Arxiu mensual: febrer de 2019

Camarles

Camarles és un municipi de la comarca del baix  Ebre (Tarragona)
A Camarles hi anem el 12 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Autonomia Catalunya
Província província de Tarragona
Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Baix Ebre
Entitats de població 3

Breu historia del municipi

El municipi de Camarles, de 25,16 km 2 d’extensió, fou creat el 1978 per la segregació del terme del poble de Camarles, fins aleshores integrat en el gran municipi de Tortosa. Marca el límit NE del terme el torrent de la Fullola, o de Camarles (amb el terme del Perelló); el SE, la Sèquia Sanitària (amb la partida de Jesús i Maria de Deltebre); el SW, el barranc del Mas Roig (amb el terme de l’Aldea), i el NW, la Carretera Vella de Tortosa al Perelló (amb el terme de Tortosa). A més de Camarles, cap de municipi, el terme comprèn les caseries del Lligallo del Roig i el Lligallo del Gànguil. Quant a les comunicacions, travessa el terme paral·lelament al límit SE i marcant aproximadament la divisió en terres de secà i de regadiu la línia del ferrocarril de Barcelona a València (amb baixador a Camarles, dit baixador de la Granadella-Camarles), inaugurat el 1868, l’autopista AP-7 i la carretera N-340, de Barcelona a València; a més, des de Camarles, hom es comunica per carreteres locals amb la Cava, l’Ampolla i l’Aldea.

El seu terme és a l’extrem nord-occidental del delta (separat de la costa per una franja de territori del Perelló), però la major part de les terres formen part del sector muntanyós proper a la serra del Boix (233 m al Coll Ventós). La part de delta que correspon al nou terme de Camarles (unes 931 ha) representa el 7,6% de la totalitat, i és travessat pels canals derivats del canal de l’Esquerra de l’Ebre. El poble de Camarles és emplaçat en el punt de contacte dels dos paisatges.

El Poble

El poble de Camarles és allargat i segueix la línia del ferrocarril al sector de llevant del terme, amb carrers amples i alguns edificis moderns, reconstruïts després de la guerra civil de 1936-39, però amb una gran majoria d’edificacions dels darrers decennis del segle XX. Centra el nucli l’àmplia església parroquial de Sant Jaume de Camarles, amb portalada classicitzant i campanar de torre quadrada, coronat pel rellotge. Però l’edifici més interessant és l’antic castell o torre de Camarles, bastida sobre una antiga alqueria islàmica, que conserva una massissa torre circular de pedra, voltada d’edificacions posteriors que tenen també elements d’època medieval. Sembla que havia estat propietat dels Jordà, llinatge que també posseïa la torre de la Granadella. Aquest castell surt esmentat el 1150 quan Ramon Berenguer IV el donà, dins el territori de Tortosa, a Guillem de Sunyer. Molt aviat, el 1155, el mateix comte lliurà al bisbe Gaufred, entre d’altres donacions, el terme de la Granadella, on hi ha la magnífica torre de defensa que, com la de Camarles, s’ha conservat fins avui i que es descriu més endavant.

 

Festes

La festa major de la població es fa per Sant Jaume, el 25 de juliol, i té una durada d’uns 10 dies. També se celebra el 8 de desembre el dia de la Independència, tot commemorant la segregació municipal de Tortosa. En aquesta data es fa un dinar popular a l’ermita de la Mare de Déu de la Granadella.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Carme

Carme és un municipi de la comarca de l’Anoia (Barcelona)

A L’Anoia hi anem el 5 de maig de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Anoia
Entitats de població 3
Població
Total 783 (2018)
• Densitat 66,92 hab/km²
Llar 19 (1553)
Gentilici Carmetà, carmetana

Breu historia del municipi

Als fogatjaments dels segles XIV i XV s’inclouen els habitants de Carme en el recompte del castell de Claramunt. En canvi, als segles XVI i XVII ja hi figuren diferenciats amb 18 i 19 focs, respectivament. Al segle XVII es triplicaren els seus estadants, ja que el 1719 hi havia 259 h i el 1787 arribaren a 642 h. El segle XIX presenta una sèrie de variacions. Després d’una forta davallada al principi de segle (el 1830 baixà a 381 h) el poble assolí el 1857 el nivell demogràfic més alt registrat, en arribar a 1 244 h. Aquest creixement s’explica pel trasllat d’algunes fàbriques tèxtils d’Igualada atretes per la possible mecanització de la producció gràcies a la força motriu de les aigües de la riera i de les surgències. Començà a davallar el 1860 amb 1 133 h i amb 1 128 h el 1887. La crisi tèxtil de la comarca, unida als estralls de la fil·loxera (que aparegué pels volts del 1885) determinà una forta davallada demogràfica durant el darrer decenni del segle XIX. La crisi tèxtil igualadina provocà conflictes socials que també afectaren Carme. Pel contrari, la recuperació deIgualada amb l’arribada del ferrocarril el 1893 no afavorí la població, ja que no solament no es recuperà sinó que va anar perdent habitants. Entre el 1910 i el 1920 s’estabilitzà la població en 800 h; el decenni de 1930 a 1940 baixà a 700 h, el 1950 s’accentuà la davallada fins a 682 h. El 1970 féu una lleugera recuperació fins a vorejar novament els 700 h. En les dècades de 1980 i 1990 la població tingué algunes oscil·lacions dins una lleugera tendència a la baixa. Així, el 1981 tenia 717 h, el cens del 1991 comptabilitazava 679 h i el del 2001, 674 h. El 2005 es registraren 726 h.

Els boscos, força importants tot i que s’han reduït des de la dècada del 1870, són formats per pinedes de pi roig i alguns alzinars i rouredes. Els conreus són majoritàriament de secà, amb predomini de cereals i de vinya, tot i que també hi ha oliveres i ametllers. El regadiu, poc extens, es localitza a prop de la riera i es dedica sobretot a productes de consum local.

Des d’antic, l’aigua del rec, que serpenteja pel terme i per dins el poble, ultra regar les terres, era la força motriu dels molins fariners, drapers, d’oli i de paper, a més de fer molt de servei a les fassines d’aiguardent i per a rentar i tenyir els teixits de llana dels paraires. El 1733 fou legalitzada la confraria dels paraires de Carme, que tingué continuïtat fins el 1860. Entre les propietats dels paraires, hi havia els estricadors de Cal Ros, que eren d’ús obligatori per a tots els agremiats. Entre el 1773 i el 1814 pagaven dos sous per cada peça de roba, que s’hi portava mullada i es posava tibant entre els bastiments de fusta amb claus perquè en eixugar-se no s’arronsés. La casa de Sant Roc era el domicili social dels paraires i era situada al xamfrà del carrer del Fregenal i el camí de Miralles. Des del segle XI consta documentada l’existència dels molins que aprofitaven l’aigua de la riera de Carme. La indústria, que ha esdevingut la principal font econòmica del municipi, es basa principalment en els sector tèxtil i paperer. El 1998 s’inicià la celebració, pel maig, de Firaverd, una fira dedicada a la jardineria i la floristeria.

El Poble

El poble de Carme (331 m d’altitud), que tenia 702 h el 2005, és situat a la dreta de la riera homònima, al centre de la vall, en un lloc ric en aigües. La disposició de les edificacions ha estat sempre concentrada, amb carrers curts, a l’entorn de la parròquia.

Al voltant de l’església parroquial de Sant Martí, al centre del poble, s’anà configurant el nucli urbà. Fou construïda el 1743, en substitució de l’anterior, que era molt petita. El 1779, tant la parròquia com el santuari de Collbàs deixaren de ser sufraganis de la Pobla de Claramunt. Mentre que la primera aconseguia la independència parroquial, la segona es convertia en sufragània de la parròquia de Carme. L’entitat cultural més important és el Centre Recreatiu i Cultural (1934), que conté una sala de teatre i una biblioteca infantil.

Festes

Celebra la festa major pel juliol, en honor de la seva patrona, la Mare de Déu del Carme, i pel novembre se celebra la festa de Sant Martí.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Lloc web oficial de l’ajuntament

Cadaqués

 
Cadaqués és un municipi de l’alt Empordà (Girona)

A Cadaqués hi anem el 31 de març de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Comarques gironines
Comarca Alt Empordà

Capital Cadaqués
Entitats de població 1
Població
Total 2.752 (2018)
• Densitat 104,24 hab/km²
Llar 87 (1553)
Gentilici Cadaquesenc, cadaquesenca

Breu historia del municipi

El terme municipal de Cadaqués, de 26,44 km2, s’estén al sector de llevant de la península del cap de Creus, extrem més oriental de la península Ibèrica, en terrenys accidentats pels vessants finals de la serra de Rodes, que en contacte amb la mar formen una costa extremament articulada. A llevant limita amb la Mediterrània, mentre que per ponent ho fa amb els municipis de Roses i del Port de la Selva.

Comprèn la vila de Cadaqués, cap de municipi, al fons de la badia del mateix nom, l’antic nucli pescador de Portlligat i diverses urbanitzacions de tipus residencial i turístic. Hi porta una carretera local des de Roses i una altra carretera des del Port de la Selva.

L’etimologia del topònim ha estat discutida: una opinió el fa derivar de “cap de quers” (roques), potser influïda pels gravats francesos del segle XVII on es llegeix Cap de Quiers, mentre una altra el fa derivar de “lloc abundant en càdecs” (ginebre, arbust).

El Poble

La vila de Cadaqués es troba a 23 m d’altitud, al fons de la badia. El nucli antic estava emmurallat i ocupava el pujol rocós de la dreta de la riera que acaba en el lloc anomenat la punta des Baluard (o Riba de Nemesi Llorens), on encara s’alça una torre semicilíndrica que abans de la construcció de la riba s’assentava sobre les roques batudes per la mar, emblanquinada com totes les cases de la vila. Conserva el portal de l’antic recinte, d’arc rebaixat i cobert d’emblanquinat, que donava a la Platja Gran (a l’altre extrem hi havia el portal d’Amunt) des d’on, pel carrer del Call (nom que evidencia l’existència d’un nucli jueu a l’edat mitjana), costerut, s’arriba dalt del turó, coronat per l’església; un altre carrer seguia l’esquena d’ase des Baluard i desembocava a la placeta de l’Ajuntament; entre aquests dos carrers principals, una xarxa de carrerons estrets i costeruts, empedrats amb lloses i còdols, i placetes formen el conjunt arquitectònic del vell Cadaqués. Des des Baluard la vila s’estén a banda i banda, fent dues grans corbes sobre la badia, resseguida per la riba.

Carrer de Cadaqués (Alt Empordà)

 

© C.I.C – MOIÀ

 

L’església parroquial de Santa Maria s’alça al punt més enlairat del nucli antic, i la seva gran fàbrica presideix la vila i li dona la característica silueta des de la mar i des del camí que ve del coll de Perafita, tan sovint representada pels pintors que han utilitzat Cadaqués com a tema de paisatge. Iniciada a mitjan segle XVI, en la seva major part és d’estil gòtic tardà (una bona part de la nau única, la capçalera poligonal de set cares i les capelles laterals); la part de la nau propera al frontis és del segle XVII (1634-40), i l’anomenada capella fonda, al mur esquerre, és dels segles XVIII i XIX. Al frontis, reformat modernament, hi ha una porta d’arc de punt rodó i una rosassa. Corona la façana un minúscul campanar de cadireta, i sobre el costat esquerre s’alça el campanar de torre, de base quadrada i un cos superior octagonal. Conserva un dels retaules barrocs de l’escola de Vic més interessants dels que han perdurat a Catalunya, i el més notable de l’Empordà. La fusta es contractà ja el 1705, però la guerra de Successió retardà el contracte amb els escultors fins el 1723; projectat per Jacint Moretó, els executors foren el també vigatà Pau Costa i sobretot l’escultor de Figueres Joan Torres, auxiliat pel fuster gironí Josep Serrano. Completen la decoració barroca de l’església nou retaules de fusta daurada, molt més petits, a les capelles laterals (segles XVII i XVIII), i té també interès la trona de pedra i l’orgue del segle XIX, amb curioses taules pintades. Exteriorment l’edifici és arrebossat i emblanquinat.

Façana principal de Casa Serinyana

 

© ALBERTO GONZÁLEZ ROVIRA

 

L’eixample que ressegueix la badia a banda i banda de la vila es formà sobretot a partir del moment d’eufòria econòmica de mitjan segle XIX, i després amb els diners dels americans emigrats a Cuba. Hi ha notables edificis vuitcentistes, com la Casa Rahola, obra de J. Roca i Bros de vers el 1860, a la plaça de les Herbes, el del casino L’Amistat i altres; són modernistes la Casa Serinyana (1910), la Casa Pont i les escoles (1915). Ja a la postguerra, arquitectes prestigiosos van planejar cases i apartaments (Peter Harnden i Lanfranco Bombelli, J. A. Coderch, F. de Correa i A. Milà, O. Tusquets i L. Clotet, i altres). L’antic Hotel Miramar (dit després Hotel Cap de Creus), que fou el primer de la població (a la plaça de les Herbes) i acollí il·lustres visitants, ha estat convertit en el Museu Perrot Moore (acull una important col·lecció de gravats europeus dels segles XV al XX).

Festes

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Capellades

Capellades és un municipi de la comarca de l’Anoia (Barcelona)

A Capellades hi anem el 31 de març de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Anoia
Població
Total 5.211 (2018)
• Densitat 1.796,9 hab/km²
Llar 30 (1553)
Gentilici capelladí, capelladina

Breu historia del municipi

El terme municipal de Capellades és el més petit de la comarca, amb 2,95 km2. Limita amb els termes de la Torre de Claramunt (N i W), Cabrera d’Anoia (S) i Vallbona d’Anoia (E). Comprèn la vila de Capellades i l’antic veïnat de la Font de la Reina, i hi ha, a més, la urbanització de Ca l’Anton, la major part de la qual pertany al terme veí de la Torre de Claramunt. El terme és situat a la vall de l’Anoia, a l’indret on el riu talla la Serralada Prelitoral formant l’anomenat estret o congost de Capellades i surt ja de la Conca d’Òdena per a dirigir-se cap al Penedès. El congost s’obre pas entre la serra de Miramar (596 m) a l’esquerra, amb les carenes de Llobreia, el Brugar, el Fitó, els Colls Bessons i les Llangònies, i una potent terrassa travertínica quaternària, a la dreta, damunt les llicorelles paleozoiques i el granit, formant una cinglera de cornises i covals de pedra tosca i el dosser o barret del Capelló, on hi ha els importants jaciments prehistòrics del terme (abric Romaní i l’estació Agut).

El fonament principal de l’existència i de la prosperitat històrica de Capellades és l’aigua de la bassa del Molí de la Vila, d’on brollen de 8 a 12 milions de litres diaris, i encara hi ha altres deus abundants. El 1977, en un pou artesià de 140 m de profunditat, al davant de la font Cuitora, fou trobat un cabal de 13 milions de litres diaris, part dels quals serveixen per a l’abastament urbà. L’abundància de l’aigua capelladina ha servit moltes vegades per a remeiar necessitats alienes, com l’any 1566 quan, per falta de pluja, es perderen els sembrats sense granar a moltes zones catalanes i fins i tot molta gent de Barcelona anà a moldre, als molins de la costa de Capellades, blat importat de Sardenya. El 1694 els pagesos de Capellades i la pabordia del Penedès establiren una distribució de les aigües de la bassa per al regatge de les terres.

A Capellades hi ha la cruïlla de l’antiga carretera comarcal C-244 d’Igualada a Sitges, la qual ha sofert una millora en la dècada del 1990 amb la construcció d’un nou vial, la C-15, per la riba esquerra de l’Anoia, i la local de Capellades a Martorell, a més dels ramals que surten cap a la Torre de Claramunt, Vilanova d’Espoia i la Torre Baixa. El ferrocarril d’Igualada a Barcelona passa pel terme, però l’estació és dins el veí terme de Vallbona, a 1 km de la vila de Capellades.

El Poble

La vila de Capellades, a 317 m d’altitud, ocupa un replà travertínic a un centenar de metres per damunt de l’Anoia. A l’entorn de la primitiva església es formà el primer nucli urbà, molt estàtic als primers segles. Al segle XVII s’originà un desvetllament de la població amb l’eixamplament de les muralles del perímetre de la plaça de l’Església, amb la Plaça Xica, la plaça Nova, el Carrer Nou i els carrers de la Canaleta, del Call, de Sant Francesc, d’Oló, com també de l’eix del carrer Major, amb el Portal Jussà davant el pont del Bisbe i el Portal Sobirà a prop de les voltes de Can Bas i del carreró de Magí Carme. Durant el segle XIX s’allargaren els carrers del Pilar, de Garbí, de la Divina Pastora, de Sant Ramon, de Santa Anna i del Fondo, i durant la segona meitat del segle XX s’inicià la construcció dels espais lliures del nucli urbà, especialment els situats als passeigs de Miquel i Mas i de la Concepció i a ambdues bandes de les carreteres, i començaren a aparèixer blocs de propietat horitzontal. Un dels elements més característics de l’urbanisme de Capellades és la bassa vora el Molí de la Vila, d’origen natural, el voltant de la qual s’ha arranjat un parc.

L’església de Santa Maria de Capellades, després de rebre els privilegis del rei Lotari, el 986 i el 988, va deixar de ser sufragània de Claramunt i fou erigida parròquia el 1098 per una butlla d’Urbà II, a petició de l’abat Berenguer de Sant Cugat. El 1643 es bastí una església més gran i el 1805 s’iniciaren les obres del temple actual, que van durar un segle a causa de les interrupcions motivades per les guerres dels francesos i les carlines i per un incendi ocorregut el 1896. El 1805 i durant un quadrienni el monestir de Sant Cugat, a fi de contribuir a les obres de la nova església, hi destinà una tercera part dels delmes de la seva senyoria de Capellades. El 1824 tornà a contribuir durant un altre quadrienni a les obres de l’església.

L’església de Santa Maria és esmentada ja el 986 i el 988 en preceptes del rei franc Lotari a benefici del monestir de Sant Cugat del Vallès, del qual era possessió i figura en la documentació referent al castell de Claramunt, al terme del qual pertanyia. Formà part de la baronia de la Conca d’Òdena, però no fou del domini directe dels Cardona ja que Ramon de Claramunt vengué el 1234 el terme (que formava una quadra) i lloc de Capellades a l’abat Pere de Sant Cugat del Vallès, i li traspassà els drets senyorials. Els Cardona pledejaren pel domini de la quadra de Capellades fins el 1867, però aquesta quedà en propietat del monestir de Sant Cugat, adscrita a la pabordia del Penedès.

Altres llocs d’interès són la capella de la Mare de Déu del Pilar, que s’edificà el 1801. El convent de la Divina Pastora fou alçat el 1862 al lloc dels estricadors de la confraria de Sant Sebastià. Ja el 1858 s’establí a Capellades la segona comunitat de terciàries caputxines de l’Institut de la Mare del Diví Pastor, dedicat a l’ensenyament i fundat per l’igualadí P. Josep Tous i Soler (1811-71). A la Casa Serra, al costat de la capella del Pilar, les germanes franciscanes darderes es dedicaren a atencions hospitalàries. Els antics fossars parroquials desaparegueren el 1859 i les restes foren traslladades al turó del Molar, on es construí l’actual cementiri, amb la capella del 1911. També ha desaparegut l’oratori de la Casa Bas, autoritzat per Benet XIV el 1756. La Casa Bas és una casa senyorial del segle XVII amb una singular volta que constituïa un dels portals d’entrada a la vila; la casa acull, actualment, una sala d’exposicions. Un hospital general per als pobres fou creat el 1492 i un altre fou obert el 1798 al carrer de Sant Francesc. Aquest últim va funcionar fins el 1815. L’antic Molí de Cal Munné, paperer, situat al final de la costa dels Molins, ha estat restaurat.

Han estat presents de manera continuada a la vila diverses associacions culturals, algunes de les quals de molt antiga tradició, com és el cas de la societat la Lliga, amb local propi per a la realització d’actes diversos i de sessions de cinema i teatre. La seva antiguitat es remunta al 1901. També cal destacar l’agrupació sardanista, diverses corals i l’esbart dansaire. Des del 1988 se celebren periòdicament uns concerts de cambra sota el títol de Paper de Música i un concurs anyal per a la promoció de joves intèrprets. Hom disposa d’una biblioteca i també d’emissora municipal de ràdio. Al paratge de la Font Cuitora s’ha bastit un amfiteatre, utilitzat sobretot a l’estiu per a diversos actes.

L’any 1961 fou inaugurat el Museu Molí Paperer de Capellades en el setcentista Molí de la Vila, que és un testimoni viu de la tradició paperera, perquè es fabrica el paper emprant les mateixes eines i els procediments antics. El museu és vinculat al Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya; el 1999 va ser reformat i restaurat. Al museu s’ha instal·lat, a més, una biblioteca especialitzada i s’hi exhibeixen una gran part de les troballes prehistòriques trobades al Capelló. Es tracta de la Secció Arqueològica Amador Romaní.

Festes

Entre les festes tradicionals destaquen la festa major, que es fa per l’agost, i la festa major d’hivern de Santa Dorotea, al febrer. Per Nadal és tradicional de fer la travessia del llac nedant i pel juliol se celebra la festa de Sant Cristòfol. Ha estat recuperat el ball pla, que es balla per la festa major i pels dies de Corpus; el ball dit el dansot gairebé s’ha perdut.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament de Capellades

Enciclopèdia catalana

Cambrils

 
Cambrils és un municipi del baix Penedès (Tarragona)

A Cambrils hi anem el 7 de gener de 2013

Dades del Municipi

Entitats de població 6
Població
Total 33.362 (2018)
• Densitat 947,78 hab/km²
Llar 245 (1553)
Gentilici Cambrilenc/a

Breu historia del municipi

És situat a la plana del Camp de Tarragona, tocant a mar. El terme consta de dos sectors: l’occidental o antic terme de Cambrils i l’oriental, o antic terme de Vilafortuny, separats gairebé pel terme municipal de Vinyols i els Arcs. El sector occidental és comprès entre la riera de Riudecanyes, que el separa per l’W del municipi de Mont-roig del Camp, i la riera d’Alforja, que segueix de prop el límit amb el terme de Vinyols i els Arcs. La riera de Riudoms forma el límit nord-oest del sector oriental amb Vinyols, límit que es completa al N amb Riudoms i a l’E amb els termes de Vila-seca i de Salou, ja del Tarragonès.

El municipi té un total de 9 km de platja arenosa, que comença al golf de Sant Jordi, una mica més enllà de la punta de Sant Pere, i s’estén fins a la punta de Riudecanyes. La punta de Riudoms deixa a ponent les platges de Cambrils, on s’obre el port artificial de Cambrils, i a llevant les de Vilafortuny. La superfície és majoritàriament plana, amb un lleuger pendent de N a S, sense que en cap moment sobrepassi els 70 m. Aquest pendent, mai superior al 2%, provocava l’estancament d’aigües vora mar, en nombrosos aiguamolls, que les successives onades turístiques de les darreres dècades del segle XX han forçat a drenar i dessecar per convertir en zona residencial. Travessen el terme, a més de les rieres esmentades més amunt, d’altres rieres i torrenteres que han aportat abundants terres al·luvials, aptes per a l’agricultura: la riera del Regueral i la del Camí i el barranc de Gener, que desaigüen directament a mar, i el barranc de la Canal i el de les Francines, que ho fan a la riera de Riudecanyes per l’esquerra. El creixement de la població, però, ha fet que el cabal d’aigua aportat per totes aquestes rieres i torrenteres esdevingui insuficient. Això obliga que cada any es realitzin noves perforacions de pous, que substitueixen l’antiga construcció de mines per a la captació de l’aigua, sistema avui pràcticament abandonat.

El clima de Cambrils és típicament mediterrani, si bé la humitat característica de les zones properes al mar és contrarestada pel vent sec conegut com mistral. La mitjana d’humitat anual oscil·la entre el 69% i el 75%. Els estius no són excessivament càlids, ja que la màxima al mes d’agost és de 26,7°C. Els hiverns no són tampoc gaire freds, ja que la mínima és de 5,7°C al mes de gener.

A part de la vila de Cambrils, cap de municipi, el territori municipal comprèn l’antic terme i poble de Vilafortuny, que li fou agregat el 1846, i un bon nombre d’ urbanitzacions i zones residencials sorgides amb l’esclat turístic, com la Llosa, que tenia 1.158 h el 2005, Ardiaca, amb 1. 020 h, i el Mas d’en Bosc, que tenia 2.776 h i deu el seu nom a un antic mas. Hi ha també diversos masos, com els Teixells o els que formen l’entitat de població anomenada el Parc de Samà, i els despoblats de la Pobla, Vilagrassa i el Mas del Bisbe.

Cambrils és força ben comunicat. Paral·lelament a la costa és travessat pel ferrocarril de Barcelona a Tortosa i València, que hi té estació, per la carretera N-340 de Barcelona a València, que travessa la vila, i, encara més a l’interior, per l’autopista AP-7, anomenada de la Mediterrània, que hi té una sortida. Es comunica per carreteres locals amb Montbrió del Camp, Vinyols i Salou (carretera arran de la platja). L’any 2014 fou inaugurat el servei ferroviari de Rodalies entre l’Arboç i Cambrils.

El Poble

La vila de Cambrils (19.214 h el 2005), que abans era dividida en dos nuclis separats per 1 km (la zona marinera del Port de Cambrils, arran de mar, i la vila pagesa interior), és unida pel procés de creixement urbanístic. L’església, sota l’advocació de Santa Maria, fou iniciada al final de l’any 1500 i ha patit diverses modificacions.

Carrer turístic de Cambrils (Baix Camp)

 

© C.I.C – MOIÀ

 

Es conserva la porta de l’antiga muralla restaurada per Cèsar Martinell el 1932.

Al barri del Port, a l’esquerra de la riera d’Alforja, es conserva una torre de guaita rodona, símbol de la façana marítima de Cambrils; anomenada torre del Port o dels Moros, del segle XVII, s’hi han dut a terme obres de rehabilitació i forma part del Museu d’Història de Cambrils. El barri té una església senzilla i moderna.

Integrada ara al nucli urbà hi ha l’ermita de la Mare de Déu del Camí. La imatge fou trobada, segons tradició, sota una palmera, per la qual cosa se li diu, també, de la Palma. Ha estat identificada amb l’església de Cambrils esmentada en la butlla del 1154. En realitat, el santuari fou la parròquia de l’antic terme de la Pobla d’en Taudell, ara integrat a Mont-roig. La primera referència documental a la capella és un llegat de l’arquebisbe Ramon de Rocabertí del 1214 i sembla que gaudí de la devoció de Jaume I. Al segle XV tenia ja sis altars i el seu ermità disposava del privilegi de poder captar per tota la diòcesi. Entre el 1704 i el 1722 s’hi feren importants reformes. El temple actual fou inaugurat el 1778, construït amb pedra de Montjuïc, que els pescadors anaven a cercar a Barcelona; són observables encara en un dels murs restes de la fàbrica gòtica. El temple actual és porticat, amb tres naus i una cripta, que abans fou el cementiri de Cambrils. L’edifici fou restaurat el 1891. L’interior del temple fou destrossat el 1936. Té adossada una torre de guaita anomenada de l’Ermita, que forma part del Museu d’Història de Cambrils.

Festes

A Cambrils funcionen nombroses associacions i entitats de caràcter cultural, cívic i esportiu. Dedicat a la recuperació de l’arqueologia, la història i la cultura de la vila de Cambrils, funciona el Centre d’Estudis Cambrilencs.

El 1999 s’establí la nova estructura del Museu d’Història de Cambrils, format per l’edifici del Molí de les Tres Eres, que és la seu principal; la torre de l’Ermita, on el 1985 el Centre d’Estudis establí el primer museu de la vila; el Museu Agrícola de Cambrils, inaugurat l’any 1998 a l’antic celler de la Cooperativa Agrícola; la vil·la romana de la Llosa, jaciment descobert el 1980, i la torre del Port.

A l’estiu se celebra el Festival Internacional de Música, que té lloc en diferents emplaçaments, com per exemple al Parc de Samà, i entre el juliol i l’agost es pot assistir a les actuacions del cicle “Nits d’estiu vora el mar”. Al desembre es lliura el premi de pintura Vila de Cambrils.

Cambrils celebra nombroses festes. Entre les més destacades figura la festa major de la Immaculada, al desembre. També se celebren la festa major de Sant Pere, al juny, la festa de la Mare de Déu del Carme, al juliol, i la festa major de la Mare de Déu del Camí, al setembre. Una altra festa tradicional és la de Sant Antoni Abat, o dels Pagesos, pel gener, amb els Tres Tombs, i a l’abril es fa el Ralli de Cotxes Antics.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Les Cabanyes

Les Cabanyes és un municipi de la comarca de l’alt Penedès (Barcelona)

A Les Cabanyes hi anem el 7 de gener de 2013

Dades del Municipi

Comarca Alt Penedès
Entitats de població 1
Població
Total 965 (2018)
• Densitat 877,27 hab/km²
Llar 7 (1553)
Gentilici Cabanyenc, cabanyenca

Breu historia del municipi

El petit municipi de les Cabanyes, de 1,1 km 2 és situat a la plana, a la zona central de la comarca. Limita al N i a l’W amb Vilobí del Penedès, a l’E amb la Granada, al S amb Vilafranca del Penedès i al SW amb Pacs del Penedès. El poblament, per raó de la petitesa del terme, és concentrat. Hom pot accedir-hi per la carretera local de Vilafranca del Penedès a Guardiola de Font-rubí. L’estació de ferrocarril més propera és la de Vilafranca. El terme és drenat pel torrent de la Torreta, tributari del torrent de la Rovira i de la riera de Ribes.

El Poble

El poble de les Cabanyes és situat a 252 m d’altitud, i dista 2,5 km del cap comarcal. El 2005 tenia 682 h empadronats. L’església parroquial és dedicada a sant Valentí i fou bastida el 1912 en un estil neomedieval. Els barris de l’Albornar i de Can Mateu són molt propers al cap de municipi, al NW i N d’aquest respectivament

Josep Torras i Bages, que fou bisbe de Vic, nasqué el 12 de setembre de 1846 al Mas Gomà del terme de les Cabanyes.

Festes

. Celebra la festa major d’estiu el primer diumenge d’agost i la festa major d’hivern el diumenge proper al 14 de febrer.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Canalda

Canalda és un poble del municipi de Odèn comarca del Solsonès (Lleida) 
A Canalda hi anem el 22 d’agost de 2012

Dades del Municipi

Entitats de població 9
Conté la localitat Canalda
Població
Total 260 (2018)
• Densitat 2,27 hab/km²
Llar 47 (1553)
Gentilici Odenès, odenesa

Entitat de poblacióHabitants (2005 )Cambrils50

Canalda37 Llinars58 Montnou, el59 Móra Comdal, la

Odèn 18 Racó, el17Sàlzer, el  Valldan, l

Breu historia del municipi

Limita en bona part amb l’Alt Urgell, mitjançant els municipis d’Oliana (S i W), que l’abraça com una mitja lluna, Coll de Nargó (NW), que toca Odèn per una estreta franja, i Fígols i Alinyà (N), mentre que dins la comarca entronca amb els termes de la Coma i la Pedra (E), Sant Llorenç de Morunys (E), Guixers (E), Navès (E), Lladurs (S) i Castellar de la Ribera (S).

El terme s’estén al peu de les altes muntanyes de Port del Comte (l’extrem NE correspon al Pedró dels Quatre Batlles, que n’és el punt culminant, limítrof amb Alinyà, la Vansa i la Coma i la Pedra), continuades vers l’W per la serra d’Odèn (n’és el punt més alt a la tossa de Cambrils, a 1 813 m), que arriba fins a la serra de Turp (1 578 m), extrem NW del municipi. Al sector de llevant es destaca solitari el Puig Sobirà (1 919 m), contrafort meridional de Port del Comte. La capçalera de la Ribera Salada travessa el terme i rep una sèrie de torrents que recullen les aigües i les deus de la muntanya, el seu afluent principal és la riera de Canalda, procedent del sector E, que forma part del límit meridional. La població ha estat tradicionalment disseminada. El terme comprèn els pobles d’Odèn, cap de municipi, Cambrils i la Valldan, els llogarets de Canalda, el Montnou, Llinars i el Racó, i els antics pobles del Sàlzer i la Móra Comdal. El sector septentrional, al peu de l’encinglerada serra d’Odèn, és travessat per la carretera local que comunica Berga amb la C-14 per Sant Llorenç de Morunys.

El Poble

El sector oriental del terme correspon als antics termes de Canalda i d’Encies, situats al peu dels vessants meridionals de Port del Comte, presidits pel Puig Sobirà i drenats per la riera de Canalda, que aflueix a la Ribera Salada a l’extrem meridional del municipi. L’església parroquial de Sant Julià de Canalda, d’origen romànic (segle XII) però força desfigurada, s’alça prop la riera del seu nom, a l’esquerra de la carretera procedent de coll de Jou; esmentada ja el 839, el bisbe Nantigís la consagrà el 901 de nou. Foren barons de Canalda els senyors de Santa Fe i de Vergós Guerrejat (cognomenats Galceran al segle XIII) i foren senyors de la veïna quadra d’Encies els Rovira de Sant Llorenç, però ambdues jurisdiccions estigueren per sota de l’alta jurisdicció criminal dels Cardona, dins la batllia de Solsona. La parròquia de Canalda (37 h) és formada per cases agrupades; celebra la festa major per la Mare de Déu de la Mercè. Encies és una masia habitada temporalment.

Al sector encinglerat del veí Puig Sobirà hi ha nombroses coves o esplugues que foren ja habitades en temps protohistòrics i alguna de fortificada en època medieval, com l’anomenada cova dels Moros. Prop del mas del Soler de Dalt hi ha l’església de Sant Miquel del Soler de Dalt, del segle XII, que té la característica d’ésser de volta d’arrencada gòtica i coronament arrodonit i que conserva encara la coberta de lloses.

Festes

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Cambrils del Solsonès

Cambrils del Solsonès és un poble del municipi de Odèn comarca del Solsonès (Lleida)

A Cambrils del Solsonès hi anem el 22 d’agost de 2012

Dades del Municipi

Breu historia del municipi

Limita en bona part amb l’Alt Urgell, mitjançant els municipis d’Oliana (S i W), que l’abraça com una mitja lluna, Coll de Nargó (NW), que toca Odèn per una estreta franja, i Fígols i Alinyà (N), mentre que dins la comarca entronca amb els termes de la Coma i la Pedra (E), Sant Llorenç de Morunys (E), Guixers (E), Navès (E), Lladurs (S) i Castellar de la Ribera (S).

El terme s’estén al peu de les altes muntanyes de Port del Comte (l’extrem NE correspon al Pedró dels Quatre Batlles, que n’és el punt culminant, limítrof amb Alinyà, la Vansa i la Coma i la Pedra), continuades vers l’W per la serra d’Odèn (n’és el punt més alt a la tossa de Cambrils, a 1 813 m), que arriba fins a la serra de Turp (1 578 m), extrem NW del municipi. Al sector de llevant es destaca solitari el Puig Sobirà (1 919 m), contrafort meridional de Port del Comte. La capçalera de la Ribera Salada travessa el terme i rep una sèrie de torrents que recullen les aigües i les deus de la muntanya, el seu afluent principal és la riera de Canalda, procedent del sector E, que forma part del límit meridional. La població ha estat tradicionalment disseminada. El terme comprèn els pobles d’Odèn, cap de municipi, Cambrils i la Valldan, els llogarets de Canalda, el Montnou, Llinars i el Racó, i els antics pobles del Sàlzer i la Móra Comdal. El sector septentrional, al peu de l’encinglerada serra d’Odèn, és travessat per la carretera local que comunica Berga amb la C-14 per Sant Llorenç de Morunys.

El Poble

A ponent del municipi, al SW del tossal de Cambrils, i ha l’antic terme i parròquia de Cambrils, format per petits grups de cases i masies escampades. Al llogaret del Racó (17 h el 2005) hi ha la capella de Santa Bàrbara, edifici del segle XVII. Més al fons hi ha la petita església romànica de Sant Quintí, sense culte i ruïnosa. A la Ribera Salada hom aprofita un salt d’aigua per a una petita central elèctrica que dóna llum al sector. Més a ponent, prop de la carretera, hi ha unes cases noves i l’hostal i vers migdia, en un tossal, hi ha les restes de l’antic castell de Cambrils, la jurisdicció civil i criminal del qual fou del vescomtat (després comtat i ducat) de Cardona, dins la batllia de Solsona; l’antiga església romànica es troba en procés de ruïna. Prop seu hi ha l’actual església parroquial de Sant Martí de Cambrils, esmentada ja el 839, edifici del segle XVII, i unes quantes cases veïnes. Cambrils (50 h) celebra la festa major el primer diumenge d’octubre, pel Roser, i el patró del poble, Sant Martí, el diumenge després de l’11 de desembre.

En direcció NW, vers el coll de Santa Pelaia que travessa la carretera a Organyà, hi ha el llogaret agrupat de Llinars (58 h), dominat per llevant pel tossal de Cambrils.

Festes

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Enciclopèdia catalana

La Coma, poble

La Coma és un poble del municipi de la Coma i la Pedra comarca del Solsonès (Lleida)

A la Coma hi anem el 21 d’agost de 2012

Dades del Municipi

Vegueria Catalunya Central
Comarca Solsonès
Entitats de població 3
Població
Total 265 (2018)
• Densitat 4,37 hab/km²
Llar 39 (1553)
Gentilici Comardí, comardina
Entitat de població Habitants (2005)
Coma, la 137
Pedra, la 64
Port del Comte, el 69

Breu historia del municipi

El terme estén a l’extrem nord-oriental del Solsonès i de la Vall de Lord, a la capçalera del Cardener, des de la serra de Port del Comte (el Pedró dels Quatre Batlles, a 2 383 m, a l’extrem NW) fins a la serra del Verd (cap d’Urdet, a la serra del Gall, a 2 233 m, a l’extrem NE), separades aquestes serres pel coll de Port, o del Comte, fins a la serra de Querol (2 214 m a l’extrem SW) i la serra de Guixers (SE).

Limita al N amb Gósol (Berguedà) i Tuixén i la Vansa (Alt Urgell), a l’W amb Odèn i al S i l’E amb Guixers i Sant Llorenç de Morunys. Comprèn el sector oriental del gran prat ramader de Bacies, on hi ha el pou de glaç natural de la Bòfia (-31°C), que era aprofitat antigament (els traginers portaven blocs de glaç embolicats en sacs i sàrries a Solsona i altres llocs). El terme comprèn els pobles de la Coma, cap de municipi, i la Pedra, la urbanització de Port del Comte i l’estació d’esquí del mateix nom. També inclou el despoblat de Pratformiu. Les principals vies de comunicació són la carretera local que enllaça Sant Llorenç de Morunys amb Tuixén, passant pels pobles de la Pedra i la Coma, i la que surt més amunt del cap municipal per anar a Port del Comte i unir-se, al coll de Jou, amb la carretera de Sant Llorenç a la C-14 (Eix Tarragona-Andorra).

El Poble

El poble de la Coma (137 h el 2005) és al centre del terme, vora les fonts del Cardener, a l’esquerra del riu, a 1 004 m d’altitud. Les cases s’agrupen entorn de l’església parroquial de Sant Quirze i Santa Julita, la casa del comú i l’escola. Algunes cases s’han modernitzat i se n’han fetes de noves per a l’estiueig. Ha estat una de les parròquies més poblades, amb Sant Llorenç, de la Vall de Lord. Formà part del vescomtat de Cardona, dins la batllia de Sant Llorenç de Morunys. .

Festes

La festa major se celebra per Sant Roc (16 d’agost), i la festa major petita per Sant Marc (25 d’abril)

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Clariana de Cardener

Clariana de Cardener és un municipi de la comarca del Solsonès (Lleida)

A Clariana del Solsonès hi anem el 28 d’agost de 2012

Dades del Municipi

Vegueria Catalunya Central
Comarca Solsonès
Entitats de població 4
Població
Total 147 (2018)
• Densitat 3,6 hab/km²
Llar 32 (1553)
Gentilici XXX
ntitat de població Habitants (2005)
Clariana de Cardener 42
Hortoneda 26
Sant Just i Joval 50
Sant Ponç 31

Breu historia del municipi

Té forma de mitja lluna i el sector N segueix la vall del Cardener fins a la seva unió amb el riu Negre (o riera de Solsona), que forma una afrau o congost, mentre que el sector S comprèn la vall de la riera d’Anglerill, afluent del riu Negre i de la rasa del Reboll, al Cardener. Dins la comarca limita amb els termes de Navès (NE), Olius (NW) i Riner (W). El Cardener també forma un congost excavat en la plataforma estructural que fou aprofitada per a la construcció (1949-54) del pantà de Sant Ponç, el primer de la conca del Llobregat, inaugurat posteriorment (1964). Regula els cursos del Cardener i del Llobregat i té uns 6 km de llargada; la resclosa té 60 m d’alçada i 309 de llargada. S’hi practica la pesca esportiva.

La major part del poblament té caràcter disseminat. Els principals nuclis són les caseries de Clariana de Cardener (abans anomenada Sant Sadurní o Sant Serni de Clariana), cap administratiu, Hortoneda, Sant Ponç, i Sant Just i Joval. El principal eix de comunicacions és la carretera C-55, d’Abrera a Solsona, de la qual surt (dins el terme de Riner) un ramal que va al pantà de Sant Ponç.

El Poble

En un tossal sobre la plana de Flotats, a 500 m d’altitud, on conflueixen el Cardener i el riu Negre, s’alcen les restes del vell castell de Clariana (murs i una torre quadrada sobre l’antic portal d’accés) i la primitiva parròquia de Sant Serni (o Sadurní) de Clariana, en estat ruïnós. La caseria de Clariana de Cardener (43 h el 2006) tan sols és formada per l’església parroquial i unes poques cases al voltant seu, entre les que s’hi troba la que allotja l’ajuntament. El 2 de febrer se celebra la festa de la Candelera amb missa i repartiment de candeles i el diumenge següent al dia 5, la festa de Santa Àgata. El primer diumenge de maig se celebra la festa major, i el diumenge després del 29 de novembre la festa de Sant Serni.

El lloc és esmentat ja el 1010. El castell tenia importància estratègica i fou del domini de la família vescomtal dels Cardona, dins la batllia de Cardona, que tenia també diversos alous al terme. Un dels primers castlans fou Senfred Duran, que amb la seva muller Rotruda feu donacions a l’església de Solsona el 1073 (en aquest document constava l’existència d’una fortificació o guàrdia a l’extrem SE del terme). Foren posteriorment senyors del castell els Brull o Descatllar, però l’alta i la baixa jurisdicció restà dels Cardona (el lloc fou anomenat Clariana del Ducat). Els delmes de Clariana pertangueren, els darrers temps de l’Antic Règim, a l’Hospital de Cardona. Fins al segle XIX el terme parroquial havia format part del terme ample de Cardona i algunes temporades havia estat administrat directament pel consell d’aquesta vila. En formar-se els municipis, el terme ample fou unit a Cardona (1844), però sorgiren protestes i Clariana obtingué la segregació. El 1927 fou abandonada l’església propera al castell i hom bastí la nova església parroquial i la rectoria vora l’antiga casa de Flotats, al pla, a la vora de la carretera.

Depenen de Clariana la capella de Santa Maria del Soler, l’església preromànica de Santa Àgata, prop del Cardener, els masos de Garrigó i d’Anglerill, el molí i l’antiga quadra de Buida-sacs, l’antiga quadra de Borrelles i el mas i el molí de la Ribera amb l’església de Santa Maria, prop del Cardener (des del 1120 era feu de l’església de Santa Maria de Solsona).

Festes

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament