Arxiu diari: 18 Març 2020

El Pont de Suert

El Pont de Suert es un Municipi de la Comarca Alta Ribagorça (Lleida)
A l’ Alta Ribagorça hi anem el 12 d’agost de 2012

Dades del Municipi

Comarca Alta Ribagorça modifica
Capital de
Població
Total 2.220 (2019) modifica
• Densitat 14,99 hab/km²
Llar 191 (1553) modifica
Gentilici Pontarrí, pontarrina modifica

Breu historia del municipi

El municipi del Pont de Suert té actualment una extensió de 148,14 km 2 , després que el 1968 s’hi unissin els antics termes de Llesp, Malpàs i Viu de Llevata. Abans d’aquesta data, només tenia 12,7 km 2 . El municipi afronta al N amb els termes de Vilaller i la Vall de Boí, a l’E amb els municipis del Pallars Jussà de la Torre de Cabdella i Sarroca de Bellera, al SE ho fa amb Senterada i al S amb l’extens terme de Tremp, tots dos també del Pallars Jussà. A ponent, els límits resten formats pels pobles administrativament aragonesos de Sopeira (SW), Bonansa (W) i Montanui (W), tots ells pertanyents a la comarca de la Ribagorça.

El terme s’estén majoritàriament, tret d’alguns petits enclavaments, a l’esquerra de la Noguera Ribagorçana. Altament accidentat, pertany gairebé en la seva totalitat a la conca d’aquest riu i s’articula en diverses valls. Només al sector de llevant les aigües van a la vall pallaresa de Bellera: valls de Perves i de Corroncui. Al N del Pont de Suert, el terme comprèn la baixa vall de Boí i el sector final de la vall de Barravés (com s’anomena l’alta conca de la Noguera Ribagorçana). De la vall de Boí comprèn tota la seva part baixa, des de la sortida del terme de la Vall de Boí, sota la vall de Saraís, fins a la unió de la Noguera de Tor, eix de la vall, amb la Noguera Ribagorçana. Aigües avall, i amb centre a la vila del Pont de Suert, hi ha el sector de la clotada del Pont de Suert, dilatació de la conca de la Noguera Ribagorçana per una ampla faixa d’argiles triàsiques, que va des de la confluència de les valls de Barravés i de Boí fins a la vall de Viu, drenada pel riuet de Viu. Aquesta darrera vall articula tot el sector meridional del terme i té com a valls menors la de Peranera i la d’Erta, ambdues tributàries de la vall de Viu.

El topònim actual del Pont de Suert és indicador dels orígens de la població per tal com inclou per dues vegades el concepte “pont”.

Can Mestre, hostal típic del Pont de Suert

© ARXIU FOTOTECA.CAT

El topònim antic, Suert, que és documentat l’any 955, segons el filòleg Joan Coromines, és format per les paraules zubi (que significa ‘pont’) i iri (que significa ‘poble’, ‘vila’), més el sufix -ti, formes totes bascoides, amb el sentit de ‘la vila, el poble del pont’. Al llarg del temps el significat primitiu de Suert degué d’esborrar-se de la ment de la gent i, ja al segle XIII, quan la llengua romànica feia segles que era formada, hom afegí al topònim el mot pont: el Pont de Suer

El Poble

La vila del Pont de Suert fou fins el 1968 cap d’un antic terme molt més reduït que l’actual (12,7 km) que comprenia la clotada del Pont de Suert, des de la confluència de les valls de Barravés i de Boí a tramuntana, fins a la vall de Viu de Llevata, a migdia. El 2005 tenia 2 064 h. Uns 2 km aigua avall de la vila, a la partida de Suert i on hi ha la font de Suert, apareixen les restes d’un pont antic i altres ruïnes que indiquen on devia ser situada la població antiga, que precedí l’actual. No sabem si les restes d’aquest pont corresponen al que devia ser conegut ja en època romana i que en la llengua bascoide que aleshores es parlava per aquestes terres donà origen al topònim Suert, o bé si són restes medievals. De fet, l’antic castell de Suert, documentat l’any 955, era situat en aquest indret, vora el pont. El castell és esmentat una altra vegada el 958, i el 978 apareix la villa que dicitur Suverte. L’antic nom de lloc, Suert, fou usat també al principi del segle XI per a denominar les terres, la comarca, de l’entorn. Així, és documentat diversos cops el pago Sovertense. Lo Pont de Suert és esmentat ja com a topònim vers l’any 1240. Vers el 1017 la vila de Suert fou donada al monestir de Lavaix pels comtes Ramon IV i Major I de Pallars Jussà. Els abats de Lavaix, que també posseïren la parròquia del Pont de Suert, detingueren la jurisdicció i el domini senyorial del lloc fins a la desamortització.

El nucli antic de la vila del Pont de Suert, o la vila vella, és situat a la terrassa fluvial del marge esquer re de la Noguera Ribagorçana, a l’indret on conflueix el barranc de Sirès, al peu de la carrerada general de la serra del Cis. Hi ha l’església vella (de Santa Maria), l’antiga rectoria, el Mercadal, la plaça Major, el carrer Major i el carrer de Baix. Aquest sector s’amplià a la dreta del riu, el 1860, per un raval format als afores de la vila (les Cases d’Aragó). Posteriorment, els nous barris s’anaren construint envoltant el nucli antic, a l’esquerra del riu, al llarg de la carretera de la Vall d’Aran. El centre comercial s’ha desenvolupat entre el nucli vell i la carretera. Més a migdia hi ha la zona industrial. A tramuntana, a banda i banda de la via, hi ha una zona residencial, construïda per als directius de l’ENHER. Entorn d’aquests barris hi ha els barris dels obrers immigrats.

De la vila actual del Pont de Suert destaca, en l’aspecte monumental, el nucli vell, amb la plaça porxada del Mercadal, amb edificis de dos o tres pisos, tret de les cases de la vora del riu, que tenen baixos i cellers. Des del Mercadal hom pot accedir a la riba de la Noguera, on hi ha, a la seva vora esquerra, l’església vella amb l’antiga rectoria, separades del nucli central pel carrer del Pont. El carrer de Baix, estret i costerut, dóna accés al pont vell i, per la banda oposada, a la plaça Major. Aquest carrer, de traçat angulós i irregular, és d’una gran bellesa; enllosat amb pedres i palets de riera, té diverses arcades i corredors coberts sota les cases. Al carrer Major hi ha cases de dos o tres pisos amb cellers i porxos als baixos i té sortida per dos carrers porticats; se’n destaca la Casa Jaumet, barroca. En la seva major part també és porticada la plaça del Mercadal; trobem en aquesta plaça la Casa Cotorí, edifici d’esquema barroc amb balcons ordenats a la façana.

L’antiga església parroquial de Santa Maria, entre el carrer del Pont i el carrer d’Aragó, és una obra que segueix la tradició arquitectònica medieval: d’una sola nau coberta amb volta de canó i accés per un portal lateral de mig punt; tot i això, sembla que és una obra ja tardana, de la fi de l’edat mitjana. El campanar de torre és quadrat i adossat a l’antiga rectoria, prop de l’església. L’antiga rectoria ha estat convertida en casa de cultura, i l’església, propietat del bisbat de Lleida, s’utilitza actualment per a exposicions i concerts.

De l’eixample modern de la vila es destaca la nova església parroquial, dedicada a l’Assumpció de la Mare de Déu. L’església, d’una gran originalitat, fou construïda el 1955, segons projecte de l’enginyer Eduard Torroja i de l’arquitecte J.M. Rodríguez Mijares, i sufragada per l’empresa ENHER. L’edifici consta d’una sola nau, força àmplia, coberta amb volta d’arcs parabòlics apuntats. A banda i banda s’obren un seguit de petites capelles; laabsis és decorat amb pintures de J. Higueras, al centre de les quals hi ha l’escultura de l’Assumpció de la Mare de Déu, obra policromada de M. Roesset. La façana de l’església, de granit, és formada per un seguit d’arcs ogivals parabòlics en degradació. El relleu del timpà és de J. Higueras, fill. Al costat de la façana, però totalment exempt, es dreça el campanar. Potser el més original del temple és la capella del Santíssim, edifici annex, de planta circular, cobert amb volta ovoide. Un petit porxo lateral serveix per a accedir a aquesta dependència i al baptisteri, també capella annexa, des de l’exterior.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Ordís

Ordís es un poble de la Comarca de l’Alt Empordà  (Girona)
A Ordis hi anem el 24 de gener de 2018

Dades del Municipi

Comarca Alt Empordà modifica
Població
Total 371 (2019) modifica
• Densitat 43,14 hab/km²
Llar 30 (1553) modifica
Gentilici Ordienc, ordienca

Breu historia del municipi

El municipi d’Ordis, al sector occidental de la plana de l’Alt Empordà, té una extensió de 8,52 km 2 . Hi ha alguns espais suaument ondulats, sobretot al N i al NW. La riera d’Àlguema, afluent del Manol, a la conca de la Muga, és el seu límit meridional, divisori amb els termes de Navata (N, W i S) i Pontós (S). La riera d’Ordis i altres minses torrenteres que desemboquen a la riera d’Àlguema drenen també el territori. Els altres municipis veïns són Borrassà (E) i Avinyonet de Puigventós (N). El municipi inclou, a més del cap, els veïnats de Pols i de Sant Nicolau.

Una carretera local, que passa pel poble d’Ordis, enllaça la N-II de Barcelona a França per la Jonquera amb la N-260 de Figueres a Olot (que toca la punta nord-occidental del terme).

Segons una butlla del papa Benet VIII de l’any 1017 el monestir de Banyoles tenia possessions a Ordios. El lloc pertanyia al comtat de Besalú. L’any 1019 l’església d’Ordeis passà a dependre de la canònica de la seu de Girona, i l’any 1020 la “villa quam dicunt Ordeos” s’esmenta en el testament del comte Bernat Tallaferro. Ordis formà part de la batllia de Navata, sota el domini dels vescomtes de Peralada.

El Poble

El poble d’Ordis, a 98 m d’altitud, forma un nucli agrupat de carrers estrets. El 2005 tenia 324 h. Els edificis tenen estructures dels segles XVI-XVIII, però sovint han estat alterats. S’hi veuen algunes obertures decorades i llindes amb inscripcions i dates d’aquesta època.

L’església parroquial de Sant Julià i Santa Basilissa d’Ordis ja existia l’any 1019. L’edifici actual és d’origen romànic del segle XII, però molt reformat al segle XVIII. De l’ala romànica conserva l’aparell de carreuada visible al frontis i, parcialment, als murs laterals de la nau, la qual és coberta amb volta apuntada. D’aquesta època o poc més tardana són les capelles de l’antic creuer, tot i que la cúpula és actual. Són del segle XVIII la portada del frontis i el campanar, que quedà inacabat a l’altura de les pilastres dels arcs superiors.

A llevant, i molt a la vora de l’església parroquial, hi ha l’antic Hospital de Santa Caterina, gran edifici del segle XV que serveix de rectoria, excepte la seva capella, que ha estat convertida en teatre i local d’esplai juvenil. Al casal destaquen el portal amb llinda sobre mènsules i una finestra coronella. La capella de Santa Caterina és de planta rectangular. A la capçalera hi ha la rosassa gòtica original, mentre que el frontis i la crugia propera han estat una mica modificats. A l’interior es conserven els arcs de diafragma apuntats que sostenen la coberta de fusta i l’arc triomfal rebaixat i de poca llum, amb carcanyol acusat, malgrat que la teulada moderna, amb bigues de pòrtland, representi una reforma de l’estructura original.

A la plaça de l’Església hi ha la casa del comú. Amb anterioritat aquest edifici fou la casa del sabater d’Ordis, figura que ha estat popularitzada i mitificada pel poeta empordanès Carles Fages de Climent en la balada que li dedicà, on creà un personatge literari inspirat vagament en el personatge real.

Festes

El poble disposa del Centre Cultural Santa Caterina (1881). Les festes més importants són la festa major d’hivern de Sant Julià, que s’escau el 7 de gener, i la festa de Sant Isidre, que se celebra pel maig.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Orriols Poble

Orriols Poble del Municipi de Bàscara Comarca Alt Empordà (Girona)
A Orriols hi anem el 24 de gener de 2018

Dades del Municipi

Autonomia Catalunya
Província província de Girona
Comarca Alt Empordà modifica
Població
Total 1.004 (2019) modifica
• Densitat 57,37 hab/km²
Llar 67 (1553) modifica

Breu historia del municipi

El terme municipal de Bàscara, de 17,52 km 2, a l’extrem meridional de la comarca, s’estén a la dreta del Fluvià, en un terreny accidentat lleument per les serres que limiten per ponent la plana empordanesa i que marquen l’interfluvi entre el Fluvià i el Ter (els Terraprims occidentals). Efectivament, les aigües del sector meridional (la capçalera de la riera de Cinyana i altres) van a parar a aquest riu, mentre que diversos torrents del sector septentrional desaigüen al Fluvià, que marca el límit septentrional del terme.

Comprèn la vila de Bàscara, cap de municipi, els pobles agregats de Calabuig i d’Orriols, els quals tingueren en època medieval jurisdiccions independents de la de Bàscara i formaren part de tres comtats distints (Besalú, Empúries i Girona), i la urbanització de les Roques.

El municipi té com a termes veïns Pontós i Garrigàs a septentrió, Vilaür i Saus a llevant, Viladasens (Gironès) a migdia i Vilademuls (Pla de l’Estany) a ponent.

Travessa el terme de S a N la carretera estatal de Barcelona a la Jonquera (N-II), paral·lela a la qual passa la AP-7, que té a l’altura d’Orriols una sortida que mena vers l’Escala. Altres carreteres locals (de Bàscara a Vilaür i a Esponellà, la de Ventalló a Banyoles per Orriols) i camins comuniquen la vila i els nucli principals. Camí tradicional a França, era lloc de parada de les diligències, circumstància de la qual es beneficiaren diversos hostals (Hostal del Mig, Hostal de Dalt, Hostal de la Barca, aquest dit així per la proximitat a la barca amb què hom travessava el Fluvià abans de la construcció moderna del pont sobre el riu).

Poble

El poble d’Orriols és a la part de migdia del terme, a la carena d’un tossal que marca l’inici del sector dels Terraprims a ponent de la plana de l’Alt Empordà, ja a la capçalera de la riera de Cinyana, afluent al Ter. El 2005 tenia 161 h. El castell palau es troba al punt més enlairat del petit nucli habitat, prop del qual hi ha l’església. El lloc és esmentat des del 922 com a límit meridional de l’alou de Bàscara, i l’església, des del 1066; formà part del comtat de Girona, i la jurisdicció del castell (esmentat des del 1265, però amb seguretat molt anterior) pertangué a la família Orriols, que posseí també Foixà i Albons i que fou molt influent al segle XIV. A la fi del segle XIV passà als Avellaneda, que enllaçaren amb els Desbac.

L’església parroquial de Sant Genís d’Orriols és un edifici romànic dels segles XII i XIII, d’una nau amb absis semicircular, decorat externament, com els murs laterals, per un fris de dents de serra. La portada fou reformada el 1861 i el campanar, de cadireta, és modern; també havia sofert reformes als segles XVII i XVIII.

El castell palau d’Orriols és un gran edifici de planta rectangular i pati central, bastit als segles XVI i XVII, amb una notable façana renaixentista decorada amb finestres emmarcades per motius geomètrics. Al carrer de Ponent hom pot admirar un interessant casal del segle XVI.

A la rodalia hi ha jaciments amb ceràmica romana tardana.

Festes

El diumenge pròxim al 25 d’agost el poble celebra la festa major de Sant Genís, i el diumenge més proper al 10 d’octubre l’aplec del Remei.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

Olesa de Montserrat

Olesa de Montserrat es un municipi de la Comarca del Baix Llobregat (Barcelona)
A Olesa de Montserrat hi anem el 11de decembre de 201

Dades del Municipi

Comarca Baix Llobregat modifica
Població
Total 23.904 (2019) modifica
• Densitat 1.437,4 hab/km²
Llar 75 (1515) modifica
Gentilici Olesà, olesana

Breu historia del municipi

El Llobregat fa de partió, a ponent i a migdia, amb el municipi d’Esparreguera, des del torrent de Sant Salvador, a l’antic balneari de la Puda de Montserrat, a la sortida del congost del Cairat, fins al roc de la Mona, a migdia, on coincideix també amb el terme d’Abrera; el límit meridional prossegueix després per la riera de la Mona fins al coll de les Barones; i pel torrent de Sant Jaume, a llevant, confronta amb Viladecavalls. Resten a la dreta del torrent les partides de Mas Soler, de la quadra del Pou, de les Saborides i de la Vinya Vella fins a la capella de Sant Jaume, aigua amunt de la qual, el torrent de Sant Jaume, que fa de termenal, passa vora els Canyamassos i per les Ribes Blaves o de Canaletes; més amunt, per sota de la partida de Llombreres i de Sant Pere Sacama (on hi ha les restes de l’antic castell de Sacama), arriba fins a Can Marcetó, abans Mas Bartrolines; aquí el termenal amb Vacarisses s’enfila per la carena de Puig Ventós (l’obaga del Mimó és ja en terme veí), el cim de la qual (594 m) és anomenat de la Creu de Saba (antigament es deia puig de Quiumà), i arriba fins a Sant Salvador de les Espases, després de travessar l’antic camí de Vacarisses, prop del pla del Fideuer, sota Puig Cendrós (494 m), a l’altra banda del qual hi ha el torrent de l’Afrau. Des de Sant Salvador el terme baixa per les Espases i les Agulles seguint el torrent de Sant Salvador.

Altres elevacions, pertanyents totes a la Serralada Prelitoral, que fa que el terme sigui més accidentat a tramuntana i a llevant, són el turó de la Gronya (515 m) i les agulles de Petintó (441 m). Aquest sistema muntanyós origina diversos torrents i rieres que desguassen al Llobregat; els principals són, a part els ja esmentats, el torrent de la Creu de Beca, la riera de Can Llimona (o d’Oromir) i la de les Comes (aquestes dues travessen la vila), el torrent del Reguener, que, en unir-se amb el torrent de Coll Blanc, forma el de les Parellades, el de més llarg recorregut; el de Sant Pere, per les Ribes Blaves, conflueix amb el torrent de Sant Jaume, que, a través del torrent del Gaià és tributària del Llobregat. Les aigües subterrànies d’aquests torrents han originat un gran nombre de fonts, com la d’en Roure, la de Can Soler, la de Can Carreres i les fonts de la Plaça. La vegetació predominant a la part més elevada del sector muntanyós és el pi blanc, l’alzina i el roure (excepte la carena de Puig Ventós i el solell de l’Orpina, on hi ha garriga).

El terme comprèn la vila d’Olesa, cap del municipi, i també diverses urbanitzacions, com les Ribes Blaves, Oasi, Can Marcetó, etc. A ponent del municipi passa la carretera C-55 cap a Manresa, que dins el municipi d’Abrera enllaça amb l’autovia A-2 d’Igualada. De la vila parteix una carretera local que va a Terrassa per Viladecavalls; enllaça amb aquesta carretera una altra de local que duu a Vacarisses, un brancal de la qual porta a l’estació del Nord, de la RENFE, que dista 3,5 km de la vila. També d’Olesa surt una carretera que va a Martorell, i al nucli urbà hi ha una estació dels Ferrocarrils de la Generalitat de la línia de Barcelona a Manresa. El 2005 s’inaugurà un telefèric entre Esparreguera i Olesa.

El Poble

La vila d’Olesa de Montserrat (124 m d’altitud i 21.714 h el 2006) és situada al sector més pla de la vora esquerra del Llobregat, davant el nucli urbà d’Esparreguera, a l’altra riba del riu. El poblament medieval es formà entorn de l’església parroquial i del castell d’Olesa, del qual resta part de la muralla (la base del campanar probablement era part de la fortificació). El castell fou reconstruït al segle XIV, quan la jurisdicció i el domini superior de la vila pertanyien al monestir de Montserrat, i també s’engrandí la vila. Aleshores la població era emmurallada i s’hi celebrava fira per concessió de Pere el Cerimoniós (1366). El recinte primitiu emmurallat és difícil d’identificar. Al segle XVI hi ha documentat el portal d’en Coscoll, a ponent, i el d’en Carreres, situat al Carrer Empedrat o de Barcelona (que a la primeria del segle XVIII s’anomena, també, de l’Església), a llevant, bé que aquest portal potser és d’alguna ampliació del recinte antic. El 1560 la muralla al NW era paral·lela a la riera d’Oromir. Dins la muralla, al NE del castell hi havia l’hospital, que fou construït pels abats García Jiménez de Cisneros i Pedro de Burgos, al primer terç del segle XVI; la capella de l’hospital fou beneïda el 1799. No gaire lluny hi havia el camp de la Creu de la Real, al lloc dit també de les Orelludes. Al segle XVII, defora aquest nucli d’origen medieval, només hi ha documentat el carrer de Fora, que va a Monistrol, o de les Angelines. Al XVIII la vila s’eixampla per llevant (carrer de l’Altura, carrer de Sant Antoni i carrer d’en Sastre), a tramuntana hi ha la capella i el portal de Santa Oliva (1727), i defora vila el carrer de Jesús. El 1809 la vila fou atacada pel francès i no fou presa gràcies a la defensa dels olesans i perquè encara conservava la muralla, segons un document dirigit al governador militar del corregiment de Mataró, al qual pertanyia. Fins a la primeria del segle XX, la població s’estenia dins aquesta delimitació, i no és fins el 1932 que s’aprovà l’Eixample, urbanització en quadrícula fins a la via dels Ferrocarrils Catalans. Entre els anys 1954 i 1956 es començaren a edificar els barris de Sant Bernat, a ponent de la part antiga, del Pla de l’Eixample i del Poble Sec, a migdia del collet de Sant Joan. Han desaparegut les masies de Can Carreres i Can Navarro, dins la vila. Separat de la vila, hi ha el Raval de la Indústria, grup de cases al llarg d’un carrer, prop de la partida de les Illes, a més d’algunes zones residencials construïdes a partir de la dècada de 1970, com les Planes i el Collet de Sant Joan.

L’església parroquial d’Olesa de Montserrat era antigament dedicada a santa Maria i sant Joan (1012) i no fou fins el 1664 que, per autorització papal, es dedicà a santa Maria. El 24 de gener de 1147 es consagrà una nova església i, encara, aquesta fou substituïda a la fi del segle XVI, i primeria del XVII, per un altre edifici que perdurà fins el 1936, que va ser cremat; aquest edifici era molt enlairat respecte del nivell del sòl i constava d’una sola nau, coberta amb voltes d’ogives entre arcs torals de mig punt, i il·luminada per finestres altes. A banda i banda de la nau hi havia capelles laterals construïdes entre els contraforts. L’absis es cobria, també, amb volta d’ogives i al presbiteri s’obria una llanterna barroca. A migdia hi havia la porta principal, amb columnes, frontó i fris ornamentat i amb les imatges de la Mare de Déu i dels dos sants Joan, el Baptista i l’Evangelista. La torre del campanar i la del rellotge són citades pel baró de Maldà al seu Calaix de sastre. El temple posseí fins el 1936 un retaule major barroc, que havia estat contractat el 1632 amb els artistes Pau Boixedell, d’Esparreguera, i Joan Generes, de Manresa, centrat per la imatge de la Mare de Déu, obra de l’escultor Josep Ratés.

L’Hotel Gori, avui casa de la vila, és un bell exemplar de l’arquitectura vuitcentista. Encerclat per un parc de 4 ha, és de planta quadrada amb planta, tres pisos i àtic, voltat de galeries per tres dels seus costats. Inaugurat el 1899, era lloc d’estada preferida dels qui anaven al balneari de la Puda a prendre les aigües, balneari amb el qual hi havia un servei de diligències continu. El 1931 fou adquirit pel municipi als hereus del seu fundador, el Dr. Joaquim Casals i Gori, que obsequiaren la vila.

Festes

Entre les festes tradicionals s’ha de mencionar la Fira de Santa Llúcia, al desembre, i la festa de Sant Antoni Abat, que és la festa dels traginers, al gener. Al juny se celebra la festa de la copatrona de la vila, Santa Oliva, que és patrona alhora d’un barri d’Olesa. La festa major d’Olesa s’escau per Sant Joan, també al juny; se celebra amb actes diversos i surten els gegants (Bernat i Oliva). A l’agost hi ha la festa de Sant Bernat, copatró de la vila. Respecte als aplecs, cal destacar l’aplec de la sardana a l’abril, i l’aplec a Sant Salvador de les Espases, situat a l’extrem N de la comarca, al setembre.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web