Arxiu mensual: juny de 2015

Festes de Sant Pere 2015

20150627a Vilanova amb Castellers de Caldes de Montbuí i de Poble SecDSC_9502

El dia 27 de juny de 2015 anem al davant del monument a Francesc Macià com els últims anys a les festes de Sant Pere

Aquest any fem una bona actuació de set i mig amb la torre de set el cinc de set quatre amb pilar i dos pilars de cic i acabem amb una prova de folre fins a quins en que jo paro a baix sota la rengla del Marcos.

Actuem amb les colles de Caldes i el Poble Sec, els del Poble Sec fan una bona actuació de castells de set amb la torre de set.

Dades de la actuació

Castellers del Poble Sec

Torre de set, Tres de set per sota,

Castellers de Caldes de Montbui

Bordegassos

Torre de set, cinc de set, quatre de set amb Pilar i dos pilars de cinc

Fotos Maite

Clica la foto

20150627a Vilanova amb Castellers de Caldes de Montbuí i de Poble SecDSC_9285

Aiguaviva

Aiguaviva  (Vinyes d'atardor) (5)

Aiguaviva és un poble del municipi del Montmell comarca del baix Penedès (Tarragona)

A  Aiguaviva hi anem el dia de Sant Esteve de 2012 26 de desembre i podem fer fotos de tardor a les vinyes

 Dades del Municipi

Gentilici Montmellenc, montmellenca
Pressupost 8.429.506,99 €
Superfície 72,76 km²
Altitud 429 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
1.474 hab.
20,26 hab/km²

 Breu historia del municipi

El municipi del Montmell cobreix la part septentrional de la comarca del Baix Penedès amb una extensió de 72,76 km2, la tercera part de la superfície comarcal, i és el més gran dels municipis. A la part meridional, el Puig Francàs (550 m), contrafort de la serra del Montmell, i el coll de Vilafranca constitueixen el límit amb el municipi de la Bisbal del Penedès. Al puig de l’Àliga, a l’extrem més septentrional, convergeixen els termes del Montmell, Aiguamúrcia (Alt Camp), Pontons i Torrelles de Foix (els dos de l’Alt Penedès). A ponent, el límit del Montmell amb el municipi de Vila-rodona (Alt Camp) passa a prop del Mas d’en Pedrafita i pel puig del Mas d’en Guerra. Al SW, el terme del Montmell confronta amb Rodonyà (Alt Camp), coincidint la divisòria amb una antiga carrerada. A llevant, el límit amb Sant Martí Sarroca i Castellví de la Marca (de l’Alt Penedès) segueix, en part, el curs de la riera de Marmellar, i al SE passa pel Puig de Tiula, contrafort de la serra del Montmell i partió amb Sant Jaume dels Domenys. A migdia, el terme confronta, a més, amb el de la Bisbal del Penedès.El territori, força accidentat, és travessat per la serra del Montmell —que pertany a la Serralada Prelitoral— i participa de les característiques de l’anomenat Bloc del Gaià, on un sòcol paleozoic és recobert per capes triàsiques coronades per calcàries cretàcies. El terreny, predominantment calcari, és propici a fenòmens càrstics, amb una gran abundància de coves i avencs. A la carena del Montmell, a la part central del terme, hi ha el puig on s’alcen les restes de l’antic castell del Montmell (781 m), i al NE trobem la Talaia del Montmell (861 m), cim culminant de la serra. Hi destaquen també la Torre Milà (762 m), la Vall de Sant Marc (711 m), Puigmoltó (682 m), el puig de la Cova (673 m), el Puigfiguera (653 m), el pla dels Pallerets (639 m) i les Roques Altes (610 m). La serra de Montmell ha estat inclosa en el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN).

Les aigües configuren diversos conjunts muntanyosos separats per altituds de diferent consideració. El terme pertany a diverses conques hidrogràfiques. A la part oriental, la riera de Marmellar, que procedeix del terme d’Aiguamúrcia, és tributària del riu de Foix. La part occidental té alguns torrents que aboquen al Gaià i tota la part central i meridional és regada per un conjunt de barrancs i torrenteres que s’ajunten més avall per a formar la riera de la Bisbal que aboca directament a la mar, a la platja de Sant Salvador (el Vendrell).

El cap de municipi és el poble de la Joncosa (o Juncosa) de Montmell. El terme comprèn a més les caseries d’Aiguaviva, Can Ferrer de la Cogullada i la Vall de Sant Marc, els masos de Cal Sumoi, les Ventoses i les masies de Santsuies, els antics pobles de Marmellar i del Montmell i un bon nombre d’urbanitzacions, com Mas Mateu, el Mirador del Penedès, la Moixeta, la Talaia Mediterrània i les Pinedes Altes. Una carretera local uneix el poble de la Joncosa amb la C-51 (la carretera segueix cap a Masllorenç) i amb la Bisbal del Penedès. De la carretera local de Sant Jaume dels Domenys cap al Pla de Manlleu en surt un brancal cap a Aiguaviva, que després de passar la caseria i de travessar el terme pel sector septentrional es dirigeix cap a Rodonyà i cap a Vila-rodona. Al sector meridional circula la AP-2, a tocar amb el límit municipal, però no hi té accés.

Respecte de l’etimologia de Montmell, el Diccionari català- valencià- balear ens indica que deriva de Mont Maell, procedent del llatí Monte Macelli, nom propi d’home. En els documents medievals apareix esmentat Monte Macellum i, també, “termino Montis Macelli”.La població i l’economiaLa població ( montmellencs), amb un poblament al terme antic i dispers, ha experimentat diferents fluctuacions que en alguns casos han minvat d’una manera alarmant el nombre d’habitants i, més que regressiva, ha esdevingut, fins i tot, residual. El 1370 foren comptabilitzats 65 focs, els quals davallaren a 39 el 1553. Dos segles després, el 1718, el total municipal era de 181 focs, que el 1787 havien augmentat fins a 202. Durant la segona meitat del segle XIX la població s’incrementà, fins que el 1887 assolí la màxima fita demogràfica amb 1 127 h. A partir d’aquesta data minvà progressivament, i el decreixement demogràfic saaccelerà a la dècada del 1920 i durant els anys posteriors al decenni del 1950, quan es produí un important moviment migratori a causa de la manca d’infraestructures productives i l’atracció de certs municipis propers amb una economia puixant. A partir del 1981, quan s’arribà al mínim demogràfic amb 164 h, la població va anar augmentant paral·lelament a la tendència de crear un espai residencial d’estiueig. El 1991 hi havia 280 h censats i el 2001 n’eren 721 h. L’any 2005 es comptabilitzaren 1 065 h.

 

Bona part del terme correspon a terres incultes; els antics alzinars han estat substituïts per pinedes de pi blanc (Pinus halepensis), amb sotabosc de bruc d’hivern (Erica multiflora) i boix (Buxus sempervirens), i garrigues, on predominen els coscolls ( Quercus cocciferae), la mata i l’argelaga ( Genista scorpius). L’economia del municipi s’ha basat tradicionalment en l’agricultura, que es dedica principalment als conreus de secà. Predomina la vinya, seguida de les oliveres, els cereals i els ametllers. La ramaderia, encara que en regressió, manté una certa importància dins el total de l’economia municipal. Es crien gallines, porcs i conilles mares. De fet, bona part de la gent que viu a Montmell treballa en indústries ubicades en municipis de les contrades.

La serra del Montmell travessa el municipi de tal manera que deixa els quatre principals nuclis dispersats, i els camins que els uneixen són prioritàriament pistes rurals. Hi ha l’Àrea Recreativa Forestal, cap al N del poble de la Joncosa.

El Poble

El lloc d’Aiguaviva s’esmenta els anys 1090 i 1125 i, posteriorment, en algunes transaccions relatives al castell del Montmell, sempre com un honor que es concedia als qui tenien l’encomanda del castell de Montmell. Pels segles XVI i XVII adquireixen un cert relleu els Aiguaviva, molt actius en els afers de Vilafranca (algun d’ells fou titular de la vegueria). El 1600 Joan d’Aiguaviva i Tamarit es titulava senyor del castell i quadra d’Aiguaviva, castell que fou malmès el 1648 per pertànyer a Francesc d’Aiguaviva, partidari aleshores de la causa francesa.

El seu fill Joan d’Aiguaviva i de Tamarit tenia censos a l’Arboç, Creixell, Roda de Berà, Puigtinyós, el Montmell, Vila-rodona, el Pla de Manlleu, Rodonyà, Salomó, Masarbonès, Bràfim, la Bisbal, Masllorenç, Font-rubí, Vilabella, Vespella i altres. Del castell no resta cap vestigi. Als claustres del convent de Sant Francesc de Vilafranca es conserven sengles sarcòfags del cavaller i la dama d’Aiguaviva i de Tamarit, amb les estàtues jacents, la del cavaller amb l’arnès i la d’ella amb hàbit.

Com arribar-hi

Clica la foto i veuràs les del poble

Aiguaviva (9)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina de l’Ajuntament

Ardevol

120824-5 Ardèvol Torre d'Ardèvol (9)

Ardevol és un poble del municipi de Pinós comarca el Solsonès Lleida

Dades del Municipi

Altitud 730.5 msnm
Població (2008)
• Densitat
111 hab.

Breu historia del municipi

Limita a llevant amb els termes bagencs de Cardona i Sant Mateu de Bages, al sud amb el de Calonge de Segarra, pertanyent a l’Anoia, i a ponent amb Torà, de la Segarra. Dins el Solsonès entronca amb els municipis de Riner (N), la Molsosa (S) i Llobera (NW).

A la vall del Cardener, entre els termes de Cardona i Navars, dins la comarca del Bages, hi ha un enclavament (i antiga quadra) del terme de Pinós, en gran part estès a l’esquerra del riu, anomenat de Malagarriga. La serra de Pinós (que culmina a 931 m) forma l’eix en direcció NE-SW. Aquesta serra és un anticlinal format en un dels darrers plegaments pirinencs, que constitueix un petit nus hidrogràfic entre les conques del Llobregat (rieres de Matamargó i de Vallmanya que unides formen la riera de Salo, ja al Bages, afluent del Cardener) i del Segre (afluents de capçalera de la riera de Llanera com els barrancs de Gangolell, de la Rovira, dels Molins, la rasa d’Ardèvol i altres torrents que aboquen les aigües directament al Llobregós, dins el terme de la Molsosa).

El terme comprèn el poble de Pinós, cap de municipi, i les caseries d’Ardèvol, Matamargó, Vallmanya i Sant Just d’Ardèvol. Les comunicacions són molt escasses, només hi ha la carretera local de Torà a Ardèvol, que continua vers Pinós, des d’on enllaça amb la carretera de Calaf per els Quadrells i Castellfollit de Riubregós per Enfesta

El Poble

El sector d’Ardèvol (111 h el 2005) s’estén al NW del municipi, al peu de la serra de Pinós, abocat a la riera de Llanera (rasa d’Ardèvol). El que ha pervingut del castell d’Ardèvol i l’església parroquial de Santa Maria d’Ardèvol s’alça a l’esquerra del torrent o rasa homònims. El temple conserva alguns elements romànics als murs i una ossera i una pila baptismal, però fou modificat posteriorment (la portada duu la data del 1688). Prop seu s’alça la gran torre de guaita rectangular, d’obra rústega, probablement anterior al segle XI, que estigué revestida per una torre cilíndrica de pedres treballades i finestres amb arcs de mig punt, bastida posteriorment i que el 1932 s’esfondrà, deixant aleshores al descobert l’estructura quadrangular original. La caseria d’Ardèvol celebra la festa major el diumenge següent al 15 d’agost, el 17 de gener la festa de Sant Antoni, el 20 de gener la de Sant Sebastià i el tercer diumenge d’octubre la festa anomenada “de les noies”. Per Pasqua té lloc una popular cantada de caramellaires i durant les festes nadalenques, un pessebre vivent. En aquest lloc tenia dominis el bisbe d’Urgell a l’inici de la repoblació del sector, a la fi del segle X, i la canònica de Solsona també hi tingué alguna propietat, però des del segle XI passà a formar part dels dominis dels Cardona, que en tingueren la jurisdicció civil i criminal fins a la desamortització. Més al N, al límit amb Torredenegó, hi ha la sufragània de Sant Just d’Ardèvol, disseminada i dependent de la parròquia esmentada anteriorment. Ja és mencionada al segle XI i fou reconstruïda al segle XVI. No gaire lluny hi ha l’antiga casa Mussons, que era ja important al segle XVI, com ho palesen les reformes a la capella del 1557 i el 1591, anomenada després Tristany per l’enllaç de Jaume Tristany amb Margarida Cases, pubilla de Mussons; foren descendents seus els guerrillers carlins Benet Tristany (1794-1847) i Rafael Tristany (1814-99), les activitats dels quals foren decisives en les guerres del segle XIX. La portalada exterior i un escut heràldic a la façana porten la data del 1685. A les quatre cantonades del cos central hi ha unes garites similars a les que es construïren al castell de Cardona a la fi del segle XVII. Sant Just d’Ardèvol (48 h el 2005) 

Festes

Celebra la festa de la Santa Creu el primer diumenge de maig i, el 16 d’agost, l’aplec a l’ermita de Sant Roc.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

120824-5 Ardèvol Torre d'Ardèvol (3)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Enciclopèdia Catalana

Albinyana

120812-2 Albinyana (45)

Albiyana és un municipi de la Comarca del Baix Penedès (Tarragona)

A Albinyana hi anem el 10 d’agost de 2012 

Dades del Municipi

Gentilici Albinyanenc, albinyanenca
Pressupost 2.255.414,48 € (2007)
Superfície 19,4 km²
Altitud 198 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
2.354 hab.
121,34 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi d’Albinyana és situat a l’W de la comarca, a la rodalia de les Serres de Ponent. El terme limita al N amb la Bisbal del Penedès i l’enclavament de l’Albornar, que pertany al terme de Santa Oliva, al NE amb el terme de Banyeres del Penedès, a l’E amb Santa Oliva, al S amb el Vendrell, a l’W amb Bonastre i al NW amb el terme de Masllorenç. El terreny és accidentat, sobretot al N i a l’W, on s’assoleixen les altituds majors a la serra del Quadrell (408 m). Els terrenys són predominantment calcaris, si bé es troben algunes vetes guixoses pertanyents a terrenys triàsics, que ocupen el sector que va del puig de Sant Antoni fins al poble. Llextrem del NE del terme és planer i dominat pel curs de la riera de la Bisbal, vorejant l’enclavament de l’Albornar i travessant l’antiga quadra de Tomoví, pròdiga en aigües actualment canalitzades per al seu més bon aprofitament. La riera de la Bisbal és la principal artèria de drenatge, de la qual són tributaris els torrents de la Llàntia i de Vallmajor o dels Bancals, per la dreta, i el torrent de la Costa i el de les Quatre Fites o riera del Papiolet, per l’esquerra. Bona part del terme és ocupada per erms, garrigues i bosc de pi blac (Pinus halepensis), que espontàniament han envaït terrenys on antigament hi havia alzinars. Alguns claps d’alzines encara es mantenen.

El terme comprèn el poble d’Albinyana, cap de municipi, el poble de les Peces, el veïnat de les Masies del Torrent, l’antic terme de Tomoví i el santuari de Sant Antoni d’Albinyana, dalt la serra del Quadrell, a més de diverses urbanitzacions, com Bonaterra (dividida en dos sectors), la Papiola i el Molí Blanquillo. Una carretera local comunica el poble d’Albinyana amb la carretera C-51 del Vendrell a Valls, paral·leles a la qual hi ha les Peces, les Masies del Torrent i les urbanitzacions de la Papiola i Bonaterra. Des d’Albinyana una carretera porta al parc Aqualeón, i a Bonastre pel coll de la Font del Benet

El Poble

El poble d’Albinyana (198 m i 414 h el 2005), és situat a la part central del terme, sota la serra del Quadrell. L’església parroquial de Sant Bartomeu és documentada el 1120 en la confirmació de les possessions del monestir de Sant Cugat del Vallès del papa Calixt II. L’església és del segle XVIII, com la majoria de les de la comarca, amb un campanar de torre quadrada, amb els angles aixamfranats, coronat per un penell que és un àngel petitó, que recorda el seu “germà gran” del Vendrell. L’absis, semicircular sobrealçat, amb un fris i una finestra, fa pensar en el temple romànic que hi havia al segle XII. La imatge de la Mare de Déu del Roser data del segle XVI. A la plaça Major trobem Cal Pau Magí, edifici de planta baixa, pis i golfes. L’arrebossament modern de la façana, que és feta de pedra, amaga un bell portal adovellat. L’interior conserva als baixos un vestíbul cobert amb una volta d’arc carpanell, i l’escala d’accés a la planta noble, on apareix la data de 1637 a la llinda d’una porta. La casa pertanyia a l’administrador de les rendes del monestir de Sant Cugat del Vallès. Al carrer Major, hom hi troba Ca l’Escarrà. A prop de la carretera de Valls al Vendrell hi ha Cal Mata, una masia amb els seus annexos agrícoles i un baluard amb portal d’arc rebaixat, on consta la data de 1616. A l’exterior, a mà dreta, hi ha un celler del 1762.

Entre les entitats culturals i esportives del poble cal destacar la Societat Recreativa Unió Albinyanenca, fundada el 1933. 

Festes

Se celebra la festa major per Sant Bartomeu, el darrer diumenge d’agost. També es fa un aplec a l’ermita de Sant Antoni de Pàdua el dilluns de Pasqua, que des del 1989 constitueix un acte d’agermanament del poble d’Albinyana amb l’entitat centenària la Lira Vendrellenca, i un segon aplec al juny, al mateix lloc.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

120812-2 Albinyana (9)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Enllaç pàgina web d’Albinyana

Enciclopèdia Catalana

Albarca

Albarca  (27)

Albarca és un poble amb molts pocs habitants del municipi de Cornudella del Montsant Comarca del Priorat (Tarragona) 

A Albarca hi anem el 15 d’agost de 2012 estaven de festa major jugant a bitlles ens quedem a veure la final i entrega de premis amb una quinzena de persones

Dades del Municipi

Superfície 63,5 km²
Altitud 533 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
983 hab.
15,48 hab/km²

Breu historia del municipi

És el més extens de la comarca. Limita amb Porrera (S), la Morera de Montsant (W), Ulldemolins (NW), Vilanova de Prades (N), terme que pertany a la Conca de Barberà, Prades (NE), la Febró (E) i Arbolí (SE), tots tres municipis de la comarca del Baix Camp, i en un punt al SE amb l’Alforja, terme que també pertany a aquesta comarca. Es troba a la vall alta del riu de Siurana, entre els massissos de Montsant, a ponent (que culmina aquí a la Roca Corbatera, a 1 163 m) i les Muntanyes de Prades, a llevant (la Gritella, 1 089 m), units pel coll d’Albarca (sector N del terme). Aquesta vall, dita també vall de Cornudella, és drenada pel riu de Siurana i diversos afluents. A l’extrem septentrional les aigües van a parar al vessant esquerre del riu de Montsant, mentre que al meridional la serra del Molló separa la conca del riu de Siurana de la vall de la Garranxa (Porrera).

El pantà de Siurana es troba a la confluència amb la riera de l’Argentera, té una resclosa de 63 m d’alçària i 260 m de llargària. La capacitat d’embassament és de 12,4 hm3. La conca de captació té 88 km 2 . Les obres s’iniciaren el 1960 i foren acabades el 1974 per la Comunitat de Regants de Riudecanyes. El canal de Siurana, que duu les aigües del pantà fins al de Riudecanyes, travessa les muntanyes de la Garranxa i del coll de la Teixeta.

La part oriental del terme, dins les Muntanyes de Prades, és formada per les grans i imposants cingleres de Siurana i Siuranelles, on s’assenta el poble i antic municipi de Siurana de Prades, incorporat al de Cornudella el 1942 després dels tràmits iniciats el 1915. Siurana havia tingut un terme extensíssim que anava des de Vimbodí fins a Mont-roig.

El terme comprèn la vila de Cornudella de Montsant, cap de municipi, els pobles de Siurana de Prades i d’Albarca.

Travessa el terme l’antiga carretera comarcal C-242 de les Borges del Camp a Fraga, que des del coll d’Alforja (SE) continua en direcció NW cap a Cornudella, Albarca i Ulldemolins. D’aquesta carretera surten diversos ramals cap a Poboleda, la Morera de Montsant i Prades.

El Poble

El lloc d’Albarca, que el 1846 tenia encara ajuntament propi, és situat damunt el coll d’Albarca, a la unió del massís de Montsant amb el de les Muntanyes de Prades. El 2005 tenia 6 h. L’edifici més notable és l’església de Sant Vicenç, sota el presbiteri de la qual s’han trobat restes arqueològiques d’un suposat culte ibèric, i on hom creu que hi havia l’antiga mesquita. El temple conserva l’absis romànic semicircular. El 1612 fou ben acarreuada. La reforma comportà també la construcció de dues capelles laterals per banda. És d’una sola nau, amb cor i campanar adossat. S’hi conserva una creu gòtica d’argent i un antic Sant Antoni de pedra, provinent del Mas de l’Anglès.

Actualment, la vila és utilitzada com a segona residència, fet que ha provocat la reconstrucció d’una notable quantitat de cases, refetes algunes amb elements autèntics. Existeix un refugi de muntanya depenent del Centre Excursionista de Catalunya.

Hom creu que Albarca, pronunciat per la gent del país “”Aubarca”, deu el seu origen i el seu nom a un castell i un poblat àrabs. De fet, tota la serra de l’entorn fou un dels darrers reductes sarraïns del Principat. La repoblació ja hi era efectiva el 1152, quan es parla de la seva església i Guillem Ramon de Cervera i la seva muller Ponceta donaren diverses propietats, alguna d’elles a Albarca, al capellà Pere de Pinós. El 1172 el castrum de Albarcha passava per testament de Ramon de Cervera al seu fill Guillem. Albarca, que pertanyia des del primer moment al comtat de Prades, formà part de l’esponsalici lliurat pel comte Ramon Berenguer a la seva muller Blanca. Com a mínim des del 1557 formà part del Consell de la Terra del comtat de Prades. El 1582 la seva parròquia rebé el Mas de l’Oliver, que abans pertanyia a la de Siurana. El principal problema del poble era la manca d’aigua, que calia anar a cercar lluny de la vila. Una notable font de riquesa era generada per l’explotació del bosc. Durant el Trienni Liberal es feren fortes pel seu entorn partides absolutistes, que foren foragitades pel general Manso.

Pel terme d’Albarca s’han trobat destrals de pedra polida, ceràmica acanalada a la font del Teix, un sepulcre de llosa al barranc dels Lladres, reconstruït al Museu Comarcal Salvador Vilaseca de Reus, i dues sepultures alt-medievals excavades a la roca.

Festes

 Celebra la festa major per la Mare de Déu d’agost.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Albarca  (16)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Molló

Molló

Molló és un Municipi de la Comarca del Ripollès (Girona)

A Molló hi anem el 18 de setembre de 2011 tot fent Camprodon i rodalies

Dades del Municipi

Gentilici Mollonenc, mollonenca
Superfície 43,1 km²
Altitud 1.182 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
356 hab.
8,26 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi de Molló, de 43,09 km 2d’extensió, limita al N amb les comarques del Vallespir i el Conflent, a l’W amb Setcases i Llanars, i a l’E i al S termeneja amb Camprodon. Comprèn tota la capçalera del Ritort, que neix als vessants SE de Costabona, a l’indret dit les fonts del Ritort o les deus d’en Sitjar, sota les roques d’en Mercer, i va encaixant-se vers Espinavell i Molló; alhora rep nombrosos torrents que es formen a les grans serralades que envolten el terme (torrents de Coll Pany, de la Casassa, de Coll Pregon, de Fabert i sobretot la riera de la Ginestosa, nascuda sota Montfalgars, al coll d’Ares).

El seu extens límit nord, de més de 12 km de longitud, és determinat per la serralada que forma la partió d’aigües entre el Tec i el Ter i, per tant, la frontera entre el Vallespir i el Ripollès, i des del 1659 entre l’Estat francès i l’espanyol; va des de prop del cim de Costabona (2 464 m), a l’W, a Montfalgars (1 610 m), a l’E, que domina el coll d’Ares, i en són punts destacats el coll de Siern, el cim de Portabella (1 686 m), el coll de Maçanells, el puig de l’Artiga del Rei (1 637 m), el Coll Pregon, el puig de la Clapa (1 652 m), la collada de Prats, el puig de les Forques (1 615 m) i el coll d’Ares, tradicional camí vers el N.

El límit occidental, amb Setcases i Llanars, va des del trencall que uneix Costabona amb el puig Sistra (1 988 m) a través de les roques d’en Mercer i la Collada Verda, i prossegueix per la collada de la Fembra Morta fins al Puig Moscós (1 739 m). Una sèrie de carenars formen el límit SW i S amb l’antic terme de Freixenet, fins al coll de la Batllia, i el límit oriental el separa de l’antic terme de Beget (ara unit a Camprodon) des del coll de la Boixeda i el cim de Sant Bernabé fins a Coll Prugent i Montfalgars.

El poble de Molló és el cap de municipi, que té agregat el poble d’Espinavell i comprèn diversos veïnats (Favert, la Ginestosa, Moixons) i caseries (Can Solà, Favars, els Graells, el Riberal). Travessa el terme la carretera C-38, que continua vers el N i s’endinsa pel coll d’Ares, en direcció a França.

El Poble

El poble de Molló (174 h el 2005) es troba al sector meridional del terme, a la dreta del Ritort, prop de la carretera C-38. El lloc és esmentat des del 936 (Mollione, més tard Mullione, Moion, Moyone o Moyono), i des de l’origen pertanyia al bisbat de Girona i era de possessió comtal. El monestir de Ripoll, però, hi rebé importants dominis, i els seus abats obtingueren la soberania total sobre el lloc el 1141 i la possessió de la parròquia i dels seus drets a partir del 1144.

Enlairat en un carenar, entre el Ritort i el clot de la Font, Molló té a la seva entrada una capella, dedicada a sant Sebastià, amb un petit campanar de torre al costat. Una placeta i una sèrie de carrerons porten a l’església parroquial de Santa Cecília, notable fita de la ruta del romànic pirinenc, una mica separada del nucli urbà. L’església, romànica, fou bastida avançat el segle XII amb pedres ben tallades i una gran austeritat; la volta és un xic apuntada, i l’absis molt desenvolupat; l’interior del presbiteri té un fris ornamental de mènsules i uns dentats que trenquen la seva gran verticalitat. Dues capelles poc fondes marquen un inici de creuer, que es manifesta a l’exterior amb un mur més sortint que el de la nau. És especialment remarcable la portada, a migdia de la nau, sense escultura, amb alguns arcs en degradació i unes arcuacions sota un fris esculpit i petites mènsules sobre dents de serra, tot en un mur més sobresortint i sota un petit ràfec en terrat. S’han perdut les ferramentes que ornaven la porta (resta només el gran forrellat, que figura una serp), a més dels retaules. Es destaca l’esvelt campanar, de quatre pisos (restaurat en la part superior el 1952), amb la base embeguda en els murs de l’església, iniciat el segle XI; presenta un bonic joc de lesenes i arcuacions llombardes que marquen els diferents pisos, i hi ha dues finestres rodones bessones o ulls de bou al cim, sota la teulada.

Festes

Molló disposa d’un casal municipal on es realitzen gairebé la totalitat de les activitats culturals i recreatives de la vila. La població celebra la festa major el diumenge pròxim al 22 de novembre, diada de Santa Cecília. Altres celebracions pròpies de la vila són la festa de Sant Sebastià el 20 de gener, la festa de Sant Isidre, el 15 de maig, amb benedicció dels tractors engalanats i la festa del Roser, el segon diumenge i dilluns de juliol, quan és tradicional fer el ball de Rams a la plaça. També és habitual, el 22 de juliol, fer un aplec a la capella de Santa Magdalena i una trobada sardanista, que té lloc un diumenge variable d’agost.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Església de Santa Cecilía

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Esglésies Romàniques

Pàgines web

Ajuntament

Enciclopèdia Catalana 

Montgarri

Montgarri Vistes Pla de Beret  (10)

Montgarri és una entitat de població del municipi de Naut Aran Comarca Vall d’Aran) (Lleida)

A Montgarri hi anem el 11 d’agost de 2011 a Montgarri només hi queda el Santuari ja que està despoblat però val la pena arribar-hi per tot el seu entorn.

Breu historia del municipi

L’actual municipi de Salardú, de 255,75 km2 , es creà l’any 1968 després de l’annexió dels municipis de Tredòs, Bagergue (61,1 km 2 ), Gessa (17,2 km 2 ) i Arties (78,6 km 2) al terme tradicional de Salardú. De fet, el 1952 ja havien estat units els termes de Tredòs i Salardú, els quals formaven un municipi de 92 km 2 ; això no obstant, durant la dècada de 1950 se separaren de nou, i hom atribuí 88,6 km 2 al terme de Salardú i 3,4 km 2 al de Tredòs. El nou terme creat l’any 1968 rebé el nom oficial d’Alt Aran o Cap d’Aran, nom que es canvià pel de Naut Aran el 1985. El novembre de l’any 2001 el Parlament de Catalunya aprovà un text pel qual es demanava la modificació de la llei municipal i de règim local de la Generalitat. Segons això, els nuclis d’Arties i Garós, que administrativament consten com a entitats municipals descentralitzades, podrien demanar la segregació a l’ajuntament de Salardú per a constituir-se novament en municipis independents, fet que reclamen des de fa alguns anys.

El terme de Salardú es troba al sector de llevant de la comarca de la Vall d’Aran. Limita al N amb el departament francès de l’Arieja (termes de Sentenh, Bonac i Carda-sus-Lès), a llevant amb les terres pallareses dels municipis d’Alt Àneu i Espot, al S amb els termes ribagorçans de Barruera i Vilaller i a ponent amb les terres araneses de Viella i Canejan.

L’àmbit geogràfic del terme de Salardú s’estén en els límits físics següents: des del portilló d’Albi (2 410 m) i seguint la carena limítrofa amb l’Estat francès en direcció W-E fins al tuc d’Era Girèta (2 570 m).

Des del tuc d’Era Girèta, el termenal gira en direcció S seguint el curs del Riu Fred, al qual desguassa per la dreta la coma d’Era Girèta, travessa la Noguera Pallaresa, i remunta el curs del riu de Varimanya, que vessa a la Noguera per la dreta. El límit continua inclinant-se vers el SW vorejant els estanyons de Dalt de Varimanya (o estanhons de Naut de Varimanha o Marimanha), passa pel tuc del Rosari de Baciver i el tuc de Varimanya. Novament pren la direcció NW fins a l’estany de Naut deth Clòt der Os i, arribat a aquest punt, davalla cap al S passant pels estanys de Dalt de Baciver, el cap de Vaquèira, lo Teso de la Mina, travessa la carretera C-28 entre el port de la Bonaigua i les costes de Ruda, remunta el curs del riu de Ruda (la Garona de Ruda), que desguassa per l’esquerra a la Garona, i que a la capçalera pren el nom de riu de Saboredo, i migparteix els estanys del circ de Saboredo fins a arribar al tuc de Ratera (2 857 m).

Al sector meridional el termenal encercla el circ lacustre de Colomers, que comprèn 42 estanys, i pren la direcció W fins a arribar al Gran Tuc de Colomers (2 933 m), que fa de trifini entre les comarques de la Vall d’Aran, el Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça. Novament pren direcció NW fins el Montardo (2 833 m). Des d’aquest punt, la carena divisòria dibuixa un ampli arc en el qual destaca el Bessiberri del Nord (3 015 m).

A ponent, el termenal limita amb les terres de Viella i, en un sector, amb les de Canejan. Des del tossal dels Estanyets pren la direcció N seguint la carena i fins arribar al curs del barranc de Bargadèra. Travessa la Garona i puja en direcció al bony de Garòs (2 173 m), el tuc d’Arenho (2 522 m), el collet de Varradòs, per a arribar, novament, al portilló d’Albi.

Quan hom parla de sectors a Salardú es pot fer referència directa a les terres que ocupen els antics termes tradicionals que avui formen el conjunt del municipi.

El terme tradicional de Salardú i Tredòs, en contacte amb el Pallars Sobirà, inclou dos sectors ben diferenciats. El meridional comprèn una bona part de la vall del riu de Ruda que neix al circ glacial de Saboredo i les seves valls afluents de l’Aiguamòg (que neix al N del circ de Colomers i corre paral·lelament, de S a N, al riu de Ruda) i del Riu Malo i del barranc de la Garona (que neixen al S del massís de Beret i aflueixen al N del port de la Bonaigua al riu de Ruda, després de córrer en direcció E-W). El septentrional comprèn una bona part de la capçalera de la Noguera Pallaresa, que neix a ponent del mateix massís de Beret, a la font de l’Era Noguereta i prop dels anomenats ulls de la Garona, i corre en direcció S-N fins a Montgarri, on s’inclina vers llevant abans de penetrar al Pallars.

El terme tradicional de Bagergue s’estenia al sector NE de la Vall d’Aran i comprenia la major part de la vall de la Unhòla i un petit sector de la conca de la Noguera Pallaresa. Una carena de direcció N-S, paral·lela a la Unhòla, fa de divisòria d’aigües entre aquest riu, afluent de la Garona, i la Noguera Pallaresa (i per tant de les conques atlàntica i mediterrània); aquesta carena s’inicia al tuc d’Er Òme i continua per la taula de Parros, la serra d’Era Mòrta, el tuc de Pèdescauç (2 369 m) i el de Costarjàs (2 333 m).

L’antic terme de Gessa s’estenia pel sector central oriental de la Vall d’Aran, tot comprenent un petit sector de la vall de la Garona, a més de la vall afluent per la dreta de Corilha, la qual davalla del tuc d’Arenho i del pla de Monnàs, mentre que per l’esquerra de la Garona una estreta llenca arriba als vessants N de Mont-romies.

El terme tradicional d’Arties s’estén al sector SE de la Vall d’Aran, en la seva major part a l’esquerra i a migdia de la Garona, tot comprenent la vall sencera del riu de Valarties i la capçalera de la ribera de l’Aiguamòg (amb la major part del circ de Colomers).

El municipi comprèn la capçalera de dues conques hidrogràfiques que vessen a la Mediterrània i a l’Atlàntic mitjançant la Noguera Pallaresa i la Garona, respectivament.

La Noguera Pallaresa drena el NE de la comarca. Per la dreta rep el riu d’Es Molís, la ribera d’Eth Mòrt, el barranc d’Es Gavècs i el riu de Varimanya. Per l’esquerra vessen el riu d’Era Sèrra, el de Barlongueta, el de Parros, el d’Eth Horcalh, l’Arriu Porquèr i el Riu Fred.

La Garona rep a la capçalera les aigües del Riu Malo i del riu de Ruda, al qual vessa per la dreta el barranc d’Es Arcoïls. Per la dreta hi desguassen, a més, la Unhòla, que rep per la dreta les aigües del riu de Moredo, i una sèrie de barrancs, com ara el de Corilha, el d’Artigues, el de Salider i el de Cal. Per l’esquerra a la Garona vessen l’Aiguamòg, el barranc de Zedo i el riu de Valarties, format en capçalera per la ribera de Rius i al qual desguassen per la dreta el barranc d’Aigües Hondes i el barranc d’Era Tèda, i per l’esquerra el barranc d’Era Aubeta i el de Codiero.

El terme comprèn la vila i cap municipal de Salardú, la també vila d’Arties, els pobles de Bagergue, Garòs, Gessa, Tredòs i Unha, les instal·lacions d’esquí i el nucli de Vaquèira-Beret i els despoblats de Montgarri, Eth Dossau i Pujò.

L’eix de comunicacions del terme és la carretera C-28, d’Esterri d’Àneu a Viella pel port de la Bonaigua, que ressegueix la Garona pel marge dret. Els principals nuclis del municipi es troben a la vall i són travessats per aquesta carretera. Això no obstant, de la carretera surten alguns ramals, com ara el que mena a les pistes d’esquí de Vaquèira-Beret i al santuari de Montgarri i que continua vers Alós d’Isil, ja al Pallars Sobirà. Des d’Arties surt un segon branc que remunta tot el curs del riu de Valarties, i des de Salardú, un tercer branc que porta a Unha, Bagergue i remunta la Unhòla

El Poble

Una pista forestal que surt de Bagergue travessa el pla de Beret seguint més o menys paral·lelament la Noguera Pallaresa i arriba, després de 13 km, al despoblat d’Eth Dossau i al santuari i antic hospital de Montgarri. També s’hi arriba a través d’una carretera que surt del complex esportiu de Vaquèira-Beret. El nucli d’Eth Dossau (el Dossal en català) es troba a 1 640 m d’altitud, a la dreta de la Noguera Pallaresa, al peu de la muntanya d’Eth Dossau (2 520 m), aigua avall del santuari. A causa del seu aïllament es despoblà totalment entre el 1945 i el 1955. El nucli també era conegut amb el nom d’Es Cases de Montgarri.

El santuari de Montgarri es troba a l’esquerra de la Noguera Pallaresa, als vessants S de les muntanyes de Bandolèrs i d’Eth Trau dera Esca, entre la ribera d’Eth Forcalh i l’Arriu Porquèr.

L’actual edifici, bastit al segle XVI, segueix una línia renaixentista. Conserva un frontal d’altar del segle XVI amb la imatge de la Mare de Déu brodada, el bou de la llegenda i els noms de Jesús i Maria. La part del baptisteri conserva un mur de l’edifici primitiu. Al voltant del santuari hi ha la rectoria, la casa de l’administrador del santuari i el refugi-hospital que acull els vianants.

La fundació de Montgarri sembla que es remunta a 1117-19, quan, segons la tradició, fou descoberta la imatge de Maria que allí es venera per un pastor que veié com un bou s’agenollava sovint al mateix lloc i en donà notícia als cònsols de Salardú, els quals feren una investigació i trobaren la imatge. S’hi bastí una petita capella i ja al segle XVI, el poble de Gessa, que era propietari del terme de Montgarri, el vengué al comú de Salardú i Tredòs, tot reservant-se, però, la propietat del santuari, i aleshores es bastí l’edifici actual. L’arxipreste de Gessa nomenava el capellà de Montgarri i el vicari de Gessa n’era l’administrador. L’hospital i el santuari eren oberts tot l’any.

 

Temps enrere, els pastors francesos que hi duien el bestiar a pasturar feien donació dels formatges, que es repartien a la concurrència el dia 15 d’agost. Els pobles de Bagergue, Gessa, Unha, Tredòs i Salardú pagaven cadascun una carga de vi i una altra de pa. Després de l’ofici, cada capellà beneïa els productes del seu poble i un representant del poble els repartia entre els seus veïns (el vi era servit en copes d’argent, els pichèrs, que tots els pobles tenien).

 Festes

El dia 2 de juliol s’hi celebra un aplec, molt concorregut i arrelat dels pobles de la Vall d’Aran i també del Pallars i dels pobles veïns del sector occità dins l’Estat francès (Vathmala i altres valls).

 

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Montgarri (25)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Enciclopèdia Catalana

Llagostera

Llagostera (31)

Llagostera és un Municipi de la Comarca del Gironès (Girona)

A Llagostera hi anem el 7 de desembre de 2013

Dades del Municipi

Gentilici Llagosterenc, llagosterenca
Superfície 76,36 km²
Altitud 160 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
8.200 hab.
107,39 hab/km²

Breu historia del municipi

Limita al N amb el terme de Cassà de la Selva, a l’E amb Santa Cristina d’Aro (Baix Empordà), al S amb el de Tossa de Mar i a l’W amb el de Caldes de Malavella, aquests dos de la Selva. El seu territori és accidentat a la banda sud per la presència dels vessants septentrionals de la serra de Sant Grau (o del Puig de Cadiretes), i al N per contraforts de les Gavarres. La part muntanyosa del terme és poblada de boscos, amb predomini del suro, el roure i el pi. El terme és drenat per les rieres de Gotarra i de Banyaloques, que desemboquen a l’Onyar per la dreta, i per la capçalera del Ridaura, que rega la vall d’Aro i desemboca directament a la mar. Queden compresos dintre el municipi la vila de Llagostera, cap administratiu, els veïnats disseminats de Sant Llorenç (S), Pocafarina (prop de Llagostera), Llobatera (SW), Ganix (SE), Penedes (NE), Mata (N, a tocar de la riera de Gotarra), Gaià (N), Bruguera (N), Creu de Serra (W) i Cantallops (W, prop de la vila), i algunes urbanitzacions, com la Canyera, Llagostera Residencial, la Mata, Fontbona, Mont-rei, Selva Brava i Mas Gotarra. Llagostera és una vila molt ben comunicada, cruïlla de diverses vies de comunicació comarcal: la carretera C-65 de Girona a Sant Feliu de Guíxols, la C-35 de Llagostera a Parets del Vallès, que connecta amb la C-65 a l’alçada de la nova variant en forma d’autovia, i carreteres locals com la que va a Caldes de Malavella i la de Tossa de Mar. Llagostera havia tingut estació del tren de via estreta de Girona a Sant Feliu, quan aquest servei encara funcionava. El primer esment de la parròquia de Sant Feliu de Llagostera ( Sancti Felicis de Locustaria ) és del 855, en la confirmació dels béns del monestir de la Grassa per Carles el Calb. El topònim apareix també en la forma Lagustaria (1016), i probablement deriva delacus (la presència d’un llac en aquest sector no és estranya).

El Poble

La vila de Llagostera (5 063 h el 2005) és a 160 m d’altitud, al centre del terme, vora la riba dreta de la riera de Gotarra. Al lloc més alt de la població hi ha l’església parroquial de Sant Feliu, obra gòtica del s. XV, d’una sola nau i amb façana renaixentista. Davant d’aquesta façana s’alça el castell de Llagostera, del qual resten dues torres massisses de planta circular unides per un pany de muralla (que fou rehabilitada l’any 2010). La prosperitat econòmica féu reeixir moltes associacions, entre les quals es pot esmentar, entre altres, el Casino Llagosterenc, fundat el 1888, que fou un dels focus d’iniciatives culturals més importants, i el Casal Parroquial Llagosterenc (1972), que disposa d’una sala de teatre. L’antiga cobla La Principal de Llagostera, fundada el 1920, havia tingut prestigi a tot Catalunya. Hom pot visitar el Museu del Dolmen (1987), on hi ha un recull arqueològic de diverses peces, el Museu Etnològic (1987), dedicat especialment al món de la pagesia, i el Museu Emili Vilà (1968), situat a la casa natal de l’artista (1887-1967), que inclou obres seves i de la seva col·lecció particular. La casa de les Vídues, antic casal del s. XVI abandonat fins el 1982, que va ser remodelat i declarat monument historicoartístic, acull la biblioteca (també havia acollit l’Escola de Belles Arts, creada el 1903, i que fou traslladada). Cal esmentar com a activitat esportiva destacada l’autocròs, que disposa del circuit dels Cremats, on es disputen proves vàlides per al campionat de Catalunya i d’Espanya. 

Festes

Entre les festes més celebrades es pot esmentar la festa de Sant Antoni Abat, al gener, amb la passada dels Tres Tombs, la processó del Divendres Sant, amb el grup de manaies de Llagostera, una trobada sardanista el Dilluns de Pasqua, la festa major, per la Segona Pasqua, i Sant Cristòfol, pel juliol.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Llagostera (Casino) (2)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Llobera

120824-2 Llobera Dolmen (13)

Llobera  és un Municipi de la Comarca del Solsonès (Lleida)

A Llobera hi anem el 27 d’agost de 2012 estan de vacances al Port del Compte

Dades del Municipi

Superficie 39,2 km²
Población 201 hab. (2014)
• Densidad 5,13 hab./km²
Código postal 25281

Breu historia del municipi

Els límits municipals dins el Solsonès són Olius (N i E), Riner i Pinós (E) i Pinell (NW). Les seves aigües (la riera de Sanaüja, que forma el límit amb el terme de Pinell, i la capçalera de la riera de Llanera) es dirigeixen al Segre a través del Llobregós, però al sector nord-oriental s’aixeca un esquenall (serra de Llobera, de 915 m al turó de Vilamós), continuació de la serra de Torregassa, de direcció N-S, que separa la conca del Segre de la del Cardener.

El terme comprèn els pobles de Llobera (anomenat també Llobera de Solsonès), cap administratiu, i Torredenegó, així com la caseria de Peracamps. La resta del municipi és esquitxat de masies disseminades, llevat del petit nucli al voltant de l’Hostal Nou, on hi ha l’escola, la nova església parroquial de Peracamps i alguna altra casa. La principal via de comunicació és la carretera local de Solsona a Torà, de la qual surten dos ramals: un que mena al Miracle de Riner i Cardona i un altre que, a l’altura de l’Hostal Nou, porta a Peracamps i Biosca. Un antic camí de traginers i ramader travessa tot el terme (en alguns llocs on les lloses de pedra eren a la superfície es poden veure les trilles que els primers carros deixaren marcades).

El Poble

Al N del terme, hi ha el poble de Llobera (34 h el 2005), centrat per l’església parroquial de Sant Pere, enlairada a 855 m, a la serra del seu nom, sota les restes del vell castell de Llobera, que conserva encara robustes parets amb portes adovellades. L’església, d’origen romànic però molt modificada (té un robust campanar de torre quadrat), fou consagrada pel bisbe d’Urgell el 1031 i cedida a la canònica de Solsona. El seu rector era considerat vicari d’aquesta canònica. Es conserven diversos capbreus des del segle XIV. Els senyors del castell (que posteriorment fou de la jurisdicció alta i baixa del comtat de Cardona, fins a la batllia de Solsona) esdevingueren una nissaga de molt prestigi a Solsona (ciutat on s’establiren al segle XIV), on l’hospital i un carrer portaren després el seu nom; Pere de Llobera aprovà el 1229 les donacions que Bernat de Freixe féu a l’església de Santa Maria, fundada al castell de Llobera. Al Museu Diocesà de Solsona es conserva una magnífica ossera del mercader Bartomeu de Llobera, mort el 1440, que dóna fe de la qualitat que assoliren els escultors solsonins de l’època.

Festes

La festa major de Llobera se celebra el primer diumenge de maig i, el diumenge següent al 30 de gener, la festa de Sant Sebastià. Per la segona Pasqua es fa un aplec a l’església de Sant Salvador i el segon diumenge de setembre n’hi ha un altre a la capella de Santa Maria de Montraveta. El 3 de maig, a Santes Creus, es fa una missa i es reparteix pa beneït als assistents.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

120824-2 Llobera Dolmen (7)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Enciclopèdia Catalana

L’Hospitalet de l’Infant

L´Hospitalet de L´Infant   (Antic Hospital)

L’Hopitalet de l’Infant és un Poble del municipi de Vandellóss i l’Hospitalet de l’Infant  de la comarca de l’Alt Camp (Tarragona)

A l’Hospitalet de l’Infant hi anem el 25 de maig de 2014

Dades del Municipi

Breu historia del municipi

És situat al límit del Baix Camp amb la Ribera d’Ebre, a la part meridional de la serra de Llaberia, i és el terme més extens de la comarca. Limita amb Mont-roig del Camp (E), Pratdip (N), Tivissa (N i W, de la Ribera d’Ebre), l’Ametlla de Mar (S, del Baix Ebre) i amb la mar (E i SE).

És un terreny accidentat pel braç oriental del sector meridional de la Serralada Prelitoral Catalana, en el seu punt de contacte amb la mar. El terme comprèn la capçalera (al coll de Fatxes) i la vall mitjana del riu de Llastres, que més avall forma límit amb els termes de Pratdip i de Mont-roig. Aquesta vall és compresa entre els vessants meridionals de les serres de Montalt i de Llaberia, els sud-occidentals de la serra de Santa Marina, amb la mola de Remullà (588 m, separada de l’anterior pel Coll Roig), els orientals de la mola de Genessies (711 m), al límit amb la Ribera, i els septentrionals dels Dedalts de Vandellòs, que la separen de la mar, on es destaquen les Moles (690 m) amb la tossa de l’Alzina (697 m), el Puntaire (728 m), la mola del Grèvol (607 m) i la Portellada (737 m), amb el contrafort de la serra del Coll de Balaguer, ja vora la mar. La façana litoral és constituïda pels vessants sud-orientals dels Dedalts de Vandellòs, drenats per diversos barrancs (de la Porrassa, de la Basseta, del Forat, de Tixelles, de Cadaboques, de Lloria, de Mala Set), que aboquen les seves aigües directament a la mar. Un altre sector de terme, comprès entre la mola de Genessies i els Dedalts de Vandellòs, aboca les seves aigües (barrancs Fondo, de Vilaplana i del Tais, capçalera del torrent del Pi) directament a mar, ja dins el terme de l’Ametlla de Mar després de passar pel de Tivissa.

L’extensa costa, de 10,5 km, va des del riu de Llastres, damunt l’Hospitalet de l’Infant, fins al cap de Terme, on aboca les aigües el barranc del Codolar, dit també del Cap de Terme, i que fa el límit amb l’Ametlla. S’hi obren les cales Bea i Gestell, la platja de les Rojales, entre la punta de la cala Bea i la punta de l’Albercoquer, la platja de la Punta del Riu, la platja de l’Arenal, la platja de l’Almadrava, l’illot i la platja nudista del Torn, i els penya-segats del coll de Balaguer, amb alguna petita cala i una àmplia zona rocallosa molt visitada pels afeccionats al submarinisme. A part del poble de Vandellòs, integren també el terme el poble de l’Hospitalet de l’Infant, el raval de l’Almadrava, a la costa, i els llogarets de Masboquera i Masriudoms. Hi ha, a més, nombroses urbanitzacions com l’Arenal, el Calamar, l’Infant, etc. Vandellòs era escrit abans també Vandellors i Valldellors, formes que generaren les etimologies populars de ‘Vall de l’Ós’ i ‘Vall de Llors’ o ‘de llorers’.

El municipi és força ben comunicat, ja que travessen el terme paral·lelament a la costa el ferrocarril de Barcelona a Tortosa i València, que hi té estació, la carretera N-340 i l’autopista AP-7, dita de la Mediterrània (que té sortida a l’Hospitalet de l’Infant), de recorregut força paral·lel. La carretera comarcal C-44 de l’Hospitalet de l’Infant a Tivissa i Móra d’Ebre pel coll de Fatxes uneix les vies de comunicació esmentades amb el poble de Vandellòs i travessa tot el terme seguint el curs del riu de Llastres.

El Poble

L’Hospitalet de l’Infant i l’Almadrava

L’Hospitalet de l’Infant (3 833 h el 2005) és situat a la costa, a la dreta del riu de Llastres, al límit dels termes de Vandellòs i Mont-roig. Constitueix un segon centre administratiu del municipi, ja que s’hi han instal·lat diverses dependències de l’Ajuntament. El poble sorgí i es formà a l’entorn de l’antic hospital medieval. Alguns autors han identificat l’indret, per la seva proximitat al riu de Llastres, amb Oleastrum, tesi que semblaria reafirmar la descoberta de vil·les romanes. La plaça de Catalunya és el centre comercial i històric del poble. L’església és dedicada a sant Pere. La zona urbanitzada de l’Hospitalet es localitza davant del port esportiu, on s’inicia un passeig que es prolonga fins a la platja de l’Arenal, davant la qual s’ha desenvolupat l’expansió urbanística. A més, el 1989 començaren les obres d’un vial transversal de comunicació entre el sector urbà de l’Hospitalet i la urbanització del polígon d’Hifrensa, que ha permès un millor accés a les platges. El nucli va experimentar un creixement considerable gràcies a les plantes nuclears i a la funció de segona residència, que féu sorgir nombroses urbanitzacions, com ara l’Arenal, Cala d’Oques, el Calamar, l’Infant, les Margarides i la Sentiu.

De les entitats culturals destaca el Foment Cultural de l’Hospitalet de l’Infant i l’associació recreativa El Cercle. L’antic hospital del segle XIV ha estat habilitat, i compta amb una sala d’exposicions i una biblioteca municipal. Són populars les festes del Carnaval i sobretot la festa major, per la Mare de Déu d’Agost, i la festa de la Verge del Carme, al juliol, amb la tradicional processó marítima. Les tardes i nits d’estiu són amenitzades amb diversos actes (cinema, dansa, concerts, etc). Al juny se celebra la Trobada de Puntaires i el Mercat d’antiquaris, brocanters i col·leccionistes, i als mesos de tardor s’organitzen les Jornades Culturals de Tardor, amb conferències, teatre, exposicions, etc.

El nucli de l’Almadrava (25 h el 2005), situat a la platja del mateix nom, a migdia del terme entre el cap de Terme i el coll de Balaguer, sorgí els anys vint. Els components de la colònia de pescadors eren majoritàriament d’Altea i Benidorm (Marina Baixa) i de l’Ametlla (Baix Ebre). Les cases s’hi construïen a l’estil de les barraques valencianes. S’hi han edificat xalets i urbanitzacions, cosa que ha comportat un augment demogràfic del nucli. El nom prové del fet que en aquesta platja s’estenia una almadrava, complexa instal·lació de xarxes per a la pesca de bancs de peixos migratoris. 

Festes

Celebra la seva festa major al juliol, per sant Jaume.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

140525-2 L´Hospitalet de L´Infant   (Estació) (3)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Enciclopèdia Catalana