Arxiu mensual: setembre de 2014

Tàrrega

Tàrrega (35)

Tàrrega és un cap de Municipi de la Comarca de Urgell (Lleida)

A Tàrrega hi anem el 14 de Setembre de 2014 i aprofitem per gaudir de la típica  fira de teatre

Dades del Municipi

Gentilici Targarí, targarina
Superfície 88,38 km²
Altitud 373 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
16.670 hab.
188,62 hab/km²

Breu historia del municipi

És situat al sector de llevant de la comarca de l’Urgell i s’inclina suaument cap a ponent. Limita al N amb les terres d’Ossó de Sió, a l’E amb els municipis segarrencs dels Plans de Sió, Granyanella i Granyena de Segarra, al S amb Verdú i a l’W amb els termes de Vilagrassa, Anglesola, l’enclavament d’Aguilella (Barbens, Pla d’Urgell), Tornabous i Puigverd d’Agramunt. Tradicionalment, el terme tenia una extensió de gairebé 31 km 2 fins que el 1969 li foren agregats els municipis de Claravalls (de 20,3 km 2 ), de la Figuerosa (de 24,4 km 2 ) i del Talladell (de 12,7 km 2 ).

 L’antic municipi de Claravalls (dit antigament Claresvalls), que comprenia també el poble de Santa Maria de Montmagastrell, era emplaçat a tramuntana del també antic terme de la Figuerosa, en una depressió erosionada de la serra d’Espígol. Claravalls confrontava a l’E i al NE amb Ossó de Sió, al NW amb Puigverd d’Agramunt, a l’W amb Tornabous i amb un sector de l’enclavament d’Aguilella (del municipi de Barbens, del Pla d’Urgell) i al S amb Anglesola, Vilagrassa i l’antic terme de la Figuerosa.
 

L’antic municipi de la Figuerosa s’estenia a tramuntana del tradicional terme de Tàrrega, des de la partida d’en Colom a ponent fins al límit amb l’antic municipi del Talladell a llevant. L’antic terme, al seu torn, confrontava a tramuntana, sota el pla de Tàrrega (386 m) amb l’antic terme de Claravalls, i per sobre del poble de Conill amb el d’Ossó de Sió. Més a llevant, el termenal s’endinsava vers el NE seguint la carretera local de Tàrrega a Guissona, prop de la qual hi ha el poble de Riudovelles, i davallava per la partida dels Plans de Muller al límit amb l’Aranyó. Aquest terme comprenia els pobles de la Figuerosa, que n’era el cap, i els d’Altet, Conill i el vell agregat de Riudovelles.

 L’antic municipi del Talladell era a llevant del de Tàrrega. A tramuntana limitava amb els de Tàrrega, la Figuerosa, l’Aranyó (agregat al municipi dels Plans de Sió) i Granyanella (Segarra). A llevant confrontava amb aquest darrer municipi i a migdia amb el també segarrenc terme de Granyena.
 

El territori de l’actual municipi, esglaó natural entre els contraforts de l’altiplà de la Segarra i el Pla d’Urgell, és trencat per nombrosos barrancs i valls en direcció E-W que van perdent identitat a mesura que les terres es fan més planes. El riu d’Ondara travessa el terme a tocar del sector meridional de la ciutat. Hi desguassa per l’esquerra el Cercavins. El sector NW és drenat en part per les aigües del canal d’Urgell. Hom pot destacar també els cursos intermitents del barranc de Canós i de Lluçà i el clot de Morer. Els indrets més elevats del terme són la serra d’Almenara (350 m), la serra d’Espígol (334 m) i el seu altiplà de Llenguaeixuta (380 m), el tossal de Claravalls, el turó de Madruganyes (429 m), els tossals del Mor (375 m) i de Sant Eloi (410 m), la Bassadolç (468 m) i els tossals d’Ondara i de Cercavins. Biogeogràficament, a les terres de Tàrrega hom trobaria un predomini del bosc mediterrani de carrasques, si bé aquest paisatge és inexistent a causa de la forta acció antròpica.

 El terme comprèn, a més de la ciutat de Tàrrega, cap de municipi i de comarca, els pobles del Talladell, Altet, la Figuerosa, Riudovelles, Conill, Claravalls i Santa Maria de Montmagastrell.
 

L’autovia A-2 és la principal via de comunicació que travessa el terme. La variant de Tàrrega, inaugurada el 1991, fou el primer tram que es construí de l’autovia de Lleida a Cervera. El 1993 foren inaugurats els trams que unien el cap comarcal de l’Urgell amb el de la Segarra i el del Pla d’Urgell. A més d’aquesta via cal esmentar la carretera C-14, que uneix la ciutat amb Montblanc i Artesa de Segre, i la C-53, que neix a Vilagrassa, a ponent de Tàrrega, i es dirigeix a Balaguer. Entre les carreteres locals destaca la que va a Guissona i la de Sant Martí de Riucorb i les Borges Blanques. Passa per Tàrrega la línia de ferrocarril (1860) que uneix Lleida amb Barcelona via Manresa, amb estació a la ciutat. Al diccionari Alcover i Moll trobem que l’etimologia del nom Tàrrega és d’origen preromà, probablement del mateix radical de Tarraco. La forma Tarraga , però, ja es troba en documents ibèrics.

El Poble

La ciutat de Tàrrega (14 160 h el 2005), que rebé aquest títol el 1884, és situada a la vora del riu d’Ondara, a 373 m d’altitud, i voltada per diversos tossals. Al SW es drecen els tossals de Cercavins, a llevant els pendents de la Segarra, a tramuntana els tossals de l’Ofegat, de Sant Eloi i del Mor, mentre que a ponent s’estén la plana d’Urgell. 

Vista del nucli antic de la ciutat de Tàrrega situat al voltant de l’església parroquial de Santa Maria

 
 

La vila medieval sorgí a redós del castell de Tàrrega, documentat el 1056. Urbanísticament, les construccions s’estengueren des del castell cap a llevant i migdia fins a trobar el riu. La part de ponent esdevingué fortament emmurallada i el mateix desnivell del terreny permeté un bon lloc d’aguait i una sòlida defensa natural. El carrer de Ballesters, la pujada al Castell, la plaça de Sant Mateu, el carrer de Sant Agustí, el de les Sitges i el carrer de la Font foren els primers eixos de la vila. Immediatament s’anà estenent fins a la plaça Major (llavors de Santa Maria, en la qual es construí la parròquia) i des d’allí fins al riu. Al NE aparegueren els carrers del Pou del Gel, del Castell, de la Cendra i de l’Urgell. Al segle XIII, el primer clos de muralles hagué de baixar, doncs, des del castell, per darrere de les cases de Sant Agustí, fins al reguer, seguint fins al carrer de les Piques, pujant a la plaça de Santa Maria i pel darrere de l’antic temple (plaça dels Àlbers), carrer dels Capellans, del Pou del Gel i recinte del castell.

 La vila anà creixent i s’estengué cap a llevant amb els carrers d’Agoders i de Falcó (dit posteriorment del Carme) i al NE amb el carrer de Santa Anna, de Sant Joan i de Santa Maria. La vila era travessada per dues vies principals: de l’Urgell i d’Agoders i Major i del Carme, que confluïen a la plaça de Santa Maria (anomenada també del Blat i del Mercat per haver esdevingut el lloc obligat de venda). A la primera meitat del segle XIV es feren moltes millores i s’eixamplaren i construïren diversos murs. L’any 1319 s’amplià la plaça de Sant Mateu i es construïren els porxos; el mateix any es fundà l’Hospital; la confraria de Sant Antoni va construir la seva església; s’inicià el reforçament dels murs a partir del febrer del 1336. Si tenim en compte les nombroses disposicions sobre reforçament i construcció de muralles, a la fi del segle XIV la vila restava perfectament emmurallada, amb prou espai per a nous habitatges. Segons la descripció de Segarra Malla, el perímetre seria el següent: al carrer del Carme, a l’altura del de Torras i Bages, hi havia el portal de Falcó, que quedava unit amb el mur de la Torre a la Torre Rodona, la qual s’alçava a la cantonada de l’actual edifici del Banc Popular. D’aquest indret fins al torricó de Santa Anna s’aixecava el mur de Santa Anna, per a continuar, encara més obliquament, fins al portal de Santa Maria, a l’altura de la confluència entre el dit carrer i el de Sant Joan. Continuava el mur dels Capellans fins a l’actual plaça d’Urgell, on hi havia el portal dels Capellans. Des d’aquí partia el mur del Castell seguint la direcció de l’actual carrer del Pou del Gel i tancant d’una forma concèntrica la fortalesa fins al carrer de l’Hospital, on hi havia el portal de Sant Antoni. Perpendicularment al riu d’Ondara s’iniciava el mur de l’Elies fins a la punta del carrer de Sant Agustí, on hi havia el portal de Sant Agustí. El mur de Santa Creu continuava paral·lel fins al portal de la Font, i el mur dels Jueus arribava fins al portal de les Piques. El mur de l’Abeurador seguia paral·lel al carrer de les Piques fins al mur de Vilanova, que pujava pel darrere del carrer d’Agoders fins arribar al portal del dit carrer. El mur de l’antic carrer detràs Quarter (dit més tard Torras i Bages) cloïa al portal de Falcó el perímetre emmurallat de la vila. Fora muralla hi havia el convent de Sant Agustí a l’altra banda del riu, el monestir de Santa Clara, l’ermita de Sant Eloi i el convent del Carme.
 

Fins a la segona meitat del segle XVIII es mantingué íntegrament el perímetre descrit i el carreró que hi havia entre el mur i les cases. El creixement demogràfic d’aquest segle exhaurí aviat l’espai de dintre la muralla i es començà d’enderrocar el mur en alguns sectors. Així, el 1742, per a construir per ordre de Felip V la Caserna de Cavalleria, s’enderrocà la muralla entre l’actual carrer de Torras i Bages i la plaça del Carme. El 1764, com a complement de les instal·lacions militars, s’arranjà l’esplanada del pati. Al raval de Sant Agustí, es començaren a construir cases el 1792i els veïns anaren enderrocant el mur de Santa Anna i el dels Capellans a conseqüència de la construcció de la carretera. Esporàdicament, s’iniciaren algunes construccions a l’altra banda, avui carrer d’Alonso Martínez.

 Durant el segle XIX, i especialment a partir de la presència del ferrocarril (1860) i de la carretera de Montblanc a Agramunt, Tàrrega aconseguí una notable expansió amb els nous carrers de Sant Pelegrí (que s’obrí en 1850-56), d’Alonso Martínez (obert l’any 1768), de Sant Roc i del Governador Padules (1893). A la part dreta del carrer de Sant Pelegrí també s’inicià l’obertura dels carrers del Nord, de Sant Josep, de Raimon, de Prat i Carnicer. Cal recordar la històrica sessió de l’ajuntament del dia 31 de desembre de 1899, en la qual van donar nom al carrer del Segle XX, paral·lel al mur de la via. Alguna de les seves cases modernistes manifesten les influències arquitectòniques de l’època i el prestigi que significava la construcció a la vora dels eixos viaris.
 

Durant els primers decennis del segle XX l’expansió urbana, ultrapassà a tramuntana la via del ferrocarril; a llevant s’obrí el carrer de l’Aurora, s’edificà el raval del Carme i el carrer de la Misericòrdia (avui del Mestre Güell). A ponent, es construïren els carrers del Mestre Martí, d’Alsina Amils, del Doctor Riu, de Sant Eloi i de la Mare de Déu de l’Alba. Entre el 1920 i el 1935 la ciutat continuà creixent, però la seva mateixa anarquia urbanística obligà l’ajuntament a la realització d’un pla general, aprovat el 2 de maig de 1930. El projecte considerava un perímetre urbà de 2 km de llargada per dos més daamplada. Entre els aspectes més significatius hi havia la prolongació de l’avinguda de Catalunya pel raval del Carme, amb notables correccions. L’alineació del carrer del Mestre Güell, el prolongament del de Sant Joan fins a l’avinguda de Catalunya (que no es va fer), la urbanització de la plaça de Carles Perelló, el traçat de la Plaça Ellíptica i les correccions i nous carrers de la zona: avinguda de Catalunya, de la Indústria, del Segle XX, camí de Balaguer, que no es realitzà tal com s’havia projectat.

 Després de la guerra civil i en compensació de les destruccions dels bombardeigs, la Comisaría General de Regiones Devastadas construí el grup d’habitatges unifamiliars de la Mare de Déu de l’Alba, conegut com a les Cases Barates. A les dècades de 1950 i 1960, es continuà construint a les voreres de l’avinguda de Catalunya i del raval del Carme, des de la Plaça El·líptica fins al carrer d’Orient, també s’urbanitzà el carrer dels Amics de l’Arbre i l’Eixample del Nord a banda i banda del carrer de Sant Pelegrí. Es van fer cases al carrer de Comabruna, al de Jacint Verdaguer i a l’avinguda de la Diputació, també al carrer de Joan Maragall, i s’iniciaren construccions al carrer de Pere Claver, a l’altra banda del riu d’Ondara.
 

Posteriorment va continuar l’expansió. Cal destacar la urbanització en cooperativa del Maset, o les Santes Espines, a migdia del riu d’Ondara, on es construïren nous ponts; també, els habitatges unifamiliars del barri de Fàtima, i de la Mare de Déu del Pedregal i les cases de Sol Ixent, els grups sindicals de la Plana i Lluís Companys i les cases de llevant i tramuntana de Sant Eloi.

 Des de la dècada de 1980 la ciutat patí canvis urbanístics molt significatius. Cal ressenyar la construcció d’una gran plaça al nucli antic de Tàrrega, la plaça de les Nacions sense Estat, la conversió dels carrers d’Agoders i del Carme en zones de vianants, i també la prolongació del carrer de Sant Joan, el qual ha estat obert de nou al mig de la ciutat. Altres projectes urbanístics són la creació d’un eix comercial a l’avinguda de Catalunya, l’engrandiment del parc de Sant Eloi i la construcció d’habitatges i zona d’equipaments del parc del Reguer. També es pretén transformar l’antiga N-II en via urbana.

Festes

La ciutat de Tàrrega disposa d’una vida associativa i cultural fruit d’una tradició iniciada a la primeria de segle. L’entitat més antiga és l’Ateneu de Tàrrega, fundat el 1919 arran de la dissolució del Patronat de Sant Jordi, creat el 1915. Són seccions seves l’Agrupació d’Amics de la Sardana (1942), l’Agrupació Fotogràfica de Tàrrega, la Benèfica Agrupació Teatral, l’Esbart Albada (1952), les Joventuts Musicals, l’Orfeó Nova Tàrrega (1915), i la coral infantil Mestre Güell (1963).

 El Centre Comarcal de Cultura, actualment desaparegut, municipal i adscrit a l’Institut d’Estudis Ilerdencs, fou inaugurat el 1969. En les seves dependències, al carrer de les Piques, hi havia el Museu Arqueològic, l’Arxiu Musical i una col·lecció de numismàtica. Dins el seu àmbit institucional hi havia l’Escola de Música, i s’hi estatjava també l’Agrupació Excursionista de l’Urgell (1980) i el Grup de Recerques de les Terres de Ponent (1975). Al Centre es feien cursos de llengua i conferències, i s’organitzaven excavacions arqueològiques i altres activitats de caràcter cultural. El Centre Cultural de Tàrrega (1988) és, en bona part, l’hereu directe del desaparegut Centre Comarcal de Cultura. Una de les actuacions més destacades que ha dut a terme aquest centre ha estat la construcció de la font del Pati, inaugurada el 1991, un antic projecte dissenyat per Carles Buïgas el 1973.
 

Entre les diverses entitats esportives que hi ha a Tàrrega cal esmentar l’Agrupació Excursionista de l’Urgell, la Unió Esportiva de Tàrrega, el Club de Modelisme de Tàrrega i el Moto Club de Tàrrega. El primer cap de setmana d’octubre té lloc l’Escalarre del Motor (1997), al circuit permanent de Tàrrega. S’hi realitzen diverses curses de resistència 4×4, curses d’autocròs i de car cros, aeromodelisme per adults, etc.

 
Interior del Museu de Cal Trepat

 

© Museu Cal Trepat

 

L’equipament cultural té una oferta museística interessant. El Museu Comarcal de l’Urgell, fundat l’any 1994, es localitza a Cal Perelló. Acull seccions d’arqueologia, art, història, numismàtica i paleontologia. Entre d’altres elements d’exposició hom hi troba ceràmica, fòssils, restes arquitectòniques, monedes, medalles, pintures i fotografies. El museu és la seu social del Grup de Recerques de les Terres de Ponent. L’any 2012 s’inaugurà el Museu de la Mecanització Agrària J. Trepat, situat a l’antiga fàbrica de Cal Trepat, per a la difusió del patrimoni industrial; es pot observar tot el procés de fabricació i una col·lecció de maquinària agrícola.

 A Tàrrega hi ha biblioteques que depenen d’institucions privades, les quals disposen d’un petit però especialitzat fons bibliogràfic. La biblioteca més antiga de la comarca (1934) fou obra de la Fundació de la Caixa de Pensions. Entre d’altres cal destacar la biblioteca de l’Escola Ondara, la de la Cambra Oficial de Comerç i Indústria i la del Centre de Capacitació Agrària. El 1986 fou inaugurat l’Arxiu Històric Comarcal de Tàrrega, on es conserven importants documents dels segles XII, XIII i XIV.
 

L’espai escenogràfic més destacat de la ciutat és el seu carrer. Una bona mostra d’això és la Fira del Teatre al Carrer, que és el gran esdeveniment cultural i artístic de la ciutat de Tàrrega. La fira, que s’escau pel segon cap de setmana de setembre, durant tres dies omple i transforma els carrers i les places. Aquest esdeveniment se celebra des del 1981 i fou promogut per l’ajuntament de la ciutat i el Servei de Teatre de la Generalitat de Catalunya. Durant els primers anys la direcció artística anà a càrrec del grup teatral els Comediants. La fira ha aconseguit amb els anys la participació de diferents grups relacionats amb el món de l’espectacle: de teatre, titellaires, orquestrines, dansaires, pallassos, gegants i acròbates, entre d’altres. Altres espais escènics són el Teatre de l’Ateneu o les diverses institucions arrelades a la ciutat.

 Pel que fa a les festes, s’ha tornat a recuperar el Carnestoltes. Aquest, molt popular al primer terç del segle XX, s’iniciava amb un ball que aquest personatge presidia el diumenge abans de la Quaresma; l’endemà, el Carnestoltes feia plegar les parades del mercat i al vespre hi havia ball de disfresses; dimarts a la tarda s’anava a berenar a Sant Eloi i s’enterrava l’arengada.
 

El 13 de maig se celebra la festa de les Santes Espines, relíquies que segons la pietat popular pertangueren a la corona de Jesús. La llegenda conta que un dia que els fidels eren a la parròquia un pelegrí diposità sobre l’altar la relíquia i desaparegué miraculosament. No sabem quan se n’inicià la veneració, però feia molts anys que l’advocació es coneixia quan el papa Climent VIII, el 1604, autoritzà oficialment la Confraria de les Santes Espines. La relíquia, molt venerada pels targarins, es treia en processó quan el poble decidia de fer rogatives per la manca de pluges. Des del 1684 se celebra la festa de les Santes Espines.

 A partir del 1788 hom celebra la festa de la Mare de Déu de l’Alba. Segons la tradició, la Verge ajudà els cristians en lluita contra els sarraïns davant la serra de Sant Eloi a les primeres hores del matí, per la qual cosa hom aixecà una església, romànico-gòtica, dedicada a Santa Maria. La confraria es fundà el 1261 i al segle XIV se celebrava diàriament una missa a punta d’alba anomenada de la Verge Maria. Aquesta església fou enderrocada el 1672 per a bastir al mateix indret el temple actual dedicat a Santa Maria de l’Alba. Entre els actes duts a terme en la festa major cal remarcar el popular ball de l’eixida, ballat a la sortida de l’ofici major el dia 13 de maig, i obert per l’alcalde; la Trobada de gegants i capgrossos per l’interior de la ciutat, des del 1986, i l’aplec del Coc, festa gastronòmica en què l’element imprescindible és la coca de recapte, des del 1988.
 

Per l’aplec de Sant Eloi, el segon diumenge de setembre, es diu missa solemne al santuari i, després d’esmorzar, es ballen sardanes i el ball de l’eixida. Abans, la festa s’iniciava la vigília amb una cercavila i l’endemà es pujava al santuari en processó. La confraria de Sant Antoni organitza tradicionalment els Tres Tombs; comanda la comitiva el banderer, càrrec que es designa cada any el diumenge abans per mitjà d’unes juguesques mentre es consumeix una espelma; en apagar-se aquesta el qui ha fet la juguesca més alta serà el banderer.

 

Entre els diversos actes culturals que es fan a la ciutat, cal esmentar el Premi d’Escultura dels Països Catalans (1999), que premia obres d’arreu d’Espanya, i els Premis Culturàlia (1996), que guardonen aquelles persones o entitats que han contribuït al desenvolupament cultural o cívic de la ciutat.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Tàrrega (339)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament de Tàrrega

 

Talló

Talló (Església) (6)

Talló és un Poble del Municipi de Bellver de Cerdanya Comarca la Cerdanya (Girona)

A Talló hi anem el 23 de juliol de 2014 junt amb Bellver Santa Eugenia de Nerellà i Pi tots ells pobles del municipi 

A Talló hi ha un camp de enlairaments de globus

Dades del Municipi

Gentilici Bellverenc, bellverenca
Superfície 98,14 km²
Altitud 1.061 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
2.185 hab.
22,26 hab/km²

Breu historia del municipi

A l’antic terme deBellverdeCerdanya, d’una extensió de 64,3 km2, li foren incorporats al gener del 1962 els municipis propers d’Éller (9,8 km2) i Talltendre (22,9 km2), amb els agregats respectius de Cortàs i Ordèn, i al febrer del 1973 el de Riu de Pendís (12 km2), amb l’antic poble de Canals, per la qual cosa l’extensió total del municipi va arribar a ser de 109 km2, el més gran de la Baixa Cerdanya. Tanmateix, a l’agost del 1997 la Generalitat de Catalunya va aprovar la segregació de l’antic terme de Riu dePendís, que passà a formar el nou municipi anomenat Riu deCerdanya i el municipideBellver quedà amb 98,14 km2.

 El terme deBellver és situat al centre de la subcomarca de la Batllia, avui gairebé del tot integrada dins el municipi (excepte Prullans i Riu deCerdanya). A migdia, el municipi arriba fins a la serralada de Cadí, i el límit passa pel turó de Pratagre (2 012 m) i el collde Pendís (1 780 m), fita de l’antic camí del Berguedà a la Cerdanya, obert entre el tossal anterior i la roca de la Moixa (2 050 m), a ponent de la qual s’obre el coll dePradell o de la Moixa; la serralada es continua amb la serra de la Muga o de Molnell (2 202 i 2 409 m) i el coll de Tancalaporta (2 325 m). Aquest termenal separa Bellver dels municipis berguedans de Bagà, Guardiola de Berguedà i Gisclareny. Al NW, el municipi confronta amb Lles i Prullans per les muntanyes del Puig Pelat de Talltendre (2 235 m) i per una llarga llenca del vessant de ponent de la serra de Calm Colomer sobre la vall del riu de la Llosa. L’extrem de més a tramuntana d’aquesta llenca arriba fins a l’estany de Calm Colomer i al Bony Manyer (2 788 m), prop de la ratlla fronterera amb França. Al N d’Éller, el municipi confronta amb Meranges (roc de Creuetes, 2 000 m, i serra de Calm Colomer, amb la Carabassa, 2 737 m), i vers migdia, pel termenalde llevant, amb Isòvol, Prats i Sansor i Riu deCerdanya. A ponent, a l’esquerra del Segre, termeneja amb Montellà i Martinet, i també Prullans (el termenal amb el qual en una bona part és el Segre).
 

El territori deBellver és a la conca alta del Segre i s’estén a banda i banda del riu, que drena el terme juntament amb els seus afluents: a l’esquerra, el torrent de l’Ingla o deSanta Maria i els torrents de Pi, de Ridolaina, de la Fou i de la Pedra; i, a la dreta, el torrent del Cap (o de l’Ull) de Bou, el de la Quera i el Riu Duran, amb el seu afluent el torrent del Llevador. Una bona part del S del terme és integrada dins el Parc Natural del Cadí-Moixeró

 A més de la vila deBellver i dels pobles, antics caps de municipi, ja citats d’Éller i Talltendre, el municipi comprèn els nuclis de Baltarga, Bor, Pi, i Riu de Santa Maria, els llogarets i caseries de Coborriu deBellver, Cortàs, Nas, Olià, Ordèn, Pedra, Sant Martí dels Castells, Santa Eugènia de Nerellà, Santa Magdalena de Talló, Talló, Vilella i Beders i els antics llocs i despoblats de Cortariu, Nèfol i d’Anes.
 

Travessa el terme la carretera N-260, de Puigcerdà cap a la Seu d’Urgell. Una carretera local, per Baltarga i Prats, duu a Alp i enllaça, prop de Baltarga, amb la comarcal que porta a l’entrada del túnel del Cadí i també, vers llevant, a Alp per Riu, Urús i Das. De Baltarga es pot enllaçar directament amb la N-260 per un pont. Hi ha un tram de camins veïnals que comuniquen la vila amb els pobles del pla, i les pistes demuntanya s’enfilen als poblets de la baga sota Cadí i a la solana pels vessants de la muntanya de Talltendre.

El Poble

Al pla de Talló, al S de la vila de Bellver, hi ha el poble de Talló (1 060 m), amb 31 h el 2001, la parròquia del qual encapçala la llista de les de Cerdanya en l’acta deconsagració de la catedral d’Urgell (ipsa parrochia Sancte Marie Tollonensis cua Villa Vetere seu villulis eidem ecclesie pertinentes). L’església de Santa Maria deTalló és romànica (segle XII), d’una nau (amb arcades laterals apuntades) capçada per un absis semicircular decorat exteriorment amb arcuacions llombardes; al lloc que correspondria al braç del nord del transsepte s’aixeca un campanar de torre quadrat, obra del segle XVI (havia sostingut una campana fosa el 1511, d’un so tan potent que se sentia fins a Puigcerdà). La porta, a ponent, és ferrada; s’hi accedeix per un porxo de tres arcs. S’hi venera la Mare de Déu de Talló (talla del segle XIII) que fou salvada el 1936 i entronitzada denou al temple restaurat el 1956. L’església havia estat seu d’una canònica augustiniana, a la qual el comte Ramon Guifre de Cerdanya féu una donació important el 1098. Es mantingué fins al segle XIV. Hi residia l’ardiaca deCerdanya, dignitat de la canònica de la Seu d’Urgell. L’església, sufragània de la deBellver, va ser declarada bé d’interès cultural el 1993. Un mas important de Talló és Cal Tresa. El Dilluns dePasqua es fa un aplec al santuari de la Mare de Déu de Talló, en el qual els participants surten deBellver en corrandes, es canten caramelles, es reparteix coca i vi (que és portat per un cavall engalanat) i a la font de Talló es dansa el tradicional balletde Talló.

 Seguint en direcció a migdia, el camí de Talló mena a les masies disseminades deCoborriu deBellver, que tenien 20 h empadronats el 2001, dit antigament Coborriu deTalló. L’església romànica de Sant Serni de Coborriu (d’una nau, absis semicircular llis i teulades de llicorella restaurades) fou consagrada el 1137 pels bisbes Pere Berenguer d’Urgell i Udalgar d’Elna; el document conté també la dotació que fou realitzada nou anys més tard per Bernat Sanç, bisbe també d’Urgell. El Molí d’en Ponç i el gran Mas d’en Ponç de Coborriu pertanyen als Pons, que també posseeixen Cal Paulet i el Mas de l’Ingla. 

Festes

La caseria celebra festa major a l’octubre

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Talló Camp d'enlairament de globus

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina oficial de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Santa Eugènia de Nerellà

Santa Eugènia de Nerellà (Església) (7)

Santa Eugènia de Nerellà és un Poble  del Municipi de Bellver de Cerdanya Comarca la Cerdanya (Girona)

A santa Eugènia hi anem el 23 de Juny de 2014 tot voltant per la Cerdanya

Aquí el campanar de l’Església en diuen la Torre Pisa de la Cerdanya perquè està mult decantat.

Dades del Municipi

Gentilici Bellverenc, bellverenca
Superfície 98,14 km²
Altitud 1.061 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
2.185 hab.
22,26 hab/km²

Breu historia del municipi

A l’antic terme deBellverdeCerdanya, d’una extensió de 64,3 km2, li foren incorporats al gener del 1962 els municipis propers d’Éller (9,8 km2) i Talltendre (22,9 km2), amb els agregats respectius de Cortàs i Ordèn, i al febrer del 1973 el de Riu de Pendís (12 km2), amb l’antic poble de Canals, per la qual cosa l’extensió total del municipi va arribar a ser de 109 km2, el més gran de la Baixa Cerdanya. Tanmateix, a l’agost del 1997 la Generalitat de Catalunya va aprovar la segregació de l’antic terme de Riu dePendís, que passà a formar el nou municipi anomenat Riu deCerdanya i el municipideBellver quedà amb 98,14 km2.

 El terme deBellver és situat al centre de la subcomarca de la Batllia, avui gairebé del tot integrada dins el municipi (excepte Prullans i Riu deCerdanya). A migdia, el municipi arriba fins a la serralada de Cadí, i el límit passa pel turó de Pratagre (2 012 m) i el collde Pendís (1 780 m), fita de l’antic camí del Berguedà a la Cerdanya, obert entre el tossal anterior i la roca de la Moixa (2 050 m), a ponent de la qual s’obre el coll dePradell o de la Moixa; la serralada es continua amb la serra de la Muga o de Molnell (2 202 i 2 409 m) i el coll de Tancalaporta (2 325 m). Aquest termenal separa Bellver dels municipis berguedans de Bagà, Guardiola de Berguedà i Gisclareny. Al NW, el municipi confronta amb Lles i Prullans per les muntanyes del Puig Pelat de Talltendre (2 235 m) i per una llarga llenca del vessant de ponent de la serra de Calm Colomer sobre la vall del riu de la Llosa. L’extrem de més a tramuntana d’aquesta llenca arriba fins a l’estany de Calm Colomer i al Bony Manyer (2 788 m), prop de la ratlla fronterera amb França. Al N d’Éller, el municipi confronta amb Meranges (roc de Creuetes, 2 000 m, i serra de Calm Colomer, amb la Carabassa, 2 737 m), i vers migdia, pel termenalde llevant, amb Isòvol, Prats i Sansor i Riu deCerdanya. A ponent, a l’esquerra del Segre, termeneja amb Montellà i Martinet, i també Prullans (el termenal amb el qual en una bona part és el Segre).
 

El territori deBellver és a la conca alta del Segre i s’estén a banda i banda del riu, que drena el terme juntament amb els seus afluents: a l’esquerra, el torrent de l’Ingla o deSanta Maria i els torrents de Pi, de Ridolaina, de la Fou i de la Pedra; i, a la dreta, el torrent del Cap (o de l’Ull) de Bou, el de la Quera i el Riu Duran, amb el seu afluent el torrent del Llevador. Una bona part del S del terme és integrada dins el Parc Natural del Cadí-Moixeró

 A més de la vila de Bellver i dels pobles, antics caps de municipi, ja citats d’Éller i Talltendre, el municipi comprèn els nuclis de Baltarga, Bor, Pi, i Riu de Santa Maria, els llogarets i caseries de Coborriu de Bellver, Cortàs, Nas, Olià, Ordèn, Pedra, Sant Martí dels Castells, Santa Eugènia de Nerellà, Santa Magdalena de Talló, Talló, Vilella i Beders i els antics llocs i despoblats de Cortariu, Nèfol i d’Anes.
 

Travessa el terme la carretera N-260, de Puigcerdà cap a la Seu d’Urgell. Una carretera local, per Baltarga i Prats, duu a Alp i enllaça, prop de Baltarga, amb la comarcal que porta a l’entrada del túnel del Cadí i també, vers llevant, a Alp per Riu, Urús i Das. De Baltarga es pot enllaçar directament amb la N-260 per un pont. Hi ha un tram de camins veïnals que comuniquen la vila amb els pobles del pla, i les pistes demuntanya s’enfilen als poblets de la baga sota Cadí i a la solana pels vessants de la muntanya de Talltendre.

El Poble

A la part de ponent del terme deBellver, aigua avall de la vila, hi ha la caseria de Santa Eugènia, amb 11 h el 2001. El lloc és esmentat (Neriniano) en l’acta de consagracióde la catedral d’Urgell. L’església parroquial (de la qual depenen Olià i Nas) de Santa Eugènia de Nerellà conserva un campanar romànic. Hom ha decorat l’interior amb unes modernes pintures murals que representen figures populars, obra de Maria Jou i Paulet. L’única torre de campanar romànica de la Baixa Cerdanya, anomenada per la seva forta inclinació la “torre de Pisa” de la Cerdanya, ha estat restaurada, i l’església, declarada monument d’interès historicoartístic. Una de les cases importants del seu entorn és Cal Manxot.

Festes

La festa major de la vila se celebra al juny, per Sant Antoni de Pàdua, i al juliol, per Sant Jaume, hom celebra la festa petita. A l’agost, per Sant Roc, hi ha festa al barri del seu nom. També se celebra un Tradicionàrius, que normalment es fa paral·lelament a la Fira de Sant Llorenç.

Les cavitats subterrànies

Al terme deBellver de Cerdanya s’han identificat i explorat diverses cavitats subterrànies de gran interès científic, sobretot l’anomenada fou de Bor, situada als afores del poblede Bor, vora la font de la Fou de Bor, al peu del serrat de la Quera. Hi ha un sistemade coves format per diverses cavitats conegudes amb el nom genèric de tutes: la dels Barrancs, la Tuta Freda, la d’Embret, la de Dalt, la Petita i la Tuta Gran o fou de Bor, dita així per la surgència d’aigües que hi ha. Té dos corredors practicables i és oberta en les calcàries del devonià superior, amb un recorregut total d’uns 2 000 m, on han estat descoberts vestigis d’hàbitats humans del neolític, la majoria dels quals es conserven al Museu d’Arqueologia de Catalunya. Un dels seus primers exploradors va ser el mestre de Bor, el senyor Pons, que havia recorregut el 1915 els 650 m de les galeries antigues, col·laborant amb espeleòlegs i estudiosos. Des del 1965 s’han fet exploracions encaminades a sondejar el petit llac subterrani o sifó. És en aquesta empresa que perderen la vida dos escafandristes de l’Equip de Recerques Espeleològiques del Centre Excursionista de Catalunya, aquell mateix any. El 1974 es reprengueren les exploracions sistemàtiques i aconseguí de descobrir noves galeries per part del Grup d’Espeleologia de Badalona.

 S’han explorat també l’avenc de les Gralles (Santa Magdalena de Talló), els avencs dela Vall de l’Ingla, la cova de la Foranca, la cova de l’Infern d’en Martí (Talltendre) i les coves de Cortàs.
 
A part les restes prehistòriques de la fou de Bor, s’han identificat restes de sepulcres megalítics entorn del coll de Plans, en el camí de Talltendre a Meranges.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Santa Eugènia de Nerellà (Vistes) (5)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina oficial de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

 

Seu d’Urgell

 

La Seu d´Urgell (Parc Olímpic) (11)

La Seu d’Urgell és el cap de Municipi de la Comarca de l’Alt Urgell (Lleida)

A la Seu d’Urgell hi anem el 27 de juliol de 2014 passant també per Castellà de Tost i Rodanyà.

Dades del Municipi

Gentilici Urgellenc, urgellenca
o urgellès, urgellesa
Superfície 15,44 km²
Altitud 691 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
12.468 hab.
807,51 hab/km²

 

Breu historia del municipi

S’estén al centre de la plana o ribera de la Seu, formada pel Segre a la seva confluència amb la Valira, bé que té un sector que es troba a la dreta d’aquest riu i que correspon a l’antic terme de Castellciutat, dit antigament i popularment Ciutat. Aquest municipi, de 4,7 km 2 , fou annexat a la Seu d’Urgell el 1971.

El municipi de la Seu d’Urgell és el tercer de menor territori de la comarca de l’Alt Urgell, després dels termes d’Organyà i Arsèguel. Limita al N amb les terres de les Valls de Valira, a l’E amb Estamariu, al SE amb Alàs i Cerc, al SW amb la Ribera d’Urgellet i a l’W amb Montferrer i Castellbò. El terme de la Seu comprèn també el petit enclavament de Bell-lloc dins el terme d’Alàs.

 La clotada on és situat el municipi és producte de l’enfonsament d’una dovella pirinenca, terraplenada posteriorment per dipòsits lacustres miocènics. La ribera de la Seu és voltada d’altes muntanyes i serralades, la més vistosa de les quals és la serra de Cadí, important escarpament de falla que limita pel S la fossa tectònica.
 

El terme de la Seu comprèn part de la vall mitjana del Segre, a banda i banda del riu. La Valira, a ponent, des de la seva confluència amb el Segre forma l’antiga divisòria amb Castellciutat. A la plana, arran de la Valira, hi ha un serrat allargassat, paral·lel al riu, d’estratègia singular, car domina l’encreuament dels camins d’Andorra, la Cerdanya i el baix Segre. És en aquest serrat on s’alcen les restes de dues grans fortaleses, la ciutadella i el castell, de gran importància en la història de la vila. La part ponentina del terme és accidentada pels contraforts que davallen del tossal d’Estelareny i del roc de l’Àliga i que atenyen els 817 m al turó del Corb. Per l’esquerra del Segre el territori és força més ample, regat per diverses séquies i canals que prenen les aigües del mateix riu. Entre ambdós rius es dreça l’antiga ciutat episcopal de la Seu d’Urgell, cap de municipi i de la comarca. El terme comprèn, a més, la vila de Castellciutat, el veïnat de les Torres, els ravals o barris del Serrat de la Capella, Santa Magdalena, el Poble-sec, Sant Pere i la urbanització de Sant Antoni. Aquestes tres darreres unitats de població són compartides administrativament amb el terme municipal de les Valls de Valira.

 L’eix viari que travessa el municipi és la carretera N-260. Cap a l’E va a Puigcerdà (antigament s’iniciava al lloc que es coneix com a Portal de la Cerdanya), i vers el SW i W es dirigeix cap a Sort. Aquesta carretera enllaça amb la comarcal C-14 a Adrall. Abans passava per Castellciutat travessant la Valira per un pont de dos ulls que pertanyia meitat a la Seu i meitat a Ciutat. El manteniment d’aquest pas, però, sempre havia estat dificultós. El pont actual fou construït els anys seixanta. En la dècada del 1990, la construcció de la variant de la Seu va permetre descongestionar el trànsit de la N-260 que passava forçosament per dins la ciutat, tant si es volia anar cap a la Cerdanya com en direcció a Andorra. Una rotonda fa l’enllaç de la N-260 amb la N-145 que cap al N, i seguint el marge esquerre de la Valira, ens duu a Andorra.
 

També havia estat difícil el vell camí que per una palanca travessava el Segre en direcció a la serra de Cadí i cap a Berga. Els documents més antics parlen del pont de la Boixedera, uns quants metres més avall del pont actual. Però les avingudes del riu en feien molt difícil el pas, d’una manera o altra; el pont actual data dels anys setanta.

 L’aeroport de la Seu d’Urgell, situat dins els termes del Pla de Sant Tirs i de Montferrer i Castellbò, era tancat als vols regulars des del 1983. Al març de l’any 2000 la Generalitat de Catalunya va aprovar l’emplaçament de l’Aeroport Internacional dels Pirineus en aquestes installacions.

El Poble

La ciutat de la Seu d’Urgell, centre i capital de la comarca de l’Alt Urgell, seu episcopal i cap de partit judicial, és situada a l’interfluvi del Segre i la Valira, poc abans de la seva confluència damunt una petita terrassa fluvial que és continuació del pla de les Forques. El 2001 tenia 11 157 h.

 El nucli antic de la ciutat s’estén entre el carrer de Sant Ot i el camí de Sota Palau, aquest sota el palau del bisbe i proper al Segre. Sembla que antigament la ciutat, abans de la construcció de les muralles, tenia en els rius propers (el Segre i el torrent que entrava pel carrer de Capdevila) una defensa natural. A la baixa edat mitjana aquest torrent, que alimentava diversos molins, encara entrava pel carrer de Capdevila i corria pel mig del carrer de Santa Maria, i per això prengué el nom de torrent de Santa Maria. El nucli antic de la ciutat actualment és delimitat al N per una aglomeració urbana de cases i carrerons; és d’origen ben antic i hom ha suposat l’existència d’una fortificació.
 

El nucli antic o vila vella és centrat pel notable edifici de la catedral d’Urgell i el seu conjunt romànic. Fou a partir d’aquest centre que es formà la població primera, que començà d’emmurallar-se a partir del 1200, tot aprofitant per a la defensa les sòlides construccions eclesiàstiques. Per oposició a altres nuclis o ravals que sorgiren, propers, a la baixa edat mitjana, la vila vella prengué el nom de Soldevila. A Capdevila, i entorn de l’església de Sant Nicolau, del segle XIII, sorgí la vila nova o pobla de Capdevila. La seva església, que no ha pervingut, sembla que era situada on hi ha ara Cal Trilla. Vora la pobla de Capdevila, vers llevant, sorgí un altre raval, el carrer de Cerdanya, documentat ja el 1349; hi havia l’església de Sant Miquel, raó per la qual a vegades s’esmenta la pobla amb el nom de Sant Miquel. Un altre barri antic, del segle XIII i relacionat amb el sistema defensiu, és el que apareix en els documents com a carrer de Trasdors. Aquests tres ravals eren tots fora muralla. Més enllà de la pobla de Capdevila hi havia el convent dels dominicans, bastit el 1345; un carrer unia el convent amb la vila nova, on hi havia el Firal.

 La ciutat va créixer força fins al segle XIV, dins i fora muralla com s’ha vist, en totes direccions menys per llevant, perquè ací un fort desnivell fins al Segre ho impedia. Alhora, aquest desnivell ajudava a la defensa de la vila vella. De llevant a ponent se seguia la direcció del camí de Cerdanya, que entrava a la vila pel portal de Cerdanya. Els primers carrers donaren formació als següents: el camí de Sota Palau (el traçat del qual segueixen els carrers actuals de Llombart, del Pati de Palau i de l’Escorxador), el carrer dels Canonges (dit antigament de Santa Maria) i el carrer Major, a partir de la plaça de la Vila, que es formà al lloc on establien contacte la vila vella i la nova. L’eix del carrer de Cerdanya originà diversos carrerons laterals que unien els anteriors. Al carrer porticat dels Canonges hi ha arcades de mig punt, i al carrer Major les antigues mesures de gra, del 1379.
 

La muralla, que començà a construir-se el 1200, fou reconstruïda a la primera meitat del segle XV, reconstrucció que, molt sòlida, perdurà fins al segle XIX, quan es reforçà tot el sistema defensiu. La muralla medieval, que seguia el traçat del carrer de la Muralla, tenia quatre portals: el de Trasdors, d’on partia el camí de Castellciutat; el portal d’Andorra, sobre el carrer de Capdevila; el portal de Cerdanya, entre un antic hospital i sant Domingo, i el de Soldevila, dit també del Bisbe, que duia cap a la palanca del Segre, on hi havia un molí draper i un tint. Els murs de la muralla eren refermats per un conjunt de torres, i cada porta era flanquejada també per dues torres. Són documentats els noms d’una dotzena de torres de la muralla, bé que potser n’hi havia més. El traçat de la muralla per llevant era paral·lel al Segre: seguia pel N el convent de Sant Domingo, el carrer de les Eres i el carrer de la Muralla, baixant fins al carrer de Josep de Calassanç, i girava vers el carrer Major, a la fi del qual s’unia al carrer dels Canonges i formava un esperó que relligava amb la muralla de llevant. A ponent sorgiren nous carrers laterals, com el dels Estudis, el de Na Panistrera i el carrer dels Jueus, abans dit del Cèsar, on hi hagué el call jueu, amb la seva sinagoga.

 Pràcticament fins a la primeria del segle XX la població de la Seu d’Urgell restà circumscrita al recinte murallat medieval. Aleshores, enderrocades les muralles, començaren a sorgir ravals fora muralla, al llarg dels camins de sortida. El 1910 n’hi havia un vers la séquia de Molí, al camí que va a la palanca del Segre, fora del portal de Soldevila o de Barcelona, que constituirà l’anomenat carrer de Sant Agustí. L’expansió continuà fora de l’antic portal de Trasdors, cap a la plana i en direcció a la Valira, al camí que porta a Castellciutat, on conflueixen els carrers de Sant Ermengol i de Sant Ot, i també en direcció al Segre, on es formà el Passeig, davant el convent dels jesuïtes. En canvi, a penes es construí fora del portal d’Andorra i gens fora del de Cerdanya.
 

Per ordenar aquest creixement urbanístic modern, l’ajuntament encarregà la redacció d’un pla d’eixample a l’arquitecte lleidatà Joan Bergós i Massó el 1927, des del Passeig i el carrer de Sant Ot vers la Valira, amb l’eix central del carrer de Sant Ermengol, la plaça de Josep Zulueta, el carrer dels Comtes d’Urgell i el carrer del Duc d’Urgell. Aquest barri de l’Eixample s’ordena en carrers rectilinis i illes de cases més o menys rectangulars, amb els angles aixamfranats. Al temps de la guerra civil s’obriren dues grans avingudes paral·leles, en sentit N-S, que conduïen a la carretera de Lleida. A la postguerra es formaren barriades i es bastiren construccions fora del Pla Bergós. Primer foren les Cases Barates del decenni dels quaranta; després, el barri de Santa Magdalena, que el 1996 tenia 333 h, al SW de la ciutat, unit a l’Eixample a través del carrer de Santa Magdalena, i, paral·lelament, els suburbis més llunyans del Poble-sec i de Sant Antoni, al llarg de la N-260 en direcció a la Cerdanya (115 h i 168 h, respectivament, el 1996), el barri anomenat Serrat de la Capella (84 h el 1996) i la Duana, prop del Firal, creats espontàniament i sense planificació. A la fi dels anys seixanta sorgí, fora del Pla Bergós, la urbanització Mallol i, vora seu, un sector de cases de pisos de gran alçada. Els anys setanta es formà un nucli vora la carretera d’Andorra, i el 1975 es construí la caserna de la guàrdia civil. Durant els anys vuitanta es procedí a la demolició del quarter militar del Passeig i es dedicà a la construcció d’habitatges i espais destinats al comerç.

 El darrer creixement de la ciutat ha girat entorn de la Valira: un primer sector va des de la cruïlla de la carretera N-260 amb la N-145 fins a l’antic pont de la vila de Castellciutat i fins a l’avinguda de Salòria. L’eix central és el passeig del Parc, on hi ha el parc de la Valira amb el claustre de Lluís Racionero, l’alberg i el parc dels Enamorats. Un segon sector comprèn una urbanització centrada pel carrer de Setúria, que va des del carrer de Sant Ermengol fins al barri de Santa Magdalena.

Festes

Al llarg de l’any són diverses les manifestacions de caràcter folklòric. Per Nadal hom fa els actes tradicionals com la Missa del Gall (és documentat que el 1548 es representava el Cant de la Sibil·la). El 17 de gener, festivitat de Sant Antoni Abat, es fa la cavalcada dels Tres Tombs i una escudella popular (la Calderada). El 20 de gener se celebra la festivitat de Sant Sebastià. Durant la Setmana Santa té lloc la processó del Sant Enterrament, els orígens de la qual es remunten a l’any 1603 amb la fundació de la Confraria de la Preciosíssima Sang i les caramelles. El 7 de juliol hom celebra la festivitat de Sant Ot, patró de la ciutat. Les representacions del Retaule de Sant Ermengol, a l’agost, es començaren a fer el 1957 i el 1998 van quedar interrompudes a causa de la restauració del claustre; era un espectacle teatral basat en diferents escenes de la vida del sant, amb un text escrit per Esteve Albert i que tenia lloc al claustre de la catedral. També a l’agost, el darrer cap de setmana, es celebra la seva festa major, en la qual destaca el ball cerdà, que és ballat per més de cent parelles (entre petits i grans) el diumenge al matí.

 Un altre esdeveniment important a la ciutat és el Festival de Música Brudieu (Joan Brudieu, un dels compositors més destacats de la seva època, fou mestre de capella de la catedral d’Urgell al segle XVI). S’inicià el 1969 i se celebra als mesos de juliol i d’agost.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

La Seu d´Urgell (Parc Olímpic) (71)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web oficial de l’Ajuntament.

Enciclopèdia Catalana

 

 

 

 

 

 

Ripoll

Ripoll (Monestir) (3)

Ripoll, un Municipi de la Comarca del Ripollès (Girona)

A Ripoll hi anem el 22 de juny de 2014 ja que passem uns dies a Toses.

Dades del Municipi

Gentilici Ripollès, ripollesa
Superfície 73,3 km²
Altitud 691 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
10.798 hab.
147,31 hab/km²

 

Entitat de població Habitants
els Brucs 866
la Colònia de Santa Maria 26
Llaés 10
Ordina 127
Rama 34
el Remei 38
Ripoll 9.595
Rocafiguera 83
Sant Antoni 4
Sant Bartomeu 38
Sant Bernabé de les Tenes 21
Sant Roc 71
Dades: 2011. Font: Idescat

 

Breu historia del municipi

El terme municipal de Ripoll adquirí la configuració actual amb l’annexió del terme de la Parròquia de Ripoll el 1975, ja que abans era força reduït, amb només 10,2 km2. El municipi limita al N amb Ogassa, al NE amb Sant Joan de les Abadesses i Vallfogona de Ripollès, a l’E amb Vidrà (Osona), al S amb Santa Maria de Besora (Osona) i a l’W amb les Llosses i Campdevànol. S’estén vers el N fins als contraforts meridionals de la serra de Sant Amanç, vers el SE fins a la serra de Milany i a l’W fins a les serres del Catllar i de Sant Marc. 

El terme és molt muntanyós, amb altituds que arriben als 1 128 m a Puigbò, 1 118 m al puig del Catllar, 1 011 m al puig Duran o als 1 057 m del turó de Sant Bartomeu. Tenint en compte que el territori és tan accidentat, la vida es concentra al voltant dels dos rius principals (el Freser i el Ter), que són els que drenen el terme i on van a parar diversos cursos d’aigua. Tot plegat fa que el territori sigui una zona rica en aigües.

La vila de Ripoll és el cap de municipi i també el cap de la comarca del Ripollès. Situada a la confluència del Ter amb el Freser (les dues valls que articulen la comarca) no és estrany que aquesta localitat hagi tingut una gran transcendència històrica, sobretot en època medieval. Com a testimoni d’aquell temps ha restat el monestir de Santa Maria de Ripoll. El nucli urbà de Ripoll ha anat englobant algunes colònies industrials i també antics nuclis de població que abans estaven separats físicament de la vila. Així, les colònies d’Agafallops i de la Caseta Pigrau es van annexar primer al llogaret dels Brucs i aquest, alhora, amb Ripoll. Altres nuclis de població del terme són el llogaret de Rocafiguera, que actualment forma una conurbació amb la Colònia Noguera i la Colònia Sorribes, el veïnat de Rama i el llogaret d’Ordina, que té un important sector de poblament disseminat. La Colònia de Santa Maria fou antigament un dels nuclis del terme. La resta del terme està format per població disseminada. El nom de Ripoll procedeix d’un antic topònim fluvial arcaic (Rivus Pollens o Rivi Pullo) que la denominació del monestir va perpetuar.

 

A causa de la seva situació estratègica, passen pel terme els principals eixos de comunicació de la comarca. D’una banda la C-17 que a l’altura de Ripoll continua amb el nom de N-152. Prové de Vic i va en direcció a Ribes de Freser i la Cerdanya. Una variant evita el pas per dintre de Ripoll, la qual cosa ha permès descongestionar la vila del trànsit, que abans havia de circular per carrers força estrets. D’altra banda, la C-26 porta cap a Sant Joan de les Abadesses i Camprodon, i per ella també es pot anar fins a França pel coll d’Ares. També la mateixa C-26, surt de la C-17, i va de Ripoll a Berga per les Llosses. D’altra banda les comunicacions cap a la Garrotxa han millorat subtancialment des de l’obertura del túnel de la Vall de Bianya, que evita el penós pas pel coll de Capsacosta.

 La vila també disposa de bones comunicacions per ferrocarril. La línia Barcelona-Vic-Puigcerdà és la via internacional més curta per accedir a la regió francesa del Migdia-Pirineus (País de Foix), i fins a París. Fins el 1980 funcionava la línia de ferrocarril que anava de Ripoll a Sant Joan de les Abadesses.

El Poble

La vila de Ripoll (691 m i 9 565 h el 2005) té el seu origen i el primer creixement en el monestir de Santa Maria de Ripoll. El nucli antic, que era emmurallat, es troba a migdia del monestir, just a la confluència del Ter amb el Freser, que assegurava la seva defensa pels costats SE i SW. A l’angle NE hi ha l’imposant edifici del monestir, que donà origen a la població i que és descrit més avall. Al davant s’ha urbanitzat una àmplia plaça amb jardins, al fons de la qual hi ha l’edifici que engloba l’antiga església parroquial de Sant Pere i, a l’altra banda, la casa de la vila.

 Dins el mateix nucli antic destaca la Plaça Gran, passat el pont del Freser, a l’entrada de la vila vella, que té un costat porticat i antigues cases senyorials, com la casa Oriola (convertida en Hotel Monestir). Més al centre hi ha la plaça de Sant Eudald, que ocupa el solar de l’antiga església dedicada a aquest sant (les seves relíquies foren portades a Ripoll el 978 i esdevingué patró de la vila), església que fou arrasada el 1936; les relíquies, que es troben conservades en una magnífica urna de plata, amb un bust del sant damunt, obra d’orfebreria del 1670, es veneren ara en una capella del monestir.
 

La parròquia de Sant Pere, consagrada el 890 pel bisbe Gotmar i renovada el 977, fou restaurada de nou a mitjan segle XI, amb un edifici de tres naus, acabat en tres absis (un d’ells dedicat a sant Andreu), dins el més pur estil romànic (segle XI). A la façana de ponent hi ha adossat un cos rectangular que, segons E. Junyent, pertany a la primitiva església de Sant Pere, i seria, per tant, pre-romànica. Xavier Barral, però, ho nega tot dient que devia ser del segle XI. L’increment demogràfic a la baixa edat mitjana fou la causa de la creació, des del 1338, d’una comunitat de 12 beneficiats, que augmentà després amb noves fundacions dels burgesos de la vila i de la parròquia; fou ampliada al segle XVII, i el 1704 encara li fou afegida la capella de la Congregació; després del 1860 es construí el pòrtic d’entrada i s’amplià el presbiteri. Des del 1893 va perdre el seu caràcter parroquial, en ser restaurada i consagrada la basílica del monestir, on fou traslladada la parroquialitat. Les darreres modificacions a l’església de Sant Pere van ser fetes el 1929, quan hom remodelà l’exterior i la part superior de l’església, la qual cosa acabà transformant totalment la seva fisonomia original.

La gran expansió que experimentà la vila a partir del segle XVII amb la indústria d’armes i claus motivà la creació de nous carrers i barris; s’eixamplà aviat el sector comprès entre el nucli antic i el Freser, i a l’esquerra del Ter es formà el raval de l’Hospital (al voltant de l’antic hospital fundat el 1626), que es perllongà modernament amb l’estació del tren on es bifurquen les línies que van a Puigcerdà i a Sant Joan de les Abadesses; a la dreta del Freser hi ha el raval de Can Víctor, que s’estén aigua avall.

 

Al llarg dels segles XVIII i XIX la vila va patir greus destrosses com a resultat de diversos episodis bèl·lics que hi van tenir lloc; un dels més cruels va ser el setge dels carlins el 1839. Una altra empenta urbanitzadora es produí a partir del 1950; coincidint amb la instal·lació de diverses indústries tèxtils i metal·lúrgiques es reproduí el fenomen de la creació de nous barris, com el d’Engordans o el de Vista Alegre. El 1984 s’aprovà el Pla General d’Ordenació Urbana, vigent des del 1963 i que permeté el creixement del sòl industrial. El 1993 s’inaugurà un nou pont sobre el Ter fet per Santiago Calatrava que uneix el barri de l’Estació i el de la Carretera de Barcelona. El 2004 s’aprovà la revisió del Pla Urbanístic feta l’any anterior.

 

Cal tenir en compte, però, que Ripoll topa amb els problemes derivats del seu relleu, la qual cosa en condiciona el creixement urbà.

Festes

A la vila tenen lloc diverses manifestacions de caràcter festiu i folklòric. Des del 1980 es torna a celebrar el Carnaval, que antigament incloïa diversos balls (ball del cornut, de la mort, d’en Serrallonga). Arribat el maig, hom celebra els dies 11 i 12 la festa major de Sant Eudald, mentre que el cap de setmana següent es fa la festa de la llana, que comença amb un esmorzar típic i inclou una esquilada d’ovelles amb mètodes tradicionals i un casament segons les antigues tradicions a pagès. Aquesta festa ha estat declarada d’interès nacional. Arribada la fi de mes, la festa del 27 de maig o de la Llibertat commemora la resistència i la derrota final de Ripoll davant les tropes carlines. Al juliol, el tercer diumenge, es fa l’aplec de la Sardana, organitzat per l’Agrupació Sardanista de Ripoll. Ja a l’octubre, el segon diumenge, té lloc un aplec a l’ermita de la Mare de Déu del Remei.

 

Al llarg de l’any se celebren a la vila diverses curses atlètiques i marxes per la muntanya; la més coneguda és la que es fa el darrer diumenge de novembre (Cursa Internacional d’Atletisme de Fons del Ripollès). A la vila també s’escauen diversos festivals lúdics i culturals, com el de les 12 Hores de Cinema de Terror, que es fa a mitjan desembre (tercer diumenge), o el Festival Internacional de Música Clàssica i Tradicional, que se celebra el juliol amb data variable. I el segon cap de setmana d’agost es commemora la mort del comte Guifré amb el Mercadal del Comte Guifré (mercat medieval amb productes artesans).

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Ripoll (Túnel)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Bordegassos Diada de Sant Miquel “Vilafranca”

Diada de Sant Miquel Vilafranca amb Minyons de l´Arboç,Castellers de Vilafranca i Bordegassos  (182)

Avui dia 28 de setembre de 2014 anem a la diada de Sant miquel convidats per els Castellers de Vilafranca

Com que plou amb ganes anem a cal Figarot a fer la actuació. Fem la mateixa actuació que el dia del Salvany. Degut a que la Ari, que va fer el quatre a quints el dia del Salvany, va prendre mal jugant al local, el fan la Anna López , la Laura , la Lídia i la Claudia la resta com sempre.

Dades de la Actuació

Castellers de Vilafranca

Minyons de l’Arboç

Bordegassos

Fotos

Clica la foto

Diada de Sant Miquel Vilafranca  Bordegassos  (Quatre de vuit nº 115) (19)

Crònica de la diada

Bordegassos a la Diada del Salvany

Diada  Albert Salvany amb Bordegassos,Colla Vella, Xicots i Minyons de l´Arboç (150)

Avui dissabte dia 20 de setembre de 2014 fem la  diada del Salvany

Una diada molt lluïda. Per part de la Vella de Valls, degut potser, que era la seva última actuació abans del concurs, fan una bona actuació amb castells pensant amb  un pis més alt.

Nosaltres fem la millor actuació de la temporada ja que per fi fem la torre de set i descarreguem el quatre de vuit, fins i tot fem el pilar de la vera creu.

Avui, també ha debutat la Marina a terços al pilar de cinc, el Marcel a segons i els dosos al quatre. A part  el Pep Grífols de primeres i el Sergi Pérez “falconer” a la torre de set.

La Vella tenia la intenció de fer el tres de nou que per la baixa d’un segon, va descartar.   de ser així, hauríem tingut tres places de nou a Vilanova, amb la de Pau Casals la primera al Penedès i Garraf, i la de la Vila

Dades de la actuació

Bordegassos

Cinc de set, quatre de vuit, torre de set èpica, dos pilars de cinc, tres pilars de quatre i pilar de la vera creu.

Vella de Valls

Quatre de vuit amb pilar, tres de vuit amb pilar, tres de vuit i pilar de set

Xicots de Vilafranca

Quatre de vuit, tres de vuit torre de set  i pilar de cinc

Minyons de l’Arboç

Tres de set, quatre de set, cinc de sis i pilar de cinc

Crònica de la diada

Fotos de la Maite

Clica la foto

Diada  Albert Salvany  Bordegassos (Torre de set) (9)

Riera de Gaià

 

La Riera de Gaià (28)La Riera de Gaià és un Municipi de la comarca del Tarragonès (Tarragona)

A Riera de Gaià ens hi arribem el 15 de juny de 2014

Dades del Municipi

Gentilici Rierenc, rierenca
Superfície 8,8 km²
Altitud 28 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
1.635 hab.
185,8 hab/km²

Breu historia del municipi

Limita al N amb els termes de la Nou de Gaià i Vespella, a l’E amb el d’Altafulla, a l’W amb el del Catllar i al S amb el de Tarragona. El Riu Gaià, que travessa el terme de N a S, hi rep la riera de Salomó per l’esquerra i en surt entre els tossals de Costagrossa i del Balcó. El terme comprèn el poble i cap de municipi de la Riera de Gaià i les urbanitzacions del Castellot (dita també el Senyoriu de Tamarit) i la Coma (dita també el Camí de Mas de Comes i compartida amb els termes de Vespella i del Catllar, on també és coneguda amb el nom de la Cativera). També inclou el lloc d’Ardenya i la caseria de Virgili. La principal via de comunicació és la carretera local al Catllar, que entronca, al sud, amb la N-340, a l’est amb Altafulla i a l’oest amb la carretera N-240 entre Tarragona i Valls. La part septentrional del terme és travessada per la línia ferroviària de Sant Vicenç-Roda de Berà-Reus, amb baixador prop del poble.

El Poble

El poble de la Riera de Gaià (999 h el 2006) és a l’esquerra del Gaià, a 28 m d’altitud, a la confluència amb la riera de Salomó. Els edificis més remarcables del poble són l’església parroquial, dedicada a santa Margarida, i la Casa Borràs, amb escut nobiliari i finestres artístiques a la façana. 

Durant la Guerra Gran la Riera, pel que fa al sometent, estigué integrada dins la unitat administrativa del cantó d’Altafulla; el municipi contribuí amb vint homes, repartits entre tres companyies, al servei d’armes del sometent. En la primera guerra Carlina la Riera se significà pel seu carlisme, arribà a ser el poble més destacat de tota la contrada del Baix Gaià.

Festes

Se celebra la festa de Santa Margarida (20 de juliol), i la festa major de la Santa Creu (14 de setembre); aquesta festa es remunta a l’any 1809 i té l’origen en un vot de poble fet per tal d’agrair que la població es veiés lliure d’una epidèmia de còlera esdevinguda aquell any. En aquesta diada té lloc una processó i es canta la Missa de Perossi, que fou recuperada el 1982.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

La Riera de Gaià (4)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

 

 

Pi

Pi  (34)

Pi és un Poble del Municipi de Bellver de Cerdanya Comarca La Cerdanya (Girona)

A Pi hi anem el 23 de juliol de 2014 també fem santa Eugènia i Talló tots son del municipi de Bellver.

Aquí hi ha una local que pots visualitzar un ferreria amb el potro a fora i tots els estris que es feien servir per ferrar ala animals.

Dades del Municipi

Gentilici Bellverenc, bellverenca
Superfície 98,14 km²
Altitud 1.061 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
2.185 hab.
22,26 hab/km²

Breu historia del municipi

A l’antic terme deBellverdeCerdanya, d’una extensió de 64,3 km 2 , li foren incorporats al gener del 1962 els municipis propers d’Éller (9,8 km 2 ) i Talltendre (22,9 km 2 ), amb els agregats respectius de Cortàs i Ordèn, i al febrer del 1973 el de Riu dePendís (12 km 2 ), amb l’antic poble de Canals, per la qual cosa l’extensió total del municipi va arribar a ser de 109 km 2 , el més gran de la Baixa Cerdanya. Tanmateix, a l’agost del 1997 la Generalitat de Catalunya va aprovar la segregació de l’antic termede Riu de Pendís, que passà a formar el nou municipi anomenat Riu deCerdanya i el municipi deBellver quedà amb 98,14 km 2 .

 El terme deBellver és situat al centre de la subcomarca de la Batllia, avui gairebé del tot integrada dins el municipi (excepte Prullans i Riu deCerdanya). A migdia, el municipi arriba fins a la serralada de Cadí, i el límit passa pel turó de Pratagre (2 012 m) i el collde Pendís (1 780 m), fita de l’antic camí del Berguedà a la Cerdanya, obert entre el tossal anterior i la roca de la Moixa (2 050 m), a ponent de la qual s’obre el coll dePradell o de la Moixa; la serralada es continua amb la serra de la Muga o de Molnell (2 202 i 2 409 m) i el coll de Tancalaporta (2 325 m). Aquest termenal separa Bellver dels municipis berguedans de Bagà, Guardiola de Berguedà i Gisclareny. Al NW, el municipi confronta amb Lles i Prullans per les muntanyes del Puig Pelat de Talltendre (2 235 m) i per una llarga llenca del vessant de ponent de la serra de Calm Colomer sobre la vall del riu de la Llosa. L’extrem de més a tramuntana d’aquesta llenca arriba fins a l’estany de Calm Colomer i al Bony Manyer (2 788 m), prop de la ratlla fronterera amb França. Al N d’Éller, el municipi confronta amb Meranges (roc de Creuetes, 2 000 m, i serra de Calm Colomer, amb la Carabassa, 2 737 m), i vers migdia, pel termenalde llevant, amb Isòvol, Prats i Sansor i Riu deCerdanya. A ponent, a l’esquerra del Segre, termeneja amb Montellà i Martinet, i també Prullans (el termenal amb el qual en una bona part és el Segre).
 

El territori deBellver és a la conca alta del Segre i s’estén a banda i banda del riu, que drena el terme juntament amb els seus afluents: a l’esquerra, el torrent de l’Ingla o deSanta Maria i els torrents de Pi, de Ridolaina, de la Fou i de la Pedra; i, a la dreta, el torrent del Cap (o de l’Ull) de Bou, el de la Quera i el Riu Duran, amb el seu afluent el torrent del Llevador. Una bona part del S del terme és integrada dins el Parc Natural del Cadí-Moixeró

 A més de la vila deBellver i dels pobles, antics caps de municipi, ja citats d’Éller i Talltendre, el municipi comprèn els nuclis de Baltarga, Bor, Pi, i Riu de Santa Maria, els llogarets i caseries de Coborriu deBellver, Cortàs, Nas, Olià, Ordèn, Pedra, Sant Martí dels Castells, Santa Eugènia de Nerellà, Santa Magdalena de Talló, Talló, Vilella i Beders i els antics llocs i despoblats de Cortariu, Nèfol i d’Anes.
 

Travessa el terme la carretera N-260, de Puigcerdà cap a la Seu d’Urgell. Una carretera local, per Baltarga i Prats, duu a Alp i enllaça, prop de Baltarga, amb la comarcal que porta a l’entrada del túnel del Cadí i també, vers llevant, a Alp per Riu, Urús i Das. De Baltarga es pot enllaçar directament amb la N-260 per un pont. Hi ha un tram de camins veïnals que comuniquen la vila amb els pobles del pla, i les pistes demuntanya s’enfilen als poblets de la baga sota Cadí i a la solana pels vessants de la muntanya de Talltendre.

El Poble

Població: 127 h
[2009]
Coordenades UTM: 3982 x 46898 y
Poble (1 080 m alt.) del municipi de Bellver de Cerdanya (Baixa Cerdanya), al SW de la vila, a l’esquerra del torrent de Pi (afluent, per l’esquerra, del Segre que neix sota el serrat de la Muga i aflueix al seu col·lector davant Prullans).

 Té els barris del Pedró i del Raval; de la seva església parroquial (Santa Eulàlia) depèn la de Nèfol, lloc amb el qual formà un municipi al s. XX. Avui és una entitat local menor amb junta administrativa pròpia.

Festes

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Pi  (La Ferrería) (7)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina oficial de l’Ajuntament

Gran Enciclopèdia Catalana

Organyà

Organyà (32)

Organyà és un Municipi de la Comarca de l’Alt Urgell (Lleida)

A Organyà hi anem el 22 de juliol de 2014 fem també els pobles del voltant.

Dades del Municipi

Gentilici Organyès, organyesa
Organyenc, organyenca
Malnom Ganxo, Ganxa
Superfície 12,54 km²
Altitud 558 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
875 hab.
69,78 hab/km²

Breu historia del municipi

És situat a la dreta del Segre, al sector on el riu forma l’eixamplament de la ribera d’Organyà, separada de la conca de la Seu pel congost de Tresponts i limitada a migdia pel pont d’Espia, on s’inicia la ribera de Nargó. De forma allargada paral·lela al riu, el municipi comprèn la vall més baixa del riu de Cabó, on aquest conflueix al Segre per la dreta, i, també, la vall baixa del barranc de la Muntanya, dit ací riuet de Fontanet, que baixa de Montanissell (s’hi forma la Font Bordonera, que abasta la vila) i entraal terme al N del coll de la Roca, entre la muntanya de Nargó (1 213 m) i la de Santa Fe (1 207 m).

 El vèrtex de tramuntana del terme arriba fins al cim del Capell Solà, contrafort sud-est de la serra d’Ares, serra que és separada de la muntanya de Santa Fe per la vall baixa del riu de Cabó. Hom pot esmentar encara Montdellit (1 147 m), contrafort oriental de la muntanya de Nargó. Prop seu hi ha les partides de Montdellit, la Presera i els Torrents de la Grallera.
 
No gaire lluny, dins el terme i vora el barranc de la Muntanya, hi ha l’enclavament de Fontanet, del municipi de Cabó. El municipi, amb la vila i el santuari de Santa Fe, comprèn, doncs, la ribera d’Organyà, delimitada gairebé enterament per esperons i contraforts muntanyosos. El terme limita administrativament al N i a l’E amb el municipi de Fígols i Alinyà, al S amb Coll de Nargó i a l’W amb Cabó.
 

Travessa el terme la carretera C-14, que corre paral·lela al Segre per la riba dreta. D’aquesta carretera surt un ramal que duu a Fígols, un segon branc que mena a Cabó i segueix fins a Anell, seguint el riu de Cabó, i d’aquest, en surt un tercer que porta a Senyús.

El Poble

La vila d’Organyà, emplaçada a la ribera d’Organyà, a 558 m d’altitud, és situada aigua avall de la confluència del riu de Cabó amb el Segre. La muntanya de Santa Fe, elevant-se sobre la vila com a teló de fons, li atorga una fesomia característica. La població era emmurallada antigament, i com a record de la muralla resta un portal de punt d’ametlla un xic guerxat al peu del carrer Major i, també, la silueta dels carrers tancats. Els eixos clars de la vila antiga són el carrer de Santa Maria, el carrer del Mig i el carrer Major. El carrer del Peu (dit avui també del Raval), vora el Firal, els és transversal; fou inclòs dins el recinte d’un nou traçat de muralla, del qual resta també un portal, aquest del segle XIX. En aquesta part antiga trobem també el Carrer Nou, la plaça de l’Església i la del Bisbe Bell-lloc. Hi trobem diversos espais coberts amb volta, davant les portes de les cases. Les cases són de 2 o 3 pisos, amb teulats molt sortits i balconades de fusta, com la de Cal Peratxo, amb caps de biga amb figura de talla. El Firal o mercat és situat entre el raval del Carrer Nou i l’església de Santa Maria. Hom sap que abans del 1232 l’havia començat a construir el comte de Foix (pel pariatge d’aquest any se n’autoritzava l’edificació).

 Hi ha un petit raval o eixample vora el camí de Santa Fe i de Cabó i modernament s’ha construït també prop de la carretera de la Seu d’Urgell, coneguda en la part meridional com a carretera de Lleida, que és com un eix de separació de la part antiga i la moderna. Hom construí també un edifici, a manera de templet circular, en honor de lesHomilies d’Organyà .
 

L’església parroquial de Santa Maria allotjà antigament el priorat d’Organyà. És romànica, bé que força modificada i amb additaments posteriors. Té tres naus i actualment és en procés de restauració. A la façana de ponent hi ha el portal amb diverses arquivoltes en gradació, una de les quals és ornamentada amb boles. L’ull de bou que hi ha a sobre és decorat d’una manera semblant. La galeria amb arquets o finestres que hi ha sobre la cornisa és obra posterior, potser realitzada al mateix temps que hom bastia el campanar de torre sobre la banda de tramuntana de la façana. A migdia, en la part que donava al claustre, han aparegut en una restauració uns arcs gòtics. A llevant, entremig de construccions paràsites, es veu un tros de l’absis ornamentat amb un fris de dent de serra, arcuacions i dues finestres. Aquesta obra romànica de l’església pertany ja a una segona fase de l’estil; segurament fou bastida dins el primer terç del segle XII. Anteriorment, altres edificis la precediren. La parròquia és documentada en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell. El comte Borrell II, en el seu testament del 993, li féu unes deixes i Isarn de Caboet hi bastíun temple en temps dels bisbes Sal·la i Ermengol, que fou consagrat el 1057 per Guillem de Cerdanya, bisbe d’Urgell. Durant molts anys va tenir l’església amb molta incúria un clergue de nom Adalbertí, fins que un incendi causà danys irreparables i cremà els ornaments, els còdexs, les escriptures de dotació i les vestidures sacerdotals. Després d’això, aquest prevere fou foragitat i l’església novament dotada i restaurada per Guitard Isarn de Caboet i consagrada pel bisbe Bernat Guillem d’Urgell.

 

L’any 1090 Guitard Isarn de Caboet, aleshores senyor del lloc, convocà a l’església de Santa Maria d’Organyà, en una magna assemblea, els canonges d’Urgell, els de Cardona, els de Solsona i el prior de Tresponts. Hom féu la dotació de l’església i, amb el consentiment del bisbe d’Urgell, hi establí una canònica augustiniana. La fundació d’un monestir a Organyà havia tingut un precedent frustrat en la dotació i consagració del 1057 ja esmentada. En aquesta nova dotació del 1090, els senyors de Caboet li donaren béns a la vall de Cabó, als llocs del Vilar, Espodolla, Pujol, les Caselles, l’Ametlla, la Serra, el Pujal, Fontanet, Ares i Tragó, i amb l’ermita de Santa Fe, a més de terres i masos en altres llocs com a Nargó, a la vall de Fígols o al Pla de Sant Tirs. El bisbe d’Urgell nomenava els priors i els canonges de l’església d’Organyà (normalment quatre), i els senyors de Caboet protegiren el monestir amb llegats i donacions i, fins i tot, algun membre del llinatge ingressà en la comunitat, com Pere, fill de Guillem Bernat, el 1144. Al segle XII els canonges augustinians d’Organyà sofriren algunes vexacions d’altres senyors de la contrada, potser per raó de drets i jurisdiccions. El 1145 fou Ramon d’Abella qui puní el prior d’Organyà, per la qual cosa hagué de compensar el monestir amb el delme de la vall de Sant Joan i de la d’Andorra i dels drets que tenia als castells d’Ars, Civís, Tor i a la vall d’Andorra. El 1163 Alemany de Toralla, per compensar els greuges que infligí al monestir, li cedí el seu honor al castell de Torallola. A la primeria del segle següent, en 1202-04, s’originaren plets entre els vescomtes de Castellbò, senyors de Cabó i d’Organyà, i el bisbe d’Urgell, per obtenir l’autonomia i la independència de la mitra urgellesa, cosa que aconseguiren el 1224. La canònica fou unida, amb tots els seus béns, per una butlla del papa Pau III el 1539 a la mensa capitular d’Urgell i aleshores esdevingué col·legiata secular, amb set canonges i un prior.

 

L’any 1904 fou trobat a la rectoria d’Organyà el text dit les Homilies d’Organyà , una de les proses més antigues escrites en català. Les publicà el seu descobridor Joaquim Miret i Sans (1904) i, posteriorment, ho feren A. Griera (1917), M. Molho (1961) i Joan Coromines (1976). El manuscrit es conserva a la Biblioteca de Catalunya.

 

Les Homilies són sis sermons, fragment d’un recull més ampli, amb comentaris de diversos evangelis i epístoles, escrits en un estil planer i directe, vers la fi del segle XII o primeria del XIII. El 1982 Josep Moran, arran de la similitud textual d’un dels dits sermons, Convertimi ad me , amb un altre d’homònim de les Homilies provençals deTortosa , demostrà que ambdós sermonaris provenen, independentment entre ells, d’una font comuna provençal i que hom ha d’inscriure llur redacció en el moviment de reforma canonical augustiniana endegat per sant Ruf d’Avinyó, que en terres del bisbat d’Urgell tingué les grans abadies de Solsona i de Cardona, sense oblidar el mateix capítol catedralici d’Urgell.

Festes

  • La festa major d’Organyà és el dia 15 d’agost
  • Fira de Sant Andreu últim cap de setmana de novembre
  • Aplec a la Font Bordonera el dilluns de Pasqua
  • Aplec de Santa Fe dilluns de segona Pasqua
  • Fira del llibre del Pirineu i premis literaris “Homilies d’Organyà
  • Cremada del carro i actuació de “Lo cavallot i la balladora” al sortir de la missa del gall[6]

 

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Organyà (23)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana