Banyoles

 

Banyoles (Llac) (3)Banyoles és una Vila municipi de la Comarca del Pla de l’Estany (Girona)

 

A Banyoles i anem el 9 de març de 2014. El poble te molts llocs interessants i el llac,  es per passar-hi unes bones estones. 

 

Dades del Municipi

Gentilici Banyolí, banyolina
Superfície 11,1 km²
Altitud 172 msnm
Població (2013[1])
  • Densitat
19.119 hab.
1.722,43 hab/km²
Entitat de població Habitants
Banyoles 18.951
Lió 28
El Mas Usall 35
els Pins 60
Puigpalter de Baix 20
Mas Riera 17
Puigpalter de Dalt 48

Breu historia del Municipi

El terme municipal és al NE del massís muntanyós de Rocacorba, que envolta l’estany pels sectors meridional i occidental (serres de Camós i de Sant Patllari, en termes de Camós i de Porqueres respectivament). El límit nord-oriental passa vora el pla de la Bruguera i continua seguint parcialment el traçat de la riera de Garrumbert, que separa el terme del municipi de Fontcoberta. La riba oriental de l’estany de Banyoles conforma el límit amb el terme de Porqueres i al S coincideix en gran part amb el camí antic d’Olot a Girona, que separa el municipi del veïnat de Miànigues, al terme de Porqueres, per bé que en un petit tram de l’extrem sud oriental comunica amb el municipi de Cornellà del Terri. 

El terme municipal comprèn, a més de la ciutat de Banyoles, els barris de les Cases Barates i el Mas Usall, els veïnats de les Arcades, Guèmol, Lió, Mas Riera, el Pla del’Ametller i Puigpalter, i les urbanitzacions de Can Puig, els Pins i el Puig deFontpudosa. Travessa el terme de NW a SE la carretera C-66, que procedent del Baix Empordà, passa per llevant de la ciutat de Banyoles vers Besalú. Hi ha una xarxa decarreteres locals que uneixen els diferents nuclis de població del municipi entre ells i amb els pobles veïns.

El Poble

La ciutat de Banyoles (17 114 h el 2006) és situada a la riba oriental de l’estany, a 172 m d’altitud. El lloc és documentat des del segle IX i el nucli antic de poblament, la Vila Vella, format en l’espai comprès entre el monestir de Sant Esteve de Banyoles i l’església parroquial de Santa Maria dels Turers, apareix ja definit a la primeria del segle XIII.

 El monestir benedictí de Sant Esteve de Banyoles va ser fundat per l’abat benedictí Bonit pels volts del 812, qui obtingué del comte Odiló permís per instal·lar-se en un indret erm, però on hi havia les restes d’una antiga església. Mort el fundador, Mercoral en fou elegit abat el 822 i el mateix any el comte Rampó de Girona obtingué un precepte de Lluís el Piadós que posava el monestir sota la seva protecció i li concedia la immunitat. Posteriorment el monestir adquirí les esglésies de Sant Pere deRodes (que s’independitzaren entre el 944 i el 948), fet que motivà un llarg procés amb Sant Policarp de Rasés i Sant Julià del Mont. Durant una invasió d’hongaresos ode normands, vers el 945, el monestir va ser incendiat i destruït i lCesglésia va ser reconstruïda i consagrada el 957 per Arnulf, bisbe de Girona. El monestir continuà prosperant per la protecció dels comtes de Cerdanya-Besalú. El 977 alguns monjos deBanyoles endegaren la vida monàstica a Sant Pere de Besalú. Entre els dominis territorials del monestir s’ha d’esmentar el castell de Taià que, juntament amb Serinyà, li va ser cedit el 979 per Miró, comte de Besalú i bisbe de Girona; els priorats de Santa Maria de Finestres, de Sant Marçal de Montseny i de Sant Nicolau i Santa Creu deCalabuig pertanyien al monestir de Banyoles ja a la primeria del segle XI. El castell deCalabuig, del comtat d’Empúries, era també possessió del monestir, que el va vendre probablement vers el 1175 als vescomtes de Rocabertí. La parròquia de Porqueres pertanyia al monestir de Banyoles des del segle XI, i el castell, que inicialment era dels Porqueres, va ser venut el 1251 al monestir de Sant Esteve. El monestir també posseïa les altres parròquies de la rodalia: Usall, Miànigues, Merlant, Guèmol, Mieres, el Sallent, etc. El 1078 el comte Bernat de Besalú uní el monestir a Sant Víctor deMarsella, intentant de redreçar el relaxament que s’havia produït al cenobi. El 1086 va ser consagrada una nova església i el monestir recobrà la independència avançat el segle XII i continuà florint durant els segles medievals. Hi hagué una escola monacal des del segle XI i el 1446 hi fou fundat un estudi general benedictí. Els terratrèmols dels anys 1427 i 1428 derruïren part de l’església. La reconstrucció fou iniciada tot seguit, però el 1655 tropes franceses acabaren de destruir l’obra antiga de l’església, del claustre i de l’abadia. Magrat tot, la comunitat subsistí fins a l’exclaustració de 1835 i els edificis monàstics restaren abandonats fins el 1863, que foren convertits en casa missió del bisbat de Girona.
 

L’església actual (llevat de la porta gòtica del 1530) és una obra neoclàssica (1702-40). En unes obres fetes en la cripta pel maig del 1980 hom descobrí fragments demurs de dos absis que podrien correspondre a les esglésies preromànica i romànica. Malauradament, les excavacions foren soterrades. Suhi conserva un retaule gòtic (segle XV) dedicat a la Mare de Déu de l’Escala, obra de l’anomenat Mestre deBanyoles. Segons un estudi de Pere Freixas, s’identifica l’autor anònim amb Joan Antigó de Girona, que va construir aquest retaule entre els anys 1437 i 1439, i que anteriorment n’havia construït d’altres per a la capella del castell de Vilademany i per a l’església de Sant Vicenç de Maià de Montcal. El retaule de Banyoles és inclòs dins el corrent anomenat gòtic internacional i mostra una gran expressivitat en els rostres dels personatges i les seves actituds; al centre hi ha una imatge de talla d’alabastre de la Mare de Déu. Aquest retaule va ésser col·locat novament dins l’església després de la destrucció, l’any 1936, del retaule barroc del 1754 que hi havia. S’hi havia conservat l’arqueta-reliquiari de sant Martirià, en forma de temple gòtic, que probablement va ser obrada per l’orfebre Francesc Artau, originari de Salt, actiu a Girona a la fi del segle XIV i principi del XV. Aquesta arqueta va ser robada a la fi del 1979. A la capella deSant Martirià hi ha vuit teles de Marià Vayreda, procedents del retaule dedicat a aquell sant, que va ser destruït parcialment l’any 1936. El claustre va ser construït entre els anys 1778 i 1783 i és una obra italianitzant; s’hi conserven, intercalats entre d’altres elements escultòrics procedents de construccions anteriors, alguns sepulcres d’abats i nobles.

 L’església parroquial de Santa Maria dels Turers fou edificada a l’emplaçament actual pels monjos del monestir de Sant Esteve, perquè servís de parròquia de la població, i és esmentada des del 1017. L’edifici actual, gòtic, va ser construït entre el 1270 i el 1333 en el marc de prosperitat i expansió que gaudí la vila durant el segle XIII i que també possibilità l’expansió de la part alta de l’actual nucli urbà, la Vila Nova, que era voltada, com el nucli antic, d’una gran muralla. A la fi del segle XIII ja s’havia construït al centre de la Vila Nova la plaça porticada del Mercadal, actual plaça Major.
 

El 1290, les obres de l’església eren dirigides per Pere Torroella de Fluvià. Va ser ampliada entre el 1599 i el 1620 amb una andana de capelles adossada a la nau septentrional i amb una nova nau, al S, el 1864. Va ser profanada el 1936 i es destruí tot el que hi havia d’antic i posteriorment fou restaurada. En tenien cura els jurats de la vila, segons reconegué l’abat el 1413, però aquest es reservà la provisió del capellà major, del domer i del sagristà fins el 1753, que aquest dret passà al bisbe de Girona i a la corona. Ha donat nom a la plaça dels Turers i, abans, a un antic portal de la vila. Actualment és església arxiprestal.

La Pia Almoina és un edifici que va ser fundat el 1307 per Guillem Reixac i altres veïnsde la vila, com a institució benèfica. És obra dels segles XII al XVII; durant un temps s’utilitzà com a casa de la vila i actualment allotja equipaments culturals i el Centre d’Estudis Comarcals.
Festes

 

La cultura i el folklore

Banyoles disposa de diverses entitats que dinamitzen la vida cultural i esportiva de la ciutat. Destaquen el Centre d’Estudis Comarcals, fundat el 1943, i entre les entitats esportives el Club Natació Banyoles, fundat l’any 1925 i amb una secció de rem des del 1958, responsable de la celebració de la popular Travessa a l’Estany. L’estany ha estat escenari de campionats de rem i esquí aquàtic d’àmbit català, estatal i internacional, els primers dels quals es remunten al 1885, any en què es va fer la primera regata de rem, i al 1921, que tingueren lloc els primers campionats de natació. Aquesta tradició li valgué la nominació com a subseu olímpica per a les proves de rem dels Jocs Olímpics de l’any 1992 i com a seu del Mundial de Rem del 2004.

 Dels dos museus de la ciutat, el més important és el Museu Arqueològic Comarcal, situat a l’edifici de la Pia Almoina. Conserva les restes arqueològiques i paleontològiques dels jaciments més importants de la comarca, sobretot les troballes realitzades a les nombroses coves prehistòriques de Serinyà. Al Museu també hi ha exposada una reproducció de la mandíbula de Banyoles, pertanyent a un home deNeanderthal ( Homo sapiens neanderthalensis ), que aparegué prop de l’estany. És un dels escassos vestigis d’aquest tipus humà, que visqué durant el paleolític mitjà, apareguts als Països Catalans. Va ser trobada el 1887 entre un banc de tova calcària (travertins) situat uns 2 km al SE de Banyoles, ja al terme de Porqueres, i fou adquirida posteriorment per Pere Alsius (1839-1915), banyolí conegut per els seus treballs històrics i prehistòrics. També s’hi pot veure la Col·lecció Numismàtica Butinyà.
 

El Museu Municipal Darder d’Història Natural, inaugurat el 1916 amb les donacions fetes per Francesc Darder i Llimona, primer director del Parc Zoològic de Barcelona, és dedicat a les ciències naturals i s’ha convertit en el Centre d’Interpretació del’Estany.

 Cal destacar també la biblioteca i l’arxiu del monestir de Sant Esteve de Banyoles, el Teatre Municipal i la Llotja del Tint (edifici gòtic civil del s. XV), on se celebren periòdicament exposicions d’art, així com la remarcable activitat duta a terme pel Centre Excursionista de Banyoles, seu d’una biblioteca especialitzada en muntanyisme i organitzador de la popular marxa a peu dels 40 km, de gran ressò a tot Catalunya i celebrada anualment des del 1962.
 

El ball de la sardana és molt arrelat a la població, i entre les cobles més antigues del país hi hagué la d’Els Juncans i posteriorment la Principal de Banyoles. Aquesta tradició, que li va valdre el nomenament de Ciutat Pubilla de la Sardana, es fa ben manifesta durant la festa de Sant Martirià, coneguda amb el nom de Festa Major de la Sardana i a l’aplec del juliol i que data del 1953, si bé ja s’havia celebrat el 1936. És tradicional, des del 1907, la representació dels Pastorets per les festes de Nadal. A meitats de gener se celebra la popular benedicció dels animals amb la passada dels Tres Tombs amb motiu de la festivitat de Sant Antoni Abat. Una de les festes amb més anomenada de la ciutat es el Carnestoltes, arrelat des d’abans del segle XVIII. La Processó dels Dolors, celebrada el divendres abans de Rams, també és una festa important.Pel mes de juliol se celebra la festa de Sant Cristòfol, amb la tradicional benedicció de cotxes, i també té lloc l’Aplec de la Sardana. Durant tot l’estiu els barrisde la ciutat s’engalanen per acollir les seves festes respectives.

A mitjans d’agost se celebra la festa major de la Mare de Déu d’Agost, que cada vegada té més rellevància i en la qual es celebra la Fira del Cop d’Ull. D’altra banda, la festa major gran és per Sant Martirià, el dissabte després del 24 d’octubre.

 

Com arribar-hi

 

Fotos

 

Banyoles (Plaça major) (2)

Clica la foto i veus les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web.

Pàgina web de l’Ajuntament

Gran Enciclopèdia Catalana

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *