Arxiu mensual: desembre de 2014

Bagergue

Bagergue Museu d'Eines (7)

Bagergue és un Poble del Municipi de Salardú  Vall d’Aran (Lleida)

A Bagergue hi anem el agost del 2011 que fem tota la Vall d’Aran des de Pont de Suert a Casa d’Arro de vacances.

Bagergue és un poble per visitar i veure el museu d’eines

Dades del Municipi

Llengua pròpia Occità aranès
Superfície 255,75 km²
Altitud 1.267 msnm
Població (2013[1])
  • Densitat
1.780 hab.
6,96 hab/km²

Breu historia del municipi

L’actual municipi de Salardú, de 255,75 km2 , es creà l’any 1968 després de l’annexió dels municipis de Tredòs, Bagergue (61,1 km 2 ), Gessa (17,2 km 2 ) i Arties (78,6 km2 ) al terme tradicional de Salardú. De fet, el 1952 ja havien estat units els termes de Tredòs i Salardú, els quals formaven un municipi de 92 km 2 ; això no obstant, durant la dècada de 1950 se separaren de nou, i hom atribuí 88,6 km 2 al terme de Salardú i 3,4 km 2 al de Tredòs. El nou terme creat l’any 1968 rebé el nom oficial d’AltAran o Cap d’Aran, nom que es canvià pel de NautAran el 1985. El novembre de l’any 2001 el Parlament de Catalunya aprovà un text pel qual es demanava la modificació de la llei municipal i de règim local de la Generalitat. Segons això, els nuclis d’Arties i Garós, que administrativament consten com a entitats municipals descentralitzades, podrien demanar la segregació a l’ajuntament de Salardú per a constituir-se novament en municipis independents, fet que reclamen des de fa alguns anys.

 

El terme de Salardú es troba al sector de llevant de la comarca de la Vall d’Aran. Limita al N amb el departament francès de l’Arieja (termes de Sentenh, Bonac i Carda-sus-Lès), a llevant amb les terres pallareses dels municipis d’Alt Àneu i Espot, al S amb els termes ribagorçans de Barruera i Vilaller i a ponent amb les terres araneses de Viella i Canejan.

 L’àmbit geogràfic del terme de Salardú s’estén en els límits físics següents: des del portilló d’Albi (2 410 m) i seguint la carena limítrofa amb l’Estat francès en direcció W-E fins al tuc d’Era Girèta (2 570 m).
 

Des del tuc d’Era Girèta, el termenal gira en direcció S seguint el curs del Riu Fred, al qual desguassa per la dreta la coma d’Era Girèta, travessa la Noguera Pallaresa, i remunta el curs del riu de Varimanya, que vessa a la Noguera per la dreta. El límit continua inclinant-se vers el SW vorejant els estanyons de Dalt de Varimanya (o estanhons de Naut de Varimanha o Marimanha), passa pel tuc del Rosari de Baciver i el tuc de Varimanya. Novament pren la direcció NW fins a l’estany de Naut deth Clòt der Os i, arribat a aquest punt, davalla cap al S passant pels estanys de Dalt de Baciver, el cap de Vaquèira, lo Teso de la Mina, travessa la carretera C-28 entre el port de la Bonaigua i les costes de Ruda, remunta el curs del riu de Ruda (la Garona de Ruda), que desguassa per l’esquerra a la Garona, i que a la capçalera pren el nom de riu de Saboredo, i migparteix els estanys del circ de Saboredo fins a arribar al tuc de Ratera (2 857 m).

 Al sector meridional el termenal encercla el circ lacustre de Colomers, que comprèn 42 estanys, i pren la direcció W fins a arribar al Gran Tuc de Colomers (2 933 m), que fa de trifini entre les comarques de la Vall d’Aran, el Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça. Novament pren direcció NW fins el Montardo (2 833 m). Des d’aquest punt, la carena divisòria dibuixa un ampli arc en el qual destaca el Bessiberri del Nord (3 015 m).
 

A ponent, el termenal limita amb les terres de Viella i, en un sector, amb les de Canejan. Des del tossal dels Estanyets pren la direcció N seguint la carena i fins arribar al curs del barranc de Bargadèra. Travessa la Garona i puja en direcció al bony de Garòs (2 173 m), el tuc d’Arenho (2 522 m), el collet de Varradòs, per a arribar, novament, al portilló d’Albi.

 Quan hom parla de sectors a Salardú es pot fer referència directa a les terres que ocupen els antics termes tradicionals que avui formen el conjunt del municipi.
 

El terme tradicional de Salardú i Tredòs, en contacte amb el Pallars Sobirà, inclou dos sectors ben diferenciats. El meridional comprèn una bona part de la vall del riu de Ruda que neix al circ glacial de Saboredo i les seves valls afluents de l’Aiguamòg (que neix al N del circ de Colomers i corre paral·lelament, de S a N, al riu de Ruda) i del Riu Malo i del barranc de la Garona (que neixen al S del massís de Beret i aflueixen al N del port de la Bonaigua al riu de Ruda, després de córrer en direcció E-W). El septentrional comprèn una bona part de la capçalera de la Noguera Pallaresa, que neix a ponent del mateix massís de Beret, a la font de l’Era Noguereta i prop dels anomenats ulls de la Garona, i corre en direcció S-N fins a Montgarri, on s’inclina vers llevant abans de penetrar al Pallars.

 El terme tradicional de Bagergue s’estenia al sector NE de la Vall d’Aran i comprenia la major part de la vall de la Unhòla i un petit sector de la conca de la Noguera Pallaresa. Una carena de direcció N-S, paral·lela a la Unhòla, fa de divisòria d’aigües entre aquest riu, afluent de la Garona, i la Noguera Pallaresa (i per tant de les conques atlàntica i mediterrània); aquesta carena s’inicia al tuc d’Er Òme i continua per la taula de Parros, la serra d’Era Mòrta, el tuc de Pèdescauç (2 369 m) i el de Costarjàs (2 333 m).
 

L’antic terme de Gessa s’estenia pel sector central oriental de la Vall d’Aran, tot comprenent un petit sector de la vall de la Garona, a més de la vall afluent per la dreta de Corilha, la qual davalla del tuc d’Arenho i del pla de Monnàs, mentre que per l’esquerra de la Garona una estreta llenca arriba als vessants N de Mont-romies.

 

El terme tradicional d’Arties s’estén al sector SE de la Vall d’Aran, en la seva major part a l’esquerra i a migdia de la Garona, tot comprenent la vall sencera del riu de Valarties i la capçalera de la ribera de l’Aiguamòg (amb la major part del circ de Colomers).

 

El municipi comprèn la capçalera de dues conques hidrogràfiques que vessen a la Mediterrània i a l’Atlàntic mitjançant la Noguera Pallaresa i la Garona, respectivament.

 

La Noguera Pallaresa drena el NE de la comarca. Per la dreta rep el riu d’Es Molís, la ribera d’Eth Mòrt, el barranc d’Es Gavècs i el riu de Varimanya. Per l’esquerra vessen el riu d’Era Sèrra, el de Barlongueta, el de Parros, el d’Eth Horcalh, l’Arriu Porquèr i el Riu Fred.

 

La Garona rep a la capçalera les aigües del Riu Malo i del riu de Ruda, al qual vessa per la dreta el barranc d’Es Arcoïls. Per la dreta hi desguassen, a més, la Unhòla, que rep per la dreta les aigües del riu de Moredo, i una sèrie de barrancs, com ara el de Corilha, el d’Artigues, el de Salider i el de Cal. Per l’esquerra a la Garona vessen l’Aiguamòg, el barranc de Zedo i el riu de Valarties, format en capçalera per la ribera de Rius i al qual desguassen per la dreta el barranc d’Aigües Hondes i el barranc d’Era Tèda, i per l’esquerra el barranc d’Era Aubeta i el de Codiero.

 

El terme comprèn la vila i cap municipal de Salardú, la també vila d’Arties, els pobles de Bagergue, Garòs, Gessa, Tredòs i Unha, les instal·lacions d’esquí i el nucli de Vaquèira-Beret i els despoblats de Montgarri, Eth Dossau i Pujò.

 

L’eix de comunicacions del terme és la carretera C-28, d’Esterri d’Àneu a Viella pel port de la Bonaigua, que ressegueix la Garona pel marge dret. Els principals nuclis del municipi es troben a la vall i són travessats per aquesta carretera. Això no obstant, de la carretera surten alguns ramals, com ara el que mena a les pistes d’esquí de Vaquèira-Beret i al santuari de Montgarri i que continua vers Alós d’Isil, ja al Pallars Sobirà. Des d’Arties surt un segon branc que remunta tot el curs del riu de Valarties, i des de Salardú, un tercer branc que porta a Unha, Bagergue i remunta la Unhòla.

El Poble

El poble de Bagergue  és el més enlairat de tota la vall, al sector més meridional de la vall de la Unhòla, al seu marge esquerre, al peu dels vessants de la roca de Macia. Un brancal de l’uneix amb Salardú i la C-28. 

Carrers del poble de Bagergue

 

El lloc, que apareix en els documents medievals amb la forma Bagirio, formà part inicialment del terçó de Garòs i després del de Pujòlo. Del nucli agrupat, amb diverses cases (Madoz assenyala 33 cases a mitjan segle XIX), cobertes amb els característics teulats de llicorella, es destaca l’església parroquial de Sant Feliu. La primitiva fàbrica era romànica, però fou molt engrandida i desfigurada vers el 1524. També destaca el Museu eth Corrau, de caràcter privat.

Festes

Seguint la ribera de la Unhòla vers el N, a poc més d’un km, hi ha, al mateix marge esquerre del riu, l’ermita de Santa Margalida de Bagergue , petit edifici de coberta de lloses de llicorella on se celebra un aplec el dia 20 de juliol, festa de la santa.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Bagergue Museu d'Eines (50)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web del municipi

Alcover

Alcover Plaça de la Vila

Alcover és un municipi de la Comarca de l’Alt Camp (tarragona)

a Alcover hi anem el dia de Sant Esteve de 2011 també passem per Valls allà trobem el Pinyes casteller de la Vella. 

Dades del Municipi

Gentilici Alcoverenc, alcoverenca
Superfície 46,28 km²
Altitud 217 msnm
Població (2013[1])
  • Densitat
5.142 hab.
111,11 hab/km²

Breu historia del municipi

És situat a la zona de contacte entre les Muntanyes de Prades i el Camp de Tarragona, al sector de ponent de l’Alt Camp i al límit amb les comarques veïnes del Baix Camp i el Tarragonès. El separen de Valls (E) la carretera del Rourell a Picamoixons i el Francolí; de la Riba (N), els costers de la Plana i la Serra Gran; de Mont-ral (W), el pla de la Lloera, les valls de la font de l’Om i del riu de la Glorieta (dit normalment riu Glorieta o el Glorieta) i la serra del Pou; de l’Albiol al Baix Camp (SW), els plans del Veçar i el barranc del Burguet; els límits amb la Selva del Camp, Vilallonga del Camp (Tarragonès), Perafort (Tarragonès), el Milà, la Masó i el Rourell són més imprecisos geogràficament.

 

Travessa el terme de S a N la carretera C-14 de Reus a Montblanc, d’on surt la C-37 en direcció Valls. Dues carreteres locals comuniquen el poble amb Mont-ral i Vilallonga del Camp.

 

L’actual terme comprèn l’antic de la vila d’Alcover i els de dos petits municipis que li foren annexats el 1833: el del Burguet (ara una partida d’aquest nom, tocant a l’Albiol) i el de la Plana i Samuntà (que actualment identifica dues partides de terra, la primera vora Picamoixons i la segona estesa per bona part de la zona muntanyenca i compartida amb d’altres). El terme comprèn, a més del nucli que li dóna nom, el petit llogaret de la Plana, les cases del Burguet o Bomburguet (d’ús purament agrícola), el santuari del Remei, l’ermita de les Virtuts, diversos masos i algunes urbanitzacions residencials, com ara la Burquera, la Cabana, els Muntanyans, Serradalt i les Masies Catalanes. La primitiva parròquia, constituïda el 1166 per l’arquebisbe Hug de Cervelló, comprenia, a més d’Alcover, els pobles del Milà, la Masó, el Rourell, Carxol, el Burguet i Samuntà. Actualment els límits parroquials i municipals gairebé coincideixen, llevat del nucli de la Plana (de Picamoixons), els masos de la Vall i les Virtuts (de l’Albiol).

 

La superfície és dividida gairebé simètricament en dues meitats. A l’interior, la muntanya, amb una altitud entre els 300 i els 890 m, amb una constitució geològica on es destaquen el sauló (dit aquí saldó), les lloses calcàries de la Lloera i les llicorelles. La vegetació és dominada pel pi amb brolla i també hi ha alzina, roure, àlber i auró; entre la fauna hom pot encara trobar el senglar, el teixó, el gall carboner, el duc, l’esquirol i l’àguila. Té una gran riquesa aqüífera, que brolla en fonts com les de la Bola, de l’Esmolador, de la Puça, del Mas del Gat, de l’Olm, Major i Fresca. Oposada a aquest paisatge hi ha la plana, entre els 130 i els 300 m, formada per sediments quaternaris que donen vida a una pròspera agricultura, on es concentra l’activitat humana, abocada a la mar i protegida per les muntanyes del clima de l’interior. Aquesta dualitat entre el pla i la serra és marcada per una falla de direcció NE-SW coincident amb la carretera de Reus a Montblanc.

El Poble

La vila d’Alcover (3 907 h el 2005) s’alça a 243 m d’altitud, al sector de contacte entre la muntanya i la plana, a l’esquerra del riu de la Glorieta. El seu caràcter de vila closa (conserva encara fragments i portals de les muralles) es manté amb força personalitat en el nucli antic, de carrers estrets i irregulars (es destaquen els carrers Major, del Rec, de la Costeta, de l’Abadia i d’altres) i algunes places com la Plaça Vella, la plaça Nova (porticada, de porxos muntats sobre pilars de pedra en un cantó i damunt arcs de pedra en l’altre, on hi ha la casa de la vila), la plaça de l’Església, la plaça de Cosme Vidal, la plaça de l’Església Vella, etc. A partir de la dècada de 1920 s’iniciaren algunes construccions fora de les muralles (les escoles, cases a les muralles de Baix i carretera de Reus), i a partir dels anys quaranta la població s’eixamplà, sobretot vers llevant —cap a l’estació del ferrocarril—, i han sorgit nous barris com el de Sant Pau i el Passeig de l’Estació —vers les carreteres de Reus i Valls— i s’ha duplicat l’espai urbà.

 

La muralla (segle XIV) fou modificada en diverses ocasions, i a partir del segle XVII, sobretot coincidint amb l’establiment de petits ravals extramurs, s’hi obriren portes i finestres; actualment s’obren carrers abans tancats. Caigueren així diverses torres i avui només en resten quatre (la de Ca Ballester, la de Ca Tatxó i les dues del Portal de Sant Miquel). Resten el portal de Sant Miquel (art de mig punt fora i apuntat dins) i el de la Saura, amb una obertura al clos de la vila i una altra al raval del Carme.

 

La primera església que tingué la vila fou la de Sant Miquel, que restà fora del clos emmurallat al segle XIV, i al seu redós fou habilitat el cementiri; s’hi féu una important reforma al segle XV, quan foren bastits els sis arcs gòtics que sostenen la teulada (l’església conserva una imatge de sant Miquel i una creu de pedra molt antigues).

 

L’Església Vella o de la Sang, que fou declarada monument historicoartístic el 1931, era un dels edificis més interessants de la vila, però sofrí gravíssims desperfectes el 1936; l’edifici, romànic, bastit amb carreus ben tallats de sauló vermell i amb decoració escultòrica a l’interior absidal (capitells esculpits amb motius geomètrics i vegetals i animals fantàstics), és característic de l’art del segle XII. L’edifici és d’una sola nau i un absis semicircular, i en resta el mur de ponent amb una rosassa i el de migdia, on hi ha el portal, d’arc de mig punt en degradació sobre columnes amb capitells llisos. La volta, que arrencava de sobre una imposta, és esfondrada; el cor, sostingut amb interessants bigues de fusta policromades (perdudes), era del segle XIV. Tingué culte continuat fins el 1783. El 1936 es perderen també valuosos retaules, els passos de la processó de Setmana Santa i la imatge del Sant Crist de la Sang (talla dels segles XVI-XVII), mentre que la Mare de Déu de la Magrana es conserva al Museu Diocesà de Tarragona.

 

L’Església Nova (església parroquial de Nostra Senyora de l’Assumpció) és l’edifici més majestuós de la vila i per les seves dimensions hom diu que catedraleja. S’edificà a la part alta entre el 1578 i el 1630; és un edifici d’una sola nau reforçada exteriorment per contraforts, entre els quals s’alcen les capelles laterals (cinc per banda) amb la capella del Santíssim (braç lateral fet en 1792-1803); la volta és d’arcs de creueria (sobre les voltes es bastiren en 1761-95 grans galeries aguantades per cent pilars i cinquanta arcs). El cor és sostingut per un arc molt atrevit. La façana té una portada renaixentista amb columnes que emmarquen dos pisos de dues fornícules a banda i banda de la porta i tres més coronades per un frontó damunt (ara sense escultures que les ornin); més amunt hi ha una rosassa. El campanar inicial caigué el 1795 i la nova torre iniciada poc després ha restat inacabada (“ el pantano de la Selva, l’ateneu de Prades i el campanar d’Alcover, mai no s’acabaran de fer”, diuen al Camp). El 1936 fou destruït el magnífic altar major barroc (fet en 1679-99 per D. Rovira, conegut imatger de Sant Feliu de Guíxols, i els germans Perarnau de Manresa). Es conserva una custòdia gòtica (obra de G. Druell, 1449-51) i una arqueta d’argent del segle XIV.

 

El convent de Santa Anna, de frares franciscans, fou fundat als afores de la vila (sota la muntanya del Calvari, a la carretera de Mont-ral) per l’arquebisbe Antoni Agustí el 1582 i perdurà fins a lEexclaustració del 1835 (amb dificultats des dels esdeveniments del 1822); serví molts anys de caserna de la Guàrdia Civil. En resta el claustre, presidit per una gran palmera, voltat de dos pisos que donen a les cel·les; l’església (segle XVII) té el sostre esfondrat (en resta la façana i els murs).

 

La casa de la vila (1581) té una notable façana renaixentista sobre la plaça porticada, similar a les cases dels Company, amb finestres ornamentades i frontons coronant l’edifici; modificat molt a l’interior, el 1981 hi fou obert el recinte de l’antiga presó; té un important arxiu municipal, ric en documentació local. El 1950 hi féu una pintura mural Anton Català, alcoverenc que també féu frescos a l’Església Nova. Del segle XVII, pròdig en construccions interessants, es destaquen les dues cases bessones de Can Cosme i l’Abadia, fetes construir pels germans Company (1618) i atribuïdes a Pere Blai, l’arquitecte renaixentista de la Generalitat a Barcelona, fetes en sauló groc,de perfecta simetria i acurada proporció, frontons sobre les finestres (la primera fou després casa natal dels Vidal Rosich i la segona esdevingué rectoria); altres cases de l’època són Ca la Güerba (1608), Ca Maginet (1619), Ca Batistó (1634), Ca la Senyora Gran i Ca Figuerola (ara Xipell), a la plaça Nova (1692). Del segle XVIII són Ca Simó (antiga farmàcia), Cal Baster (1733), Ca Quies (1774), Ca Gomis (1781), Ca Carrassó (1798), Ca Malapeira (1768) i altres. D’època moderna hom pot assenyalar les escoles (1931) i la casa del metge Lluís Domingo, obra de Cèsar Martinell.

 

El Museu Municipal, situat inicialment en una de les torres del portal de Sant Miquel, actualment és a Ca Batistó (unit al portal de la Saura), edifici que conserva encara arcs gòtics a la planta baixa i la decoració romàntica dels darrers estadants. Conté mostres de paleontologia (destaquen els fòssils triàsics de la Lloera, amb l’espècie autòctona Alcoveria brevis ), arqueologia procedent de la població, numismàtica (ibèrica, romana, medieval i contemporània), armes, arts decoratives i etnologia local. Hi ha una biblioteca.

Festes

 

 Pel que fa a les festes, a les ja tradicionals (els Reis, processons de Setmana Santa amb la Congregació de la Sang, l’aplec de Dilluns de Pasqua a l’ermita del Remei, catifes i processó per Corpus, pastorets i pessebres per Nadal, etc.), s’hi ha afegit la recuperació de les festes de la Mare de Déu d’Agost, pel dia 15, seguida l’endemà de la festa local en honor de sant Roc. D’altra banda, es manté des del 1865 la Fira del Remei, a l’octubre, que coincideix amb la Setmana de l’Avellana. La festa major de Santa Úrsula i Sant Pròsper, se celebra a l’octubre.

 

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Alt Camp Església Nova

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Alió

Alió Sindicat

Alió és un municipi de la comarca de l’Alt Camp (Tarragona)

Dades del Municipi

Gentilici Alionenc, alionenca
Superfície 7,25 km²
Altitud 263 msnm
Població (2013[1])
  • Densitat
421 hab.
58,07 hab/km²

Breu historia del municipi

Limita al N amb el terme de Vila-rodona (per on passa l’autopista AP-2 de Barcelona a Lleida i Madrid) i el Pla de Santa Maria, a l’W amb el de Valls i al S amb els de Puigpelat i Bràfim. S’estén al mig de la plana, a llevant de la ciutat de Valls, formant gairebé un triangle travessat en direcció W-E per la carretera C-51 de Valls al Vendrell, al llarg de la qual s’estén el poble, únic nucli urbà del municipi.

El Poble

El poble d’Alió és situat a 263 m d’altitud, al centre del terme, a la vora de la confluència dels barrancs de la Coma i de la Fonollera de Cabra. El nucli antic és centrat per la plaça, on hi ha l’església parroquial de Sant Bartomeu, edifici barroc neoclassicitzant, beneït el 1769, amb un esvelt campanar de planta quadrada, coronat per un pis vuitavat i una torrella inacabada; l’interior és format per una gran nau, amb volta de llunetes i capelles laterals entre els contraforts. Té com a eixos principals el carrer Major i el carrer de la Muralla.

 La Cooperativa Agrícola (fundada el 1909) té un celler edificat el 1911 i ampliat el 1917 per Cèsar Martinell.
 

Festes

Pel que fa al folklore, destaca la festa major d’estiu que s’escau el 24 d’agost, per sant Bartomeu. Altres festes que se celebren al municipi són la festa d’hivern per sant Sebastià (20 de gener), i la festa de la Mare de Déu del Carme (el diumenge després del 16 de juliol).

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Alió

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Avinyó Nou

1 Ajuntament del Municipi Avinyonet del Penedès

Avinyó Nou és un poble del Municipi d’Avinyonet del Penedès comarca Alt Penedès Província Barcelona

Dades del Municipi

Gentilici Avinyonetenc, avinyonetenca
Superfície 29,13 km²
Altitud 280 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
1.705 hab.
58,53 hab/km²

 

Breu historia del municipi

El municipi d’AvinyonetdelPenedès és situat a la banda de llevant de la comarca de l’AltPenedès, amb una extensió de 29,13 km 2 . Limita al NW amb el terme de Santa FedelPenedès, al N amb l’enclavat del Cortei (o Cortell), del municipi de la Granada, i amb Subirats, a l’E amb Olesa de Bonesvalls, al S amb Olivella (Garraf) i Olèrdola i a l’W amb Sant Cugat Sesgarrigues i la Granada. El poblament del terme és molt disseminat. El cap de municipi és Avinyó Nou, el nucli de poblament més important del terme. Altres nuclis habitats són Clariana, Collblanc, la Garrofa, les Gunyoles, Sant Sebastià dels Gorgs, Cantallops (compartit amb Subirats) i l’Arboçar, a més d’algunes entitats menors i poblament disseminat.

 

El terme d’Avinyonet és travessat per la carretera estatal que duu a Vilafranca, al llarg de la qual s’arrengleren les aglomeracions d’Avinyó Nou, Clariana i Cantallops. L’extrem septentrional del terme el talla la via fèrria de Barcelona a Tarragona per Vilafranca, que no hi té, però, cap baixador: l’estació més propera és la de VilafrancadelPenedès. A poca distància de la via del tren passa l’autopista de Barcelona a Tarragona, a la qual s’accedeix per l’enllaç de Vilafranca. D’Avinyó Nou parteix la carretera local que va a Olesa de Bonesvalls, Begues i Gavà, on entronca amb la carretera comarcal de Barcelona al Vendrell i a Valls per les costes de Garraf. Els nuclis de l’Arboçar (de Dalt, de Baix i de les Roques) es comuniquen amb la carretera de Vilafranca per una carretera local que va de Sant Pere Molanta a Sant Pere de Ribes. També Sant Sebastià dels Gorgs hi té accés per una carretera local que surt a prop de les Cases Roges. Entre els vells camins cal esmentar l’antiga carrerada que, des del puig de Papiol, carenat fins al Pi del Barba, fa una marrada per les Gunyoles iAvinyó Nou i arriba fins a les Cabanyes. Apareix documentada al segle XI, en tempsdel comte Ramon Berenguer —via peccorale és anomenada—, amb referència al lloc de l’Arboçar.

 

El puig de la Mola (532 m) és el punt més alt del terme municipal. La part del NW delmunicipi, relativament plana, és la més abundant en bones terres de conreu; en canvi, la del SE és muntanyosa, ja que comprèn part de la Serralada Litoral, des del puig de la Mola, ja esmentat, al Pi del Barba (363 m) a ponent. Se situa a l’interfluvi dels aiguavessos de l’Anoia i la riera de Ribes. Així, el torrent dels Gorgs i el torrent de Can Cartró drenen la part septentrional i desguassen a la riera de Lavernó, afluent de l’Anoia, i la riera de Begues i la riera dels Pelagons, afluent de la primera, reguen la part meridional, juntament amb el torrent dels Arboçars, que aboca a la riera delSepulcre. Tots són tributaris de la riera de Ribes, que aboca directament a la Mediterrània.

El Poble

El cap de municipi és el nucli d’Avinyó Nou, fins els 2007 les Cabòries. Degué el seu desenvolupament i progrés a la construcció del camí ral, a la darreria del segle XVIII, i al fet singular de trobar-se a l’entreforc de la nova carretera i el camí medieval que anava a Olesa de Bonesvalls i Begues i seguia cap a Barcelona. Aquest camí fou renovat al principi del segle XX, i serví de via de penetració dels exèrcits del general Franco, durant la guerra civil de 1936-39, quan la carretera d’Ordal fou interrompuda per la voladura del pont del Lledoner, al terme de Cervelló. L’església de Sant Pere és de nova planta i substituí en les seves funcions la més antiga de Sant Pere d’Avinyó.

Festes

 La festa major de la població s’escau el tercer diumenge d’agost.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Avinyó Nou Esglèsia (2)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

 

Arnes

Arnes  Ajuntament (5)

Arnes és un municipi de la comarca Terra Alta  “Tarragona”

Dades del Municipi

Població: 488 h
[2009]
Extensió: 43 km2

Breu historia del municipi

El municipi d’Arnes és situat a l’extrem meridional de la Terra Alta, al sector comprès entre les comarques del Matarranya i el Baix Ebre. D’una extensió de 42,97 km 2 , limita a l’E amb Horta de Sant Joan, al S amb Alfara de Carles (Baix Ebre) i a l’W amb els termes de la comarca del Matarranya de Beseit, Cretes i Lledó d’Algars.

 

El terme és accidentat per la prolongació de septentrió del massís dels Ports de Tortosa. Així, a la punta meridional del municipi, on hi ha una mina de pirites, es troben altituds per sobre dels 1 100 m; cal destacar la Punta Miranda, el serrall dels Anoguers i la Ballestera, el Pi de Martí, lo Grevolar, la Punta Blanca (1 217 m), el coll de Safrà o de Pell Negra, el tacó o punta del Coc, abans dita la Moleta, los Pradets, la Vall de Torrero, les moletes de Don, los Estrets, la moleta dels Viernets, el Salt d’en Barber i el Pla d’Arnes. La part menys accidentada, tot i que n’és, forma com una petita vall més planera i es troba a tramuntana de la vila, a l’interfluvi dels rius d’Algars i dels Estrets, la confluència dels quals marca el vèrtex septentrional del terme a l’indret conegut pels Ullals de la Rosa.

 

Els materials geològics més nous que formen el terme es van constituir durant l’era cenozoica i els més antics —situats en les terres meridionals del terme—, durant l’era mesozoica. Els primers es consolidaren durant les èpoques miocènica i oligocènica del període terciari. Els segons pertanyen al període juràssic, a excepció d’una falla encavalcada sobre materials més antics del període triàsic. A l’extrem meridional del terme, en un indret conegut com la Paridera, es troben els materials més joves de l’era mesozoica, formats durant el període cretaci.

 

Les terres són drenades pel riu d’Algars i el riu dels Estrets. El primer neix al vessant N de la mola de Tortosa i travessa el terme seguint el límit administratiu occidental. D’altra banda, el racó del Coc (948 m) és la carena divisòria de les aigües d’ambdues conques. Són afluents del riu d’Algars el barranc de Canals, el de les Valls que es forma amb el del Grevolar i del Pedregal, i el de Clapissa. A més hi ha diversos rierols que neixen i solquen el terme.

 

Respecte als dominis de vegetació potencial cal esmentar les diferents variacions locals que s’expliquen, una vegada més, com a conseqüència de la presència de part de la serralada dels Ports de Tortosa. Així, la franja més occidental és dins el domini del carrascar (Quercetum rotundifoliae), el sector oriental pertany al domini potencial de l’associació de l’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale) i el sector meridional es troba dins el domini del bosc de pi roig. El terme municipal d’Arnes comparteix amb altres municipis dos espais catalogats d’interès natural (PEIN): els Ports i la Ribera d’Algars.

 

El terme comprèn la vila d’Arnes, cap administratiu i únic nucli de població. Les partides més significatives són les Aubareres, los Aiguamolls, los Barrancs, los Viernets, les Parellades, la Vall del Cingle i los Alzinars.

 

L’única carretera que travessa el municipi és la que uneix la vila amb Vall-de-roures (Matarranya) i Prat de Compte.

 

El topònim d’Arnes sembla de l’època posterior a la conquesta i és gairebé segur que significa “arna” o “rusc”.

El Poble

La vila d’Arnes, a 508 m d’altitud, és situada a la part de tramuntana del terme, en un turonet prop del riu d’Algars. La població va créixer força durant la segona meitat del segle XIX, ja que segons Madoz hi havia només 186 cases distribuïdes en 7 carrers i una plaça i, a la primeria de segle, explica Morera que a la vila hi havia 308 edificis agrupats en 23 carrers i menciona, a més, el raval de Sant Marc, a uns 200 m del nucli vell. El raval de Sant Marc és de fet un barri de la vila on el 1940 hi havia 8 cases a més d’altres construccions i el 1950 ja n’eren 10. Els carrers principals, a part la plaça Major, són el carrer Major, el dels Dolors, el de Sant Joan, el del Bonaire, el de Vista Alegre i el de l’Onze de Setembre. D’altra banda, el 1992 la Generalitat de Catalunya declarà conjunt historicoartístic el nucli antic d’Arnes.

 

La casa de la vila és una magnífica construcció renaixentista del 1584, amb arcades de mig punt a la planta i uns bells finestrals, amb ornamentació classicitzant, al primer pis. Bastida amb carreus escairats, després d’unes cornises sobre les finestres esmentades s’alça un darrer pis amb finestres de mig punt molt seguides. L’església parroquial de Santa Magdalena fou construïda el 1693. Consta de tres naus, té també capelles laterals i un campanar de torre. Prop seu hi ha les restes de l’antiga església parroquial gòtica, segurament de la primeria del segle XIV.

 

A més d’aquests edificis públics, són de rellevant importància els privats de Santa Pau, la Casa Pinyol i la Casa dels Metges. És també molt característica la plaça de la Bassa, avui de Catalunya, on es recollien les aigües pluvials i que es va haver de tapar quan s’engrandí el nucli urbà.

 

Festes

Se celebra la festa major el cap de setmana del 22 de juliol, en honor a Santa Magdalena i, per santa Àgueda (5 de febrer), té lloc la jota d’Arnes, un ball tradicional que s’ha recuperat després d’un temps de no celebrar-se. Al maig se celebra la Festa de la Mel.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Arnes (6)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Enciclopèdia Catalana

Arró

Arró  (7)

Arró és un poble del municipi de es Bòrdes <comarca  Vall d’Aran (Lleida)

Dades del Municipi

Llengua pròpia Occità aranès
Superfície 21,44 km²
Altitud 852 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
236 hab.
11,01 hab/km²

Entitat de població Habitants

Arró 29  Begòs 22    Benòs 8     Bòrdes, es150  

 

breu historia del municipi

El municipi de les Bordes, de 21,44 km 2 d’extensió, s’estén en una bona part a ltesquerra de la Garona i als vessants també esquerres del Joèu; el curs d’aquest riu forma gairebé tot el límit E amb el terme de Viella, amb el qual també termeneja el municipi de les Bordes pel sector meridional. Les Bordes confronta al N amb el municipi de Vilamòs i a l’W amb el municipi francès de Luchon.

 

L’àmbit geogràfic del municipi s’estén dins els límits següents: des del tuc d’Era Escaleta (2.457 m), a l’extrem SW, el termenal va vers llevant, fronterer amb Viella, en línia recta fins a arribar al Joèu. Des d’aquest punt el termenal agafa la direcció N-NE seguint el curs del riu, del qual no se separa fins a la font d’Es Penedits. Travessa el barranc de Gèles, afluent per la dreta del Joèu, i continua en direcció N fins travessar la Garona. Ja al límit amb el terme de Vilamòs, pren la direcció de ponent passant per Era Losèra per damunt dels pobles de Begòs, Benòs i Arró, entorn la cota dels 1 000 m. Travessa el barranc d’Arró i pren la direcció S i torna a travessar la Garona, riu que segueix en un curt tram. Agafa de nou la direcció SW seguint el barranc d’Es Arrigüelets fins a la capçalera, on gira en direcció NW fins arribar a la capçalera del barranc d’Era Coma deth Calhau, on el termenal s’inclina vers el SW fins a migdia de Montagut (2.146 m). Des d’ací forma límit amb França seguint la direcció S pel pas d’Arró (2.116 m) passant pel tuc de Campsaure (2.133 m), i continuant vers el S per Poilanèr (2.219 m), el tuc de Ribassetes, el Tuc Ròi (2.141 m), el tuc de Planèro i el d’Era Monjòia (2.150 m), fins a arribar de nou al tuc d’Era Escaleta, després de remuntar la línia de crestes del serrat d’Es Crabiròus o d’Es Crabiders.

 

Al centre del territori s’aixeca el tuc d’Era Entecada (2.267 m) del qual davallen el Lauet de Simona i el barranc d’Es Garrades, que desguassa al Joèu per l’esquerra, a tocar del nucli de les Bordes. A la capçalera, i també per l’esquerra, el Joèu rep les aigües del barranc de Satronca i del d’Aubèrt.

 

El terme comprèn els pobles de les Bordes, cap municipal, Benòs, Begòs i Arró. A ponent hi ha un petit sector del municipi de Vilamòs, l’enclavament d’Es Cabanes dera Montanha, al sector on es troba el pas de Vilamòs, entre el tuc de Campsaure i Poilanèr. L’eix principal de comunicació és la carretera N-230, que segueix la dreta de la Garona i de la qual surten diferents ramals que porten als diversos nuclis del terme.

El Poble

El poble de Benòs (15 h el 2005) es troba a la dreta de la Garona, més a llevant que les Bordes, a tocar de la carretera N-230. És presidit per l’església parroquial de Sant Martin, d’origen romànic, si bé resta poca cosa de la fàbrica primitiva. L’església té planta rectangular i una nau amb volta de mig punt, amb naus laterals afegides al segle XVI, de tres trams amb arcs formers i torals. Conserva una creu processional d’argent sobredaurat similar a d’altres de la Vall. Cal anomenar, també, la capella sense culte de Sant Joan. La festa major és el dia 24 de juny, per Sant Joan.

 

El poble de Begòs (16 h el 2005) es troba enlairat sobre la dreta de la Garona a 1 009 m, més a llevant, i s’hi accedeix pel mateix ramal de la N-230. L’església parroquial de Sant Ròc o de la Santa Creu és d’origen romànic, molt petita, i d’una nau dividida en tres trams per arcs torals que sostenen una volta apuntada. Al segle XIV li foren afegides dues capelles laterals i des de llavors la planta té forma de creu grega. Es conserven algunes escultures del segle XVII, policromades, d’estil molt popular, i les piques beneitera i baptismal són de marbre, d’època romànica. Entre els edificis civils del nucli sobresurt la Casa Socasau, amb un cert aire de casa fortificada (torres quadrades amb cobertes punxegudes, finestres treballades amb escuts i voladissos). La casa fou propietat del general Socasau, que acompanyà Alfons XIII en la seva visita a la Vall d’Aran el 1924. Hom fa festa per Sant Roc (16 d’agost). També se celebra la festa de la Santa Creu el dia 3 de maig.

 

El poble d’Arró (25 h el 2005), també dit Derror, Error, Baor, Ro i Ror en documents medievals, es troba també als vessants de la dreta de la Garona, a 930 m d’altitud, a l’extrem NW del terme, prop del barranc d’Arró, unit per un ramal a la N-230. L’església parroquial de Sant Martin també és d’origen romànic, però desfigurada per les reformes. Té una sola nau, capelles laterals, volta de mig punt, presbiteri emmarcat per un arc de mig punt i volta d’aresta, campanar de planta quadrada a l’W i octagonal a la part superior. A l’interior té algunes talles policromades del segle XVII i una creu processional d’argent sobredaurat.

Festes

 Hom celebra la festa major per Sant Agustí, el dia 28 d’agost i Sant Martí, el dia 11 de novembre.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Arró

 

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

 

Fotos de la Maite i dades de les actuacions des de 2004

 

150426 Diada da Sant Jordi-43è Aniversari dels BordegassosDSC_3491 (19)

Aquí hi tenim totes les dades de les actuacions de la Colla i les fotos de la Maite des de  2004.

Clica els enllaços

Dades de totes les Actuacions fetes dels Bordegassos

Fotos  de la temporada 2017 fetes per  la Maite

Fotos de la temporada 2016 fetes per la Maite

 Fotos de la temporada 2015 fetes per la Maite  

 Fotos de la temporada 2014 fetes per la Maite

Fotos de la temporada 2013 fetes per la Maite

Fotos de la temporada 2012 fetes per la Maite

Fotos de la temporada 2011 fetes per la Maite

Fotos de la temporada 2010 fetes per la Maite

Fotos de la temporada 2009 fetes per la Maite 

Fotos de la Temporada 2008 fetes per la Maite

Fotos de la Temporada 2007 fetes per la Maite

Fotos de la temporada 2006 fetes per la Maite

Fotos de la temporada 2005 fetes per la Maite

Fotos de la temporada 2004 fetes per la Maite

Vídeo l’enxaneta