Arxiu mensual: febrer de 2019

Cassà de la Selva

Cassà de la Selva és un municipi de la comarca del  Gironès (Girona)

A Cassà de la Selva hi anem el 7 de desembre de 2013 

Dades del Municipi

Vegueria Comarques gironines
Comarca Gironès
Entitats de població 11
Població
Total 10.359 (2018)
• Densitat 229,18 hab/km²
Llar 105 (1553)
Gentilici Cassanenc, cassanenca
Entitat de població Habitants
Cassà de la Selva 9.055
Verneda 101
Esclet 35
les Serres 98
Matamala 119
Mont-roig 82
Mosqueroles 38
Sangosta 60
Serinyà 68
Llebrers de Baix 84
Llebrers de Dalt 49
Dades: 2011. Font: Idescat

Breu historia del municipi

Limita a ponent amb els termes de Sant Andreu Salou i Campllong, amb Llambilles al N, a llevant amb Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura i amb Santa Cristina d’Aro, ambdós de la comarca del Baix Empordà, al s. amb Llagostera i al SW amb el terme selvatà de Caldes de Malavella. El límit sud-occidental del terme coincideix amb el curs de les rieres de Cagarella i de Gotarra. El límit occidental ve indicat per la riera de Verneda, i per la Riera Seca o de Susvalls. A septentrió fa de termenal la serra de la Font, culminada pel puig de Ventalló, i part del curs de la riera de la Font. En direcció a llevant el límit arriba fins al Puiggròs (469 m) tot resseguint els vessants occidentals de la serra del Xai, dels solells d’en Barril, del coll de Llumeneres i de les planes d’en Marull. A la banda oriental trobem la Serra Llarga i al s. el termenal coincideix parcialment amb la riera de Verneda. El terme és drenat per un seguit de rieres, algunes de les quals ja hem esmentat, afluents de l’Onyar, com la riera de Verneda, que travessa tot el terme d’E a W, i la riera de Vilallonga, que és afluent de l’anterior. El municipi comprèn, a més de la vila de Cassà de la Selva, que n’és el cap, els veïnats de Serinyà, Verneda, Llebrers (de Dalt i de Baix), Matamala, Sangosta, Mosqueroles, Mont-roig, Esclet i les Serres, a més d’alguna urbanització com el Mas Cubell o el Mas Prat. És travessat de NW a SE per la variant de la carretera comarcal C-65 de Girona a Sant Feliu de Guíxols. Altres carreteres importants són les locals: una es dirigeix cap a la Bisbal d’Empordà, vers el NE, l’altra a Caldes de Malavella, cap al SW, i vers ponent la que porta a Riudellots de la Selva, que enllaça amb el nus de comunicacions entre la carretera N-II i l’autopista AP-7, ambdues de Barcelona a la Jonquera, i l’Eix Transversal (C-25), que travessa les terres centrals de Catalunya. Hi ha altres carreteres menors que comuniquen els diferents llocs del terme i alguns pobles veïns, com la de Cassà a Sant Andreu Salou. La grafia oficial Cassà , amb – s. -, es troba en documentació antiga — Cassianus (1214), Cassanus (1254)— que n’avala el manteniment del dígraf, que acabà predominant sobretot en època moderna. Tanmateix, l’Institut d’Estudis Catalans considera que la grafia correcta, d’acord amb les normes ortogràfiques vigents, és Caçà , amb- ç -, avalada també per atestacions medievals— Cacianus (1280), Caciano de Silva (1362)—, i per l’etimologia, que fa provenir el nom del llatí Cattianus , derivat del nom propi Cattius , tot i que accepta la forma de Cassà.

El Poble

La vila de Cassà de la Selva (7 870 h el 2005) és situada en un turó a 137 m d’altitud, al peu dels contraforts occidentals de la serra de les Gavarres. L’església parroquial de Sant Martí és documentada el 1019 en la dotació de la canònica gironina. El 1159 Arnau de Llers féu l’evacuació de l’església a favor de la seu de Girona. El 1172 Guillem de Monells, bisbe de Girona, en va fer donació a la canònica gironina. El 1246 hi posseïa béns el monestir de Sant Salvador de Breda. L’església actual, on es venera la Mare de Déu de les Sogues, és gòtica (s XVI), d’una sola nau amb capelles laterals, creuer i amb elements renaixentistes a la façana. Es conserven, però, alguns vestigis de l’església romànica anterior, del s XII: dues arcades i fragments de l’aparell antic al mur septentrional, i al de migdia i a l’interior alguns elements escultòrics reaprofitats. A la rectoria, i també en una col·lecció particular de la població, es conserven capitells, impostes i fragments del timpà, de les arquivoltes i de les columnes de la portalada romànica. El retaule major que hi havia a l’església era obra de Pau Costa i va ser acabat el 1708. Fou destruït el 1936 amb tots els altres elements ornamentals llevat de l’orgue, i després ha estat reproduït amb l’esforç de tots els caçanencs segons el model de l’antic. El nucli primitiu de la vila de Cassà es formà al voltant de la plaça de l’església. A la fi del s XVI la plaça d’en Clavé o de la Coma era encara als afores i se’n deia Coma o firal. A la segona meitat del s XVII, per concessió del rei Carles II, s’hi establiren unes mesures per a grans i oli, que donaren un fort impuls al mercat i a les fires. Aquestes mesures van ser emplaçades sota les voltes que encara duen el nom de les Mesures i eren de propietat municipal. A la vila hi ha moltes cases amb llindes de pedra construïdes durant el s XVIII. L’Hospital Vell, citat el 1541, fou traslladat al s XVII al carrer del Raval; la seva capella, dedicada a sant Josep, és de la fi del s XIX. És de notable interès arquitectònic la Torre Salvana, que fou dels Albertí i data de la primeria del s XVI. Al s XVII se’n deia torre de Salvà. A la façana hi ha un portal de mig punt adovellat i balcons esculpits; conserva una torre de planta quadrada amb una escala de cargol de pedra i teginats del s XVI. La vila de Cassà disposa d’un bon nombre d’entitats i associacions de caràcter cultural, esportiu i cívic. Destaquen la Colla Excursionista Cassanenca, fundada el 1956, que organitza la Setmana de Sant Jordi i la Festa Literària, a l’abril, amb la convocatòria d’uns premis literaris, i els Amics de la Sardana, creada el 1975, amb un gran nombre d’associats, que es dedica al foment de la dansa i a l’organització de ballades i festes com la Nit dels Músics, dins el marc de la festa major, que reuneix en una gran cobla els músics nascuts o residents a Cassà. Entre els equipaments culturals, cal esmentar el Teatre Municipal Puig d’Arques i l’Arxiu Municipal de Cassà de la Selva.

Festes

Entre les festes tradicionals més celebrades trobem la cavalcada de Reis, al gener, el Carnaval pel febrer, la festa de Sant Antoni Abat, que se celebra al març amb el nom de Festa del Cavall, i la festa major. Aquesta festa antigament s’havia celebrat pels volts de Corpus, però el 1857 fou traslladada al diumenge després de la Segona Pasqua, en data variable entre maig i juny. Per la Fira de Santa Tecla, al setembre, també s’organitzen actes festius, com la Nit del Cremat, amb sardanes, havaneres, etc.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament de Cassà de la Selva

Caldes de Malavella

Caldes de Malavella és un municipi de la comarca de la selva (Girona)

A Caldes de Malavella hi anem el 7 de desembre de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Comarques gironines
Comarca Selva

Entitats de població 14
Conté la localitat Aigües Bones
Població
Total 7.458 (2018)
• Densitat 130,16 hab/km²
Llar 130 (1553)
Gentilici Caldenc, caldenca
Caldes de Malavella 3.266
Franciac 117
Santa Seclina 21
Aigües Bones 851
Can Solà Gros I 305
Can Solà Gros II 254
el Llac del Cigne 1.060
Tourist Club 190
Veïnat d’Israel 109
Veïnat de Baix 78
Veïnat de Dalt 32
Veïnat de les Mateues 67
Can Carbonell 427
Malavella Parc 221

Breu historia del municipi

Termeneja al N amb els municipis de Riudellots de la Selva, Sant Andreu Salou i Caçà de la Selva (els dos últims del Gironès), a l’E amb Llagostera (també del Gironès), al S amb Vidreres i a l’W amb Sils i Vilobí d’Onyar.

Es troba en una extensa vall entre les conques del Ter i la Tordera. Les aigües del sector del nord, les rieres de Gotarra i de Benaula, desemboquen a l’Onyar, que travessa un petit sector a l’extrem NW del terme, mentre que al sector del veïnat de Mateves es forma la capçalera de la riera de Santa Maria, que ja fora del terme esdevé la séquia de Sils, afluent de la Tordera a través de la riera de Santa Coloma, igual com la riera de Malavella.

A l època quaternària es formà una llacuna on confluïen les aigües de la vall, l’estany de Sils, el que explica que una part del sòl sigui constituïda per sorres procedents de la descomposició de roques granítiques, transportades als fondals pels corrents d’aigua. També hi ha còdols de lava i altres restes d’activitat volcànica.

El terme comprèn la vila i cap del municipi de Caldes de Malavella, el poble de Franciac, els veïnats de Folgueroles (o Israel), el Veïnat de Baix, el Veïnat de Dalt, el Veïnat de les Mateves i el de Santa Seclina, i les urbanitzacions d’Aigües Bones, Can Carbonell, Can Solà Gros, el Llac del Cigne, Malavella Parc, el Mas Boada i Santa Seclina.

Travessa el terme vora el límit W (i fins i tot el configura en un petit tram) la carretera N-II de Barcelona a la Jonquera, des de la qual una car retera porta a Caldes i a Llagostera, on enllaça amb la C-65 de Sant Feliu de Guíxols a Girona. Una carretera local surt de la vila en direcció a Cassà de la Selva. També travessa el terme el fer rocarril de Barcelona a Girona, que passa a ponent de la vila, on hi ha l’estació.

L’ajuntament de Caldes sol·licità el 1989 la incorporació al Gironès, però li va ser denegada. Ja a l’edat mitjana la primera referència a la parròquia de Sant Esteve de Caldes (Calidis) apareix en un document del 1053, i la denominació perdura en altres documents del 1131, 1194, 1246 i 1362. L’altre nom que forma part del topònim, Malavella, apareix ja el 1057 (referit al castell proper) amb la forma Malavela i posteriorment Malavetula (1362) i Malaveteri (1691).

El Poble

La vila de Caldes de Malavella (84 m i 2833 h el 2005) es troba al centre del municipi, entre els pujols de les Moleres, de les Ànimes i de Sant Grau. La major part de les edificacions daten de la fi del segle XIX i començament del XX, l’època en què es revaloritzaren les aigües mínero-medicinals, formant una expansió del petit nucli inicial, centrat per l’església parroquial de Sant Esteve. Aquesta, que havia estat possessió del monestir de Breda, és un edifici d’origen romànic (de la fi del segle XI i inici del XII), de planta basilical i tres absis; al llarg dels segles ha conegut algunes reformes. Conserva els tres absis romànics, amb arcuacions llombardes i campanar de torre quadrada, molt modificat. El portal de la façana, d’estil renaixentista català, és de pedra nummulítica de Girona.

La població presenta un conjunt de cases de regust modernista que revelen la importància balneària que tingué en aquella època. L’antic barri del Martí, a llevant de la vila, prop del trencall de la carretera de Caçà de la Selva, ha esdevingut avui pràcticament un raval. Al voltant de la vila s’han construït nombroses cases residencials.

Els brolladors més coneguts estan situats en els pujols de les Ànimes, Sant Grau i de les Moleres. Dos balnearis, Vichy Català i Prats, exploten les aigües termals (bicarbonatades, sòdiques i clorurades), que brollen a 59-60°C. El primer comprèn un extens parc amb pins i plàtans i un edifici de la fi del segle XIX, d’un estil neoislàmic molt en voga a l’època modernista, ornat fins i tot amb una reproducció de la font del Patio de los Leones de l’Alhambra de Granada. Aprofita les aigües procedents de les fonts termals del puig de les Ànimes, mentre que el balneari Prats utilitza les aigües de la font del Raig d’en Mel (o de la Mina).

Al puig de Sant Grau, on s’emplaça la capella del mateix nom que acull un aplec el dia del sant (3 d’octubre), hom bastí, aprofitant part de les ruïnes de les termes romanes, de les que parlarem més endavant, el castell de Caldes (que no s’ha de confondre amb el de Malavella). La primera notícia del castell és del 1362, si bé podria ser molt anterior. Sembla que inicialment pertangué al vescomtat de Cabrera, però el 1240 ja s’havia unit al castell de Llagostera, de domini reial, com ho indica el fet que aquell any Jaume I concedís privilegis i franqueses als homes d’ambdós castells. Des d’aleshores estigué sempre vinculat al domini de Llagostera i a la baronia d’aquest nom creada el 1375, fins a la fi de l’Antic Règim. Fou enderrocat a la darreria del segle XIX. Entre les celebracions de la vila destaca

Festes

la festa major, que se celebra el primer diumenge d’agost i inclou una trobada gegantera.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Cornudella del Montsant

Cornudella del Montsant és un municipi de la comarca del Priorat Lleida

A Cornudella del Montsant hi anem el 6 de desembre de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Camp de Tarragona
Comarca Priorat

Entitats de població 3
Conté la localitat Albarca
Població
Total 964 (2018)
• Densitat 15,18 hab/km²
Llar 162 (1553)
Gentilici Cornudellenc,cornudellenca
Albarca 3
Cornudella de Montsant 991
Siurana

Breu historia del municipi

És el més extens de la comarca. Limita amb Porrera (S), la Morera de Montsant (W), Ulldemolins (NW), Vilanova de Prades (N), terme que pertany a la Conca de Barberà, Prades (NE), la Febró (E) i Arbolí (SE), tots tres municipis de la comarca del Baix Camp, i en un punt al SE amb l’Alforja, terme que també pertany a aquesta comarca. Es troba a la vall alta del riu de Siurana, entre els massissos de Montsant, a ponent (que culmina aquí a la Roca Corbatera, a 1 163 m) i les Muntanyes de Prades, a llevant (la Gritella, 1 089 m), units pel coll d’Albarca (sector N del terme). Aquesta vall, dita també vall de Cornudella, és drenada pel riu de Siurana i diversos afluents. A l’extrem septentrional les aigües van a parar al vessant esquerre del riu de Montsant, mentre que al meridional la serra del Molló separa la conca del riu de Siurana de la vall de la Garranxa (Porrera).

El pantà de Siurana es troba a la confluència amb la riera de l’Argentera, té una resclosa de 63 m d’alçària i 260 m de llargària. La capacitat d’embassament és de 12,4 hm3. La conca de captació té 88 km 2 . Les obres s’iniciaren el 1960 i foren acabades el 1974 per la Comunitat de Regants de Riudecanyes. El canal de Siurana, que duu les aigües del pantà fins al de Riudecanyes, travessa les muntanyes de la Garranxa i del coll de la Teixeta.

La part oriental del terme, dins les Muntanyes de Prades, és formada per les grans i imposants cingleres de Siurana i Siuranelles, on s’assenta el poble i antic municipi de Siurana de Prades, incorporat al de Cornudella el 1942 després dels tràmits iniciats el 1915. Siurana havia tingut un terme extensíssim que anava des de Vimbodí fins a Mont-roig.

El terme comprèn la vila de Cornudella de Montsant, cap de municipi, els pobles de Siurana de Prades i d’Albarca.

Travessa el terme l’antiga carretera comarcal C-242 de les Borges del Camp a Fraga, que des del coll d’Alforja (SE) continua en direcció NW cap a Cornudella, Albarca i Ulldemolins. D’aquesta carretera surten diversos ramals cap a Poboleda, la Morera de Montsant i Prades.

El Poble

La vila de Cornudella de Montsant (533 m d’altitud) és situada a la vall, al peu de l’inici de les Muntanyes de Prades, a l’antic camí ral que duia del Camp cap a les Garrigues. El 2005 tenia 901 h.

Al poble hi ha diverses cases amb dovelles de pedra i elements decoratius dels segles XVI al XVIII. El seu Hostal del Racó ha estat reproduït al Poble Espanyol de Barcelona. Alguns edificis han estat reconstruïts com a lloc de segona residència. L’arxiu municipal, força ric, guarda documentació des del segle XIV. L’edifici més notable és l’església parroquial de Santa Maria, d’estil renaixentista. La planta és obra de Pere Blai, que la traçà cap al 1599. L’edifici modernista del Celler Cooperatiu, bastit l’any 1919, fou dissenyat per l’arquitecte Cèsar Martinell, de l’escola Gaudiniana i l’any 2002 fou declarat bé cultural d’interès nacional.

A la vila de Cornudella trobem una sala d’actes polivalent depenent de l’ajuntament i dos teatres-cinema, la Renaixença, del 1933, i l’Íntim, del 1903, pertanyents a sengles societats culturals ja desaparegudes però molt actives a principis de segle XX. L’any 2000 fou inaugurat el Museu Peris-Aragonès, de caràcter etnològic.

Festes

Entre les celebracions de més anomenada destaca la festa major,el tercer cap de setmana d’agost, que inclou un aplec de sardanes, així com les jornades gastronòmiques, celebrades l’últim diumenge de maig, l’esmentat mercat deartesania, el juny, el ball per Sant Cristòfol i una paellada molt concorreguda l’11 de setembre. Altres festes singulars són les de Sant Joan, al juny, la festa de l’arbre al març i la festa de la Mare de Déu de la vila, el 8 de setembre, que antigament era la festa major

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Ciutadilla

Ciutadilla és un municipi de la comarca Urgell (Lleida)

A Ciutadilla hi anem el 24 de novembre de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Ponent
Comarca Urgell

Capital Ciutadilla
Entitats de població 1
Població
Total 206 (2018)
• Densitat 12,12 hab/km²
Llar 54 (1553)
Gentilici Ciutadillenc, ciutadillenca

Breu historia del municipi

És un municipi de forma allargada i sensiblement rectangular, situat a la vall mitjana del Riu Corb, a la zona de transició amb la Segarra. Limita al N amb el municipi de Verdú, a l’E amb Guimerà, des del Riu Corb fins a la partida de Relat, i després amb Passanant (Conca de Barberà); a l’W limita amb Nalec i al S amb Vallbona de les Monges. La riera de Boixerons, que des de Relat va baixant dels 700 als 500 m fins a trobar el Riu Corb, té una direcció SE-NW. El Riu Corb travessa el terme d’E a W en la part N, no gaire lluny de la cruïlla de les carreteres i del coll de la Portella. La situació de Ciutadilla ha fet dir que és “el sentinella de la vall”, i això perquè damunt la partió aturonada entre la riera de Boixerons i el Riu Corb s’alça amb figura esvelta i noble el seu castell.

El poble i cap administratiu de Ciutadilla és l’únic nucli de població agrupada del municipi. Travessa l’extrem occidental del terme la carretera C-14 de Salou a Adrall. Una carretera local comunica el poble amb Passanant i Sarral. La carretera de Vallfogona a Maldà creua el municipi paral·lela al Riu Corb.

El Poble

El poble de Ciutadilla és situat a la riba esquerra del Riu Corb, a 515 m d’altitud, en la part aturonada de la serra, sota les restes del castell i dominant la vall del Riu Corb i de la riera de Boixerons; tot ell és un ample mirador de l’Urgell i la Segarra.

Un detall de la plaça del Marquès, al poble de Ciutadilla (Urgell)

 

© FOTOTECA.CAT

 

Al poble hi ha algunes cases de noble construcció i carrers amb desnivell ben pavimentats. Com a d’altres pobles d’aquests rodals, moltes cases han estat destinades a segona residència. El poblament s’inicià al voltant de la torre del castell i va créixer de dalt a baix.

El monument que més es destaca de Ciutadilla és la mola del castell, una antiga fortalesa medieval que al segle XVI fou transformada en palau renaixentista. El 1390 n’era senyor Gispert de Guimerà i els seus descendents feren la reconstrucció tal com va arribar a les primeries del segle XIX. En efecte, disposats en diferents nivells en el cim d’un turó al costat de la vila, el castell, tot i haver estat profundament reformat el segle XVI, mantingué a l’exterior l’originària estructura de fortalesa i bona part dels seus paraments i àmbits interiors responen a empentes constructives medievals. El pati interior té forma trapezoidal i tenia a la banda N una gran escala amb galeria superior amb columnata. Sobre la galeria hi havia una gran sala amb una sumptuosa decoració. A la dreta del portal d’entrada s’aixeca una magnífica torre quadrangular, la mestra, de set plantes, amb matacà i finestral renaixentista les superiors, que encara avui dia són exponent, amb les restes que queden en peu, del que fou en altre temps aquest magnífic castell. Seguint les diverses parts enderrocades es poden observar elements romànics i gòtics que fan pensar en una llarga perduració des del segle XII fins a la reconstrucció del segle XVI i que va subsistir fins el 1835. Començà a enderrocar-se una part de l’edifici el 1908.

Al peu del castell i en la part més alta del poble hi ha l’església parroquial de Sant Miquel, d’estil gòtic. És d’una sola nau amb volta de creueria, sense absis i voltada per una cornisa amb permòdols esculpits.

La festa major d’estiu se celebra per Sant Roc, el segon cap de setmana d’agost; entre els actes hom fa una processó a l’ermita del mateix sant, i la d’hivern se celebra per Sant Miquel (29 de setembre), en honor del patró. Per Setmana Santa, el Divendres Sant és tradicional fer un viacrucis a l’ermita de Sant Roc. El dissabte de Glòria es fa la festa de les Coques, en la qual se subhasten coques i mones per tal de recaptar beneficis per a l’ermita. Pel Dilluns de Pasqua, després d’haver anat en processó al santuari de la Bovera (del municipi de Guimerà), es va en romeria a l’ermita de Sant Roc. Des del 2002 hom hi celebra la Trobada de Grups de Recreació Medieval.

Festes

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Costa del Montseny

 
 Costa del Montseny és un poble del municipi de Fogars del Montclús comarca Vallès Oriental (Barcelona) 

A Costa del Montseny hi anem el 31 d’octubre de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Vallès Oriental
Entitats de població 6
Població
Total 466 (2018)
• Densitat 11,74 hab/km²
Llar 36 (1553)
Gentilici fogarencs, fogarenques

Costa del Montseny, la114Fogars de Montclús32Mosqueroles143Pertegàs, el124Rieral, el28Santa Fe de Montseny12Dades: 2011. Font: Idescat

Breu historia del municipi

El Poble

Poble (620 m alt.) del municipi de Fogars de Montclús (Vallès Oriental), al vessant meridional del turó de l’Home (Montseny), damunt la Tordera.
Població:

101 h

[2009]

L’església parroquial (Sant Esteve), que fou annexa de la de Santa Susanna de Vilamajor, és romànica.

Festes

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Castelladral

Castelladral és un poble del municipi de Navàs comarca del Bages (Barcelona)

A Castelladral hi anem el 13 de octubre de 2013

Dades del Municipi

Província província de Barcelona
Comarca Bages
Entitats de població 8

Castelladral49Mujal, el52Navàs5.841Palà de Torroella, el179Sant Cugat del Racó28Sant Salvador de Torroella13Valldeperes9Dades: 2011. Font: Idescat

Breu historia del municipi

El municipi, en contacte amb el Berguedà, termeneja al N amb els municipis berguedans de Viver i Serrateix i de Puig-reig, a l’E amb Gaià, al SE amb Balsareny, al S amb Castellnou de Bages i Súria, al SW amb Sant Mateu de Bages i a l’W amb Cardona. Aquest municipi es deia, fins el 1960, Castelladral , ja que prenia el nom del nucli principal del municipi. L’extraordinari desenvolupament del barri riberenc de Navars féu que primer s’hi instal·lessin els serveis municipals i, després, que se’n canviés el nom. L’origen del topònim de Navars es remunta al 982, quan s’esmenta l’alou anomenat Nabares . Una butlla del papa Sergi IV torna a parlar de l’alouNabars i la riera de Navarons . Una explicació, massa ingènua, de l’etimologia del topònim Navars diu que ve de l’expressió “anar a baix”. De fet, sembla que el nom és d’origen preromà, segurament bascoide.

És drenat a llevant pel Llobregat, que li fa de frontera amb el municipi veí de Gaià; pel cantó de ponent el terme ultrapassa el Cardener i s’enfila per la serra de les Garrigues, on assoleix la màxima altitud: el puig de Comabella (664 m). L’extens territori és solcat per les rieres de Valldeperes, d’Hortons, de Tordell (o de Sant Cugat), afluents de l’esquerra del Cardener, i la riera del Mujal, tributària per la dreta del Llobregat. La serra de Castelladral constitueix el sistema central del terme i també la cota més alta (711 m).

El municipi comprèn, a més del poble de Navars, cap administratiu, els pobles de Castelladral, de Sant Cugat del Racó (o Salou) i de Sant Salvador de Torroella, la Colònia Valls (o Colònia Valls de Torroella o el Palà Nou), la Colònia del Palà de Torroella (o el Palà Vell) i els veïnats i llogarets de Can Flautes, el Mujal, la Rata i Valldeperes. Travessa el terme, en direcció S-N, pel sector de llevant la carretera C-16, que uneix Manresa amb Berga, mentre que per ponent, i en direcció S-NW, ho fa la carretera C-55 de Manresa a Solsona. Carreteres locals uneixen el nucli de Navars amb Viver (Berguedà) i Castelladral amb Súria.

El Poble

Castelladral és l’antic cap de municipi i es documentat des de l’any 941

Festes

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament de Navàs

Enciclopèdia catalana

Ceuró Poble

Ceuró és un poble del municipi de Castellar de la ribera comarca del Solsonès (Lleida)

A Ceuró hi anem el 26 d’agost de 2012

Dades del Municipi

Autonomia Catalunya
Vegueria Catalunya Central
Comarca Solsonès
Entitats de població 4

Castellar de la Ribera60Ceuró30Clarà62Pampa10Font: Municat

Breu historia del municipi

Limita al S amb Pinell de Solsonès; a llevant, la serra de Torregassa el separa d’Olius; al NE, pel collet de l’Hostal de les Forques, entre la carretera de Solsona a Bassella, que ressegueix la Ribera Salada, llinda amb Lladurs. Pel sector septentrional continua limitant amb Lladurs i també amb un petit sector d’Odèn (serra d’Oliana). A ponent entronca amb el terme de Bassella, pertanyent a l’Alt Urgell.

La població és totalment disseminada en masies. Hi ha només alguns xalets al fons de la Ribera Salada, sota el poble i cap de municipi de Castellar de la Ribera, que constitueix l’únic nucli de població agrupada. Les altres antigues parròquies del terme són les de Clarà, Ceuró (popularment anomenat Cigró) i Pampe. Passa pel terme la carretera C-26, d’Olot a Alfarràs.

El Poble

A ponent del terme, a l’esquerra de la Ribera Salada, hi ha l’antiga parròquia de Ceuró, dedicada a sant Julià, i les restes de l’antic castell de Ceuró, que es troben enlairades damunt la riba esquerra de la Ribera Salada, a l’extrem de ponent del terme. L’església de Sant Julià de Ceuró conserva molts elements de la primitiva construcció romànica del segle XI, especialment l’absis, decorat amb arcuacions llombardes repartides per lesenes. La façana fou refeta després dels desperfectes que li causà un llamp el 1905. A la fi del segle XVI i al principi del XVII hi pintà dos retaules el pintor local Josep Fretó, que es féu popular a la contrada. Un es conserva al Museu Diocesà de Solsona i el major fou traslladat el 1880 al santuari de Savila. La festa major se celebra per Sant Julià, patró de la parròquia, el 7 de gener, i es fa una festa a l’ermita de la Mare de Déu de Savila el cinquè diumenge després de Pasqua.

El lloc és esmentat ja el 1094 (en documents primitius llegim també les formes Ozoró i Zouró , i també ha estat conegut per Odró i popularment per Cigró). En tenia la senyoria la noble família Miró (com a Navès), que la cedí el 1100 a l’església de Santa Maria de Solsona. En foren feudataris per l’església de Solsona Guillem i Bernat de la Vansa. Formà municipi al segle XIX amb Pampe. Dins el terme de Ceuró hi ha l’església de Santa Maria de Vilaprinyó, d’una sola nau, amb coberta de volta apuntada, i també diversos dòlmens.

Davant de Ceuró (28 h el 2005), a l’altra banda de la Ribera Salada, hi ha el santuari de Savila, dedicat a Santa Maria, prop de la masia de Perdiguers, els propietaris de la qual conserven la bella imatge de la Mare de Déu, de vori, d’estil gòtic (molt probablement del segle XV). El primitiu santuari s’alçava uns 800 m més enllà i és esmentat ja el 1250; el propietari del mas de Perdiguers (la Vila de Perdiguers) féu bastir un nou edifici a l’indret actual, prop del camí, que fou inaugurat l’any 1781 (conserva un retaule procedent de Sant Julià de Ceuró).

Festes

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Camarles

Camarles és un municipi de la comarca del baix  Ebre (Tarragona)
A Camarles hi anem el 12 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Autonomia Catalunya
Província província de Tarragona
Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Baix Ebre
Entitats de població 3

Breu historia del municipi

El municipi de Camarles, de 25,16 km 2 d’extensió, fou creat el 1978 per la segregació del terme del poble de Camarles, fins aleshores integrat en el gran municipi de Tortosa. Marca el límit NE del terme el torrent de la Fullola, o de Camarles (amb el terme del Perelló); el SE, la Sèquia Sanitària (amb la partida de Jesús i Maria de Deltebre); el SW, el barranc del Mas Roig (amb el terme de l’Aldea), i el NW, la Carretera Vella de Tortosa al Perelló (amb el terme de Tortosa). A més de Camarles, cap de municipi, el terme comprèn les caseries del Lligallo del Roig i el Lligallo del Gànguil. Quant a les comunicacions, travessa el terme paral·lelament al límit SE i marcant aproximadament la divisió en terres de secà i de regadiu la línia del ferrocarril de Barcelona a València (amb baixador a Camarles, dit baixador de la Granadella-Camarles), inaugurat el 1868, l’autopista AP-7 i la carretera N-340, de Barcelona a València; a més, des de Camarles, hom es comunica per carreteres locals amb la Cava, l’Ampolla i l’Aldea.

El seu terme és a l’extrem nord-occidental del delta (separat de la costa per una franja de territori del Perelló), però la major part de les terres formen part del sector muntanyós proper a la serra del Boix (233 m al Coll Ventós). La part de delta que correspon al nou terme de Camarles (unes 931 ha) representa el 7,6% de la totalitat, i és travessat pels canals derivats del canal de l’Esquerra de l’Ebre. El poble de Camarles és emplaçat en el punt de contacte dels dos paisatges.

El Poble

El poble de Camarles és allargat i segueix la línia del ferrocarril al sector de llevant del terme, amb carrers amples i alguns edificis moderns, reconstruïts després de la guerra civil de 1936-39, però amb una gran majoria d’edificacions dels darrers decennis del segle XX. Centra el nucli l’àmplia església parroquial de Sant Jaume de Camarles, amb portalada classicitzant i campanar de torre quadrada, coronat pel rellotge. Però l’edifici més interessant és l’antic castell o torre de Camarles, bastida sobre una antiga alqueria islàmica, que conserva una massissa torre circular de pedra, voltada d’edificacions posteriors que tenen també elements d’època medieval. Sembla que havia estat propietat dels Jordà, llinatge que també posseïa la torre de la Granadella. Aquest castell surt esmentat el 1150 quan Ramon Berenguer IV el donà, dins el territori de Tortosa, a Guillem de Sunyer. Molt aviat, el 1155, el mateix comte lliurà al bisbe Gaufred, entre d’altres donacions, el terme de la Granadella, on hi ha la magnífica torre de defensa que, com la de Camarles, s’ha conservat fins avui i que es descriu més endavant.

 

Festes

La festa major de la població es fa per Sant Jaume, el 25 de juliol, i té una durada d’uns 10 dies. També se celebra el 8 de desembre el dia de la Independència, tot commemorant la segregació municipal de Tortosa. En aquesta data es fa un dinar popular a l’ermita de la Mare de Déu de la Granadella.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Carme

Carme és un municipi de la comarca de l’Anoia (Barcelona)

A L’Anoia hi anem el 5 de maig de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Anoia
Entitats de població 3
Població
Total 783 (2018)
• Densitat 66,92 hab/km²
Llar 19 (1553)
Gentilici Carmetà, carmetana

Breu historia del municipi

Als fogatjaments dels segles XIV i XV s’inclouen els habitants de Carme en el recompte del castell de Claramunt. En canvi, als segles XVI i XVII ja hi figuren diferenciats amb 18 i 19 focs, respectivament. Al segle XVII es triplicaren els seus estadants, ja que el 1719 hi havia 259 h i el 1787 arribaren a 642 h. El segle XIX presenta una sèrie de variacions. Després d’una forta davallada al principi de segle (el 1830 baixà a 381 h) el poble assolí el 1857 el nivell demogràfic més alt registrat, en arribar a 1 244 h. Aquest creixement s’explica pel trasllat d’algunes fàbriques tèxtils d’Igualada atretes per la possible mecanització de la producció gràcies a la força motriu de les aigües de la riera i de les surgències. Començà a davallar el 1860 amb 1 133 h i amb 1 128 h el 1887. La crisi tèxtil de la comarca, unida als estralls de la fil·loxera (que aparegué pels volts del 1885) determinà una forta davallada demogràfica durant el darrer decenni del segle XIX. La crisi tèxtil igualadina provocà conflictes socials que també afectaren Carme. Pel contrari, la recuperació deIgualada amb l’arribada del ferrocarril el 1893 no afavorí la població, ja que no solament no es recuperà sinó que va anar perdent habitants. Entre el 1910 i el 1920 s’estabilitzà la població en 800 h; el decenni de 1930 a 1940 baixà a 700 h, el 1950 s’accentuà la davallada fins a 682 h. El 1970 féu una lleugera recuperació fins a vorejar novament els 700 h. En les dècades de 1980 i 1990 la població tingué algunes oscil·lacions dins una lleugera tendència a la baixa. Així, el 1981 tenia 717 h, el cens del 1991 comptabilitazava 679 h i el del 2001, 674 h. El 2005 es registraren 726 h.

Els boscos, força importants tot i que s’han reduït des de la dècada del 1870, són formats per pinedes de pi roig i alguns alzinars i rouredes. Els conreus són majoritàriament de secà, amb predomini de cereals i de vinya, tot i que també hi ha oliveres i ametllers. El regadiu, poc extens, es localitza a prop de la riera i es dedica sobretot a productes de consum local.

Des d’antic, l’aigua del rec, que serpenteja pel terme i per dins el poble, ultra regar les terres, era la força motriu dels molins fariners, drapers, d’oli i de paper, a més de fer molt de servei a les fassines d’aiguardent i per a rentar i tenyir els teixits de llana dels paraires. El 1733 fou legalitzada la confraria dels paraires de Carme, que tingué continuïtat fins el 1860. Entre les propietats dels paraires, hi havia els estricadors de Cal Ros, que eren d’ús obligatori per a tots els agremiats. Entre el 1773 i el 1814 pagaven dos sous per cada peça de roba, que s’hi portava mullada i es posava tibant entre els bastiments de fusta amb claus perquè en eixugar-se no s’arronsés. La casa de Sant Roc era el domicili social dels paraires i era situada al xamfrà del carrer del Fregenal i el camí de Miralles. Des del segle XI consta documentada l’existència dels molins que aprofitaven l’aigua de la riera de Carme. La indústria, que ha esdevingut la principal font econòmica del municipi, es basa principalment en els sector tèxtil i paperer. El 1998 s’inicià la celebració, pel maig, de Firaverd, una fira dedicada a la jardineria i la floristeria.

El Poble

El poble de Carme (331 m d’altitud), que tenia 702 h el 2005, és situat a la dreta de la riera homònima, al centre de la vall, en un lloc ric en aigües. La disposició de les edificacions ha estat sempre concentrada, amb carrers curts, a l’entorn de la parròquia.

Al voltant de l’església parroquial de Sant Martí, al centre del poble, s’anà configurant el nucli urbà. Fou construïda el 1743, en substitució de l’anterior, que era molt petita. El 1779, tant la parròquia com el santuari de Collbàs deixaren de ser sufraganis de la Pobla de Claramunt. Mentre que la primera aconseguia la independència parroquial, la segona es convertia en sufragània de la parròquia de Carme. L’entitat cultural més important és el Centre Recreatiu i Cultural (1934), que conté una sala de teatre i una biblioteca infantil.

Festes

Celebra la festa major pel juliol, en honor de la seva patrona, la Mare de Déu del Carme, i pel novembre se celebra la festa de Sant Martí.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Lloc web oficial de l’ajuntament

Cadaqués

 
Cadaqués és un municipi de l’alt Empordà (Girona)

A Cadaqués hi anem el 31 de març de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Comarques gironines
Comarca Alt Empordà

Capital Cadaqués
Entitats de població 1
Població
Total 2.752 (2018)
• Densitat 104,24 hab/km²
Llar 87 (1553)
Gentilici Cadaquesenc, cadaquesenca

Breu historia del municipi

El terme municipal de Cadaqués, de 26,44 km2, s’estén al sector de llevant de la península del cap de Creus, extrem més oriental de la península Ibèrica, en terrenys accidentats pels vessants finals de la serra de Rodes, que en contacte amb la mar formen una costa extremament articulada. A llevant limita amb la Mediterrània, mentre que per ponent ho fa amb els municipis de Roses i del Port de la Selva.

Comprèn la vila de Cadaqués, cap de municipi, al fons de la badia del mateix nom, l’antic nucli pescador de Portlligat i diverses urbanitzacions de tipus residencial i turístic. Hi porta una carretera local des de Roses i una altra carretera des del Port de la Selva.

L’etimologia del topònim ha estat discutida: una opinió el fa derivar de “cap de quers” (roques), potser influïda pels gravats francesos del segle XVII on es llegeix Cap de Quiers, mentre una altra el fa derivar de “lloc abundant en càdecs” (ginebre, arbust).

El Poble

La vila de Cadaqués es troba a 23 m d’altitud, al fons de la badia. El nucli antic estava emmurallat i ocupava el pujol rocós de la dreta de la riera que acaba en el lloc anomenat la punta des Baluard (o Riba de Nemesi Llorens), on encara s’alça una torre semicilíndrica que abans de la construcció de la riba s’assentava sobre les roques batudes per la mar, emblanquinada com totes les cases de la vila. Conserva el portal de l’antic recinte, d’arc rebaixat i cobert d’emblanquinat, que donava a la Platja Gran (a l’altre extrem hi havia el portal d’Amunt) des d’on, pel carrer del Call (nom que evidencia l’existència d’un nucli jueu a l’edat mitjana), costerut, s’arriba dalt del turó, coronat per l’església; un altre carrer seguia l’esquena d’ase des Baluard i desembocava a la placeta de l’Ajuntament; entre aquests dos carrers principals, una xarxa de carrerons estrets i costeruts, empedrats amb lloses i còdols, i placetes formen el conjunt arquitectònic del vell Cadaqués. Des des Baluard la vila s’estén a banda i banda, fent dues grans corbes sobre la badia, resseguida per la riba.

Carrer de Cadaqués (Alt Empordà)

 

© C.I.C – MOIÀ

 

L’església parroquial de Santa Maria s’alça al punt més enlairat del nucli antic, i la seva gran fàbrica presideix la vila i li dona la característica silueta des de la mar i des del camí que ve del coll de Perafita, tan sovint representada pels pintors que han utilitzat Cadaqués com a tema de paisatge. Iniciada a mitjan segle XVI, en la seva major part és d’estil gòtic tardà (una bona part de la nau única, la capçalera poligonal de set cares i les capelles laterals); la part de la nau propera al frontis és del segle XVII (1634-40), i l’anomenada capella fonda, al mur esquerre, és dels segles XVIII i XIX. Al frontis, reformat modernament, hi ha una porta d’arc de punt rodó i una rosassa. Corona la façana un minúscul campanar de cadireta, i sobre el costat esquerre s’alça el campanar de torre, de base quadrada i un cos superior octagonal. Conserva un dels retaules barrocs de l’escola de Vic més interessants dels que han perdurat a Catalunya, i el més notable de l’Empordà. La fusta es contractà ja el 1705, però la guerra de Successió retardà el contracte amb els escultors fins el 1723; projectat per Jacint Moretó, els executors foren el també vigatà Pau Costa i sobretot l’escultor de Figueres Joan Torres, auxiliat pel fuster gironí Josep Serrano. Completen la decoració barroca de l’església nou retaules de fusta daurada, molt més petits, a les capelles laterals (segles XVII i XVIII), i té també interès la trona de pedra i l’orgue del segle XIX, amb curioses taules pintades. Exteriorment l’edifici és arrebossat i emblanquinat.

Façana principal de Casa Serinyana

 

© ALBERTO GONZÁLEZ ROVIRA

 

L’eixample que ressegueix la badia a banda i banda de la vila es formà sobretot a partir del moment d’eufòria econòmica de mitjan segle XIX, i després amb els diners dels americans emigrats a Cuba. Hi ha notables edificis vuitcentistes, com la Casa Rahola, obra de J. Roca i Bros de vers el 1860, a la plaça de les Herbes, el del casino L’Amistat i altres; són modernistes la Casa Serinyana (1910), la Casa Pont i les escoles (1915). Ja a la postguerra, arquitectes prestigiosos van planejar cases i apartaments (Peter Harnden i Lanfranco Bombelli, J. A. Coderch, F. de Correa i A. Milà, O. Tusquets i L. Clotet, i altres). L’antic Hotel Miramar (dit després Hotel Cap de Creus), que fou el primer de la població (a la plaça de les Herbes) i acollí il·lustres visitants, ha estat convertit en el Museu Perrot Moore (acull una important col·lecció de gravats europeus dels segles XV al XX).

Festes

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana