Arxiu mensual: agost de 2015

La Garriga

Espai de Memoria Refugi antiaeri

La Garriga és un Municipi de la Comarca  del Vallès Oriental  (Barcelona)

 

Dades del Municipi

Gentilici Garriguenc, garriguenca
Superfície 18,8 km²
Altitud 252 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
15.586 hab.
829,04 hab/km²

Breu historia del municipi

Limita amb els municipis del Figueró i Montmany, al NW i al N, Cànoves i Samalús, a l’E, les Franqueses del Vallès, al SE i l’Ametlla del Vallès, al SW.

El seu relleu presenta una varietat de característiques ben remarcables, que morfològicament permeten de dividir-lo en tres zones ben delimitades, creuades de N a S pel Congost, pas natural entre el Vallès i la Plana de Vic. La zona del nord, no pas de característiques vallesanes, a l’eixida del coll del Congost, ben muntanyenca, geològicament presenta una gran riquesa i complexitat d’elements; fonamentalment les formacions paleozoiques del Montseny entren en contacte amb els terrenys terciaris i quaternaris del Vallès. La zona central, tampoc de constitució netament vallesana, és la més extensa i hi predominen les roques eruptives granítiques o saulons, amb nombroses vetes d’aplites, felsites, quars i pegmatites; és partida per dues estretes tires, formades l’una pels al·luvions del Congost, tot al llarg del llit del riu, i l’altra, paral·lela a aquestes, formada per les argiles dels dipòsits quaternaris. La zona del sud presenta l’estructura típica del Vallès Oriental, amb les seves valls i torrenteres que s’ondulen suaument. Al centre de la zona continua la faixa de terres al·luvials, dipositades en el període geològic actual pel mateix Congost, que constituïen l’antic llit del riu. Flanquejant-les i en un nivell més enlairat, continuen les terres argiloses dels dipòsits quaternaris.

El Congost, riu de règim torrencial, no gaire cabalós i de tipus netament pluvial, parteix longitudinalment, com s’ha dit, el terme garriguenc de N a S. Registra el seu cabal major a la primavera i a la tardor. Retingut per diverses rescloses, el seu cabal té un curs escalonat. La seva aigua movia antigament les rodes de diversos molins fariners, un dels quals, el molí de Blancafort, és documentat ja en el segle XIII.

Les aigües termals són un dels factors determinants de la Garriga i possiblement el que ha contribuït més a la seva evolució i manera de ser actual. Tal com passa en les regions no volcàniques, el seu aflorament coincideix amb notables alteracions geològiques –en aquest cas situades les fonts en terrenys granítics en contacte amb els esquists silúrics de la zona del nord–. El fet que totes brollin en un terreny granític, que tinguin la mateixa temperatura i la mateixa composició, ha fet considerar, a algun autor, la procedència comuna d’aquestes aigües i les de Caldes de Montbui i Caldes d’Estrac. Localitzades en una zona ben precisa, amb una única deu que brolli espontània a l’exterior, a la placeta de Santa Isabel –rovell de l’ou de la Garriga–, son captades mitjançant un pou en una zona ben limitada, amb temperatura decreixent proporcional a la distància de la deu. Això fa que totes les cases d’aquest sector disposin d’aigua calenta natural. Fins i tot algunes l’usen per a calefacció als mesos d’hivern. Amb una temperatura superior als 60°C en el brollador, l’exigua proporció d’elements sòlids, amb una intensa dissociació i, per tant, una elevada conductibilitat elèctrica, amb una radioactivitat bastant notòria, fa classificar aquestes aigües com a oligometàl·liques, hipertermals i radioactives.

El terme comprèn el poble i cap de municipi de la Garriga, la caseria de les Casetes de Can Figueres, els barris de Gallicant i Querol i les urbanitzacions dels Tremolencs, Can Poi del Bosc i Can Vilanova, les dues últimes pràcticament unides al cap municipal. El Polígon Industrial del Sud-Oest també comprén una zona residencial.

Travessa el terme procedent de Granollers la carretera C-17, a la que s’uneix la carretera N-152a poc després de creuar el poble, allí on s’estreny el terreny en direcció a Vic. Del nucli de la Garriga surten dues carreteres locals; l’una, en direcció E vers Cànoves i Sant Antoni de Vilamajor i l’altra, a l’W, vers l’Ametlla del Vallès i Sant Feliu Codines. La línia de ferrocarril de Barcelona a Puigerdà té estació al poble.

El Poble

És evident que el primitiu nucli urbà del poble de la Garriga (13 942 h agl [2006]; 252 m alt.) es formà entorn de la deu termal. El fet de formar una placeta rectangular –l’actual placeta de Santa Isabel–, fa pensar si les edificacions no quedaren, de bell antuvi, alineades seguint el traçat d’altres antigues construccions, amb aquesta forma rectangular (potser unes antigues termes romanes). Des d’aquest nucli urbà primitiu, format entorn dels banys, el poble de la Garriga anà creixent a banda i banda del camí que, procedint del Congost, hi passava en direcció a Granollers i a Vic. A poc a poc el poblament es concentrà al nord d’aquesta zona (al segle XVIII la placeta de Santa Isabel era gairebé a l’extrem meridional de la població), fet que suscità, al segle XVII, la necessitat de construir una nova església parroquial en aquesta banda, ja que les revingudes del riu impedien molt sovint l’assistència als actes litúrgics.

La construcció de l’església nova o oriental, a la qual fou traslladada la mateixa advocació de l’antiga, sant Esteve, és segons Josep Maurí i Serra, la major obra col·lectiva realitzada pels garriguencs. Iniciada el 1686, no s’obrí al culte fins el 1737, encara que no estava enllestida del tot. El projecte de construir-la amb planta de creu llatina i cobrir el creuer amb cúpula s’abandonà molt avançada l’obra, i es canvià pel pla d’una sola nau amb un absis circular. Obra de grans proporcions, el projecte sembla que era de Giralt Cerdà, mestre de cases, procedent de Gascunya, però establert a la Garriga d’anys. La lentitud de la construcció, per causa de les circumstàncies del moment, donava a la construcció, feta a batzegades, un aire no gaire falaguer, com ja apuntà Francisco de Zamora el 1787, en el seu Diario de los viajes hechos en Catalunya . El campanar, acabat de construir molt més tard, no seguí totalment el projecte primitiu, cosa que li restà esveltesa. De tota manera, la portalada barroca de l’església, al capdamunt de la gran escalinata de pedra, amb una decorativa balustrada projectada per l’arquitecte Josep M. Pericas l’any 1926, dóna a l’església un to molt solemne i de gran efecte.

Amb el desvetllament balneari del segle XIX, la vida de la Garriga prengué un altre èmfasi. Al costat de la vida pagesa tradicional es desenvolupà, principalment a l’estiu, tot un altre concepte de vida, que anà fent canviar l’estampa del poble i creà una Garriga nova. Les grans torres amb categoria de palauets al mig de vergers frondosos començaren a créixer, primer a banda i banda de la via fèrria –el tren arribà a la Garriga el 1875–, i crearen a la ronda de Llevant –ara ronda del Carril– tot un conjunt arquitectonicopaisatgístic, que cal considerar únic a Catalunya per la seva singularitat. Hi ha representats estilísticament l’eclecticisme (Vil·la Conxa, Vil·la Adauta, Torre Sant Miquel, etc.), el Modernisme (Casa d’Agustí Furriol, Torre Sant Domingo, etc.), el Noucentisme (Casa Caritat, Can Creixell, Escola de Sant Lluís Gonçaga, Casa d’Enric Pérez, etc.). També per les seves característiques i singularitat s’ha de destacar l’anomenada “Mançana Raspall”, formada per les Cases Barbey (1910), la Torre Iris (1911), la Bombonera (1911) i Can Barraquer (1912), totes quatre obra de l’arquitecte Manuel J. Raspall i Mayol, que amb el ric cromatisme d’aquest conjunt fa una important aportació al Modernisme. Les obres modernistes a la Garriga són importants i variades. No solament foren bastides grans torres, sinó que també cal destacar les cases entre mitgeres. És remarcable la reforma de Can Mayol, avui Can Raspall, efectuada el 1903 per l’arquitecte Raspall a la casa pairal de la seva mare, a la placeta de Santa Isabel, ja que la integrà dintre lfestètica del moment conservant els antics finestrals gòtics i l’arcuació original de les finestres de les golfes. Obres també de Raspall són: Can Reig i la casa de Ramona Sallent, vídua de Rosselló, al carrer dels Banys; Can Sallerés; Can Calls, etc., obres totes que, encara que són d’època diferent, donen la mesura creativa de l’arquitecte.

La indústria balneària garriguenca i, en general, la construcció de gran nombre de torres i cases per a la burgesia barcelonina contribuïren, al llarg del primer terç del segle XX, a modelar demogràficament i de manera social un poble amb característiques ben particulars al Vallès Oriental

Festes

Entre les institucions culturals del poble de la Garriga es destaca el Museu-Biblioteca Fundació Maurí, llegat testamentari de Josep Maurí i Serra (1912-1967), notari i historiador especialitzat en història local i religiosa. Es tracta d’un centre privat regit per un patronat, el fons del qual disposa de l’arxiu propi de la fundació. Amb una biblioteca amb documentació abundant sobre la Garriga, l’edifici fou inaugurat com a museu el 1968. Conté col·leccions d’arqueologia ibèrica i romana, d’escultura dels segles XV al XVIII i dibuixos d’artistes nascuts o vinculats a la Garriga (Baixeras, Galwey, Canals, Rogent, Nogués, Gudiol). La peça principal és el cadirat del cor de la catedral de Girona, del segle XIV. La Fundació Maurí i l’Arxiu Històric són els llocs on hi ha els millors fons documentals, arqueològics i pictòrics de la població.

De les festivitats que se celebren al poble de la Garriga, la del Corpus, al juny, és la que mobilitza més gent i més visitants, atrets per la bellesa de les catifes de flors que guarneixen els carrers. La festa major té lloc el 3 d’agost. Pel que fa als aplecs, destaca el de la Mare de Déu de Puiggraciós, el quart diumenge d’abril, on fan una ballada de sardanes, la tradicional missa i un dinar de germanor.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”3099b8d4″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”La Garriga{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Estació

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web de l’Ajuntament

Garraf

120122-1 Garraf (11)

Garraf és un Poble del Municipi de Sitges Comarca del Garraf (Barcelona)

A Sitges hi anem el 22 de gener de 2012

Dades del Municipi

Gentilici Sitgetà, sitgetana
Pressupost 55.703.745,00 € (2007)
Superfície 43,85 km²
Altitud 10 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
29.140 hab.
664,54 hab/km²

Breu historia del municipi

El terme municipal de Sitges, de 43,85 km2, és situat a la balconada del massís de Garraf que dóna a la mar, coneguda per les Costes de Garraf. Limita al N amb Sant Pere de Ribes (que també tanca el terme per l’W), Olivella i Begues (aquest del Baix Llobregat) i a l’E amb Gavà i Castelldefels —ambdós també del Baix Llobregat—. Bona part del terme és dins els terrenys del Parc Natural del Garraf.

El terme comprèn a més de la vila de Sitges, cap de municipi, el poble de Garraf, l’antiga colònia de Vallcarca, el llogaret de les Botigues de Sitges (que inclou les urbanitzacions de Garraf II, el Passeig Marítim i Rat Penat), l’antic agregat de Campdàsens, l’antiga quadra de Miralpeix i un nombre important d’urbanitzacions (Aiguadolç, Quintmar, Vallpineda, Montgavina, etc.) i antics masos.

Travessa el terme d’E a W la carretera C-31 de Barcelona al Vendrell, que comunica la vila amb Vilanova i la Geltrú, trajecte que també es pot fer a través de la C-246a. El 1989 es començà a construir l’autopista de Garraf (C-32), de Castelldefels al Vendrell, que entrà en funcionament el 1992; fou motiu de diverses controvèrsies, ja que en bona part circula per terrenys integrats al Parc Natural del Garraf. Enllaça amb aquesta autopista la carretera local de Sitges a Sant Pere de Ribes, carretera que continua (C-15B) fins a unir-se amb la C-15 de Vilanova i la Geltrú a Igualada. El 1881 hi arribà el ferrocarril, línia de Barcelona a València per la costa, que travessa dins el terme, com l’autopista, un bon nombre de túnels.

El Poble

L’actual poble de Garraf és a la costa de llevant de Sitges, vora la platja de Garraf, prop la punta dels Corrals. Antic poble de pescadors, esdevingué lloc d’estiueig i platja freqüentada, amb un petit port fet el 1902 per a facilitar el transport de la pedra extreta de la Falconera amb destinació a les obres del port de Barcelona. Malmès pels temporals i la sorra, els anys cinquanta fou reconstruït com a petit port esportiu. Té estació de ferrocarril i una església dedicada a Santa Maria, sufragània de Sitges. Dalt un tossal hi ha les restes d’un castell i més cap al pla una torre de defensa del segle XV, on sovint hi hagué guarnició. Aquesta torre i una casa annexa foren restaurades el 1888 per l’arquitecte modernista, deixeble de Gaudí, Francesc Berenguer i Mestres, que les convertí en el Celler de Garraf, propietat del primer comte de Güell.

El topònim Garraf, esmentat ja el 1011, que dóna nom al massís i a la comarca, també fou el determinatiu de l’antic priorat de Sant Vicenç de Garraf, dit generalment de Sant Vicenç de Pedrabona, fundat per Alfons I el 1163. Les terres del priorat comprenien la Cova Fumada, a ponent, el coll de la Falconera i a l’interior les serres d’Aladern i de Parets. El priorat era a l’esquerra del torrent de Garraf, prop de la masia de Can Lluçà.

L’anomenada era del Prior i el coster de la Fita poden ser els darrers vestigis de l’establiment monàstic. Es trobava ja en decadència al segle XIV i el 1423 fou unit a la canònica barcelonina de Santa Eulàlia del Camp.

Al límit amb el terme de Castelldefels (Baix Llobregat) hi ha el nucli de les Botigues de Sitges, amb les urbanitzacions Garraf II, Passeig Marítim i Rat Penat. L’origen del nom prové d’antics magatzems on els pescadors guardaven els ormeigs.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”d964056e” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Garraf{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

120122-1 Garraf (2)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

La Bisbal del Penedès

La Bisbal del Penedès la Societat (2)

La Bisbal del Penedès és un Municipi de la Comarca del Baix Penedès (Tarragona)

Hi anem el 2012

Dades del Municipi

Gentilici Bisbalenc, bisbalenca
Pressupost 2.500.000,00 € (2007)
Superfície 32,54 km²
Altitud 189 msnm

Breu historia del municipi

El municipi de la Bisbal del Penedès és situat a la part ponentina de la comarca, a la rodalia de les serres de ponent. El terme té una extensió de 32,54 km 2 i limita al N amb el terme del Montmell, a l’E amb els termes de Sant Jaume dels Domenys i Llorenç del Penedès, al SE amb Banyeres del Penedès, al S amb l’enclavament de l’Albornar, que pertany a Santa Oliva, i amb el terme d’Albinyana, i a l’W amb els termes de Masllorenç i Rodonyà, aquest darrer de la comarca de l’Alt Camp. El terme és accidentat pels contraforts meridionals de la serra del Montmell, que cobreix tota la part de tramuntana, amb una cota màxima de 550 m al Puig Francàs i d’altres altituds menors, sempre entre 350 i 400 m, a tota la ratlla de separació dels termes, des de la plana de la Llàntia (378 m), a l’extrem de ponent, fins a les Quatre Fites, al NW. L’aspecte muntanyós es manté per la banda de ponent i també pel S, només el sector més sud-oriental del terme s’obre a la plana penedesenca. El terreny és predominantment calcari del cretaci als estreps de la mola del Montmell amb alguns illots del miocè propers a la vila. A les zones planes hom troba travertins i argiles quaternàries. A la zona muntanyosa s’observa una forta erosió càrstica, i hi ha algunes coves (cova de la Roca Foradada, cova de Santa Cristina) i avencs (avenc del Manyer, avenc de la Reixa, avenc de la Caseta). El terme és drenat per un conjunt de rases i torrenteres, dirigides totes de N i NW al S, l’eix principal de les quals és el torrent del Prat, que canvia el seu nom pel de riera de la Bisbal, tan aviat com voreja la vila. Més a llevant hi ha el torrent o rasa de la Costa, i, cap a ponent, hi ha el fondal del Pi de les Tres Branques i el torrent de la Llàntia, que apleguen totes les aigües d’aquesta zona i les aboquen a la riera de la Bisbal, poc abans d’abandonar les terres del terme municipal. Entre les terres no conreades hi ha un predomini de les garrigues i el pasturatge. El bosc de pi blanc ( Pinus halepensis), que cobria la part del terme que voreja la serra del Montmell, ha estat delmat per diversos incendis forestals.

El terme comprèn la vila de la Bisbal del Penedès, la qual ostenta la capitalitat municipal, i la caseria d’Ortigós. Escampades arreu del terme hi ha un munt de masies i cases de camp, la major part d’elles desocupades, i un bon nombre d’urbanitzacions, com Can Gordei i el Priorat de la Bisbal. Travessa el terme la carretera C-51 del Vendrell a Valls, de la qual surten dos trencalls cap a la vila de la Bisbal del Penedès; un d’ells continua cap a Ortigós i fins a Llorenç del Penedès. A Joncosa s’hi va per una carretera des de la vila. El terme és tallat per l’autopista AP-2 que passa al N de la vila, on hi ha un accés.

El Poble

La vila de la Bisbal del Penedès (186 m d’altitud i 150 h el 2006), que ho és per decret reial de la reina regent Maria Cristina, des del 1899, tenia 1 176 h el 2005. És endreçada i ben urbanitzada entorn de l’església parroquial de Santa Maria, que depèn de l’arxiprestat del Vendrell, on es venerava una imatge de la Mare de Déu de la Llet fins la guerra civil. Avui es venera la imatge de Santa Maria. El temple és de construcció moderna, neogòtica, amb una nau central i dues de laterals. El campanar és una torre vuitavada. La façana de l’església és protegida per un atri, que també cobreix l’entrada al Centre Catequístic, a l’esquerra del temple. El temple es va edificar sobre un altre de més antic, consagrat en data incerta, que, en qualsevol cas, havia de ser anterior al 1279, any que correspon a la tributació de la dècima papal. Per una visita pastoral de l’any 1379 sabem que l’església era parcialment derruïda. El 1388 s’esmenta com a sufragània seva la capella de Santa Cristina, que es construïa al coll de la Rubiola, al costat del vell camí del Penedès a Valls, la qual ja és documentada l’any 1348.

Popularment es distingeixen tres barris, amb els noms de barri de Baix, la Plaça i la Riba. El primer d’ells, situat al S de la població, arriba fins a la meitat del carrer Major, on se situa l’antiga casa senyorial dels Salbà, i és tancat per la riera. El barri de la Riba voreja la dreta de la riera i s’uneix amb el de la Plaça per un pont de pedra. L’eix del barri és el carrer de Santa Cristina, que comença en el pont i acaba a la carretera de la Bisbal a Valls. Al carrer Major hi ha la casa de la vila, en un edifici restaurat i sense data. A mà dreta, però, hi ha una casa que n’és contemporània, la qual té una llinda amb la data del 1786 i les eines d’un boter. El barri més antic és al N de l’església, la qual, a la part del darrere, també conserva vells murs d’una notable antiguitat. Veïna daaquests murs és la casa coneguda com Cal Magre, que conté notables arcades de pedra. En aquest barri de la Plaça hi ha altres cases amb arcades, finestrals i cantoneres de pedra, amb algun gruixut i arcaic contrafort, totes elles en carrers adjacents al que fou casal dels barons de Salbà, és a dir, als carrers de Balmes, Sant Roc i Sant Sebastià. La casa situada a l’esquerra del casal dels Salbà, de la plaça Major, en conserva part de l’estructura. Al cap del carrer de Balmes hi ha l’edifici de l’escola, de planta baixa, estructura rectangular i una torre circular, amb coberta cònica, a cada extrem. Inaugurat el 1923, va ser ampliat i remodelat posteriorment.

La riera, que ara només porta aigua quan plou, sembla que encara tenia un petit curs permanent a la darreria del segle XIX. No obstant això, encara es poden localitzar brolls d’aigua a l’indret de la Font dels Albers i al lloc denominat “els safaretjos”, que de fet procedeix de la immemorial Font de Mossèn Palau, captació d’aigua a peu de la riera, a pocs metres d’un desaparegut hostal i en el mateix punt de cruïlla del camí ral amb la riera. A la part oriental del nucli urbà hi ha l’avinguda del Baix Penedès, que és el començament de la carretera que puja a la Joncosa del Montmell. A la banda oposada hom troba la plaça de l’Onze de Setembre, ornamentada al bell mig amb un monòlit, de fet una pedra mil·liar, que l’historiador de la vila, el senyor Solé i Caralt, va trobar a la seva propietat de la Devesa, del terme de Sant Vicenç de Calders, i que féu portar a la vila nadiua.

Festes

A la vila han estat constituïdes diverses associacions. Destaquen la Societat Cultural i Recreativa Bisbalenca i una Casa de Cultura que ha estat la seu d’una biblioteca, l’arxiu municipal i un museu local. Entre les festes que se celebren a la vila cal esmentar la festa major, a l’agost, que té anomenada per la concentració castellera. La festa d’hivern se celebra al gener. Mereixen atenció les festes dels barris i del pa beneït, que celebren cadascun dels tres barris durant la vuitada del Corpus. El dilluns de Pasqua Florida hi ha un aplec a l’ermita de Santa Cristina. Per Reis es fan unes notables cavalcades, per Carnestoltes tenen lloc diversos actes arreu de la vila i en data variable, pel març, se celebren els Tres Tombs.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”9066fb2d” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”La Bisbal del Penedès{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

La Bisbal (2)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

 

Botarell

Botarell (22)

Botarell és un Municipi de la Comarca del Baix Camp (Tarragona)

A Botarell hi anem el 18 de març de 2012

 

Dades del Municipi

Gentilici Botarellenc, botarellenca
Superfície 11,96 km²
Altitud 196 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
1.113 hab.
93,06 hab/km²

Breu historia del municipi

S’estén per la plana quaternària del Camp de Tarragona, just fins als primers contraforts muntanyencs que l’envolten. És a uns 196 m d’altitud, envoltat pels municipis de Montbrió del Camp (S), Riudoms (E), les Borges del Camp (NE), Riudecols (NW) i Riudecanyes (W), i en un punt toca el d’Alforja (N). El territori és travessat per les rieres de les Voltes i de Riudecols, entre altres de menor entitat, mentre que la d’Alforja i el barranc dels Domenys fan de llindar al terme.

El municipi comprèn el poble de Botarell, que n’és el cap, i la urbanització de les Costes, que tenia 5 h empadronats el 2005. Per Botarell passa una derivació de la carretera de Montbrió a Duesaigües i el sector nord del terme és travessat per la carretera N-420 de Reus a Falset i el ferrocarril de Reus a Móra la Nova, que no té, però, estació al terme.

El Poble

La població es concentra al poble de Botarell (196 m i 928 h el 2005). És allargassat i format per carrers llargs i estrets, vora el petit turó on abans hi havia el castell de Botarell. El poble degué conèixer al segle XVII una notable expansió, reflectida en l’obertura de nous carrers, l’edificació de l’església i la del castell, o com a mínim la seva reestructuració, en estil renaixentista, obres en les quals treballà Pere Blai. Es conserven diverses cases amb llindes de pedra, una de les quals, datada el 1621, fou segons la tradició l’hospital de la vila. L’església parroquial de Sant Llorenç, construïda entre el 1617 i el 1622, ofereix com a detalls interessants les gàrgoles i un escut on es parla del poble. Els notables retaules que contenia foren cremats el 1936. Del castell, pràcticament íntegre encara el 1846 i que al començament del segle XX era utilitzat com a local d’esbarjo amb el nom de L’Euterpe, no en queda gairebé cap rastre. Prova de la seva importància fóra la dita “Botarell, vila xica i gran castell”. Segons la tradició fou aterrat en una carlinada. A uns cent metres del castell es veuen les ruïnes d’una torre de guaita rodona.

L’element més notable del poble és la denominada Pedrafita, situada ara al peu de la carretera de Montbrió, a l’entrada del poble. És de granit, d’uns 2 m d’alçada; és partida i fou reconstruïda lligant-la amb uns ferros. En un principi Vilaseca la suposà un menhir objecte de culte fàl·lic; cal creure, com el seu nom indica, que es tracta de la mateixa pedra esmentada ja com a fita el 1173 i que una delimitació del 1571 descriu com una “pedra, d’alçada d’un home que està ficada al davall lo lloc i font de Botarell”. La Font Vella de Botarell és el lloc de reunió a celebrar molts actes de les festes del poble.

Festes

La població celebra diverses festes durant l’any. Cal mencionar la cavalcada de Reis, que recorre tots els carrers i s’atura sota finestres i balcons, on els nens esperen amb una corda per estirar els paquets que els patges els lliguen. Al febrer se celebra la festa major d’hivern de la Candelera, i per sant Blai es beneeixen els típics “blaiets” i fruits que, menjats el 25 de març, protegeixen del mal de gola, segons tradició popular. A l’agost se celebra la festa major de sant Llorenç

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”b481e238″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Botarell{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Botarell (9)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

 

 

Bonastre

Bonastre Estació

Bonastre es un municipi de la Comarca del Baix Penedès

A Bonastre hi anem el 5 de febrer de 2012

Dades del Municipi

Gentilici Bonastrenc, bonastrenca
Pressupost 550.000,00 € (2002)
Superfície 24,97 km²
Altitud 177 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
654 hab.
26,19 hab/km²

Breu historia del municipi

Situat a la divisòria entre el Tarragonès, l’Alt Camp i el Baix Penedès, ha estat adscrit a aquesta darrera comarca un cop separat del Tarragonès. El territori de Bonastre afronta al N amb Montferri (de l’Alt Camp) i Masllorenç, a l’E amb Albinyana, al S amb Roda de Berà, Creixell i la Pobla de Montornès (els tres termes del Tarragonès), i a l’W amb Vespella de Gaià i Salomó (també del Tarragonès). El seu relleu és essencialment muntanyós i presenta altituds superiors a 300 m. El terme és drenat pels torrents d’Hortal, de Quitèria i de Mercader.

El terme comprèn el poble de Bonastre, que n’és el cap, i les urbanitzacions de la Vinya de Bonastre (al S del poble), la Font de la Gavatxa (al S del terme) i les Moreres (tocant el poble). Travessa el municipi de S a N una carretera local que parteix de la N-340 de Barcelona a Tarragona, passa per Roda de Berà i per Bonastre, i ja fora del terme enllaça amb la carretera que permet arribar a Masllorenç i a Montferri. Hi ha altres vies menors, com les que comuniquen el poble amb Albinyana i amb Salomó.

El Poble

El nucli urbà del poble de Bonastre, situat a 182 m d’altitud, tenia 396 h el 2005. Presenta un aspecte acurat i atractiu. L’església parroquial de Santa Magdalena és senzilla; va ser construïda entre el 1833 i el 1850, seguint un estil barroc classicista, damunt d’una primitiva capella romànica. L’interior és decorat amb uns esgrafiats del 1899 i posseeix diverses obres de l’arquitecte Jujol (que restaurà el temple en 1941-44), com el baptisteri i el sagrari, les quals, per elles mateixes, justifiquen una visita a Bonastre. El sagrari, una de les millors obres de Jujol, estigué retirat en unes golfes de l’església fins el dijous sant del 1968, en què serví d’urna del monument. Cal destacar també a Bonastre la Casa Fontanilles (1853), amb esgrafiats a la façana, i la casa del Delme, la més antiga del poble (ha estat restaurada), on es recollien els delmes del monestir de Sant Cugat i les primícies de l’església. Hi ha també la casa on va estiuejar Pau Casals i la seva família. El nucli urbà del poble s’ha vist ampliat vers el nord amb la creació de la urbanització de les Moreres.

 

Festes

La festa major de la població s’escau pel juliol i es fa en honor de santa Magdalena. La festa major petita, de santa Quitèria, es fa el maig. Des del 1988, durant les festes surten els aguilots (figures de cartó pedra)

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”973dc044″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Bonastre{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

120205-4 Bonastre (2)

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Bordegassos al Centre Vila 2015

El 18 de juliol de 2015 anem com els últims anys al Centre Vila

Aqui ensopeguem amb el quatre de vuit amb el l’aixquedor col-ocat pero fem la millor torre, actuem amb Castellers de Lleida i Xiquets d’Alcover

Ells castellers de Lleida fan un tres de vuit,  es el primer cop que es fa un castell de vuit al centre vila. I els d’Alcover castells de sis

Dades de la actuació

Castellers de Lleida

Torre de set , tres de vuit cinc de set i pilar de cinc

Xiquets d’Alcover

tres de sis, torre de sis quatre de sis , i pilar de quatre

Bordegassos

Dos pilars de quatre,Quatre de vuit int. torre de set, quatre de set, cinc de set i dos pilar de cinc.

 Fotos Maite

20150718 FM del Centre Vila amb Bordegassos,Castellers de Lleida i Xiquets d´AlcoverDSC_1528

 

Crònica del Marc

Bordegassos a la Daurada 2015

25 de juliol de 2015 anem per segon any a la Daurada

Aquest cop amb els Tirallongues de Manresa. Som molta gent i fem castells de set

Hi anem amb cercavila des de el local amb tabalers i gralles i en acabar refresc per a tot-hom.

Dades de l’actuació

Tirallongues

Bordegassos

Tres de set,  quatre de set,  quatre de set amb agulla  i pilar de cinc

Fotos Maite

20150725 a La Daurada amb Bordegassos i Tirallongues de ManresaDSC_2663

Crònica del Marc