Arxiu diari: 17 Març 2020

Navata

Navata es un Municipi de l’Alt Empordà (Girona)
A Navata hi anem el 24 de gener de 201

Dades del Municipi

Província província de Girona
Comarca Alt Empordà modifica
Població
Total 1.381 (2019) modifica
• Densitat 74,65 hab/km²
Llar 58 (1553) modifica
Gentilici Navatenc, navatenca modifica

Breu historia del municipi

El terme municipal de Navata, al sector sud-occidental de l’Alt Empordà, té actualment una extensió total de 18,51 km 2 . Comprenia el cap de municipi i el poble agregat de Canelles fins el 1969, any en què li fou annexat el veí municipi de Taravaus, de 4,7 km 2 . El terme de Taravaus, que s’estén per la vall mitjana del Manol, s’annexà a Vilanant l’any 2001. Més de la meitat de la seva població és disseminada, i l’agrupada se centrà fins el 2001 al petit nucli de Taravaus; els masos esparsos formen els petits veïnats de Corts i del Mas Safont.

El municipi de Navata s’estén per les minses serres que limiten la plana empordanesa pel NW i precedeixen les Garrotxes d’Empordà, entre el Manol (afluent de la Muga i en part frontera septentrional) i el Fluvià (en part límit meridional). És drenat també per la riera d’Àlguema, tributària del Manol, que travessa el terme de ponent a llevant, i altres petits torrents.

Els municipis altempordanesos que limiten amb Navata són Cabanelles (W i S), Lledó (NW), Cistella i Vilanant (N), Avinyonet de Puigventós (NE), Ordis (E) i Pontós (SE). A migdia també limita amb els termes de Vilademuls i Crespià, del Pla de l.

La carretera N-260 de Figueres a Olot per Besalú, en direcció E-W, que passa per la vila de Navata, és la principal via de comunicació. Des de Navata surt un ramal que va a Lledó. Taravaus es comunica per mitjà d’un curt branc amb la mateixa carretera N-260. A Canelles, al S del terme, arriba una carretera que enllaça amb la N-II de Barcelona a la Jonquera, i un camí l’uneix amb el cap de municipi.

El Poble

La vila de Navata és situada a 145 m d’altitud, en una plana a la partió d’aigües entre el Manol i la riera d’Àlguema. El 2005 tenia 733 h. El nucli més vell és a ponent de l’església parroquial, i forma un conjunt d’arquitectura popular, amb cases de dues o tres plantes, amb un gran nombre de llindes amb inscripcions i emblemes dels oficis (segles XVII i XVIII) i alguna casa pairal d’aquesta època com Can Casamor, d’on fou fill el col·leccionista d’art i escultor Antoni Casamor i d’Espona (1907-80). La vila havia estat envoltada per muralles, de les quals resten escassos vestigis al N de l’església, als carrers Gran, dels Calderers i de la Muralla. L’església parroquial de Sant Pere de Navata, de dimensions considerables, bastida al segle XVIII, substituí l’anterior, romànica, situada a 1 km. Té una nau i capelles laterals, absis exteriorment semicircular i una portada barroca amb tendència classicitzant a la façana de ponent, centrada per una fornícula amb la imatge del patró (a la llinda figura l’any 1746). La volta presenta creueria de tradició gòtica entre arcs rebaixats i al presbiteri hi ha restes de pintures murals. L’edifici té elements fortificats i un campanar octagonal acabat en terrassa.

Festes

Les festes del poble són nombroses, i en destaquen la de Sant Antoni, pel gener, la festa major del Carme el tercer cap de setmana de juliol, l’aplec al santuari a la Mare de Déu del Mont (Albanyà) l’11 de setembre i la castanyada al novembre, que organitza l’entitat Amics de Navata. Una altra entitat destacable és l’Associació Navent.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopedia catalana

 

Manresa

Manresa es un Municipi de la comarca del Bages (Barcelona)
A Manresa hi anem el 19 d’abril de 201

Dades del Municipi

Vegueria Comarques Centrals
Comarca Bages modifica
Capital de
Població
Total 77.714 (2019) modifica
• Densitat 1.868,13 hab/km²
Llar 353 (1553) modifica
Gentilici Manresà, manresana

Breu historia del municipi

Limita al N amb els termes de Sant Joan de Vilatorrada i Sant Fruitós de Bages, a l’E amb el Pont de Vilomara i Rocafort i Mura, al S amb Sant Vicenç de Castellet, Castellgalí i Sant Salvador de Guardiola, i a l’W amb Rajadell i Fonollosa. El document més vell que es coneix, certificant l’existència històrica de la ciutat i del topònim que la identifica, és el diploma reial del rei Odó, datat a Orleans el 24 de juny de l’any 889, i les modificacions que en el concili de Port (890) hi van ser introduïdes en parlar de la ciutat i del seu territori. El topònim, però, sembla que és d’origen preromà, ja que el sufix -esa de Manresa o Minoresa és freqüent en noms ibèrics. La forma Minorisa, que en algunes ocasions ha estat considerada com la primitiva, és segurament una llatinització de l’època medieval. A més de la ciutat de Manresa, el terme comprèn un nombre important d’entitats de població. Entre les partides cal esmentar: el Colomer (494 h el 2001), els Comdals, les Ferreres (98 h el 2001), l’Oller (25 h el 2001) i el Poal (150 h el 2001). Entre les caseries i els sectors destaquen la fàbrica dels Polvorers i la Fàbrica Vermella, Vistalegre, els Trullols, el Camí del Suanya (47 h el 2001), el Mas d’en Pla (109 h el 2001), el Mas d’en Roca (93 h el 2001), les Marcetes, el Mas Terrós (69 h el 2001) i la Plana del Pont Nou (152 h el 2001). De major importància són els ravals i barris perifèrics que anaren sorgint, alguns dels quals, al llarg de la dècada dels anys cinquanta i seixanta del segle XX. Cal destacar el Guix (303 h el 2001), Viladordis, el Xup (222 h el 2001), Sant Pau (480 h el 2001), Santa Caterina (292 h el 2001), la Guia, Miralpeix, Sol i Aire, Bella Vista, la Catalana, Tres Creus, la Carretera d’Igualada, la Pujada Roja, la Parada, les Cots, el Grau i el Pont de Vilomara (46 h el 2001).

El Poble

La ciutat de Manresa (67.807 h el 2001) posseeix el títol honorífic de Molt noble, molt lleial i benèfica ciutat. Els títols de noble i lleial li foren atorgats sota el regnat de Ferran VII (9 de setembre de 1812), mentre que la disposició de benèfica li fou concedida per la reina regent Maria Cristina (17 de gener de 1902). El nucli principal de població és situat a la riba esquerra del Cardener, a una altitud de 238 m calculats al peu del campanar de la Seu. Cal tenir en compte la gran varietat de nivell dintre el mateix nucli urbà, dels 205 m de la plaça de la Reforma als 310 m de l’Hospital de Sant Joan de Déu. El Cardener limita la zona urbana pels costats de migdia i de ponent; en les altres dues direccions, la ciutat s’obre en ventall i ha crescut en forma de successius arcs concèntrics. Això fa que el nucli més antic de la població no ocupi el centre geomètric de l’urbs. El riu ha constituït més una frontera que no pas l’eix de la vida urbana, tot i que no ha estat una barrera infranquejable. Les vies d’entrada i sortida de la ciutat i les exigències de la comunicació amb les partides rurals del terme, els nuclis dispersos de població, les indústries i els serveis, han motivat la construcció històrica i recent de ponts: Pont Vell i Pont Nou (conegut popularment com a pont del cementiri), del Congost, de Sant Francesc, de la Reforma o de l’Estació, el de la carretera nova de Barcelona i el del Ferrocarril als Comdals.

Festes

De les nombroses festes que se celebren a Manresa, hom destaca les de la Misteriosa Llum, que s’escauen al voltant del dia 21 de febrer i tenen una durada de quinze dies. La celebració, que es remunta al segle XVI, té el seu origen segons la tradició en l’aparició miraculosa d’una llum misteriosa en l’església del Carme a l’hora de tèrcia —mig matí— del 21 de febrer de 1345, que els temples de Manresa estaven sense culte des de feia cinc anys per l’interdicte imposat pel bisbe de Vic, provocat pels enfrontaments entre els consellers de la ciutat i el bisbe a causa de les obres de la séquia de Manresa. Després d’aquest fet extraordinari el contenciós es resolgué i la construcció és reinicià. En data variable se celebren els Tres Tombs, i el Divendres Sant es fa la processó dels Armats. Pel primer de maig es fa l’aplec de les Marcetes, amb ballada de sardanes. Al juliol hom celebra, d’ençà del 1509, la festa de Sant Cristòfol (10 de juliol) amb la tradicional benedicció de cotxes, i el primer diumenge de mes s’hi escau la festa de la Santa Creu, organitzada per la Confraria dels Tremendos. Pel 15 d’agost, hom celebra la festa de la Mare de Déu de l’Alba. El primer diumenge després del darrer dissabte d’agost és la festa major, en la qual surten al carrer els gegants, les pubilles, els nans, cavallets, l’àliga i trabucaires, i es fan un correfoc i focs artificials. El 1992 hom recuperà el ball de l’àliga, que ja era documentat el 1593 i s’havia ballat per última vegada l’any 1861. Al llarg dels mesos d’estiu hom organitza les nits musicals de Manresa, i des del 1984, l’Agrupació Cultural del Bages celebra al setembre una Trobada de Cantaires d’Havaneres, al parc de l’Agulla. Per Tots Sants hom celebra castanyada popular. Durant el mes de novembre també té lloc la Mediterrània-Fira d’Espectacles d’Arrel Tradicional, amb actuacions musicals, balls i mostres d’artesania. Al mes de desembre és tradicional passar la bandera de la Puríssima pels carrers de la ciutat vella, i representar una sàtira popular coneguda com la Innocentada. Hom celebra per Nadal les fires i festes de Santa Llúcia, es representen els Pastorets i es fa la cavalcada de Reis. A més d’aquestes festes populars de la ciutat, cadascun dels barris que la componen celebra la seva festa major.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

Montmaneu

 Montmaneu es un municioi de la comarca de l’Anoia (Barcelona)
A Montmaneu hi anem el 2 de novembre de 2017

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Anoia modifica
Població
Total 150 (2019) modifica
• Densitat 11,03 hab/km²
Llar 23 (1553) modifica
Gentilici montmaneuenc(a)

Breu historia del municipi

El terme municipal de Montmaneu, de 13,62 km 2 , és a l’extrem de ponent de la comarca, ja al límit amb la Segarra. Limita a l’E amb Argençola (Anoia), al S amb Montfar, enclavat del terme de Ribera d’Ondara i Talavera, a l’W amb el municipi de Ribera d’Ondara i al N amb Sant Guim de Freixenet, tots aquests termes pertanyents a la comarca de la Segarra. Centra el terme el coll de la Panadella, a 710 m d’altitud, al límit de la Depressió Central, que separa les conques del Llobregat i del Segre. Drena un petit sector de la frontera occidental la capçalera del riu d’Ondara, entre Pallerols i Montfar; les aigües del sector oriental vessen vers la capçalera de l’Anoia, entre les quals les procedents de la font de la Mussa. La superfície forestal és ocupada per boscos de pins, roures i carrasques.

El municipi comprèn el poble de Montmaneu, cap de municipi, el raval o caseria de la Panadella i l’antic priorat de Sant Jordi de Riquer.

Travessa el terme en direcció E-W l’antiga carretera N-II de Madrid a França per la Jonquera, la qual salva el port de la Panadella, i l’actual autovia A-2, finalitzada el 2004. En direcció N-S, travessa el municipi la carretera local de Santa Coloma de Queralt a Sant Guim de Freixenet, la qual uneix els dos nuclis de població del terme. Al S del raval de la Panadella hi ha un ramal que l’uneix amb el nucli de Carbasí, al terme d’Argençola.

El Poble

El poble de Montmaneu (709 m d’altitud), que tenia 146 h el 2005, és situat damunt la carena dels vessants que dominen la conca de l’Anoia. Té una estructura allargassada, originada entorn de l’an

tic camí ral que es creuava amb el que anava a Guissona. A la plaça del poble hi ha Cal Parada, datat del 1700, que correspon a un dels antics hostals. El creixement de Montmaneu fou molt petit. Entre els segles XIV i XVII tenia solament dues dotzenes de cases. A les acaballes del segle XVIII n’hi havia 36. L’expansió urbana, iniciada a mit

jan segle XIX, es mantingué fins a la meitat del segle XX.

L’església parroquial de Santa Maria de Montmaneu, de construcció gòtica, presideix el nucli urbà. A l’extrem de la població s’alça el santuari de la Mare de Déu de la Creu, centre d’arrelada devoció popular, a prop del qual hi havia hagut un antic hospital de vianants.

Al setembre s’hi celebra la festa major. És tradicional el costum de la caldera de Montmaneu que avui es conserva el diumenge de Carnestoltes i que consisteix en una escudella de pagès que es prepara a la plaça Major. A partir del 2000, el mateix dia de la Caldera se celebra la festa dels Bandolers.

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Montornès de Segarra

Montornès de Segarra es un municipi de la comarca de la Segarra (Lleida)
A Montornès de Segarra hi anem el 9 de juliol de 201

Dades del Municipi

Vegueria Ponent
Comarca Segarra modifica
Població
Total 100 (2019) modifica
• Densitat 8,13 hab/km²
Llar 41 (1553) modifica
Geografia
Superfície 12,3 km² modifica
Altitud 605 m modifica

Breu historia del municipi

El terme municipal de Montornès de Segarra, de 12,32 km2, que forma part de la comarca de la Segarra des del 1989, es troba al límit amb l’Urgell, al qual pertanyia des de la incorporació en la divisió territorial del 1936. Limita al N amb el terme de Granyena de Segarra, al NE amb l’enclavament de Gramuntell (de Ribera d’Ondara), a l’E i al SE amb Montoliu de Segarra, al SW amb Guimerà, i a l’W amb Verdú (aquests dos darrers termes de l’Urgell). Montornès de Segarra s’estén per la vall mitjana del Cercavins, que, provinent del veí terme de Montoliu de Segarra, travessa el territori de llevant a ponent fins que penetra a Verdú.

Els principals nuclis de població d’aquest municipi són el poble de Montornès de Segarra, cap del municipi, i el del Mas de Bondia. Una carretera local uneix en direcció E-W el poble de Montornès, el Mas de Bondia i Verdú; també hi ha una xarxa de camins que porten a Cervera per Granyena, a Montoliu de Segarra, a l’Ametlla de Segarra i a Guimerà.

El Poble

El castell de Montornès es bastí en l’època de la conquesta de la zona sobre uns estrats de poblament ibèrics i romans (resten fragments de ceràmica als vessants del turó) en un lloc que estratègicament dominava les terres del voltant. La primitiva església del castell, desapareguda totalment, es devia situar tocant el cementiri antic, en una petita altura plena fins fa poc d’unes interessants esteles funeràries que anaven des d’època romana fins al segle XVIII.

El lloc és esmentat des del 1093 (Munte Turnes), i el 1181 Alfons I el Cast concedí des de Lleida el castell de Montornès als templers. Hi devia tenir drets Guillem de Cervera, senyor de la veïna vila i castell de Verdú, ja que quan aquest empenyorà Poblet, Verdú i Preixana per a la preparació de la quarta croada a Jerusalem manifestà que si moria en la pelegrinació empenyoraria també el castell de Montornès i les seves pertinences. De tota manera, amb l’extinció dels templers, passà a l’orde dels hospitalers (1317), dins la comanda de Granyena. En un document del 1423, Alfons IV prometia als paers de Tàrrega que en cinc anys no lluiria ni faria lluir les jurisdiccions que tenien a Granyena i que comprenien també Montornès, el Mas de Bondia i el Talladell. L’any següent (12 de gener de 1424), una delegació de la Universitat de Tàrrega es presentà a Montornès davant Pere Berenguer, batlle en nom del prior de Catalunya dels hospitalers, amb la carta reial per poder lluir les jurisdiccions; en senyal de potestat enderrocaren les forques i en feren plantar unes de noves, cerimònia que repetiren al Mas de Bondia (mentre a les dues localitats la cerimònia fou ben rebuda, a Granyena hi hagué oposició).

El lloc continuava en els set llocs que els hospitalers tenien a la vegueria de Tàrrega al segle XVII, i així continuà fins a la fi de l’Antic Règim. El 1661, quan n’era castlà Joan de Llorac, senyor de Solivella, hom descriu el castell “que està a modo de fortalesa, en lo qual dins no hi ha sinó voltes axí desobre com desota y en aquell may se ha vist casa per habitació”. Una llarga i gran paret de pedra que hi ha dins el terme sembla que fou manada construir pel castlà en uns anys de misèria per donar feina, i ha donat nom a la partida dita la Carlana.

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

 

Montoliu de Lleida

Montoliu de Lleida es un municipio de la comarca del Segrià (Lleida)
A Montoliu de Lleida hi anem el 9 de juliol de 2017

Dades del Municipi

Vegueria Ponent
Comarca Segrià modifica
Població
Total 489 (2019) modifica
• Densitat 66,99 hab/km²
Llar 16 (1553) modifica
Gentilici Montoliuenc, montoliuenca modifica

Breu historia del municipi

Està situat al sector meridional del pla de Lleida i limita amb els municipis de Lleida al N, Albatàrrec a l’E, Alfés al SE, Sunyer al SW i Sudanell a l’W. S’estén al marge esquerre del Segre i s’allargassa vers el S fins a la riba dreta del riu de Set, que forma en part el límit sud-occidental. Travessen el sector planer proper al Segre el canal d’Urgell (que desguassa en aquest riu dins el terme), l’antiquíssima séquia de Torres i el canal de Seròs. És ací, a la zona al·luvial fèrtil propera al riu, on es localitza el regadiu. La part meridional del terme, accidentada pels Tossalets (218 m), forma ja part del paisatge pròxim al de les plataformes garriguenques. Són partides de regadiu les del Rentador, la Vila, els Sots, els Quadros i les Sortetes; i de secà les de la Coma, Vallpinyol, els Plans, les Bogues, Rinet, Tabac i les Solanes.

El terme comprèn el poble i cap de municipi de Montoliu de Lleida, la urbanització de l’Avellà i l’antic terme i despoblat de Tabac. La carretera N-230, procedent de Llardecans i Sudanell, passa pel N del poble. Travessa el sector meridional l’autopista AP-2, poc abans de la sortida que porta a Lleida, ja al terme d’Albatàrrec.

El Poble

El poble de Montoliu de Lleida es troba a 166 m d’altitud, a la zona de contacte entre el regadiu i el secà, a migdia del canal d’Urgell i a ponent del de Seròs. La seva església parroquial, dedicada a la Nativitat de Nostra Senyora, fou bastida de nou a mitjan segle XVIII aprofitant les pedres del ja enderrocat castell de Montoliu, dins una estètica barroca, amb campanar de torre rodona sobre basament quadrat. L’interior del temple té pilars amb capitells jònics. Era molt venerada la imatge titular, de pedra, del segle XIV, restaurada després de la Guerra Civil de 1936-39. La plaça Major, encara que molt modernitzada, conserva alguns edificis d’origen medieval, reformats.

Festes

El 8 de setembre se celebra la festa major. El darrer dia és tradicional que, en els locals de la Cooperativa del Camp, les diferents colles del poble presentin llurs cassoles i es faci un concurs i un menjar col·lectiu en el qual participa tot el poble. La festa s’allarga si s’escau en cap de setmana. El 15 de maig se celebra la festivitat de Sant Isidre, considerada més important que la festa major del mes de setembre.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

Montblanc

Montblanc es un municipi de la comarca de la Conga de Barberà
A Montblanc hi anem el 12 de maig de 2016

Dades del Municipi

Vegueria Camp de Tarragona Comarca Conca de Barberà modificaCapital
PoblacióTotal7.364 (2019) modifica• Densitat80,83 hab/km²Llar457 (1553)
modificaGentilicimontblanquí, montblanquina

Breu historia del municipi

És el més extens de la comarca perquè inclou l’antic terme de Rojals, que equival al 14,14% del total de la demarcació. És situat al SE de la Conca de Barberà i confronta a tramuntana amb els de l’Espluga de Francolí, Blancafort, Pira i Barberà de la Conca; a llevant amb Figuerola del Camp i Valls (amb el seu agregat de Fontscaldes), de l’Alt Camp; a migdia limita amb Valls, la Riba i Mont-ral, també de l’Alt Camp, i amb el terme de Vilaverd, de la Conca de Barberà, que s’endinsa com un tascó al terme de Montblanc. A ponent termeneja amb Vimbodí i l’Espluga de Francolí, i toca en un punt amb el terme de Prades, del Baix Camp.

El terme és accidentat a la part sud-occidental per les Muntanyes de Prades (serra de Roquerola, on hi ha la mola de la Guineu, de 1.111 m d’altitud), de l’antic terme de Rojals. Les Muntanyes de Prades han estat incloses en el Pla d’espais d’interès natural (PEIN). La part sud-oriental és tancada per la Serra Carbonària, de menor altitud (pic de la Cogulla, de 789 m, i el Tossal Gros, de 867 m, també inclòs en el PEIN); en aquesta serra, pel coll de Lilla, passa la carretera de Valls. La composició d’aquests terrenys muntanyencs és, bàsicament, de materials triàsics. El territori montblanquí és drenat pel Francolí i pel seu afluent, el riu d’Anguera. En la proximitat de tots dos rius, i especialment en la seva confluència, predominen els terrenys d’al·luvió, del quaternari. A aquests cursos desguassen diversos rierols i torrenteres, com el riu de la Vall al Francolí, i el barranc del Pont de Candí i les rases de l’Hortènsia i de Pira al riu d’Anguera.

El clima de Montblanc presenta peculiaritats que el diferencien del mediterrani, com també del continental. En realitat és un clima de transició del mediterrani de muntanya mitjana al continental. El primer penetra per la Serralada Prelitoral (de poca elevació), i el segon, per les comarques de les Garrigues i l’Urgell. La mitjana de pluges anual se situa entre els 500 i els 600 mm, amb un màxim a la tardor (setembre i octubre) i a la primavera (maig i juny). En resum, l’estiu és sec, i amb freqüència plou torrencialment a la primavera i sobretot a la tardor. La mitjana anual de temperatures és de 13,9°C, i els mesos més calorosos són el juliol i l’agost. Els vents més freqüents són el serè, o mestral (sec, que acostuma a bufar a la tardor i a l’hivern), i la marinada (fresca i humida a les tardes d’estiu).

El municipi de Montblanc comprèn, a part la vila de Montblanc, cap del terme, els agregats de Lilla, Rojals, Prenafeta, la Guàrdia dels Prats i el Pinetell (o Pinetell de Rojals), les caseries de Rojalons, la Barceloneta, la Bartra i els Cogullons, i també diverses urbanitzacions (les Arcades, l’Horta de Vinyols, Sant Maties i Vilasauva).

Entre les diverses partides del terme poden mencionar-se les de Talaveres, les Parellades, la Plana de les Forques, els Plans de Jori, Vila-salva, Vinyols, la Vall, Amalguer, la Plana d’Anguera, Canta-roella, el Sol de l’Horta, la Canal, Romiguera, la Pasquala, el Llorac, el Samuntà, Viver i Sallida.

Les vies principals de comunicació de Montblanc són disposades al llarg de les conques hidrogràfiques del Francolí i del riu d’Anguera. L’eix més important és el del Francolí, per on passava l’antiga via romana que enllaçava Tàrraco amb Ilerda. Alguns autors suposaven que passava pel costat del tossal de Santa Bàrbara. Posteriorment s’anomenaria camí ral i després carrer Major. En l’època medieval fou transitat, pel fet de ser la ruta més directa entre Tarragona i Lleida. L’altra via, la del riu d’Anguera, ha estat la ruta ancestral que ha enllaçat Montblanc amb la part nord-oriental de la comarca. El 1821 es construí definitivament la nova carretera de Tarragona a Lleida, que passava pel coll de Lilla, i el 1857 la de Reus a Montblanc, que anava per les Roixelles, l’estret de la Riba i el Llorac. El gran avenç, però, fou l’entrada en servei del ferrocarril, les obres del qual començaren el 1857 i finiren el 1863. El 15 d’abril d’aquest any arribà el primer tren a la vila.

En l’actualitat, Montblanc es comunica amb Tarragona, Lleida i Barcelona per ferrocarril i per l’autopista AP-2 de Barcelona a Lleida, que hi té sortida. Hi passen la carretera N-240 de Tarragona a Lleida i la C-14 de Salou a Tàrrega i a Artesa de Segre, la qual, davant mateix de la Guàrdia dels Prats, es bifurca en direcció a Santa Coloma de Queralt, Igualada i Manresa (C-241). És prevista la realització d’una autovia que unirà Tarragona amb Montblanc. Altres carreteres secundàries relacionen la vila de Montblanc amb els seus agregats de Prenafeta, Rojals i Rojalons.

El Poble

Origen, formació i expansió de la vila

La vila de Montblanc (6 344 h el 2005) és situada a uns 350 m d’altitud, prop de la confluència dels rius Francolí i d’Anguera, emplaçament estratègic gràcies al qual ha estat tradicionalment un centre important de comunicacions i l’eix central de la comarca. En l’extensió edificada de Montblanc es poden distingir dues zones: la que correspon aproximadament al centre històric, emplaçada a l’interior del recinte emmurallat, i l’eixample, és a dir, la zona situada extramurs i construïda bàsicament a partir dels anys cinquanta del segle XX.

Muralles de Montblanc

© CIC-MOIÀ

Les edificacions més antigues ocuparen la zona més elevada del lloc, la falda del tossal de Santa Bàrbara. El perímetre d’aquesta zona devia ser aproximadament una quarta part del que aconseguiria dos segles després amb les muralles. Per llevant delimitava amb el camí romà de Tarragona a Lleida (actual carrer Major); a mig-dia i ponent, amb el torrent de la Regina o el Riuot; i per tramuntana, amb l’actual baluard de Santa Anna. L’edificació degué ser molt ràpida, ja que el 1170 són documentats el castell (al cim del pla de Santa Bàrbara), l’església romànica de Santa Maria, el cementiri, les escrivanies reials i els carrers de les Grasses de Santa Maria (actualment dels Hortolans), del Solà (o dels Solans) i el Mercadal (futura plaça Major). Fora d’aquest antic triangle només hi havia l’església de Sant Miquel i el Pont Vell sobre el Francolí.Al segle XIII Montblanc experimentà un fort creixement; s’eixamplà vers la zona planera, cap a migdia. L’antic mercadal esdevingué una plaça porxada, es formaren nous barris, com la Vilanova del Mercadal i la Pobla de Guimrós (on s’alçà el Palau Reial); i a llevant s’establí la comunitat jueva que va construir el seu call. En aquesta centúria es fundaren els tres convents de la vila: el de Sant Francesc, el de la Serra i el del Miracle (o de la Mercè). Se situaren fora vila, sobre les principals vies de comunicació del terme.

Al segle XIV l’expansió encara fou més important. Es construïren els banys públics i la presó, es cobrí amb volta de pedra el torrent de la Regina, que permetia una perfecta comunicació entre el primer nucli de població i l’eixample. S’edificà la part de llevant, es construí Sant Marçal, i també els dos monuments més característics de la Vila Ducal: la nova església gòtica de Santa Maria i l’hospital de Santa Magdalena (acabat al segle XVI), i la fortificació de la vila, mitjançant un cercle de muralles amb les seves torres corresponents.

Al segle XV Montblanc entrà en decadència i l’avanç urbanístic ja no fou tan ràpid. Solament s’edificà el Raval, al N de la població, i el Palau del Castlà, al costat de l’església de Sant Miquel (el castell ja havia estat abandonat). A partir d’aquesta època, el creixement pràcticament s’aturà, i és corrent veure molts casalots deshabitats o derruïts. Les construccions noves són escasses fins a arribar al segle XIX, en què s’edificaren el jutjat i les presons (1880), el cementiri nou (fora de la població), el Pont Nou sobre el Francolí (al costat del Pont Vell) i s’urbanitzà la Font Major (1804), la font del Raval (1828), la plaça de Sant Francesc, amb la seva font (1850-60), i la font de Sant Marçal (1892).

Fins ja ben entrat el segle XX, a excepció del Raval i dels convents abans esmentats, la població encara no havia sortit del cercle de muralles bastit al segle XIV. En el primer terç de la centúria es construí part del sector de la carretera de Tarragona a Lleida, fins a l’estació del ferrocarril. S’alçà un teatre cinema (1922) i diverses fàbriques, destil·leries i l’escorxador municipal a la part de ponent. El celler cooperatiu, interessant obra de l’arquitecte Cèsar Martinell, s’inicià el 1919 i fou inaugurat el 1922 (s’amplià el 1945).

El 1950 la vila tornà a reprendre la gran activitat constructora portada a terme als segles XIII i XIV. S’edificà un barri de casetes anomenat Vilasauva (a la carretera de Reus), les Escoles Noves, l’edifici del Casal Montblanquí, etc. Malgrat tot, el decenni de màxim creixement urbanístic fou el dels anys setanta, en què per la part de migdia i de ponent començà el veritable eixample. És l’època en què també s’establiren les diverses indústries al peu de les carreteres que travessen la vila. Així mateix, es començà a restaurar, d’una manera gairebé constant, el patrimoni historicoarquitectònic de la vila.

L’interior del recinte emmurallat manté una subdivisió en diversos barris, que tradicionalment tenien tota una organització interna i celebraven les seves pròpies festes i alhora hi havia una identificació interior que els diferenciava de la resta. Així, Montblanc quedava dividit en set sectors o barris: Sant Cristòfol, Sant Roc, Santa Anna, la Mare de Déu dels Àngels, Sant Domènec, Santa Tecla i Sant Miquel. Més tard, a partir del 1920, s’hi afegí un vuitè barri: el de la Mare de Déu del Carme, i fins i tot, algunes parts de la zona de l’eixample també es constituïren en barri, com és el cas del barri de la Mare de Déu de Montserrat o el de la Zona Poliesportiva. D’altres barris perifèrics són Can Tarruella, l’Horta de Vinyols i Sant Maties.

Com en d’altres localitats, l’edificació de l’eixample ha estat efectuada amb un caràcter extensiu, amb cases unifamiliars (avinguda de Manuel Ribé). Però en algunes zones, com a la part de llevant de la carretera nacional o a la banda de ponent, a les Arcades, s’hi han construït blocs de pisos.

Festes

Pel que fa a les festes, la vila celebra la diada de Sant Antoni Abat, al gener, amb els Tres Tombs. La rua de Carnaval és molt popular, amb la participació del drac, l’àguila i la mulassa. Els actes de Setmana Santa se centren en la processó del Sant Enterrament, organitzada per la Congregació de la Puríssima Sang i la parròquia de Santa Maria, amb una gran concentració d’armats. El mes d’abril és força festiu, amb la celebració de la Setmana Medieval, que coincideix amb la diada de Sant Jordi, i la Diada Universal de la Sardana. Els actes de la Setmana Medieval inclouen una representació de la llegenda de sant Jordi i també de les corts catalanes del 1414 realitzades a Montblanc, un concorregut mercat medieval, etc. Per la festa major, que s’escau al maig, tenen lloc les fires i les festes de Sant Maties, patró de la vila, amb activitats festives paral·leles a l’esdeveniment comercial i agrícola. Al juny se celebren les festes de Sant Joan i el Corpus, amb la processó i els gegants. Finalment, al setembre té lloc la festa major de la Mare de Déu de la Serra, amb el típic ball de bastons. A partir del 1906, cada vint-i-cinc anys, es fan unes festes extraordinàries en honor de la coronació canònica de la Mare de Déu de la Serra.

Quant als aplecs, cal esmentar el de l’1 de maig i el que s’escau al final del mes de juny i té caràcter supracomarcal, a l’ermita de Sant Josep.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

†

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana