Arxiu mensual: maig de 2019

Calabuig

Calabuig és un Poble del Municipi de Bàscara l’Alt Empordà
(Girona)
A Calabuig hi anem 24 de gener de 2018

Dades del Municipi

Vegueria Comarques gironines
Comarca Alt Empordà
Entitats de població 4
Població
Total 1.000 (2018)
• Densitat 57,14 hab/km²
Llar 67 (1553)
Gentilici Bascarenc, bascarenca

Breu historia del municipi

El terme municipal de Bàscara, de 17,52 km 2, a l’extrem meridional de la comarca, s’estén a la dreta del Fluvià, en un terreny accidentat lleument per les serres que limiten per ponent la plana empordanesa i que marquen l’interfluvi entre el Fluvià i el Ter (els Terraprims occidentals). Efectivament, les aigües del sector meridional (la capçalera de la riera de Cinyana i altres) van a parar a aquest riu, mentre que diversos torrents del sector septentrional desaigüen al Fluvià, que marca el límit septentrional del terme.

Comprèn la vila de Bàscara, cap de municipi, els pobles agregats de Calabuig i d’Orriols, els quals tingueren en època medieval jurisdiccions independents de la de Bàscara i formaren part de tres comtats distints (Besalú, Empúries i Girona), i la urbanització de les Roques.

El municipi té com a termes veïns Pontós i Garrigàs a septentrió, Vilaür i Saus a llevant, Viladasens (Gironès) a migdia i Vilademuls (Pla de l’Estany) a ponent.

Travessa el terme de S a N la carretera estatal de Barcelona a la Jonquera (N-II), paral·lela a la qual passa la AP-7, que té a l’altura d’Orriols una sortida que mena vers l’Escala. Altres carreteres locals (de Bàscara a Vilaür i a Esponellà, la de Ventalló a Banyoles per Orriols) i camins comuniquen la vila i els nucli principals. Camí tradicional a França, era lloc de parada de les diligències, circumstància de la qual es beneficiaren diversos hostals (Hostal del Mig, Hostal de Dalt, Hostal de la Barca, aquest dit així per la proximitat a la barca amb què hom travessava el Fluvià abans de la construcció moderna del pont sobre el riu).

El Poble

La vila de Bàscara és a 66 m d’altitud, a la riba dreta del Fluvià, al cim d’un turó que domina el riu per la part del nord des d’uns vessants de pendent pronunciat. El 2005 tenia 542 h. El nucli primitiu, que s’estengué extramurs per la banda de migdia als segles XVIII i XIX, es troba al cim, amb restes de les muralles que l’encerclaven, i modernament s’ha format un barri a la vora de la carretera de França, que passa a tocar del puig per llevant.

L’església de Sant Iscle de Bàscara és a la part alta de la vila, al caire del penya-segat sobre el Fluvià. És un temple d’una sola nau, bastit en una bona part al llarg dels segles XVIII i XIX, que conserva restes importants de la construcció de la fi del romànic (la porta romànica del mur meridional, restes de l’aparell al frontis i uns murs laterals). La capçalera és poligonal i tota l’església és sobrealçada per un mur. Sobre l’extrem nord del frontis es bastí un campanar de planta quadrada sobre les restes d’un de cadireta.

A ponent de l’església hi ha les restes de l’antic castell episcopal, format ara per dos cossos rectangulars que formen angle, on s’aixeca la torre de la Presó, de planta circular, atalussada; les restes més antigues són dels segles XIV i XV, i el bisbat en mantingué la possessió fins a la fi de l’Antic Règim. Les muralles formaven un recinte que encerclava el planell superior del puig i en resten vestigis de datació diversa; els murs del costat de llevant són els més ben conservats.

El nucli interior del recinte és de carrers estrets, que recorden el passat de la vila (carrer de l’Hospital, de l’Oli); nombroses cases tenen portals adovellats, algunes amb finestres decorades, i la plaça Major conserva algunes restes de porxos. Ha estat declarat conjunt historicoartístic.

Festes

Per Reis té lloc una cavalcada amb un concurs de fanalets. Des del 1985 la vila de Bàscara recuperà el mercat dels Tortells, que es remunta a l’any 1263; s’escau el diumenge abans del diumenge de Rams. La festa major d’estiu de sant Joaquim té lloc el segon diumenge d’agost i el cap de setmana pròxim al 17 de novembre, se celebra la festa major de sant Iscle.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Cervera

Cervera és un municipi de la comarca de la Segara
A Cervera hi anem el  9 de juliol de 2017

Dades del Municipi

Comarca Segarra
Capital de Segarra
Entitats de població 6
Població
Total 9.066 (2018)
• Densitat 164,24 hab/km²
Llar 528 (1553)
Gentilici Cerverí, cerverina

Breu historia del municipi

El municipi de Cervera, de 55,19 km2, és situat al sector meridional de la comarca de la Segarra. El terme de Cervera, però, no ha estat sempre tan extens. Fins el 1972 el municipi tenia una extensió de 38,0 km2, i comprenia, a més de la ciutat de Cervera, cap del municipi homònim i de la comarca de la Segarra, el poble de Vergós de Cervera i la quadra de Monells. Aquest any li fou agregat l’antic municipi de la Prenyanosa, de 17,2 km2, del qual formaven part, a més del poble de la Prenyanosa, els pobles de Malgrat, Castellnou d’Oluja, la Cardosa i les caseries de Tudela i de Queràs.

El terme de Cervera confronta a tramuntana amb les terres del municipi de Torrefeta i Florejacs i amb les del terme de Tarroja de Segarra, que resta com una illa entre tots dos. El sector de llevant limita amb Sant Ramon (NE), les Oluges (E), per un petit sector amb les terres d’Estaràs (E) i amb l’extens municipi de Ribera d’Ondara (SE i S). El municipi de Cervera dibuixa un vèrtex vers migdia que en constitueix el punt més meridional. Aquesta llenca de terra és a tocar en el seu extrem amb les terres de Montoliu de Segarra (S). També a migdia termeneja amb l’enclavament de Gramuntell (Ribera d’Ondara) i amb el municipi de Granyena de Segarra. Al sector de ponent, Cervera termeneja amb Granyanella (W) i el municipi dels Plans de Sió (NW).

El relleu del terme és força representatiu del paisatge de la comarca. Hi predominen les valls amples i generalment poc fondes, i emmarcades per llargues carenes pràcticament horitzontals. El punt més alt és el turó del Guixar (620 m), que es troba a tocar de les terres de Ribera d’Ondara. Altres punts que es destaquen són el tossal de la Bagassa (537 m), a tocar de les terres de Tarroja de Segarra, lo Terròs (575 m), i el turó de Miralles (593 m), al NE de la ciutat de Cervera. Aquests tres turons formen part de la línia divisòria d’aigües entre la conca del Sió i la del riu d’Ondara. El puig de Solans (507 m), al límit amb Granyanella, és un dels altres punts elevats del municipi. La característica física més destacada és l’existència de dues valls: la del riu d’Ondara i la del Sió. Això no obstant, el terme és pobre d’aigua.

El riu d’Ondara solca el municipi en direcció SE-W i, en part, forma límit natural amb les terres de Ribera d’Ondara. El riu entra al terme després de deixar a l’esquerra el poble de Sant Pere dels Arquells i fa cap a l’antiga granja dels Comdals que resta a la riba dreta. En aquest punt, el curs pren la direcció W envers Cervera. El riu passa a tocar del sector meridional de la ciutat. El riu d’Ondara rep per l’esquerra les aigües del Torrent Salat i per la dreta hi vessa la riera de Monells.

El Sió drena les terres de tramuntana del municipi de Cervera en direcció SE-NW. El riu entra al terme tot just després de deixar a la dreta el poble de les Oluges. Poc abans del poble de Castellnou d’Oluja hom troba l’aiguabarreig amb el clot de Llobateres, que hi desguassa per la dreta, al’igual que ho fa el barranc de Malgrat. El riu es perd en terres del terme de Tarroja de Segarra després de deixar a l’esquerra el poble de la Prenyanosa. Ja en aquest sector hi desemboca per la dreta el torrent de Camosa, que neix a terres cerverines.

El paisatge de Cervera mostra uns terrenys molt aprofitats, conreats arreu. Es destaquen els marges i les parets que esglaonen els antics pendents, si bé en algun indret elevat encara perdura la vegetació de garrics, acompanyada d’algun bosquet de pins o d’escadusseres alzines i roures. Aquest paisatge que es veu és producte de l’acció antròpica. De fet, en aquestes terres es trobaria una vegetació potencial de tipus mediterrani on la carrasca ( Quercus ilex ssp. rotundifolia) seria l’espècie més representativa.

La principal via de comunicació per a accedir a Cervera és la carretera N-II de Barcelona a Madrid, que s’ha anat remodelant com autovia. L’antic traçat travessava la ciutat mitjançant un túnel que forada el tossal on s’assenta el nucli mentre que l’actual constitueix una variant que envolta la ciutat, inaugurada l’any 2000. En el conjunt de la resta de la xarxa de comunicacions cal destacar a més la carretera N-141, que uneix Cervera amb Calaf passant pels pobles de les Oluges, Sant Ramon i Conill. Aquesta carretera circula gairebé paral·lela a l’Eix Transversal (C-25).

No menys importants són les carreteres locals pel que fa a la comunicació comarcal. Des del sector N de la ciutat surten la carretera de Cervera a Guissona per Tarroja de Segarra i la carretera que la uneix amb Agramunt. Al sector S hi ha la carretera que va cap a terres de la Conca de Barberà, en direcció Rocafort de Queralt. Des d’aquesta carretera es pot accedir a diversos nuclis, com Granyanella, Granyena de Segarra, Gramuntell i Montoliu.

També es pot arribar a Cervera mitjançant la línia de ferrocarril de la companyia RENFE, que uneix Lleida amb Barcelona via Manresa. Aquesta línia, que travessa el terme d’E-W, fou inagurada el dia 30 d’abril de 1860.

El nom de Cervera sembla que és un mossarabisme (segons J. Coromines) que derivaria del llatí cervaria ‘’paratge on abunden els cervos” (Badia, Moll). El fet que el derivat de cervix hagi de ser cervicaria fa que hom descarti la teoria de Balari i Jovany. D’altra banda, l’abundantíssima documentació dels segles XI, XII i XIII, que sempre presenta formes en c=N (en una època en què la dita lletra representa un so distint de la s=N) fa que s’hagi de descartar la suposició de Morey Rey, que el voldria ‘’lloc de serveres”, arbre que fa les serves. És clar que sempre resta la possibilitat d’un trasllat de nom fet per repobladors cristians, en contra de l’autoctonitat del nom preconitzada per Coromines.

El Poble

La ciutat de Cervera (548 m i 8 817 h el 2005), centre comarcal de la Segarra, es troba enlairada sobre la carena d’un tossal proper a la riba dreta del riu d’Ondara, carena que ressegueix de cap a cap el carrer Major, eix del nucli antic de la població.

Vista del nucli antic de la ciutat de Cervera, envoltat en gran part per la muralla medieval

© ARXIU FOTOTECA.CAT

Avui, es poden distingir tres grans zones urbanes que s’han anat configurant de manera progressiva al llarg del temps: el nucli antic, que comprèn la plaça Major, el carrer Major, carrerons i placetes adjacents, i els barris de Sant Cristòfol, Sant Francesc, Sant Domingo i Sant Magí; la part moderna, que és el resultat del creixement de la població en direcció N i que s’estén aproximadament fins a la via del ferrocarril; i les noves barriades o grups de cases de construcció molt recent, com els Tres Masos, els Ametllers, el passeig del Corregidor, les Cases del Mil·lenari, la carretera d’Agramunt, la carretera de Guissona, el Camí de les Forques i la Ciutat-jardí.

La població de Cervera es desenvolupa a redós del seu castell. Aquest, documentat per primera vegada el 1026, era de jurisdicció reial. El castell de Cervera, primer nucli habitat que va originar la vila, era bastit en una elevació anomenada Montserè, dominant la vall del riu d’Ondara i el camí de l’interior. Les restes que es conservaven al principi del segle XX el mostraven com un robust edifici de planta rectangular, dotat d’una torre cilíndrica a cadascun dels angles.

La primitiva estructura urbana ja era consolidada a la darreria del segle XII. El nucli antic de la ciutat de Cervera és format per un carrer central disposat amb cases unides formant vila closa. Aquestes edificacions, amb el temps, s’anaren estenent per la part alta del tossal en direcció a tramuntana, donant a la població la forma estreta i allargassada que la caracteritza. Aquest nucli primitiu fou emmurallat al segle XIV, en època de Pere el Cerimoniós.

En aquesta època també fou tancat el call jueu medieval, situat fora del nucli vell, entorn dels actuals carrers de Sant Francesc i del Call. De la muralla, avui se’n conserven panys de mur emmerletats i torres de planta rectangular. Al capdavall del carrer Major hi ha una torre, testimoni de l’antic conjunt defensiu que tancava la població pel costat del N. A partir d’aquest punt, conegut en altre temps per portal de Santa Maria, i seguint la Barbacana, es troba el sector encarat a sol ixent de les muralles que havien tancat la població. El 1982 s’inaugurà, vora aquestes muralles, el monument a la Generalitat de Catalunya, obra de Josep M. Subirachs.

Dins del cos emmurallat de la ciutat destaca el que pròpiament és anomenat el nucli antic. Pel seu valor artístic i arquitectònic fou declarat bé d’interès cultural, en la categoria de conjunt històric, el 1991. Des del punt de vista arquitectònic, en aquest sector es troben els principals i notables edificis de la ciutat de Cervera. Urbanísticament, destaquen la plaça Major i el carrer Major, que conserven part de les antigues voltes o porxos, com també carrerons típics com els de les Bruixes (antigament dit carrer de Sant Bernat) o el de Sabater, que corren paral·lels al primer i que són coberts pels passos elevats que comuniquen el costat posterior d’algunes cases amb l’exterior.

El carrer Major és l’artèria principal de la població, que uneix el nucli antic i l’eixample modern. En aquest carrer hi ha cases importants com ara la Casa Duran o la casa que avui estatja la residència Mare Janer. En un edifici annex hi ha el col·legi de Sant Carles, on es conserva la cel·la que ocupà Jaume Balmes mentre estudià a la Universitat de Cervera. En aquest col·legi se celebraren les corts del 1359 i els pactes matrimonials entre Ferran II de Catalunya-Aragó i Isabel I de Castella, el 1469. A tocar també es troba l’església de Sant Bernat.

També al carrer Major hi ha la casa de la família Martínez. Aquesta casa fou una escola gratuïta destinada a l’educació de nenes, coneguda com el Col·legi d’Educandes. L’escola s’obrí al desembre del 1785 i perdurà fins el 1932, any en què es destinà l’edifici per estatjar el que seria, durant molts anys, el centre de cultura més important de la ciutat.

La plaça Major encara conserva part de les antigues voltes o porxos que protegien els vianants. S’hi troben alguns interessants edificis de la noblesa cerverina com la Casa Joan, que data del 1594.

Festes

Cervera és una ciutat amb una important activitat festiva. La festa major del Santíssim Misteri, que se celebra el dia 6 de febrer en commemoració d’un fet tingut per miraculós esdevingut durant el segle XVI, és una de les més importants de la ciutat. Aquesta festa religiosa es documenta a les actes del consell de la vila: el divendres 6 de febrer de 1540, cap a les tres de la tarda, es trobaven reunides a la capella de Sant Nicolau de l’església de Santa Maria de Cervera unes setze persones per procedir a la divisió d’un bocí de fusta que creien que pertanyia a la Creu on morí Jesús. Aquest bocí l’havia portat el prevere Jaume Albesa, i se suposava que procedia del saqueig de Roma del 1527. Després de diversos intents, un sacerdot el partí amb els dits, i en el mateix moment va caure de la Vera Creu una grossa gota de sang mentre s’escoltava, amb el cel serè, un tro molt fort. El poble sortí al carrer cridant “Misteri!” i amb el nom del Sant Misteri primer, i el Santíssim Misteri, després, fou conegut el prodigi, commemorat des de l’any 1547. Fou invocat especialment fins al principi del segle XX per a les secades i com a guariment d’endimoniats que arribaven a Cervera procedents de poblacions llunyanes.

La nit del 17 de setembre de 1619 fou robat el Lignum Crucis o Vera Creu, amb el reliquiari i altres objectes sagrats. El Sant Misteri fou robat de nou el 14 de gener de 1915, sense que es pogués trobar aquesta segona vegada. El papa Benet XV lliurà, a petició dels fidels, una nova relíquia, que entrà triomfalment a la ciutat el 5 de febrer de 1918. D’aquesta manera es reprengué la devoció popular, que ha arribat molt arrelada als nostres dies. Actualment, dins el conjunt d’actes, té relleu la interpretació de les Completes, dins el temple de Santa Maria, composició musical simfonico-coral amb text del segle XIX.

Durant la Setmana Santa tenen lloc a Cervera les representacions de la Passió, que aconsegueixen de reunir un nombrós públic provinent d’àmbits molt diversos. Aquesta representació es fa des del 1481 segons es documenta la representació d’un misteri dit La Passió del Fill de Déu. Es conserva, en canvi, el text que el 1534 escriviren dos sacerdots de la població, Baltasar Sança i Pere Ponç, sobre el model dels valencians Bernat Fenollar i Pere Martines i titulat Misteri de la Passió. Aquest fou representat diverses vegades fins el 1545, quan el Concili de Trento prohibí les representacions a l’interior de les esglésies. En època contemporània, hom volgué reprendre la tradició: Rossend Perelló presentà, la Setmana Santa del 1936, la seva versió titulada Estampes de la Passió i, després de la guerra civil, s’iniciaren el 1940 les representacions, en castellà, de Cristo, Misterio de Pasión, obra dels cerverins Josep M. Sarrate i Emili Rabell, la qual ha arribat als nostres dies. L’èxit assolit els darrers decennis permeté la construcció d’un gran teatre el 1967.

Durant la primera quinzena d’agost té lloc el Festival de Música d’Estiu, i en acabat, el dia 19, se celebra la festa de Sant Magí, durant la qual es fa el repartiment d’aigua miraculosa procedent de la font de Sant Magí de Brufaganya, portada amb càntirs transportats per cavalleries bellament engalanades. I durant el darrer cap de setmana d’aquest mateix mes, des del 1978, se celebra a la ciutat la festa de les Bruixes o Aquelarre de Cervera. La festa s’aplega entorn del carrer de les Bruixes per on deambulen diables, bruixes i bruixots i altres éssers singulars que recorden, amb les seves disfresses, la imatge del món desconegut, l’infern i el foc. La festa s’acaba el diumenge amb la Fira del Gran Boc, ubicada als patis de la Universitat, amb un gran nombre de parades on es ven tota mena d’objectes i productes relacionats amb aquesta festa (bruixes de cera, espelmes, artesania i bijuteria, ceràmica, herbes, etc.).

La festa major de Cervera és anomenada del Sant Crist, que se celebra el quart diumenge de setembre, en honor del Sant Crist venerat a l’altar major de l’església de Sant Antoni, que atrau també molta gent de la rodalia. Els actes s’inicien al migdia de la vigília amb un repic de campanes, i es prolonguen els tres dies següents, amb celebracions religioses, cíviques, recreatives i esportives, i la típica nota de l’envelat, característic de la festa major. Coincidint amb aquesta festa, i des del 1981, s’organitza una concentració de gegants.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

wikipedia

Enciclioedia catalana

Esparreguera

Esparreguera és un municipi del baix llobregat (Barcelona)
A esparreguera hi anem el 12 de novembre de 2016

Dades del Municipi

Catalunya
Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Baix Llobregat
Població
Total 22.045 (2018)
• Densitat 804,56 hab/km²
Llar 125 (1553)
Gentilici Esparreguerí, esparreguerina

Breu historia del municipi

Limita a llevant amb Olesa de Montserrat, a migdia amb Abrera, vers ponent amb els Hostalets de Pierola (de l’Anoia) i amb Collbató, i al sector de tramuntana amb Monistrol de Montserrat (del Bages) i amb Vacarisses (del Vallès Occidental). El municipi s’estén en gran part a la dreta del Llobregat, des del congost del Cairat, prop de la resclosa, pel torrent de la Salut, a tramuntana, fins a la riera de Magarola (anomenada, en el curs alt, riera de Masquefa), divisòria amb el terme d’Abrera. Segueix en direcció oest fins al lloc anomenat de les Tres Rieres. Aquí el terme segueix per la riera de Masquefa en la mateixa direcció fins arribar a l’illa de Can Febrer i, un cop travessada la carretera de Piera, continua per la riera de Pierola, sota la serra dels Ducs. Segueix vers tramuntana per Can Cardús i cap al coll de Rubió (431 m), anomenat també del Mas Mercader. A la font de les Canyes el límit entronca amb la riera de la Salut, a tramuntana de Ca n’Astruc Vell. A partir d’aquest punt, el municipi s’estén també en un petit sector a l’esquerra del Llobregat, des del baixador de l’aeri de Montserrat i del carrilet de Manresa, aigües amunt fins al coll de la Portadora, i passant per l’era i el coll de les Bruixes, la serra de la Cova dels Lladres, el puig de l’Hospici (528 m), la serra de la Socarrada, fins al turó del Roure del Vent i Coll Bram. El termenal continua per Sant Salvador de les Espases (al límit amb Olesa de Montserrat) i per l’antic balneari de la Puda de Montserrat.

Tota aquesta zona és molt rica en fonts (com la del Guinardell, la de la Canya, la de la Noguera, etc.), i també hi ha algunes balmes, com la cova de Can Tobella, davant el Pla de les Bruixes (altiplà davant Montserrat, a l’esquerra del riu), i l’avenc de Sant Salvador. Altres elevacions d’aquest sector del terme de la dreta del Llobregat són la serra d’en Vinyals (278 m), sobre l’església de Santa Maria del Puig, i la serra del Mas d’en Gall (228 m), paral·lela a la dels Ducs i al pla de la Vinya Vella, separat aquest del cap de municipi pel Torrentmal. A llevant del nucli urbà, sobre el Llobregat, hi ha diverses balmes d’interès geològic, i sota la serra de Rubió hi ha la cova del Patraco, a la capçalera dels torrents de les Pruneres i de Can Vidal, que desguassen al Llobregat. El torrent del Puig també hi desguassa directament, mentre que els altres, el Torrentmal, el torrent de Fosalba, el del Salt i la riera de Pierola en són tributaris a través de la riera de Magarola.

El municipi comprèn la vila d’Esparreguera, que n’és el cap, la Colònia Sedó, les caseries de Can Roca i de Santa Maria del Puig, i diverses urbanitzacions, com Can Vinyals, Can Rial i el Mas d’en Gall. El principal eix de comunicació és l’autovia A-2 de Barcelona a Madrid pels Brucs (l’antic traçat de la carretera travessava la vila). De la N-II surt una carretera vers Olesa, on enllaça amb la comarcal C-1411 i amb la C-55 que es dirigeix cap a Manresa i el túnel del Cadí. De la carretera local d’Esparreguera vers Piera, que passa per Can Rial, surt un ramal cap a la urbanització del Mas d’en Gall. El 2005 s’inaugurà un telefèric entre Esparraguera i Olesa de Montserra

El Poble

La vila d’Esparreguera (187 m i 17.457 h el 2006) és situada a la dreta del Torrentmal. Es formà a la baixa edat mitjana vora el camí ral de Barcelona. L’única via que fins a l’edat mitjana travessava el terme era el camí romà que, procedent de Can Claramunt, remuntava el camí de l’actual cementiri fins a arribar al lloc anomenat el Castell (en el qual es descobrí un poblat ibèric) i d’allà baixava vers la Gorgonçana i seguia en direcció nord, baixava al torrent del Puig i continuava per la Pujada de l’Ànima, Can Vinyals, Can Paloma i els Astrucs, on es bifurcava. En aquell temps es construí un camí nou que canviaria per complet l’estructura de la vila d’Esparreguera. Aquest camí arrencava del Castell, travessava el pla on més tard s’aixecaria la vila, salvava el coll de Rubió per l’actual camí de les Masies i sortia a Collbató. Anys més tard s’aprofitaria per a fer el primer tram del camí ral. Als costats d’aquest camí en el pla, s’hi anaren construint cases. Això fa que Pere Sacosta, l’any 1316, demanés permís al bisbe Ponç de Gualba per a construir una capella en honor de la gloriosa Santa Eulàlia, verge i màrtir de Barcelona. El camí ral va tenir una gran importància i influència en el desenvolupament tant industrial com comercial durant tota l’edat mitjana i l’època moderna. Al segle XIX, però, va perdre importància a causa de la guerra del Francès i les guerres carlines, ja que moltes indústries es traslladaren a altres viles apartades d’aquell conflictiu camí ral, una part del qual es conserva en un tros anomenat carrer de Barcelona, on hi ha l’antic Hostal del Pitango, amb unes llotges per als carruatges de tradició medieval.

L’antic hostal del Pitango, fa uns cent anys

© BRUGUERES RIERA

El 1423 el monestir de Montserrat obtingué d’Alfons el Magnànim la concessió del dret de posseir barca en el Llobregat per comunicar les viles d’Esparreguera i Olesa. Al segle XV el gremi de paraires urbanitzà i construí el carrer dedicat al seu patró, sant Miquel, prop del camí ral. Aleshores només hi havia, a més d’aquest, els carrers de Sant Antoni, el de l’Hospital i el de Callarís, al capdamunt del Canyet. Al segle següent s’esmenten també el carrer Major, el del Joc de la Rutlla, el de la Guardiola i el camí de Piera. Sembla que al segle XVII es construïren cases al camí dels Molins de la Gorgonçana, on es formà el Carrer Nou, anomenat més tard de les Cabanyes i actualment del Beat Domènec Castellet. A la fi del segle XVIII el baró de Maldà descriu la vila com un carrer molt llarg, empedrat amb palets de riera i pedra foguera. Hi havia algunes travessies, carrerons i hortets (vora les cases; eren de secà, però ben aprofitats segons Zamora), com també dues places al carrer Major. Al segle XIX s’urbanitzà el camp del Canonge, el Grau del Mas Vell i les planes de la Morella, a ponent del carrer Major, on hi ha el carrer de Sant Lluís. Al primer quart del segle XX s’obrí la via (avinguda de Francesc Macià a tramuntana, i a migdia anomenada de Francesc Marimon) que desviava la carretera de Madrid als afores de la població. Tot seguit es començà a edificar vora seu i, ensems, es formaren els barris de Pau Font i de la Creu; així mateix, en obrir-se la nova carretera de Piera, es perllongà el carrer de l’Hospital fins al pont que es construí sobre el Torrentmal. Són ja posteriors a la guerra civil de 1936-39 el barri del Llobregat, format a llevant de la parròquia, on hi ha la zona esportiva municipal, i el barri de la Plana, a ponent del Torrentmal i a migdia de la Creueta. Els eixos actuals de la població són, a part la carretera de Madrid (avinguda de Francesc Macià), el carrer Major o Carrer Gran (que fou carretera reial de Barcelona fins el 1931), anomenat en la part de tramuntana carrer de Montserrat, i el carrer de Ferran Puig, anomenat carrer dels Arbres en la part més cèntrica (que el 1925 es coneixia també pel Paral·lel i on hi havia les principals societats recreatives) i carrer de Baix a migdia. El Carrer Gran i el dels Arbres, juntament amb les places de Santa Eulàlia, de l’Ajuntament i de Tots els Caiguts, configuren el nucli cívic i comercial de la vila.

Entre la fi del segle XVI i la primeria del XVII va ser construïda una nova església parroquial al lloc de l’antiga capella de Santa Eulàlia, ja que l’antiga parròquia del Puig restava massa allunyada de la vila. L’església parroquial de Santa Eulàlia d’Esparreguera fou beneïda el 1612. És un magnífic edifici bastit amb carreus de pedra de conglomerat, que segueix encara la tradició del gòtic català, bé que l’ornamentació és ja renaixentista. D’una sola nau, molt àmplia i calçada per un absis de planta heptagonal, es cobreix amb volta de creueria, tota de pedra, amb els trams de volta separats per arcs de mig punt que recolzen en semipilastres adossades. Entre els contraforts hi ha capelles laterals. Les portes de migdia i de tramuntana, com també les de les sagristies, són classicitzants, emmarcades per columnes dòriques sota d’entaulaments sense frontó. El campanar (que no fou acabat fins el 1636) és una esvelta torre que caracteritza la població i un esplèndid mirador de la vall del Llobregat, ja elogiat per Francisco de Zamora. L’església, que ja sofrí alguns desperfectes en la guerra del Francès, serví com a caserna de les tropes isabelines en la primera guerra Carlina, raó per la qual restà molt malmesa. El 1866 hom encarregà a l’arquitecte Elies Rogent que tracés un projecte complet de restauració. Les obres de restauració, tot just començades i arranjades les cobertes, restaren interrompudes poc abans de la Revolució de Setembre del 1868 i l’església no fou reoberta al culte fins el 1874, un cop enllestides les obres indispensables (la façana era encara inacabada) i reparada l’acústica de l’orgue. Així pervingué l’església fins el 1936, en què un escamot foraster profanà l’edifici i calà foc als retaules, a la fusta de l’orgue (que havia estat construït a la primeria del segle XVII) i a l’arxiu de la parròquia. Durant la guerra civil l’església serví de garatge i magatzem, i a la fi d aquesta allotjà els vehicles d’una secció de l’arma d’aviació. El temple va ser reconstruït després de la guerra civil pel rector mossèn Josep M. Garriga i Armajach. S’acabà la façana de ponent, el portal de la qual és emmarcat per un mural ceràmic d’Enric Serra, ceramista de Collbató.

La documentació esmenta diversos retaules dels que es perderen el 1936, els més importants dels quals sembla que eren el de Sant Miquel, que havia estat sufragat pel gremi de paraires al segle XV, i el de l’altar major, de marbre, jaspi i fusta, que fou començat el 1670, segons projecte de fra Josep de la Concepció, pels escultors Joan Grau i Francesc Grau, de Manresa, i Domènec Rovira, de l’Arboç, i pel mestre de cases Pau Ginestar, d’Igualada. L’obra restà interrompuda el 1681 i fou acabada el 1777 per Jaume Comes, fuster i arquitecte, i Nicolau Traver, escultor.

A la plaça de l’Església o de Santa Eulàlia hi havia hagut el cementiri parroquial fins a la segona meitat del segle XIX. El 1925, a la cantonada del Carrer Gran, s’inaugurà una font monumental noucentista, obra de Frederic Marès, a la memòria de Cristòfol Vidal i Castells, que portà l’aigua potable a la vila. A la casa on nasqué el beat Domènec Castellet hi ha la biblioteca. Altres construccions d’interès del cap de municipi són un casal gòtic amb portal adovellat i finestres conopials, i una casa del Carrer Gran amb una finestra conopial amb culs de llàntia renaixentistes. Al carrer de Ferran Puig es reunia el gremi de paletes, a la casa que al portal té un relleu del 1734 amb els atributs de l’ofici. Al carrer de Montserrat hi ha un parell de cases mitgeres modernistes, una del 1922 ornamentada amb plafons de ceràmica vidriada verda i maó vist i una altra del 1916 amb ornamentació floral. Al sud-est de la població hi ha l’antic Casal dels Cordelles.

 

Festes

La vila disposa d’un gran nombre d’entitats i associacions culturals, cíviques i esportives, entre les quals cal destacar el Patronat de la Passió d’Esparreguera, que compta amb una secció de teatre, d’esports, una coral, etc., i gestiona l’organització de la coneguda representació de la Passió. El Teatre de la Passió fou inaugurat el 1969 i va ser remodelat el 1997. Esparreguera disposa d’un altre teatre, el de l’Ateneu d’Esparreguera (1930). Entre els equipaments culturals hi ha també una Casa Municipal de Cultura i el Museu de la Colònia Sedó (és una de les seccions del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya), situat a l’antiga sala de la turbina de la fàbrica Sedó; fa un recorregut per la història de la fàbrica i de la colònia, dins el marc de la industrialització catalana al llarg dels rius (es pot veure la fàbrica, el salt de Broquetes, l’aqüeducte, la casa dels Sedó, l’església, les cases obreres, el teatre, l’escola i les xemeneies). Hi ha també una escola de terrisseria (el càntir és la peça típica d’artesania d’Esparreguera).

Les celebracions comencen amb la festa d’hivern, que s’escau al febrer. Pel juliol se celebra la festa major d’Esparreguera amb la intervenció, des del 1977, del ball de diables. Finalment cal esmentar l’aplec que se celebra el Dilluns de la Segona Pasqua a Santa Maria del Puig, l’antiga parròquia d’Esparreguera.

És tradicional durant la Quaresma, Setmana Santa i fins l’1 de Maig la representació de la Passió d’Esparreguera, espectacle teatral inspirat en la vida, passió, mort i resurrecció de Jesús, l’origen del qual sembla que es remunta a les processons del segle XVII, si bé el 1588 ja se’n representaven algunes escenes a la plaça. Al segle XIX s’adoptà com a text el d’Antoni de Sant Jeroni, de la segona meitat del segle XVIII. La instauració en forma d’espectacle en un local tancat sembla del 1875. El 1892 ja consta en el programa de la Passió l actuació d’un ball dels diables, que hi perdurà fins el 1956. El text d’Antoni de Sant Jeroni fou modificat i ampliat amb el d’altres autors al llarg del segle. L’actual és de Ramon Torruella i la música, de Josep Borràs, fill de la vila. Les representacions, en les quals intervenen gairebé un miler d’actors no professionals, ajuden a desvetllar vocacions (com la de l’actriu Anna Lizaran). La festa va ser declarada per la Generalitat Festa Tradicional d’Interès General.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Esplugues de Llobregat

Esplugues de Llobregat és un municipi del Baix Llobregat (Barcelona)

A Esplugues de Llobregat hi anem el 14 de desembre de 2015

Dades del Municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Baix Llobregat
Població
Total 46.355 (2018)
• Densitat 10.077,17 hab/km²
Llar 16 (1553)
Gentilici espluguí, espluguina

Breu historia del municipi

El terme municipal, el més petit de la comarca, se situa al Pla del Llobregat. És parcialment accidentat pels vessants meridionals de la muntanya de Sant Pere Màrtir (389 m), de la serra de Collserola, on trobem el turó de Picalquers, el coll de Finestrelles (per on passava lsantic camí de Pedralbes), la Plaça de les Bruixes i el turó del Temple, anomenat al segle XVIII Puig Marrobí (268 m). El relleu és brusc a la zona més alta, i baixa després en relleus suaus. El municipi confronta a llevant amb els antics termes de Sarrià i de les Corts de Sarrià, avui incorporats a Barcelona, i amb el municipi de l’Hospitalet de Llobregat (del Barcelonès); a migdia, a la Gavarra, el termenal separa Esplugues del municipi de l’Hospitalet i del de Cornellà, així com un petit sector el separa de Sant Joan Despí al SW. A ponent, el límit passa pel torrent de la Fontsanta, entre Sant Just Desvern i Esplugues. Les aigües que s’escorren pels vessants de Sant Pere Màrtir han obert esvorancs, alguns dels quals ben importants, en els terrenys d’al·luvió quaternaris de la part baixa del terme i han format el torrent d’Esplugues, que travessa al llarg el terme municipal; el de la Fontsanta (dit torrent de Gotremon al segle XI), el de Can Clota, el de Ca n’Oliveres i el de Can Rigald. El torrent de Sant Pere Màrtir, que es forma als vessants de migdia d’aquesta muntanya i que rep per l’esquerra el torrent de Cucales, desguassa prop de l’antic camí ral al Torrent Gornal, al límit amb l’Hospitalet de Llobregat. La constitució geològica del terme recull mostres de les diferents fases geològiques que s’han produït, però la capa que ocupa més extensió és la de l’era quaternària, constituïda per terres d’al·luvió, de poca duresa i molt bones i aptes per a l’agricultura. Destaquen també els materials de l’era primària, dels quals està formada la major part de la serra de Collserola. Fins al segle XVIII, que fou construïda la carretera general (avui N-II) en temps de Carles III, la via principal de comunicació era el camí ral (d’origen antic, probablement usat ja en època romana) que passava pel raval de Sant Mateu i per Sant Just, en direcció a Sant Feliu i Martorell. El camí que pel coll de Finestrelles venia de Pedralbes enllaçava amb el camí ral sota Picalquers, al raval de Sant Mateu. Actualment, Esplugues resta al bell mig de l’encreuament de l’autopista de Martorell A-2 amb la ronda de Dalt (B-20), la carretera N-340 cap a Tarragona i la C-245 cap a Castelldefels. Hi ha una estació del Ferrocarril Metropolità de Barcelona, Can Vidalet. A més, les comunicacions amb Barcelona i amb d’altres municipis de la comarca es veuran millorades amb la instal·lació del Trambaix (tramvia lleuger). El topònim d’Esplugues, documentat al segle X, per la seva etimologia significa ‘’coves, cavitats”. Avui, però, la topografia de la població mostra ben poca cosa relacionada amb l’origen etimològic d’aquest topònim. Només els profunds torrents oberts als potents estrats argilosos ens donen una idea del que eren a l’edat mitjana. Aquests torrents devien formar petites balmes i esplugues, origen del nom del lloc.

El Poble

Històricament, al poble d’Esplugues de Llobregat (110 m d’altitud) es diferencien tres nuclis de gènesi distinta. El de la Sagrera, entorn de l’església parroquial, és, probablement, el més antic; el raval de Sant Mateu, format sota el castell de Picalquers, és a l’indret per on discorria l’antic camí ral. Aquest segon nucli perdé la primacia quan, en temps de Carles III, es construí la carretera de Madrid (1763), on es formà un nou raval a migdia dels altres dos nuclis antics. A la carretera de Madrid, que des de la darreria de segle al seu pas per la població s’anomena de Laureà Miró, va ser construït aleshores l’Hostal Nou de Picalquers. Aquest mas, convertit avui en casa de la vila, és l’edificació més antiga d’aquest sector de la població. Al sud-oest, seguint l’eix de la carretera de Cornellà (C-245), s’han format els barris contemporanis de la Plana i de Montesa, mentre que el de Can Vidalet, al sud-est, és una prolongació del barri de Pubilla Cases de l’Hospitalet de Llobregat. Els barris de Can Clota i Can Cervera són vora d’aquests masos. El nucli antic de la Sagrera avui resta apartat del brogit de la població moderna, i més encara pel fet que l’autopista de Martorell l’envolta per la part de tramuntana. L’església parroquial de Santa Maria Magdalena, a la plaça del Pare Miquel d’Esplugues, antigament dedicada a Santa Maria, és documentada el 1059. Era edificada en un alou que pertanyia al monestir de Sant Pere de les Puelles, de Barcelona, des del segle anterior, i com a parròquia en depenia. L’11 d’octubre de 1103 va ser solemnement consagrada pel bisbe Berenguer de Barcelona. Fins al segle XVII l’abadessa de Sant Pere tingué el privilegi de presentació de rector. Sembla que l’església d’Esplugues sempre ha estat emplaçada al mateix lloc d’origen, malgrat que ha estat reconstruïda diverses vegades, la darrera de les quals el 1864. L’edifici segueix la tradició de les esglésies d’una nau amb capelles laterals construïdes entre els contraforts. El campanar és una torre quadrada. L’església és dedicada, també, a sant Mateu. En l’actualitat, per causa del gran creixement demogràfic dels darrers anys, hi ha dues noves esglésies parroquials, la de Sant Mateu, al barri de la Plana, i la de Sant Antoni de Pàdua, a la barriada de Can Vidalet. La majoria d’edificis d’interès històric del poble d’Esplugues són a la Sagrera. Trobem instal·lat a l’antic Mas Colomer el convent de monges dominiques de Santa Maria de Montsió (conegut darrerament com a Can Casanoves). La comunitat hi és des del 1947; les obres d’adaptació de l=antic mas foren realitzades per Lluís Domènech i Montaner; hom hi traslladà de l’anterior emplaçament del convent (a la Rambla de Catalunya, de Barcelona) el claustre gòtic, magnífic exemplar de la primeria del segle XV. Una altra casa antiga és Can Cortada, documentada des del segle XVI, amb grans balconades, galeries laterals i voltada de jardins. Havia estat propietat dels barons de Maldà. Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà, encara que no n’era fill, hi sojornà sovint: el seu famósCalaix de Sastre, obra que durant molts anys es guardà en aquesta casa, conté diverses referències a Esplugues. Al costat de l’església hi ha Can Pi, mas de tipus basilical, que el 1516 era d’Antoni Guasc, el qual pagava els delmes i les primícies a Sant Pere de les Puelles. Fins el 1936 guardà una bona biblioteca i l’arxiu familiar, força important. A Can Ramoneda, mas que és documentat al segle XIV, l’escultor Xavier Corberó hi té emplaçada una exposició permanent de la seva obra. Dins el mateix nucli d’Esplugues hi ha, encara, Can Cargol i Can Bielet. Més a llevant hi ha Can Fàbregues, del segle XV. La casa és coneguda també per Ca n’Hospital, perquè havia estat propietat de l’Hospital de la Santa Creu de la ciutat de Barcelona. Un dels edificis més remarcables i emblemàtics és Can Clota. És documentat al segle XIV, però la construcció actual data del segle XVIII. De tres nivells i amb una torre carrada, té una capella del segle XVII que fou renovada el 1941. Al jardí destaca el llac rodejat per una galeria d arcs. Vers el 1788 passà a mans del baró de Vilagaià i posteriorment als seus successors. El casal que és conegut com la Torre dels Lleons sembla que correspon a l’antiga torre o castell de Picalquers. La propietat va ser adquirida per Jacint Esteva i va ser urbanitzada en el marc del sorgiment de la Ciutat Diagonal. A l’antiga Torre de Picalquers hi havia una capella dedicada a sant Jaume. La part més antiga de la Torre dels Lleons, que ha de correspondre a l’antiga fortificació de Picalquers, són uns paraments a la part inferior de la construcció, que potser són els antics estables per a cavalls. Al peu de les escales d’accés al casal de Picalquers (al costat de dues efígies de lleons que han donat un nom nou al vell casal) hi ha dues làpides romanes, amb sengles inscripcions a Lucius Licinius Secundus i Quintus Calpurnius Flavius, personatges que són força coneguts dins la història romana de Barcelona, per la qual cosa és probable que en procedeixin. L’antiga torre o castell de Picalquers constituïa una quadra senyorial que posseïa la propietat d’una part important del terme municipal. Va romandre a mans de la família Picalquers fins que l’any 1325 va ser venuda a Pere Terrè, membre d’una família de ciutadans barcelonins. A mitjan segle XVII, la torre de Picalquers, amb els censos, les terres i altres drets que incloïen l’Hostal de la parròquia, va ser donada per Eugènia Terrè a Josep d’Àrdena, el seu nebot, comte de Darnius i capità general de Catalunya. La propietat va passar per línia familiar als Taberner; l’últim titular de família fou Joan Baptista Martorell i Fivaller, comte de Darnius i duc d’Almenara Alta. Picalqués fou sovint visitat pel poeta Víctor Balaguer. El Casal de Cultura Robert Brillas, que té a la llinda de la porta la data de 1808, és un edifici concebut com a masia, adaptat per la família Brillas com a celler el 1888. Al principi del segle XX fou reformat al gust modernista. Des de la seva creació (1906) fins al 1923, l’entitat cultural “L’Avenç” utilitzà Can Brillas com a seu social. Actualment és el Casal de Cultura municipal. Can Tinturé és una magnífica casa del 1898, amb elements d’inspiració neoclàssica. Un altre dels elements interessants del nucli d’Esplugues de Llobregat són els forns i la xemeneia de l’antiga fàbrica de ceràmica artística Pujol i Bausis (la Rajoleta). El seu establiment data del 1850, tot i que els primers forns són del 1858. Al final del segle XIX, l’epoca d’esplendor de la fàbrica va coincidir amb el millor període del Modernisme català. Arquitectes com Gaudí, Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner, Rigalt, etc., van nodrir les seves obres amb peces ceràmiques fetes a Pujol i Bausis. El parc de Can Vidalet és un dels parcs històrics de l’àrea metropolitana i l espai verd urbà més important d’Esplugues. No es conserva documentació del seu origen, però possiblement ja existia a mitjan segle XIX, tot i que potser va ser remodelat vers el 1920. Antigament la finca comprenia les cases senyorials de Can Totó, Can Roses i Can Vidalet. Després de la guerra civil de 1936-39, les cases foren enderrocades, menys Can Vidalet, i part de la finca va ser urbanitzada. Al parc, d’inspiració romàntica, destaquen un llac, el templet d’estil neoclàssic, el safareig i l’edifici de Can Vidalet.

Festes

De les nombroses entitats culturals, cíviques i esportives de què disposa el poble cal destacar el Centre Cultural l’Avenç, que aplega una sala d’actes per a teatre i cinema, i la Societat Coral Centenària La Coloma, que va ser fundada el 1860. A més del centre Sociocultural Molí-Cadí hi ha el Casal de Cultura Robert Brillas, que acull l’Arxiu Històric Municipal i el Museu de Ceràmica, inaugurat el 2003 en un centre situat a Can Tintoré. Entre les diverses festivitats d’Esplugues de Llobregat cal destacar el Carnestoltes, amb els diables, els grallers, els “poca-soltes”, els gegants (Marteta, Mateu, Quim i Caterina) i la Fal·lera. Pel juliol se celebra la festa de l’antiga patrona santa Magdalena, i la festa major és per sant Mateu, al setembre.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Lloc web oficial de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana