Arxiu mensual: maig de 2014

Santpedor

 

Santpedor (44)Santpedor és   un Poble de la Comarca del Bages (Barcelona)

A Santpedor hi anem el 16 d’abril de 2014,  tot pujant cap a Toses i passant també per Gurb.

Aquí trobem un home que  col·lecciona tota mena d’antiguitats, estava treballant en  un esclop.

Dades del Municipi

Gentilici Santpedorenc, santpedorenca
Superfície 16,60 km²
Altitud 336 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
7.346 hab.
442,53 hab/km²

Breu historia del Municipi

El territori, pla i a redós de la Costa de la Vila (493 m), és drenat pel riu d’Or, afluent de la dreta del Llobregat, que davalla del planell de Castellnou, situat al N del municipi. El terme és recorregut també per la séquia de Manresa, la qual en rega una petita part. Llevat de l’esmentada Costa de la Vila i el serrat dels Morts i Costa Llisa, als extrems E i W, respectivament, d’aquella, no hi ha cap altre accident orogràfic important. El puig de Sant Francesc o el serrat dels Voluntaris són turons de poca importància. El 1992 es començaren els treballs de recuperació de l’aiguamoll de la Bòvila, originat al final de la dècada del 1950, quan es posà en funcionament una bòvila que extreia argila en aquest indret.

 El municipi termeneja al N amb Castellnou de Bages, al NE amb Sallent, al SE amb Sant Fruitós de Bages, al SW-W amb Sant Joan de Vilatorrada i a l’W amb Callús. Comprèn, a més de la vila de Santpedor, cap administratiu, el llogaret de Santa Anna de Claret o Claret i les urbanitzacions del Mirador de Montserrat, també dita de Ponç-Grau (293 h el 2001) i del Serrat de Castellnou (29 h el 2001), compartida amb el municipi de Castellnou de Bages.
 

Travessen el terme dues carreteres locals, una que uneix la vila de Santpedor amb l’Eix Transversal i Manresa, i l’altra, que connecta la C-55 de Manresa a Cardona amb la C-16 de Manresa a Berga i que permet comunicar la vila amb Callús i Navarcles. Aquesta darrera carretera local també permet l’accés a l’Eix Transversal dins del terme de Sant Fruitós de Bages.

El Poble

La vila de Santpedor (336 m; 5 893 h el 2006) és situada tocant a la capçalera del Pla i equidistant del Llobregat i el Cardener, que formen els costats oriental i occidental respectivament d’aquest sector central del Bages. El nucli antic de la vila és format per un entramat de carrers medievals. De les portes de les muralles, algunes de les quals encara existeixen —la de Berga, de les Verges i de Sant Francesc—, en sortien diversos camins, que actualment conformen la resta de la trama, en general irregular i dispersa, a excepció d’alguns agrupaments de ciutat jardí que daten del 1950 i de les darreres construccions d’habitatges en filera. De fet, al nucli antic, encara es conserven edificacions amb les característiques primigènies, és a dir, vinculades a l’ús agrícola i gairebé sempre de caràcter unifamiliar. Només algunes del segle XIX corresponen a un tipus més modern de cases de veïns, són més altes i també tenen una ocupació parcel·lària més important; al sector SW hi ha edificis industrials del mateix segle i, al centre, edificis públics d’interès arquitectònic, com l’església i l’ajuntament.

 Aquest conjunt, tant per l’extensió com per les característiques, és un dels pocs nuclis antics de la comarca del Bages —llevat de Manresa— que presenta els trets típics d’una petita ciutat, la qual cosa reflecteix la importància de què gaudí en temps passats.
 

El monument principal de la vila és l’església parroquial de Sant Pere, d’estil gòtic tardà, construïda els anys 1596-99, continuada al segle XVIII i novament modificada el 1897. Conserva la portada romànica del temple anterior, amb un timpà i dos capitells atribuïts a l’escultor Arnau Cadell (segle XII) i una imatge gòtica de sant Miquel, d’alabastre.

 La capella de les Santes Espines —venerades des de temps immemorial— tenia un esplèndid retaule de Jaume Padró (1773) i havia estat decorada amb una gran riquesa a la fi del segle XIX sota la direcció de l’arquitecte Joan Martorell; disposava també d’unes teles originals de Bartomeu Ribó, recuperades fa alguns anys. Al setembre del 1991 les obres de reconstrucció de la rectoria posaren al descobert l’existència d’una necròpoli medieval, que es podria datar entre els anys 850 i 1100; la importància d’aquesta troballa creix en poder-la relacionar amb l’existència d’una església anterior a la romànica coneguda. Completen el repertori monumental l’arruïnat convent de franciscans, la Plaça Gran, parcialment porticada (on hi ha l’ajuntament) i l’ermita de Sant Francesc, al turonet que segons tradició serví de trona al sant d’Assís en el seu incert pelegrinatge per terres catalanes. Aquesta església apareix esmentada l’any 1240. La devoció al sant tingué una gran reviscolada amb l’establiment del convent de franciscans a la vila l’any 1693.
 

Santpedor disposa d’algunes associacions i grups destacats en la vida cultural de la vila. Entre altres entitats, hom pot destacar el Cercle Artístic de Santpedor, la Coral Escriny (1968). El nombre de clubs esportius és igualment força significatiu, i també les instal·lacions esportives. El municipi disposa d’un museu-arxiu històric, amb força documentació local, i de la Biblioteca Popular Pare Ignasi Casanovas (1967)

Personatges famosos

Bernat Espinalt, geògraf de finals del segle XVIII

Timbaler del Bruc, timbaler de la batalla del Bruc de Montserrat (Guerra del Francès)

Josep Guardiola i Sala, futbolista i entrenador

Rafael Martínez i Aguilera, jugador de bàsquet

Festes

La festa major de Santpedor se celebra el segon cap de setmana de juny.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veus les del poble

Santpedor (8)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web. 

Ajuntament de Santpedor

Enciclopèdia Catalana

Sala de Comelats

La Sala de Comalats (El Poble)

Sala de Comelats és un Poble del Municipi de Passanant Belltall Comarca Conca de Barberà (Tarragona)

A Sala de Comelats hi anem el 28 de març de 2014, desprès de parlar amb el cuiner del restaurant de Rocallaura, que ens parla d’un poble petit,  que sembla que estigui en mig d’una rotonda.

Aquest poblet està pràcticament abandonat, sembla que hi viu una família.

Dades del Municipi

Gentilici passanantí, -ina / belltallenc, -a
Superfície 27,33 km²
Altitud 714 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
149 hab.
5,45 hab/km²

Entitat de població

Habitants Belltall 90 Fonoll, el 9   Glorieta6  Passanant 101  Pobla de Ferran, la 1

Sala de  Comalats, la 2

El Poble

El lloc és esmentat a partir del 1079, i el castell (en resta una torre quadrada de tres pisos) és de mitjan s XII. L’alt domini el mantingué la corona fins el 1386 (en foren senyors els Cervera, els Guardialada, els hospitalers, etc), que el monestir de Santes Creus en comprà al rei el mer i mixt imperi que conservà fins a la desamortització (hi tingué castlans fins el 1443). L’església parroquial de la Nativitat de la Mare de Déu depengué fins al s XIX de la de Forès; passà després a la de Passanant. L’actual edifici, erigit al començament del s XIX, ha estat restaurat l’any 1973.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veus les del poble

La Sala de Comalats (11)

Clica el enllaç i les veus amb pantalla sencera

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

 

 

Solivella

Solivella  (Ajuntament)  (3)

Solivella Municipi de la Conca de Barberà (Tarragona)

A Solivella hi anem el 30 de març de 2014

Dades del Municipi

Gentilici solivellenc, solivellenca
Malnom cargols
Superfície 21,4 km²
Altitud 489 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
653 hab.
30,51 hab/km²

Breu historia del Municipi

És situat a la banda septentrional de la comarca, als vessants meridionals de la serra del Tallat, que en aquest sector separa la Conca de Barberà i l’Urgell, amb altituds que oscil·len entre els 770 i els 796 m (la Faneca, 774 m d’altitud). Confronta amb els termes de Forès i Sarral (E), de Barberà de la Conca i Pira (S), de Blancafort (W) i de Vallbona de les Monges, a l’Urgell, i Passanant (N). A llevant el terme és drenat pel barranc del Xano, que, procedent del terme de Forès, s’ajunta amb el barranc del Mas del Jep per formar la rasa de Pira, ja en aquest terme, i que desguassa al riu d’Anguera, al municipi de Montblanc. La part central és drenada per la rasa de Belltall, que passa vora la població, on se li ajunten els barrancs de les Comes i el Torrent, que corren per la banda occidental del terme i que amb el nom de la Rasa van a parar a la rasa de Pira. Terme molt secaner, les fonts que hi brollaven pràcticament ja no ragen.

 

El terme és travessat en direcció S-N per la carretera comarcal C-14 de Salou a Artesa de Segre, que passa per la població. Al nord del municipi, prop del coll de Belltall, de la C-14 surt una carretera local en direcció a Vallbona de les Monges i una altra cap a Sarral, la qual a meitat del recorregut enllaça amb la local que ve de l’Espluga de Francolí i que passa pel sud del poble de Solivella en direcció W-E. Una via menor comunica Solivella amb Pira.

El Poble

El poble de Solivella (489 m d’altitud), situat a la plana, es formà a redós de l’antic castell, a la banda oriental. Havia estat emmurallat. Tingué una gran expansió al llarg del segle XIX, com ho palesen la major part de les llindes de les cases que duen la data del final del segle esmentat. En la seva construcció s’utilitzaren pedres procedents del palau castell dels Llorac. D’aquest palau castell, bastit al final del segle XV i el principi del XVI, només en resta actualment un pany de paret del costat nord-oriental. Fou una bona mostra del gòtic florit amb elements renaixentistes, voltat per fossats, murs i contramurs. Era de planta rectangular, amb dues torres rodones annexades que eren situades als angles, amb merlets, sageteres i matacans. A l’interior de l’edifici hi havia un gentil pati quadrat, al bell mig del qual es trobava la cisterna —que avui fa de dipòsit municipal d’aigua—, coronada per un monument piramidal amb una bella estàtua, d’estil gòtic, de l’arcàngel sant Miquel vencent el dimoni, que actualment forma part d’una col·lecció particular. L’escala de pedra, amb passamà treballat, que donava accés a les estances superiors, fou venuda i traslladada al Palau Maricel de Sitges. Dins el castell hi havia, segons les descripcions d’excursionistes de la fi del segle XIX, belles sales amb rics teginats, mènsules, impostes daurades i l’imposant escalfapanxes de marbre blanc flanquejat per dos àngels de grandària natural sostenint l’escut dels Llorac. L’edifici fou castigat, però, durant la primera guerra Carlina, on es feren forts els carlins. Restaurat després, fou novament malmès durant la segona guerra Carlina. Tot i això, l’edifici mantenia encara elements artístics importants. Al final del segle XIX era propietat de Frederic Travé, que el cedí a l’ajuntament de Solivella, el qual el 1915 féu caure amb dinamita les restes del palau.

 

De l’antiga església, romànica, situada a la part alta de la població, a poca distància del castell, no queda cap resta. La bella talla romànica policromada de la Verge que la presidia és dipositada avui al Museu Diocesà de Tarragona. L’actual església parroquial de l’Assumpció de la Mare de Déu és d’estil barroc, i fou construïda l’any 1769 aprofitant la pedra de l’anterior. L’altar major, també d’estil barroc, com alguns de laterals, foren cremats durant la darrera guerra civil. Un interessant retaule gòtic, anomenat de la Mare de Déu de Solivella, obra de Mateu Hortoneda, que procedia de la capella del castell, es conserva a la catedral de Tarragona. Entre les entitats que funcionen al municipi cal esmentar la Cooperativa de Viticultors, el Grup Cultural de la Dona (1975) i el Centre d’Estudis Solivellencs (1982).

Festes

La festa major s’escau a l’agost. També tenen tradició a la vila moltes altres celebracions, algunes de les quals són força antigues. Pel maig s’organitza un aplec al santuari de la Mare de Déu del Tallat (al municipi urgellenc de Vallbona de les Monges), amb una gran al poble de Solivella; al maig també s’escau la festa de Sant Isidre, amb la benedicció de la coca de Sant Isidre, en forma de rella i que es reparteix a tots els assistents. Al juny se celebra sant Joan amb l’encesa de la típica foguera, repartiment de coca, correfoc i ball. Al setembre es fa la festa votada del Sagrat Cor, que ha estat declarada festa d’interès comarcal; s’ornen els carrers amb quadres escènics de tema bíblic o simbòlic i amb catifes florals

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veus les del poble

Solivella  (17)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web.

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Ribes de Freser

Ribes de Freser (58)

Ribes de Freser Poble Municipi de la Comarca del Ripollès (Girona)

A Ribes de Freser hi anem el 18 d’abril de 2014,   passem uns dies a Toses i aprofitem per fer alguns pobles del voltant. 

Dades del Municipi

Gentilici Ribetà, ribetana
Superfície 41,88 km²
Altitud 912 msnm
Població (2013[1]) • Densitat 1.891 hab. 45,15 hab/km²

Breu historia del Municipi

El terme municipal de Ribes de Freser (41,88 km 2 ), limita al N amb el municipi de Queralbs, des del pla dels Emprius (1 900 m) a la serra d’Estremera, fins a la serra de la Canya passant pel serrat del Vent (Freser), el Massanell i el torrent de Serrallonga; a llevant limita amb Pardines des del Puig Cornador fins al Taga, passant per la Font Gran, travessant el Segadell i pujant prop de Mascunill i la font del Bisbe; des del Taga i seguint pel coll de Jou fins a la serra de Sant Amanç limita amb Ogassa; per migdia limita amb Campdevànol des de Sant Amanç passant per Corones i Sagnari fins al pont de la Cabreta; segueix el Freser, aigües amunt, des del pont de la Cabreta fins a Can Bardolet, encara que en algun indret, enfront de la Corba, el límit municipal traspassa el marge dret del riu, fent que sigui de Ribes algun petit indret del bisbat de Vic a la dreta del Freser. En canvi, alguns altres indrets que per la seva proximitat amb Ribes farien pensar que són del seu terme, com les llegendàries Coves de Ribes i el balneari de l’Hotel Montagut, pertanyen a Campelles, terme amb el qual limita per ponent. Des de Can Bardolet el límit municipal s’enfila fins al coll de Casassa al s. de Sant Antoni, d’aquí inicia el descens fins a trobar el riu Rigard, i segueix aquest riu aigües amunt fins al pont de ferro on comença el límit de Planoles, des d’on s’enfila limitant amb aquest poble en direcció N cap al pla de l’Ajaguda, fins el pla dels Emprius a la serra d’Estremera.

 

Aquest terme comprèn, a més de la vila de Ribes de Freser, que és el cap de municipi, els llogarets de Bruguera, Batet, i Ventolà, el veïnat de Roquesblanques, Armàncies de Ribes, Ribesaltes i la Maçana, i la caseria de Serrat Roig a Bruguera; també hi pertanyen la Corba, antic hotelet noucentista situat al peu de la carretera, amb una capelleta de la Mare de Déu de la Salut, lloc de repòs; Can Perramon amb la seva capella de Mare de Déu del Roser, i també l’antic establiment d’Aigües de Ribes, actualment en ruïnes. La carretera N-152 de Ripoll a Puigcerdà passa per Ribes de Freser i dins d’aquest terme surten trencalls que enllacen amb Campelles, Pardines i Queralbs, com també d’altres que porten als agregats de Batet, Bruguera i Ventolà. Des del 1919 hi arriba el ferrocarril de Ripoll a Puigcerdà, i a la mateixa estació d’aquest tren s’inicia el ferrocarril cremallera de Ribes-Queralbs-Núria.

El Poble

Morfologia urbana

Vista del nucli antic de Ribes de Freser

 

© C.I.C. – Moià

 

La vila de Ribes de Freser (912 m i 1 864 h el 2005) va néixer a l’empara del castell dit de Sant Pere, i entorn de l’església parroquial de Santa Maria. El lloc i les cases de Ribes són esmentats l’any 982, però no se’n sap ni l’origen ni la primera evolució; només se sap que l’any 1370 era un lloc reial.

 

Aquesta població es troba en la confluència de tres rius (el Freser, el Segadell i el Rigard), i emparada per altes muntanyes, que la protegeixen dels freds excessius, com la serra del Castell i el Puig Cornador, al N, Mont-roig a llevant, els contraforts del Taga, cap a migdia, i les penyes de Sant Antoni o muntanya d’Ortellfret, a ponent. La població té tres sectors ben definits: el sector nou, que en trets generals és el que s’estén al llarg de la carretera de Puigcerdà; la part baixa, unida a l’anterior per un pont sobre el Rigard i que s’estén entre aquest riu i el Freser; i el sector antic o alt, amb un pont sobre el Freser, que s’allarga vers l’antic castell on hi hagué l’església de Sant Pere.

 La gran renovació que ha sofert la població en temps moderns li ha fet perdre el tipisme dels pobles de muntanya. Al principi del segle XX la vora del Freser fou urbanitzada, amb la construcció del passeig d’Àngel Guimerà, amb la idea de convertir-lo en una ciutat jardí. Dintre d’aquesta concepció foren bastits els dos xalets Sau (1934), obra de l’arquitecte Josep Riera i Regué, i el xalet Morera. Ribes és una agradable vila amb carrers estrets de cases desproporcionadament altes, hotels, bancs, comerços i un trànsit notable de gent i automòbils, sobretot en la carretera de Puigcerdà, que forma l’eix de la vila. Hi resten encara, però, alguns carrerons típics, com l’antic carrer de la Cerdanya, amb un fort pendent per on passava l’antic camí de la Cerdanya. Aquest carrer acabava a l’indret de la capelleta de Sant Cristòfol, que encara existeix. La pietat dels antics habitants havia fet construir capelles a les quatre sortides de la població: la de Sant Cristòfol, ja esmentada; la de Gràcia, desapareguda i substituïda per una petita capelleta allotjada en una de les últimes cases del carrer, a la carretera de Pardines; la del Roser, al camí de Ripoll; i la dels Desemparats, al de Núria. D’entre les edificacions més interessants del nucli de Ribes cal destacar les antigues Escoles Municipals, edifici de la plaça del Mercat, bastit el 1899 segons un projecte de l’arquitecte Antoni Coll i Fort, que fou transformat en caserna de la guàrdia civil. Les Escoles Públiques, situades al passeig d’Àngel Guimerà, i bastides el 1924 segons un projecte de l’arquitecte Jeroni Martorell. La casa del carrer de Núria, edifici d’habitatges construït el 1935 segons plànols de l’arquitecte J. Danés i Torras. Un xalet de la carretera de Barcelona, modernista, bastit el 1917 per l’arquitecte Antoni Coll i Fort. I la font de la Margarideta, situada prop de l’estació del cremallera, i projectada per Josep Danés i Torras el 1933. Pel que fa a l’arquitectura industrial cal esmentar l’estació del cremallera de Núria (1929), obra, probablement, del darrer arquitecte esmentat, i La Paperera del Freser (1947), al carrer de les Eres, sobre el Freser, molt malmesa per les reformes posteriors.
 

L’església parroquial de Santa Maria, documentada al principi del segle XI i que és centre de l’arxiprestat de Ribes, és una església moderna que va reemplaçar la que fou destruïda el 1936. És un edifici modern, de línies parabòliques i decoració pictòrica, situada al centre de la població, al carrer Major, que comunica la carretera N-152 amb la que va a Queralbs. De la primitiva església romànica resten tres absis, molt restaurats, adornats exteriorment amb arcuacions llombardes i un fris de dents de serra, que actualment són capelles laterals de la nova església. Tot es troba en bon estat de conservació. Al Museu Episcopal de Vic es conserva un fragment del cimbori romànic procedent de la primitiva església de Ribes, amb un Pantocràtor al centre i amb grups de dos àngels als quatre costats, que és una magnífica mostra de la pintura romànica del segle XII.

 El que resta del castell de Ribes es troba dins del nucli urbà de la vila, a uns 100 m vers tramuntana del carrer de Nostra Senyora de Gràcia (que en sortir del poble esdevé carretera de Pardines) tot just passat el pas a nivell del cremallera que mena a Núria. El castell és situat damunt un petit turó a tocar del camí del cementiri, i segons sembla prengué d’una capella pròxima el nom de castell de Sant Pere. Hom data les restes d’aquest castell als segles XIV i XV, però algun parament podria datar-se al segle XII.
Granòfir de Ribes
GranfirEl granòfir de Ribes de Freser és el més extens i conegut de Catalunya i és de color rogenc ataronjat.
Forma sobre la vila unes agulles al cim de les quals hi ha plantades una senyera i una creu. Precisament una punta d’aquestes roques es coneix com a roca de la Creu. L’extensdió del granòfir comprèn un sector del bac de la Rovira, a la vall de Pardines, sobre el castell de Sant Pere, la muntanya del turó de Segura, de 1.122m, al N de la vila, i la meitat de la muntanya de Sant Antoni, amb la roca del Duc, de 1.259 m, com a cim més alterós.
Geològicament, el granòfir és una roca volcànica a mig camí entre el granit i la diorita però amb l’estructura dels diferents elements que la componen no visibles a simple vista. Tècnicament, el granòfir és constituït per quars i feldspat potàssic amb algun cristall de plagiòclasi sòdica i biotita, i té textura microgràfica, és a dir, visible amb el microscopi.
Correspon al que originalment era la xemeneia d’un volcà del període Ordovicià superior (Paleozoic)(460-443 MA).
Tot i que és una roca molt dura, les fractures i l’erosió dels rius han configurat aquests dos nuclis – roca del Duc i turó de Segura- més individualitats. La vegetació que arrela sobre el granòfir és fortament àcida, amb abundància de bruguerola. Ribes de Freser és l’únic lloc de Catalunya on trobem granòfir.

Festes

La cultura i el folklore

L’activitat cultural de la vila és notable; hi ha nombroses associacions esportives i culturals que organitzen diverses activitats durant tot l’any.

 

La festa major de Ribes se celebra el 15 d’agost, per la Mare de Déu de d’agost, i la festa major petita el 14 de febrer, per Sant Valentí.

Aquesta festa sembla que se celebra des de l’any 1666, quan el bisbe de la Seu d’Urgell va lliurar una de les seves relíquies a Ribes. La llegenda explica que va ser escollit patró de la vila després de salvar els nens de la vila d’una malaltia. Actualment, la relíquia es guarda dins d’una imatge del sant, que es venera durant una missa que se celebra per la seva diada. El juliol se celebra el Concurs de Rams de Flors de Muntanya.

Els concursos d’habilitat amb gos d’atura es van iniciar a Ribes de Freser el 15 d’agost de 1948, i es continuen fent el primer diumenge de setembre, a iniciativa d’Agustí Franco, aleshores veterinari de la població, el qual és recordat al costat del monument al pastor (a l’entrada de la població). El concurs es divideix en dues parts. El pastor ha de col·locar-se en una zona delimitada que no pot traspassar, i des d’allí mana al seu gos perquè pugui superar les diferents proves. A la primera part hi participen tots els concursants. En primer lloc, el gos ha de passar per un carreró de 4 m d’amplada i ha d’aturar-se dues vegades seguint les ordres del seu amo. Després el gos ha de conduir el ramat d’ovelles fins a un cercle i seguidament fer passar les ovelles per un portell assenyalat. A la segona prova només hi poden accedir els participants que hagin obtingut una millor puntuació durant la primera part. En aquesta fase final, el gos ha de recollir el ramat i conduir-lo amb suavitat fins a fer-lo entrar dins d’una cleda, i després l’ha de fer sortir.

 El primer diumenge d’agost, a la plaça del mercat, es fa l’aplec de la Sardana, i el segon cap de setmana d’octubre s’organitza una fira de bestiar i la Festa del Bolet.

Llocs de silenci del llibre de Cecília Lorenzo Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veus les del poble Ribes de Freser (Granófir) Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web.

Enciclopèdia Catalana

Web Ajuntament 

Bordegassos a El Milà

Bordegassos a El Milà

Avui 18 de maig de 2014 anem a El Milà amb la colla Joves de Valls

Aquí hi fem una actuació tranquil.la amb el quatre el quatre amb pilar el tres tots de set,  pilar de cinc    i dos pilars de quatre.

Avui ens han acompanyat, la Eva mestre d’anglès i el seu company Patrick, que ens van traduir el díptic de la colla al anglès. Ell tenia molt d’interès en conèixer el mon dels castells, van venir al assaig de divendres, i avui a la sortida, ha pres part dels castells i sembla ser que no serà el primer cop que ens acompanyin.

Destacar el debut de la Eugènia de baixos al pilar del quatre amb agulla. Tenia el mal regust del dia de Perafort que es va desmuntar. Avui però tot ha sortit bé i en pot estar molt cofoia.

Dades de l’actuació

Joves de Valls

Quatre de vuit, 2 intents de torre de vuit, cinc de set, tres de vuit i pilar de cinc

Bordegassos

Quatre de set, quatre de set amb agulla, tres de set, pilar de cinc i dos pilars de quatre

Fotos

Clica la foto i les veus totes

Bordegassos a El Milà  (Quatre de set amb pilar) (24)

Clica el enllaç i les veus amb pantalla sencera

Crònica de la diada

Web dels Bordegassos

Rocallaura

140330-4 Rocallaura (6)

Rocallaura és un poble del municipi de Vallbona de les Monges a la comarca Urgell   (Lleida)

A Rocallaura hi anem el 29 de març de 2014

 

Dades del Municipi

Superfície 10,8 km²
Altitud 649 msnm
Població (2009)
• Densitat
85 hab.
7,87 hab/km²

 

 

Breu historia del Municipi

Poble de Vallbona de les Monges (Urgell), situat a 649 m alt., en un turó a la capçalera de la vall de la riera de Maldanell i en el seu marge dret.

 L’església parroquial de Sant Llorenç de Rocallaura centra la població, i d’ella depenien les sufragànies de Montblanquet i Montesquiu, com també el santuari del Tallat

 

Mare de Déu del Tallat (Rocallaura, Vallbona de les Monges)

 

© Antonio Mora

 

 del qual, des del 1822, guarda la imatge, molt venerada a tota la comarca. El primitiu edifici de transició del romànic al gòtic ha estat molt reformat, a banda dels estralls de la guerra de 1936-39, en què foren destruïts els retaules i els ex-vots que, procedents del Tallat, s’hi guardaven. L’any 1900 es va substituir l’absis per un cambril i ja abans, el 1892, es va bastir una façana nova, que és la que avui es conserva. La festa major de Rocallaura se celebra el segon diumenge d’agost i la romeria al Tallat es fa el tercer diumenge del mateix mes.

 

 

El Poble

Al peu del poble i prop de la riera de Maldanell, hi ha el balneari de Rocallaura, inaugurat l’any 2099. Aquest centre termal ocupa les instal·lacions, degudament restaurades i remodelades d’un balneari anterior, iniciat el 1908 per Ramon Tarruel i projecte de l’arquitecte Francesc de Paula Nebot i Torrens. El 1916 les obres inicials quedaren aturades per la mort del promotor, fins el 1924, quan s’inauguraren les instal·lacions després d’una ampliació de la masia pairal. Molt a prop i a l’altra ribera, hi ha les fonts de l’aigua de Rocallaura, d’aigües bicarbonatado-càlcico-litíniques.

 

El castell de Rocallaura, esmentat en el segle XII, ha desaparegut completament i només en resta un portal (el portalet) i la minúscula casa del portaler. Segons una llegenda, es parla d’altres entrades i d’una que mirava al Tallat, que és per on volia entrar el dragó, occit per sant Jordi, per cobrar el tribut de les donzelles.

 

L’antic terme Rocallaura estava situat en els límits de l’Urgell i la Conca de Barberà, als altiplans que separen les dues comarques. Al S té com a frontera natural la serra del Tallat, que separa les conques del Francolí i del Maldanell. En aquest sector, el 1953, el Dr. Vilaseca va localitzar restes arqueològiques. A la partida de la Ferriola es va trobar un enterrament, entremig d’uns estrats, amb restes antropològiques, juntament amb un punyal de coure i un vas de ceràmica pertanyents a l’època del bronze. Entre altres descobriments cal esmentar un fons de cabana, destrals de pedra, esclats de sílex i possibles restes d’un monument megalític.

 
La zona de Rocallaura i el Tallat fou repoblada per Ramon Berenguer IV i els dos topònims són esmentats des de 1195. Durant els anys de 1215 és esmentada la família de Galceram de Pinós, que deixà els seus béns de Rocallaura a la seva germana Gueraula i que el 1261 en fa donació a l’orde d’hospitalers. 

Nou balneari de Rocallaura (Vallbona de les Monges)

 

© Antonio Mora

 

També en el segle XIII hi ha la venda feta per Mateu de Vilallonga, a favor de l’abadessa, del feu, castell, vila, termes, pertinences i jurisdicció, pel preu de 1 500 alfonsins d’or. El 1284 hi ha escripturada una altra venda per Bernat d’Oluja, a favor de l’abadessa de Vallbona, del castell i feu de Rocallaura. Més tard, en temps de l’abadessa Blanca d’Anglesola (1294-1328), Vallbona comprà una part del feu de Rocallaura. En 1365-70 el lloc de Rocallaura pertanyia a la vegueria de Montblanc. Rocallaura fou, per tant, de la senyoria de l’abadessa de Vallbona de les Monges, municipi al qual havia estat unit fins el decenni de 1920-30. Formà municipi independent fins el 1970.

Festes

 

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veus les del poble

Rocallaura (51)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web.

Enciclopèdia Catalana

web ajuntament

 

Bordegassos a Perafort

Avui quatre de maig anem a Perafort amb la Joves de Valls.

Nosaltres fem campana perquè hem anat  a Sevilla el pont del dia del treball marxem el dijous dia  1 de maig  i tornem diumenge dia 4 de maig.

Dades de la diada

Joves de Valls

Quatre de vuit, torre de set, cinc de set i pilar de cinc

Bordegassos

Quatre de set dos intents de quatre de set amb pilar tres de set i pilar de cinc

Fotos de la diada

Crònica de la diada