Arxiu mensual: gener de 2019

Balsareny

 
Balsareny és un municipi de la comarca del Bages (Barcelona)

A  Balsareny  hi anem el 13 d’octubre de 2013

Dades del Municipi

Comarca Bages

Capital Balsareny
Entitats de població 5
Població
Total 3.205 (2018)
• Densitat 86,86 hab/km²
Llar 36 (1553)
Gentilici Balsarenyenc, balsarenyenca

Breu historia del municipi

La població ha mantingut fins a la dècada de 1970 un procés de creixement. Els anys 1860-1970 la població passà de 1.310 h a 4.024 h. El màxim creixement es donà entre la dècada de 1950-60, quan la població augmentà 1.052 h. El descens posterior és conseqüència de la crisi industrial. Entre el 1970 i el 1975 el municipi perdé 586 h, i 207 h entre el 1986 i el 1996. En aquest darrer any, la població ocupada era de tipus industrial, amb el 43,7%. El 2005 assolí 3.277 h.

L’ordi ocupa majoritàriament les terres de conreu del terme, mentre que la resta del territori és bosc de pi blanc i pastures, que al segle XIX eren vinyes que la fil·loxera anorreà. El 1970 es creà la Cooperativa Agropecuària de Balsareny. La ramaderia és força important i diversificada al municipi, si bé hi predomina la cria porcina i ovina.

El subsol és ric en sals potàssiques (silvinita i carnal·lita). Tot i que la descoberta d’aquests jaciments data del primer terç del segle XX, la seva explotació no va iniciar-se fins els anys de la postguerra. Les instal·lacions mineres, situades a la dreta del riu, al paratge de Vilafruns, van donar una nova fesonomia al sector meridional del municipi.

La riquesa industrial de la població fou notable, d’ençà dels primers temps de la utilització dels recursos hidràulics de la comarca. I, com als altres pobles i viles del Bages, es veié afectada profundament per la crisi del sector tèxtil tradicional. Les fàbriques i colònies de vora riu —Vilafruns, el Molí, la Rabeia, Sant Esteve o Colònia Soldevila— canviaren el paisatge físic i el panorama humà del poble. La filatura i els teixits, i després les potasses, no sols donaren ocupació als balsarenyesos i gent dels poblets i pagesies veïns, sinó que esdevingueren centre d’atracció d’una important immigració. Les empreses tèxtils de capçalera són d’origen forà. Al començament de la dècada de 1990 s’instal·laren indústries relacionades amb altres sectors productius.

 

El Poble

El poble de Balsareny (327 m), arran d’un cingle de la dreta del Llobregat, separat del tossal del castell per la riera del Mujal, es formà a l’ombra del castell i per a estatge dels seus vassalls. Aquest nucli primitiu de la població, tancat amb muralles fins al segle XIX, ha tingut expansió moderna al llarg de la ruta oberta per la carretera de Manresa a Berga. L’edifici més notable del poble antic és l’església parroquial de Santa Maria, documentada des del segle XI. El temple actual és una ampliació, feta als segles XVI i XVII, d’una construcció del romànic tardà. La gran plaça del davant fa memòria d’un rector benemèrit, Roc Garcia de la Enzina, que projectà i dugué a terme l’obra del pont sobre el Llobregat, beneït el 24 d’abril de 1797. Al costat dret de l’església, l’edifici de la institució benèfica Casal Verge de Montserrat conté una capella decorada amb una pintura al fresc de Josep Obiols. Un altre monument principal, símbol i fita remarcable del poble, és el castell de Balsareny. Dessota mateix del castell de Balsareny, al peu de la balcera del seu costat llevantí, hi ha la resclosa que pren l’aigua del Llobregat per a conduir-la a Manresa mitjançant la séquia —que ací anomenen síquia—.

Al municipi hi ha diversos centres i associacions culturals i grups esportius, així com instal·lacions esportives i una biblioteca.

Aspecte de la festa dels traginers a Balsareny (Bages)

 

© FOTOTECA.CAT

 

El diumenge abans de Carnestoltes se celebra la festa dels Traginers i el poble ret homenatge a aquells homes que amb les seves cavalleries primer, i amb els seus carruatges després, transportaren mercaderies i persones de les planes a les muntanyes i dels pobles a les ciutats o a l’inrevés. Malgrat que alguns dels ingredients de la festa que ja s’han fet tradicionals són d’incorporació recent. Els traginers locals ja celebraven la festa del seu patró sant Antoni Abat, i el 1897 ja es té constància de la benedicció dels animals, de la desfilada dels Tres Tombs i d’una sessió de ball a la tarda, organitzat tot pels gremis de Traginers i de Carreters. Passada la Guerra Civil de 1936-39 i un breu parèntesi que durà fins el 1942, la festa es reprengué i s’hi incorporà el joc de les anelles i les curses de cavalls i muls. L’any 1958 les curses es traslladaren a la carretera del castell. El 1970 va rebre el qualificatiu de Fiestas de Interés Turístico Nacional.

Entre els fills il·lustres cal esmentar l’eclesiàstic Pere Casaldàliga i Pla, consagrat bisbe el 1971, que fou encarregat de la prelatura de São Félix do Araguaia, on ha dut a terme una intensa activitat pastoral.

Festes

La festa major se celebra el 25 d’abril, festivitat de Sant Marc i per Nadal s’hi celebra una fira d’artesans. A l’octubre es fa l’aplec del Roser.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Informació de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Aitona

 
Aitona es un municipi de la comarca del Segrià (Lleida)

A Aitona hi vam anar el 13 de març de 2018

Dades del Municipi

Vegueria Ponent
Comarca Segrià
Entitats de població 3
Població
Total 2.545 (2018)
• Densitat 38,04 hab/km²
Llar 145 (1553)
Gentilici Aitonenc, aitonenca
Entitat de població Habitants (2017)
Aitona 2.544
Canadenca, la 0
Utxesa 4
Font: Municat

Breu historia del municipi

Es troba a l’extrem de ponent de la comarca, en contacte amb el Baix Cinca, estès a banda i banda del Segre, que travessa el territori en direcció NE-SW. Limita al NW amb Fraga, al SW amb Seròs, al S amb Llardecans, a l’E amb Sarroca de Lleida i al N amb Torres de Segre i amb Soses.

La banda de la dreta del Segre, on hi ha la vila d’Aitona, és regada per la séquia de Remolins i per la séquia d’Aitona o Major (que procedeix de Torres de Segre, travessa Soses i Aitona i desguassa al barranc de la Vall de Grau, afluent al Segre) i també per l’aigua derivada del canal d’Aragó i Catalunya (que passa pel veí terme de Fraga). Aquest sector s’eleva fins als altiplans de la Llitera, que separen les conques del Segre i el Cinca. La banda esquerra del riu, a migdia, és travessada pel canal de Seròs, paral·lel també al riu, que procedeix del N de Lleida. Després de ser regulat pel pantà d’Utxesa (al terme veí de Torres de Segre) i el de Burgebut (dins Aitona), a la fi d’un recorregut de 27 km, aquest canal alimenta la central hidroelèctrica de Seròs (on hi ha el barri de la Canadenca) i desaigua al Segre a través del barranc de Carratalà, afluent per l’esquerra. Aquest sector s’eleva fins als petits turons de la Serra Grossa (315 m) i és drenat per diversos barrancs, com el de Burgebut o dels Masos, i l’aigua del canal de Seròs és també aprofitada per la séquia dels Plans per a regar les hortes de l’esquerra del riu.

En el seu extens terme es troben les partides de Lleonàs, Genó, lo Vedadet, l’Empriu, la Vall dels Masos, Vallservera, Ventafarines, les Vinyes de Dalt, Pena-roja, lo Sot, la Redorta, la Carabassada, Cantacorbs, l’Eixandó, Fairà, les Pardines, la Carrerada i les Bandes.

El terme comprén la vila i cap de municipi d’Aitona, la caseria de les Casetes d’Utxesa, la colònia del Campament de la FECSA (que també s’havia anomenat la Canadenca) i els despoblats de Burgebut, Montfred, Montfiu, Carratalà i los Vilans. Dins el terme municipal els troben els espais dels Erms d’Aitona i d’Utresa, que són inclosos en el Pla d’Espais d’Interès Natural. Una carretera comunica la vila d’Aitona d’una banda amb Seròs (on enllaça amb la C-45 entre Seròs i Maials), Massalcoreig i la Granja d’Escarp, i de l’altra amb Soses i amb l’A-2 de Lleida a Fraga. Per l’extrem septentrional passa l’autopista AP-2.

El Poble

La vila d’Aitona es troba a 110 m d’altitud, a l’W del terme, en un coster a la dreta del Segre, al peu del turó coronat per les restes de l’antic castell islàmic d’Aitona. En efecte, en un turó que domina la vila hi ha les restes del que fou el castell residència dels Montcada, marquesos d’Aitona. Els seus vestigis són modernament poca cosa més que un munt de runes, entre les quals, però, encara es poden apreciar les bases de dues torres de planta circular i alçat cònic, a més del basament d’alguns panys de muralla. Únicament per les notícies històriques, hom es pot fer una idea del que fou l’important centre de la baronia d’Aitona. El nucli antic formava una vila closa de típics carrers amb arcs apuntats, amb el barri de la Moreria i el carrer de la Sinagoga, on aparegueren llibres de texts aljamiats de vells moriscs, amb caràcters aràbics.

L’església parroquial de Sant Antolí és una majestuosa obra del segle XVIII, àmplia i amb una façana barroca ornada amb quatre grans columnes d’ordre compost, tres naus i elegant cimbori, conjunt que recorda la Seu Nova de Lleida (desaparegué el 1936 el magnífic retaule barroc). També dins el nucli hi ha la capella de Sant Gaietà, amb portal de mig punt i campanar d’espadanya. L’edifici de l’ajuntament (1989) inclou el dispensari municipal i una biblioteca pública.

Festes

A la vila s’organitzen diverses activitats culturals i lúdiques. Entre les festivitats més importants destaca la festa major, el 2 de setembre, per Sant Antolí, amb un dinar col·lectiu a base de paella. La festa major petita, que es fa en honor de Sant Gaietà, se celebra el tercer cap de setmana de maig i té el seu origen en un vot de poble del segle XVII. El 5 de febrer les dones casades del poble organitzen la festa de Santa Àgueda, i el mateix mes, amb una setmana de diferència, les noies solteres (les Apol·lònies) n’organitzen una altra de característiques similars

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Argençola

Argençola es un municipi de la comarca de l’ Anoia (Barcelona)

A Argençola hi anem el 2 de novembre de 2017

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Anoia
Entitats de població 7
Població
Total 219 (2018)
• Densitat 4,65 hab/km²
Llar 61 (1553)
Gentilici Argençolenc, argençolenca
Entitat de població Habitants
Argençola 82
Carbasí 26
Clariana 49
Contrast 17
Plans de Ferran, els 8
Porquerisses i Albarells 46
Rocamora 10
Dades: 2011. Font: Idescat

Breu historia del municipi

El terme municipal d’Argençola, de 47,09 km2, un dels més extensos de la comarca, és situat al seu extrem de ponent, al límit amb la Segarra i amb la Conca de Barberà. Limita amb Santa Coloma de Queralt (a la Conca de Barberà), al SW, a l’W amb Talavera (de la Segarra), on hi ha el límit de les tres comarques i de les tres províncies de Tarragona, Lleida, i Barcelona, i amb els termes de Montmaneu (NW), Sant Guim de Freixenet (Segarra), Veciana (N), Jorba (E) i Sant Martí de Tous (SE).

El territori forma part dels primers altiplans segarrencs, drenats pel torrent del Molí, un dels afluents de capçalera de l’Anoia (al NW del terme) i la riera de Clariana, afluent per la dreta del mateix riu dins el terme de Jorba, que travessa el municipi d’W a E. Comprèn, a més del poble d’Argençola, cap de municipi, els pobles de Clariana, Carbasí, Albarells, Porquerisses, Contrast i Rocamora d’Argençola, la caseria dels Plans de Ferran i els antics llocs de la Goda i Tolosa.

Travessa el sector meridional la carretera comarcal C-37 d’Igualada a Santa Coloma de Queralt (amb un ramal a Clariana) i el septentrional la A-2 de Madrid a França per la Jonquera, l’antic camí ral, on hi ha l’antic hostal del Violí i de la qual surt un ramal a Argençola, a Porquerisses i Albarells, i un altre a la Panadella, vers Carbasí. Altres vies menors comuniquen diversos indrets del terme.

El Poble

El poble d’Argençola, que tenia 70 h el 2005, és situat a 768 m d’altitud, al sector de ponent del terme, a l’interfluvi de les rieres de Clariana i del Molí, en un promontori al cim del qual hi ha les restes de l’antic castell d’Argençola. El poble és format per un petit grup de cases i per l’església parroquial de Sant Llorenç d’Argençola, esmentada des del 1031; la primitiva, consagrada de nou el 1087, era situada un xic més avall de la nova església, edificada amb pedres del castell i beneïda el 18 de maig de 1891, d’estil neoclàssic. El 1685 en depenien 10 cases juntes i 15 pagesies. El castell, esmentat el 1012 amb el veí castell de Clariana, és documentat directament el 1031, quan va morir el seu senyor Màger, germà d’Ermemir de Castelltallat, i es jurà el seu testament a l’altar de l’església de Sant Llorenç, “in castro Argençola”. Màger posseïa també els castells de Rocamora i Clariana i béns a Albarells, Carbasí i Jorba. Era un important agent del repoblament de la comarca que ha deixat el nom al llogaret de Puigdemàger dels Prats de Rei. Vers el 1032 els sarraïns devastaren el terme d’Argençola i captivaren molta gent (en aquesta escomesa morí el levita Guillem de Mediona). Estigué en mans de diversos senyors, entre els quals els Queralt (segle XIV) i després la família cognominada Argençola; el 1702 Jeroni de Rocabertí i d’Argençola, senyor del lloc, fou nomenat marquès d’Argençola. 

Festes

La festa major d’Argençola se celebra a l’agost.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Lloc web oficial de l’ajuntament

Enciclopèdia catalana

Albatàrrec

Albatàrrec es un municipi de la comarca del Segrià (Lleida)

A albatàrrec hi anem el 9 de juliol de 2017

Dades del Municipi

Vegueria Ponent
Comarca Segrià
Entitats de població 1
Població
Total 2.335 (2018)
• Densitat 222,38 hab/km²
Llar 19 (1553)
Gentilici Batarrenc, batarrenca

Breu historia del municipi

Pronunciat també Albatarri i més popularment encara lo Batarri, s’estén a la vora esquerra del Segre, a migdia de la ciutat de Lleida. Limita amb el municipi de Lleida al N i al NE, i amb els d’Alfés al SE i Montoliu de Lleida al SW. És format per tres unitats naturals ben diferenciades: la zona al·luvial pròxima al Segre, que circula per l’extrem NW paral·lel al canal d’Urgell, també dins el terme, amb terrasses quaternàries; un sector a llevant de plana urgellesa i, vers el SE, una sèrie de plataformes garriguenques, on hi ha el tossal de Pedrós (229 m).

El terme comprén el poble i cap de muncipi d’Albatàrrec, únic nucli de població agrupada del municipi, i el despoblat de Pedrós. Les principals vies de comunicació són la carretera N-230, que va a Lleida, l’autopista AP-2 de Barcelona a Lleida i a Saragossa (l’accés a l’autopista que porta a Lleida es troba dins el terme d’Albatàrrec), la C-12 que va d’Amposta a Àger, una carretera que va a Alfés i diversos camins rurals.

El Poble

El poble d’Albatàrrec es troba a 147 m d’altitud, a la plana al·luvial de l’esquerra del Segre. Els dos edificis més notables, situats al nucli antic del poble, són el castell palau dels Espolter, construcció renaixentista bastida a mitjan segle XVI i restaurada en 1924-26 per Jaume Camon, i l’església parroquial de Sant Salvador, obra del segle XVIII, de façana marcadament barroca. El 1749, quan la Seu Vella de Lleida fou convertida en quarter, alguns dels seus retaules foren repartits per les esglésies de la comarca i aquesta parròquia rebé el retaule de l’escola gòtica catalana fet per Jaume Ferrer (I) a llinici del segle XV, pintor del qual hom desconegué el nom fins a època recent i que rebia entre els estudiosos el nom de Mestre d’Albatàrrec . L’eixample modern del poble ha seguit bàsicament les xarxes viàries.

Festes

La festa major se celebra el 9 de maig, per Sant Gregori. Hom fa festa el 12 d’octubre pel Pilar. El cap de setmana proper a la festivitat de Santa Àgueda se celebra l’anomenada festa de les Àguedes o de les dones casades; el 6 d’agost és la diada de Sant Salvador i és tradicional fer una processó i una revetlla popular amb repartiment de coca

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Alcarràs

Alcarràs es un municipi de la comarca del Segrià (Lleida)

A Alcarràs hi anem el 21 de març de 2017

Dades del Municipi

Vegueria Ponent
Comarca Segrià
Entitats de població 5
Població
Total 9.422 (2018)
• Densitat 82,43 hab/km²
Llar 111 (1553)
Gentilici Alcarrassí, Alcarrassina
Alcarràs 8.029
Montagut 30
Polígon Industrial “Reves” d’Alcarràs 0
Polígon Industrial “Polinasa” d’Alcarràs 0
Vallmanya 4

Breu historia del municipi

Està situat a l’extrem de ponent de la comarca, en contacte amb el Baix Cinca. Limita amb els termes de Saidí (W) i Fraga (SW), ambdós del Baix Cinca, i amb els segrianencs de Torres de Segre (S), Sudanell (SE), Lleida (NE-E) i Gimenells i el Pla de la Font (NW).

El terme s’estén des de la dreta del Segre (límit SE del territori), que continua pel pla segrianenc, fins al sector de plataformes seccionades en turons i plans que separen les conques del Segre i del Cinca (serra del Coscollar, de direcció N-S i 301 m d’altitud), fins a l’ampli terme de Vallmanya, a ponent d’aquesta serra, ja de la conca del Cinca. Al sector septentrional, on hi ha les terres de Montagut, s’eleva per la Serra Grossa també fins a 300 m. Reguen el territori els canals de Pinyana i d’Aragó i Catalunya i, en terres properes al Segre, la séquia de Remolins. Per tal d’assegurar el regatge en èpoques de sequera, el terme és ple de basses i pantans, entre els quals cal destacar el pantà de l’Arròs i les basses de Don Laureà, de Teresa i de la Brisa.

L’extens terme inclou, entre d’altres, les partides de les Planes, l’Encantada, les Coves, Coll Estret, el Menut, els Masets, Cap del Vall i el Coll del Muixot, prop d’Alcarràs; les de la Clamor, el Vilot i el Pla de les Torres, al voltant de Montagut, i, ja a ponent de la serra del Coscollar, al sector centrat per Vallmanya, les del Pla de Vallmanya, el Pla de Lleida, el Pla de la Cremada, el Pla dels Ametllers, les Albufarres Altes, els Montcalbos Baixos, els Racons del Llop i els Fornets.

El terme comprén els pobles d’Alcarràs, cap de municipi, Montagut i Vallmanya. Entre els municipis de Torres de Segre i Soses hi té un petit enclavament dit el Coll de Vinganya, de 88,8 ha.

La principal via de comunicació és la carretera N-IIa, que enllaça la població amb Lleida i Fraga. El modern traçat de la N-II (actual autovia A-2), construït per evitar el pas d’aquesta per el nucli urbà de Lleida, passa a septentrió del poble. Una carretera el comunica amb els pobles de Vallmanya, Gimenells i Almacelles. Un camí mena a Montagut, i una pista des de Vallmanya porta ben a prop de Saidí. Pel sector NE del terme passa la via del ferrocarril de Barcelona a Madrid i el tren d’alta velocitat entre aquestes dues ciutats.

Segons l’erudit i arabista aragonès, Miguel Asín Palacios, el topònim que dona nom al terme, d’origen àrab, significa “el cirerer” (al-Karas).

El Poble

El poble d’Alcarràs es troba a 137 m d’altitud, en un tossal proper a la riba dreta del Segre, al SE del terme. Al nucli antic, desaparegut l’antic castell d’Alcarràs, es destaca l’església parroquial de Santa Maria, bastida en 1760-75, de façana barroca de tres cossos, amb portal decorat amb columnes i capitells corintis i una àmplia escalinata. L’interior, grandiós, compta amb tres naus i una majestuosa cúpula (37 m d’alçària i 20 d’amplària). Desaparegué el 1936 un notable altar barroc dedicat a l’Assumpta. A l’antic edifici municipal, hom ha construït una nova sala d’actes i dependències per a les entitats públiques i privades d’Alcarràs.

Festes

Pel que fa al moviment associatiu, el cap municipal disposa d’algunes entitats que porten a terme activitats culturals i lúdiques. La festa major d’hivern se celebra per Sant Sebastià, el cap de setmana més proper al 20 de gener, i la d’estiu per Sant Ramon, el cap de setmana més proper al 31 d’agost.

Des del 1988 se celebra a Alcarràs, en data variable durant els mesos de març i abril, la Setmana Agrària i Ramadera, en la qual es fan un seguit de conferències al voltant d’aquesta especialitat. No se celebra cada any. Cal esmentar també l’Europa Truck Trial, unes proves de trial de camions que acullen gent d’arreu d’Europa i que es disputen a finals d’agost, coincidint amb la festa major del poble.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Alfès

 
Alfès es un municipi de la comarca del Segrià (Lleida)

A Alfès hi anem el 21 de març de 2017

Dades del Municipi

Vegueria Ponent
Comarca Segrià

Capital Alfés
Entitats de població 1
Població
Total 313 (2018)
• Densitat 9,81 hab/km²
Llar 63 (1553)
Gentilici aufesins

Breu historia del municipi

S’estén al sector SE de la comarca en un paisatge plenament garriguenc. Limita amb els municipis d’Aspa (E), Lleida (E i N), Albatàrrec (NW), Montoliu de Lleida i Sunyer (W) i Alcanó (SW), i encara, per un punt al SW, amb el de Sarroca de Lleida. Per l’extrem SE confronta amb el Cogul, pertanyent a les Garrigues.

La plataforma que configura aquest terme és accidentada per diversos tossals, com el Tossal Gros (331 m), al S del poble d’Alfés, o els que s’aixequen a banda i banda del riu de Set, entre els quals hi ha el tossal del Senyor, en el límit NW amb Sunyer. El riu esmentat travessa el territori per la part central en direcció SE-NW, i altres cursos, com la vall de Secà o el barranc de lo Tabac de Vinfaro o la vall de la Coma, segueixen la mateixa direcció.

El poble i cap de municipi d’Alfés és l’únic nucli de població del municipi, que comprèn també els antics termes despoblats de Vinfaro, la Manxa, la Vall de la Coma i Torrepicona.Travessa el nucli la carretera local L-700, que tot just sortir del poble aprofita el traçat de la C-12 per, un cop travessada l’AP-2, dirigir-se a Albatàrrec i a Lleida (N-230). En direcció S, la mateixa carretera mena al Soleràs, on enllaça amb la C-233 de Flix a les Borges Blanques. Del poble, diverses pistes porten a Sunyer i Aspa. Una pista a peu de la C-12, tot just abans de travessar l’AP-2, mena a l’Aeròdrom d’Alfés, situat al límit amb el terme de Lleida. Bastit després del 1939, els socis del Reial Aeroclub de Lleida hi porten a terme pràctiques esportives. La Timoneda d’Alfés, que ocupa parcialment els terrenys de l’aeròdrom, és inclosa en el PEIN i conserva quasi intactes les característiques d’una estepa àrida continental.

El Poble

El poble d’Alfés es troba a 236 m d’altitud, en un turó que domina la riba esquerra del riu de Set. El nucli antic, abans fortalesa, és anomenat encara la Vileta i manté la configuració de vila closa; resta un portal adovellat al costat de l’església romànica, obert als murs que tancaven el recinte fortificat. Des del conjunt de l’antiga vila-castell es veu una àmplia panoràmica, amb la Suda de Lleida (ciutat que dista 12 km) al fons. Resten murs medievals en algunes cases de la Vileta, entre les quals es destaca l’anomenada Casa de les Doctores, de pedra, amb un notable balcó renaixentista.

L’església parroquial de Sant Pere és un interessant edifici romànic de tres naus, amb absis semicircular decorat amb mènsules bellament esculpides, d’inspiració tolosana (transició del romànic al gòtic) i portal amb arquivoltes al mur lateral (el campanar, de torre quadrada, és posterior). Sembla que l’altar major de fusta (destruït el 1936), plateresc, procedia de la Seu Vella de Lleida, i era presidit per una bella imatge de Santa Maria. També hi havia un retaule gòtic de Sant Salvador, de l’escola lleidatana. L’edifici fou destruït quasi completament durant la guerra civil de 1936-39 i va romandre en condicions lamentables fins la seva restauració, entre els anys 1988 i 1992. Es conserva part d’una antiga creu de terme gòtica. A mitjan de la dècada de 1970, en l’indret que ocupaven les antigues escoles, s’edificà el nou ajuntament.

Festes

La festa major d’hivern se celebra el cap de setmana més proper al 20 de gener, en honor de Sant Sebastià. La festa major d’estiu és el 6 d’agost, per Sant Salvador. Per la festa major de Sant Salvador és tradicional que l’associació de caçadors organitzi un concurs local de tir al plat.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Abrera

Abrera es un municipi de la comarca del baix Llobregat (Barcelona)
A Abrera hi anem el 11 de desembre de 2012

Dades del Municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Baix Llobregat
Entitats de població 2
Població
Total 12.334 (2018)
• Densitat 619,8 hab/km²
Llar 18 (1553)
Gentilici Abrerenc, abrerenca

Breu historia del municipi

A tramuntana confronta, pel roc de la Mona, amb Olesa de Montserrat, a l’esquerra del Llobregat, mentre que a la dreta del riu fa de partió amb el terme d’Esparreguera la riera anomenada primer de Masquefa i després de Magarola. Per un petit sector a ponent el municipi confronta amb els Hostalets de Pierola (de l’Anoia). A migdia, el termenal amb Sant Esteve Sesrovires i Martorell coincideix en gran part amb el torrent de Can Noguera. El límit de llevant, que confronta amb municipis del Vallès Occidental, coincideix amb la riera del Morral en el sector que aquesta fa de termenal amb Castellbisbal (SE), però el municipi comprèn també una petita zona a l’esquerra de la riera, que aigua amunt s’anomena del Molí, al límit amb el terme d’Ullastrell. Encara, un petit sector al NE termeneja amb Viladecavalls pel torrent de Sant Jaume. El terme és regat, a més, pel torrent d’Abrera, que passa pel cap de municipi. El relleu es caracteritza per diverses parts ben diferenciades: la serra d’en Ribes (253 m), a llevant, amb grans variacions de nivell, les elevacions de Can Garrigosa (237 m), a ponent, de suaus perfils, i, al mig, la vall del Llobregat. La major altitud, 287 m, és al límit amb Ullastrell.

El terme comprèn el poble d’Abrera, que n’és el cap, i el poble de Santa Maria de Vilalba, a més de nombroses urbanitzacions, com Can Vilalba, Ca n’Amat, les Carpes, Sant Hilari i Sant Miquel, el barri de Cant Torres, les caseries de la Colònia del Riu, les Mates, la Roca de la Mona, el raval del Rebato i els masos de Sant Ermengol. Travessa el municipi l’autovia A-2 de Barcelona a Igualada i vers Madrid, de la qual trenca la C-55 d’Abrera a Manresa i cap a la Cerdanya a través del túnel del Cadí (l’eix del Llobregat). Menys important és la carretera de les Carpes (de Martorell a Olesa) o la que porta a Terrassa per Santa Maria de Vilalba i Ullastrell. Hi ha estació dels Ferrocarrils de la Generalitat de la línia Barcelona-Manresa.

El Poble

El poble d’Abrera (105 m d’altitud i 7.767 h el 2006), entorn de l’església parroquial, es formà al llarg de l’antic camí ral de Barcelona a Lleida. L’església parroquial de Sant Pere d’Abrera, romànica, va ser dedicada entorn del 1110, quan el senyor de la baronia de Castellvell féu una deixa per a la susdita dedicació. La part més antiga de l’església, segons els cànons del primer art romànic, és la capçalera, formada per tres absis disposats en forma de creu, tots tres de la mateixa alçada i ornamentats exteriorment amb lesenes i arcuacions llombardes. Les parets de la nau foren reformades al segle XII, quan hi fou construït un portal a migdia, amb arquivoltes i sengles capitells per banda sostinguts per columnes; alhora, hom allargà la nau vers ponent i sobre el tram anterior al cimbori, rudimentari, aixecà un campanar de torre amb finestres geminades.

Hi ha una biblioteca popular dedicada a Josep Roca i Bros (1815-1877), fill d’Abrera, arquitecte neoclàssic, autor del Teatre Principal de Figueres —actual Museu Dalí—, i industrial. Entre els diferents actes culturals del poble destaquen el concurs de teatre “Vila d’Abrera”, pels volts d’abril, en el marc del cicle de la Setmana de la Ganga, i la convocatòria del Certamen de Narrativa i Poesia. Pel que fa a les festes, destaca

Festes

la festa major per Sant Pere, al juny, que se celebra amb una cercavila amb els gegants (Ermengol i Montserrat), nans, diables, grallers, la colla de bastoners i un castell de focs artificials. També es fa una trobada de corals en data variable.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Arenys de Munt

 
Arenys de Munt es un municipi de la comarca del maresme

A Arenys de munt hi anem el 23 de novembre de 2015

Dades del Municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Maresme

Conté la localitat Aiguaviva
Població
Total 8.838 (2018)
• Densitat 414,93 hab/km²
Llar 49 (1497)
Gentilici arenyenc, arenyenca

Aiguaviva50Arenys de Munt7.058Arenys Residencial249Barri del Migdia, el54Barri Nord24Barri Orient31Barri Ponent22Can Jalpí189Can Sagrera18Collsacreu155Creueta, la252Els Tres Turons169Santa Rosa dels Pins75Sobirans41Torrent d’en Puig59Torrentbò45Vallvidrera9Dades: 2011. Font: Idescatu

Breu historia del municipi

El terme municipal (dit antigament Sant Martí d’Arenys) s’estén pels vessants meridionals de la Serralada Litoral. Limita amb el municipi del Vallès Oriental de Vallgorguina (N), i amb els del Maresme de Sant Iscle de Vallalta (NE), Canet de Mar (E), Arenys de Mar (S), Sant Vicenç de Montalt (SW) i Dosrius (W). Dins el municipi hi ha el sector de contacte entre els massissos del Corredor i de Montnegre, separats pel Coll Sacreu. Les altituds màximes són el Montalt (595 m), el turó del Mig (544 m) i el turó de la Vila Negra (536 m), que formen els Tres Turons, la silueta dels quals ha estat utilitzada sovint com a símbol del poble, on es forma la riera de Caldes (que des de poc abans de Torrentbò formava un important límit històric entre els comtats i bisbats de Girona i Barcelona i els corregiments de Girona i Mataró, i avui separa els dos Arenys de Sant Vicenç i Caldes d’Estrac). Altres elevacions són la serra de Parent Rost (527 m), a ponent del Coll Sacreu, i el Pla de les Bruixes (402 m), a llevant del coll. En aquest sector elevat del NE del terme es forma la riera de Vallalta, que va en direcció est vers Sant Iscle i Sant Cebrià de Vallalta i desemboca prop de Sant Pol. A l’extrem nord-oest del terme hi ha la capçalera de la riera d’Arenys, que rep una sèrie de torrents que davallen de la carena muntanyosa que separa el municipi de Vallgorguina. El municipi comprèn el poble d’Arenys de Munt, cap administratiu, els petits agregats de Sobirans i Torrentbò, nombroses masies esparses i algunes urbanitzacions (Aiguaviva, els Tres Turons, Collsacreu, Arenys Residencial i la Creueta, entre d’altres). La carretera C-61 d’Arenys de Mar a Sant Celoni (per Vallgorguina), passa pel poble d’Arenys de Munt paral·lela a la riera d’Arenys. Des de Mataró s’hi arriba també per l’anomenada carretera de Cornellà a Fogars de Tordera (per Sant Andreu de Llavaneres i Sant Vicenç de Montalt), que voreja l’agregat de Torrentbò; i des del poble d’Arenys de Munt surt una petita carretera local que segueix tota la Vallalta abans d’arribar a Sant Pol. Pel S del terme passa l’autopista C-32, anomenada Corredor del Mediterrani.

El Poble

El poble d’Arenys de Munt (6.472 h el 2006) és a 121 m d’altitud, al sector central del terme, i la riera d’Arenys en forma l’eix principal i dona la fisonomia pròpia a la població, flanquejada per plàtans centenaris (1888). Moltes de les típiques cases de cos amb planta baixa i un pis i eixida a la part posterior, que es troben a banda i banda de la riera, tenen elements (posts) per a protegir-se de les sobtades i destructores riuades a l’època de les pluges, riuades especialment intenses al llarg del segle XVIII, amb la rompuda de les terres per a les vinyes. Els nous eixamples s’han anat formant seguint el creixement de la població i conservant l’estructura de poble camí.L’església parroquial de Sant Martí fou bastida els anys 1514-40 sobre una d’anterior, probablement romànica, i el mestre d’obres fou inicialment Pau Mateu; és un edifici d’una nau i harmoniosa façana, austera, flanquejada per un campanar de torre quadrat, dins l’estil gòtic tardà tan propi d’aquest sector del Maresme. Conserva un notable retaule de Sant Martí, fet pel poeta i pintor renaixentista Pere Serafí, que signà el contracte el 1543 (per 800 lliures), i l’obra fou acabada el 1546; és una bona mostra de la primera època del pintor, encara amb un cert arrelament en l’art gòtic. Les taules fetes pel mateix Serafí (sant Martí partint la clàmide per al pobre, somni del sant, el sant perseguit per bandolers, guariment d’un malalt, sant Martí besant un mesell i mort del sant) han estat restaurades. D’altres peces encarregades a la mateixa època no es conserven. També hi ha obres del tallista Jean de Tours, que feu una imatge de fusta de xiprer del sant i la part de talla del retaule, i de l’escultor Jaume Safont; és d’aquest darrer la imatge de pedra de sant Miquel Arcàngel que hi ha a la façana (la de sant Martí, destruïda el 1936, ha estat reproduïda). Té força interès la porta de fusta original del segle XVI, en la qual han estat incrustades ferradures antigues (algunes d’anteriors, procedents de l’església romànica), les quals cal pensar que corresponen a vots o ofrenes fetes al sant, protector dels cavalls.

Un altre edifici notable de la població és l’edifici de l’Escola Sant Martí, aixecat entre el 1933 i el 1937, obra postmodernista de l’arquitecte Enric Catà.Entre les masies antigues (segles XVI i XVII) de la població destaquen Can Borrell, Can Rossell (amb finestrals gòtics), Can Rifà, Can Barbeta, Can Mallol de la Torre (antigament Can Pasqual, masia fortificada amb una notable torre de defensa del segle XVI) i Can Colomer de la Vila, amb un magnífic finestral gòtic. Als afores de la població hi ha Can Bellsolell de la Torre (bastant modificada), que conserva un interessant arxiu on hi ha unes memòries de Francesc Bellsolell de la Torre i Padró (segle XVIII) on es relaten amb deteniment els anys finals de la guerra de Successió, crònica important per a la història local i també per a la comprensió de la guerra al món rural català.

Vista de Can Jalpí

© ALBERTO GONZÁLEZ ROVIRA

D’altres masies notables són Can Sala de Baix i Can Sala de Dalt (la qual tenia prop seu, fins el 1936, la capella de la Mare de Déu del Bontornar, invocada pels navegants i coneguda des del segle XVII), Can Vallalta (a la capçalera d’aquesta vall), Ca l’Amar de la Torre (amb una torre de defensa quadrada), Ca l’Arquer (molt renovada, amb un notable hipogeu del segle XI), Can Zariquei (edifici neoclàssic del segle XIX) i Can Catà de Dalt. El casal de Can Jalpí, o Gelpi, al sud del poble, fou bastit dins un estil grandiloqüent per August Borràs, indià que esmerçà la seva fortuna en la fortificació de la vella masia.Entre els centres culturals de la població destaca el Centre Moral, creat vers el 1917, que promou nombroses activitats, i la masia Can Borrell, on es fan exposicions i conferències. A més, cal esmentar el Museu Zoològic Jordi Puigduví. Arenys de Munt celebra a la nit de Reis, al gener, la Nit de Naps, que consisteix a penjar naps als balcons de les noies solteres

Festes

. També al gener, el diumenge pròxim al 17, es fa la festa de Sant Antoni Abat, amb cavalcada de Tres Tombs, benedicció d’animals i fira de productes del camp. La festa major petita de la Mare de Déu del Remei se celebra el cap de setmana posterior al Diumenge de Glòria; és la festa de primavera per excel·lència, amb celebracions religioses, literàries i musicals. Pel juny té lloc la festa de Sant Joan i, coincidint amb la diada, es fa una Trobada de Puntaires. Durant el mes de juliol se celebra la festa de les Enramades, i l’acte central de l’11 de setembre és la Trobada d’Artesans, que es fa al mig de la riera. L’11 de novembre és la festa major de Sant Martí, entre els actes de la qual destaca la Mostra del Relleno (plat típic de la localitat).

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Arenys de Mar

Arenys de Mar es un municipi de la comarca del Maresme (Barcelona)

A Arenys de Mar hi anem el 23 de novembre de 2015

Dades del Municipi

Comarca Maresme
Població
Total 15.533 (2018)
• Densitat 2.284,26 hab/km²
Llar 121 (1553)
Gentilici Arenyenc, Arenyenca

Breu historia del municipi

Arenys de Mar, tal com el nom indica, neix en un areny o sorral, llit de la riera de Sobirans, que davalla del Montalt i de la serra del Corredor, arran de mar. El terme, de forma rectangular s’estén al sud del d’Arenys de Munt fins a la Mediterrània i des de la riera de Valldemaria, a llevant, que passa a frec de Canet de Mar, fins a la riera de Caldes, a ponent, límit amb el municipi homònim.

En aquest sector, on neix l’Alt Maresme, els contraforts de la Serralada Litoral Catalana (dels massissos del Corredor i del Montnegre) arriben fins a la mar. Així, el terme municipal s’expandeix per turons de poca alçària, espaiats per rieres i rials. El punt més alt del terme és el turó de les Garses (132 m). El subsol és de roca granítica, amb capes de sauló i argila. Els alzinars i els garrofers que ocupaven els vessants dels turons han anat desapareixent, mentre que els boscos de pins han crescut. El nucli antic de la vila resta encaixat enmig de dos turons, les penyes dels quals davallen fins a arribar a la mar: el Mal Temps a llevant i la Pietat, o turó del Cementiri, a ponent. La riera de Sobirans, o d’Arenys, que està subjecta, com totes les d’aquest sector de litoral, a sobtades rierades, divideix el nucli per la meitat i constitueix l’eix vertebrador del creixement urbà.

El terme comprèn la vila d’Arenys de Mar, cap de municipi, i diverses urbanitzacions, com les Carolines, el Cònsol, Vilaplana i les Vil·les, entre d’altres. Les vies de comunicació principals són la carretera N-II de Madrid a la Jonquera, que fa el recorregut paral·lelament a la mar, com el ferrocarril que des del 1857 comunica regularment la població per la línia de Barcelona a Portbou (la vila té estació), i l’autopista C-32. Seguint el traçat de la riera d’Arenys hi ha la carretera C-61, alhora la principal via urbana de la vila, que enllaça Arenys amb el Vallès Oriental (pel Coll Sacreu), passant per Arenys de Munt.

El Passeig de Xifré d’Arenys de Mar

 

© FOTOTECA.CAT

 

Arenys de Mar fou adscrit a la comarca del Maresme en la Divisió Territorial de Catalunya del 1936, dins la regió de Barcelona, adjudicació ratificada per la divisió comarcal del 1987, però històricament la població ha estat molt vinculada a l’àrea d’influència de Girona. La riera de Caldes marca el límit històric entre els comtats i bisbats de Girona i Barcelona i entre les vegueries de Girona i Barcelona. També era el límit dels dominis del vescomtat de Cabrera. L’adscripció al bisbat de Girona es manté encara (amb un parèntesi des del 1957 fins al 1978, en què va estar adscrita al de Barcelona). Amb el decret de Nova Planta (1716) només passà de la vegueria de Girona al corregiment homònim. Però la importància econòmica i la funció de centre d’aquest sector gironí del corregiment motivà que Arenys fos erigit en cap de partit judicial (1834) amb les poblacions més vinculades a les especialitats jurídiques de la diòcesi de Girona (les de l’Alt Maresme, algunes del Vallès, com Sant Celoni, Vallgorguina, Vilalba Sasserra, Sant Esteve i Santa Maria de Palautordera, Campins, Gualba, i de la Selva, com Fogars de Tordera). Aquestes raons històriques, a més d’altres de geogràfiques i socioeconòmiques, fan que alguns sectors, encapçalats per l’historiador arenyenc Josep M. Pons i Guri, defensin l’adscripció d’Arenys i l’Alt Maresme a la Selva.

El Poble

La vila d’Arenys de Mar, a 10 m d’altitud i 14 016 h el 2006, és a la costa, migpartida per la Riera o la Rambla, flanquejada de frondosos plàtans, centre de la vida ciutadana, que en forma l’eix principal i dona la fisonomia característica a la població. El nucli urbà format a partir del primer veïnat seguí el creixement vertical al llarg de la riera, concentrada al fons del llit, a causa dels grans desnivells del terreny i de la presència dels turons límit, els del Mal Temps i del Cementiri. Les noves edificacions sorgides a la dècada del 1960 es concentren a la part alta de la Riera: són blocs d’habitatges fets pel Patronat de Santa Maria, sota la iniciativa del qual es bastiren un total de cinc grups (el Pla dels Frares, sa Boada, Santa Maria, Joan XXIII i Lurda). El 1964 es bastí un grup d’habitatges socials per a pescadors al turó de la Pietat, dit els Pescadors, o Grup d’Habitatges Sant Elm, on habitaren inicialment famílies vingudes del Baix Ebre. A la vila hi ha espais que poden ser considerats zona verda: el parc de Lurda i el Parc dels Països Catalans. El 2002 acabaren les obres de soterrrament de la riera d’Arenys al seu pas pel nucli urbà.

L’església parroquial de Santa Maria d’Arenys, monument nacional, correspon a un segon edifici bastit a l’altre costat de la plaça on s’aixecà el primer. Començada la construcció el 1584 pel mestre Jean de Tours, i acabada pels seus fills Joan i Dionís Torres l’any 1628, ha sofert ampliacions i afegits fins al principi del segle XX. La façana és barroca, flanquejada per un esvelt campanar octagonal acabat en balustrada i torrella i per una altra petita torre de teulada piramidal (amb teules envernissades), antic comunidor. Conté un dels millors i més espectaculars retaules catalans, obra de l’escultor Pau Costa (1706-11), d’estil barroc sobre una base renaixentista, obra de l’escultor arenyenc Antoni Joan Riera, realitzat entre el 1636 i el 1638, sobre el qual apareixen dos magnífics relleus amb l’escut de la vila, esculpits en marbre itàlic, inspirat en els gravats del pintor italià Carlo Moratta (escenes de la Nativitat, la Presentació i l’Epifania); la policromia i dauradura foren encarregades a Erasme Vinyals. A la vila hi ha convents de diferents ordes religiosos (caputxins, concepcionistes, escolàpies, clarisses, etc.).

Monument de funerari de Josep Llimona al cementiri d’Arenys de Mar

 

© ARXIU FOTOTECA.CAT

 

Altres monuments d’interès són la Teixonera, al parc de Lurda, amb elements gòtics; les dues torres de guaita del segle XVI: la d’en Llobet al carrer d’Avall i la del Carrer Ample; les cases pairals de Can Pol i Can Ramis (segles XVII i XVIII); l’ajuntament, antic hostal del segle XVII convertit en casa consistorial l’any 1773; l’ermita de Montcalvari (bastida el 1584), molt transformada, i la plaça del Mercat, prop de la Riera, obra de l’arquitecte modernista Ignasi Mas (1925-1929). Sobre la vila, al capdamunt de la Riera, s’alça l’interessant edifici neoclàssic de l’Hospital Xifré, construït entre el 1844 i el 1848, per una donació de Josep Xifré i Cases (1777-1856), fill d’Arenys i prototip de l’americanoque feu una gran fortuna a Cuba i als EUA. Resten a la vila petits conjunts, com el carrer de la Torre, que conserven cases amb tots els elements de l’antiga arquitectura popular, i té força caràcter el carrer de l’Església, on s’aixecava l’Hospital Vell (la capella de Sant Jaume de l’hospital es consagrà el 1604) i al costat el teatre annex, bastit el 1828 per a subvencionar l’hospital. El cementiri, glossat per Espriu en la seva poesia, té monuments funeraris de Llimona, Marès, Vallmitjana, Barrera, etc., i guarda les despulles del poeta que va convertir Arenys de Mar en el mite literari de Sinera.

Al marge de la vila han sorgit urbanitzacions de segona residència esteses als turons del voltant: les Carolines, Cinc-roses, Apartarenys, el Cònsol, l’Estrella, el Maltemps, Montmar, Portimar, el Portinyol, la Victòria, Vilaplana i les Vil·les. Al sector del terme pròxim a Caldes d’Estrac s’aixeca la torre dels Encantats, al Puig Castellar, dominant la riera de Caldes, torre bastida al segle XIII, modificada i ampliada al segle XV i envoltada d’una muralla del segle XVI; en aquest mateix lloc es troba un important poblat ibèric dels segles IV-I aC.

Festes

Entre les nombroses entitats culturals i recreatives continuen actius l’Ateneu Arenyenc, la Societat Gran Casino i el Casal de Joventut Seràfica (1906), que conté diverses seccions. Cal esmentar a més el centre cultural Calisay, on es fan exposicions i s’exhibeixen les botes d’aquesta indústria licorera.

La vila disposa del Museu Marès de la Punta (1983), instal·lat a l’edifici de l’Hospital Vell, que conserva la col·lecció de puntes de coixí més important de l’Estat espanyol (des del 1862 fins als nostres dies), donada a la vila per Frederic Marès i Deulovol; el Museu Mollfulleda de Mineralogia, amb una interessant col·lecció de minerals de les zones mineres més importants i de la mineralogia catalana; el Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu; el Centre d’Estudis Baralt, i l’Arxiu Municipal, organitzat en dos serveis, un que correspon a la documentació històrica (Arxiu Històric Fidel Fita) i l’altre amb la documentació de menys de trenta anys.Entre les festes més destacades d’Arenys de Mar cal esmentar el Carnaval, que se celebra amb els balls i la rua. El 3 de maig de 1599 tingué lloc la separació dels municipis d’Arenys de Munt i Arenys de Mar, i per commemorar aquest fet se celebra aquesta diada amb la festa de la Bandereta, que consisteix a penjar una bandera dalt del campanar, el qual es pot visitar aquest dia. Per Sant Joan se celebra la festa del Solstici d’Estiu, que inclou una mostra de productes artesanals. El 29 de juny se celebra la festa de Sant Pere, en què hom crema una bota de vi amb motiu de la celebració de la consagració del temple de Santa Maria d’Arenys. Des del 1664, per un vot del consell de la vila, se celebra la festa major de Sant Zenó, el 9 de juliol, que s’inicia amb un pregó de festes i es clou amb els focs d’artifici al capdavall de la riera d’Arenys. El 16 de juliol se celebra la festa de la Mare de Déu del Carme amb una processó marítima, en la qual la marededeu és transportada amb una barca engalanada. Una altra festa popular important és la de Sant Roc, el 16 d’agost, arrelada a Arenys des la darreria del segle XVI; el mateix dia es balla la tradicional dansa d’Arenys. En moltes d’aquestes diades de festa surten els gegants: la Flor d’Alba i en Tallaferro (1955), en Roc i la Maria (1980) i l’Elm i la Carmeta (1997).

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament d’Arenys de Mar

Enciclopèdia catalana