Arxiu mensual: novembre de 2014

Bordegassos al homenatge de l’Albert Salvany 2014

 

Homenatge i atorgament  Fill Predilecte de VNG al  senyor Albert Salvany i Bertran (42)

Dijous dia 20 de novembre de 2014 va tenir lloc a la sala de plens de l’ajuntament de Vilanova l’entrega a la família de l’Albert Salvany del títol acreditatiu de FILL PREDILECTE de la ciutat

La colla va estar totalment a l’alçada omplint la sala i les dels  costats  van voler que fos jo qui parles de  la figura del Albert cosa que em va fer molta il·lusió.

En acabar el acte institucional vam baixar a l’entrada d’ajuntament a fer un refrigeri,  es van trobar tota la colla esperant-los i fent un vano de cinc,  jo de baix,  el Marcos de segon amb el Dani Ponce , la Nerea i la Paula. acte seguit apaguem llums de la plaça i passem unes diapositives del Salvany.

L’ Albert Salvany fa un pilar de quatre per acabar dedicat  al seu pare, molt emotiu, jo també vaig anar a sota.

A la Meva intervenció,  vaig poder controlar els sentiments,   tenia dubtes de poder fer-ho, per l’estima que tenia al Albert.

Molt contens tots.  Aquestes coses fan gran la colla.

Al diari de Vilanova a part del meu escrit, que era el de la colla,  va sortir un escrit molt maco i sentimental del Jaume Pujol.l

El meu parlament

Il·lustríssima Alcaldessa, regidors, gent dels Tres Tombs, Bordegassos, familiars i amics tots del Salvany.

Bona tarda a tothom

En primer lloc vull agrair a  la Colla i al seu president,  Miquel Olària, que sigui jo qui glosi unes paraules en aquest acte tan entranyable.

Ara, què voleu que us  digui?

Així és com començava l’Albert Salvany els seus parlaments a la Colla.

Eres fort com una roca,

més el cor et va trair.

Vilanova t’estimava

i ara plora el teu destí.

Amb aquestes paraules vaig encapçalar el poema que vaig fer-li just quan ens va deixar.

Albert, Vilanova encara t’estima i encara plora el teu destí,

L’Albert i jo mateix ja teníem una amistat molt abans que entrés a formar part de la colla. Molt sovint, li portàvem a ferrar animals o arreglar tota mena d’estris.  Rondinava al mateix temps que els anava arreglant i acabava dient:  – Que vols que et cobri!?  Au, vés! -El que has de fer és no tornar-ho a trencar. Tot això ho deia amb la seva veu gruixuda, seriós, amb mala cara i acabant sempre amb el seu somriure captivador.

Va ser l’any 1976 que un grup de Bordegassos l’anàvem engrescant perquè entrés a formar part de la Colla, ja que ens feia falta gent alta i forçuda com ell. –Què vols que hi vingui a fer a la vostra colla? Tinc massa feina! Només em falta anar als assajos i sortir de casa els diumenges. La dona em faria fora de casa!  I vet aquí, al cap d’un any ja era Cap de Colla.

L’Albert, el nostre cap de colla, era únic, entranyable, un líder sense voler ser-ho, home de moltes paraules, sense facilitat de paraula, un mestre sense haver estudiat cap carrera. Un grandíssim cap de colla,  sense tenir massa idea de com muntar un castell.

El Jaume Pujol fill,  va escriure: “ els que vam tenir la sort de coneixe’l continuem recordant-lo, estimant-lo i sentint-nos profundament orgullosos del fet que formi part del nostre patrimoni personal i emocional”.

“La Colla n’ha quedat empeltada del seu tarannà i avui encara segueix el seu llegat” 

El Salvany  va ser un dels últims Caps de Colla “dels  de  abans”, aglutinador i amic de tothom.

Pocs anys després, les colles van instaurar la figura del President a la part administrativa, i el cap de colla és qui cuida de la part tècnica. Amb això es perd aquella figura entranyable que portava el sac obert per encabir-hi tots el conflictes. Penseu que la seva ferreria era literalment el “confessionari bordegàs per a tot. On hi havia un problema ell hi posava la solució, fent

servir sempre el sentit comú. Amb el seu somriure, que encomanava, sovint no li calien paraules.

El Salvany, com li dèiem nosaltres,  en va gaudir molt i molt dels castells. Era un Bordegàs autèntic amb un sentit de colla altíssim .

I juntament amb els que ell liderava hem d’agrair que avui siguem el que som, ja que després del primer quatre de vuit del 1979 vàrem entrar en uns temps molt difícils, que ara en diem la travessa del desert. Ell va ser, de ben segur, el pal de paller de la colla durant els anys vuitanta .

Aquest dies parlant amb el Víctor Capdet, que fou qui el substituí en el càrrec, m’explicava: El Salvany va ser per a mi el meu gran mestre, de qui vaig aprendre que era molt més fàcil exercir l’autoritat sense ser autoritari.

El Kanco  tècnic amb ell, deia que al Celler de cal Pujol, quan discutíem les alineacions dels castells, molt sovint  intentava sempre “colar” algun casteller desanimat, encara que allò suposés algun desgavell al castell. I  quan xerraven a la ferreria, el Salvany pare solia dir amb veu alta:

“Quan acaben els Tres Tombs, comencen els Bordegassos i quan acaben els Bordegassos comencen els Tres Tombs. Aquí no hi ha qui treballi!!!

L’Eulàlia, primera nena a pujar en un castell de  vuit del món casteller, comentava que les seves mans grosses, fortes i tosques li donaven la seguretat i la tranquil·litat  necessària per començar a enfilar-se .

Des de fa vuit anys i amb molt d’encert, per part de la junta presidida per Marc Ortiz, fem una diada amb el seu nom, intentant que hi vinguin colles punteres del món casteller. Aquest any la Vella de Valls, degut a unes baixes d’última hora, no van poder fer un tres de nou, tot i que portaven la intenció de plantar aquest castell en la diada.

Albert, a la teva diada hi veurem castells de nou! T’ho mereixes!! 

El Salvany va deixar, entre altres coses,  aquests comentaris en el desè  aniversari de la Colla

Sempre dic que els Bordegassos som més que una Colla i això ho hem de demostrar cada dia anant a tot arreu amb la cara ben alta, orgullosos de ser castellers de la colla dels Bordegassos de Vilanova.

Jo sóc un Bordegàs que no tinc res d’especial, només que un dia em vam fer cap de colla i no m’han deixat plegar i, francament, malgrat les amargors i les alegries que dóna aquesta feina, us he de dir que estic orgullós de fer-la.  Així és com gaudia del càrrec.

Deixeu-me acabar amb una anècdota que té a veure amb l’Albert Salvany fill. Gran bordegàs, de qui segur n’estaria molt cofoi. A l’Albert pare li feia il·lusió fer un pilar de quatre amb el seu fill.  El menut plorava perquè no volia pujar. Solució salomònica, com sempre per part del Salvany; fem el pilar i poseu-lo a dalt des del balcó. I així és com va poder fer el pilar que volia.

Albert, “ La Colla  t’estima i plorarem sempre el teu destí”

 Pere Gassó, en nom dels Bordegassos de Vilanova

 

Escrit del Jaume Pujol

A l’Albert Salvany.

Recordo de petit quan, des del celler, baixant pel carrer de les Sogues, sentia un martell picant el ferro, “clinc-clinc-clinc”, un so molt familiar i característic que, juntament amb les campanades de l’església de la Geltrú, formaven part de la banda sonora del nostre barri. Hi havia cops en què, fins i tot, coincidien el quarts o les hores amb el picar del martell, com si d’una bella melodia es tractés.

Recordo perfectament el senyor que picava el ferro.

Jo, amb els meus ulls de nen, hi veia un home immens, gros, sempre amb un “mono” blau, de feina, gastat i enfosquit, amb una cara ennegrida com si acabés de sortir de les profunditats d’una mina i amb unes grans mans treballades i més negres que l’enxaneta del pilar de 7 dels Bordegassos.

He de reconèixer que en aquella època aquell senyor em feia certa
por …

Un dia el meu Pare em va demanar que anés a cal ferrer per a fer un punt de soldadura en una peça… Déu meu! jo en aquell moment em vaig voler fondre… Dèu meu!! Em tocaria de parlar amb el senyor de la cara negra i les mans grosses!!!

A mesura que m’hi anava acostant i anava sentint aquell “clinc-clinc-clinc” el meu cor s’accelerava a una velocitat directament proporcional a la meva fluixera de cames. Decididament em vaig plantar al seu davant, perquè si m’ho repenso dues vegades de ben segur que apreto a córrer.

Tímidament i amb veu tremolosa l’hi vaig demanar l’encàrrec que m’havia dat el meu Pare.
Sense dir-me ni ase ni bèstia, m’agafà la peça, li va fer el punt de soldadura i al cap de pocs minuts me la va tornar.

Jo, amb tota l’educació del món, digne de Can Sandàlia, l’hi vaig demanar què li devia….. ell em va mirar, com aquell qui mira per sobre les ulleres però sense dur ulleres, amb uns ulls oberts i cots alhora, amb cert aspecte entre incredulitat, sorpresa i tossuderia, amb una postura corbada típicament seva i amb ell llavi inferior deixat anar, em va etzibar:

– Un sopar al Peixerot!

i tot seguit, amb una veu afònica, va esclatar a riure, alhora que les seves immenses mans em pessigaven carinyosament les galtes i s’acomiadava de mi amb un gran somriure ple de tendresa. Jo, amb cara d’incredulitat i amb la galta negra, vaig enfilar cap al celler.
Aquell dia vaig conèixer l’Albert Salvany.

Un Mestre de Mestres sense haver estudiat cap carrera.

Un líder nat dels que neixen sent-ho, viuen sense saber-ho i moren sense haver-ho reconegut mai.

Un personatge històric com els més grans, on la seva donació al nostre patrimoni no és quelcom material sinó absolutament sentimental i de compromís a la cultura popular d’aquest País.

Un savi entre els grans savis sense do de paraula.

Era famós el seu:  què voleu que us digui…

cada cop que el feien parlar en públic en qualsevol acte.

Això sí, quan es treia el “mono” negre, era un altre: mudat, arreglat, net, polit, amb aromes de “floid” i amb les mans ben blanques,  amb un posat mig desganat i ple d’una tendresa que, juntament amb el seu gest, la mirada honesta, el somriure que s’encomanava i la seva sola presència, es guanyava el cor de tothom. No calia que digués res!

Era un mediador i pacificador implacable. On hi havia un problema ell hi posava la solució senzillament utilitzant els arguments de la gent intel·ligent: el sentit comú. Un aglutinador de persones i pensaments. La Ferreria de cal Salvany era un espai de reunió. Sempre hi havia gent: dels Tres Tombs, dels Bordegassos, de la Penya del Barça o de la confraria de les mongetes del ganxet… Tant feia, Allà s’hi reunia un espai divers de tertúlia, de trobada, de riure, de discussió i d’enviar-se a pastar fang si calia. Però un espai viu, dinàmic on es forjaven moltes il·lusions i l’Albert n’era l’eix central.

Tantes i tantes coses que feien d’ell una persona absolutament única i entranyable, tantes, que malgrat el que descric, pertany a una època ja llunyana, en què diuen que els hiverns eren més freds, plovia més i els forns feien olor de pa. Els qui vam tenir la gran sort de conèixer-lo i vestir la mateixa camisa groc terros dels Bordegassos que ell, continuem recordant-lo, admirant-lo, estimant-lo i sentit-nos profundament orgullosos que formi part del nostre patrimoni personal i emocional.

Jaume Pujol

 

Fotos de la Maite

Homenatge i atorgament  Fill Predilecte de VNG al  senyor Albert Salvany i Bertran (31)

 

Fotos de la Virginia

Bordegassos dia de la colla i “sopar de gala” 2014

141102 43è Dia de la colla-Matinades (147)

Avui dia 2 de novembre fem el 43è dia de la colla

Ha estat un dia prou aprofitat primer, hem ensenyat el bus a Vilanova, les matinades amb mes gent que mai més de 100 al esmorzar a cal Pujol.

Els castells, el quatre de vuit que no fèiem per el dia de la colla des de el 2005 també debuten la Sarai i el Mario que tots dos s’ho mereixien prou per la feina feta.

Al dinar una gentada, la Laura del Bar ens fa sèpia a la Bruta i en acabar Concert de Gralles i “bailoteo”  un dia rodó

Dades de l Diada

Bordegassos

Cinc de set, Quatre de vuit, Set de set,  dos Pilars de cinc, Tres Pilars de quatre i Pilar de cinc amb folre i manilles

Xiquelos del Delta

porten un any i mig i s’estrenen  a Vilanova

Tres de sis amb agulla, Torre de sis, Quatre de sis, Pilar de quatre per sota i Pilar de quatre 

Castellers de Castelldefels

Tres de set, Cinc de sis, dos intents de quatre de set i Vano de cinc

Minyons de l’Arboç

Tres de set, Quatre de set Torre de sis

Fotos de la Maite

Clica la foto

43è Dia de la colla amb Bordegassos,Xiqüelos del Delta, Cstellers de Castelldefels i Minyons de l'Arboç (427)

 

Fotos de la Yoko

Fotos de la Virginia

Sopar de Gala

141122 Sopar de Gala (1)

El dia 22 de novembre fem com els últims anys el sopar al càmping de Vilanova Park som uns 160 venen convidats l’alcaldessa Neus Lloveres el seu company i la regidora de cultura Marijo Riba, dos castellers de l’Arboç dos de la Jove de Tarragona i dos dels castellers de  Vilafranca. La festa va molt bé El Sergi Perez i la Mati fan una parodia de la Caballé i el Carreras i el pare de la Lidia amb el seu company el Sole i les seves parelles ballen com un espectacle.

També es fa un homenatge al Dani Ponce que deixa la canalla i regal al Francesc del Vendrell i al Marcel.

Jo regalo una ampolla de cava amb una etiqueta que diu “orgullós de la meva colla sou molt grans” a  tots, una per família i a les gralles un quadre fet per l’Alex en que hi surt una caricatura i una part de solfeig, també hi diu orgullós de les meves gralles.

Fotos del sopar de gala

141122 Sopar de Gala (434)

Crònica de la diada

Gurb

Gurb (14)

Gurb és un Municipi de la Comarca de Osona (Barcelona)

A Gurb hi anem el 16 d’abril de 2014 pujant a Toses.  El municipi de Gurb no te un nucli de població  bàsicament son masies aïllades i te quatre parròquies l’Ajuntament està en un espai  la Caseria de l’Esperança es el centre administratiu del municipi, en que hi ha també el cap i varis casals.

Dades del Municipi

Gentilici Gurbetà, gurbetana
Superfície 51,6 km²
Altitud 563 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
2.570 hab.
49,81 hab/km²

 

Entitat de població Habitants
Granollers de la Plana 297
Gurb 1.982
Sant Julià Sassorba 93
Vespella 166
Dades: 2011. Font: Idescat

Breu historia del municipi

És al bell mig de la Plana de Vic, al sector més planer. Limita al N amb Santa Cecília de Voltregà, les Masies de Voltregà i Manlleu, a l’E amb les Masies de Roda, Roda de Ter, Tavèrnoles i Folgueroles, al S amb Vic i a l’W amb Sant Bartomeu del Grau.

 Com tots els municipis d’aquest sector ponentí de la Plana, té com a límit W la serra que separa la Plana del Lluçanès, on la frontera del terme de Gurb va de l’extrem del pla de Sant Sebastià, sobre Monellots, davalla a la riera de Sant Joan i fins a la de Sant Bartomeu, que continua fins prop del cap de la costa de Sant Bartomeu del Grau. Després li fa d’espona la cinglerada de Sant Bartomeu fins al cimal de Santa Perpètua. A la banda N, el terme arriba fins a la riera de Sorreigs i el Ter. A l’E comença al sector final del Gurri, d’on va a la barriada de la Creu de Codines, límit amb Roda de Ter, segueix la carretera de Vic cap a Roda i torna al Gurri. Finalment, pel sector S, segueix el petit Pimentol, que separa els termes de Vic i de Gurb, per arribar fins a l’ermita de Sant Sebastià. Aquest petit sector muntanyós del terme té alçades que oscil·len entre els 700 i els 800 m. La resta del municipi es troba entre els 470 i els 500 m, i consisteix en una gran planura trencada per turons, com els de Mont-ral, Palau o Granollers de la Plana. Biogeogràficament les terres del municipi de Gurb es troben dins el domini de la vegetació eurosiberiana i potencialment es faria un bosc de roure martinenc ( Buxo-Quercetum pubescentis ).
 

El terme comprèn la caseria de l’Esperança, centre administratiu del municipi, que té una població disseminada. Tot i que no és el municipi més extens de la comarca d’Osona, ni tan sols de la Plana, és el més densament poblat de masies. També hi ha les caseries de Granollers de la Plana (o simplement Granollers), de Gurb, de Sant Julià Sassorba i Vespella, a més de la urbanització Serrabonica.

 El terme de Gurb, pel fet de resseguir una bona part dels límits de la ciutat de Vic, és travessat per moltes de les carreteres radials que en surten, com les que porten de Vic a Berga per Prats de Lluçanès, la de Vic a Sant Bartomeu del Grau, la C-17 de Barcelona a Ripoll, la de Vic a Manlleu i la de Vic a Olot per Roda de Ter. També és travessat per la via del ferrocarril de Barcelona a Puigcerdà, i hom pot seguir bé l’antic camí ral de Puigcerdà, que conserva encara restes de l’antiga Creu de Mitja Via, entre els masos del Pradell i Puigllong.

El Poble

La caseria de l’Esperança

A tocar dels límits de Vic, al peu de la carretera, hi ha la caseria de l’Esperança (563 m), on es troba l’ajuntament o casa del comú de Gurb. L’edifici central d’aquesta caseria correspon al convent primitiu de carmelitans, que s’instal·là prop de la capella fundada el 1402 per Pere de Prixana, dedicada a la Mare de Déu de l’Esperança. Els carmelitans hi bastiren el seu convent amb un claustre gòtic, del qual romanen algunes arcades al seu lloc, a manera de galeria. La resta de capitells i elements esculpits es guarden al Museu Episcopal de Vic, on hi ha també la imatge antiga de la Mare de Déu. Els frares abandonaren aquest lloc el 1418, quan es traslladaren a la ciutat de Vic, i començà la decadència de l’Esperança, fins a la renovació total de l’edificació, empresa entorn de l’any 1930 i continuada més tard amb noves dependències, quan els locals passaren a la Germandat Sindical de Pagesos creada després de la guerra civil de 1936-39. En aquest sector de l’Esperança, sobretot al llarg de la carretera de Vic a Sant Bartomeu del Grau, s’han bastit una sèrie de magatzems, tallers i cases residencials de gent de Vic que formen ja un nucli important d’edificacions.

Gurb i Granollers de la Plana

A la caseria de Gurb (1 600 h el 2005), al NW de la de l’Esperança, hi ha la parròquia més important del terme, Sant Andreu de Gurb, composta pràcticament d’una església romànica del segle XII amb un gran absis llis i un petit creuer, molt transformada pels afegitons, les capelles i les renovacions de segles moderns. Té encastada, prop de l’absis de l’església, una antiga imposta preromànica esculpida, força deteriorada. El campanar i la portada corresponen a segles posteriors.

 De la caseria de Granollers de la Plana (339 h), destaca la parròquia de Sant Esteve de Granollers que s’aixeca sobre un petit puig, al peu mateix de la carretera de Vic a Manlleu. La seva demarcació s’estén pel sector més planer del terme. És la parròquia documentada de més antic, des del 903, però no en resta cap vestigi anterior a la reedificació del segle XI. L’església actual fou aixecada i consagrada el 1088. És l’edifici romànic més remarcable del terme, sobretot pel seu gran absis, decorat amb lesenes i arcuacions llombardes. L’interior conserva tota la nau, amb dos arcs torals. Sota l’altar major hi ha la sagristia, en un indret que ha de correspondre a una antiga cripta, amb finestres a la part baixa de l’absis. Té l’afegitó d’una gran capella del Santíssim, moderna, i també una capella del Roser, a la part de migdia, sota la qual hi ha la cripta o panteó de la família Abadal del Pradell, on hi ha enterrat el notable historiador català Ramon d’Abadal i de Vinyals. Té també una moderna rectoria i un espai de jardins entorn de l’església, que converteixen l’antic puig de Granollers en un indret acollidor i en una bonica miranda de la Plana.

Festes

La festa major s’escau el dia 30 de novembre en honor a sant Andreu.

 Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Gurb (4)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana