Xino Xano per Catalunya

Pàgines web

La Poble de Segur

19 març 20202011, La Poble de Segur, Municipis Pallars Jussà, Provincia LleidaPere Gasso

La Poble de Segur es un Municipi del Pallars Jussà (Lleida)

A La Poble de Segur hi anem el 14 d’agost de 2011

Dades del Municipi


Vegueria	Alt Pirineu i Aran
Comarca	Pallars Jussà
Capital	la Pobla de Segur
Població
Total	2.984 (2019)
• Densitat	90,98 hab/km²
Llar	51 (1553)
Gentilici	Poblatà, poblatana

Breu historia del municipi

El terme municipal de la Pobla de Segur, de 32,85 km² d’extensió, és el centre geogràfic i econòmic de la Conca de Dalt, o Conca de la Pobla de Segur, el sector septentrional de la Conca de Tremp.

La Noguera Pallaresa marca el límit de la banda de llevant des que entra al terme, ja al tram final de l’espectacular estret de Collegats (que separa les dues comarques pallareses), aigua amunt del barranc de Sant Pere fins al S de Sant Joan de Vinyafrescal, a la riba dreta del pantà de Sant Antoni. El riu separa el terme de la Pobla de Segur dels de Baix Pallars (Pallars Sobirà) i Conca de Dalt. La vall baixa del Flamisell, des de la sortida del congost d’Erinyà fins a la confluència amb la Noguera, forma el límit amb Salàs de Pallars (S) i les terres de Toralla i Serradell (enclavament de Conca de Dalt, a l’W). Marquen el límit septentrional el terme de Senterada i els vessants meridionals de la serra de Peracalç, que separa les terres de la Pobla de les de Montcortès de Pallars i Peramea (Baix Pallars).

Les altures de la banda nord es troben, en general, per damunt dels 1.000 m, en un territori abrupte i trencat de calcàries mesozoiques flanquejades al S per conglomerats. En aquest sector hi ha la serra de Peracalç, una de les serres interiors dels Prepirineus dins l’alineació de les serres de Sant Gervàs (W) i del Boumort (E), la qual forma les parets de l’estret d’Erinyà (W) sobre el Flamisell i les de Collegats (E) sobre la Noguera Pallaresa. Aquesta serra assoleix els 1.478 m a la roca de Sant Aventí, tot just al límit del terme amb les terres de Montcortès de Pallars (Baix Pallars). En aquest sector també hi ha el tossal de Rocs (1 408 m). El sector pla de la conca, format per margues i algunes argiles del darrer Mesozoic i de l’eocè, a la vall del Flamisell i als vessants de la dreta de la Noguera, sobrepassen de poc els 500 m.

Vista general de la Pobla de Segur

Els barrancs que davallen de la serra de Peracalç vers el Flamisell, com és el cas del barranc de Gelat, o vers la Noguera, com és el cas dels de Montsor i Sant Pere, són poc importants. El barranc de Sant Pere o de les Maleses rep les aigües del barranc de Queralt per la dreta. També són poc importants el barranc de Mascarell, que des de la serra de Sant Salvador va a parar al Flamisell per la dreta, i el barranc de Puimanyons, que davalla de la serra de Santa Magdalena, i el de Santa Cecília i el de la Fontfreda, que davallen des del serrat dels Segalins. Aquests tres darrers barrancs desguassen al pantà de Sant Antoni per la riba dreta.Pel que fa a la vegetació potencial, predomina el bosc de roure valencià als cursos dels rius; a les terres altes, el bosc de roure martinenc, i al sector de l’estret, el carrascar. Com a nota curiosa del municipi cal destacar l’oma de la Borda del Ros, arbre monumental de més de 400 anys que es troba a peu de carretera, en direcció a Gerri de la Sal, a tocar de la Borda de Ros, antic hostal de traginers.

El terme comprèn la vila de la Pobla de Segur, situada a la confluència del Flamisell amb la Noguera Pallaresa, poc abans del pantà de Talarn o de Sant Antoni, i els pobles de Sant Joan de Vinyafrescal i Puimanyons i el nucli de Montsor.

Travessa la vila la carretera C-13 que, procedent de Balaguer i Tremp, ressegueix el curs de la Noguera Pallaresa i enfila cap al N a través de l’estret de Collegats en direcció a Sort (tram de la N-260) i Esterri d’Àneu. La N-260 segueix el curs del Flamisell des de la Pobla de Segur fins al Pont de Suert i després passa pels colls de la Creu de Perves i de Llevata, on s’uneix amb la N-230 a la Vall d’Aran pel túnel de Viella. La mateixa N-260 és el camí obligat cap a la Vall Fosca (Cabdella) des del ramal que surt més al N, a Senterada. D’altra banda, no fou fins el 1951 que arribà a la Pobla la línia de ferrocarril procedent de Lleida (en servei des del 1924 només fins a Balaguer), que donà impuls al comerç local. La popularització del vehicle privat durant els anys seixanta i setanta afectà negativament el tren de la Pobla, i el 1984 el govern espanyol decidí tancar la línia perquè era deficitària, cosa que finalment s’evità gràcies a la campanya “Volem lo tren”, sorgida entre els veïns del Pallars i de la Noguera. El 2005 la línia Lleida-la Pobla de Segur passà a ser titularitat de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, que dugué a terme la restauració del traçat (2006-07). Arran de la reducció de la freqüència de pas, des del 2012 es reprengueren les campanyes contra l’amenaça de tancament. El 2016, una vegada recuperada la normalitat, la línia començà a operar amb trens nous, que, com els històrics des del 1968, són impulsats per màquines dièsel. La línia ha estat reconvertida per a usos turístics (“Tren dels llacs”).

El Poble

El nucli antic havia estat fortificat: les cases formaven un recinte (amb la pLa vila de la Pobla de Segur (524 m i 2.974 h el 2005) és situada entre el Flamisell (W) i la Noguera Pallaresa (E), a l’indret immediatament anterior a la seva conflart exterior sense obertures) que fins a mitjan segle XVIII (segons la resposta al qüestionari de Zamora) es tancava només per dues portes. La plaça de la Pedrera (a ponent, on es reunia en temps antics el comú) comunica amb la del Mercat pel carrer Major, on hi havia la casa de la vila i la Casa Berenguer (que fou després Col·legi de la Sagrada Família), paral·lel a l’antic carrer del Forn (avui de Llorens i Torres). A la plaça del Fossar Vell, al Raval, hi hagué la primitiva parròquia, on, segons la tradició, la Mare de Déu de la Ribera es volgué deturar pujant del riu i on havia estat trobada. No se’n conserven pràcticament restes, però un plafó de ceràmica modern, del 1954, en recorda l’emplaçament. Una altra plaça s’obre davant l’església moderna, i els antics barris del Raval, la Farratgeta i Oran són compresos avui en la vila moderna. Les principals artèries són l’avinguda de Sant Miquel del Pui, la de Mossèn Jacint Verdaguer, la de Catalunya i la dels Pirineus, que enllaça les carreteres de Sort i del Pont de Suert. Hom distingeix també la zona turística anomenada la “Ciutat de Vacances”, que és dins el triangle format per l’avinguda de l’Estació, el riu Flamisell i el llac de Sant Antoni.

L’església parroquial de la Mare de Déu de la Ribera, que substituí l’antiga, fou projectada a partir del 1768 (per Joan Serena i Lino Torres), s’inicià el 1771 i es beneí el 1783. És un ampli edifici classicitzant, de 41 m de llargada amb tres naus, creuer coronat per una cúpula i una façana austera amb un esvelt campanar adossat a la paret dreta, de torre octagonal. Després de l’incendi del 1873 provocat pels carlins, l’altar barroc i la imatge de la Mare de Déu de la Ribera foren refets, però la Guerra Civil de 1936-39 comportà una nova destrucció de tota la decoració interior de l’església. Tanmateix s’iniciaren diversos projectes de restauració, entre els quals cal destacar les pintures murals del presbiteri realitzades per Enric Porta, el qual decorà altres altars laterals; la nova imatge de la Mare de Déu de la Ribera per Josep Borrell i Nicolau; el projecte de l’altar major per Francesc Folguera i, d’altra banda, la neteja de la façana de l’església.

Façana principal de la Casa Mauri, actual seu de l’ajuntament de la Pobla de Segur

Entre els edificis interessants de la població cal remarcar la Casa Mauri, seu de l’ajuntament i gran casal modernista bastit al principi del segle XX per Ramon Mauri Arnalot i, d’altra banda, l’antic molí de l’oli que pertanyia a l’antiga Casa Mauri i on hi ha una sala d’exposicions. A la façana del molí hi ha una escultura de marbre, de Josep Llimona, que representa Sant Josep. Un altre edifici és el Comú de Particulars, que data dels anys trenta i revela la influència del GATCPAC.

Festes

Pel que fa al folklore, el quart cap de setmana de juliol se celebra la festa major a la vila de la Pobla de Segur. També al juliol, des del 1979, el primer diumenge s’escau la diada dels Raiers, que rememora l’antiga activitat de baixar fusta pel riu. La baixada es fa al llarg de 6 km, des de la resclosa de Llania fins al Pont de Claverol. Després de la baixada es fa un dinar de germanor. El dia de Sant Antoni (17 de gener) els pagesos i ramaders organitzen la benedicció d’animals. El 21 de gener es fa un aplec a l’ermita de Sant Fruitós. El 8 de maig es fa festa i un aplec a l’ermita de Sant Miquel del Pui, patró de la vila. Una altra festa major se celebra el 18 de juny, per un vot a la Mare de Déu de la Ribera fet el 1765 amb motiu d’una epidèmia. El 13 desembre es fa un aplec a l’ermita de Santa Llúcia.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

El Pont de Suert

18 març 20202012, El Pont de Suert, Municipis Alta Ribagorça, Provincia LleidaPere Gasso

El Pont de Suert es un Municipi de la Comarca Alta Ribagorça (Lleida)

A l’ Alta Ribagorça hi anem el 12 d’agost de 2012

Dades del Municipi

Població
Comarca	Alta Ribagorça
Capital de	Alta Ribagorça
Total	2.220 (2019)
• Densitat	14,99 hab/km²
Llar	191 (1553)
Gentilici	Pontarrí, pontarrina

Breu historia del municipi

El municipi del Pont de Suert té actualment una extensió de 148,14 km ² , després que el 1968 s’hi unissin els antics termes de Llesp, Malpàs i Viu de Llevata. Abans d’aquesta data, només tenia 12,7 km ² . El municipi afronta al N amb els termes de Vilaller i la Vall de Boí, a l’E amb els municipis del Pallars Jussà de la Torre de Cabdella i Sarroca de Bellera, al SE ho fa amb Senterada i al S amb l’extens terme de Tremp, tots dos també del Pallars Jussà. A ponent, els límits resten formats pels pobles administrativament aragonesos de Sopeira (SW), Bonansa (W) i Montanui (W), tots ells pertanyents a la comarca de la Ribagorça.

El terme s’estén majoritàriament, tret d’alguns petits enclavaments, a l’esquerra de la Noguera Ribagorçana. Altament accidentat, pertany gairebé en la seva totalitat a la conca d’aquest riu i s’articula en diverses valls. Només al sector de llevant les aigües van a la vall pallaresa de Bellera: valls de Perves i de Corroncui. Al N del Pont de Suert, el terme comprèn la baixa vall de Boí i el sector final de la vall de Barravés (com s’anomena l’alta conca de la Noguera Ribagorçana). De la vall de Boí comprèn tota la seva part baixa, des de la sortida del terme de la Vall de Boí, sota la vall de Saraís, fins a la unió de la Noguera de Tor, eix de la vall, amb la Noguera Ribagorçana. Aigües avall, i amb centre a la vila del Pont de Suert, hi ha el sector de la clotada del Pont de Suert, dilatació de la conca de la Noguera Ribagorçana per una ampla faixa d’argiles triàsiques, que va des de la confluència de les valls de Barravés i de Boí fins a la vall de Viu, drenada pel riuet de Viu. Aquesta darrera vall articula tot el sector meridional del terme i té com a valls menors la de Peranera i la d’Erta, ambdues tributàries de la vall de Viu.

El topònim actual del Pont de Suert és indicador dels orígens de la població per tal com inclou per dues vegades el concepte “pont”.

Can Mestre, hostal típic del Pont de Suert

El topònim antic, Suert, que és documentat l’any 955, segons el filòleg Joan Coromines, és format per les paraules zubi (que significa ‘pont’) i iri (que significa ‘poble’, ‘vila’), més el sufix -ti, formes totes bascoides, amb el sentit de ‘la vila, el poble del pont’. Al llarg del temps el significat primitiu de Suert degué d’esborrar-se de la ment de la gent i, ja al segle XIII, quan la llengua romànica feia segles que era formada, hom afegí al topònim el mot pont: el Pont de Suer

El Poble

La vila del Pont de Suert fou fins el 1968 cap d’un antic terme molt més reduït que l’actual (12,7 km) que comprenia la clotada del Pont de Suert, des de la confluència de les valls de Barravés i de Boí a tramuntana, fins a la vall de Viu de Llevata, a migdia. El 2005 tenia 2 064 h. Uns 2 km aigua avall de la vila, a la partida de Suert i on hi ha la font de Suert, apareixen les restes d’un pont antic i altres ruïnes que indiquen on devia ser situada la població antiga, que precedí l’actual. No sabem si les restes d’aquest pont corresponen al que devia ser conegut ja en època romana i que en la llengua bascoide que aleshores es parlava per aquestes terres donà origen al topònim Suert, o bé si són restes medievals. De fet, l’antic castell de Suert, documentat l’any 955, era situat en aquest indret, vora el pont. El castell és esmentat una altra vegada el 958, i el 978 apareix la villa que dicitur Suverte. L’antic nom de lloc, Suert, fou usat també al principi del segle XI per a denominar les terres, la comarca, de l’entorn. Així, és documentat diversos cops el pago Sovertense. Lo Pont de Suert és esmentat ja com a topònim vers l’any 1240. Vers el 1017 la vila de Suert fou donada al monestir de Lavaix pels comtes Ramon IV i Major I de Pallars Jussà. Els abats de Lavaix, que també posseïren la parròquia del Pont de Suert, detingueren la jurisdicció i el domini senyorial del lloc fins a la desamortització.

El nucli antic de la vila del Pont de Suert, o la vila vella, és situat a la terrassa fluvial del marge esquer re de la Noguera Ribagorçana, a l’indret on conflueix el barranc de Sirès, al peu de la carrerada general de la serra del Cis. Hi ha l’església vella (de Santa Maria), l’antiga rectoria, el Mercadal, la plaça Major, el carrer Major i el carrer de Baix. Aquest sector s’amplià a la dreta del riu, el 1860, per un raval format als afores de la vila (les Cases d’Aragó). Posteriorment, els nous barris s’anaren construint envoltant el nucli antic, a l’esquerra del riu, al llarg de la carretera de la Vall d’Aran. El centre comercial s’ha desenvolupat entre el nucli vell i la carretera. Més a migdia hi ha la zona industrial. A tramuntana, a banda i banda de la via, hi ha una zona residencial, construïda per als directius de l’ENHER. Entorn d’aquests barris hi ha els barris dels obrers immigrats.

De la vila actual del Pont de Suert destaca, en l’aspecte monumental, el nucli vell, amb la plaça porxada del Mercadal, amb edificis de dos o tres pisos, tret de les cases de la vora del riu, que tenen baixos i cellers. Des del Mercadal hom pot accedir a la riba de la Noguera, on hi ha, a la seva vora esquerra, l’església vella amb l’antiga rectoria, separades del nucli central pel carrer del Pont. El carrer de Baix, estret i costerut, dóna accés al pont vell i, per la banda oposada, a la plaça Major. Aquest carrer, de traçat angulós i irregular, és d’una gran bellesa; enllosat amb pedres i palets de riera, té diverses arcades i corredors coberts sota les cases. Al carrer Major hi ha cases de dos o tres pisos amb cellers i porxos als baixos i té sortida per dos carrers porticats; se’n destaca la Casa Jaumet, barroca. En la seva major part també és porticada la plaça del Mercadal; trobem en aquesta plaça la Casa Cotorí, edifici d’esquema barroc amb balcons ordenats a la façana.

L’antiga església parroquial de Santa Maria, entre el carrer del Pont i el carrer d’Aragó, és una obra que segueix la tradició arquitectònica medieval: d’una sola nau coberta amb volta de canó i accés per un portal lateral de mig punt; tot i això, sembla que és una obra ja tardana, de la fi de l’edat mitjana. El campanar de torre és quadrat i adossat a l’antiga rectoria, prop de l’església. L’antiga rectoria ha estat convertida en casa de cultura, i l’església, propietat del bisbat de Lleida, s’utilitza actualment per a exposicions i concerts.

De l’eixample modern de la vila es destaca la nova església parroquial, dedicada a l’Assumpció de la Mare de Déu. L’església, d’una gran originalitat, fou construïda el 1955, segons projecte de l’enginyer Eduard Torroja i de l’arquitecte J.M. Rodríguez Mijares, i sufragada per l’empresa ENHER. L’edifici consta d’una sola nau, força àmplia, coberta amb volta d’arcs parabòlics apuntats. A banda i banda s’obren un seguit de petites capelles; laabsis és decorat amb pintures de J. Higueras, al centre de les quals hi ha l’escultura de l’Assumpció de la Mare de Déu, obra policromada de M. Roesset. La façana de l’església, de granit, és formada per un seguit d’arcs ogivals parabòlics en degradació. El relleu del timpà és de J. Higueras, fill. Al costat de la façana, però totalment exempt, es dreça el campanar. Potser el més original del temple és la capella del Santíssim, edifici annex, de planta circular, cobert amb volta ovoide. Un petit porxo lateral serveix per a accedir a aquesta dependència i al baptisteri, també capella annexa, des de l’exterior.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ordís

18 març 20202018, Municipis Alt Empordà, Ordís, Provincia GironaPere Gasso

Ordís es un poble de la Comarca de l’Alt Empordà (Girona)

A Ordis hi anem el 24 de gener de 2018

Dades del Municipi

Població
Comarca	Alt Empordà
Total	371 (2019)
• Densitat	43,14 hab/km²
Llar	30 (1553)
Gentilici	Ordienc, ordienca

Breu historia del municipi

El municipi d’Ordis, al sector occidental de la plana de l’Alt Empordà, té una extensió de 8,52 km ² . Hi ha alguns espais suaument ondulats, sobretot al N i al NW. La riera d’Àlguema, afluent del Manol, a la conca de la Muga, és el seu límit meridional, divisori amb els termes de Navata (N, W i S) i Pontós (S). La riera d’Ordis i altres minses torrenteres que desemboquen a la riera d’Àlguema drenen també el territori. Els altres municipis veïns són Borrassà (E) i Avinyonet de Puigventós (N). El municipi inclou, a més del cap, els veïnats de Pols i de Sant Nicolau.

Una carretera local, que passa pel poble d’Ordis, enllaça la N-II de Barcelona a França per la Jonquera amb la N-260 de Figueres a Olot (que toca la punta nord-occidental del terme).

Segons una butlla del papa Benet VIII de l’any 1017 el monestir de Banyoles tenia possessions a Ordios. El lloc pertanyia al comtat de Besalú. L’any 1019 l’església d’Ordeis passà a dependre de la canònica de la seu de Girona, i l’any 1020 la “villa quam dicunt Ordeos” s’esmenta en el testament del comte Bernat Tallaferro. Ordis formà part de la batllia de Navata, sota el domini dels vescomtes de Peralada.

El Poble

El poble d’Ordis, a 98 m d’altitud, forma un nucli agrupat de carrers estrets. El 2005 tenia 324 h. Els edificis tenen estructures dels segles XVI-XVIII, però sovint han estat alterats. S’hi veuen algunes obertures decorades i llindes amb inscripcions i dates d’aquesta època.

L’església parroquial de Sant Julià i Santa Basilissa d’Ordis ja existia l’any 1019. L’edifici actual és d’origen romànic del segle XII, però molt reformat al segle XVIII. De l’ala romànica conserva l’aparell de carreuada visible al frontis i, parcialment, als murs laterals de la nau, la qual és coberta amb volta apuntada. D’aquesta època o poc més tardana són les capelles de l’antic creuer, tot i que la cúpula és actual. Són del segle XVIII la portada del frontis i el campanar, que quedà inacabat a l’altura de les pilastres dels arcs superiors.

A llevant, i molt a la vora de l’església parroquial, hi ha l’antic Hospital de Santa Caterina, gran edifici del segle XV que serveix de rectoria, excepte la seva capella, que ha estat convertida en teatre i local d’esplai juvenil. Al casal destaquen el portal amb llinda sobre mènsules i una finestra coronella. La capella de Santa Caterina és de planta rectangular. A la capçalera hi ha la rosassa gòtica original, mentre que el frontis i la crugia propera han estat una mica modificats. A l’interior es conserven els arcs de diafragma apuntats que sostenen la coberta de fusta i l’arc triomfal rebaixat i de poca llum, amb carcanyol acusat, malgrat que la teulada moderna, amb bigues de pòrtland, representi una reforma de l’estructura original.

A la plaça de l’Església hi ha la casa del comú. Amb anterioritat aquest edifici fou la casa del sabater d’Ordis, figura que ha estat popularitzada i mitificada pel poeta empordanès Carles Fages de Climent en la balada que li dedicà, on creà un personatge literari inspirat vagament en el personatge real.

Festes

El poble disposa del Centre Cultural Santa Caterina (1881). Les festes més importants són la festa major d’hivern de Sant Julià, que s’escau el 7 de gener, i la festa de Sant Isidre, que se celebra pel maig.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Orriols Poble

18 març 2020Municipi Bascará, Municipis Alt Empordà, Poble Orriols, Provincia GironaPere Gasso

Orriols Poble del Municipi de Bàscara Comarca Alt Empordà (Girona)

A Orriols hi anem el 24 de gener de 2018

Dades del Municipi

Població
Autonomia	Catalunya
Província	província de Girona
Comarca	Alt Empordà
Total	1.004 (2019)
• Densitat	57,37 hab/km²
Llar	67 (1553)

Breu historia del municipi

El terme municipal de Bàscara, de 17,52 km ², a l’extrem meridional de la comarca, s’estén a la dreta del Fluvià, en un terreny accidentat lleument per les serres que limiten per ponent la plana empordanesa i que marquen l’interfluvi entre el Fluvià i el Ter (els Terraprims occidentals). Efectivament, les aigües del sector meridional (la capçalera de la riera de Cinyana i altres) van a parar a aquest riu, mentre que diversos torrents del sector septentrional desaigüen al Fluvià, que marca el límit septentrional del terme.

Comprèn la vila de Bàscara, cap de municipi, els pobles agregats de Calabuig i d’Orriols, els quals tingueren en època medieval jurisdiccions independents de la de Bàscara i formaren part de tres comtats distints (Besalú, Empúries i Girona), i la urbanització de les Roques.

El municipi té com a termes veïns Pontós i Garrigàs a septentrió, Vilaür i Saus a llevant, Viladasens (Gironès) a migdia i Vilademuls (Pla de l’Estany) a ponent.

Travessa el terme de S a N la carretera estatal de Barcelona a la Jonquera (N-II), paral·lela a la qual passa la AP-7, que té a l’altura d’Orriols una sortida que mena vers l’Escala. Altres carreteres locals (de Bàscara a Vilaür i a Esponellà, la de Ventalló a Banyoles per Orriols) i camins comuniquen la vila i els nucli principals. Camí tradicional a França, era lloc de parada de les diligències, circumstància de la qual es beneficiaren diversos hostals (Hostal del Mig, Hostal de Dalt, Hostal de la Barca, aquest dit així per la proximitat a la barca amb què hom travessava el Fluvià abans de la construcció moderna del pont sobre el riu).

Poble

El poble d’Orriols és a la part de migdia del terme, a la carena d’un tossal que marca l’inici del sector dels Terraprims a ponent de la plana de l’Alt Empordà, ja a la capçalera de la riera de Cinyana, afluent al Ter. El 2005 tenia 161 h. El castell palau es troba al punt més enlairat del petit nucli habitat, prop del qual hi ha l’església. El lloc és esmentat des del 922 com a límit meridional de l’alou de Bàscara, i l’església, des del 1066; formà part del comtat de Girona, i la jurisdicció del castell (esmentat des del 1265, però amb seguretat molt anterior) pertangué a la família Orriols, que posseí també Foixà i Albons i que fou molt influent al segle XIV. A la fi del segle XIV passà als Avellaneda, que enllaçaren amb els Desbac.

L’església parroquial de Sant Genís d’Orriols és un edifici romànic dels segles XII i XIII, d’una nau amb absis semicircular, decorat externament, com els murs laterals, per un fris de dents de serra. La portada fou reformada el 1861 i el campanar, de cadireta, és modern; també havia sofert reformes als segles XVII i XVIII.

El castell palau d’Orriols és un gran edifici de planta rectangular i pati central, bastit als segles XVI i XVII, amb una notable façana renaixentista decorada amb finestres emmarcades per motius geomètrics. Al carrer de Ponent hom pot admirar un interessant casal del segle XVI.

A la rodalia hi ha jaciments amb ceràmica romana tardana.

Festes

El diumenge pròxim al 25 d’agost el poble celebra la festa major de Sant Genís, i el diumenge més proper al 10 d’octubre l’aplec del Remei.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Olesa de Montserrat

18 març 20202016, Municipis Baix Llobregat, Olesa de Montserrat, Província BarcelonaPere Gasso

Olesa de Montserrat es un municipi de la Comarca del Baix Llobregat (Barcelona)

A Olesa de Montserrat hi anem el 11de decembre de 2016

Dades del Municipi

Població
Comarca	Baix Llobregat
Total	23.904 (2019)
• Densitat	1.437,4 hab/km²
Llar	75 (1515)
Gentilici	Olesà, olesana

Breu historia del municipi

El Llobregat fa de partió, a ponent i a migdia, amb el municipi d’Esparreguera, des del torrent de Sant Salvador, a l’antic balneari de la Puda de Montserrat, a la sortida del congost del Cairat, fins al roc de la Mona, a migdia, on coincideix també amb el terme d’Abrera; el límit meridional prossegueix després per la riera de la Mona fins al coll de les Barones; i pel torrent de Sant Jaume, a llevant, confronta amb Viladecavalls. Resten a la dreta del torrent les partides de Mas Soler, de la quadra del Pou, de les Saborides i de la Vinya Vella fins a la capella de Sant Jaume, aigua amunt de la qual, el torrent de Sant Jaume, que fa de termenal, passa vora els Canyamassos i per les Ribes Blaves o de Canaletes; més amunt, per sota de la partida de Llombreres i de Sant Pere Sacama (on hi ha les restes de l’antic castell de Sacama), arriba fins a Can Marcetó, abans Mas Bartrolines; aquí el termenal amb Vacarisses s’enfila per la carena de Puig Ventós (l’obaga del Mimó és ja en terme veí), el cim de la qual (594 m) és anomenat de la Creu de Saba (antigament es deia puig de Quiumà), i arriba fins a Sant Salvador de les Espases, després de travessar l’antic camí de Vacarisses, prop del pla del Fideuer, sota Puig Cendrós (494 m), a l’altra banda del qual hi ha el torrent de l’Afrau. Des de Sant Salvador el terme baixa per les Espases i les Agulles seguint el torrent de Sant Salvador.

Altres elevacions, pertanyents totes a la Serralada Prelitoral, que fa que el terme sigui més accidentat a tramuntana i a llevant, són el turó de la Gronya (515 m) i les agulles de Petintó (441 m). Aquest sistema muntanyós origina diversos torrents i rieres que desguassen al Llobregat; els principals són, a part els ja esmentats, el torrent de la Creu de Beca, la riera de Can Llimona (o d’Oromir) i la de les Comes (aquestes dues travessen la vila), el torrent del Reguener, que, en unir-se amb el torrent de Coll Blanc, forma el de les Parellades, el de més llarg recorregut; el de Sant Pere, per les Ribes Blaves, conflueix amb el torrent de Sant Jaume, que, a través del torrent del Gaià és tributària del Llobregat. Les aigües subterrànies d’aquests torrents han originat un gran nombre de fonts, com la d’en Roure, la de Can Soler, la de Can Carreres i les fonts de la Plaça. La vegetació predominant a la part més elevada del sector muntanyós és el pi blanc, l’alzina i el roure (excepte la carena de Puig Ventós i el solell de l’Orpina, on hi ha garriga).

El terme comprèn la vila d’Olesa, cap del municipi, i també diverses urbanitzacions, com les Ribes Blaves, Oasi, Can Marcetó, etc. A ponent del municipi passa la carretera C-55 cap a Manresa, que dins el municipi d’Abrera enllaça amb l’autovia A-2 d’Igualada. De la vila parteix una carretera local que va a Terrassa per Viladecavalls; enllaça amb aquesta carretera una altra de local que duu a Vacarisses, un brancal de la qual porta a l’estació del Nord, de la RENFE, que dista 3,5 km de la vila. També d’Olesa surt una carretera que va a Martorell, i al nucli urbà hi ha una estació dels Ferrocarrils de la Generalitat de la línia de Barcelona a Manresa. El 2005 s’inaugurà un telefèric entre Esparreguera i Olesa.

El Poble

La vila d’Olesa de Montserrat (124 m d’altitud i 21.714 h el 2006) és situada al sector més pla de la vora esquerra del Llobregat, davant el nucli urbà d’Esparreguera, a l’altra riba del riu. El poblament medieval es formà entorn de l’església parroquial i del castell d’Olesa, del qual resta part de la muralla (la base del campanar probablement era part de la fortificació). El castell fou reconstruït al segle XIV, quan la jurisdicció i el domini superior de la vila pertanyien al monestir de Montserrat, i també s’engrandí la vila. Aleshores la població era emmurallada i s’hi celebrava fira per concessió de Pere el Cerimoniós (1366). El recinte primitiu emmurallat és difícil d’identificar. Al segle XVI hi ha documentat el portal d’en Coscoll, a ponent, i el d’en Carreres, situat al Carrer Empedrat o de Barcelona (que a la primeria del segle XVIII s’anomena, també, de l’Església), a llevant, bé que aquest portal potser és d’alguna ampliació del recinte antic. El 1560 la muralla al NW era paral·lela a la riera d’Oromir. Dins la muralla, al NE del castell hi havia l’hospital, que fou construït pels abats García Jiménez de Cisneros i Pedro de Burgos, al primer terç del segle XVI; la capella de l’hospital fou beneïda el 1799. No gaire lluny hi havia el camp de la Creu de la Real, al lloc dit també de les Orelludes. Al segle XVII, defora aquest nucli d’origen medieval, només hi ha documentat el carrer de Fora, que va a Monistrol, o de les Angelines. Al XVIII la vila s’eixampla per llevant (carrer de l’Altura, carrer de Sant Antoni i carrer d’en Sastre), a tramuntana hi ha la capella i el portal de Santa Oliva (1727), i defora vila el carrer de Jesús. El 1809 la vila fou atacada pel francès i no fou presa gràcies a la defensa dels olesans i perquè encara conservava la muralla, segons un document dirigit al governador militar del corregiment de Mataró, al qual pertanyia. Fins a la primeria del segle XX, la població s’estenia dins aquesta delimitació, i no és fins el 1932 que s’aprovà l’Eixample, urbanització en quadrícula fins a la via dels Ferrocarrils Catalans. Entre els anys 1954 i 1956 es començaren a edificar els barris de Sant Bernat, a ponent de la part antiga, del Pla de l’Eixample i del Poble Sec, a migdia del collet de Sant Joan. Han desaparegut les masies de Can Carreres i Can Navarro, dins la vila. Separat de la vila, hi ha el Raval de la Indústria, grup de cases al llarg d’un carrer, prop de la partida de les Illes, a més d’algunes zones residencials construïdes a partir de la dècada de 1970, com les Planes i el Collet de Sant Joan.

L’església parroquial d’Olesa de Montserrat era antigament dedicada a santa Maria i sant Joan (1012) i no fou fins el 1664 que, per autorització papal, es dedicà a santa Maria. El 24 de gener de 1147 es consagrà una nova església i, encara, aquesta fou substituïda a la fi del segle XVI, i primeria del XVII, per un altre edifici que perdurà fins el 1936, que va ser cremat; aquest edifici era molt enlairat respecte del nivell del sòl i constava d’una sola nau, coberta amb voltes d’ogives entre arcs torals de mig punt, i il·luminada per finestres altes. A banda i banda de la nau hi havia capelles laterals construïdes entre els contraforts. L’absis es cobria, també, amb volta d’ogives i al presbiteri s’obria una llanterna barroca. A migdia hi havia la porta principal, amb columnes, frontó i fris ornamentat i amb les imatges de la Mare de Déu i dels dos sants Joan, el Baptista i l’Evangelista. La torre del campanar i la del rellotge són citades pel baró de Maldà al seu Calaix de sastre. El temple posseí fins el 1936 un retaule major barroc, que havia estat contractat el 1632 amb els artistes Pau Boixedell, d’Esparreguera, i Joan Generes, de Manresa, centrat per la imatge de la Mare de Déu, obra de l’escultor Josep Ratés.

L’Hotel Gori, avui casa de la vila, és un bell exemplar de l’arquitectura vuitcentista. Encerclat per un parc de 4 ha, és de planta quadrada amb planta, tres pisos i àtic, voltat de galeries per tres dels seus costats. Inaugurat el 1899, era lloc d’estada preferida dels qui anaven al balneari de la Puda a prendre les aigües, balneari amb el qual hi havia un servei de diligències continu. El 1931 fou adquirit pel municipi als hereus del seu fundador, el Dr. Joaquim Casals i Gori, que obsequiaren la vila.

Festes

Entre les festes tradicionals s’ha de mencionar la Fira de Santa Llúcia, al desembre, i la festa de Sant Antoni Abat, que és la festa dels traginers, al gener. Al juny se celebra la festa de la copatrona de la vila, Santa Oliva, que és patrona alhora d’un barri d’Olesa. La festa major d’Olesa s’escau per Sant Joan, també al juny; se celebra amb actes diversos i surten els gegants (Bernat i Oliva). A l’agost hi ha la festa de Sant Bernat, copatró de la vila. Respecte als aplecs, cal destacar l’aplec de la sardana a l’abril, i l’aplec a Sant Salvador de les Espases, situat a l’extrem N de la comarca, al setembre.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Navata

17 març 20202018, Municipis Alt Empordà, Navata, Provincia GironaPere Gasso

Navata es un Municipi de l’Alt Empordà (Girona)

A Navata hi anem el 24 de gener de 2018

Dades del Municipi

Població
Província	província de Girona
Comarca	Alt Empordà
Total	1.381 (2019)
• Densitat	74,65 hab/km²
Llar	58 (1553)
Gentilici	Navatenc, navatenca

Breu historia del municipi

El terme municipal de Navata, al sector sud-occidental de l’Alt Empordà, té actualment una extensió total de 18,51 km ² . Comprenia el cap de municipi i el poble agregat de Canelles fins el 1969, any en què li fou annexat el veí municipi de Taravaus, de 4,7 km ² . El terme de Taravaus, que s’estén per la vall mitjana del Manol, s’annexà a Vilanant l’any 2001. Més de la meitat de la seva població és disseminada, i l’agrupada se centrà fins el 2001 al petit nucli de Taravaus; els masos esparsos formen els petits veïnats de Corts i del Mas Safont.

El municipi de Navata s’estén per les minses serres que limiten la plana empordanesa pel NW i precedeixen les Garrotxes d’Empordà, entre el Manol (afluent de la Muga i en part frontera septentrional) i el Fluvià (en part límit meridional). És drenat també per la riera d’Àlguema, tributària del Manol, que travessa el terme de ponent a llevant, i altres petits torrents.

Els municipis altempordanesos que limiten amb Navata són Cabanelles (W i S), Lledó (NW), Cistella i Vilanant (N), Avinyonet de Puigventós (NE), Ordis (E) i Pontós (SE). A migdia també limita amb els termes de Vilademuls i Crespià, del Pla de l.

La carretera N-260 de Figueres a Olot per Besalú, en direcció E-W, que passa per la vila de Navata, és la principal via de comunicació. Des de Navata surt un ramal que va a Lledó. Taravaus es comunica per mitjà d’un curt branc amb la mateixa carretera N-260. A Canelles, al S del terme, arriba una carretera que enllaça amb la N-II de Barcelona a la Jonquera, i un camí l’uneix amb el cap de municipi.

El Poble

La vila de Navata és situada a 145 m d’altitud, en una plana a la partió d’aigües entre el Manol i la riera d’Àlguema. El 2005 tenia 733 h. El nucli més vell és a ponent de l’església parroquial, i forma un conjunt d’arquitectura popular, amb cases de dues o tres plantes, amb un gran nombre de llindes amb inscripcions i emblemes dels oficis (segles XVII i XVIII) i alguna casa pairal d’aquesta època com Can Casamor, d’on fou fill el col·leccionista d’art i escultor Antoni Casamor i d’Espona (1907-80). La vila havia estat envoltada per muralles, de les quals resten escassos vestigis al N de l’església, als carrers Gran, dels Calderers i de la Muralla. L’església parroquial de Sant Pere de Navata, de dimensions considerables, bastida al segle XVIII, substituí l’anterior, romànica, situada a 1 km. Té una nau i capelles laterals, absis exteriorment semicircular i una portada barroca amb tendència classicitzant a la façana de ponent, centrada per una fornícula amb la imatge del patró (a la llinda figura l’any 1746). La volta presenta creueria de tradició gòtica entre arcs rebaixats i al presbiteri hi ha restes de pintures murals. L’edifici té elements fortificats i un campanar octagonal acabat en terrassa.

Festes

Les festes del poble són nombroses, i en destaquen la de Sant Antoni, pel gener, la festa major del Carme el tercer cap de setmana de juliol, l’aplec al santuari a la Mare de Déu del Mont (Albanyà) l’11 de setembre i la castanyada al novembre, que organitza l’entitat Amics de Navata. Una altra entitat destacable és l’Associació Navent.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

enciclopedia catalana

Manresa

17 març 20202018, Manresa, Municipis del Bages, Província BarcelonaPere Gasso

Manresa es un Municipi de la comarca del Bages (Barcelona)

A Manresa hi anem el 19 d’abril de 2018

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Comarques Centrals
Comarca	Bages
Capital de	Bages
Total	77.714 (2019)
• Densitat	1.868,13 hab/km²
Llar	353 (1553)
Gentilici	Manresà, manresana

Breu historia del municipi

Limita al N amb els termes de Sant Joan de Vilatorrada i Sant Fruitós de Bages, a l’E amb el Pont de Vilomara i Rocafort i Mura, al S amb Sant Vicenç de Castellet, Castellgalí i Sant Salvador de Guardiola, i a l’W amb Rajadell i Fonollosa. El document més vell que es coneix, certificant l’existència històrica de la ciutat i del topònim que la identifica, és el diploma reial del rei Odó, datat a Orleans el 24 de juny de l’any 889, i les modificacions que en el concili de Port (890) hi van ser introduïdes en parlar de la ciutat i del seu territori. El topònim, però, sembla que és d’origen preromà, ja que el sufix -esa de Manresa o Minoresa és freqüent en noms ibèrics. La forma Minorisa, que en algunes ocasions ha estat considerada com la primitiva, és segurament una llatinització de l’època medieval. A més de la ciutat de Manresa, el terme comprèn un nombre important d’entitats de població. Entre les partides cal esmentar: el Colomer (494 h el 2001), els Comdals, les Ferreres (98 h el 2001), l’Oller (25 h el 2001) i el Poal (150 h el 2001). Entre les caseries i els sectors destaquen la fàbrica dels Polvorers i la Fàbrica Vermella, Vistalegre, els Trullols, el Camí del Suanya (47 h el 2001), el Mas d’en Pla (109 h el 2001), el Mas d’en Roca (93 h el 2001), les Marcetes, el Mas Terrós (69 h el 2001) i la Plana del Pont Nou (152 h el 2001). De major importància són els ravals i barris perifèrics que anaren sorgint, alguns dels quals, al llarg de la dècada dels anys cinquanta i seixanta del segle XX. Cal destacar el Guix (303 h el 2001), Viladordis, el Xup (222 h el 2001), Sant Pau (480 h el 2001), Santa Caterina (292 h el 2001), la Guia, Miralpeix, Sol i Aire, Bella Vista, la Catalana, Tres Creus, la Carretera d’Igualada, la Pujada Roja, la Parada, les Cots, el Grau i el Pont de Vilomara (46 h el 2001).

El Poble

La ciutat de Manresa (67.807 h el 2001) posseeix el títol honorífic de Molt noble, molt lleial i benèfica ciutat. Els títols de noble i lleial li foren atorgats sota el regnat de Ferran VII (9 de setembre de 1812), mentre que la disposició de benèfica li fou concedida per la reina regent Maria Cristina (17 de gener de 1902). El nucli principal de població és situat a la riba esquerra del Cardener, a una altitud de 238 m calculats al peu del campanar de la Seu. Cal tenir en compte la gran varietat de nivell dintre el mateix nucli urbà, dels 205 m de la plaça de la Reforma als 310 m de l’Hospital de Sant Joan de Déu. El Cardener limita la zona urbana pels costats de migdia i de ponent; en les altres dues direccions, la ciutat s’obre en ventall i ha crescut en forma de successius arcs concèntrics. Això fa que el nucli més antic de la població no ocupi el centre geomètric de l’urbs. El riu ha constituït més una frontera que no pas l’eix de la vida urbana, tot i que no ha estat una barrera infranquejable. Les vies d’entrada i sortida de la ciutat i les exigències de la comunicació amb les partides rurals del terme, els nuclis dispersos de població, les indústries i els serveis, han motivat la construcció històrica i recent de ponts: Pont Vell i Pont Nou (conegut popularment com a pont del cementiri), del Congost, de Sant Francesc, de la Reforma o de l’Estació, el de la carretera nova de Barcelona i el del Ferrocarril als Comdals.

Festes

De les nombroses festes que se celebren a Manresa, hom destaca les de la Misteriosa Llum, que s’escauen al voltant del dia 21 de febrer i tenen una durada de quinze dies. La celebració, que es remunta al segle XVI, té el seu origen segons la tradició en l’aparició miraculosa d’una llum misteriosa en l’església del Carme a l’hora de tèrcia —mig matí— del 21 de febrer de 1345, que els temples de Manresa estaven sense culte des de feia cinc anys per l’interdicte imposat pel bisbe de Vic, provocat pels enfrontaments entre els consellers de la ciutat i el bisbe a causa de les obres de la séquia de Manresa. Després d’aquest fet extraordinari el contenciós es resolgué i la construcció és reinicià. En data variable se celebren els Tres Tombs, i el Divendres Sant es fa la processó dels Armats. Pel primer de maig es fa l’aplec de les Marcetes, amb ballada de sardanes. Al juliol hom celebra, d’ençà del 1509, la festa de Sant Cristòfol (10 de juliol) amb la tradicional benedicció de cotxes, i el primer diumenge de mes s’hi escau la festa de la Santa Creu, organitzada per la Confraria dels Tremendos. Pel 15 d’agost, hom celebra la festa de la Mare de Déu de l’Alba. El primer diumenge després del darrer dissabte d’agost és la festa major, en la qual surten al carrer els gegants, les pubilles, els nans, cavallets, l’àliga i trabucaires, i es fan un correfoc i focs artificials. El 1992 hom recuperà el ball de l’àliga, que ja era documentat el 1593 i s’havia ballat per última vegada l’any 1861. Al llarg dels mesos d’estiu hom organitza les nits musicals de Manresa, i des del 1984, l’Agrupació Cultural del Bages celebra al setembre una Trobada de Cantaires d’Havaneres, al parc de l’Agulla. Per Tots Sants hom celebra castanyada popular. Durant el mes de novembre també té lloc la Mediterrània-Fira d’Espectacles d’Arrel Tradicional, amb actuacions musicals, balls i mostres d’artesania. Al mes de desembre és tradicional passar la bandera de la Puríssima pels carrers de la ciutat vella, i representar una sàtira popular coneguda com la Innocentada. Hom celebra per Nadal les fires i festes de Santa Llúcia, es representen els Pastorets i es fa la cavalcada de Reis. A més d’aquestes festes populars de la ciutat, cadascun dels barris que la componen celebra la seva festa major.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Montmaneu

17 març 20202017, Montmaneu, Municipis Anoia, Província BarcelonaPere Gasso

Montmaneu es un municioi de la comarca de l’Anoia (Barcelona)

A Montmaneu hi anem el 2 de novembre de 2017

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Penedès
Comarca	Anoia
Total	150 (2019)
• Densitat	11,03 hab/km²
Llar	23 (1553)
Gentilici	montmaneuenc(a)

Breu historia del municipi

El terme municipal de Montmaneu, de 13,62 km ² , és a l’extrem de ponent de la comarca, ja al límit amb la Segarra. Limita a l’E amb Argençola (Anoia), al S amb Montfar, enclavat del terme de Ribera d’Ondara i Talavera, a l’W amb el municipi de Ribera d’Ondara i al N amb Sant Guim de Freixenet, tots aquests termes pertanyents a la comarca de la Segarra. Centra el terme el coll de la Panadella, a 710 m d’altitud, al límit de la Depressió Central, que separa les conques del Llobregat i del Segre. Drena un petit sector de la frontera occidental la capçalera del riu d’Ondara, entre Pallerols i Montfar; les aigües del sector oriental vessen vers la capçalera de l’Anoia, entre les quals les procedents de la font de la Mussa. La superfície forestal és ocupada per boscos de pins, roures i carrasques.

El municipi comprèn el poble de Montmaneu, cap de municipi, el raval o caseria de la Panadella i l’antic priorat de Sant Jordi de Riquer.

Travessa el terme en direcció E-W l’antiga carretera N-II de Madrid a França per la Jonquera, la qual salva el port de la Panadella, i l’actual autovia A-2, finalitzada el 2004. En direcció N-S, travessa el municipi la carretera local de Santa Coloma de Queralt a Sant Guim de Freixenet, la qual uneix els dos nuclis de població del terme. Al S del raval de la Panadella hi ha un ramal que l’uneix amb el nucli de Carbasí, al terme d’Argençola.

El Poble

El poble de Montmaneu (709 m d’altitud), que tenia 146 h el 2005, és situat damunt la carena dels vessants que dominen la conca de l’Anoia. Té una estructura allargassada, originada entorn de l’an

tic camí ral que es creuava amb el que anava a Guissona. A la plaça del poble hi ha Cal Parada, datat del 1700, que correspon a un dels antics hostals. El creixement de Montmaneu fou molt petit. Entre els segles XIV i XVII tenia solament dues dotzenes de cases. A les acaballes del segle XVIII n’hi havia 36. L’expansió urbana, iniciada a mit

jan segle XIX, es mantingué fins a la meitat del segle XX.

L’església parroquial de Santa Maria de Montmaneu, de construcció gòtica, presideix el nucli urbà. A l’extrem de la població s’alça el santuari de la Mare de Déu de la Creu, centre d’arrelada devoció popular, a prop del qual hi havia hagut un antic hospital de vianants.

Al setembre s’hi celebra la festa major. És tradicional el costum de la caldera de Montmaneu que avui es conserva el diumenge de Carnestoltes i que consisteix en una escudella de pagès que es prepara a la plaça Major. A partir del 2000, el mateix dia de la Caldera se celebra la festa dels Bandolers.

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Montornès de Segarra

17 març 20202017, Montornès de Segarra, Municipis la Segarra, Provincia LleidaPere Gasso

Montornès de Segarra es un municipi de la comarca de la Segarra (Lleida)

A Montornès de Segarra hi anem el 9 de juliol de 2017

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Ponent
Comarca	Segarra
Total	100 (2019)
• Densitat	8,13 hab/km²
Llar	41 (1553)
Geografia
Superfície	12,3 km²
Altitud	605 m

Breu historia del municipi

El terme municipal de Montornès de Segarra, de 12,32 km², que forma part de la comarca de la Segarra des del 1989, es troba al límit amb l’Urgell, al qual pertanyia des de la incorporació en la divisió territorial del 1936. Limita al N amb el terme de Granyena de Segarra, al NE amb l’enclavament de Gramuntell (de Ribera d’Ondara), a l’E i al SE amb Montoliu de Segarra, al SW amb Guimerà, i a l’W amb Verdú (aquests dos darrers termes de l’Urgell). Montornès de Segarra s’estén per la vall mitjana del Cercavins, que, provinent del veí terme de Montoliu de Segarra, travessa el territori de llevant a ponent fins que penetra a Verdú.

Els principals nuclis de població d’aquest municipi són el poble de Montornès de Segarra, cap del municipi, i el del Mas de Bondia. Una carretera local uneix en direcció E-W el poble de Montornès, el Mas de Bondia i Verdú; també hi ha una xarxa de camins que porten a Cervera per Granyena, a Montoliu de Segarra, a l’Ametlla de Segarra i a Guimerà.

El Poble

El castell de Montornès es bastí en l’època de la conquesta de la zona sobre uns estrats de poblament ibèrics i romans (resten fragments de ceràmica als vessants del turó) en un lloc que estratègicament dominava les terres del voltant. La primitiva església del castell, desapareguda totalment, es devia situar tocant el cementiri antic, en una petita altura plena fins fa poc d’unes interessants esteles funeràries que anaven des d’època romana fins al segle XVIII.

El lloc és esmentat des del 1093 (Munte Turnes), i el 1181 Alfons I el Cast concedí des de Lleida el castell de Montornès als templers. Hi devia tenir drets Guillem de Cervera, senyor de la veïna vila i castell de Verdú, ja que quan aquest empenyorà Poblet, Verdú i Preixana per a la preparació de la quarta croada a Jerusalem manifestà que si moria en la pelegrinació empenyoraria també el castell de Montornès i les seves pertinences. De tota manera, amb l’extinció dels templers, passà a l’orde dels hospitalers (1317), dins la comanda de Granyena. En un document del 1423, Alfons IV prometia als paers de Tàrrega que en cinc anys no lluiria ni faria lluir les jurisdiccions que tenien a Granyena i que comprenien també Montornès, el Mas de Bondia i el Talladell. L’any següent (12 de gener de 1424), una delegació de la Universitat de Tàrrega es presentà a Montornès davant Pere Berenguer, batlle en nom del prior de Catalunya dels hospitalers, amb la carta reial per poder lluir les jurisdiccions; en senyal de potestat enderrocaren les forques i en feren plantar unes de noves, cerimònia que repetiren al Mas de Bondia (mentre a les dues localitats la cerimònia fou ben rebuda, a Granyena hi hagué oposició).

El lloc continuava en els set llocs que els hospitalers tenien a la vegueria de Tàrrega al segle XVII, i així continuà fins a la fi de l’Antic Règim. El 1661, quan n’era castlà Joan de Llorac, senyor de Solivella, hom descriu el castell “que està a modo de fortalesa, en lo qual dins no hi ha sinó voltes axí desobre com desota y en aquell may se ha vist casa per habitació”. Una llarga i gran paret de pedra que hi ha dins el terme sembla que fou manada construir pel castlà en uns anys de misèria per donar feina, i ha donat nom a la partida dita la Carlana.

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços