Sortim de Barcelona el 8 de Juliol A la 1 estem a punt d’embarcar.
esmorzar 6€ talladet. 4,5€ A les 1,45h. estem al camarot, a les 3 dinem i a les 18 informació de les excursions.
a les 20h. sopar amb dues parelles una Argentina l’altre Aragonesa desprès espectacle i festa tropical. Dormirem?
Clica la foto i veus totes les de la Maite
Dilluns 9 naveguem direccióMarsella
Naveguem Cap a Marsella pero no hi parem. Hora de llevar-nos les 8h. esmorzar i sol piscina lectura, dinem a les 14 desprès becaina fins les 17 h.
Tornem a la coberta 10 piscina fins les 19’30 i avui no anem a sopar perquè volem veure la posta que avui es veurà tota al mar, ha valgut la pena desprès ens mengem una pizza i en acabar la festa del teatre Bazan que va de Màgia i Humor ens ho passem be.
Marsella és la segona comuna més habitada de França amb una població de més de 820.900 habitants, principal centre econòmic i major metròpoli del Migdia francès, agrupant prop d’1.605.000 persones en l’àrea urbana de Marseille-Aix-en-Provence. És el port comercial més important de França i del Mediterrani, tercer en importància d’Europa després de Rotterdam i Anvers, centre d’important activitat industrial especialitzat en la petroquímica i el refinament de petroli, construcció naval i indústries diverses; també és un nus de comunicacions de les rutes d’enllaç entre París, Itàlia, Suïssa i Espanya. Marsella és seu d’un arquebisbat i centre universitari de primer ordre fundat el 1409.
El mot Marsella ve de Massalia, nom de la colònia comercial fundada per mariners foceuscap al 600 aC, de la qual es conserven les restes més antigues de la viticultura a França introduïda en el segle iv aC. Seu d’un vescomtat en el segle ix dependent després del comtat de Provença, va ser incorporada a la corona de França el 1481 i va aprofitar per al seu creixement l’aliança estratègica d’aquesta amb l’Imperi Otomà durant el Renaixement i l’Antic Règim. Amb la Revolució, que va batejar amb el nom de Marsellesa la marxa militar que més tard es va convertir un dels símbols nacionals de França, la ciutat va ser escenari de l’anomenat Terror Blanc i durant el segle xix, escenari d’un ràpid progrés amb l’expansió colonial francesa cap a Algèria i l’obertura del Canal de Suez. Va ser parcialment destruïda durant la Segona Guerra Mundial i un dels objectius de l’Operació Dragoon. Lloc de passada tradicional dels fluxos migratoris que van anar incrementant el caràcter multicultural de la ciutat, la crisi econòmica dels anys 1970 va provocar, no obstant això, un descens notable de la població, la pèrdua de poder adquisitiu i l’accentuació dels conflictes socials en l’últim quart del segle xx per a anar recuperant-se gradualment i esdevenir una de les urbs més importants de la regió Euromediterrània. El 1978 va esdevenir els quartels generals de la tercera naviera mes gran del mon, la CMA-C
Clica la foto i veus totes les de la Maite
Dimarts dia 10 Serdegna, Porto Torres i Alguero
Diana a les 6’45h. Esmorzar i Sortida cap a Alghero.
visitem el poble “maquiato” tallat tems lliure comprem tassa i barret. Tot 20€ , A les 13h. arribem al Vaixell i anirem a dinar, la visita ha estat molt ràpida massa.
En tornar dinem avui al restaurant que hi sopem becaina piscina sol i a les 18,30 dutxa i a la recepció del Capità vestits arreglats no de gala en acabar sopar i festa espectacle avui Cabaret molt bo en acabar anem a la festa de miss Holiday molt bo amb una dona de Navarra que es va quedar amb Tot el personal. Una pasada.
La ciutat, una de les principals de Sardenya i la cinquena en població, és una de les portes d’accés a l’illa gràcies a l’aeroport de Fertilia. La sua costa és coneixuda com a la Costera del Corall (Riviera del Corallo en italià), pel corall vermell que es troba en les sues aigües en abundància. L’artesanat i la venda de corall fan part de la vida cultural i econòmica de la ciutat. L’escut de l’Alguer té fins i tot un petit corall sota la senyera reial.
L’Alguer també és la tercera ciutat universitària de l’illa, superada només per Càller i Sàsser. Té la seu del departament d’arquitectura de la Universitat de Sàsser.
Lo síndic és lo cap de l’administració municipal, denominació comuna a l’Estat italià[3] on lo síndic (en sard sìndigu) és lo batle, l’únic òrgan de govern situat a la part superior de l’ens local
Al mati ens llevem tard les 10 Esmorzar lleuger i dinar a les 11’15 ja que a les 12 sortim cap a Nàpols Visitem el casc antic i les restes d’un Aqüeducte i un Teatre Comprem una ampolla de Limonxello per el Josep i la Agi. Val a dir que no ens ha agradat Nàpols brut i deixat hi ha molta tradició amb pessebres i el que val mes la pena es l’església de Sant Severo En tornar anem a prendre el sol i a sopar pizza ja que hem volgut veure com marxava el Vaixell. Desprès al teatre el club de la comèdia i en acabar festa dels Pirates fins la 1 de la matinada.
A Nàpols agafem diners d’un caixer per pagar al Vaixell, al entrar al vaixell la Maite cau per la passarel·la d’entrada i es pela un genoll
Wikipèdia
Nàpols (en italiàNapoli, ennapolitàNapule) és la ciutat més poblada del d’Itàlia i la ciutat amb més densitat de població del país. Nàpols és la capital de la ciutat metropolitana de Nàpols i de la regió de la Campània. La ciutat supera el milió d’habitants (anomenats napolitans, -nes), i els quatre milions si considerem la seva àrea metropolitana. Està situada a mitjan camí entre el Vesuvi i una altra àrea volcànica, els Campi Flegrei.
Tots els escriptors antics la presenten com a ciutat grega i colòniade Cumes (Cumae). Seymnus Chius diu que fou fundada per la predicció d’un oracle; Estrabó diu que fou colònia de Cumes, però que també rebé un grup de colons de Calcis i Atenes i algunes de les illes properes i que per això es deia «Nova ciutat» (Neàpolis). Eustatius, nadiu de la ciutat, també parla del seu origen calcídid, però probablement es refereix al fet que Cumes era colònia calcídica. A la rodalia hi havia una ciutat dita Palaepolis (Vella ciutat) i abans Partènope (Parthenope), cosa que indicaria que era un establiment anterior, però en tot cas les relacions entre ciutats no són clares i Palaepolis no és esmentada per cap autor grec.
Philargyrius esmenta l’historiador Lutaci com a font d’una història segons la qual Cumes hauria fundat una colònia que després s’abandonà per la circumstància d’un eclipsi vist com a mal auguri, i que un oracle ordenà de reconstruir la ciutat i donar-li el nom de nova ciutat (i per tant la vella ciutat n’hauria agafat el nom en relació a la nova, i no al revés). Palaepolis és esmentada per Esteve de Bizanci amb el nom de Parthenope, com a ciutat d’Opícia (Campània) i per Estrabó com a colònia ròdia. La situació de Palaepolis no és indicada, però no era lluny de Neàpolis.
Livi diu que la ciutat vella va subsistir, fou sobrepassada per la riquesa de la nova, però no va desaparèixer.
Les dues ciutats van caure sota domini dels samnites, com tota la Campània. Palaepolis atacà algun cop els campanis, aliats de Roma, i Roma li declarà la guerra. La ciutat admeté 2.000 soldats de Nola i 4.000 samnites. El cònsol Publilius Philo ocupà una posició entre Palaepolis i Neapolis i tallà les comunicacions entre ambdues i amb els samnites. Palaepolis se sotmeté a Roma al cap d’un any per decisió dels caps locals Charilaus i Nymphius, i Neàpolis fou capturada més tard[1] i foren admeses en la pau en termes favorables i les seves llibertats garantides per tractat.
Després d’això Palaepolis desaparegué de la història i Neàpolis no parà de créixer. Nominalment Neàpolis fou una foederata civitas, però en la pràctica estava sota domini romà. El tracte que rebia la ciutat era tan bo que quan totes les ciutats d’Itàlia obtingueren la ciutadania romana, després de molta lluita, Neàpolis no la volia acceptar.
El 280 aC quan Pirros s’acostà a Neàpolis, la ciutat no trencà la seva lleialtat i Pirros s’hagué de retirar; i en la Segona Guerra Púnica, tot i que el seu territori fou assolat, la ciutat romangué en mans dels romans i continuà sent-los una fidel aliada. A partir de l’obtenció de la ciutadania, amb la llei Júlia, esdevingué una ciutat municipal ordinària, però no per això va perdre importància ni prosperitat.
La seva població continuava sent totalment grega. Això afavorí que els romans rics la triessin com a residència secundària o per fer-hi estudiar els fills. El 82 aC la guerra civil entre Gai Mari i Sul·la comportà una matança a la ciutat per un exèrcit de Sul·la, que hi havia entrat a traïció; però se’n recuperà aviat. Sota l’imperi mantingué un bon nivell de prosperitat i hi apareixen inscripcions amb el títol de colònia, que no se sap de segur quan obtingué, si bé segons Petroni fou en temps de Claudi o de Titus, o dels Antonins.[2]
Eren possessió de Neàpolis les illes Capreae (Capri) i Aenaria(Ischia), però la segona li fou arrabassada no se sap ben bé quan, probablement en el moment de la submissió, i Capri se l’annexionà l’imperi en temps d’August a canvi del retorn d’Aenaria.
Va passar als ostrogots sense lluita i fou conquerida per Belisari, el 536, després d’un llarg setge, i part dels habitants foren executats; Tòtila la reconquerí el 542, però Narsès no tardà a recuperar-la, i des de llavors fou seu d’un dux romà d’Orient depenent de l’exarca de Ravenna. Encara era una ciutat important al segle viii, quan esdevingué de fet ducat independent, posició que conservà fins a la conquesta normanda el 1140.
Els seus edificis, museus i, fins i tot, el seu idioma estan marcats per tots els períodes de la història, des de la fundació grega fins a l’actualita
Clica la foto i veus totes les de la Maite
Dema a Civitavecchia
—————————————————————————————————–Dijous dia 12 Civitavecchia
Aquí el barco no por arribar al port, ho fem amb barques, Anem a veure el Poble que per cert ens va agradar molt, net Platja hi fem un gelat i a les 14.15 cap el Vaixell i Arribem just per dinar per la tarda solet lectura i descans fem un reportatge al Vaixell i en acabar van fer exhibició de figures de fruites sopem amb els maños desprès ball de disfresses comprem les fotos de gala i a dormir que dema toca matinar.
Wikipèdia
La ciudad moderna se erigió sobre un asentamiento previo etrusco. El puerto fue construido por el emperador Trajano a comienzos del siglo ii. La primera mención del nombre Centum Cellae aparece en una carta de Plinio el Joven (año 107). El origen del nombre es discutido: se ha sugerido que pudo referirse a las centum (“cien”) salas de la villa del emperador.
Urbano VIII destinó importantes sumas de dinero para mejorar y construir baluartes defensivos.
El lugar se convirtió en puerto franco bajo el papa Inocencio XII en 1696 y para la Edad Moderna era el principal puerto de Roma. Fue ocupado por los franceses en 1806. La línea de ferrocarril entre Roma y Civitavecchia se inauguró el 16 de abril de 1859. Las tropas papales abrieron las puertas de la fortaleza al general italiano Nino Bixio en 1870.
El 13 de enero de 2012, el crucero Costa Concordia partió de este puerto. En menos de tres horas, impactó contra una roca y quedó semihundido frente a la isla de Giglio, con un balance de 32 muertos.
Avui matines a les 7’45 sortim cap a Pisa allà ens donen temps per fer fotos, comprem una mascara i un Pinotxo per 10€en acabar cap a Florència. a Florencia visita cultural moltes fotos i dues hores de temps lliure dinem un panini a prop de la plaça la Creu en deixa la guia en acabar a les 16.15 anem al bus i 80 minuts arribem al Vaixell i festa blanca sopar amb els maños ens fem fotos ell porta maquina i s’ensenyen coses amb la Maite pugem a la coberta de la piscina a ballar.
A la coberta mes alta hi arribaven els esquitxos de les onades. Continua bailando el barquito. Dema a Villafranch últim dia.
Wikipèdia
Florència, tradicionalment Florença (en italià modern Firenze [AFI: /fiˈrεnʦe/];[1] antigament i poèticament també Fiorenza, [AFI: /fjoˈrɛnʦa/][2]), és una ciutat d’Itàlia, capital de la ciutat metropolitana homònima i de la regió de la Toscana, al centre de la península Itàlica. La població de la ciutat és de 378.236 habitants,[3] tot i que considerant-la juntament amb la de les localitats que l’envolten, arriba a fer una aglomeració urbana d’aproximadament milió i mig d’habitants.
En l’edat mitjana fou un important centre cultural, econòmic i financer. Conegué la seua època de major esplendor després de la instauració del Gran Ducat de Toscana sota el domini de la dinastia Mèdici, fonamental per entendre la importància d’aquesta ciutat de la UNESCO. El domini de la ciutat per part de la família dels Mèdici, gran mecenes, és fonamental per entendre el paper d’aquesta ciutat en la història de l’art. Posteriorment, fou capital d’Itàlia entre el 1865 i l 1871 durant la unificació italiana.
La ciutat és coneguda sobretot per la seva torre inclinada, en realitat el campanar exempt de la catedral. Acull la Universitat de Pisa des del segle xiv, que actualment té uns 50.000 estudiants.[2]Galileo Galilei, ciutadà de Pisa, ha donat nom a l’aeroport de Pisa, aeroport internacional de la ciutat, el més important de la Toscana. Pisa és, a més, un nus ferroviari per als trens provinents de Roma i que es dirigeixen cap al nord (Gènova, França, plana del Po) o cap a Florència.
Època romana
Pisae (transcrit Pises, però coneguda com a Pisa) és el nom clàssic de la ciutat actual de Pisa. Fou una ciutat d’Etrúria a la riba nord del riu Arnus (Arno). Com a ciutat etrusca, res no es coneix de Pisae i les restes trobades són minses. Els pisans van lluitar sovint contra els lígurs i, dins la confederació etrusca, eren un poder marítim important i probablement practicaven la pirateria.
Més tard, la guerra amb els lígurs la va convertir en la plaça forta romana a la zona fronterera amb Ligúria. El 193 aC, fou inesperadament atacada per un exèrcit de quaranta mil lígurs i va quedar assetjada, i fou rescatada pel cònsol Minucius; el territori fou assolat pels lígurs diverses vegades.
El 180 aC, els pisans van convidar Roma a establir una colònia al seu territori, cosa que es va portar a efecte gaudint la colònia del dret llatí.
Al segle següent, i com totes les colònies de dret llatí, la Lex Julia la va convertir en municipi romà. August hi va enviar un nou cos de colons. En aquest temps, portava el nom de Colonia Obsequens Julia Pisana. Va conservar la seva importància durant tot l’imperi.
El seu port era Portus Pisanus, del qual estava a uns 15 km, probablement Livorno o un establiment desaparegut a la desembocadura del riu Arno. Tenia unes aigües minerals que són els moderns Bagni di San Giuliano, a uns 6 km al sud.
Clica la foto i veus totes les de la Maite
—————————————————————————————————-
Dissabte dia 14 Villafranh
Avui havíem de veure el Poble de Villafranch però tota la nit i el dia abans havia fet molt de vent i al matí a la hora de desembarca per la gent de les excursions el Capità ens va informà que degut a l’alçada de les onades i sobretot a la hora de tornada que calculaven que serien de 3 metres van cancel·là el desembarcà per seguretat
Així que tot el dia al Vaixell la Maite fa el reportatge del Vaixell prenem el sol però no massa per que fa molt de vent i es fresc no hi ha ningú a les piscines.
Per la tarda a les 17h anem a veure el Mag que fa un espectacle per la canella, a les 19h. fan una xerrada informativa per el desembarcament de demà avui hem de deixar les maletes fetes al passadís. Al anar a dormir ja que demà les traslladaran per baixar-les.
Al teatre fan espectacle de tango desprès ens trobem al bar Magallanes amb el Lluís i la Mª Jesús els Maños i ens acomiadem ja que anem a coberta diferents i segurament ja no ens veurem.
Clica la foto i veus totes les de la Maite
Costos de les Vacances
Creuer que ens paguen el Josep i la Agi………………………….1400€
Pack de begudes del creuer tota la beguda………………………..266€
Excursions
Porto Torres Nàpols i Florència……………………………………….354€
Serveis habitació……………………………………………………………140€
Fotos ……………………………………………………………………………..26€
Tot el Creuer……………………………………………………………….2.186€
Regals i Varis …………………………………………………………….. 264€
Tot Plegat Vacances…………………………………………………………………..2.450€
El 2023 anem de vacances als fiords de noruega amb la Merixell la seva mare 7 parelles mes
Divendres 16
A les 3’15 ens venen a buscar a la piscina
Anècdota
Ensurt a la matinada de divendres truquen insistentment a la porta, pensem que havia passat algo greu, no Ens equivoquem de dia i a les 3’15h de divendres ens truquen que perquè no som a lloc que marxem, teníem clar que marxàvem el 16 i el 17 embarcavem tot plegat corre-cuita i cap a Barna menys mal que ho teníem tot preparat
Sortim a les 7 de Barna cap a Londres
Arribem a Londres a les 8h hora Local, les 9 hora española i al hotel son les 12 hora Londres
Dinem a prop del hotel i a la tarde anem a voltar per el centre de Londres ens trobem amb l’Anna Alba que hi viu, quan volem anar al hotel ens perdem una mica trobem un noi que ens acompanya a prop arribem sobre les 19 h hora local comprem aigua, plàtans i taronges, la Maite es posa color dutxa i jo dutxa, demà a les 7, hem d’ésser a baix per esmorzar
Londres té una població molt diversa, amb moltes cultures, religions i s’hi parlen més de 300 llengües.[15] El 2011 la població oficial era de 8.174.100,[16] dins els límits del Gran Londres i és la municipalitat més poblada de la Unió Europea.[17] i l’àrea metropolitana s’estima que té una població d’entre 12 i 14 milions. Londres ha estat la seu dels Jocs Olímpics d’Estiu 2012.
Acabem Bergen havent vist la sortida del vaixell descansem i a les 22h anem a teatre
Dimarts 20 Bergen
Arribem a Bergen esmorzem i a les 10 desembarquen i cap el poble Bergen
A les 1 agafem bus turístic a mig camí baixem per anar a floistuen, amb funicular a dalt hi ha vistes panoràmiques de la ciutat mirem berguen anem al mercat i allà prenem una birra ens serveix un argentí ballena
Agafem bus turístic i acabem ronda i al vaixell
Bergen (“bærɡən” (?·pàg.)) és una ciutat i municipi de Noruega, capital del comtat de Hordaland i segona ciutat més gran de Noruega amb una població de 254.235 habitants (2017).[1] Bergen és la capital administrativa del comtat de Hordaland. Segons el SSB, l’Oficina d’Estadístiques de Noruega, l’Àrea Metropolitana de Bergen té 383.900 habitants a dia 28 de desembre de 2010.[2][1]
Bergen està situada al comtat de Hordaland, a la costa sud-oest de Noruega. És un important centre cultural per a la regió, reconegut no oficialment com la capital de Vestlandet (Noruega Occidental) i a vegades també referida com la capital de la costa atlàntica noruega. La ciutat va ser una de les 9 ciutats europees a ser reconegudes amb el títol de Capital Europea de la Cultura l’any 2000.[3]
Història
La fundació de la ciutat de Bergen ha estat tradicionalment atribuïda al rei Olaf III de Noruega, fill de Harald III de Noruega, l’any 1070,[4] quatre anys més tard de la fi de l’era vikinga. En estudis més recents, però, s’ha descobert que ja existia un assentament de comerciants als anys 1020 o 1030.[5] La ciutat substituí a Trondheim com a capital de Noruega l’any 1217, i Oslo esdevingué capital el 1299.[6] A final del segle xiii, Bergen va esdevenir una de les ciutats més importants de la Lliga Hanseàtica.[7]
La raó principal de la importància de Bergen era el comerç de bacallà sec del nord de la costa noruega,[8] el qual començà cap al 1100. A la darreria del segle xiv, Bergen s’havia establert com el nucli comercial més important de Noruega.[9] Els mercaders hanseàtics vivien en la seva pròpia àrea de la ciutat, on es parlava el saxó mitjà (idioma de la branca de l’antic saxó), gaudint de drets exclusius per a comerciar amb els pescadors del nord que cada estiu navegaven cap a Bergen.[10] Avui, l’antic moll de Bergen, Bryggen, és Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.[11]
La ciutat ha patit molts incendis durant la seva història. L’any 1198, l’escissió dels Bagler calà foc a la ciutat a causa del seu conflicte vers els Birkebeiner durant la guerra civil. L’any 1248, Holmen i Sverresborg s’incendiaren, i 11 esglésies foren destruïdes. L’any 1413, un altre gran incendi destruí 14 esglésies més. El 1428, la ciutat va patir un saqueig per part dels pirates en una missió propugnada per la Lliga Hanseàtica, qui també va destruir l’Abadia de Munkeliv l’any 1455. El 1476, Bryggen s’incendià per culpa d’un comerciant ebri. L’any 1582, un cop més, el foc amenaçà la ciutat i l’Strandsiden. El 1675, 105 edificis quedaren en cendres a Øvregaten i 11 anys més tard, un nou foc afectaria l’Strandsiden de nou, destruint 231 cases i 218 coberts. L’incendi més important fins avui, però, és el de 1702, quan el 90% de la ciutat desaparegué a causa d’aquest. El 1751 hi hagué també un gran incendi a Vågsbunnen, i només 5 anys més tard un altre a Strandsiden, destruint aquest últim 1500 edificis. Aquest barri tornaria a cremar al 1771 i al 1901. El 1916, 300 edificis s’incendiaren al centre de la ciutat, i el 1955, parts del Bryggen.
El 1349, la pesta negra arribà a Noruega a bord d’un vaixell que s’ancorà a Bergen.[12] Al segle xv, la ciutat fou atacada diverses vegades pels germans Victual,[13] i el 1429 aquests tingueren èxit en el seu intent de cremar el castell reial i gran part de la ciutat. L’any 1536, el rei obligà a nacionalitzar-se als comerciants saxons, o bé, a abandonar el país, anunciant d’aquesta manera, el declivi de la influència hanseàtica. El 1665, el port de la ciutat fou l’emplaçament de la batalla de Vågen, entre vaixells anglesos i holandesos, essent aquests últims ajudats per una guarnició de la ciutat.
Durant els segles XV i XVI, Bergen fou una de les ciutats més grans d’Escandinàvia, i la ciutat més gran de Noruega fins al 1830,[14] quan la capital Oslo esdevingué la més gran. Bergen va retindre el seu monopoli comercial amb la Noruega septentrional fins al 1789.[15]
Bergen era també el principal centre religiós amb la presència de nombrosos monestirs. Fou a través d’aquesta ciutat que el Luteranisme, portat pels mercaders hanseàtics, es va difondre pel país.
Durant la Segona Guerra Mundial, Bergen fou ocupat el primer dia de la invasió alemanya del 9 d’abril de 1940, després d’una curta lluita entre els vaixells alemanys i l’artilleria noruega. El 20 d’abril de 1944, durant l’ocupació alemanya, el vaixell de càrrega holandès Voorbode s’ancorà prop de la fortalesa de Bergenhus. Carregat amb més de 120 tones d’explosius, explotà, causant almenys 150 morts i causant destrosses a edificis històrics. La ciutat fou víctima de diversos bombardejos estratègics dels aliats, en contra de les instal·lacions navals alemanyes del port. Algunes d’aquestes causaren víctimes civils noruegues, amb un total d’aproximadament 100.
La ciutat fou separada del comtat de Hordaland per a formar el seu propi comtat el 1831.[16] S’establí com a municipi l’1 de gener de 1838. El municipi rural de Bergen landdistrikt es fusionà amb el de Bergen l’1 de gener de 1877.[17] El municipi rural d’Årstad es fusionà amb Bergen l’1 de juliol de 1915. Bergen és actualment un municipi de Noruega, del comtat de Hordaland.
L’any 1972, després de la unificació de la ciutat amb els municipis d’Arna, Fana, Laksevåg, i Åsane, va perdre la seva condició de comtat, definint el seu territori actual.[1
A Molde esmorzem al baixell i a les 9’30 anem al punt de trobada
Agafem bus i donem un tomb per molde sortim cap una carretera que passa per el mig del mar amb un pont que al mig te 25 metres parem a dos llocs per fer fotos i veure paisatges les 12 parem per fer pi pi i pendre algo fotos 25 minuts, sortim cap a molde per una altre ruta parem a un mirador
Dinem al bufet la Maite vol anar i va a veure el poble per la tarda amb la Meri i mes gent, jo em quedo becaina i pujo a llegir a la coberta 16, agafo cafè i llet i sec en us taula.
Quan torna la Maite anem a veure com marxa el bitxo i mengem fruita i teatre.
És un antic assentament que esdevingué un centre comercial durant la baixa Edat Mitjana. Els drets comercials de la ciutat es formalitzaren el 1614, i fou declarada ciutat per una carta reial el 1742. S’establí com a municipi el 1r de gener de 1838.
La ciutat continuà de crèixer al llarg dels segles XVIII i XIXi esdevingué un centre per a la indústria tèxtil de Noruega, així com centre administratiu de la regió i una important destinació turística. Després de la Segona Guerra Mundial, Molde experimentà un creixement accelerat que es veié sostingut amb l’annexió dels municipis de Bolsøy i una part del de Veøy el primer de gener de 1964. Actualment la ciutat s’ha convertit en un centre no sols per als serveis administratius i públics, sinó també per als recursos universitaris i la producció industrial.
Història
Il·lustració de Molde, pintura de Nico Wilhelm Jungmann el 1904.
Els orígens de Molde es remunten als última anys de l’Edat Mitjana, però l’assentament original amb molta més història és a l’illa de Veøya, situada al sud de l’actual Molde. L’assentament a Veøya data probablement del període de les invasions bàrbares, però s’esmenta per primera vegada en la saga per Snorri Sturluson com a la ubicació de la batalla de Sekken el 1162, on el rei Haakonel d’espatlles amples morí lluitant contra l’aristòcrataErling Skakke, durant les Guerres Civils Noruegues. No obstant això, els assentaments a la zona es remunten molt més enrere en el temps en l’evidència donada pels dos petròglifs trobats a Bjørset, a l’oest del centre de la ciutat.
Avui anem per lliure, Sortim a les 9 busquem la catedral veiem catedral el pont després ruta per interior de les cases del voltant fem un beure i en acabar cap el vaixell, fem pitzes i becaina son les 15’45h a les 18 anem a cuberta, xocolata i descans amb tumbona havíem de sortir a les 17h segons la fulla, i a les 19h encara no hem sortit
Temperatura després de dinar 28 gr anem sortim a les 19’45h demà navegació anem a menjar fruita i cap a l’habitació avui ens quedem la Maite fotos i jo llegin el llibre del sala Martín
Trondheim – “trɔnhæjm” (?·pàg.) – històricament anomenada Kaupangen, Nidaros i Trondhjem, és una ciutat i municipi de Noruega, capital del comtat de Trøndelag.[1] Té 198.219 habitants (2019),[2] i és, per tant, la tercera ciutat més poblada de Noruega i la quarta àrea metropolitana més poblada d’aquest país. Amb una superfície de 342,27 km², concentra fins a 260.000 habitants i la densitat de població de la ciutat és de 570/km², una de les més elevades de Noruega.[3]
Fou fundada a la darreria del segle x com a nucli comercial.[5] Durant l’edat mitjana fou breument la capital de Noruega i la seu arquebisbal del país. El seu creixement posterior es recolzà bàsicament en el comerç, però la ciutat sofrí repetides crisis a causa d’incendis devastadors.[5] Entre el seu patrimoni destaca la catedral de Nidaros, una obra mestra de l’arquitectura gòtica en els països nòrdics.[5]
Orígens
El primer nom de la ciutat, Nidaros, prové del riu Nidelva.
Originalment el territori s’anomenava Þróndheimr (nòrdic antic) i formava part del regne de Trøndelag, encara que durant l’Era Vikinga mai tingueren reis: els governaren els poderosos jarls de Lade. Trondheim com a ciutat fou fundada pel rei viking Olaf Tryggvason[5] amb el nom de Nidaros l’any 997.[9][13] No obstant això, hi ha investigacions arqueològiques que demostren que a la costa, a la desembocadura del riu, hi hagué un nucli de població anterior, possiblement amb fins comercials. Segons la tradició, Olaf Tryggvason establí la seva residència a la rodalia de la desembocadura del riu, i als mateixos terrenys reials, el rei Olaf el Sant hi aixecà una església dedicada a Sant Climent de Trondheim, patró dels mariners. En principi Nidaros fou la residència del rei i per això, durant un temps, fou la capital de Noruega.
A les 14h sortim de cabo nord d’esprès de fer tot de fotos. Voliem veure un bar de gel però no l’obren, alguns volen menjar crancs, nosaltres i algú mes anem a dinar al barco, ja son les 15’45 després anem a descansar i a les 20’45 anem a sopar creps i crema, teatre i en acabar a les 23 quedem al pont 5 pet fer berbena de Sant Joan ball i música en castellà
Honningsvåg és una ciutat de la regió administrativa o filke de Finnmark, a Noruega, centre administratiu del municipi de Nordkapp. Situada al cap Nord, és la ciutat més septentrional d’aquest país i de tot el món. La legislació noruega del 1997 estableix que una ciutat ha de tenir com a mínim 5.000 habitants, però Honningsvåg, amb la seva població de 2.575, va ser declarada ciutat just abans, el 1996. Està situada en una badia al costat sud de l’illa de Mageroy, mentre que el cap Nord i els seus visitants se centren al costat nord. És port d’escala per a vaixells de creuer, especialment els mesos d’estiu. L’aeroport de Honningsvåg és a 4 quilòmetres de la ciutat.
Aquesta zona tan llunyana ha estat habitada des de fa més de 10.000 anys. El mar era probablement la principal font d’aliment per als assentaments prehistòrics. Com que és a la part sud-oest del mar de Barentsz, on no hi ha gel, la pesca és abundant. També gràcies a aquest efecte, les temperatures d’hivern a Honningsvåg són molt més suaus del que es podria esperar en aquesta latitud (la mitjana de gener a les 24 h és de -4 °C). Avui dia, la pesca i el turisme són les activitats més importants
Ens lleven amb molta boira quedem a les 9 per visitar el poble hi ha un funicular per veure vistes però amb la boira no se si podrem veure-ho pasem el pont te un km. a l’altre banda hi ha l’església de l’artic la veiem per fora i fem moltes fotos, agafem un bus i el xofer no ens cobra el viatge, anem a una cerveseria típica amb un munt de tiradors en acabar botigues i cap el barco a dinar al vespre sopem junts ens donen un certificat de l’estada a l’artlc
La Maite a l’habitació s’adona que no porta el penjoll de la pepita d’or creu haver-la perdut al museu
El municipi té una població de 73.480 habitants (2016),[1]però amb el gran nombre d’estudiants compta amb gairebé 5000 persones més. L’àrea urbana de Tromsø és la més gran del nord de Noruega i la tercera més gran al nord del cercle polar àrtic.
La major part de Tromsø, inclòs el centre de la ciutat, se situa a l’illa de Tromsøya, situada a 350 quilòmetres al nord del cercle polar àrtic, i és on s’hi concentra la majoria de la població de la ciutat. Tromsø és una ciutat cosmopolita i un dels centres comercials i culturals a Noruega, amb importants festivals al llarg de l’any.
La ciutat és la seu de la Universitat de Tromsø. L’aeroport de Tromsø connecta la ciutat amb moltes destinacions arreu d’Europa. La ciutat és més càlida que la majoria de localitats situades a la mateixa latitud, a causa de l’efecte d’escalfament del Corrent del Golf.
El centre conté el major nombre de cases de fusta del nord de Noruega, i la casa més antiga data del 1789. La catedral de l’Àrtic, una església moderna del 1965, és probablement el monument més famós.
Des de l’edat de ferro que la zona està poblada, originalment per població germànica i Sami. Tromsø adquirí certa importància regional durant l’edat mitjana, ja que era un nucli religiós de l’Església catòlica. Fou designada ciutat pel rei Cristià VII el 1794. El seu desenvolupament inicialment estigué fonamentat en la pesca, que fou el detonant del seu meteòric creixement des del segle xix. És la ciutat de més de 50.000 habitants més boreal del món.
Esmorzar a les 11 jocs endevinar amb gestos sons o paraules de pel·lícules, llegir a coberta, dinar i a les 16h ens fan una explicació dels llocs on pararem becaina sopem fruita a les 20h anem al teatre perquè després volem veure la posta, que avui ja es farà de nit, a les14 h hem canviat d’emisferi. A les 20h teatre ple anem a fer temps veiem concurs de encertar cançons de ABBA
A les 22h anem a teatre i trobem el grub després anem a veure la posta i a les 00 anem a dormir
Avui a Andalsnes farem excursió amb la Maria de barco i amb el Josep i la Dolors sortim a les 8’40h
Agafem un bus a les 9’15h.
Una molt bona excursió primer bus amb carretera moltes corbes parem per veure cascada arribem a un parador i allà fem una ruta a peu molt maca aquí veiem el fiord i les cascades que baixen amb desgel cap al fiord acabem L’excursió i anem amb el josep i la Dolors al telefèric, allà molt maco ens separem i després d’una pasarel-la anem muntanya amunt, la Maite bufan, jo arribo a una conjesta de neu mes fotos tornem a la parada de telesferic i fem una cervesa, arribem al vaixell a les 15’45h
Quan hem agafat el telesferic hem trobat el nostre grup que baixaven i el Joaquim ens ha agafat la bosa de les compres dues dessuadores
La ciutat posseeix un equip de futbol, l’Åndalsnes IF, així com un periòdic, l’Åndalsnes Avis.[2] La ciutat també posseeix un port anomenat el NATO kaia, el qual rep cada any la visita de diversos creuers, i és, de fet, el port que rep més turistes de tot el comtat.
Després de la invasió alemanya durant la Segona Guerra Mundial l’abril del 1940, les tropes angleses arribaren a Åndalsnes com a part d’un moviment de tenalla per a recuperar la ciutat de Trondheim. Degut a la falta de control aeri, les forces a Åndalsnes hagueren de retirar-se a principis de maig del 1940. El 1996, el consell municipal del municipi de Rauma declarà Åndalsnes ciutat.[3]
Arribem a les 8 a Alesun. Aquí anirem amb el grub i la xell al poble i el visitarem amb bus turístic
Anem a veure un poble típic cases de fusta una escola un cementiri totes les tombes a terra estem una hora tornem al bus turístic fins un mirador allà fa un vent fort i fred, continuem cap a prop del vaixell i parem a fer una cervesa obligada abans d’anar al barco
Quedem a les 16 al pont 7 per tramitar les taxes que retornen, anem a dinar becaina a les 16’45h a les 18 anem a veure com marxa el barco
Acabem prenen cafè a la sala central 5 i després habitació i peli
El port d’Ålesund va ser establert com a municipi l’1 de gener de 1838. Al principi estava completament envoltat pel municipi de Borgund. El port d’Ålesund va rebre els drets de la ciutat el 1848. L’1 de gener de 1875, part del municipi de Borgund (població: 902) va ser traslladada a la ciutat d’Ålesund. El 1922, una altra part del municipi de Borgund (població: 1.148) va ser traslladada a la ciutat d’Ålesund. L’1 de gener de 1968, la major part del municipi veí de Borgund (població: 20.132) es va fusionar amb Ålesund. Aquesta nova fusió va fer que la població del municipi augmentés a 38.589 habitants. L’1 de gener de 1977, l’illa de Sula i alguns petits illots dels voltants (població: 6.302) es van separar d’Ålesund per formar el nou municipi de Sula
Olden, avui després d’esmorzar anem d’escursio amb els del creuer tot el grup
A les 9’15h sortim amb bus cap el glaciar arribem en un aparcament i agafem un Trol un 4/4 amb set seiens fins prop del glaciar hi ha punteta del glaciar que te mes de 400km quadrats allà fem uns vint minuts caminant fins els peus de la glacera, jo baixo amb el. Dani a peu les vistes son precioses a les 12’45 bus i cap el poble Olden Arribem al barco a les 14,45h dinar i a les 18 amem a una reunió per parlar d’un creuer el febrer per argentina i catarates d’aiguazu Després anem a sopar junts jo vaig a teatre que fan hipnosi la Maite es queda riem molt als sopars amb el tito Capdevila
Avui ens han ensenyat la cuina ens han parlat de L’excursió de demà a Bruges i hem contractat un viatge a l’Argentina amb desconte del 50% .Ddia de gala anem a sopar
Dia 1 juliol dissapte Salisbury “Bruges”
desembarquem a les 9,20h.
A les10’20 pugem a un bus per que ens porti a salisbury visitem el poble i la catedral va ser la que va inspirar per el llibre els pilars de la terra, fem un tomb amb barca Agafem una barca que costa 12€ cada u el taxi 26€ anada i tornada tot dos entrepans per menjar, abans a les dues marxem cap a a veure unes roques o pedres molt grans ens costa la entrada 30 cada i allà a les 19h anem amb el bus al aeroport sortirem a les 21 hora española una menys Anglaterra
Al aeroport en regiren tot a mi s’em queden la espuma d’afeitar, el vol es retrassa una hora sortim a les 23’20 hora espanyola arribem al Prat a la 1,15 h i ens recull el taxi que ens hi va portar
Salisbury (AFI [ˈsɔːlzbri]) és una ciutat del comtat de Wiltshire, Anglaterra. És la ciutat principal del districte de Salisbury. A vegades l’anomenen també “New Sarum” (Nova Sarum) i la persona nativa de Salisbury s’anomena “Sarumite“. És a la confluència de cinc rius: el Nadder, l’Ebble, el Wylye i el Bourne són afluents del riu Avon (la paraula celta emprada per “riu”).
A la rodalia d’aquesta ciutat britànica es pot trobar el destacat monument megalític de Stonehenge a uns 18 km, vora el poble d’Amesbury.
També hi ha les restes del castell normand de l’antiga Sarum, la població medieval antecessora de l’actual Salisbury, a uns 3 km, abandonada ja en època medieval, però que curiosament va conservar representació parlamentària fins al 1832.
castellàGeografiaSuperfície116,9 km² Altitud47 m Limita amb
Identificador descriptiuCodi postal43750
Breu historia del municipi
Els seus orígens es remunten als poblats ibers (ilercavons) amb interessants troballes arqueològiques a les zones del Castellons i de Sebes.
Al segle viii els sarraïns s’hi instal·laren realitzant importants obres de regadiu i hidràuliques, i deixaren les seves petjades en bona part de la toponímia local, amb noms com Vingalis o Beremusses. El castell sarraí és esmentat com una fortalesa arran de la conquesta cristiana el 1154 per Ramon Berenguer IV, lloc concedit al cavaller genovès Bonifaci da Volta.
El 4 d’octubre de 1154. Ramon Berenguer IV fa donació de dues terceres parts del castell i vila al cavaller genovès Bonifaci Della Volta (fideli meo Bonifacio de la Volta illud castrum de Flix). El comte es reservà l’altra tercera part. Als documents apareix la paraula Flixio 1238.
Jaume I honora Flix amb el títol honorífic de Molt noble i lleial vila de Flix, en reconeixement dels seus fills en la presa de València, esdevingut aquest any. Els germans Andreolo i Alberto de Flix (nom que prendrien els hereus de la família Volta com a senyors que eren de Flix) participaren activament en la conquesta de la Ciutat.[6]
El 1398 la ciutat de Barcelona adquirí la baronia de Flix als Santcliment per tal de dominar el tràfic de l’Ebre i controlar el comerç de blat, des d’aleshores i fins al segle xviii la Vila es convertí en Carrer de Barcelona.[7]Aquesta dependència i la seva situació estratègica, a mig camí de Lleida i Tortosa, va fer que el seu castell, tot sovint, fos assetjat i cremat; ja sigui durant la Guerra Civil catalana del segle xv, durant la Guerra dels Segadorsdel segle xvii o per part de les tropes de Felip V a la de Successió.[8]
El 1714, Flix passà a dependre directament del Real Patrimoni fins al 1835. Durant les diferents guerres carlines la població fou clarament partidària dels carlins. El cabdill carlí Ramon Cabrera hi ordenà construir un nou castell durant la primera de les carlinades, conegut com el Castell Nou. D’entre els carlistes de Flix destacà el conegut “capellà de Flix”, Josep Agramunt.[9]
A les acaballes del segle xix es construí l’Electroquímica de Flix, S.A. amb capitals i tècnics alemanys, una de les primeres electròlisis d’Europa, i que ha marcat la idosincràcia industrial de la població fins a l’actualitat.[10]
Durant la Guerra Civil, la població sofrí els atacs de l’aviació que cercava destruir la fàbrica química. El 23 de febrer del 1937 va produir-se el primer bombardeig, amb un total de 125 bombes amb vuit víctimes mortals. Al municipi, que acabaria patint una vintena d’atacs aeris, es van construir un total de 9 refugis. De refugis antiaeris se’n feren un a la mateixa fàbrica, un a la colònia i cinc al nucli urbà. Més tard, durant la Batalla de l’Ebre se’n feu un altre a la barca de dalt, just davall del Castell nou, lligat a la construcció del pont de ferro, perquè els pontoners es poguessin refugiar durant els constants bombardejos que hi hagué sobre aquest en el decurs de la batalla. Hi ha notícies de l’existència d’un altre refugi als pisos que durant la república es van construir a la vora del Molí d’Oriol i que la gent també va fer servir per a refugiar-se un petit magatzem de material al “colorato”, a més també utilitzaren el túnel del ferrocarril. El refugi del carrer de Sant Josep té les dues entrades en terreny públic i a més es troba en bon estat de conservació, té uns 60 metres i un tram està revestit de formigó. S’hi ha trobat un escrit que fa referència al bombardeig del 23 de febrer, és aquest refugi el que s’ha museïtzat.[11]
Van ser la gent gran, les dones i els nens del poble, amb l’ajut dels treballadors i tècnics de Riegos i Saltos del Ebro, que van assumir la seva construcció i manteniment. Durant la Batalla de l’Ebre el poble quedà a la línia de front i fou pràcticament abandonat perquè la població anà a refugiar-se en masos i coves del terme.
El 1948 fou inaugurat el salt hidroelèctric de Flix, que consta d’una central de 50 MW de potència alimentada pel cabal del riu Ebre des de la presa de Flix, d’11 hm³ de capacitat.
El setembre de 2005 es donà a conèixer l’existència d’una gran zona degradada amb acumulació de residus contaminants provinents del complex químic d’Ercros, situat a l’embassament de Flix.[12] Aquest fet propicià un ambiciós pla per extreure’ls i tractar-los.[13] El 2010 es va posar en marxa, amb la construcció d’una barrera per aïllar els llots tòxics de l’embassament,[14] i a la fi de 2013 ja s’havia extret i tractat un 20% dels residus.[15][Cal actualitzar]
Fortià formava part de l’antic Comtat d’Empúries i era dominat pel Monestir de Sant Pere de Roda des de l’Alta Edat Mitjana, l’abat del qual actuava de senyor del lloc. Les primeres referències al poble també es fa referència a Palol, una referència d’un possible assentament recaptatori d’època musulmana. La gran part del ric patrimoni arquitectònic conservat és dels segles d’època moderna (XVI-XVIII) i el segle xix, atesa les grans destrosses provocades pels aiguats de l’any 1421 i de les diferents guerres que patí l’Empordà des de la Guerra dels Segadors fins a les carlinades.
La llarga tradició agrícola de Fortià es veu plasmada en l’antiga Granja Escola de Fortianell (1855), d’estil neoclàssic i única a Catalunya, que aportà innovacions que es plasmaren en la renovació de l’agricultura. En l’actualitat, els principals conreus són, de més a menys, el blat de moro, l’ordi, el blat, la civada, el gira-sol, la userda i la ceba varietat Figueres, produïda principalment a Fortià, Riumors i Vila-sacra. A banda de la cria de bestiar boví i porcí.[1]
Segons Coromines, el nom de Fortià prové d’una aplicació tardana del nom de persona català Fortià. Com mostren els documents de 971, 974 i 982, el nom propi de la població era Palol, com altres pobles empordanesos, i se li aplicà tardanament, a tall de sobrenom, el prenom de Fortià, “metonímia que en aquest cas acabà per borrar el nom propi, per tal com així s’evitaven malentesos amb els massa nombrosos homònims Palol“.[2]
En canvi per Enric Moreu-Rey i Pere Balañà, el nom de la població deriva de l’antropònim llatí Fortius. Segons aquests lingüistes, proposen que prové del llatí Fortianus, derivat de Fortius, nom propi de persona. El de Fortianell és el resultat de la derivació del nom del nucli més proper, Fortià, al qual és afegida una desinència diminutiva, un procés recorrent a tot el territori català.
Municipi de l’Alt Empordà, estès a la dreta del riu Manol.
Situació i presentació
El municipi del Far té una extensió de 8,98 km2. El límit a ponent i al N és el curs del riu Manol, que el separa del terme de Figueres. De la riba dreta del Manol surt el rec del Molí d’en Dorra, que travessa el sector meridional del terme. A l’E limita amb els municipis de Vila-sacra i Fortià, al S amb el de Vilamalla i al SW un punt el posa en contacte amb els de Santa Llogaia d’Àlguema i Vilafant.
El poble és situat 3 km a llevant de la ciutat de Figueres, emplaçat al cim d’un pujol plioplistocènic que emergeix al mig de la plana al·luvial. Aquesta situació és ben típica de l’antic poblament del pla empordanès, que cercà indrets aturonats sobre els terrenys d’aiguamolls i estanys fins a temps no gaire allunyats. L’estany del Far, al peu del turó on s’alça el poble, ha estat convertit en fèrtils conreus. Al S del poble del Far es troba el veïnat de l’Oliva. Vers el SW del terme, hi ha també el veïnat del Pont del Príncep, que s’estén pels municipis veïns de Santa Llogaia d’Àlguema, Vilamalla i Vilafant.
Una carretera local uneix el poble del Far amb la ciutat de Figueres, la proximitat de la qual ha afectat el desenvolupament del municipi del Far d’Empordà en diferents aspectes. El traçat de la carretera N-II cap a França, en el tram de circumval·lació a Figueres, travessa el sector occidental del terme.
El Poble
El Far, que tenia una població (eufarencs o elfarencs) de 352 h el 1860, acusà a la fi del segle XIX i principi del XX el descens d’habitants comú a tota la rodalia. A la postguerra, a causa de la proximitat de la zona industrial de Figueres, hi arribaren molts immigrats, que l’utilitzaren com a poble dormitori. Aquest increment de població, però, no es mantingué, i dels 547 h que hi havia el 1970 la població davallà als 396 h el 1991 i als 387 h el 2001. El 2005 la població arribà a 448 h.
Els conreus ocupen gairebé tot el terme, i la propietat és força repartida. Gràcies al rec del Molí d’en Dorra i als nombrosos pous, el regadiu —hortalisses i farratge— tendeix a incrementar-se. Els cereals són el principal conreu del secà, i resten espais importants d’oliveres i vinya. A la vora del Manol hi ha algunes arbredes. L’activitat ramadera hi és arrelada, amb algunes explotacions importants. Predomina la cria de bestiar porcí, oví, boví i l’avicultura. El sector serveis ocupava la meitat de la població activa el 2001.
El poble del Far d’Empordà
El poble del Far, que tenia 396 h el 2005, forma un nucli agrupat entorn de l’església i de les restes del castell. Emplaçat al cim d’un turonet (44 m), s’estén pels seus vessants sud, sud-est i sud-oest, de manera que resta en part arrecerat dels efectes violents de la tramuntana. Els carrerons són estrets i curts, sense una disposició ben definida.
Malgrat la poca elevació del puig del Far, des del poble es domina un esplèndid panorama sobre una gran part de la comarca. Hom ha suposat que el nom del poble és originat precisament per la seva situació preeminent respecte de la plana al·luvial empordanesa.
L’església parroquial de Sant Martí del Far, esmentada en documents dels segles XIII i XIV, sembla que fou reconstruïda durant el segle XIII, quan es bastí el castell del Far, al centre del qual era emplaçada. Era un element més de la fortalesa, com ho demostren les estructures defensives que encara conserva. L’església, d’estil romànic tardà, és de planta rectangular, construïda amb grans carreus de calcària, perfectament escairats. Al frontis destaquen la portada de tres arcs de mig punt en gradació, llinda i timpà, i un finestral de mig punt i de doble esqueixada extradossat per un fris decoratiu de dents de serra. Els elements defensius de carreuada esmentats corresponents a l’espadanya i l’absis són coetanis, o molt poc posteriors a l’església, mentre que la fortificació de sobre els murs laterals de la nau, de pedruscall, pertany a una època molt més tardana. L’interior del temple és cobert amb volta apuntada. L’arc triomfal, també apuntat, recolza en columnes semicilíndriques adossades als murs laterals que tenen impostes bisellades.
Del castell del Far, alçat el 1299 pel comte d’Empúries, en resten uns escassos fragments del basament de la muralla amb un gran talús al costat de migdia. Estigué en ús fins a temps moderns.
El Far d’Empordà disposà del Museu d’Art Naïf. Tancat des del 2000, estava situat en una casa que va pertànyer a la família Pitxot, en la qual Dalí va passar molt de temps.
La població del municipi es complementa amb les nombroses masies disseminades pel pla —en general no gaire antigues—, amb el veïnat de l’Oliva, que tenia 52 h el 2005, uns 400 m a migdia del poble i format per més de trenta casalots i masies dels segles XVIII al XX, i amb el veïnat del Pont del Príncep, de població disseminada.
El folklore del poble és representat per la festa d’estiu, al juliol, i la festa major de Sant Martí, que s’escau al novembre.
La història
En un precepte de Carles el Calb de l’any 844 la ”villam quae vocatur Farus” apareix com a possessió de la mitra de Girona. L’any 974 el papa Benet II confirmava a l’abat Hildesind les possessions del monestir de Sant Pere de Rodes, entre les quals figura tot el que tenia al terme d’“ipso Faro”. Aquest cenobi tenia la jurisdicció civil del lloc. De l’església de Sant Martí del Far hi ha notícia del 1229. El temple fou reconstruït a la fi del segle XIII i quedà integrat al castell del Far, que el comte Ponç V d’Empúries havia fet bastir i que sembla que era acabat el 1299. La construcció del castell del Far s’inscriu en el context dels enfrontaments entre el comte Ponç V d’Empúries i la corona. L’any 1300 el comte reconeixia que el Far era alou propi del monestir i feia públic que el castell no hauria de danyar els interessos de l’abadia, sinó al contrari, defensar-los.
Es creu que Cabanes es va formar a l’època dels romans, però no se sap del tot cert. El primer esment documentat data de l’any 935 amb el nom de Cabanas, que posteriorment i al llarg dels segles tindrà noms com Sant Vicenti de Cabanis, Cabannas… fins a l’actual Cabanes.[3] Antigament, Cabanes estava situada on hi ha avui el cementiri del poble, però degut a la riuada patida l’any 1421, que destruí el poble de Cabanes i que va causar nombroses víctimes, el poble es va traslladar a l’emplaçament actual.
El poble de Cabanes, des de ja fa molts segles, ha pertanyut al comtat de Peralada, la qual cosa va comportar al segle xi la construcció d’un castell, el castell de Rocabertí, del qual avui en dia resta només una torre en molt bon estat de conservació, que devia ser la torre de l’homenatge de l’antic castell. En bell mig del centre de la vila podem trobar cases datades del 1595 i 1604
Festes
22 de gener: Sant Vicenç. Ve una bona orquestra on toca al Local Social oferint ball i concert. A més a més, també s’organitzen altres tipus d’activitats socials.
15 de maig: Sant Isidre. Es representa la tradicional sembra de pinyons.
El terme municipal de Cabanabona, d’una extensió de 14,12 quilòmetres quadrats, és situat entre els municipis d’Oliola, a ponent i tramuntana, de Vilanova de l’Aguda, a llevant, i a migdia confronta amb el municipi segarrencde Torrefeta i Florejacs, pel sector de l’antic terme de Florejacs. És emplaçat als altiplans que separen les valls del Llobregós i del Riu Sió. Aquest terme comprèn el mateix poble de Cabanabona, cap del municipi, i Vilamajor, i el santuari de Sant Pol (s. XVII). Travessa la part septentrional del terme la carretera L-313, de Guissona a Ponts i hi conflueixen un seguit de camins veïnals que porten als pobles i els masos propers.
El poble de Cabanabona és a 421 metres d’altitud, al nord del terme, prop del torrent de la Rabassa, afluent del Llobregós per l’esquerra. Es troba a 8 quilòmetres de Ponts, que n’és la vila que en proveeix la majoria de serveis. L’església parroquial és dedicada a Sant Joan Baptista, és d’origen romànic tot i que fou reformada a fons el 1686. Al centre del poble hi ha el casal dels antics senyors del lloc, edifici probablement del segle xviiamb ornamentació de tipus renaixentista. També hi ha algunes cases de gust modernista.[1]
.JPG)
