Xino Xano per Catalunya

enciclopedia catalana

Sant Miquel d’Olèrdola

12 abril 20202011, Municipi Olèrdola, Municipis Alt Penedès, Poble Sant Miquel d'Olèrdola, Província BarcelonaPere Gasso

Sant Miquel d’olèrdola es un Poble del Municipi de la Comarca de l’alt Penedès (Barcelona)

A Sant Miquel d’Olèrdola hi anem el 9 de setiembre de 2011

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Penedès
Comarca	Alt Penedès
Total	3.692 (2019)
• Densitat	122,66 hab/km²
Llar	40 (1553)
Gentilici	Olerdolenc, olerdolenca; mogenc, mogenca

Breu historia del municipi

El municipi d’Olèrdola, de 30,1 km², és situat a la part meridional de la comarca de l’Alt Penedès, al límit amb el Garraf. Dóna nom al municipi l’antiga ciutat d’Olèrdola, capital històrica del Penedès. El terme és envoltat pel de Vilafranca del Penedès per migdia i llevant. Al N limita amb Sant Cugat Sesgarrigues, a llevant amb Avinyonet del Penedès i Olivella (Garraf) i a migdia amb Canyelles (Garraf) i Castellet i la Gornal. Al SW i l’W limita amb el terme de Santa Margarida i els Monjos. El cap de municipi és el poble de Sant Miquel d’Olèrdola. A més, comprèn els pobles de Moja i Sant Pere Molanta i diverses urbanitzacions i caseries com la de Viladellops. Travessa el terme la carretera C-15, que, venint d’Igualada, passa per Vilafranca del Penedès i el poble de Sant Miquel d’Olèrdola i acaba a Vilanova i la Geltrú.

El territori és muntanyós, sobretot a la part meridional, que s’estén pels vessants occidentals del massís de Garraf, on s’assoleixen els 468 m al puig de l’Àliga, al límit entre els termes d’Olèrdola i de Canyelles. També és important el puig del Papiol (388 m), a prop del límit amb Avinyonet. Carenejant, del Papiol a l’Àliga, encara es pot seguir la Carrerada Reial de la Cerdanya. La xarxa hidrogràfica s’adreça gairebé tota cap a la riera de Canyelles, per mitjà de diferents cursos, entre els quals destaca el Fondal de la Vall, que arreplega les aigües que passen per dessota de l’antiga fortalesa olerdolana, tot abocant a la dreta de l’esmentada riera. Per l’esquerra és important el torrent del Sepulcre, que rep les aigües de la banda del Papiol. El terreny és, en general, de naturalesa calcària o margosa, de sedimentacions terciàries sovint riques en fòssils.

El Poble

De l’antiga ciutat i castell d’Olèrdola, que s’alçava al turó de Sant Miquel d’Olèrdola (358 m), hom sap que fou habitada a l’època neolítica i a l’edat del bronze i, més tard, pels ibers. La seva ocupació fou, possiblement, intermitent, ja que per la seva posició estratègica constituïa un lloc fortificat en èpoques bel·licoses i poc convenient durant els períodes de pau. Hom accedeix al recinte per una porta practicada a la muralla, de la qual es manté una bona part. Suposadament iberoromana, fou bastida als primers temps de la romanització (darreria del segle III-començament del segle II aC). La muralla intercepta l’únic accés practicable al penya-segat on s’erigí el bastió d’Olèrdola. Dins el recinte hom pot veure una gran cisterna buidada a la roca, amb una capacitat de 328 m3, un gran nombre de sitges també excavades a la roca, on es guardava el gra, fons de cabanes i molts altres vestigis d’un poblament desaparegut. S’han trobat, també, monedes ibèriques, sobretot de Cose. A la part de ponent, que és la més alta del recinte, es conserven les restes del castell amb la base de parament romà.

Sembla que Olèrdola fou abandonada en l’època de la pau romana, i ocupada de nou durant la conquesta cristiana. El comte Sunyer, vers el 929, edificà un castell sobre les ruïnes de la ciutat, i també l’església de Sant Miquel d’Olèrdola. Aquesta església fou declarada monument historicoartístic el 1931 (com tota la resta del conjunt). Fou bastida al costat d’una església anterior, probablement del segle IX, i alçada pels primers repobladors. Consagrada el 935 pel bisbe Teodoric, consta d’una sola nau, capçada per un absis quadrat, que manté adossada la capçalera de l’anterior església mossàrab. Aquesta capçalera té un arc triomfal de ferradura que hi dóna entrada. A la paret occidental, damunt la portalada de mig punt, hi ha una finestra geminada, d’arcada doble monolítica, amb una columneta com a mainell, possiblement aprofitada d’una construcció anterior. Vora l’església hi ha moltes sepultures antropomorfes excavades a la roca, datables al segle X, que, juntament amb les que es troben fora muralles, al veí pla dels Albats, a prop de les restes de la capella romànica de Santa Maria, han donat nom al tipus conegut popularment com olerdolà. Al segle XII s’efectuaren diverses reformes a l’església i se substituí la coberta de fusta per una altra de volta de canó. S’hi feren restauracions altre cop el 1818 i, finalment, la parroquialitat es traslladà a una església bastida de nou al cap municipal. La seva revaloració s’inicià amb Milà i Fontanals, que escriví el 1868 uns apunts històrics sobre Olèrdola. Posteriorment, el 1919 Puig i Cadafalch estudià i donà a conèixer el monument romànic, i el seguí Gómez-Moreno, que va estudiar l’església mossàrab. El 1926 i el 1928 s’hi efectuaren dues campanyes de restauració que la Guerra Civil Espanyola neutralitzà, la qual cosa motivà que el 1953 s’hi tornés a fer una nova restauració, que intentà recuperar l’església tal com havia estat al segle XII. El 1963 la Diputació Provincial de Barcelona adquirí la propietat dels terrenys on es troba tot el conjunt històric i monumental de l’antiga Olèrdola, hi emprengué obres complementàries, construí la nova carretera d’enllaç amb la de Vilafranca a Vilanova i instal·là un museu monogràfic, adossat a la muralla, que fou inaugurat el 1971

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Sant Joan de les Abadeses

11 abril 20202011, Municipis Ripollès, Provincia Girona, Sant Joan de les AbadesesPere Gasso

Sant Joan de les Abadeses es un Municipi de la Comarca del Ripollès (Girona)

A Sant Joan de les Abadesas hi anem el 17 de setiembre de 2011

Dades del Municipi


Vegueria	Comarques gironines
Comarca	Ripollès
Capital	Sant Joan de les Abadesses
Població
Total	3.232 (2019)
• Densitat	60,19 hab/km²
Llar	84 (1553)
Geografia
Superfície	53,7 km²
Altitud	773 m

Breu historia del municipi

L’extens municipi de Sant Joan de les Abadesses (53,6 km²) limita al N per una petita franja amb Camprodon, al NE amb Sant Pau de Segúries, a l’E amb la Vall de Bianya (Garrotxa) i al SE amb Riudaura (Garrotxa). Al S confronta amb Vallfogona de Ripollès i d’aquí fins al SW amb Ripoll. Tota la part compresa entre el SW i el N limita amb Ogassa.

Sant Joan de les Abadesses centra el sector de la vall del Ter limitada a NE per la confluència del torrent de Quatrecases amb el Ter i al SE per la confluència del torrent de Ribamala també amb el Ter.

Forma una típica vall dels Prepirineus de direcció NE-SW, estesa entre els vessants meridionals del Taga i de la Serra Cavallera, al N, i els vessants septentrionals de la serra de Puig Estela i el turó de Castelltallat, al SE. El terme de Sant Joan té un apèndix, a llevant del turó de Castelltallat, que s’endinsa cap a la comarca de la Garrotxa a la capçalera de la Vall de Bianya, on és situat el veïnat de Santa Llúcia de Puigmal.

És una vall gerda, coberta de pastures (que ocupen gradualment les coromines dels masos que es despoblen als vessants de la vall) i de boscs de pins, roures o faigs als llocs més alts.

El cap del municipi és la vila de Sant Joan de les Abadesses. El municipi comprèn, a més, dues colònies fabrils: la Colònia Llaudet i la Colònia Jordana; avui només resta en activitat la fàbrica, mentre que els habitatges no s’utilitzen. La resta del terme és disseminat.

La vida es concentra al fons de la vall i a la vila de Sant Joan, al llarg del Ter i de la carretera (antiga comarcal C-151, ara C-26 i C-38) de Ripoll a Camprodon i al coll dcAres (que permet d’arribar al Vallespir). Una altra carretera important és la de Sant Joan a Olot per Sentigosa, que enllaça al coll de Caubet amb la carretera que ve de Ripoll i que comunica el Ripollès amb la Garrotxa i amb les terres gironines.

Una altra via d’accés era el ferrocarril de Barcelona a Sant Joan de les Abadesses, construït entre 1875-80 per la Societat del Ferrocarril i Mines de Sant Joan de les Abadesses, companyia que explotava les mines de carbó de Surroca i Ogassa, un dels primers motors de desenvolupament de la vall. Actualment el tren ja no passa per Sant Joan, sinó que arriba a Ripoll, per seguir després en direcció a França. El tram Sant Joan-Ripoll va anar caient en desús fins al seu definitiu tancament l’any 1980.

El Poble

La vila de Sant Joan de les Abadesses (3 284 h el 2005), nom que perdura des del segle XI (el monestir al seu inici s’anomenà Sant Joan de Ripoll), es troba a la confluència del Ter amb la riera d’Arçamala, a redós del seu notable monestir. La primitiva església parroquial fou dedicada als màrtirs romans sant Joan i sant Pau (popularment fou coneguda primer per Sant Joanipol i després per Sant Pol), prop de la riba del Ter i l’antic pont medieval, al vell camí de Ripoll a Camprodon.

A la sagrera d’aquesta església es formà el nucli primitiu, que al segle XII ja devia tenir força vitalitat, per tal com en aquest segle es construí, en 1128-38, el notable pont (restaurat el 1309, novament després dels terratrèmols del segle XV i fet volar el 1939, i reconstruït amb fidelitat al pla original, aprofitant els elements possibles, en 1972-76, per l’arquitecte Francesc Pons i Sorolla, a càrrec del Servei de Monuments), i al voltant del 1150 es reféu l’església de Sant Pol. Aquesta, destruïda també el 1936, ha estat restaurada només en les parts que restaren dretes de l’edifici primitiu, és a dir, la capçalera triabsidal, amb un campanar tardà sobre seu, i la portada, amb un interessant timpà esculpit; s’ha precisat l’àmbit dels murs romànics i s’han suprimit els afegitons i altars laterals fets en època barroca (vers el 1758). Deixà d’ésser parròquia l’any 1851, quan fou suprimida la col·legiata instal·lada a l’església de l’antic monestir, que passà a detenir la parroquialitat de la vila.

A l’indret anomenat el Vinyal, entre el monestir, la vila vella i la riera d’Arçamala, es creà a partir del 1206 un nou agrupament urbà. El 1244, quan el nou nucli ja tenia 37 famílies, l’abat Ramon de Blanes va fortificar-lo amb muralles i concedí franqueses i immunitats als nous residents i als qui vinguessin a poblar-lo. Així es formà la vila nova, de carrers rectilinis entorn d’un mercadal o plaça porticada per tres costats, on se celebrava mercat els dimecres des de la concessió del rei Jaume I, el 1230.

La instal·lació de les petites manufactures menestrals, de la industrialització del principi del segle XX, fou un fet important per a la renovació urbanística de la vila amb el pla del 1892 i el de Jeroni Martorell, del 1925. Sobretot els canvis que s’esdevingueren amb la reindustrialització dels anys 1950 van donar un nou impuls a la vila, que fou encertadament renovada i urbanitzada i constituí alhora, pel prestigi històric i per la riquesa monumental, una de les fites notables de la ruta del romànic pirinenc i lloc de pas turístic, gràcies a la ruta internacional del coll d’Ares.

L’any 1927 hom inaugurà la font monumental, projecte de Jeroni Martorell, coronada per un cavaller que segons el programa de la festa major d’aquell any diu que es tracta del comte Guifre, però que la fantasia popular digué que era el comte Arnau, i recentment s’ha dedicat una font al compositor santjoaní Jaume Nunó i Roca (1824-1908), emigrat a Cuba i autor de la música de l’himne nacional mexicà.

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

enciclopèdia catalana

Sort

11 abril 20202011, Municipis Pallars Subirà, Provincia Lleida, SortPere Gasso

Sort es un Municipi del Pallars Sobirà (Lleida)

A Sort hi anem el 14 d’agost de 2011

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Alt Pirineu i Aran
Comarca	Pallars Sobirà
Capital de	Pallars Sobirà
Total	2.149 (2019)
• Densitat	20,44 hab/km²
Llar	195 (1553)
Geografia
Superfície	105,13 km²
Altitud	692 m

Breu historia del municipi

El municipi de Sort, de 105,05 km², comprèn el terme tradicional de Sort (13,9 km²), les terres municipals de Llessui (53 km²) i Enviny (31,7 km²), annexades el 1970, i les d’Altron (6,5 km²), el 1976. El terme s’estén per la ribera de Sort, la vall del barranc de Montardit i pràcticament tota la Vall d’Àssua. Limita al N amb el terme d’Espot, a l’E amb Rialb, al S i al SW amb Soriguera, i a l’W per la collada de les Forques, amb Baix Pallars i la Torre de Cabdella.

El terme comprèn, a més de la vila de Sort, cap del municipi i capital tradicional del Pallars Sobirà, els pobles d’Altron, Bernui, Enviny, Llarvén, Llessui, Montardit de Dalt, Olp, Ribera de Montardit, Saurí i Sorre, els llogarets de la Bastida de Sort i Pujalt, la caseria de Bressui, els masos de Castellviny, el despoblat de Pernui, les restes del despoblat d’Espós, el veïnat de la Torre i els antics llocs de Torena i Menauri.

L’eix de comunicació principal és la carretera C-13 de Lleida a Esterri d’Àneu, que segueix el curs de la Noguera Pallaresa per la dreta; aquest eix pren el nom de N-260 entre Sort i la Pobla de Segur. Des de Sort, la N-260 es dirigeix vers Soriguera i, després del port del Cantó, a Adrall i cap a la Seu d’Urgell. De l’eix principal (C-13, N-260) surten carreteres locals, una a Montardit, Llarvén i Enviny, i una altra a Altron, Sorre, Bernui, Saurí i Llessui, en la qual hi ha un ramal vers Olp.

Olp i Enviny són unides per una carretera que passa per Pujalt. La línia de ferrocarril, que havia de seguir tota la Noguera Pallaresa, no ha passat de la Pobla de Segur.

El Poble

La vila de Sort (692 m d’altitud; 1 655 h el 2001), és situada a banda i banda del riu, amb el nucli vell en un coster, a la dreta. Mostra clarament a través de la seva estructura tres èpoques principals en les quals es va afermar i va créixer. El nucli originari era situat entre el castell, que marcava el límit NW de la primitiva vila, i el carrer Major o eix per on passava l’antic camí ral: el limitaven al N el carrer i la plaça de l’Ereta i el carrer de les Eres o del Cementiri, que acaba a la plaça Major. El nucli era format pels carrers de Sota Muralla i del Camí del Castell, els tres carrers d’Amunt, del Mig i Major i algunes travessies com la travessia de la Costa i el carrer i la placeta del Forn. Era un sector de carrers estrets i costeruts, d’edificis antics. Aquesta era la vila de Sort entre els segles XIII i XVIII.

El castell de Sort o castell dels Comtes de Pallars encara manté externament una certa presència i conserva un sector d’obra medieval (del segle XI al XII), amb dues torres rodones i un portal d’amples dovelles, un xic més tardà (aquesta part vella demostra evidents obres tardanes d’ampliació), i un ample mur amb finestrals gòtics i dues finestres coronelles, que es va aixecar al segle XV, segurament a càrrec dels Cardona, marquesos de Pallars. El castell fou testimoni dels fets ocorreguts el 1281 i el 1297 amb motiu de les lluites dels comtes de Pallars i d’Urgell contra Pere II i contra la invasió de Roger de Comenge, que pretenia el domini del Pallars Sobirà. Més tard fou residència del governador del marquesat de Pallars i presó del marquesat. Al principi del segle XVIII ja s’havia abandonat i era una ruïna total. El 1842 el duc de Medinaceli cedí el solar per a cementiri, causa de la definitiva destrucció dels murs interiors, ja que només es mantingueren els murs perimetrals com a tanca del cementiri; el seu àmbit s’amplià encara el 1866, i fou abandonat totalment quan es va construir el nou cementiri, sobre la carretera. Al costat de l’antiga porta tapiada del castell, la Diputació de Lleida va col·locar el 1966 una placa de marbre que fa memòria dels antics comtes de Pallars fins el 1489 i de la tradició que fa néixer sant Ot, bisbe d’Urgell, en aquest solar o castell.

Façana de l’església parroquial de Sant Feliu de Sort

L’església parroquial de Sant Feliu, amb el cementiri, quedava fora del nucli inicial, al SW de la vila, al lloc on es formaria des d’avançat el segle XVIII el nucli del Raval. Aquesta església, a l’entrada de la població, és un edifici poc característic, amb una façana en una bona part renovada i sense d’ornamentació i un campanar esvelt, acabat amb coberta piramidal. Fou construïda vers el 1630 sobre una església anterior, al mateix indret. A l’interior s’obre una ampla nau amb capelles laterals, presidida per un retaule neoclassicista fet després del 1945 (arran de la guerra civil de 1936-39 va perdre els antics retaules i el mobiliari). No és documentada fins el 1280, que ja formava part del deganat de Montenartró. Sense arribar mai a col·legiata, tingué, però, a partir del segle XVI, una comunitat de beneficiats o preveres.A causa del creixement experimentat a partir de mitjan segle XVIII, es crearen l’esmentat Raval i la plaça Major, entre el cementiri i l’entrada del carrer Major, i la plaça de Sant Eloi, a l’extrem del carrer de l’Ereta. Es construí una forta muralla darrere les cases de la part dreta del carrer Major, a tocar del riu, on s’obrien el portal del Riu de Baix i el portal del Riu de Dalt, aquest a l’extrem del carreró dels Valls.

Una segona etapa urbanística s’inicià a partir del 1910 amb motiu de la construcció de la carretera de Lleida a la Vall d’Aran, que va romandre més de deu anys estacionada a Sort. Per tal d’evitar l’estretor del carrer Major, hom va guanyar un tros al riu, que va desplaçar vers el passeig de la Pallissa i la placeta de Santa Anna, situats a l’altra banda del pont, fins al curs de l’antic canal del Torrent, que regava les hortes situades en aquest sector. Així va néixer una nova i ampla artèria, l’actual avinguda dels Comtes de Pallars, amb nous edificis. Aquesta avinguda, que toca a la plaça Major, a la qual ara s’accedeix per una àmplia escalinata on hi ha el monument al general Josep Moragues, permet també de veure la façana de l’església parroquial, precedida d’una placeta on abans hi havia el fossar, traslladat el 1842 al solar de l’antic castell comtal. Alguns edificis construïts al peu de carretera guarden l’empremta de la fi de l’època modernista, com el Xalet Emiliana (1920-21), i d’altres de més tardans, com l’edifici de la Caixa de Pensions, obra de Josep M. Pericas (1942-55). Aquesta avinguda és un seguit d’establiments, evidentment encarats al turisme, mentre que el carrer Major, continua oferint l’aspecte de la vila setcentista.

La Sort moderna, composta d’una sèrie de cases de blocs i edificacions, s’ha fet a l’altra banda, a l’esquerra de la Noguera, a l’entorn de la carretera que porta a Vilamur i a la Seu d’Urgell, i també paral·lelament a l’avinguda dels Comtes de Pallars. El riu, que abans era una frontera, és ara un eix del poble i els seus costats s’han enjardinat.

La vila de Sort havia tingut antigament algunes capelles secundàries, com la de Sant Eloi, que donà nom a una plaça i que el 1839 es va convertir en presó del partit judicial; la del Calvari, ensorrada el 1853; la de la Soledat a la Casa Misser, i la de Santa Anna, a poca distància del pont, que va donar nom a un petit grup de cases fet allà, però que es va aterrar modernament. El pont antic, que relligava Sort amb el raval de Santa Anna i la carretera de Vilamur, era un antic pont gòtic que fou destruït en part per una riuada el 1842 i acabat de fer desaparèixer en la moderna desviació del riu. Ara només en resta la capella de Sant Sebastià, dintre una casa a l’extrem del carrer del Raval, aixecada el 1717 i reformada el 1833.

La població té algunes cases antigues com la d’Eudald, feta el 1613, o la dels Perenya. El 1873 es va traslladar a Sort per tres anys el seminari d’Urgell, amb motiu de la tercera guerra Carlina, i es va instal·lar a la Casa Gallimot, coneguda per això com el Col·legi. També hi ha al carrer Major una casa antiga, la dels Girald, senyors de Bressui, on una làpida diu que hi va néixer Josep Moragues i Mas, el general austriacista que lluità aferrissadament contra les forces de Felip V a Sort, a la Seu d’Urgell, d’on fou governador, i a Barcelona. Pres quan intentava de fugir per mar, després de la caiguda de Barcelona, fou ajusticiat al març del 1715 i el seu cap fou exposat molts anys en una gàbia davant el portal de Mar de Barcelona. Tanmateix, és cosa comprovada que fou fill del mas de Can Moragues de Sant Hilari Sacalm (on fou batejat i residí anys), prop de la parròquia de Joanet; posteriorment anà a viure a Sort perquè s’havia casat amb la pubilla sortenca Magdalena de Girald (abans del 1705) i va edificar la Casa Gaió, que té el seu escut d’armes.

Festes

Sort és també un centre on es troben una sèrie d’iniciatives culturals locals i comarcals dirigides per les nombroses entitats culturals i esportives de la vila. Entre els equipaments culturals cal destacar l’Arxiu Històric Comarcal de Sort, el qual recull documents des del segle XIV al segle XX, l’Escola Municipal d’Art, la Biblioteca Municipal de Sort i la Casa Xorret, punt d’informació juvenil i local social.

La Noguera Pallaresa és un centre amb un gran atractiu per a l’esport de la pesca, i de manera especial per al piragüisme; el Ral·li Turístic Internacional de la Noguera Pallaresa de Piragüisme (se celebra dins del Festival del Riu), es fa cada any a finals de juliol i atreu piragüistes d’arreu del món. Aquesta prova esportiva i d’altres, com el Descens de la Mare de Déu d’Agost, motivaren la creació de l’Escola de Piragüisme. Al mig de la població hi ha el camp de regates l’Aigüerola.

A Sort hom celebra el Carnestoltes amb l’arribada del personatge del Requinquà i es fa el ball de la Passa. També és tradicional el ball del Contrapàs. El dimarts de Carnestoltes es fa una calderada comunitària. Es fa festa major el dia 1 d’agost, per sant Feliu.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Sarral

11 abril 20202011, Municipis Conca de Barberà, Provincia Tarragona, SarralPere Gasso

Sarral es un Municipi de la Comarca de la Conca de Barberà (Tarragona)

A Sarral hi anem el 11 de Juno de 2011

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Camp de Tarragona
Comarca	Conca de Barberà
Total	1.548 (2019)
• Densitat	29,54 hab/km²
Llar	199 (1553)
Gentilici	Sarralenc, sarralenca

Breu historia del municipi

Situat al sector nord-oriental de la Conca de Barberà estricta, tenia 35,03 km² fins que el 1972, s’annexà el municipi de Montbrió de la Marca (de 17,32 km²). El municipi actual limita amb els termes de Forès, Rocafort de Queralt i Conesa al N, les Piles al NE, Pontils a l’E, el Pont d’Armentera i Cabra del Camp (aquests dos, de l’Alt Camp) al SE, Barberà de la Conca al S i SW i Solivella a l’W. El terme actual s’estén per la serra que separa la conca del riu d’Anguera de la del Gaià (entre el coll de Deogràcies al N i els vessants septentrionals de la serra del Cogulló al S) i pels vessants meridionals de la serra de Forès. Aquesta serra, juntament amb la del Cogulló, emmarca les dues valls del terme, la del riu de Vallverd i la del riu d’Anguera. El riu de Vallverd neix a la serra del Clot, travessa Vallverd de Queralt, tot prenent el seu nom, segueix paral·lelament pel límit occidental del terme i acaba endinsant-se altre cop en direcció NE-SE, tot buscant la unió amb el riu d’Anguera, aigües avall de la vila. Aquest darrer neix a l’extrem SE del terme, a la serra del Cogulló (879 m d’altitud), i el travessa en direcció E-W. Hi ha nombroses fonts que brollen a tot el territori: la font de l’Ermita, al costat de l’ermita dels Sants Metges, la font del Salt i la font del Cano, prop del riu d’Anguera, la font de l’Espinac, al bosc del Cano, i la font d’en Clau (ferrosa i sulfurosa), entre d’altres.

El terme comprèn, a més de Sarral, cap de municipi, l’esmentat nucli de Montbrió de la Marca, el llogaret de Vallverd i el despoblat d’Anguera. El principal eix de comunicació és la carretera C-241 de Montblanc a Igualada i Manresa, que segueix paral·lela al curs del riu de Vallverd. Des de Sarral surt una carretera local cap a Cabra del Camp i el Pla de Santa Maria, i, vers el N, una altra enllaça amb la C-14 de Montblanc a Tàrrega i Artesa de Segre.

Segons l’etimologia, el nom de la població prové d’Ipsa Regalis, que ha derivat cap a la Reial o Sarreal i a l’actual de Sarral.

El Poble

La vila de Sarral (465 m; 1 432 h el 2005) és situada a la dreta del riu de Vallverd. Al període medieval hi hagué un castell de Sarral, del qual, per bé que és documentat en ruïnes al segle XIV, no es conserva cap rastre. Probablement era situat al lloc on ara hi ha la casa de la vila. La vila té el carrer més estret d’Espanya, el carrer dels Jueus. Arran de la guerra amb Castella durant el regnat del Cerimoniós, la vila fou emmurallada. Es franquejava per quatre portals: el de Sant Joan, el de Tàrrega, el de Pedrinyà i el del Xamora. Fidel a la generalitat de Catalunya durant la guerra contra Joan II, la vila fou incendiada i les seves muralles foren enderrocades. Més endavant fou novament incendiada i destruïda, al mes de novembre del 1647, amb motiu de la guerra dels Segadors.

Al centre de la vila hi ha l’església parroquial, dedicada a Santa Maria. És construïda al lloc on s’edificà l’antiga església romànica dels segles XII i XIII, de la qual només resta el timpà, que avui és adossat a la paret lateral dreta del temple actual, al pati de la casa rectoral; és compost per una sanefa de fullatge entrellaçat que centra les dovelles finament treballades. Al timpà hi ha tres nínxols oberts, entre columnes i capitells adornats, que contenen una imatge de la Mare de Déu, en alt relleu, al centre, i les imatges de sant Pere i de sant Joan, al costat dret i esquerre, respectivament. Aquesta primera església fou incendiada l’any 1464, durant la guerra contra Joan II, i aprofitant el que en restava se’n construí una segona de gòtica, que quedà bastant malmesa durant la guerra dels Segadors i també durant la de Successió. Entre el 1748 i el 1755 s’edificà l’església actual, que al Nadal del 1801 sofrí un incendi, i dues destruccions els anys 1936 i 1939.

A més de la parròquia, Sarral tingué tres esglésies més: la de Sant Bartomeu, probablement del segle XIII, avui desapareguda, que era a la part dreta de la primera corba que fa la carretera que va a Valls, després del pont sobre el riu de Vallverd; la de Sant Joan Baptista, documentada a partir del segle XVI, situada a l’extrem meridional del carrer de Sant Joan, que feia d’església de l’Hospital i que subsistí fins els anys seixanta, i la de Sant Pere de Pedrinyà, bastida als afores de la vila, a la partida actual de Sant Pere. Aquesta darrera fou construïda probablement aprofitant les restes de la vil·la romana que hi havia al seu entorn en el primer moment de la colonització del lloc, a mitjan segle XII. Abandonat aquest indret pels seus habitants arran de la carta de poblament i franquesa de Sarral, subsistí l’antiga església, que, molt deteriorada ja al segle XVIII, fou clausurada el 1720.

Altres edificacions d’interès a la vila són el celler modernista de la Cooperativa Vinícola, obra de l’arquitecte Pere Domènech i Roure, bastit el 1914, i altres construccions fetes pels indians sarralencs que havien anat a fer fortuna a Amèrica al segle XIX.

Entre els equipaments culturals cal esmentar el Museu d’Alabastre, testimoni de la llarga tradició del treball de l’alabastre a Sarral; en destaquen la reproducció d’un antic taller d’alabastre i una interessant col·lecció de peces que mostren tot el que es pot fer avui amb aquest material. Amb la restauració d’un antic molí d’oli i era prevista la instal·lació de la Casa-Museu del Pagès.

Festes

Quant a les festes tradicionals, destaquen, per Nadal i Reis, el pessebre vivent que es fa al carrer dels Jueus i als voltants de l’església i el cagatió públic. Pel gener es fa la festa dels Quintos (en la setmana que s’escau la festa de Sant Antoni Abat) i per Setmana Santa destaca la Processó de l’Encontre, que es remunta al segle XVII (es fan dues processons, una d’homes i l’altra de dones, que es troben a la plaça). Pel Corpus se celebra una processó i es fan catifes florals pels carrers, i per Sant Joan encenen la flama el Joan i la Joana de més edat de la vila. La festa major de Sarral s’escau pel juliol, en honor dels sants Abdó i Senén, i se celebra amb cercaviles i balls.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

enciclopedia catalana

web Ajuntament

Salardú

9 abril 20202011, Municipi Naut Aran, Provincia Lleida, SalardúPere Gasso

Salardú es un Poble del Municipi de la Comarca Naut Aran (Lleida)

A Salardú hi anem el 11 d’agost de 2011

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Alt Pirineu i Aran
Entitat territorial singular	Aran
Total	1.803 (2019)
• Densitat	7,05 hab/km²
Llar	164 (1553) Entitat de poblacióHabitants Arties 476 Bagergue 88 Garòs 158 Gessa 137 Montgarri 3 Salardú 452 Tredòs 154 Unha 96 Vaquèira 149Font: Idescat

Breu historia del municipi

L’actual municipi de Salardú, de 255,75 km², es creà l’any 1968 després de l’annexió dels municipis de Tredòs, Bagergue (61,1 km²), Gessa (17,2 km²) i Arties (78,6 km²) al terme tradicional de Salardú. De fet, el 1952 ja havien estat units els termes de Tredòs i Salardú, els quals formaven un municipi de 92 km²; això no obstant, durant la dècada de 1950 se separaren de nou, i hom atribuí 88,6 km² al terme de Salardú i 3,4 km² al de Tredòs. El nou terme creat l’any 1968 rebé el nom oficial d’Alt Aran o Cap d’Aran, nom que es canvià pel de Naut Aran el 1985. El novembre de l’any 2001 el Parlament de Catalunya aprovà un text pel qual es demanava la modificació de la llei municipal i de règim local de la Generalitat. Segons això, els nuclis d’Arties i Garós, que administrativament consten com a entitats municipals descentralitzades, podrien demanar la segregació a l’ajuntament de Salardú per a constituir-se novament en municipis independents, fet que reclamen des de fa alguns anys.

El terme de Salardú es troba al sector de llevant de la comarca de la Vall d’Aran. Limita al N amb el departament francès de l’Arieja (termes de Sentenh, Bonac i Carda-sus-Lès), a llevant amb les terres pallareses dels municipis d’Alt Àneu i Espot, al S amb els termes ribagorçans de Barruera i Vilaller i a ponent amb les terres araneses de Viella i Canejan.

L’àmbit geogràfic del terme de Salardú s’estén en els límits físics següents: des del portilló d’Albi (2.410 m) i seguint la carena limítrofa amb l’Estat francès en direcció W-E fins al tuc d’Era Girèta (2.570 m).

Des del tuc d’Era Girèta, el termenal gira en direcció S seguint el curs del Riu Fred, al qual desguassa per la dreta la coma d’Era Girèta, travessa la Noguera Pallaresa, i remunta el curs del riu de Varimanya, que vessa a la Noguera per la dreta. El límit continua inclinant-se vers el SW vorejant els estanyons de Dalt de Varimanya (o estanhons de Naut de Varimanha o Marimanha), passa pel tuc del Rosari de Baciver i el tuc de Varimanya. Novament pren la direcció NW fins a l’estany de Naut deth Clòt der Os i, arribat a aquest punt, davalla cap al S passant pels estanys de Dalt de Baciver, el cap de Vaquèira, lo Teso de la Mina, travessa la carretera C-28 entre el port de la Bonaigua i les costes de Ruda, remunta el curs del riu de Ruda (la Garona de Ruda), que desguassa per l’esquerra a la Garona, i que a la capçalera pren el nom de riu de Saboredo, i migparteix els estanys del circ de Saboredo fins a arribar al tuc de Ratera (2.857 m).

Al sector meridional el termenal encercla el circ lacustre de Colomers, que comprèn 42 estanys, i pren la direcció W fins a arribar al Gran Tuc de Colomers (2.933 m), que fa de trifini entre les comarques de la Vall d’Aran, el Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça. Novament pren direcció NW fins el Montardo (2.833 m). Des d’aquest punt, la carena divisòria dibuixa un ampli arc en el qual destaca el Bessiberri del Nord (3.015 m).

A ponent, el termenal limita amb les terres de Viella i, en un sector, amb les de Canejan. Des del tossal dels Estanyets pren la direcció N seguint la carena i fins arribar al curs del barranc de Bargadèra. Travessa la Garona i puja en direcció al bony de Garòs (2.173 m), el tuc d’Arenho (2.522 m), el collet de Varradòs, per a arribar, novament, al portilló d’Albi.

Quan hom parla de sectors a Salardú es pot fer referència directa a les terres que ocupen els antics termes tradicionals que avui formen el conjunt del municipi.

El terme tradicional de Salardú i Tredòs, en contacte amb el Pallars Sobirà, inclou dos sectors ben diferenciats. El meridional comprèn una bona part de la vall del riu de Ruda que neix al circ glacial de Saboredo i les seves valls afluents de l’Aiguamòg (que neix al N del circ de Colomers i corre paral·lelament, de S a N, al riu de Ruda) i del Riu Malo i del barranc de la Garona (que neixen al S del massís de Beret i aflueixen al N del port de la Bonaigua al riu de Ruda, després de córrer en direcció E-W). El septentrional comprèn una bona part de la capçalera de la Noguera Pallaresa, que neix a ponent del mateix massís de Beret, a la font de l’Era Noguereta i prop dels anomenats ulls de la Garona, i corre en direcció S-N fins a Montgarri, on s’inclina vers llevant abans de penetrar al Pallars.

El terme tradicional de Bagergue s’estenia al sector NE de la Vall d’Aran i comprenia la major part de la vall de la Unhòla i un petit sector de la conca de la Noguera Pallaresa. Una carena de direcció N-S, paral·lela a la Unhòla, fa de divisòria d’aigües entre aquest riu, afluent de la Garona, i la Noguera Pallaresa (i per tant de les conques atlàntica i mediterrània); aquesta carena s’inicia al tuc d’Er Òme i continua per la taula de Parros, la serra d’Era Mòrta, el tuc de Pèdescauç (2.369 m) i el de Costarjàs (2.333 m).

L’antic terme de Gessa s’estenia pel sector central oriental de la Vall d’Aran, tot comprenent un petit sector de la vall de la Garona, a més de la vall afluent per la dreta de Corilha, la qual davalla del tuc d’Arenho i del pla de Monnàs, mentre que per l’esquerra de la Garona una estreta llenca arriba als vessants N de Mont-romies.

El terme tradicional d’Arties s’estén al sector SE de la Vall d’Aran, en la seva major part a l’esquerra i a migdia de la Garona, tot comprenent la vall sencera del riu de Valarties i la capçalera de la ribera de l’Aiguamòg (amb la major part del circ de Colomers).

El municipi comprèn la capçalera de dues conques hidrogràfiques que vessen a la Mediterrània i a l’Atlàntic mitjançant la Noguera Pallaresa i la Garona, respectivament.

La Noguera Pallaresa drena el NE de la comarca. Per la dreta rep el riu d’Es Molís, la ribera d’Eth Mòrt, el barranc d’Es Gavècs i el riu de Varimanya. Per l’esquerra vessen el riu d’Era Sèrra, el de Barlongueta, el de Parros, el d’Eth Horcalh, l’Arriu Porquèr i el Riu Fred.

La Garona rep a la capçalera les aigües del Riu Malo i del riu de Ruda, al qual vessa per la dreta el barranc d’Es Arcoïls. Per la dreta hi desguassen, a més, la Unhòla, que rep per la dreta les aigües del riu de Moredo, i una sèrie de barrancs, com ara el de Corilha, el d’Artigues, el de Salider i el de Cal. Per l’esquerra a la Garona vessen l’Aiguamòg, el barranc de Zedo i el riu de Valarties, format en capçalera per la ribera de Rius i al qual desguassen per la dreta el barranc d’Aigües Hondes i el barranc d’Era Tèda, i per l’esquerra el barranc d’Era Aubeta i el de Codiero.

El terme comprèn la vila i cap municipal de Salardú, la també vila d’Arties, els pobles de Bagergue, Garòs, Gessa, Tredòs i Unha, les instal·lacions d’esquí i el nucli de Vaquèira-Beret i els despoblats de Montgarri, Eth Dossau i Pujò.

L’eix de comunicacions del terme és la carretera C-28, d’Esterri d’Àneu a Viella pel port de la Bonaigua, que ressegueix la Garona pel marge dret. Els principals nuclis del municipi es troben a la vall i són travessats per aquesta carretera. Això no obstant, de la carretera surten alguns ramals, com ara el que mena a les pistes d’esquí de Vaquèira-Beret i al santuari de Montgarri i que continua vers Alós d’Isil, ja al Pallars Sobirà. Des d’Arties surt un segon branc que remunta tot el curs del riu de Valarties, i des de Salardú, un tercer branc que porta a Unha, Bagergue i remunta la Unhòla.

El Poble

La vila de Salardú (452 h el 2005) es troba a 1.267 m d’altitud, a la dreta de la Garona, prop de l’aiguabarreig d’aquesta amb la Unhòla, que envolta el nucli pel N i per l’E. La seva situació estratègica a l’entrada de la vall pel port de la Bonaigua donà lloc que des d’època medieval la vila fos fortificada i considerada com a segona plaça reial de la vall, cap del terçó de Pujòlo, on tenien residència un dels batlles i dos cònsols. Pel costat de llevant tenia una gruixuda muralla amb baluards i torres de defensa que protegien la porta dita de Pallars (portal petit, d’arc apuntat, fet al segle XIII, que al principi del segle XX encara es conservava); la muralla continuava pels altres costats, però el 1613, quan hi passà J. F. de Gràcia, ja es trobava derruïda. A la part alta, on hi ha l’església, hi havia el castell de Salardú, amb recinte de planta quadrada, amb mur i contramur (el primer amb la porta a llevant, amb torres, i el segon amb portal a migdia). La torre mestra devia ser l’actual campanar, elevada al mig de la plaça d’armes. Resten molt escasses restes de la fortificació (prop de l’absis de l’església). Es conserven, en canvi, alguns casals amb finestres del segle XVII. La plaça Major centra el nucli antic i té una bonica font vuitcentista. A la part alta de la vila es troba la plaça d’Era Pica.

Campanar de l’església de Sant Andreu (Salardú)

Es destaca, sobretot, l’església parroquial de Sant Andrèu, situada a la part alta, precedint una terrassa o plaça tancada per un mur. Edifici de transició dels segles XII-XIII, dins el romànic tardà dit d’escola lleidatana, s’emparenta també amb el romànic més genuí de les valls de Boí i d’Aran. La planta és basilical, de tres naus, la central coberta per volta apuntada sostinguda per pilars cruciformes, i les laterals, per voltes de quart de cercle reforçades amb arcs torals. La capçalera és formada per tres absis semicirculars i coronada per una petita espadanya. La portada lateral, oberta a la nau de migdia (al costat de l’Epístola), té cinc arquivoltes (decorades la més exterior, que forma el guardapols, i la primera arcuació exterior) que descansen sobre columnes. Davant seu hi havia un pòrtic o claustre avui desaparegut. El campanar, de planta octagonal, és del segle XV i forma un cos a part de l’angle SW. És esvelt i proveït de sageteres que li donen un caràcter defensiu.La peça més important del seu interior és el famós Crist de Salardú, talla romànica del segle XIII, d’uns 0,65 m d’alçada, clavat en una creu acabada als seus extrems en quatre plafons quadrats i una espiga llarga a l’inferior que servia de mànec. Conserva restes de policromia i la imatge tenia una corona de metall que perdé quan el 1936, en ocasió de la Guerra Civil, fou amagada a l’estranger. D’una bellesa que recorda la del Crist de Mijaran, la figura porta barba, el cos és cobert per un faldellí de talla i té els dos peus clavats amb dos claus. Presideix avui l’altar major (que abans del 1936 tenia un retaule barroc). Una tradició diu que la imatge fou feta per un pelegrí procedent de Terra Santa que hi hauria incrustat una relíquia de la Vera Creu i que hauria desaparegut en acabar l’obra.

També té tradicions llegendàries la reixa de ferro que tanca el presbiteri. Segons la primera, recollida per Gràcia (1613), en ocasió del setge del comte de Pallars a la vila el 1385, els veïns de Salardú portaren el Crist en processó per la plaça del castell demanant protecció divina i el comte restà des d’aleshores cec, fins que, després de demanar perdó durant nou dies a l’interior de l’església, recuperà la vista i, en agraïment, féu construir la reixa. Una altra llegenda diu que fou feta amb les espases i llances que els habitants de Salardú prengueren a l’exèrcit hugonot el 1597. La imatge del Crist té indulgències concedides pel bisbe de Comenge, el futur papa Climent V, el 1316, i Ferran I de Catalunya-Aragó el 1414 sol·licità de la Santa Seu prerrogatives especials.

Salardú era conegut amb els noms de Salardú i Salarduno des del’any 1299. Aquest any el rei Jaume I escriví als universis hominibus de Salardu que paguessin la lleuda que devien a A. De Betlan. Salardú era des del segle XIII el lloc d’un important mercat, semblant als de Vielha i Bossòst, tots els quals foren reconeguts en el jurament dels privilegis de la Vall fet l’any 1298 per Arnau de Sant Marçal, segrestada de la Vall en nom del rei de Mallorca. L’any 1278 el rei Pere el Gran dirigí hominibus de Salardú et tertii de Salarduno una carta en la qual reclamava la quantitat de diners que havien pactat dedonar-li. Prop de Salardú hi havia la vila i parròquia de Puig, avui desapareguda, els homes de la qual, tres cònsols i trenta capsde casa, el 6 de novembre de 1313 juraren fidelitat al rei Jaume II. L’endemà, dia 7 de novembre, ho feren apud ecclesiam Sancti Andree de Salarduno els sis cònsols de Salardú i els cent-un caps de família que aleshores formaven la vila. La situació estratègica de la vila a l’entrada de la vall pel port de la Bonaigua motivà freqüents invasions i fets bèl·lics. La invasió del 1385 per part del comte de Pallars fou motivada per la venda de la vall per part del rei Pere III al comte, que trobà la resistència armada dels aranesos i fou rebutjat. Ja al segle XV el baró de Taurinhac prengué la vila amb un potent exèrcit i calà foc a la porta del castell, que tanmateix no es rendí, durant una de les invasions procedents de França. Segons l’annalista F. Diego de Sayas, el 1524 el castell fou atacat per 5.000 homes dirigits per Mr. de Sant Joan, que aconseguiren de rebutjar els escassos defensors (15 homes i 20 dones) amb precària artilleria. La guerra amb els hugonots comportà la invasió del 1597, quan el comte de Sent Gironç passà la frontera amb 3.000 homes i assetjà la vila, que fou salvada gràcies a l’ajut de les milícies del terçó comandades per Juan Gómez (els trofeus de guerra estigueren a la parròquia fins a l’època del Primer Imperi, quan foren dutes a França per les tropes napoleòniques). Durant la guerra de Successió, les tropes francocastellanes del marquès d’Arpajon prengueren Salardú i els veïns hagueren de rescatar vides i béns, amb els vasos sagrats de l’església, que el marquès portà a Castell-lleó.

Festes

La festa major de Salardú s’escau el dia 3 de maig, festivitat de la Santa Creu, i des d’Era Pica es beneeix el terme i se celebra una processó amb les creus dels antics pobles de Pujòlo. Hom fa festa també el 30 de novembre, per Sant Andreu, i, a més de la tradicional fira de bestiar que se celebra el 7 d’octubre, la vila organitza l’aplec al santuari de Montgarri (2 de juliol).

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

enciclopedia catalana

web Ajuntament

Sant Esteve d’en Bas

8 abril 20202011, Municipi Valld'en Bas, Municipis la Garrotxa, Pble Sant Esteva d'en Bas, Provincia GironaPere Gasso

Sant Esteve d’en Bas es un Poble del Municipi de la Vall d’en Bas Comarca la Garrotxa (Girona)

A Sant Esteve d’en Bas hi anem el 22 d’abril de 2011

Dades del Municipi


Província	província de Girona
Comarca	Garrotxa
Capital	Sant Esteve d’en Bas
Població
Total	3.072 (2019)
• Densitat	33,87 hab/km²
Llar	134 (1553)
Gentilici	basenc, basenca

Breu historia del municipi

Confronta amb els municipis de Riudaura (N), Olot (NE), les Preses (E), Sant Feliu de Pallerols (E), i amb el municipis osonencs de Rupit i Pruit (S), de Santa Maria de Corcó (SW), Sant Pere de Torelló (W) i Vidrà (W i NW). La plana és delimitada a llevant per la serra del Corb, que la separa de la vall d’Hostoles, i alhora fa de divisòria entre les conques del Fluvià i del Ter. Al N, la fossa tectònica de la plana d’en Bas enllaça sense solució de continuïtat amb el pla d’Olot, mentre que a ponent trobem els cingles de Puigsacalm (1 515 m), la serra de Llancers i la de Sant Miquel (d’una altitud mitjana per sobre els 1 200 m). Al S, els contraforts d’aquesta serra tanquen la vall drenada pel Fluvià, que neix al terme dels Hostalets d’en Bas.

La plana d’en Bas té una altitud mitjana de 450 m. Es tracta d’una fossa tectònica encaixada per un sistema complex de falles, les més visibles de les quals són situades a l’oest amb una direcció N-NW-S-SE i mostren una clara diferenciació morfològica entre la plana i la zona muntanyosa de Puigsacalm. A l’inici del quaternari va ser ocupada per un llac format per la barrera produïda per les colades basàltiques dels volcans d’Olot. La vall d’en Bas ha estat declarada zona d’influència del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Gar

rotxa, per tal com hi ha la capçalera del riu Fluvià, és a dir, de les aigües del parc natural, i perquè la vegetació de fulla caduca del terme és una continuació de la del parc que va. Les muntanyes del municipi són cobertes de boscos de roures, alzines, faigs i algunes coníferes.

L’actual municipi de la Vall d’en Bas va ser creat el 1968 per la unió dels antics municipis de Sant Privat d’en Bas, Sant Esteve d’en Bas, Joanetes i la Pinya, inicialment amb capital a la vila del Mallol. La creació d’aquesta nova entitat municipal sembla que va ser motivada bàsicament per a aconseguir la reunificació parcel·lària. Cal considerar, però, que els antics municipis participen d’unes característiques geogràfiques —formen part de la plana d’en Bas— i històriques —pertanyien, juntament amb d’altres, a l’antic vescomtat de Bas— comunes.

L’antic municipi de Sant Privat d’en Bas, situat al SW d’Olot, ocupava una superfície de 32,7 km² i comprenia, a més de la vila del Mallol, cap de l’antic municipi, el poble de Puigpardines, els veïnats de Cirera i Pocafarina del Mallol, els santuaris d’Olletes i de Santa Magdalena del Mont, l’església de Sant Antoni de Puigpardines i la masia i el bosc de Verntallat. El municipi de Sant Privat d’en Bas el 1937 canvià el seu nom pel de Puigsacalm. L’antic municipi de Sant Esteve d’en Bas, situat al sector sud-oriental de la plana d’en Bas, de 22,8 km², comprenia a part el poble de Sant Esteve d’en Bas, que era l’antic cap i actual seu de l’ajuntament, el poble dels Hostalets d’en Bas, la caseria de Vilallonga, l’església de Sant Quintí d’en Bas i el despoblat de Murrià. L’antic municipi de Joanetes ocupava una extensió de 26 km² al sector muntanyós que separa la plana d’en Bas de les valls de Vidrà (Ripollès) i de Torelló (Osona). Comprenia el poble de Joanetes, el veïnat de Can Trona i l’antic terme de Falgars d’en Bas, situat a la part meridional del terme, que inclou la parròquia de Sant Pere de Falgars. L’antic municipi de la Pinya, de 9 km² d’extensió, el més septentrional dels que formen l’actual terme, situat a ponent de la ciutat d’Olot, comprenia els pobles de la Pinya i de Sant Joan dels Balbs.

A llevant del municipi circula la carretera C-63 de Lloret de Mar a Anglès i a Olot, que passat Sant Esteve d’en Bas s’uneix amb la C-153 de Vic a la ciutat d’Olot. D’aquestes carreteres surten les locals que, de s. a N, menen als Hostalets d’en Bas, a Joanetes en direcció a Torelló, a Sant Privat d’en Bas i a la Pinya. Una carretera enllaça els Hostalets amb la de Sant Privat, de la qual neixen diferents ramals, com el que porta a Puigpardines; una altra carretera va de Sant Privat a la Pinya, passant pel Mallol. Al terme hi ha altres pistes, com la de Sant Pere de Falgars, que surt dels Hostalets d’en Bas, i camins veïnals.

El Poble

El poble de Sant Esteve d’en Bas (477 m i 1 307 h el 2005), on hi ha la seu de l’ajuntament, és a la dreta del Fluvià, sota la serra de Murrià, al voltant de la església parroquial dedicada a Sant Esteve. El lloc i l’església són documentats el 904 en un precepte carolingi de Carles el Simple. En la documentació antiga el poble s’anomena també Sant Esteve de Saüll, i fou un dels nuclis importants del vescomtat de Bas, a més de centre d’una batllia durant els segles XII i XIII.

L’església parroquial de Sant Esteve va ser consagrada el 1119 (“Sancti Stephani quae est sita in Basso”). Aquesta església va ser bastant malmesa en els terratrèmols del segle XV. De l’edifici del segle XII es conserva l’absis, amb finestres cegues geminades, els murs laterals del creuer —l’església era de planta de creu llatina— i les columnes dels arcs del creuer amb capitells historiats; també columnes i capitells a l’interior de l’absis. De les obres posteriors a l’enderrocament es conserva la façana de ponent, el campanar, la volta de la nau central i la capella de Santa Maria.

Al setembre s’escau la festa major de Sant Esteve d’en Bas, i es balla el ball del burro savi o de sant Isidre, i el ball dels gegants.

Les masies remarcables dintre l’antic terme de Sant Esteve són la Desprat, el llinatge de la qual es remunta al segle XIII, Vilamala, la Cau, que té una capella de Sant Victorià, el Terrús, amb una església dedicada a Sant Ximpli o Simplici i sobretot, la Dou, amb una capella de Santa Margarida, que trobem documentada des de la primeria del segle XIII i de la qual era fill Francesc Dou, bisbe de Girona els anys 1668-73 i professor de teologia a la Universitat de Barcelona. Aquesta masia és situada a llevant del poble de Sant Esteve, vora el camí antic de Sant Feliu de Pallerols a Olot.

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

web ajuntament

enciclopedia catalana

Sant Marçal

8 abril 20202011, Miunicpi Castellet i la Gornal, Municipis Alt Penedès, Poble Sant Marçal, Província BarcelonaPere Gasso

Sant Marçal es un Poble del Municipi de Castellet i la Gornal Comarca Alt Penedès (Barcelona)

A Sant Marçal hi anem el 13 de marca de 2011

Dades del Municipi

Vegueria

Penedès

Comarca

Alt Penedès

Població

Total

2.292 (2019)

• Densitat

48,25 hab/km²

Llar

56 (1553)

Gentilici

Castelletenc, castelletenca

Entitat de població	Habitants
Casetes, les	148
Castellet	101
Clariana	176
Costa-Cunit-Castellet Sector Trencarroques	290
Creu i els Àngels, la	23
Gornal, la	379
Masuques, les	144
Rocallisa	295
Rosers, els	257
Sant Marçal	190
Torrelletes	106
Valldemar	114

Breu historia del municipi

El terme municipal de Castellet i la Gornal, de 47,5 km², és situat al punt de contacte entre el Garraf i les dues comarques penedesenques (li manca l’accés a mar que havia tingut a l’edat mitjana), a la vall del riu de Foix, que el travessa de N a S (8 km). Limita al N amb Santa Margarida i els Monjos i amb Olèrdola, a l’E amb Vilanova i la Geltrú, Cubelles i Canyelles (tots tres del Garraf), al S amb Cunit i Calafell (tots dos del Baix Penedès), al W amb Bellvei, Banyeres del Penedès i l’Arboç (tots tres del Baix Penedès) i al NW amb Sant Jaume dels Domenys (Baix Penedès) i Castellví de la Marca. Comprèn el poble de Castellet, antic cap del municipi, i els pobles i veïnats de la Gornal —actual cap de municipi—, les Casetes de la Gornal, Clariana, les Masuques, Torrelletes, Sant Marçal, diverses urbanitzacions i cases disseminades. El municipi forma part del Parc del Foix.

Una carretera local uneix Castellet amb Vilanova i la Geltrú i amb l’Arboç (es bifurca a la dreta vers Torrelletes, les Masuques i Sant Marçal); per l’esquerra una carretera es dirigeix a Clariana i a la Gornal, on enllaça amb la N-340 de Barcelona a València, que passa per la Gornal, les Casetes de la Gornal i les Masuques. La AP-7 de Barcelona a València talla el terme pel sector de Sant Marçal, però no té cap sortida dins el municipi (la més propera és la de Vilafranca-Santa Margarida i els Monjos). La línia de ferrocarril de Barcelona a Tarragona per Martorell tampoc no té estació dins el terme (cal anar a l’Arboç).

La natura del territori és variada (Cretaci del massís al S i al SE en contacte amb el Miocè predominant) i les alçades màximes són el Puig Rodó (409 m) i la Plana Morta (409 m) al NE. El riu de Foix forma dins el terme el pantà de Foix (construït en 1903-28 i ampliat el 1936, amb una capacitat de 6 hm3) i rep diversos afluents per la dreta: el torrent de la Bruixa, el torrent d’Estalella (que aboca a prop de la capella de Sant Esteve), la riera de Marmellar (que desguassa al N de Castellet) i el torrent de la Font de l’Horta, que mor ja dins el pantà; per l’esquerra rep els fondals de la Bovera i el de la Coma Pineda. Hi ha nombroses surgències d’aigua i moltes captacions subterrànies que contribueixen a l’abastament de Vilanova i altres poblacions properes (pous de la Marquesa i de la Mare de Déu de la Llum).

El Poble

La caseria de Sant Marçal, dita antigament Rubió, és situada en una plana al NW del terme, separada de la resta del municipi per l’autopista. La població (santmarçalencs), en bona part dispersa, era de 194 h el 2005. El poblet és molt petit, vora l’actual església de Sant Marçal (1914), que domina aturonada la caseria (es conserven escassos vestigis de l’antiga església, com ara una ossera decorada). L’església és esmentada ja el 1279, i el 1337 pertanyia a la canònica de Solsona (fins el 1593); el 1682 fou encomanada al rector de l’Arboç, però al segle XVIII passà a sufragània de Castellet i fou erigida en parròquia al segle XIX. Per tradició oral hom creu que la primitiva església radicava a Can Colomer (on hi ha restes d’una vil·la romana) i que aquí hi havia el desaparegut santuari de Sant Jaume de Puiggraner. El poble, on funciona una societat recreativa, celebra festes per la Puríssima i el segon diumenge de juliol. A l’altre costat de l’autopista hi ha el mas de les Peloses.

Dins el terme municipal hi ha nombroses urbanitzacions, algunes compartides amb altres munici- pis. Hom pot destacar: Rocallisa amb 205 h el 2005, els Rosers amb 112 h el 2005, compartida amb Cunit i Calafell, Trenca-roques amb 149 h el 2005, Valldemar amb 36 h el 1996, compartida amb Calafell, i la Creu i els Àngels amb 23 h el 2005.

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

web Ajuntament

enciclopedia catalana

Santa Oliva

5 abril 20202011, Municipis Baix Penedès, Provincia Tarragona, Santa OlivaPere Gasso

Santa Oliva es un Municipi de la Comarca Baix Penedès (Tarragona)

A Santa Oliva hi anem el 5 de febrer de 2011

Dades del Municipi

Població
Província	província de Tarragona
Comarca	Baix Penedès
Total	3.320 (2019)
• Densitat	342,27 hab/km²
Llar	30 (1553)
Gentilici	Santolivenc, santolivenca

Breu historia del municipi

Limita amb Banyeres del Penedès (N), Bellvei (E), el Vendrell (S) i Albinyana (W). El municipi comprèn, a més, l’enclavament de l’Albornar entre els termes de Banyeres del Penedès, Albinyana i la Bisbal del Penedès. El terreny és quaternari diluvial, predominantment travertínic. Hi ha una petita elevació al NE (la Serra, 120 m), de natura miocènica, i una altra a ponent (les Pedreres), de natura cretàcia; la resta de les terres són generalment planes, amb una inclinació de NE a SW, amb abundosos aqüífers subalvis. La riera de Banyeres drena la part central del terme, i la de la Bisbal, la part occidental.

El cap de municipi és el poble de Santa Oliva, i a més trobem els barris del Camí dels Molins, el Residencial Sant Jordi i les Pedreres i el raval de la Carretera del Vendrell. Una carretera local que travessa el municipi en direcció N-S, amb la qual es comunica el poble mitjançant un trencall, l’uneix amb Sant Jaume dels Domenys i el Vendrell. Al sector NW del terme passa l’autopista AP-7, però no hi ha accés.

El Poble

El poble de Santa Oliva (102 m d’altitud i 1 012 h el 2006) és situat a l’extrem septentrional del terme, a prop de la carretera del Vendrell. Tenia 974 h el 2005. L’església parroquial de Santa Maria té una façana romànica amb portalada de punt rodó i campanar de paret. L’interior és sobri, construït amb aparell ben carregat. A la part més alta del poble hi ha l’antic castell de Santa Oliva o del Remei, que ha estat restaurat acuradament. El castell conserva una torre quadrada al costat de ponent, espitllerada, emmerletada i amb finestres geminades al punt més alt. Adossada a aquesta torre, l’església de Sant Julià del castell és l’antiga parròquia, documentada des del 1098; és un edifici romànic d’una nau, que va ser eixamplada al segle XII, i un absis semicircular, sobrealçat com a torre de defensa. El poble s’ha expandit vers llevant amb el que inicialment era la urbanització de Canyelles i que ara ja és considerada com un eixample del nucli de població. El poble disposa de la Sala dels Arcs, un museu de caràcter local que guarda un fons documental de la història de Santa Oliva i una col·lecció de peces religioses, entre altres.

Santa Oliva celebra un bon nombre de festes i d’activitats al llarg de l’any, entre les quals cal destacar la festa major, a l’agost, en honor a la Mare de Déu del Remei. També a l’agost té lloc el cicle de les Nits Musicals al Castell.

Festes

La festa major petita o d’hivern se celebra pel gener, mes en el qual també s’organitza una trobada de gegants. Al maig cal destacar la popular Exposició de Motos d’Ahir, i entre els mesos d’octubre i desembre se celebra un Concurs de Teatre Amateur.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

enciclopèdia catalana

Roda de Ter

4 abril 20202018, Municipis Osona, Província Barcelona, Roda de TerPere Gasso

Roda de Ter es un Municipi de l Comarca de Osona (Barcelona)

A Roda de Ter hi anem el 6 de març de 2018

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Comarques Centrals
Comarca	Osona
Total	6.301 (2019)
• Densitat	2.864,09 hab/km²
Llar	30 (1553)
Gentilici	Rodenc, rodenca

Breu historia del municipi

És a la zona de contacte de les Guilleries amb la vall del Ter, poc després de la seva confluència amb el Gurri, a l’inici d’un pronunciat meandre, l’interior del qual és anomenat l’Esquerda. El municipi de Roda de Ter és envoltat pràcticament per la demarcació de les terres de les Masies de Roda, a excepció del sector que ocupa el barri de la Creu de les Codines, per on limita amb el municipi de Gurb.

El terreny, format per materials constituïts durant el període terciari i essencialment planer, és solcat pel Ter, que fa d’eix a la demarcació de la vila de Roda i és en bona part la línia natural divisòria entre les terres de les Masies de Roda i Roda de Ter. Biogeogràficament, les terres es troben dins el domini potencial de la vegetació eurosiberiana caracteritzada pel bosc de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis fagetosum).

El terme, que fins el 1836 era unit al de les Masies de Roda, comprèn a més de la vila de Roda de Ter, cap administratiu, els barris de la Creu de les Codines, també dit la Creu de Roda, que en part és edificat en terres que havien pertangut al municipi de Gurb, i el del Carrer dels Pèlics, al límit amb el terme de les Masies de Roda, on forma continu urbà amb la urbanització de les Cases Noves. Travessa el terme l’antiga carretera comarcal C-153 de Vic a Olot i una carretera local que uneix la vila amb el poble de Manlleu.

El Poble

La vila de Roda de Ter (443 m i 5.204 h el 2005) es troba a la part alta o de llevant del Ter, on hi ha la plaça, la parròquia i la casa de la vila, però té també, des del principi del segle XVIII, un carrer important, a la banda de ponent del riu, que desemboca a l’origen del pont. La vila, que dona l’esquena al riu, sobre el qual les cases aixequen llur part posterior, és un nucli allargassat i estret, construït al llarg de camins tradicionals. La carretera C-153 de Vic a Olot, que envolta la població per la banda de ponent del riu, fou la causa de la construcció d’un pont nou i també de l’expansió de la població. La industrialització repercutí en l’aspecte modern que presenta la major part de la població, que té, però, algunes cases modernistes notables i una part que conserva encara l’aire d’un poble típic del segle XVIII.

Pel que fa a l’arquitectura, al municipi de Roda de Ter destaca el pont i les dues esglésies de Sant Pere de Roda i Santa Maria del Sòl del Pont, ambdues refetes al segle XVIII. La darrera té una valuosa imatge gòtica de la Mare de Déu sedent amb l’Infant dret sobre el seu genoll esquerre, imatge que fou mutilada el 1936 i restaurada el 1940. L’antic pont de Roda, situat al mateix lloc que l’actual, donava pas a l’antic camí de França o Strata Francisca i fou edificat o reedificat entre els anys 1094 i 1097, segons que consta per les deixes fetes per a la seva construcció. A l’extrem de llevant del pont s’havia construït, abans del 1180, una església dedicada a Santa Maria, dita Santa Maria del Cap del Pont, transformada en la parroquial de Sant Pere, amb algunes cases a la seva sagrera, que esdevindrien el centre de la població actual d’ençà del 1332. Poc després es va edificar una nova església al final del pont, a la banda oposada del riu, coneguda per això com Santa Maria del Sòl del Pont. El pont i les dues esglésies són encara avui dia l’emblema típic de la vila de Roda de Ter. El pont primitiu fou destruït per una riuada del Ter l’any 1617, refet el 1648 i restaurat de nou el 1710 i en altres ocasions posteriorment. El pont actual, que conserva una part de l’antiga edificació, es considera patrimoni de valor històric i arquitectònic de la vila.

Festes

Pel que fa al folklore de la vila, la festa major s’escau el 23 de setembre, festivitat de la patrona, la Mare de Déu del Sòl del Pont, a qui el poble feu la promesa o vot de celebrar una festa en honor seu si s’aturaven els efectes de la pesta del 1854. A més, durant els mesos de desembre i gener, es fa una exposició de diorames, organitzada per una agrupació pessebrista. El primer diumenge de maig té lloc la Festa de la Rosa, i ja als mesos de juliol, es fan diferents concerts i balls (RodaFolk).

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web