Arxiu mensual: gener de 2019

Alcarràs

Alcarràs es un municipi de la comarca del Segrià (Lleida)

A Alcarràs hi anem el 21 de març de 2017

Dades del Municipi

Vegueria Ponent
Comarca Segrià
Entitats de població 5
Població
Total 9.422 (2018)
• Densitat 82,43 hab/km²
Llar 111 (1553)
Gentilici Alcarrassí, Alcarrassina
Alcarràs 8.029
Montagut 30
Polígon Industrial “Reves” d’Alcarràs 0
Polígon Industrial “Polinasa” d’Alcarràs 0
Vallmanya 4

Breu historia del municipi

Està situat a l’extrem de ponent de la comarca, en contacte amb el Baix Cinca. Limita amb els termes de Saidí (W) i Fraga (SW), ambdós del Baix Cinca, i amb els segrianencs de Torres de Segre (S), Sudanell (SE), Lleida (NE-E) i Gimenells i el Pla de la Font (NW).

El terme s’estén des de la dreta del Segre (límit SE del territori), que continua pel pla segrianenc, fins al sector de plataformes seccionades en turons i plans que separen les conques del Segre i del Cinca (serra del Coscollar, de direcció N-S i 301 m d’altitud), fins a l’ampli terme de Vallmanya, a ponent d’aquesta serra, ja de la conca del Cinca. Al sector septentrional, on hi ha les terres de Montagut, s’eleva per la Serra Grossa també fins a 300 m. Reguen el territori els canals de Pinyana i d’Aragó i Catalunya i, en terres properes al Segre, la séquia de Remolins. Per tal d’assegurar el regatge en èpoques de sequera, el terme és ple de basses i pantans, entre els quals cal destacar el pantà de l’Arròs i les basses de Don Laureà, de Teresa i de la Brisa.

L’extens terme inclou, entre d’altres, les partides de les Planes, l’Encantada, les Coves, Coll Estret, el Menut, els Masets, Cap del Vall i el Coll del Muixot, prop d’Alcarràs; les de la Clamor, el Vilot i el Pla de les Torres, al voltant de Montagut, i, ja a ponent de la serra del Coscollar, al sector centrat per Vallmanya, les del Pla de Vallmanya, el Pla de Lleida, el Pla de la Cremada, el Pla dels Ametllers, les Albufarres Altes, els Montcalbos Baixos, els Racons del Llop i els Fornets.

El terme comprén els pobles d’Alcarràs, cap de municipi, Montagut i Vallmanya. Entre els municipis de Torres de Segre i Soses hi té un petit enclavament dit el Coll de Vinganya, de 88,8 ha.

La principal via de comunicació és la carretera N-IIa, que enllaça la població amb Lleida i Fraga. El modern traçat de la N-II (actual autovia A-2), construït per evitar el pas d’aquesta per el nucli urbà de Lleida, passa a septentrió del poble. Una carretera el comunica amb els pobles de Vallmanya, Gimenells i Almacelles. Un camí mena a Montagut, i una pista des de Vallmanya porta ben a prop de Saidí. Pel sector NE del terme passa la via del ferrocarril de Barcelona a Madrid i el tren d’alta velocitat entre aquestes dues ciutats.

Segons l’erudit i arabista aragonès, Miguel Asín Palacios, el topònim que dona nom al terme, d’origen àrab, significa “el cirerer” (al-Karas).

El Poble

El poble d’Alcarràs es troba a 137 m d’altitud, en un tossal proper a la riba dreta del Segre, al SE del terme. Al nucli antic, desaparegut l’antic castell d’Alcarràs, es destaca l’església parroquial de Santa Maria, bastida en 1760-75, de façana barroca de tres cossos, amb portal decorat amb columnes i capitells corintis i una àmplia escalinata. L’interior, grandiós, compta amb tres naus i una majestuosa cúpula (37 m d’alçària i 20 d’amplària). Desaparegué el 1936 un notable altar barroc dedicat a l’Assumpta. A l’antic edifici municipal, hom ha construït una nova sala d’actes i dependències per a les entitats públiques i privades d’Alcarràs.

Festes

Pel que fa al moviment associatiu, el cap municipal disposa d’algunes entitats que porten a terme activitats culturals i lúdiques. La festa major d’hivern se celebra per Sant Sebastià, el cap de setmana més proper al 20 de gener, i la d’estiu per Sant Ramon, el cap de setmana més proper al 31 d’agost.

Des del 1988 se celebra a Alcarràs, en data variable durant els mesos de març i abril, la Setmana Agrària i Ramadera, en la qual es fan un seguit de conferències al voltant d’aquesta especialitat. No se celebra cada any. Cal esmentar també l’Europa Truck Trial, unes proves de trial de camions que acullen gent d’arreu d’Europa i que es disputen a finals d’agost, coincidint amb la festa major del poble.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Alfès

 
Alfès es un municipi de la comarca del Segrià (Lleida)

A Alfès hi anem el 21 de març de 2017

Dades del Municipi

Vegueria Ponent
Comarca Segrià

Capital Alfés
Entitats de població 1
Població
Total 313 (2018)
• Densitat 9,81 hab/km²
Llar 63 (1553)
Gentilici aufesins

Breu historia del municipi

S’estén al sector SE de la comarca en un paisatge plenament garriguenc. Limita amb els municipis d’Aspa (E), Lleida (E i N), Albatàrrec (NW), Montoliu de Lleida i Sunyer (W) i Alcanó (SW), i encara, per un punt al SW, amb el de Sarroca de Lleida. Per l’extrem SE confronta amb el Cogul, pertanyent a les Garrigues.

La plataforma que configura aquest terme és accidentada per diversos tossals, com el Tossal Gros (331 m), al S del poble d’Alfés, o els que s’aixequen a banda i banda del riu de Set, entre els quals hi ha el tossal del Senyor, en el límit NW amb Sunyer. El riu esmentat travessa el territori per la part central en direcció SE-NW, i altres cursos, com la vall de Secà o el barranc de lo Tabac de Vinfaro o la vall de la Coma, segueixen la mateixa direcció.

El poble i cap de municipi d’Alfés és l’únic nucli de població del municipi, que comprèn també els antics termes despoblats de Vinfaro, la Manxa, la Vall de la Coma i Torrepicona.Travessa el nucli la carretera local L-700, que tot just sortir del poble aprofita el traçat de la C-12 per, un cop travessada l’AP-2, dirigir-se a Albatàrrec i a Lleida (N-230). En direcció S, la mateixa carretera mena al Soleràs, on enllaça amb la C-233 de Flix a les Borges Blanques. Del poble, diverses pistes porten a Sunyer i Aspa. Una pista a peu de la C-12, tot just abans de travessar l’AP-2, mena a l’Aeròdrom d’Alfés, situat al límit amb el terme de Lleida. Bastit després del 1939, els socis del Reial Aeroclub de Lleida hi porten a terme pràctiques esportives. La Timoneda d’Alfés, que ocupa parcialment els terrenys de l’aeròdrom, és inclosa en el PEIN i conserva quasi intactes les característiques d’una estepa àrida continental.

El Poble

El poble d’Alfés es troba a 236 m d’altitud, en un turó que domina la riba esquerra del riu de Set. El nucli antic, abans fortalesa, és anomenat encara la Vileta i manté la configuració de vila closa; resta un portal adovellat al costat de l’església romànica, obert als murs que tancaven el recinte fortificat. Des del conjunt de l’antiga vila-castell es veu una àmplia panoràmica, amb la Suda de Lleida (ciutat que dista 12 km) al fons. Resten murs medievals en algunes cases de la Vileta, entre les quals es destaca l’anomenada Casa de les Doctores, de pedra, amb un notable balcó renaixentista.

L’església parroquial de Sant Pere és un interessant edifici romànic de tres naus, amb absis semicircular decorat amb mènsules bellament esculpides, d’inspiració tolosana (transició del romànic al gòtic) i portal amb arquivoltes al mur lateral (el campanar, de torre quadrada, és posterior). Sembla que l’altar major de fusta (destruït el 1936), plateresc, procedia de la Seu Vella de Lleida, i era presidit per una bella imatge de Santa Maria. També hi havia un retaule gòtic de Sant Salvador, de l’escola lleidatana. L’edifici fou destruït quasi completament durant la guerra civil de 1936-39 i va romandre en condicions lamentables fins la seva restauració, entre els anys 1988 i 1992. Es conserva part d’una antiga creu de terme gòtica. A mitjan de la dècada de 1970, en l’indret que ocupaven les antigues escoles, s’edificà el nou ajuntament.

Festes

La festa major d’hivern se celebra el cap de setmana més proper al 20 de gener, en honor de Sant Sebastià. La festa major d’estiu és el 6 d’agost, per Sant Salvador. Per la festa major de Sant Salvador és tradicional que l’associació de caçadors organitzi un concurs local de tir al plat.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Abrera

Abrera es un municipi de la comarca del baix Llobregat (Barcelona)
A Abrera hi anem el 11 de desembre de 2012

Dades del Municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Baix Llobregat
Entitats de població 2
Població
Total 12.334 (2018)
• Densitat 619,8 hab/km²
Llar 18 (1553)
Gentilici Abrerenc, abrerenca

Breu historia del municipi

A tramuntana confronta, pel roc de la Mona, amb Olesa de Montserrat, a l’esquerra del Llobregat, mentre que a la dreta del riu fa de partió amb el terme d’Esparreguera la riera anomenada primer de Masquefa i després de Magarola. Per un petit sector a ponent el municipi confronta amb els Hostalets de Pierola (de l’Anoia). A migdia, el termenal amb Sant Esteve Sesrovires i Martorell coincideix en gran part amb el torrent de Can Noguera. El límit de llevant, que confronta amb municipis del Vallès Occidental, coincideix amb la riera del Morral en el sector que aquesta fa de termenal amb Castellbisbal (SE), però el municipi comprèn també una petita zona a l’esquerra de la riera, que aigua amunt s’anomena del Molí, al límit amb el terme d’Ullastrell. Encara, un petit sector al NE termeneja amb Viladecavalls pel torrent de Sant Jaume. El terme és regat, a més, pel torrent d’Abrera, que passa pel cap de municipi. El relleu es caracteritza per diverses parts ben diferenciades: la serra d’en Ribes (253 m), a llevant, amb grans variacions de nivell, les elevacions de Can Garrigosa (237 m), a ponent, de suaus perfils, i, al mig, la vall del Llobregat. La major altitud, 287 m, és al límit amb Ullastrell.

El terme comprèn el poble d’Abrera, que n’és el cap, i el poble de Santa Maria de Vilalba, a més de nombroses urbanitzacions, com Can Vilalba, Ca n’Amat, les Carpes, Sant Hilari i Sant Miquel, el barri de Cant Torres, les caseries de la Colònia del Riu, les Mates, la Roca de la Mona, el raval del Rebato i els masos de Sant Ermengol. Travessa el municipi l’autovia A-2 de Barcelona a Igualada i vers Madrid, de la qual trenca la C-55 d’Abrera a Manresa i cap a la Cerdanya a través del túnel del Cadí (l’eix del Llobregat). Menys important és la carretera de les Carpes (de Martorell a Olesa) o la que porta a Terrassa per Santa Maria de Vilalba i Ullastrell. Hi ha estació dels Ferrocarrils de la Generalitat de la línia Barcelona-Manresa.

El Poble

El poble d’Abrera (105 m d’altitud i 7.767 h el 2006), entorn de l’església parroquial, es formà al llarg de l’antic camí ral de Barcelona a Lleida. L’església parroquial de Sant Pere d’Abrera, romànica, va ser dedicada entorn del 1110, quan el senyor de la baronia de Castellvell féu una deixa per a la susdita dedicació. La part més antiga de l’església, segons els cànons del primer art romànic, és la capçalera, formada per tres absis disposats en forma de creu, tots tres de la mateixa alçada i ornamentats exteriorment amb lesenes i arcuacions llombardes. Les parets de la nau foren reformades al segle XII, quan hi fou construït un portal a migdia, amb arquivoltes i sengles capitells per banda sostinguts per columnes; alhora, hom allargà la nau vers ponent i sobre el tram anterior al cimbori, rudimentari, aixecà un campanar de torre amb finestres geminades.

Hi ha una biblioteca popular dedicada a Josep Roca i Bros (1815-1877), fill d’Abrera, arquitecte neoclàssic, autor del Teatre Principal de Figueres —actual Museu Dalí—, i industrial. Entre els diferents actes culturals del poble destaquen el concurs de teatre “Vila d’Abrera”, pels volts d’abril, en el marc del cicle de la Setmana de la Ganga, i la convocatòria del Certamen de Narrativa i Poesia. Pel que fa a les festes, destaca

Festes

la festa major per Sant Pere, al juny, que se celebra amb una cercavila amb els gegants (Ermengol i Montserrat), nans, diables, grallers, la colla de bastoners i un castell de focs artificials. També es fa una trobada de corals en data variable.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”d336f811″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Abrera{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Arenys de Munt

 
Arenys de Munt es un municipi de la comarca del maresme

A Arenys de munt hi anem el 23 de novembre de 2015

Dades del Municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Maresme

Conté la localitat Aiguaviva
Població
Total 8.838 (2018)
• Densitat 414,93 hab/km²
Llar 49 (1497)
Gentilici arenyenc, arenyenca

Aiguaviva50Arenys de Munt7.058Arenys Residencial249Barri del Migdia, el54Barri Nord24Barri Orient31Barri Ponent22Can Jalpí189Can Sagrera18Collsacreu155Creueta, la252Els Tres Turons169Santa Rosa dels Pins75Sobirans41Torrent d’en Puig59Torrentbò45Vallvidrera9Dades: 2011. Font: Idescatu

Breu historia del municipi

El terme municipal (dit antigament Sant Martí d’Arenys) s’estén pels vessants meridionals de la Serralada Litoral. Limita amb el municipi del Vallès Oriental de Vallgorguina (N), i amb els del Maresme de Sant Iscle de Vallalta (NE), Canet de Mar (E), Arenys de Mar (S), Sant Vicenç de Montalt (SW) i Dosrius (W). Dins el municipi hi ha el sector de contacte entre els massissos del Corredor i de Montnegre, separats pel Coll Sacreu. Les altituds màximes són el Montalt (595 m), el turó del Mig (544 m) i el turó de la Vila Negra (536 m), que formen els Tres Turons, la silueta dels quals ha estat utilitzada sovint com a símbol del poble, on es forma la riera de Caldes (que des de poc abans de Torrentbò formava un important límit històric entre els comtats i bisbats de Girona i Barcelona i els corregiments de Girona i Mataró, i avui separa els dos Arenys de Sant Vicenç i Caldes d’Estrac). Altres elevacions són la serra de Parent Rost (527 m), a ponent del Coll Sacreu, i el Pla de les Bruixes (402 m), a llevant del coll. En aquest sector elevat del NE del terme es forma la riera de Vallalta, que va en direcció est vers Sant Iscle i Sant Cebrià de Vallalta i desemboca prop de Sant Pol. A l’extrem nord-oest del terme hi ha la capçalera de la riera d’Arenys, que rep una sèrie de torrents que davallen de la carena muntanyosa que separa el municipi de Vallgorguina. El municipi comprèn el poble d’Arenys de Munt, cap administratiu, els petits agregats de Sobirans i Torrentbò, nombroses masies esparses i algunes urbanitzacions (Aiguaviva, els Tres Turons, Collsacreu, Arenys Residencial i la Creueta, entre d’altres). La carretera C-61 d’Arenys de Mar a Sant Celoni (per Vallgorguina), passa pel poble d’Arenys de Munt paral·lela a la riera d’Arenys. Des de Mataró s’hi arriba també per l’anomenada carretera de Cornellà a Fogars de Tordera (per Sant Andreu de Llavaneres i Sant Vicenç de Montalt), que voreja l’agregat de Torrentbò; i des del poble d’Arenys de Munt surt una petita carretera local que segueix tota la Vallalta abans d’arribar a Sant Pol. Pel S del terme passa l’autopista C-32, anomenada Corredor del Mediterrani.

El Poble

El poble d’Arenys de Munt (6.472 h el 2006) és a 121 m d’altitud, al sector central del terme, i la riera d’Arenys en forma l’eix principal i dona la fisonomia pròpia a la població, flanquejada per plàtans centenaris (1888). Moltes de les típiques cases de cos amb planta baixa i un pis i eixida a la part posterior, que es troben a banda i banda de la riera, tenen elements (posts) per a protegir-se de les sobtades i destructores riuades a l’època de les pluges, riuades especialment intenses al llarg del segle XVIII, amb la rompuda de les terres per a les vinyes. Els nous eixamples s’han anat formant seguint el creixement de la població i conservant l’estructura de poble camí.L’església parroquial de Sant Martí fou bastida els anys 1514-40 sobre una d’anterior, probablement romànica, i el mestre d’obres fou inicialment Pau Mateu; és un edifici d’una nau i harmoniosa façana, austera, flanquejada per un campanar de torre quadrat, dins l’estil gòtic tardà tan propi d’aquest sector del Maresme. Conserva un notable retaule de Sant Martí, fet pel poeta i pintor renaixentista Pere Serafí, que signà el contracte el 1543 (per 800 lliures), i l’obra fou acabada el 1546; és una bona mostra de la primera època del pintor, encara amb un cert arrelament en l’art gòtic. Les taules fetes pel mateix Serafí (sant Martí partint la clàmide per al pobre, somni del sant, el sant perseguit per bandolers, guariment d’un malalt, sant Martí besant un mesell i mort del sant) han estat restaurades. D’altres peces encarregades a la mateixa època no es conserven. També hi ha obres del tallista Jean de Tours, que feu una imatge de fusta de xiprer del sant i la part de talla del retaule, i de l’escultor Jaume Safont; és d’aquest darrer la imatge de pedra de sant Miquel Arcàngel que hi ha a la façana (la de sant Martí, destruïda el 1936, ha estat reproduïda). Té força interès la porta de fusta original del segle XVI, en la qual han estat incrustades ferradures antigues (algunes d’anteriors, procedents de l’església romànica), les quals cal pensar que corresponen a vots o ofrenes fetes al sant, protector dels cavalls.

Un altre edifici notable de la població és l’edifici de l’Escola Sant Martí, aixecat entre el 1933 i el 1937, obra postmodernista de l’arquitecte Enric Catà.Entre les masies antigues (segles XVI i XVII) de la població destaquen Can Borrell, Can Rossell (amb finestrals gòtics), Can Rifà, Can Barbeta, Can Mallol de la Torre (antigament Can Pasqual, masia fortificada amb una notable torre de defensa del segle XVI) i Can Colomer de la Vila, amb un magnífic finestral gòtic. Als afores de la població hi ha Can Bellsolell de la Torre (bastant modificada), que conserva un interessant arxiu on hi ha unes memòries de Francesc Bellsolell de la Torre i Padró (segle XVIII) on es relaten amb deteniment els anys finals de la guerra de Successió, crònica important per a la història local i també per a la comprensió de la guerra al món rural català.

Vista de Can Jalpí

© ALBERTO GONZÁLEZ ROVIRA

D’altres masies notables són Can Sala de Baix i Can Sala de Dalt (la qual tenia prop seu, fins el 1936, la capella de la Mare de Déu del Bontornar, invocada pels navegants i coneguda des del segle XVII), Can Vallalta (a la capçalera d’aquesta vall), Ca l’Amar de la Torre (amb una torre de defensa quadrada), Ca l’Arquer (molt renovada, amb un notable hipogeu del segle XI), Can Zariquei (edifici neoclàssic del segle XIX) i Can Catà de Dalt. El casal de Can Jalpí, o Gelpi, al sud del poble, fou bastit dins un estil grandiloqüent per August Borràs, indià que esmerçà la seva fortuna en la fortificació de la vella masia.Entre els centres culturals de la població destaca el Centre Moral, creat vers el 1917, que promou nombroses activitats, i la masia Can Borrell, on es fan exposicions i conferències. A més, cal esmentar el Museu Zoològic Jordi Puigduví. Arenys de Munt celebra a la nit de Reis, al gener, la Nit de Naps, que consisteix a penjar naps als balcons de les noies solteres

Festes

. També al gener, el diumenge pròxim al 17, es fa la festa de Sant Antoni Abat, amb cavalcada de Tres Tombs, benedicció d’animals i fira de productes del camp. La festa major petita de la Mare de Déu del Remei se celebra el cap de setmana posterior al Diumenge de Glòria; és la festa de primavera per excel·lència, amb celebracions religioses, literàries i musicals. Pel juny té lloc la festa de Sant Joan i, coincidint amb la diada, es fa una Trobada de Puntaires. Durant el mes de juliol se celebra la festa de les Enramades, i l’acte central de l’11 de setembre és la Trobada d’Artesans, que es fa al mig de la riera. L’11 de novembre és la festa major de Sant Martí, entre els actes de la qual destaca la Mostra del Relleno (plat típic de la localitat).

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”91a19478″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Arenys de munt{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Arenys de Mar

Arenys de Mar es un municipi de la comarca del Maresme (Barcelona)

A Arenys de Mar hi anem el 23 de novembre de 2015

Dades del Municipi

Comarca Maresme
Població
Total 15.533 (2018)
• Densitat 2.284,26 hab/km²
Llar 121 (1553)
Gentilici Arenyenc, Arenyenca

Breu historia del municipi

Arenys de Mar, tal com el nom indica, neix en un areny o sorral, llit de la riera de Sobirans, que davalla del Montalt i de la serra del Corredor, arran de mar. El terme, de forma rectangular s’estén al sud del d’Arenys de Munt fins a la Mediterrània i des de la riera de Valldemaria, a llevant, que passa a frec de Canet de Mar, fins a la riera de Caldes, a ponent, límit amb el municipi homònim.

En aquest sector, on neix l’Alt Maresme, els contraforts de la Serralada Litoral Catalana (dels massissos del Corredor i del Montnegre) arriben fins a la mar. Així, el terme municipal s’expandeix per turons de poca alçària, espaiats per rieres i rials. El punt més alt del terme és el turó de les Garses (132 m). El subsol és de roca granítica, amb capes de sauló i argila. Els alzinars i els garrofers que ocupaven els vessants dels turons han anat desapareixent, mentre que els boscos de pins han crescut. El nucli antic de la vila resta encaixat enmig de dos turons, les penyes dels quals davallen fins a arribar a la mar: el Mal Temps a llevant i la Pietat, o turó del Cementiri, a ponent. La riera de Sobirans, o d’Arenys, que està subjecta, com totes les d’aquest sector de litoral, a sobtades rierades, divideix el nucli per la meitat i constitueix l’eix vertebrador del creixement urbà.

El terme comprèn la vila d’Arenys de Mar, cap de municipi, i diverses urbanitzacions, com les Carolines, el Cònsol, Vilaplana i les Vil·les, entre d’altres. Les vies de comunicació principals són la carretera N-II de Madrid a la Jonquera, que fa el recorregut paral·lelament a la mar, com el ferrocarril que des del 1857 comunica regularment la població per la línia de Barcelona a Portbou (la vila té estació), i l’autopista C-32. Seguint el traçat de la riera d’Arenys hi ha la carretera C-61, alhora la principal via urbana de la vila, que enllaça Arenys amb el Vallès Oriental (pel Coll Sacreu), passant per Arenys de Munt.

El Passeig de Xifré d’Arenys de Mar

 

© FOTOTECA.CAT

 

Arenys de Mar fou adscrit a la comarca del Maresme en la Divisió Territorial de Catalunya del 1936, dins la regió de Barcelona, adjudicació ratificada per la divisió comarcal del 1987, però històricament la població ha estat molt vinculada a l’àrea d’influència de Girona. La riera de Caldes marca el límit històric entre els comtats i bisbats de Girona i Barcelona i entre les vegueries de Girona i Barcelona. També era el límit dels dominis del vescomtat de Cabrera. L’adscripció al bisbat de Girona es manté encara (amb un parèntesi des del 1957 fins al 1978, en què va estar adscrita al de Barcelona). Amb el decret de Nova Planta (1716) només passà de la vegueria de Girona al corregiment homònim. Però la importància econòmica i la funció de centre d’aquest sector gironí del corregiment motivà que Arenys fos erigit en cap de partit judicial (1834) amb les poblacions més vinculades a les especialitats jurídiques de la diòcesi de Girona (les de l’Alt Maresme, algunes del Vallès, com Sant Celoni, Vallgorguina, Vilalba Sasserra, Sant Esteve i Santa Maria de Palautordera, Campins, Gualba, i de la Selva, com Fogars de Tordera). Aquestes raons històriques, a més d’altres de geogràfiques i socioeconòmiques, fan que alguns sectors, encapçalats per l’historiador arenyenc Josep M. Pons i Guri, defensin l’adscripció d’Arenys i l’Alt Maresme a la Selva.

El Poble

La vila d’Arenys de Mar, a 10 m d’altitud i 14 016 h el 2006, és a la costa, migpartida per la Riera o la Rambla, flanquejada de frondosos plàtans, centre de la vida ciutadana, que en forma l’eix principal i dona la fisonomia característica a la població. El nucli urbà format a partir del primer veïnat seguí el creixement vertical al llarg de la riera, concentrada al fons del llit, a causa dels grans desnivells del terreny i de la presència dels turons límit, els del Mal Temps i del Cementiri. Les noves edificacions sorgides a la dècada del 1960 es concentren a la part alta de la Riera: són blocs d’habitatges fets pel Patronat de Santa Maria, sota la iniciativa del qual es bastiren un total de cinc grups (el Pla dels Frares, sa Boada, Santa Maria, Joan XXIII i Lurda). El 1964 es bastí un grup d’habitatges socials per a pescadors al turó de la Pietat, dit els Pescadors, o Grup d’Habitatges Sant Elm, on habitaren inicialment famílies vingudes del Baix Ebre. A la vila hi ha espais que poden ser considerats zona verda: el parc de Lurda i el Parc dels Països Catalans. El 2002 acabaren les obres de soterrrament de la riera d’Arenys al seu pas pel nucli urbà.

L’església parroquial de Santa Maria d’Arenys, monument nacional, correspon a un segon edifici bastit a l’altre costat de la plaça on s’aixecà el primer. Començada la construcció el 1584 pel mestre Jean de Tours, i acabada pels seus fills Joan i Dionís Torres l’any 1628, ha sofert ampliacions i afegits fins al principi del segle XX. La façana és barroca, flanquejada per un esvelt campanar octagonal acabat en balustrada i torrella i per una altra petita torre de teulada piramidal (amb teules envernissades), antic comunidor. Conté un dels millors i més espectaculars retaules catalans, obra de l’escultor Pau Costa (1706-11), d’estil barroc sobre una base renaixentista, obra de l’escultor arenyenc Antoni Joan Riera, realitzat entre el 1636 i el 1638, sobre el qual apareixen dos magnífics relleus amb l’escut de la vila, esculpits en marbre itàlic, inspirat en els gravats del pintor italià Carlo Moratta (escenes de la Nativitat, la Presentació i l’Epifania); la policromia i dauradura foren encarregades a Erasme Vinyals. A la vila hi ha convents de diferents ordes religiosos (caputxins, concepcionistes, escolàpies, clarisses, etc.).

Monument de funerari de Josep Llimona al cementiri d’Arenys de Mar

 

© ARXIU FOTOTECA.CAT

 

Altres monuments d’interès són la Teixonera, al parc de Lurda, amb elements gòtics; les dues torres de guaita del segle XVI: la d’en Llobet al carrer d’Avall i la del Carrer Ample; les cases pairals de Can Pol i Can Ramis (segles XVII i XVIII); l’ajuntament, antic hostal del segle XVII convertit en casa consistorial l’any 1773; l’ermita de Montcalvari (bastida el 1584), molt transformada, i la plaça del Mercat, prop de la Riera, obra de l’arquitecte modernista Ignasi Mas (1925-1929). Sobre la vila, al capdamunt de la Riera, s’alça l’interessant edifici neoclàssic de l’Hospital Xifré, construït entre el 1844 i el 1848, per una donació de Josep Xifré i Cases (1777-1856), fill d’Arenys i prototip de l’americanoque feu una gran fortuna a Cuba i als EUA. Resten a la vila petits conjunts, com el carrer de la Torre, que conserven cases amb tots els elements de l’antiga arquitectura popular, i té força caràcter el carrer de l’Església, on s’aixecava l’Hospital Vell (la capella de Sant Jaume de l’hospital es consagrà el 1604) i al costat el teatre annex, bastit el 1828 per a subvencionar l’hospital. El cementiri, glossat per Espriu en la seva poesia, té monuments funeraris de Llimona, Marès, Vallmitjana, Barrera, etc., i guarda les despulles del poeta que va convertir Arenys de Mar en el mite literari de Sinera.

Al marge de la vila han sorgit urbanitzacions de segona residència esteses als turons del voltant: les Carolines, Cinc-roses, Apartarenys, el Cònsol, l’Estrella, el Maltemps, Montmar, Portimar, el Portinyol, la Victòria, Vilaplana i les Vil·les. Al sector del terme pròxim a Caldes d’Estrac s’aixeca la torre dels Encantats, al Puig Castellar, dominant la riera de Caldes, torre bastida al segle XIII, modificada i ampliada al segle XV i envoltada d’una muralla del segle XVI; en aquest mateix lloc es troba un important poblat ibèric dels segles IV-I aC.

Festes

Entre les nombroses entitats culturals i recreatives continuen actius l’Ateneu Arenyenc, la Societat Gran Casino i el Casal de Joventut Seràfica (1906), que conté diverses seccions. Cal esmentar a més el centre cultural Calisay, on es fan exposicions i s’exhibeixen les botes d’aquesta indústria licorera.

La vila disposa del Museu Marès de la Punta (1983), instal·lat a l’edifici de l’Hospital Vell, que conserva la col·lecció de puntes de coixí més important de l’Estat espanyol (des del 1862 fins als nostres dies), donada a la vila per Frederic Marès i Deulovol; el Museu Mollfulleda de Mineralogia, amb una interessant col·lecció de minerals de les zones mineres més importants i de la mineralogia catalana; el Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu; el Centre d’Estudis Baralt, i l’Arxiu Municipal, organitzat en dos serveis, un que correspon a la documentació històrica (Arxiu Històric Fidel Fita) i l’altre amb la documentació de menys de trenta anys.Entre les festes més destacades d’Arenys de Mar cal esmentar el Carnaval, que se celebra amb els balls i la rua. El 3 de maig de 1599 tingué lloc la separació dels municipis d’Arenys de Munt i Arenys de Mar, i per commemorar aquest fet se celebra aquesta diada amb la festa de la Bandereta, que consisteix a penjar una bandera dalt del campanar, el qual es pot visitar aquest dia. Per Sant Joan se celebra la festa del Solstici d’Estiu, que inclou una mostra de productes artesanals. El 29 de juny se celebra la festa de Sant Pere, en què hom crema una bota de vi amb motiu de la celebració de la consagració del temple de Santa Maria d’Arenys. Des del 1664, per un vot del consell de la vila, se celebra la festa major de Sant Zenó, el 9 de juliol, que s’inicia amb un pregó de festes i es clou amb els focs d’artifici al capdavall de la riera d’Arenys. El 16 de juliol se celebra la festa de la Mare de Déu del Carme amb una processó marítima, en la qual la marededeu és transportada amb una barca engalanada. Una altra festa popular important és la de Sant Roc, el 16 d’agost, arrelada a Arenys des la darreria del segle XVI; el mateix dia es balla la tradicional dansa d’Arenys. En moltes d’aquestes diades de festa surten els gegants: la Flor d’Alba i en Tallaferro (1955), en Roc i la Maria (1980) i l’Elm i la Carmeta (1997).

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”90c7f927″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Arenys de mar{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament d’Arenys de Mar

Enciclopèdia catalana

Arànsa poble del municipi de Lles

Arànsa es un poble del municipi de Lles comarca la Cerdanya (Girona)

A Aransa hi anem el 10 de març de 2015

Dades del Municipi

Comarca Baixa Cerdanya

Entitats de població 5
Conté la localitat Arànser
Població
Total 255 (2018)
• Densitat 2,48 hab/km²
Llar 44 (1553)
Gentilici Llesenc, llesenca

 

Arànser 47
Lles de Cerdanya 108
Músser 48
Travesseres 29
Viliella

Breu historia del municipi

El terme municipal de Lles de Cerdanya és el més extens de la Cerdanya, després de l’annexió el 1966 de l’antic terme de Músser i Arànser, de 26,1 km2. Situat al Baridà, el municipi s’estén des de la línia de crestes dels Pirineus axials fins al Segre. El seu límit N és frontera amb Andorra i en un petit sector al NE, des de la Portella Blanca d’Andorra (2 517 m) al pic de Calm Colomer (2 869 m) de la serra de l’Esquella, és partió amb l’Alta Cerdanya. En part, el susdit termenal septentrional coincideix amb la divisòria d’aigües de la conca del Segre estricte i les dels seus afluents, el riu d’Aravó o de Querol, a la vall de Campcardós (Alta Cerdanya), i la Valira (Andorra). Des de la Portella Blanca cap a ponent la frontera talla la conca del riu de la Llosa, ran de la vall. Al circ de Ribús, sota el port de Vallcivera (2 518 m), la delimitació és dubtosa. Des de l’alt dels Pessons (2 864 m) la frontera torna a coincidir amb la divisòria hidrogràfica fins al pic de Monturull (2 761 m), passant per pics com la Tossa Plana de Lles (2 916 m), pic de Setut, pic del Sirvent, Tossal Bovinar, tossa de la Colilla (o de la Caülla) i el pic de Perafita o tossal de la Truita (2752 m). En aquesta carena hi ha els colls de Vallcivera, de Setut, de Perafita i de Claror.

El municipi confronta a llevant amb Bellver de Cerdanya i Prullans, pels vessants occidentals de la serra de Calm Colomer, sobre la vall de la Llosa, i per la serra de Santa Anna fins a Martinet. Al SE del municipi, la vall baixa del riu de la Llosa i fa de termenal amb Prullans. A migdia, el Segre fa de partió en un bon tros amb Montellà i Martinet, i per l’estret de Mollet fins al Mas dels Arenys (el Pont de Bar). A ponent limita amb dos municipis de l’Alt Urgell; pel Pla de Llet (2 145 m), limita amb el Pont de Bar i, més al N, des del Puig Punçó o Punxó (2 493 m) fins a Monturull, per la serra de la Valleta termeneja amb Anserall.

A l’alta muntanya, la cota màxima és la Tossa Plana de Lles (2 916 m); aquesta, més el rosari de pics que l’acompanyen, d’altitud superior als 2 700 m, tenen sota seu un seguit de replans i valls suspeses (clots) d’origen glacial, que poden tenir el fons ocupat per corrents d’aigua o per estanys, com els de Vallcivera, de la Muga i de la Mugueta, les aigües dels quals s’aboquen al riu de la Llosa. Els estanys de Setut i de la Pera i els clots de l’Orri, de Setut, de la Colilla i de Claror, amb les seves torrenteres, originen el riu d’Arànser. El terme de Lles enclou les valls i conques d’ambdós rius, de la Llosa i d’Arànser, separades per les serres de Verdú, de les Tires i d’Embret.

El riu de la Llosa es forma a l’obaga de la Portella Blanca, solca la part oriental del municipi i una part de la seva conca i del vessant esquerre de la seva vall resten defora aquest, dins els termes de Bellver de Cerdanya i Prullans. Desguassa al Segre just defora Lles, a Montellà i Martinet. Rep diversos afluents, el torrent de Viliella, el riu del Clot de Colomer, el torrent de la Ginebrosa, el de la Canal del Riu i el de Coma Ermada, etc.

El riu d’Arànser feia abans, en una bona part del seu curs, de termenal entre l’antic terme de Músser i Arànser i el de Lles. És emissari dels estanys més amunt citats de Setut i de la Pera, a més d’altres sota la carena divisòria amb Andorra. Aflueix al Segre dins el terme de Lles, aigua avall d’aquest poble i prop del de Martinet. Entre els afluents del riu d’Arànser cal esmentar el torrent de Setut o dels Clots de Setut i el de Verneda.

Dins el terme actual de Lles de Cerdanya, a més d’aquest poble, hi ha els d’Arànser, Músser, Travesseres i Viliella i el veïnat de Coborriu de la Llosa. Hi ha també nombroses masies, com Cal Jan de la Llosa (a l’antic caseriu de la Llosa), Barnola i el Vilar, a més d’indicis dels despoblats de Cortaus, el Vilar de Lles, d’en Bret, Sallent i Serrat, així com les ruïnes del poble d’Anol, nombroses bordes, cortals i cabanes, els antics banys de Caldes de Músser i el balneari de Senillers.

Per la part inferior del terme, paral·lela i adossada al Segre, passa la carretera N-260 de Puigcerdà cap a la Seu d’Urgell. A ponent del poble de Martinet surt una carretera (LV-4036) que porta al poble de Lles passant per Senillers i Travesseres. Just abans d’aquest poble surt un brancal que arriba a Músser. Abans de Lles, una altra carretera porta a Arànser i des de Lles hom pot arribar a Viliella i a Coborriu de la Llosa. Aquestes dues darreres vies tenen continuació cap a les estacions d’esquí nòrdic del terme.

El Poble

A ponent d’Arànser, a la carena divisòria amb Aristot, hi ha el coll de Queralt, per on passa el camí de Castellnou de Carcolze a la vall de Bescaran; vora seu, dalt el puig de Queralt hi havia hagut l’antic castell de Queralt, documentat des del segle X, que els comtes de Cerdanya infeudaren als vescomtes de Castellbò, juntament amb els castells veïns de Miralles i de Sant Martí; al segle XIII el castell de Queralt passà als Pinós.

Dins l’antic terme de Músser i Arànser, prop d’on el riu d’Arànser desguassa al Segre, hi ha llantic balneari de Caldes de Músser i el de Senillers, situats en un indret on brollen aigües minerals que han estat apreciades d’antic. El vell balneari de Caldes de Músser fou abandonat al segle XIX, quan foren construïts el balneari de Senillers, força gran i molt ben instal·lat en un lloc enjardinat, i amb un gran parc. Hi brollen cinc fonts amb característiques diferents: la del Païdor, la de la Muntanya i la del Riu, de qualitat alcalina silicatada, la dels Brians, sulfurosa, i la del Ferro, sulfurosa i ferruginosa. Entre els personatges il·lustres que hi anaren a prendre les aigües figura el poeta Joan Maragall, de qui es diu que hi va escriure Pirinenques. A més de la seva funció de balneari, s’ha adequat com a centre de recuperació per a paraplègics.

Les pistes forestals del terme porten a indrets d’una gran bellesa per a l’excursionisme, com a Cal Jan de la Llosa, a Prat Xuixirà, on per un sender s’arriba a la mítica Cabana dels Esparvers, a la part alta de la vall de la Llosa. També hi ha pistes al pla de la Cot, al cap de Rec, a Prat Miró, a l’orri del Cadell i, fins i tot, als estanys de la Pera. Des del refugi dels Estanys de la Pera es poden fer ascensions al circ de muntanyes de l’entorn, des de les quals es dominen grans panoràmiques sobre la Cerdanya i les valls d’Andorra. De Prat Miró surt una pista que mena a Bescaran pel coll de Queralt, d’on surt un ramal cap al S, fins a un mirador sobre el Baridà.

Festes

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’ajuntament

enciclopèdia catalana

All Poble del municipi de Isòvol

All es un poble del municipi de Isòvol comarca la Cerdanya (Girona)

A All hi anem el 9 de març de 2015

Dades del Municipi

Vegueria Alt Pirineu i Aran
Comarca Baixa Cerdanya
Entitats de població 3
Població
Total 278 (2018)
• Densitat 25,74 hab/km²
Llar 18 (1553)
Gentilici Isovolenc, isovolenca
Entitat de població Habitants
All 202
Isòvol 55
Olopte 65
Dades: 2011. Font: Idescat

Breu historia del municipi

El terme municipal d’Isòvol, d’una extensió de 10,80 km 2 , és situat a la dreta del Segre, al punt on desguassa el Riu Duran, lloc on es forma l’estret d’Isòvol o de Baltarga, flanquejat pel tossal d’Isòvol (1 280 m), al N, i el de Baltarga (1 166 m), al S. Aquest estret separa la Plana de Cerdanya de la Batllia. El municipi confronta amb Ger al NE, amb Bellver de Cerdanya per la riba dreta de la Vall Tova i pel mateix curs del Riu Duran quan aquest desemboca al Segre, a la part de ponent; a migdia, en la seva major part, el Segre fa de termenal amb Bellver de Cerdanya, Prats i Sansor i Das. El territori és drenat, a més, per la séquia de Cerdanya i pels petits torrents d’Alf i d’All. El tossal d’Isòvol (1 288 m) i el d’Olopte o de Mont Curt (que arriba als 1 378 m ja al terme de Bellver) són inclosos en el Pla d’espais d’interès natural (PEIN).

El terme comprèn els pobles d’Isòvol, All i Olopte, les cases del Raval d’Olopte i el despoblat d’Alf.

La carretera N-260, de Puigcerdà cap la Seu d’Urgell, passa per Isòvol i All; d’entre aquestes dues poblacions surt el trencall que mena a Olopte. La carretera local de Ger a Meranges travessa el N del terme.

El Poble

All és el poble amb més habitants del terme, amb 146 h empadronats el 2001. Malgrat el nom del municipi, l’ajuntament és en aquesta població, situada a 1 091 m d’altitud, aigua amunt del poble d’Isòvol. És esmentat en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell ( Alli ). Esclua, bisbe intrús d’Urgell, mort el 924, hi tenia el patrimoni familiar. L’església parroquial de Santa Maria és romànica (de la primeria del segle XII), de nau única i absis semicircular. El portal, a migdia, té dues arquivoltes decorades amb sanefes de relleu pla i tècnica arcaïtzant; a l’intradós de l’arquivolta exterior hi ha un seguit de figuretes, i l’arquivolta interior descansa damunt dos capitells amb decoració figurada. Les portes conserven parcialment la ferramenta romànica. Al temple es conserva un retaule gòtic dedicat a la Mare de Déu; és d’un pintor del segle XV que hom anomenava Mestre d’All (podria tractar-se de Ramon Gonçalvo, que estigué actiu a la Seu d’Urgell entre el 1428 i el 1474). Procedents del temple, al Museu Nacional d’Art de Catalunya hi ha una talla romànica policromada de la Mare de Déu, i una d’un Sant Crist.

Al terme de la parròquia d’All, no gaire lluny i vora el Segre, hi ha el santuari de la Mare de Déu de Quadres. D’origen romànic, el temple fou molt modificat a la fi del segle XVIII (l’absis romànic fou sobrealçat). El santuari era molt freqüentat abans de la construcció de la carretera actual (en època medieval acollia pelegrins i caminants); el 1936 va ser incendiat i d’aleshores ençà restà i sense culte, però s’hi han portat a terme obres de restauració i s’hi fa un aplec al setembre. El poble d’All celebra la festa major a l’agost

Festes

El santuari era molt freqüentat abans de la construcció de la carretera actual (en època medieval acollia pelegrins i caminants); el 1936 va ser incendiat i d’aleshores ençà restà i sense culte, però s’hi han portat a terme obres de restauració i s’hi fa un aplec al setembre. El poble d’All celebra la festa major a l’agost

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”e8eb7e57″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”All catalunya{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’ajuntament.

Enciclopèdia catalana

 

L’Albilol

l’Albiol es un municipi de la comarca del baix camp (Tarragona)

A l’Albiol hi anem el 11 de gener de 2015

Dades del Municipi

Comarca Baix Camp
Entitats de població 4
Població
Total 464 (2018)
• Densitat 22,86 hab/km²
Llar 18 (1553)
Gentilici Albiolenc, albiolenca
Entitat de població Habitants
Albiol, l’ 69
Bonretorn 3
Masies Catalanes, les 392
Vila Sant Francesc 5

Breu historia del municipi

És envoltat pels termes d’Alcover (NE-E) i Mont-ral (N), de l’Alt Camp, i Vilaplana (NW-W), l’Aleixar (SW) i la Selva del Camp (S). El relleu és molt marcat i compartimentat; és bàsicament vertebrat en tres depressions: la vall de Rascaç o de Samuntà amb el barranc de l’Albiol, que aflueix per la dreta al riu de la Glorieta (ja al municipi d’Alcover, a l’Alt Camp), la vall de Bonretorn amb el torrent de les Voltes i la vall de la Selva amb la capçalera de la riera de la Selva. L’Albiol es troba entre els termenals de la plana del Camp (les altituds més baixes del terme volten els 230 m) i els darrers contraforts de les Muntanyes de Prades, amb els cingles de la serra del Pou, que ratllen els 900 m.

Integren el terme, a més del cap de municipi, del mateix nom, les caseries de Bonretorn i de la Vila Sant Francesc, l’urbanització de les Masies Catalanes i les masies dels Masos. S’accedeix a Bonretorn i a l’Albiol per una carretera local que parteix de la C-14 de Reus a Montblanc. També s’arriba a l’Albiol per una pista que surt de la carretera local de Vilaplana a la Mussara.

El nom del poble, l’Albiol, pronunciat també a la comarca l’Aubiol i l’Obiol, segons Moreu-Rey prové del mot llatí Alveolu que significa ‘lloc de recollida o de conducció d’aigua’. M. de Montoliu el fa d’origen aràbic i Moll el suposa derivat del patronímic d’un terratinent llatí (Albiolus). Morera creu, en canvi, en l’existència d’una masia àrab que degué donar nom al terme.

El Poble

El poble de l’Albiol (823 m d’altitud i 73 h el 2005), és a redós de les ruïnes del castell de l’Albiol, que s’endevina de grans proporcions. En resten petits llenços de la muralla, amb algunes torres mig enderrocades i les edificacions centrals. Des del cim es divisa una extensa i bella panoràmica. La rectoria, datada al segle XVIII, mig arruïnada, confirma que el nucli actual es bastí, igual que l’església, després de l’enderrocament del castell. L’església parroquial de Sant Miquel és datada a la clau de la portalada el 1791, tot i que hi ha una sepultura del 1766. És d’una sola nau, amb capelles obertes entre els contraforts; s’hi han fet obres de restauració. L’altar major, que segons la tradició oral és procedent del convent de Sant Francesc de Reus, desaparegué; en l’actualitat es guarda un sant Miquel, que sembla una talla policromada popular del segle XVIII. El llogaret conté diverses cases amb dovelles i construccions noves d’estiueig.

Festes

Al setembre l’Albiol celebra la seva festa major en honor a sant Miquel i la festa de la Mare de Déu de les Virtuts.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”9136d1ba” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”lAlbiol{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Abella, Poble de Villalonga de Ter

 
Abella  poble del municipi de Villalonga de ter, comarca del Ripollès (Girona)

A Abella hi anem el 29 desembre 2014

Dades del Municipi

Abella 49
Catllar, el 0
Cros, el 16
Llebro 6
Roca, la 34
Tregurà de Baix 36
Tregurà de Dalt 22
Veïnat de Vallvigil, el 3
Veïnat del Comalet, el 18
Vilallonga de Ter 264

Breu historia del municipi

L’extens terme municipal de Vilallonga de Ter (64,2 km2) té com a eix principal la vall del Ter, que el travessa en direcció N-SE, al seu sector de llevant, des de l’indret del santuari del Catllar (uns 12 km aigua avall del naixement del riu dins el terme de Setcases) fins al castell de la Roca de Pelancà. Al sector NW s’alcen els grans cims que separen les valls del Ter i del Freser: el puig de Pastuïra (2 689 m), el puig de Balandrau (2 579 m) i el Puig Cerverís (2 202 m), al límit amb els termes de Queralbs i Pardines. Al S arriba fins als vessants septentrionals de la Serra Cavallera, que el separa d’Ogassa. El límit de llevant és marcat per la serra de Faitús, que el separa de Llanars, amb el puig de les Agudes (1 978 m) com a cim destacat, termenal amb Llanars i Setcases.

El Ter rep diversos corrents d’aigua que davallen de les muntanyes: per la dreta la riera del Catllar, la riera de Tregurà, el torrent de la Planella i la riera d’Abella, i per l’esquerra el torrent del Clot de les Dòries, el de Llebro i el del Clot de Vallvigil.

Els nuclis de població que inclou aquest municipi són els pobles de Vilallonga de Ter, que n’és el cap, i la Roca de Pelancà; els veïnats del Cros, Llebro, i Vallvigil (antic terme de Vallvigil), i els llogarets d’Abella, Tregurà de Baix i Tregurà de Dalt, i la caseria disseminada de Comalets. Hi ha també el santuari del Catllar. L’eix de comunicació més important del terme és la carretera que va de Camprodon a Setcases. Parteix de la C-38 a l’altura de Camprodon i segueix el curs del Ter, on convergeixen els camins que menen als nuclis del municipi i a l’antic castell i església del Catllar. Vilallonga de Ter és a la vora de la carretera, a l’esquerra del riu.

El Poble

Poble del municipi de Vilallonga de Ter (Ripollès), a l’esquerra de la riera d’Abella , afluent per la dreta del Ter.
Població: 

56 h 

[2009]

Església de Santa Llúcia, romànica.

Festes

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”f7138e00″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Abella vilallonga de ter{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

wikipedia

Alella

Alella es un municipi de la comarca del maresme (Barcelona)

A Alella hi anem el 21 de desembre de 2014

Dades del Municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Maresme

Capital Alella
Població
Total 9.764 (2018)
• Densitat 1.017,08 hab/km²
Llar 48 (1553)
Gentilici Alellenc, Alellenca

Breu historia del municipi

Limita amb els municipis vallesans de Santa Maria de Martorelles (NW) i Vallromanes (N) i amb els del Maresme de Taià (E), el Masnou (SE-S), Montgat (SW) i Tiana (W).

El municipi s’estén als vessants de marina de la Serralada Litoral, entre el turó d’en Mates (483 m), a ponent, i els d’en Colomer (257 m) i d’en Cabús (368 m), a llevant. El poble d’Alella té una situació similar a la d’altres pobles de “dalt” del Maresme, al peu de la serra i, en aquest cas, a la confluència de dues rieres que en davallen, la de la Coma Fosca (W) i la de la Coma Clara (E), que formen la riera d’Alella, que desguassa directament a la mar, dins el terme del Masnou. Altres elevacions separen el terme del de Tiana (turons de l’Andreu i del Bessó) i del de Taià (turó de les Monges).

Comprèn el poble d’Alella, cap municipal, la caseria de Can Magarola i nombroses urbanitzacions (Alella Parc, Can Sorts, Nova Alella i el Solell, entre d’altres). La mateixa carretera que comunica Alella amb el Masnou i amb la N-II continua vers el N i, a través del coll de Font de Cera, es comunica amb el Vallès Oriental. Pel sector sud del terme passa l’autopista C-32, amb una sortida a Alella

El Poble

El poble d’Alella, a 90 m d’altitud i 9.013 h el 2006, és a la confluència de les dues rieres de la Coma Fosca i de la Coma Clara, que formen la d’Alella davant l’antiga casa de Can Lleonard. Inicialment la població es trobava esparsa per les valls del terme, però es formà un nucli al voltant de l’església parroquial, al centre de la vall, que s’ha estès modernament i ampliat seguint les dues valls i la carretera que travessa el terme. Els darrers anys les urbanitzacions han experimentat un fort creixement i actualment formen part del continu urbà del nucli inicial del poble d’Alella.

L’església parroquial de Sant Feliu d’Alella

 

© ALBERTO GONZÁLEZ ROVIRA

 

L’església parroquial de Sant Feliu d’Alella conserva de la primitiva construcció romànica el primer dels cossos del campanar, de torre, quadrat i amb arcuacions llombardes; adossada al campanar es bastí en 1454-63 una església d’estil gòtic, més àmplia, que correspon al lloc ocupat per l’actual presbiteri i les capelles més properes. L’ampliació de l’església el 1611-13, dirigida pel mestre Antic Ponç, és la que ha perdurat. La façana renaixentista té una portalada rectangular flanquejada per columnes i acabada en una fornícula amb l’escultura de Sant Feliu, i un frontó decorat amb ornaments apiramidats corona el conjunt. La capella del Santíssim es bastí el 1886, però no se seguí el projecte que havia fet Antoni Gaudí (conservat per l’arxiu parroquial). Bonet i Garí, que dirigí la restauració del temple, dissenyà una gran llàntia. Les actuals campanes del rellotge procedeixen de la torre de Gràcia del virrei Amat i foren fetes el 1772 a Lima. Entre les peces de més valor que havia tingut la parròquia cal esmentar el retaule que l’ardiaca Desplà féu bastir a Pere Torrent el 1512; aquest retaule fou substituït per d’altres, entre els quals hi havia, ja al segle XIX, el de la confraria de vidriers de la seu de Barcelona (obra del segle XVIII), que desaparegué en les destruccions del 1936. Entre els interessants documents guardats a l’arxiu parroquial hi ha el llibre redactat pel rector Francesc Riu (1694-1740), De redditibus Ecclesiae Sancti Felicis Alella,indispensable per a conèixer a fons la història del poble. Davant l’absis hi ha un monument a l’ardiaca Desplà i una estela en memòria de Gaudí.

La població i els seus entorns són particularment rics en edificis interessants, tant masies antigues (algunes documentades des del segle XIV) com cases de residència fetes des de mitjan segle XIX, en estils historicista, eclèctic, modernista o noucentista. Destaquen la Casa d’Alella, o del Terçó o de les Quatre Torres (l’edifici era coronat per quatre torres), coneguda des del segle XVII, i el gran casal anomenat Cal Governador, propietat dels escolapis i envoltat de jardins ornats amb escultures. Aquest casal fou propietat d’Enric de Cardona i d’Erill, governador general del Principat de Catalunya, a la fi del segle XVI, i posteriorment passà als Cardona, barons de Saneja i Assuévar, i als comtes de Santa Coloma, segles XVIII-XIX.

Can Bragulat

 

© ALBERTO GONZÁLEZ ROVIRA

 

Altres masies antigues del nucli urbà són la de Cal Canonge, o Cal Baró (segle XIV), amb torre de defensa rodona; Can Bragulat (segle XV), i Can Lleonard (segle XVII), amb façana esgrafiada, situada a la confluència de les dues rieres. A la Coma Fosca hi ha Can Poferrer (segle XIV), Can Cortès (segle XV), Can Casals (segle XIV) i Can Doctor (segle XV). I a la Coma Clara es troben Can Magarola (segles XIII i XIV), masia restaurada i ambientada amb sales decorades i moblades, seu del museu; les Monges (segle XVII), amb la font de la Salut, d’on sortiren els famosos plafons de ceràmica de la Xocolatada i la Correguda de Bous conservats al Museu de Ceràmica de Barcelona (hi resten encara el dels Grassos i el dels Prims, en molt mal estat); Can Boquet (segle XIV), i Can Calderó (segle XVI), amb torre de defensa quadrada. Entre les cases residencials es destaquen la Gaietana, la del Marquès d’Alella, Can Cases i l’esmentada torre de Cal Governador. És notable també l’edifici de la cooperativa vinícola, obra de Jeroni Martorell (1906).

Can Boquet

 

© ALBERTO GONZÁLEZ ROVIRA

 

Alella sempre ha tingut una forta vida cultural i associativa. Cal esmentar-ne les antigues societats La Constància i La Unió Alellense, els Cors Clavé, els grups de teatre i, més recentment, el Casal d’Alella, el qual acull la majoria d’activitats recreatives i culturals del poble. La Masia Museu Can Magarola (1996) és museu d’etnologia popular i de la història del poble, i alhora Casal del Vi i seu del Consell Regulador de la Denominació d’Origen Alella; al celler s’hi exposen màquines i eines relacionades amb la producció vinícola. Al poble es poden visitar també diferent caves.

Festes

La festa major de Sant Feliu l’Africà, patró del poble, s’escau el dia 1 d’agost; amb motiu d’aquesta tradicional festa, hom menja unes típiques peres farcides. El segon diumenge de juny se celebra la festa de l’Arròs, un concurs de paelles que es realitza al bosquet d’Alella, i el segon cap de setmana de setembre se celebra la festa de la Verema

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”070d6665″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Alella{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines webb 

pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana