Arxiu mensual: abril de 2014

Bordegassos diada de Sant Jordi

Avui 27 d’abril  fem la 42ª diada de Sant Jordi.

Val a dir que força bé ja que fem el 5-7, 7-7, 4-7-P, i vano de 5 Venen les colles de: Joves de Valls, Barcelona, i Nens del Vendrell

Les matinades les fem per el centre vila sortint de la Plaça dels Carros,

Dades de la Actuació

Borsegassos:

5/7,  7/7,  4/7/P, Vano de 5

Castellers de Barcelona:

3/8, 2/7, 5/7

Joves Xiquets de Valls:

3/8, 2//, 4/8,

Nens del Vendrell:

2/7,

Crónica de la jornada

Riudecols

Riudecols (20)

Riudecols és un poble cap de municipi de la comarca del Baix Camp (Tarragona)

A Riudecols hi anem el 4 de març de 2014

Dades del Municipi

Gentilici Riudecolenc, riudecolenca
Superfície 19,46 km²
Altitud 299 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
1.293 hab.
66,44 hab/km²

 

Breu historia del Municipi

És envoltat pels municipis de Duesaigües (SW i W), Riudecanyes (S), Botarell (SE i E), les Borges del Camp (de forma puntual, a l’E) i Alforja (N). El terme és situat en terreny muntanyós al peu de Puig Cerver (831 m), de Puig Marí (660 m), prop del límit del Camp amb el Priorat, i del puig de Vilavella (527 m), ocupant les altes valls de les rieres de les Voltes i de les Irles. L’altitud del terme oscil·la entre els 200 i els 800 m.

 El terme comprèn, a més de la vila de Riudecols, cap de municipi, els llogarets de les Voltes i les Irles, i les urbanitzacions Riuclub i les Costes. Sembla que l’origen del topònim, segons M. de Montoliu, prové de “riu de còdols”. Travessa el terme d’E a W la carretera N-420 de Reus a Falset.

El Poble

La vila de Riudecols (926 h el 2005) és situada en un pendís, a 299 m d’altitud, a l’esquerra de la riera de les Irles. L’edifici més notable és l’església parroquial de Sant Pere, del 1872, de la qual depenien les de les Voltes i les Irles. Hi ha restes de la muralla i un portal. Cal esmentar el Mas d’en Gil. Madoz hi situa a mitjan segle XIX un castell antic, del qual ara no en queda cap rastre, presó i escoles.

 

Festes

Entre les festes tradicionals cal esmentar la festa major per sant Pere, al juny, i la festa major de la Mare de Déu del Roser, a l’octubre.

La festa major d’hivern, en honor a santa Eulàlia, és pel febrer. S’ha recuperat el Carnaval i per Setmana Santa, el Divendres Sant, es fa el sermó de les set paraules i la processó del Sant Enterrament, a la qual acudeixen els armats. Malauradament són perdudes, o pràcticament perdudes, festes que havien estat tradicionals a la vila, com la festa del Corpus o la festa de la Mare de Déu de Puigcerver.

 

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veus les del poble

Riudecols (27)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web.

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

 

Queralbs

Queralbs   (Núria) (35)

Queralbs és un poble municipi de la Comarca del Ripollès (Girona)

A Queralbs hi anem el 16 d’abril de 2014. Aprofitant uns dies a Toses per setmana santa, abans anem a Núria Santuari que pertany al seu municipi i ens hi passem tot el dia.

Dades del Municipi

Gentilici Queralbí, queralbina
Superfície 93,47 km²
Altitud 1.236 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
185 hab.
1,98 hab/km²
Entitat de població Habitants
Queralbs 142
la Farga 4
Fustanyà 13
Núria 0
Rialb 0
Serrat 22
Vilamanya 5

Breu historia del Municipi

Queralbs té el terme municipal més extens de la Vall de Ribes amb 93,47 km 2 . Limita pel N, el NW i l’W amb el Conflent i l’Alta Cerdanya; al S amb els municipis de Planoles i Ribes de Freser, per l’E amb el terme de Vilallonga de Ter i al NE fa de límit amb el municipi de Setcases. El terme municipal és format per les dues antigues parròquies de Sant Jaume de Queralbs i Sant Sadurní de Fustanyà, esmentades totes dues en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, el 819, amb els noms de Keros-albos i Fustiniano. A més de Queralbs, que és el cap de municipi, i el llogaret de Fustanyà, dintre d’aquestes parròquies s’han format altres nuclis secundaris com el veïnat de Serrat, la caseria de la Farga, la de Vilamanya (sobre les coves de Rialb), la de Rialb, i el gran complex de Núria, el qual comprèn el santuari del mateix nom, diverses dependències i edificis, i les instal·lacions d’unes pistes d’esquí. Tots els seus nuclis de poblament, a excepció de Núria, es concentren en uns pocs quilòmetres quadrats, des de la Farga a les coves de Rialb, amb altituds inferiors als 1 300 m, als pendents de la vall del Freser, mentre que la major part d’aquest extens municipi, formada per l’alta vall del Freser i la conca del riu de Núria, és formada per carenades i valls pregones, obertes en els durs sediments paleozoics, sobretot del silurià, formats per ampelites negres i resistents i llicorelles.

 El cap de municipi dista 7 km de Ribes de Freser, vila amb la qual s’uneix per una carretera que segueix paral·lelament el curs del Freser i surt des de la N-152. Té estació de ferrocarril del cremallera de Ribes a Núria.
 

El marc físic

El terme queda encerclat per l’ampli arc que descriu la serralada pirinenca entre el pic de Gorrablanc al NW del poble i el puig de Bastiments al NE, on es troben els cims de Puigmal (2 913 m), el puig de Segre (2 843 m), el puig de Finestrelles (2 827 m), el pic d’Eina (2 794 m), el pic de Noufonts (2 864 m), el pic de Noucreus (2 799m), el pic de l’Infern (2 860 m), i el puig de Bastiments (2 874 m), que coincidint amb la línia fronterera limita en aquest sector amb els municipis d’Oceja, Er, Sallagosa i Eina, pertanyents a l’Alta Cerdanya, i amb Fontpedrosa, que pertany al Conflent. Des del puig de Bastiments el terme municipal segueix la carena que passa pel coll de la Marrana, el Gra de Fajol (2 708 m), Martinell, el puig de Balandrau (2 585 m), i la serra de la Canya, i limita en aquest sector de llevant amb els municipis de Setcases, Vilallonga de Ter i Pardines; des d’aquí el terme segueix el torrent de Serrallonga en direcció a ponent, que separa el bosc de Serrat i el de Ribes, fins a trobar el Massanell, el segueix fins a la seva incorporació al Freser i l’acompanya fins a sota el serrat del Vent; a partir d’aquest punt, el límit municipal s’enfila de nou seguint la serra d’Estremera fins a trobar el pic de Gorrablanc; en aquest sector limita amb Ribes a migdia i Planoles.

 La part NE del terme pertany a la conca del Freser, la qual és formada per diversos circs i cubetes glaciars i queda separada de la vall de Núria per la carena que arrenca de Noucreus i segueix per la coma de Fontnegre, el serrat de les Pedrisses i les Roques i el Roc de Totlomón. El Freser neix al S del puig de Bastiments, a la vall del Freser; aigües avall, ja en el pla de Coma de Vaca, rep per la dreta el torrent de Coma de Vaca, que recull les aigües des de la vall que s’inicia a la Fossa del Gegant i que queda limitada al N per les Trunferes i el pic de la Vaca (2 826 m), i al S pel puig de Torreneules (2 711m). En aquest pla conflueixen els dos rius i el torrent que per l’E baixa del coll de Tres Pics. Aigües avall, ja en plenes gorges del Freser, rep diferents torrents que recullen aigües procedents del puig de Balandrau pel marge esquerre, i del vessant del puig de Torreneules pel marge dret. A Daió rep, pel marge dret, el seu principal afluent, el riu de Núria.
 

La vall de Núria, centrada al N del terme municipal, va del Puigmal fins al pic de Noucreus formant un conjunt de valls glacials i torrenteres, com les de l’Embut, de Finestrelles, d’Eina, de Noufonts i de Mulleres, que desemboquen al pla de Núria. És una vall de formació glaciar, i queda tancada per les carenes secundàries que arrenquen del puig de Fontnegre i el Puigmal i convergeixen a la Creu d’en Riba, per on s’escola el riu de Núria, que a partir d’aquest punt segueix en fort pendent per les espectaculars gorges de Núria seguint el que en èpoques glaciars era una llengua de gel. A la sortida d’aquestes gorges conflueix amb el Freser, en el paratge de Daió (1 200 m ). Durant el seu trajecte, aquest riu rep per l’esquerra i no lluny de Núria el torrent de Fontnegre, nascut a la coma del Clot, aproximadament a la meitat del seu recorregut. A Carcal, sota el salt del Sastre, rep per la dreta el torrent de Fontalba, que neix a la vall del mateix nom en una important surgència a 2 020 m (l’Adou de Fontalba). Aquesta vall de formació glaciar composta de diferents circs penjats, és limitada per les carenes del Tros de Bou, el serrat del Borrut i la serra de Fontalba que arranquen del Puigmal; a migdia de la serra de Fontalba s’inicien les pendents que porten a Queralbs.

 Des de Daió el Freser encara rep alguns torrents fins a arribar al paratge del Molí, sota Queralbs, on pel marge dret hi conflueix el riu de Tosa, que recull les aigües de la vall formada per diferents antics circs glacials i situada al S del Puigmal i tancada pel Pas dels Lladres i la serra d’Estremera

El Poble

El poble de Queralbs (156 h el 2005) es troba a 1 236 m d’altitud, al S del terme, en un replà del vessant dret del Freser, més amunt del torrent d’Estremera o de Toses. Es troba en un fort pendent, de manera que constitueix un bon exemple de la localització dels nuclis habitats a mitja muntanya, característica de les terres de l’alt Freser. Encara que en els últims anys s’han construït algunes cases seguint una arquitectura centreuropea, la imatge general de la població encara presenta un grau d’unitat notable gràcies a l’organització dels estatges, que correspon sobretot a recorreguts horitzontals i esgraonats per la necessitat d’aconseguir el màxim de solellada.

 A Queralbs hi havia un petit castell o torre de defensa, la qual, però, mai no va tenir la categoria de castell termenat, encara que el 17 de març de 1375 el rei Pere III va dictar un privilegi per a la conservació d’una fortalesa. Hi destaca l’església parroquial de Sant Jaume, romànica, del final del segle XI, que reemplaçà 200 anys més tard una altra església anterior consagrada el 978. Es troba a l’extrem de ponent de la població, a 1 236 m d’altitud, en un replà graonat del vessant dret del Freser, posat en una solana. L’entrada és situada en el mur de migdia, mentre que al darrere de l’església s’inicia el gran massís pirinenc que s’enfila vers la collada de Fontalba. Aquesta església, que ha sofert diverses campanyes de restauració (la darrera finalitzà el juliol del 2001), és d’una nau amb absis i un creuer més tardà. Té la volta sensiblement apuntada, cosa que revela una nova construcció, possiblement del segle XV. Com a frontal d’altar es pot contemplar la còpia del retaule gòtic del segle XIV, actualment conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya. La porta d’accés encara conserva algunes restes de la ferramenta que abans la decorava. Protegeix la porta un porxo o nàrtex, format per sis arcades, a manera d’andanada de claustre, que descansen sobre cinc columnes amb capitells esculpits que es poden relacionar amb els tallers rossellonesos que actuaren especialment durant la segona meitat del segle XII en tota la Catalunya del Nord; representen animals fantàstics, fulles estilitzades, volutes i algun cap humà. Aquest atri o porxo és cobert amb un vessant, i sota la coberta es poden observar els extrems de testa ben tallats en les bigues de fusta empotrades en el mur. A l’extrem N de l’església hi ha un campanar de torre amb una petita espadanya al damunt, semblant a la que corona l’extrem de migdia del braç del creuer.
 

Una notícia del 1428 diu que la majoria dels habitants de Queralbs moriren en el terratrèmol del 2 de febrer d’aquell any, i que possiblement es va malmetre també l’església; alguns dels escrostonaments dels capitells es podrien haver produït per aquest motiu, i l’església de Núria restà gairebé totalment destruïda.

 

Festes

El poble de Queralbs, que celebra la festa major el 25 de juliol, per Sant Jaume,

Conserva algunes velles tradicions, com les benediccions del terme i les caritats, repartició de panets i ofertes, que per Sant Joan se celebren a la parròquia de Queralbs, i el 26 de juny a la de Fustanyà.

Llocs de silenci del llibre de Cecília Lorenzo

Queralps

 

Queralps (2)

 

 

Querañps Vall de Núria (2)

 

Querañps Vall de Núria

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veus les del poble

Queralbs   (Església Romànica) (2)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web.

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Querol

Postes de sol. De  Querol a Casa  (2)

Querol és un poble Municipi de la Comarca de l’Alt Camp (Tarragona)

A Querol hi anem el 3 de març de 2014.

Querol és un poble petit, ben conservat, amb restes de castell i cases de segona residència.

Dades del Municipi

Gentilici Querolenc, querolenca
Superfície 72,27 km²
Altitud 565 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
543 hab.
7,51 hab/km²

 

Entitat de població Habitants
Esblada 20
Querol 67
Valldossera 446
Font: Municat

 

Breu historia del Municipi

És situat al sector nord-oriental de la comarca, al límit amb la Conca de Barberà, l’Alt Penedès i l’Anoia, i s’estén en la seva major part a l’esquerra del Gaià, riu que travessa el territori de N a S. Forma part del sector muntanyós del Bloc del Gaià, format aquí a la part més septentrional pels contraforts de la serra de Brufaganya (874 m al punt més alt) i al centre i S per la serra de la Plana d’Ancosa, serra que s’inicia a Montagut (963 m), al S del terme, i continua pel terme de la Llacuna, ja de l’Anoia, amb altituds de 900 m. La part de la dreta del riu és accidentada pels contraforts de la serra de Comaverd (827 m a les Agulles, 625 m al tossal de Saburella). Limita amb els municipis del Pont d’Armentera (W) i Aiguamúrcia (S), dins la comarca de l’Alt Camp, Pontons (E), a l’Alt Penedès, la Llacuna (E) i Santa Maria de Miralles (NE) dins l’Anoia, i Pontils (N), dins la Conca de Barberà.

 Comprèn, a més del poble de Querol, cap de municipi, el poble d’Esblada, els despoblats de Bonany i Montagut, l’antiga quadra i església de Valldossera, el veïnat d’Albereda, diverses urbanitzacions com el Mas Vermell, el Mas Gassons i els Ranxos de Bonany, i els antics castells de Saburella i Pinyana. La via de comunicació principal és la C-37 d’Alcover a Manresa, que connecta els pobles de Querol i Esblada, al N del qual surt la carretera local que porta a Pontils i Santa Coloma de Queralt.

El Poble

El poble de Querol (45 h el 2005) es troba aturonat a 565 m d’altitud, dominant la riba esquerra del Gaià, al sector occidental del terme. És presidit per les ruïnes del castell de Querol, que donen una silueta característica a la població, malgrat ser cobertes en una bona part de vegetació. La caseria s’enfila als vessants del turó i a la part alta s’aixeca l’església parroquial de Santa Maria, petit edifici construït en èpoques diverses, d’una nau, volta seguida d’arc apuntat i campanar quadrat amb finestres de punt rodó, acabat en una coberta piramidal. Sobre el poble hi ha les antigues restes del castell de Querol; en són visibles alguns sectors de mur i voltes. El castell fou volat per la milícia liberal de Santa Coloma en ocupar-lo el 1835 després de foragitar-ne els carlins i per evitar que aquests darrers s’hi fessin forts de nou. Abans de destruir-lo en van treure una gran quantitat de mobles i objectes. Disposa d’una biblioteca.

Festes

La festa major d’hivern té lloc el cap de setmana pròxim al 17 de gener i, la d’estiu, s’escau el 15 d’agost. El dissabte més pròxim al 25 de juliol, diada de sant Jaume se celebra el Dia del municipi.

El Castell

l castell i la senyoria de Querol

La zona de Querol fou començada a ocupar per les tropes franques cap al 950 i sembla que la primera referència al seu castell i terme és esmentada en una carta del rei Lotari del 988. El 993 era d’Ansulf, originàriament vicari comtal de Gurb, el qual en testar aquest mateix any deixà terres —algunes plantades de vinya— dels termes dels seus castells de Montagut, Querol i Pinyana al monestir de Sant Cugat. El 996 Sendred i la seva muller Matressinda vengueren a Hug de Cervelló, entre altres béns, els tres castells esmentats. Cap al 1053 Guerau Alemany de Cervelló, que fins aquell moment devia haver fet costat a la comtessa Ermessenda en les disputes amb el seu fill el comte Ramon Berenguer I de Barcelona, posà en homenatge sota l’autoritat d’aquest darrer els tres castells esmentats i el de Pontils. L’homenatge fou repetit el 1062. Aquests castells constituïen part de la baronia de Cervelló o de la Llacuna. El 1112 Ramon Berenguer III i la seva muller Dolça donaren a Guerau Alemany de Cervelló la dominicatura de Querol com a agraïment potser dels diners que el noble havia deixat anteriorment a la casa comtal. El 1144 el mateix Guerau retia homenatge al comte de Barcelona per set castells, entre els quals el de Querol. El poble degué créixer al seu redós, ja que en la butlla del 1194 esmenta l’església i el seu rector, que pagava 60 sous per les dècimes el 1279. El dret damunt el castell i el terme de Querol i els altres castells dels Alemany de Cervelló foren confirmats diverses vegades pels reis, i a partir del segle XIV és esmentada la baronia de Querol, centrada al castell. La baronia fou dels Cervelló, fins que el 1528 passà als Barberà, castlans de Vilafranca del Penedès, i cap al 1597 passà als Saiol, fins a la fi del segle XIX. Entre els senyors de Querol es destacà Ramon Alemany, mort en la conquesta de Mallorca. El castell i el poble foren saquejats i incendiats el 1400 i ambdós reberen múltiples embats en totes les guerres que assolaren el país. A mitjan segle XIX produïa blat, llegums, oli i vi, criava ramats d’ovelles i porcs i tenia dos molins fariners

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veus les del poble

Querol (Castell) (6)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web.

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia  Catalana

Puigcerdà

Puigcerdà  (27)

Puigcerdà és un poble municipi de la Comarca Cerdanya (Girona)

A Puigcerdà hi anem el 18 d’abril de 2014

Fem uns dies de festa per setmana santa a Toses, anem a veure pobles de Ripollès fem Puigcerdà i  ens hi quedem a veure sortir  processó.

Dades del Municipi

Gentilici Puigcerdanenc, puigcerdanenca
Superfície 18,92 km²
Altitud 1.202 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
8.910 hab.
470,93 hab/km²

Breu historia del Municipi

L’antic terme municipal de Puigcerdà, d’una extensió de 9,6 km 2 , s’engrossí el 1969 amb el proper de Vilallobent, que li fou annexat. L’antic terme de Puigcerdà és situat a l’extrem oriental de la Cerdanya, a la línia que des del tractat dels Pirineus és frontera amb França. Així, limita amb els municipis de l’Alta Cerdanya d’Enveig (N), Ur (NE), la Guingueta d’Ix (E) i Palau de Cerdanya (E-SE). Dins la pròpia comarca confronta amb Guils de Cerdanya (NW), Bolvir (W) i Urtx (W-SW).

 El terme és a l’interfluvi del riu d’Aravó o de Querol (límit NW amb Guils de Cerdanya) i del Reür i el Segre (el primer és termenal amb la Guingueta d’Ix, a llevant, i el segon era abans divisòria amb Age, de l’antic municipi de Vilallobent). El terme actual comprèn, també, el fons de la plana de l’esquerra del Segre, entre aquest riu i la Llavanera, que era l’antic territori d’Age. Comprèn, així mateix, de l’antic terme de Vilallobent, una llenca llarga i estreta de terreny, delimitada a ponent pel serrat de Montagut i el serrat de l’Orri, per on davalla el torrent de Montagut (que aboca directament al Segre dins el municipi d’Urtx). El riu de Vilallobent davalla del coll de Marcer (2.012 m), el punt més alt del terme, i de la muntanya de Saltèguet i aflueix a la Llavanera (afluent del Segre) prop del poble de Vilallobent; en tot el seu recorregut és termenal amb el municipi de Palau de Cerdanya (Alta Cerdanya) i frontera amb França. Pel que fa a la hidrografia, cal destacar la construcció, ja des d’antic, de séquies: la més antiga documentada és la d’Age (1023); la de Puigcerdà (1310), d’uns 14 km, pren l’aigua del Querol, entre els veïnats de Quers i de Riutés (de la Tor de Querol, a l’Alta Cerdanya), i després de regar la Tor de Querol i Enveig, va cap a Puigcerdà per Rigolisa i desemboca finalment a l’estany de Puigcerdà, des d’on es distribueix als horts o s’utilitza per a netejar.
 

El municipi de Puigcerdà comprèn la vila de Puigcerdà, capital de la Cerdanya, amb el barri de Sant Martí d’Aravó i de la Guingueta, els pobles d’Age i Vilallobent, les caseries o llogarets de Rigolisa, de Sant Marc i de Ventajola i la urbanització Deuloféu.

 Per Puigcerdà passa la carretera N-152 que ve de la collada de Toses; enllaça, al S de la vila, amb la N-260 que ve de la Seu d’Urgell i que arriba fins a la frontera, a l’altra banda de la qual és prolongada per la carretera N-116, fins al coll de la Perxa, i per la carretera que va cap a Llívia (N-154). També permet l’accés a la N-20 de la xarxa francesa, que duu fins a París passant per Foix. La duana (per carretera i ferrocarril) es tancà el 1995. Una carretera local enllaça Puigcerdà amb Age i Vilallobent. A Puigcerdà hi ha, a més, estació de la línia de tren de Barcelona a la Tor de Querol.

Pardines

Pardines (36)

Pardines és una vila i municipi de la Comarca del Ripollès (Girona)

A Pardines hi anem el 18 d’abril de 2014

Pardines, és un poble conegut i  força visitat degut, a que hi vaig passar forces estades al càmping.

Dades del Municipi

Gentilici Pardinès, pardinesa
Superfície 31,1 km²
Altitud 1.226 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
158 hab.
5,08 hab/km²

Breu historia del Municipi

Pardines, tot i la seva extensió (31,05 km 2 ), és un dels municipis menys poblats. El terme limita al NE amb Vilallonga de Ter, al SE amb Ogassa, a l’W amb Ribes de Freser, i per una estreta franja de terreny limita al NW amb Queralbs. La vall de Pardines es troba tancada al N pels vessants de Puig Cornador (1 783 m), Puig Cerverís (2 202 m), el de Mont-roig (1 978 m) i la serra de Pòrtoles, i al S, per la Serra Cavallera (2 007 m) i el Taga (2 032 m).

 El poble de Pardines, cap de municipi, és situat al centre del terme, i antigament era conegut també com Vilatinyós. La població es distribueix, a més del nucli principal, en diversos veïnats, de poblament disseminat: l’Orri, Pujalt, Llavanera, Puigsac i Vilaró.
 

La vall de Pardines és travessada per un antic camí ral, abans més important que no ara, de Ribes a Camprodon, que segueix fins al seu origen el curs del Segadell, deixa la vall per la Collada Verda (1 595 m) i baixa vers la Vall de Camprodon per la vall de la riera d’Abella o de Pelancà, del municipi de Vilallonga de Ter. Pardines és unit amb Ribes per una carretera de 6 km que segueix, més o menys paral·lelament, bé que més enlairada, el curs del Segadell, que recull les aigües de la vall.

 El nom de Pardines és molt més antic que el de Vilatinyós. El lloc ja apareix amb la grafia Pardinas en l’acta de consagració de la seu d’Urgell, de l’any 819. Hom creu que el nom Pardines, com també el seu derivat Pardinella, prové del nom pardina, que els antics documents donen per a indicar terra de pasturatges, potser pel fet que la vall de Pardines fou i continua essent una terra de pasturatges i ramats, especialment d’ovins, principal riquesa dels seus antics habitants. Tanmateix, els etimologistes indiquen que cal veure l’origen del nom en parietinas, que vol dir “ruïnes d’un edifici”.

El Poble

El poble de Pardines (118 h el 2005), situat a 1226 m d’altitud, era anomenat antigament, i moltes vegades de forma despectiva, Vilatinyós, nom que prové d’un antic llinatge i mas documentats des del 1280. Antigament fou emmurallat i encara són visibles les restes d’un dels portals que donaven accés al poble. Es mantenen dempeus tres arcades i també una antiga torre circular.

 Cal remarcar, a la població, algunes cases antigues amb balconades de fusta i, en especial, l’església de Sant Esteve, que tot i haver estat ampliada i renovada al segle XVIII, conserva de la primitiva església romànica del segle XII l’absis, de pedra ben treballada, i un fris de mènsules prop de l’antiga teulada, avui inexistent, perquè es va apujar fa segles i s’hi va construir al damunt una torre campanar curiosa, hemisfèrica o de mitja galta, amb un rellotge. Segurament aquesta circumstància li va estalviar l’enrunament en les obres del segle XVIII.
 

Prop de l’església hi ha unes ruïnes antigues, pertanyents a un edifici medieval, que hom ha atribuït a un antic castell, potser sobre el casal on residien els vells vescomtes de Cerdanya, al principi del segle XI.

 

Festes

La festa major de Pardines és en honor de sant Esteve i té lloc el 3 d’agost,

Mentre que pel Carnestoltes és d’antiga tradició la festa de les Farinetes. Aquest dia té lloc un àpat comunitari on es troben els veïns de Pardines amb aquells que ho foren però en van marxar.

Com arribar-hi

Fotos

Pardines (35)

Clica la foto i veus les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web.

Ajuntament de Pardines

Enciclopèdia Catalana

 

Navarcles

Navarcles (10)

Navarcles és un poble municipi de la comarca del Bages (Barcelona)

A Navarcles hi anem el 16 d’abril de 2014

Dades del Municipi

Gentilici Navarclí, navarclina
Superfície 5,53 km²
Altitud 269 msnm
Població (2013[1]) • Densitat 5.973 hab. 1.080,11 hab/km²

Breu historia del Municipi

Navarcles és el terme més petit de la comarca. Se situa entre els termes de Sant Fruitós de Bages (W), Sallent (NW), Artés (N), Calders(E) i Talamanca (S).

 El territori és a l’esquerra del Llobregat, que rep un afluent important, la riera deCalders. Hi abunden les fonts, com les anomenades de la Mina, de la Cura, de Solervicenç, del Sobreeixidor, de Santa Margarida, la Font Vella, del Llac, del Lleó, la Font Calda i la Font Nova, entre d’altres. En el paisatge predominen les formes rectilínies i els replans estructurals a conseqüència de la disposició horitzontal de les capes alternes de margues i gresos.
 

El lloc de Navarculas, que etimològicament significa “petites comes o replans”, és documentat des dels anys 940 i 960, i al·ludeix a una antiga masia o casa pairal d’aquest nom.

 

El Poble

El poble de Navarcles (269 m; 5 453 h el 2006), és situat a l’esquerra de la riera deCalders, prop de la confluència amb el Llobregat. El nucli es va formar al voltant de l’església parroquial; la sagrera és esmentada ja l’any 1050. Hom destaca el Pont Vell o pont de Navarcles (segle XVII), que assegurà el procés d’industrialització del poble en garantir el pas del Llobregat.

 A partir del segle XIX, i fins a la primera meitat del segle XX, es realitzaren les actuacions urbanístiques que tindrien més transcendència per al futur desenvolupament de la població: la plaça del Llobregat (1884), l’ajuntament (1912) i la plaça del Mercat i el passeig de Cervantes. La immigració de les dècades del 1950 al 1970 provocà un eixamplament dispers del poble, sense pla d’ordenament previ, com reflecteix el dens nucli del barri de Sant Bartomeu, al costat de la riera de Navarcles.
 

El temple parroquial és obra de la segona meitat del segle XVII, edificat en el solar del temple primitiu, que devia ésser d’època i estil romànics. Una primera modificació important de l’església vella fou la construcció de la capella del Roser, per a la qual els escultors manresans Pau i Josep Sunyer realitzaren un retaule barroc l’any 1672. El característic campanar quadrangular data del 1697 i la façana, que significà l’acabament de l’obra del temple, és de l’any 1700. El 1830 fou construïda l’escalinata d’accés principal i anys després, el 1893, la Capella Fonda o del Santíssim. Després de l’exclaustració forçosa del monestir de Sant Benet el 1863, la parròquia de Navarcles acollí les relíquies de sant Valentí, de tradicional veneració en aquell cenobi, adoptat com a patró del poble des de l’any 1690. Acabada la guerra civil de 1936-39, i desaparegudes les relíquies del sant, hom conserva la petita urna o arqueta d’argent repussat, de la primeria del segle XVII, que les contenia. Sant Benet pertany a la parròquia de Navarcles, si bé la jurisdicció municipal correspon a Sant Fruitós de Bages.

 

La capella de Sant Bartomeu data del segle XIII però fou renovada al segle XVIII amb una portada romànica a la façana de migdia. Els seus antecedents són romans; al mateix enclavament de l’edifici hi havia una vil·la romana de la qual es van descobrir els fonaments i una sitja, a més d’altres restes com monedes paleocristianes i trossos de ceràmica. Des del punt de vista arquitectònic destaca el fet que aquest edifici romànic sigui el producte de la unió de dues edificacions que es van fer en diferents èpoques consecutives. La guerra civil de 1936-39 l’afectà profundament, fou profanada i després d’alguns anys d’abandó fou destinada a galliner. El 1986 l’edifici estava pràcticament en ruïnes, i el 1989 s’acabà la rehabilitació: de l’antiga capella s’han integrat a un nou edifici, construït amb materials moderns sense fer cap tipus de reconstrucció, el mur de migdia amb els arcs del porxo del segle XIII, la façana davantera amb la portalada i el campanar, un tros d’absis i una part de la coberta de les teules. L’element arquitectònic més interessant de l’antic temple, a desgrat de les mutilacions, és, sens dubte, la porta que dóna entrada a la capella, situada al mur de ponent.

 

Des de l’any 1996 al nucli hi ha el Parc del Llac, un embassament artificial d’aigua de la riera de Calders, enmig d’unes cingleres espectaculars que converteixen l’entorn en un paratge natural atractiu i lúdic, on es pot passejar i practicar esports d’aventura.

Festes

Navarcles celebra la festa major d’hivern el 14 de febrer, festivitat de sant Valentí.

Una antiga llegenda oral diu que la mainada que toca amb les mans les despulles del sant aconseguiran de parlar amb més claredat. Per l’abril, el cap de setmana després del 23, es fa l’aplec de Sant Jordi. El tercer diumenge després de Pasqua se celebra la festa de la Parròquia amb una arrossada a la Font Nova. La festa major d’estiu és el 15 d’agost. A partir de Sant Joan cada barri celebra la seva festa.

Com arribar-hi

Fotos

Navarcles (20)

Clica la foto i veus les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web.

Ajuntament de Navarcles

Enciclopèdia Catalana

El Pont d’Armentera

El Pont d'Armentera (43)

El Pont d’Armentera és una vila i municipi de la comarca de l’Alt Camp (Tarragona)

A El Pont d’Armentera hi anem el 3 de març de 2014

 

Dades del Municipi

Gentilici Pontarrí, pontarrina
Superfície 21,65 km²
Altitud 349 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
588 hab.
27,16 hab/km²

Breu historia del Municipi

S’estén al sector interior de la comarca, al límit amb la Conca de Barberà, al territori muntanyós de la dreta del Gaià (que forma en part el límit sud-oriental), als vessants meridionals de les serres del Cogulló (879 m a Valldossera, a l’extrem nord-occidental) i de Comaverd (907 m a l’extrem nord-oriental). Diversos torrents davallen de les serralades, com els del Collet del Roc, de Rupit (que forma un estret a l’extrem de ponent del terme) o el de les Bruixes, que són tributaris del Gaià. Limita amb els municipis de Querol (NE), Aiguamúrcia (E i S), el Pla de Santa Maria (SW) i Cabra del Camp (W), de l’Alt Camp, i amb els de Sarral i Pontils (N), de la Conca de Barberà. La vila del Pont d’Armentera és el cap de municipi, que comprèn també el despoblat i antic castell de Selmella. Forma un petit nucli de comunicacions; hi passa la C-37 d’Alcover a Manresa i la carretera local que, per Santes Creus, mena a Vila-rodona, des d’on continua cap a Tarragona. Una altra via local enllaça Selmella i les Ordes (Aiguamúrcia)

El Poble

La vila del Pont d’Armentera és a 349 m d’altitud, al sector sud-oriental del terme, a la vora dreta del Gaià. L’estructura dels carrers segueix encara en part la de l’antiga vila closa medieval; es formaren diversos ravals com el Raval Vell, el Raval Nou, el Raval dels Estenedors (que al·ludeix probablement a l’antiga activitat dels paraires). A l’altre costat del Gaià hi ha el barri de la Planeta, que pertangué administrativament fins a la meitat dels anys setanta al municipi d’Aiguamúrcia.

 L’església parroquial de Santa Magdalena, que s’alça al mig del nucli antic, fou bastida al segle XVII damunt una església anterior, esmentada ja el 1302; té tres naus separades per pilars i arcs formers de punt rodó i volta seguida apuntada. Conserva en excel·lent estat el retaule major barroc, de talla policromada (anònim), construït el 1702 (el 1936 fou destruïda la talla de la santa titular).
 

El Pont d’Armentera fou edificat damunt ruïnes romanes al lloc on hom creu que arrencava l’aqüeducte romà que duia les aigües del Gaià fins a Tarragona. Es tractava d’un indret fortificat amb una resclosa per a l’embassament de l’aigua, i encara avui dia queden restes dels pretesos edificis romans. Morera diu que al principi de segle hom hi podia veure encara de manera clara una de les torres de defensa i que en diferents indrets s’havien trobat monedes romanes. El lloc assenyalat com a possible punt de sortida de l’aqüeducte és situat uns 4 km al nord del Pont, al lloc denominat el Molinet, aprofitant una corba del riu que hi passa encaixat entre roques.

Festes

 Pel que fa al folklore, la vila celebra la festa major d’estiu el 22 de juliol, tot coincidint amb la diada de Santa Magdalena. Es tracta d’una festa documentada des del 1343 i destaca la processó del pa beneït.

Cal també assenyalar la festa major d’hivern el 3 de gener, dia en què hi ha una altra processó del pa beneït, que és documentada des del 1809.

Com arribar-hi

Fotos

El Pont d'Armentera

Clica la foto i veus les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web.

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Pla de Santa Maria

 

El Pla de Santa Maria Creu de teme  (2)Pla de Santa Maria és una vila i municipi de la Comarca de l’Alt Camp (Tarragona) 

A El  Pla de Santa Maria, hi anem el 9 de febrer de 2014

Dades del Municipi

Gentilici Planenc, planenca
Superfície 35,00 km²
Altitud 381 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
2.341 hab.
66,89 hab/km²

 

Breu historia del Municipi

El terme municipal del Pla de Santa Maria, dit tradicionalment el Pla de Cabra, és situat al sector septentrional de la comarca, a les terres ja planes esteses al peu de les serres Carbonària i de Comaverd, a migdia del Coll Roig; les aigües van en la seva majoria al torrent de la Fonollosa, afluent del Francolí per l’esquerra. Limita amb els municipis de Cabra del Camp (N), Figuerola del Camp (W), Valls (SW), Alió (S), Vila-rodona (SE), Aiguamúrcia i el Pont d’Armentera (E). La via de comunicació principal és la C-37 de Valls al Pont d’Armentera i des del mateix nucli del Pla de Santa Maria surt una carretera local vers Cabra del Camp i Sarral, ja dins la Conca de Barberà, pel Coll Roig. Travessa el terme de SE a NW l’autopista AP-2 de Barcelona a Lleida, que passa a llevant de la vila, únic nucli de població agrupada del municipi. Aquesta via té una sortida en la població que ha potenciat la creació de noves indústries.

El Poble

La vila del Pla de Santa Maria o de Cabra s’alça a 381 m d’altitud, al sector nord-oest del terme, formada per un conjunt de places i carrers continuats per alguns ravals. Al raval de Sant Ramon hi ha la magnífica església de Sant Ramon, un dels exemplars romànics més interessants de la comarca, ja als afores (inicialment dedicada a Santa Maria, a mitjan segle XIX tenia encara l’advocació a la Mare de Déu del Roser i al començament del segle XX era ja dedicada a sant Ramon de Penyafort). Fou molt probablement construïda al començament del segle XIII amb la mateixa estructura actual d’una nau, absis semicircular i ampli transsepte. La volta és apuntada i damunt el creuer s’aixeca un cimbori vuitavat; tot l’edifici és obrat amb un magnífic aparell decarreus ben escairats. Durant les disputes per la construcció de la nova església al segle XVIII, part de l’edifici, el cimbori i trossos de l’absis foren enderrocats i, en ser parades les obres per una part del poble, el recinte del temple fou destinat a representacions teatrals. A la fi del segle XVIII i també el 1986 foren reconstruïdes les parts malmeses. De l’edifici cal destacar la portalada romànica, bellament esculpida, amb vuit columnes per banda —amb capitells ornamentats— que sostenen les arquivoltes. El timpà és llis, però a la llinda hi ha la Mare de Déu i l’Infant amb els Reis d’Orient a l’esquerra i l’Anunciació a la dreta. Té també una notable rosassa a la façana de ponent.

 L’actual església parroquial de Santa Maria fou bastida a la fi del segle XVIII i és així mateix un notable exemplar d’època barroca. La façana és decorada amb una gran portalada flanquejada per grans columnes que aguanten un arc obert sota la rosassa; el timpà de la porta és decorat i un gran campanar de planta quadrada i torrassa octagonal amb balustres, inacabada, s’aixeca a la seva part dreta; l’interior és de tres naus, transsepte i voltes de llunetes, coronat per una gran cúpula. La Cooperativa Agrària es fundà el 1910. A la vila hi ha diverses associacions dedicades a promoure les activitats lúdiques, culturals i esportives, entre les quals cal destacar el Col·lectiu 1714. Hom disposa d’una biblioteca i un teatre al Centre Parroquial.
 

Al NW de la vila, sobre un tossal, es conserven les ruïnes del santuari de Sant Ramonde Penyafort.

Festes

La festa major se celebra a l’estiu (15 d’agost), igual que la festa votiva de la Mare deDéu de les Neus (5 d’agost). A l’hivern se celebra la festa dedicada a sant Ramon dePenyafort (7 de gener).

Llocs de silenci del llibre de Cecília Lorenzo

Com arribar-hi

Fotos

El Pla de Santa Maria (Església Romànica) (2)

Clica la foto i veus les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web.

Pàgina web de l’ajuntament

Enciclopèdia Catalana

La Pobla de Mafumet

Pobla de Mafumet,La  (Casa Balei) (9)

La Pobla de Mafumet és un poble municipi de la comarca del Tarragonès (Tarragona)

A la pobla de Mafumet hi anem el 5 de gener de 2014

Dades del Municipi

Gentilici Pobletà, pobletana
Superfície 6,19 km²
Altitud 96 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
3.210 hab.
518,58 hab/km²

 

Breu historia del Municipi

Limita al N amb el municipi del Morell, al S amb el de Constantí i al NW amb el de Vilallonga del Camp. A l’E, el N i un petit tram al NW (mitjançant l’enclavament del Mas de Magrinyà), el terme entronca amb Perafort, al que també pertany l’enclavament del Campot, situat a migdia del poble. El municipi presenta un relleu planer i és constituït majoritàriament per terres d’al·luvions.

 El terme comprèn el poble de la Pobla de Mafumet, cap de municipi, i el polígon la Refineria (compartit amb els termes de Constantí, el Morell i Perafort). També inclou les antigues quadres de Requesens, la Camareria i del Vilar del Baró. El municipi es divideix en vint-i-cinc partides de terra. A la banda de llevant, al costat del Francolí, hi ha les del Molí Tendre, Creuenda, les Sorts, la Vinya Llarga, el Codony i els Bombers; la partida de les Serres és situada al NE del nucli urbà i separada del terme del Morell per la línia del ferrocarril de Roda de Berà a Reus, la qual travessa les partides de Garjola, el Camí de Reus i el Punxó; al S del nucli urbà es troben les partides del Mas de Madró, Mas Cerdà, el Molí de Mir, la Serrana, les Guàrdies, el Mas Blanc, el Claper i la Sequieta; entre la via del ferrocarril i la carretera de Reus al Morell hi ha les partides de Mas Vallets, la Mina de Pau de Mestre, la Bóta i el Mas de Sant Antoni; a l’extrem ponentí del terme figuren les partides del Mas de Magrinyà i el Mas del Gil.
 

Tres carreteres locals permeten la comunicació del municipi. En primer lloc la que vorejant la divisòria entre el mateix terme i el del Morell abasta el tram de la N-240, de Tarragona a Valls; una altra via vital és la que enllaça amb Constantí i, per extensió, amb Tarragona; la tercera és la que uneix la Pobla amb el Morell, des d’on es pot seguir cap a Vilallonga del Camp i Alcover o desviar-se vers Reus. El municipi, a causa de la seva proximitat al Morell, també pot aprofitar la seva estació de la línia Sant Vicenç-Roda de Berà-Reus per arribar a Barcelona o a la capital del Baix Camp.

El Poble

El nucli urbà de la Pobla de Mafumet és situat damunt un pujol de 98 m d’altitud, a la ratlla divisòria del terme amb el del Morell i al costat del torrent de Mestres. L’edifici més important és l’església parroquial de Sant Joan Baptista, dotada d’un campanar remarcable. Des de l’any 1801, que fou aterrada l’antiga ermita de Sant Joan del terme del Vilar del Baró, l’església de la Pobla conserva la imatge romànica de la Mare de Déu del Lledó, del segle XIII, patrona de la població; la representació de la Verge és una talla sedent d’escassos plecs en el vestit, mantell que deixa sortir un trenat de cabells a cada costat de la cara i testa coronada; fa 55 cm d’alçada. 

Festes

La festa major d’estiu se celebra per Sant Joan (24 de juny) i la festa de la Mare de Déu del Lledó, s’escau pel 2 de febrer.

 

Com arribar-hi

Fotos

Pobla de Mafumet,La  (Església)

Clica la foto i veus les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web.

Pàgina web de l’Ajuntament

 Enciclopèdia Catalana