Malhivern (268 m). Al sector de tramuntana proper al Llobregat, el límit passa pel turó de les Ànimes (216 m) i pel serrat del Cap del Sàbat. El bosc de pi blanc que es va estendre per tot el terme municipal d’ençà de començament del segle XX, ha estat greument alterat en la major part del territori per la construcció d’urbanitzacions de segona residència.

El terme municipal comprèn el poble de Corbera, format per dos nuclis, el de Corbera de Baix, actual cap de municipi i, més amunt, prop de les penyes del Corb, el poble de Corbera de Dalt on hi hagué el castell que fou l’origen del poble, i les caseries de l’Amunt i de l’Avall. Entre les nombroses urbanitzacions es pot esmentar la de Bonrepòs, la Creu de l’Aragall, Santa Maria de l’Avall, Can Margarit, Can Coll, Can Rigol, les Cases Pairals, etc.

L’eix de comunicació del terme és una carretera local que entronca amb l’antiga N-340 i l’autovia B-24 en el terme de Cervelló. La carretera, que segueix el curs de la riera de la Palma fins a Corbera de Baix, continua després pel nucli de Corbera de Dalt cap a Gelida. Una derivació d’aquesta carretera porta al veïnat de l’Amunt i al monestir de Sant Ponç del terme de Cervelló, però de la parròquia de Corbera. Hi ha un seguit d’altres carreteres menors o antics camins de muntanya.

El topònim Corbera és format a partir d’elements d’arrel llatina i significa “lloc abundant de corbs”. De la toponímia menor del terme es destaca especialment, pel seu valor de testimoni històric, la roca de Droc (del germànic Adrog o atarbrôrs ), nom personal, segurament del repoblador que aprisià l’indret als segles IX o X.

El Poble

El poble de Corbera de Llobregat (6 527 h el 2006) en realitat és format per dos nuclis, Corbera de Dalt i Corbera de Baix, que inicialment van originar-se per separat, tot i que actualment estan conurbats pel creixement urbanístic. L’ajuntament s’ha emplaçat a la zona urbana entre els dos nuclis tradicionals.

Corbera de Dalt és emplaçat dalt el serrat que separa les rieres de Corbera i de la Palma, anomenat roc de l’Àliga o penya del Corb (342 m). Al punt més alt s’aixeca l’església parroquial i al seu costat la casa rectoral. Al peu de l’església hi ha el casal dels barons de Corbera. Un carrer amb fort pendent travessa el poble de llevant a ponent, a banda i banda del qual hi ha alguns carrerons transversals; les cases són esglaonades al vessant de migdia del serrat i tenen balconades i galeries encarades en aquesta direcció. Del conjunt d’edificis de la població cal mencionar el Casal de l’Esplai, de la primeria del segle XX, i el mas de Can Rossell. De l’antic castell de Corbera no resta gairebé cap vestigi. Segons la tradició, corroborada per la topografia de l’indret, estigué emplaçat al costat de l’església parroquial, on hi ha la rectoria. Fou pres pels partidaris de Joan II el 1471, a la fi de la guerra civil del segle XV. El 1693 els miquelets francesos se n’apoderaren i hi prengueren el senyor i la seva família, que foren alliberats per Fernando de Pignatelli, que féu retre el castell. Aleshores, el senyor de Corbera, Josep de Móra i de Solanell, com a servei a sa majestat, féu demolir el castell. Les visites pastorals del segle XVIII encara esmenten la capella del castell, dedicada a santa Magdalena, emplaçada al costat de la parròquia, i també la menciona Madoz al segle XIX.

Una vegada enderrocat el castell, els senyors de Corbera traslladaren la seva residència a la Casa de Santa Magdalena, que originàriament s’havia construït com a hostal de pelegrins amb motiu de la devoció a la santa. El casal, del segle XVI, és de planta rectangular i conserva finestres amb motlluratges gòtics, d’arc conopial i d’arc carpanell; la porta de ponent té aquesta obertura, mentre que les de tramuntana i llevant són de mig punt adovellades. En algunes obertures hi ha un escut amb un corb, al·lusiu al llinatge de Corbera. El casal ha estat restaurat acuradament i s’hi organitzen convivències i colònies estiuenques.

L’església parroquial de Santa Maria de Corbera és al capdamunt del serrat. L’edifici primitiu fou ampliat als segles XIV, XV i XVI amb diverses capelles, dedicades a Sant Joan, Santa Magdalena, Sant Martí, Sant Ponç, etc. Vers la fi d’aquest darrer segle i la primeria del XVIII va ser totalment renovat. Aquest edifici és d’una sola nau, sense absis diferenciat, i coberta amb volta de llunetes. A banda i banda hi ha capelles laterals que s’obren per arcs de mig punt, sobre mènsules d’ornamentació classicitzant. La porta, a ponent, és d’arc escarser decorat amb un motlluratge senzill, i duu la data del 1777. S’hi venera la imatge de Santa Magdalena, talla gòtica policromada d’una gran bellesa. Una altra obra remarcable és el retaule del Roser, daurat i policromat, amb la imatge del Roser del 1758; els compartiments són distribuïts en dos registres que contenen escenes en relleu de la vida de la Mare de Déu i al cim hi ha la Crucifixió. El retaule, amb ornamentació de tipus renaixentista, és anterior a la imatge i data, segurament, de la primeria del segle XVII. Es conserva a la rectoria —on també hi ha l’Arxiu Parroquial— la Mare de Déu de la Llet, talla romànica policromada procedent del monestir de Sant Ponç de Corbera. El campanar és una torre adossada a la façana de migdia de l’església; de planta quadrada, a mitja alçada es fa vuitavada. A llevant de l’església hi ha les restes de la rectoria vella.

El nucli de Corbera de Baix, anomenat abans les Cases d’en Roig, sorgí com a raval de l’antic nucli històric, aprofitant els regadius del fons de la vall. Format modernament, hom hi bastí una nova església parroquial dedicada a sant Antoni Abat, que s’ha segregat de l’antic terme parroquial de Santa Maria de Corbera.

La vida cultural, esportiva i cívica de Corbera és animada per diverses entitats. Destaquen la Societat Sant Telm, que té un local de teatre (construït el 1925), i la Societat Coral la Diadema Corberenca, que també disposa d’un teatre construït a la meitat de la dècada de 1920.

Festes

Vora l’església de Santa Maria, a la penya del Corb té lloc anualment, des del 1962, l’escenificació del Pessebre Vivent, representació del naixement de Jesús amb actors del mateix poble, aprofitant el paisatge natural, d’una gran bellesa plàstica. La representació, que ha esdevingut tradicional, segueix un text elaborat a partir de la base dels evangelis de Lluc i Mateu. Se celebra durant el temps nadalenc. Pel gener, se celebra des del 1902 la festa de Sant Antoni amb la benedicció d’animals i el repartiment de pans en forma de campana i bastó (Corbera de Baix). Finalment, al juliol cal destacar la festa de Sant Cristòfol i la festa major, per la Verge d’agost, celebrada conjuntament pels dos nuclis.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”e818f58c” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Corbera de Llobregat{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament de Corbera de Llobregat

Enciclopèdia catalana

Cervelló

Cervelló és un Municipi de la Comarca del Baix Llobregat (Barcelona)
A Collsuspina hi anem el 8 de desembre de 2016

Dades del Municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Baix Llobregat
Entitats de població 16
Població
Total 8.970 (2018)
• Densitat 372,2 hab/km²
Llar 24 (1553)
Gentilici Cervellonenc, cervellonenca

Breu historia del municipi

Limita al N amb Corbera de Llobregat i la Palma de Cervelló, a l’E amb Sant Vicenç dels Horts, al S amb Torrelles de Llobregat i amb Vallirana i a l’W amb Subirats i amb Gelida (ambdós de l’Alt Penedès). El municipi de Cervelló havia tingut una extensió de 29,6 km 2 , però l’any 1998 la Generalitat de Catalunya va aprovar la segregació de Cervelló del nou municipi de la Palma de Cervelló, de manera que el seu territori es va reduir aproximadament a uns 24,11 km 2 .

El terme de Cervelló és emplaçat damunt els contraforts orientals de les serres d’Ordal, prop del marge dret del Llobregat. El principal eix hidrogràfic del terme és la riera de Cervelló, que conforma la vall de Cervelló, però també hi ha gran part de la capçalera de la riera de la Palma o de Rafamans, que desguassa a la riera de Cervelló per l’esquerra, a l’extrem E del municipi després de travessar el terme de la Palma. Ambdues rieres són separades pel Montmany (491 m), la penya de Can Rafel (478 m), les Guixeres i la Plana dels Alls (330 m). La capçalera de la riera de Rafamans es forma per diversos braços sota el coll de la Creu d’Ordal: el Clot del Cocó i el Fondo de Sant Ponç, aigua amunt del qual hi ha l’antiga quadra i priorat de Sant Ponç de Corbera. La capçalera de la riera de Cervelló es forma, dins el terme de Vallirana, sota el coll de la Creu d’Ardenya i el pla del Pèlag. A més d’aquestes dues valls principals, hi ha el fondo de la riera de Can Sala, anomenat antigament vall de Santa Creu, que es forma entre Puig Vicenç (468 m d’altitud, trifini de Cervelló, Vallirana i Torrelles de Llobregat), el puig d’en Tres (383 m, termenal amb Vallirana) i el puig de 316 m que hi ha sobre el castell de Cervelló i l’església de Santa Maria de Cervelló.

El límit oriental amb Sant Vicenç coincideix amb l’antiga divisòria de parròquies, tal com és delimitada en l’acta de consagració de l’església de Sant Esteve de Cervelló, del 1231. Des dels voltants del Puig Castellar, pel turó de les Canals (antigament del Farro) i fins al coll del Mas Vila (abans de Rabassa), continua pel puig de Rocabruna i davalla fins a la riera de Torrelles, al lloc dit l’Aiguadora. Continua després el termenal amb Torrelles, que s allarga per la serra de Golmara (topònim que s’ha perdut, com altres que cita tot seguit l’acta del segle XIII) fins a Puig Vicenç. Pel sector de ponent la divisòria amb el municipi de Vallirana passa pel veïnat de la Llibra, en part dins el terme de Cervelló, segueix per Coll Verdeguer i pel pont dels Tres Arcs, vora la Casa Vella del Lledoner i el pont del Lledoner fins al coll de la Creu d’Ordal. El límit amb Gelida i Corbera passa pel puig de les Agulles (653 m), la riera de la Palma fins a la font de la Palmera, i s’inicia el límit amb la Palma, que voreja les urbanitzacions de Santa Rosa, Can Paulet, Can Rafel (o Puigmontmany) i coincideix a l’E amb la riera de Can Mascaró.

El municipi comprèn el poble de Cervelló, que n’és el cap, i nombroses urbanitzacions, a més de les esmentades, com Can Castany, Can Guitard Vell, la Costa de la Perdiu, la Granja Garcia, la Torrevileta i el Mas de Can Pi, entre altres. L’eix principal de comunicacions és l’autovia B-24, que uneix Molins de Rei i Vallirana, des d’on enllaça amb l’antiga N-340 en direcció a Vilafranca.

El Poble

El poble de Cervelló (122 m i 3 660 h el 2006) és situat a l’esquerra de la riera de Cervelló, al llarg de la carretera de Tarragona per Ordal, que fou construïda a la segona meitat del segle XVIII en temps de Carles III (bé que el traçat del camí és força més antic, hi ha documents del segle X que parlen de la via de Cervelló). La formació del nucli agrupat data de la fi del segle XVIII i de la primeria del XIX, segle durant el qual la població s’incrementà notablement per causa de la prosperitat de la indústria del vidre. A la segona meitat del segle XIX hom decidí de traslladar la parròquia al poble i el 1864 hom encarregà a l’arquitecte Josep Oriol Mestres de confeccionar un projecte per a la nova església que s’havia de construir, però el temple no s’arribà a iniciar. Finalment, el 1896, essent rector Antoni Forns, hom beneí la primera pedra de la nova església parroquial de Sant Esteve de Cervelló (obra dels arquitectes Josep Font i Gumà i Antoni Gallissà), que és dedicada també a Santa Maria de Cervelló o del Socors; el temple (que fou acabat entre els anys 1906 i 1912) és un bell edifici modernista que combina en la façana la textura de la pedra amb la del maó vist. Amb arcs d’inspiració goticitzant, el temple consta d’una nau, il·luminada per finestres altes, i té capelles laterals construïdes entre els contraforts. El campanar és una torre quadrada adossada a la façana. Al costat de l’església, la rectoria és un gran edifici de pedra que fa conjunt amb el temple.

Festes

El poble disposa de diverses associacions culturals, entre les quals s’han d’esmentar grups de teatre i la Coral Diana, pertanyent als cors de Clavé, que té més de 120 anys d’existència entre d’altres. Dels fills il·lustres més coneguts del poble cal destacar Josep Tarradellas i Joan (Cervelló 1899-Barcelona 1988), que fou president de la Generalitat de Catalunya (primer a l’exili, del 1954 al 1977, i després a Catalunya, del 1977 al 1980). Pel que fa al folklore, pel maig se celebra l’aplec a l’ermita de Sant Ponç; pels volts d’agost és la festa major, i al setembre té lloc l’aplec a l’ermita de Santa Maria.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”31f6e319″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”cervelló{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament de Cervelló

Enciclopèdia catalana

Collsuspina

Collsuspina és un municipi de la comarca del Moianès (Barcelona)
A Collsuspina hi anem el 16 de novembre de 2016

Dades del Municipi

Vegueria Catalunya Central
Comarca Moianès
Entitats de població 3
Població
Total 339 (2018)
• Densitat 22,45 hab/km²
Llar 15 (1553)
Gentilici Collsuspinenc, collsuspinenca

Breu historia del municipi

El terme de Collsuspina, que la demarcació territorial del 1936 assignà a la comarca d’Osona, s’estén al llarg de la serra que tanca per ponent la plana de Vic. Limita al N i al NE amb els municipis osonencs de Muntanyola i Tona, respectivament; a l’E i al SE amb Balenyà (Osona); al S amb Castellcir, i a l’W amb Moià.

Collsuspina és un terme essencialment muntanyós, format geològicament durant el període terciari. El port o coll de la Pollosa (920 m) és l’únic pas entre el Moianès i Osona. El terme sobrepassa els 1.000 m en la petita serralada de la part N, que va de la Caseta de Vilafort a Sant Cugat de Gavadons (1.043 m a Sant Cugat de Gavadons i 1.061 m al puig de l’Oller); té una cota mínima d’uns 800 m en el torrent de Santa Coloma, sota el puig Antic. Per la seva altitud i major pluviositat respecte a la resta del Moianès, és un terme força ric en aigua i amb notables plans i comellars per als conreus. El terme és solcat per petits torrents com el torrent d’Armadans o d’en Picanyol, de la Griolera o de les Umbertes, i de Santa Coloma o de Fontalents, que vessen les aigües a la riera de la Golarda, o de Marfà.

Biogeogràficament, la vegetació del terme és del tipus eurosiberià. Preferentment hom hi trobaria bosc de roure martinenc amb boix (Buxo-Quercetum pubescentis fagetosum), tot i que en alguns petits sectors de ponent podria predominar el bosc de roure valencià (Violo-Quercetum fagineae). Els seus cims són pelats i bons per a pastures, però en els vessants, especialment el vessant N de la Pollosa, hi ha boscos de roures notables i, més avall, d’alzines.

A més del poble de Collsuspina, cap del municipi, el terme comprèn el barri de les Casetes, l’antic poble de Sant Cugat de Gavadons i la urbanització de Montpicanyol. Travessa el terme la carretera N-141c, que parteix de la C-17, prop de Malla, en direcció a Moià i a Manresa; passa pel coll de la Pollosa i és la carretera de la qual surt la pista cap a Sant Cugat de Gavadons i altres camins.

 

El Poble

El poble de Collsuspina (226 h el 2005), a 901 m d’altitud –s’hauria de dir Coll-s’Espina, —més exactament–, és un poble de creació moderna, fill del camí ral. La primera casa que s’hi construí fou l’hostal actual de Can Xarina, aixecat per Salvi Pedrós el 1550, just a la partió dels termes, bé que a la part de Balenyà. Té finestrals del tipus gòtic, d’arcs conopials; fermes voltes a la part baixa i una inscripció mig en francès i mig en català que indica que fou construït per un mestre de cases francès. A redós de Can Xarina o hostal de Collsuspina, com se li deia aleshores, al llarg del segle XVI es feren quatre o cinc casetes més, i, entre l’any 1592 i el 1600 es construí una capella per al servei religiós a Santa Maria del Socors, que és l’actual església parroquial, ampliada només amb una façana nova, un campanar i capelles laterals a partir del 1880. El poble, a més, té moltes cases amb llindes de pedra i amb la data de construcció, que li donen un aire típic.

 

Festes

Entre les diverses festivitats que la població celebra al llarg de l’any cal esmentar la festa major, que se celebra el primer diumenge d’agost, o l’aplec a l’ermita de Sant Cugat de Gavadons de l’1 de maig. Des del 1984 al poble s’organitza també una competició popular de bicicleta tot terreny, les 2 Hores de Collsuspina, a l’agost.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”841c836f” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”collsuspina{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana